21 de juny de 2013

Dies feixucs QUI EN DONA MÉS?




          Certament el pas del PP pel govern no els està resultant un camí de roses: passada l’eufòria inicial de “guanyadors” d’unes eleccions ben atípiques, pateixen en pròpia pell la impopularitat, quan no la hostilitat declarada de bona part de la ciutadania –inclòs un nombre considerable dels seus votants- en aparèixer palesament incompetents, en la gestió de la crisi –que ells i els seus amics de la “bombolla” han generat-. A aquella incompetència manifesta cal afegir el servilisme que l’acompanya envers els mercats i her Merkel –que és qui marca el pas a la política pretesament europea de la Unió-. I si en faltava alguna, encara sumen la prepotència i cinisme que exhibeixen, en les compareixences públiques dels Wert, Gallardón, Margalló, Bàez, Montoro, Guindos, Sáez de Santamaria... i tuti quanti de portanveus “populars” del congrés i del seu partit. Només faltava que el governador del Banc d’Espanya, que s’embutxaca un sou milionari, es mostrara partidari de la implantació de sous il·legals, per davall del salari mínim, per “reactivar” l’economia –la seua clar-. El desvergonyiment és de tal naturalesa i dimensions que fa feredat i miracle de Déu és que algú no en faça una de grossa, perquè ho estan demanant a crits.
          I el poc rubor arriba a què enmig d’una crisi galopant –que els més contundents anomenen estafa- al ministeri de defensa, és a dir al seu titular el fabricant d’armes, Morenés, no se li acut una altra cosa, que demanar més diners a Rajoy, per pagar la factura bèl·lica. I a fe que ho aconseguirà, perquè clar, per a armament no hi ha retalls. Una altra cosa és per a temes “menors” com atenció als dependents, la sanitat pública –o el què en queda desprès de les privatitzacions a càrrec del PP, per als seus amics empresaris- o l’educació abans pública –i ara confessional i privatitzable encara més- o les pensions –que tenen també els dies comptats-. I és que clar, la factura armamentística és monumental –i immoral-: 30.000 milions, destinats a equipaments mortífers que, des d’Aznar, arrosseguem. Perquè sense blindats, helicòpters i avions de combat, no som res: cal donar la sensació que estem ben “pertretxats” de ferralla, per figurar com un país avançat, mentrestant ens enfonsem en la misèria econòmica i moral més pregona, per obra i (des)gràcia de la colla d’indocumentats i titelles que ens (des)governen.
          I amb tota la despesa planetària que els governs suposadament d’ordre i democràtics fan en equipaments armamentístics, no són capaços d’aturar els actes de terrorisme que pateix la població. Ara és el Regne Unit, on un pobre soldat ha pagat amb la seua vida, les reaccions d’indignació que genera, en el tercer món, la política colonialista i depredadora de les nacions civilitzades (?), amatent només als seus interessos –de les seues multinacionals- econòmics, de geopolítica i estratègics i sempre a costelles de la població civil d’aquells països i dels recursos naturals sobreexplotats i depredats. No resulta estrany que els elements més radicals d’entre els massacrats, reaccionen de manera violenta i colpegen sense aturador, la població dels “croates”. En definitiva es tracta d’un terrorisme “importat”, però fabricat per nosaltres, les nacions democràtiques –i per a més inri “cristianes”-, com a reacció al terrorisme d’estat que exportem.
          I la incongruència més palmària la manifesten, ara, els del PP “valencians”: sempre bramant contra Catalunya i els seus suposats “privilegis” de finançament, alhora que defensant el café para todos, heretat del temps de Suàrez  i ara ens sorprenen exigint-li a Rajoy un finançament asimètric (!?) Qui els entén? La mateixa incongruència manifesten els “populars”, quan ara han emmudit envers les “injustícies” del govern central i el maltractament rebut pels valencians en tants temes –en obres públiques, per exemple-  i fa no res increpaven a Zapatero per no “invertir” a la comunitat valenciana i l’acusaven sense rubor d’odi als valencians. Qui els entén? Doncs això, els qui els entenga que els compre.
          I mentrestant els casos de corrupció els assetja i ofega, fins al punt que l’intocable Blasco veu perillar el suport del PP, en tot un affaire que fins fa quatre dies el mantenien confiat. Les proves són tan contundents i la implicació de l’incombustible exconseller tan evident, que comença a ser una nosa per a la (poca) credibilitat de Fabra. Això sense comptar els Alperi, Castedo... i fins a dos dotzenes de diputats més a les Corts Valencianes...inclosa Rita Barberà i Camps, ambdós implicats en el cas Nóos per l’entrevista en la Zarzuela i els subsegüents pagaments a “events” fantasmagòrics que no es materialitzaren però que sí es cobraren i a bon preu, per cert. I si en faltava alguna ara es destapa la gestió dels 128 milions d’euros procedents de subvencions europees que, en lloc de destinar-se a estimular l’economia agrària, acabaren en alguns ajuntaments i per a objectius completament diferents dels programats per la UE. Una malversació de fons, doncs, en tota regla.




Encara com la fiscalia, a la vista del clamor popular –és a dir de la ciutadania, no del PP- ha decidit reobrir la investigació sobre la tragèdia –que no “accident”- del metro de València, en 2006, que costà la vida a 42 persones i ferides greus a 47: la major desgràcia ferroviària espanyola de la història. Tot això amb l’oposició clara del Consell –Fabra s’apressà a pontificar que no s’obriria cap procediment judicial- i la inèrcia de la maquinària administrativa de la Generalitat, que posarà tots els pals possibles a les rodes, perquè cap de les evidències palmàries de la nefasta i immoral gestió dels “populars” –ara sí del PP- reba el càstig de la justícia –que el menyspreu de la gent ja l’han recollit amb escreix. 

Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada