13 de novembre de 2013

Dies feixucs D’HERÈNCIES I ALTRES EXCUSES



Per a “herència” la d’Obama, que es troba nugat de mans i peus per la política maldestra i fatídica de Bush i per un electorat massa semblant al “nostre” PP, que no té una altra mira que la de fer mal –al president de color, a les mesures socials en favor dels hispanos i altres marginats, al nom dels EEUU...- Algú hauria de detindre’s en analitzar –punt per punt- les similituds entre el Tea Party i els “populars”, tot i que hi ha un oceà pel mig. Ara ha saltat l’escàndol de l’espionatge planetari que els nord-americans han practicat –i practiquen- no contra els països “enemics” sinó envers els “amics” –entre ells Espanya-. I, com no podia ser d’una altra manera, si la pròpia UE –afectada de ple per l’affaire- s’ha limitat a subscriure una tímida declaració de protesta, Rajoy ha anat més lluny en el seu servilisme titella i encara ha assegurat no prendre cap decisió ni una, envers les tasques d’espionatge americanes, fins a conèixer les raons que l’han motivat (!?). Així que tan insigne polític: primer dona per fet que ens han espiat i segon es pregunta si s’ha fet a fi de bé... Increïble.
Més galdós, però, que el paper de la Unió Europea en el tema de l’espionatge dels EEUU, ha estat el què ha fet en la gravíssima i de conseqüències humanitàries gravíssimes, tragèdia dels immigrants –una altra “herència”- que perden la vida camí d’Europa. De res no han valgut els centenars de morts en els episodis successius de Lampedusa i Malta. O els assalts que sovintegen a les tanques de Ceuta i Melilla –ara “reforçades” amb fulles tallants sobre els fills ferro existents-, d’immigrants vinguts a través del Marroc. Ni que un govern pretesament progressista –els governs d’esquerres ja fa temps que s’han acabat- com el de Holland, haja actuat al dictat de l’extrema dreta de Le Pen, segrestant a una estudiant adolescent i expulsant-la, amb la seua família, a Kosovo. Tot això no trau la son als polítics europeus, que han ajornat fins a desprès de les eleccions europees, qualsevol decisió al respecte. No siga cosa que afrontar el problema des de paràmetres de justícia, solidaritat i de defensa dels drets humans, els passe “factura” entre l’electorat –cada vegada més escorat cap a la dreta- dels respectius països. No és vergonyós que els interessos electoralistes es prioritzen sobre el deure humanitari de les nacions suposadament civilitzats i defensores dels drets humans?
Clar que sempre es pot trobar un grau més –de despropòsit o de temeritat-. Tal el cas dels magistrats d’uns tribunals –els espanyols- que pressionats per l’AVT i altres col·lectius de víctimes i amb la passivitat o complaença, quan no entusiasme, del govern, han violentat la interpretació de les lleis penals en vigor –que un estudiant de primer de dret hauria trobar inadmissible- i han allargat retroactivament la continuïtat en presó a condemnats que ja havien complert la pena imposada. Així la doctrina Parot –aplicada per uns magistrats més amatents al revisionisme que no a l’administració de justícia- ha estat l’exemple sublim de chapuza jurídica –algun ministre insensat ho qualificava d’ingeniería jurídica- que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha desqualificat, com no podia ser d’una altra manera. Les respostes indígenes –des del govern del PP a la caverna mediàtica...també del PP- no s’han deixat d’esperar: els culpables no són els magistrats maldestres d’ací, sinó l’alt tribunal d’allà...i si de cas...Zapatero! Al cap i a la fi el seu govern nomenà al magistrat que no ha estat capaç de convèncer als altres setge jutges de la “bondat” d’una tal doctrina revisionista i il·legal made in Spain. El colofó a tot l’affaire ha estat l’espectacle de què han estat “protagonistes”, els de la cúpula dels “populars” –Gonzàlez Pons, Floriano, Botella...-que havien tractat de capitalitzar el malestar de les associacions de víctimes que els són addictes, fent-se presents a la manifestació –històricament contra els socialistes i Zapatero i ara contra el PP i Rajoy-. Ja els està bé: s’han dedicat a escampar l’odi i les males maneres i ara en són ells –els “populars”- les víctimes: escridassats, insultats i a empentes han hagut de fugir per cames, protegits per la policia. En “compensació”, Aguirre i Mayor Oreja – el nucli dur del tardofranquisme del PP- han estat aclamats per la multitud.
Més a prop, però, les formes no són més educades. I així l’alcaldessa de València es comporta com un energumen, escridassant l’oposició municipal, delegant la paraula al seu segon i negant el dret de rèplica als grups polítics locals –socialistes, esquerra i bloc- que la posen en evidència i dels nervis. Ara per la forma antidemocràtica –una més!- del govern del PP –quina novetat!- en aprovar el pla especial de la Marina Reial, del port de València, sense cap consulta prèvia als veïns del litoral, afectats. Affaire contestat i qüestionat pels líders de l’oposició, que rebé de Rita Barberà, el crit i les seues millors males maneres, com a única resposta i que generà l’abandó dels regidors democràtics del ple. Clar que tot ve de quan, al consistori, accediren dues forces polítiques –esquerra i bloc- que a l’alcaldessa li desmuntava l’argumentari permanent i únic contra els socialistes...de Zapatero. Més encara quan no hi ha l’enemic a abatre –sempre Zapatero- del govern central: ara, en mirar cap a Madrid per reclamar qualsevol cosa, se n’adonen els “populars” que el “responsable” és Rajoy i els del PP local es mosseguen la llengua, doblement rabiüts –Rita Barberà inclosa-: perquè se senten –com sempre- maltractats pel govern central i perquè ja no li poden donar la culpa al boc expiatori socialista. I l’alcadessa ho ha paït molt malament, això.
Encara com la petita pantalla de la “Sexta” ha recuperat l’impagable programa de denúncia “Salvados”, que està consolidant un pensament i una consciència crítiques entre la ciutadania, absolutament imprescindibles en els temps que corren.
Per molts anys a Jordi Èvole! –català havia de ser...-
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada