20 de febrer de 2013

A cau d’orella (ssshhhttt...) EN FAMÍLIA...





Trobar-se la família ha arribat a ser com la conjunció a l’univers de determinats astres: ja és difícil coincidir i això que no som més que cinc -Tere i jo i els tres fills, Marc Vicent, Mª Rosa i Pau-. Finalment, en ple estiu, ens hem reunit a la senieta de Benicarló, abans que el major retorne a Barcelona, la xicona es reincorpore fins i tot encara en vacances –les servituds de ser càrrec directiu- a l’escola i Pau aborde la preparació d’oposicions de secundària –cicles-, ara que sembla s’ha decidit. Convidava Marc Vicent, agraït perquè tots hem prestat alguna col·laboració en el tema de la casa que té llogada a València: Mª Rosa es desplaçà i quedà en la llogatera, nosaltres els pares ens ocupàrem de substituir el vell frigorífic per un de nou i Pau desallotjà el pis de mals endressos. Així que ens hem anat a dinar al port de Benicarló, a una pizzeria i hem estat la “mar” de bé, menjant pasta –pizza, lasanya, canalons...- amanida amb unes bones ensalades i tot “regat” amb vi blanc, gasosa, cervesa “sense”...i aigua, perquè en la beguda tenim divisió d’opinions.
Ho hem passat bé i ens ha complagut la conversa i la companyia, desprès de contactes esporàdics i no coincidents, perquè ells a Benicarló van venint, però espaiadament: Mª Rosa, per exemple, s’està amb sa mare mentre jo faig de fill portant, a mon pare a Benassal. A Benassal o a Ares, els xicons també s’allarguen i em relleven a mi alguns dies, a més d’acudir a la senieta: Marc Vicent en estades més llargues, bé que combinades en escapades a València, Xàtiva o Turballos.  I Pau, en esporàdics caps de setmana o en alguna estada excepcionalment un poc més llarga, per ajudar-me en atendre el jardí o alguna feina més feixuga –traure el pou, netejar la bassa, reparar alguns desperfectes...- Perquè clar, cada fill té una “especialitat”: Marc Vicent i Mª Rosa tenen més tirada a ajudar a sa mare a la cuina i en temes domèstics i els moments d’esbarjo els dediquen, la xicona, a fer esport i anar en bici pel terme i Marc Vicent a llegir què és la seua dèria total, sempre carregat de llibres als viatges i amb una tona –o més- a casa seua a Barcelona, on ja no li’n caben més. Mentre Pau fa excursionisme o tecleja el piano mecànic...
Fora d’això el dia es completà amb la cantada d’havaneres en plenes festes de Sant Bartomeu, a la què portàrem també a Rosita, l’amiga de Tere i a la què, enguany ens acompanyà Pau, també: Mª Rosa ja s’havia posat en viatge cap a València i Marc Vicent preferí quedar-se a casa llegint... per variar. La cantada d’havaneres és –per al nostre gust- dels pocs espectacles populars, civilitzats i agradables, enmig dels sorollosos concerts que hem de suportar fins a la matinada, dons se senten de tot el terme, atesa la càrrega decibèlica bestial, sense la qual sembla que no hi ha festa...O els bous a la mar, on de tant en tant algú se n’ofega per la burrera dels brètols, que no assosseguen si no és fent-ne alguna de grossa, infringint patiments innecessaris i injusts a l’animal. Ara els bous de carrer que, amb l’excusa de la tradició, a Catalunya, s’han salvat de la prohibició que afecta a les corregudes de plaça, també es troben al punt de mira dels antitaurins, que han començat a qüestionar-los. No crec que se’n sortiran, perquè a més de l’espanyolisme tronat que abunda per tot arreu, a les terres de l’Ebre –com a bona part del País Valencià- el costum es troba del tot implantat. Com a mínim, però, s’haurà d’anar amb més compte en no martiritzar els animals.
Així que ens plantàrem a la platja del Morrongo, ja de nit fosc, amb les cadires d’anar a la mar i ens instal·làrem, com tots els anys, a la sorra enmig de la gent: un any més i en van... quants? I clar, la similitud d’esdeveniments els fa més propers en el temps: per exemple sembla que no ha passat un any –o dos o més- de l’anterior concert d’havaneres, en canvi el Nadal passat es veu molt més lluny...I com tots els anys les havaneres clàssiques que desperten “passions”: “l’Avi”, el “Vell pescador”, “Mariner de terra endins”, “La bella Lola”, “Cuando salí de Cuba”, “La paloma”, “Torrevieja”... i algunes de noves que el grup d’enguany –“Balandra” de Reus- ens ha obsequiat, amb èxit. Encara com la catalanitat dels intèrprets i el fet de fer tota la presentació en català –alguna cançó, lògicament en castellà- no genera cap problema artificialment promogut pels “populars” -que no paren d’atiar conflictes- entre els assistents, majoritàriament forasters –aragonesos en la major part-.
I jo ho he passat bé canturrejant els trossos de les què em “sonen” poc o molt, perquè -per si algú no ho sap- tinc encara la frustració al damunt d’haver estat component de l’scola cantorum, del temps dels escolapis: el cas és que sembla que no tenia –i encara en tinc, ep!- mala veu. Em passa com a Raimon (!) que els anys no ens han afectat el timbre de veu, altres coses sí, però la veu els de la nostra “quinta” encara la mantenim potent. Així que recordant el temps de la nostra estada a Girona –per la referència a Palafugell-, he corejat allò de... “El meu avi va anar a Cuba... a bord del català...el millor vaixell de guerra...de la flota d’ultramar...el timoner i el meu avi...i catorze mariners...eren nascuts a Calella...eren nascuts a Palafruguell...” Per acabar amb allò de “moriren al peu del canó...tingueren la culpa –com de tantes altres desgràcies planetàries- els americaaaaans”. I l’espectacle de “la bella Lola” amb tot de mocadors al vent i allò de “...en aquel abrazo creí morir...” També en la cançó de Torrevella m’he explaiat, recordant els fragments que apareixen transcrits en el meu llibre “Rodant, rodant”, quan el xofer que duu a la colla d’adolescents pel país i els seus tutors, es destapa cantant: “Esssssssssss Torrevieja un espejoooooooo...” I encara un record d’infantesa amb les altres dues havaneres –“Cuando salí de Cuba...” i “La paloma...”- Ambdues eren peces obligades a les festes d’Ares i tot i la precarietat de la “banda” de l’agutzil –Mestre- aconseguien emocionar els assistents –la gent del poble i les poques dotzenes d’estiuejants habituals, entre ells nosaltres-. Efectivament i excepcionalment amb el reforç del pare dels “valencians” –Dn. Virgilio- que també tocava la trompeta, l’agutzil i els seus músics interpretaven allò de “Cuando salí de Cuba...” Era de nit fosc, al mig la plaça, tot animant el “cotarro” per encetar el ball pla de les festes: a l’agutzil se li inflaven els moflets i es posava roig, movent els dits sobre els botons d’aquella atrotinada flauta de llautó...Hi havia el baix que donava el ritme de fons i el clarinet que repuntava les notes altes...i el tabal. El tabal el tocava el tio Joanet, germà de l’agutzil i l’home de la tia Carme, sempre amb una punta de cigarret a la boca, ni que estiguera apagat...i el bombo. I això era tota la banda. Bé, encara més excepcionalment, s’afegia el germà de la tia Soledat – “Sarionet” li deien de mal nom-, un venerable ancià –o això ens semblava a nosaltres- que tocava un flautí, una mena de dolçaina, amb la cunya als llavis per bufar...
Doncs era prou per animar la festa i a la gent a ballar. De tant en tant paraven de tocar i feien un descansonet, pobres, i l’agutzil aprofitava per netejar de saliva la seua trompeta, amb uns colps que la feia caure –ecs!-. També la banda feia de passa carrer pel poble, amb les mateixes cançons i algun pasdoble afegit, en anunciar les festes o darrere la processó de Sant Bertomeu i Santa Elena, patrons del poble, encara que aleshores no tocaven “Cuando salí de Cuba...”, clar, sinó alguna sintonia pròpia de la cerimònia religiosa. I això em recordava –per haver-li-ho sentit a dir a mon pare- que ell arribà a tocar el clarinet, d’oïda i molt jovenet, doncs als quinze anys ja baixà a Castelló. I així recordava la solfa que estudiava: “sol do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la sol fa, sol si la, si la sol si la, si la sol si la, si la sol fa...” Sense instruments em ve a la memòria que, en alguna ocasió festiva, a la sobretaula algú entonava allò de “Si a tu ventana llega una palooooma...trátala con cariño que es mi persoooona... Ay chinita que si....ay chinita que nooooooo...Ven conmigo chinita...a donde vivo yooooo” i aplaudiment dels assistents, ben predisposats, a més, pel dinaret i els tragos de vi negre –i amarg!- de la bota que passava de mà en mà. També algú s’arrancava amb la jota dels carreters de Calanda: “Ya vienen los carreteros, carreteros calandianooooos”... que semblava enamoraven a les mosses del pobles per on passaven...
En això que han fet mitja part –no els músics de la banda de l’agutzil, sinó els de les havaneres- per la tradició ja consolidada del “cremadet” que s’estava preparant allà al costat, amb el rom en flama, afegit al cafè. I tots cap allà amb recel per si s’acabava...a fer cua i com que tenim dues mans, doncs amb un gotet a cada mà tornàvem al lloc, on ens esperaven la mamà i Rosita. Tere no en volia per si no dormia...però com es trobava un poc refredada feu una excepció i en prengué...mmmmmm...Sembla que aquell “calentet” li sentà bé. Tot seguit més havaneres en la segona part i el final triomfal de l’ “Avi” i com que la gent aplaudia amb ganes la propina d’ “El canó de Palamós” una antibel·licista molt corejada. I encara ens obsequiàrem amb un gelat abans de retirar-nos i acompanyar a Rosita a casa. Fou a la “Xixonenca” què és la què més fama té, des del temps dels pous de la neu i les collites d’ametles, d’aquell indret del País...
Dia complet i fins a l’any que ve si tenim salut.


                                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada