Per a “herència” la d’Obama, que
es troba nugat de mans i peus per la política maldestra i fatídica de Bush i
per un electorat massa semblant al “nostre” PP, que no té una altra mira que la
de fer mal –al president de color, a les mesures socials en favor dels hispanos i altres marginats, al nom dels
EEUU...- Algú hauria de detindre’s
en analitzar –punt per punt- les similituds entre el Tea Party i els “populars”, tot i que hi ha un oceà pel mig. Ara ha
saltat l’escàndol de l’espionatge planetari que els nord-americans han
practicat –i practiquen- no contra els països “enemics” sinó envers els “amics”
–entre ells Espanya-. I, com no podia ser d’una altra manera, si la pròpia UE
–afectada de ple per l’affaire- s’ha
limitat a subscriure una tímida declaració de protesta, Rajoy ha anat més lluny
en el seu servilisme titella i encara ha assegurat no prendre cap decisió ni
una, envers les tasques d’espionatge americanes, fins a conèixer les raons que
l’han motivat (!?). Així que tan insigne polític: primer dona per fet que ens
han espiat i segon es pregunta si s’ha fet a fi de bé... Increïble.
Més galdós, però, que el paper
de la Unió Europea en el tema de
l’espionatge dels EEUU, ha estat el què ha fet en la gravíssima i de
conseqüències humanitàries gravíssimes, tragèdia dels immigrants –una altra
“herència”- que perden la vida camí d’Europa. De res no han valgut els
centenars de morts en els episodis successius de Lampedusa i Malta. O els
assalts que sovintegen a les tanques de Ceuta i Melilla –ara “reforçades” amb
fulles tallants sobre els fills ferro existents-, d’immigrants vinguts a través
del Marroc. Ni que un govern pretesament progressista –els governs d’esquerres
ja fa temps que s’han acabat- com el de Holland, haja actuat al dictat de
l’extrema dreta de Le Pen, segrestant a una estudiant adolescent i
expulsant-la, amb la seua família, a Kosovo. Tot això no trau la son als
polítics europeus, que han ajornat fins a desprès de les eleccions europees,
qualsevol decisió al respecte. No siga cosa que afrontar el problema des de
paràmetres de justícia, solidaritat i de defensa dels drets humans, els passe
“factura” entre l’electorat –cada vegada més escorat cap a la dreta- dels
respectius països. No és vergonyós que els interessos electoralistes es
prioritzen sobre el deure humanitari de les nacions suposadament civilitzats i
defensores dels drets humans?
Clar que sempre es pot trobar un
grau més –de despropòsit o de temeritat-. Tal el cas dels magistrats d’uns
tribunals –els espanyols- que pressionats per l’AVT i altres col·lectius de
víctimes i amb la passivitat o complaença, quan no entusiasme, del govern, han
violentat la interpretació de les lleis penals en vigor –que un estudiant de
primer de dret hauria trobar inadmissible- i han allargat retroactivament la
continuïtat en presó a condemnats que ja havien complert la pena imposada. Així
la doctrina Parot –aplicada per uns
magistrats més amatents al revisionisme que no a l’administració de justícia- ha
estat l’exemple sublim de chapuza
jurídica –algun ministre insensat ho qualificava d’ingeniería jurídica- que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha
desqualificat, com no podia ser d’una altra manera. Les respostes indígenes
–des del govern del PP a la caverna mediàtica...també del PP- no s’han deixat
d’esperar: els culpables no són els magistrats maldestres d’ací, sinó l’alt
tribunal d’allà...i si de cas...Zapatero! Al cap i a la fi el seu govern nomenà
al magistrat que no ha estat capaç de convèncer als altres setge jutges de la
“bondat” d’una tal doctrina revisionista i il·legal made in Spain. El colofó a tot l’affaire ha estat l’espectacle de què han estat “protagonistes”, els
de la cúpula dels “populars” –Gonzàlez Pons, Floriano, Botella...-que havien
tractat de capitalitzar el malestar de les associacions de víctimes que els són
addictes, fent-se presents a la manifestació –històricament contra els
socialistes i Zapatero i ara contra el PP i Rajoy-. Ja els està bé: s’han
dedicat a escampar l’odi i les males maneres i ara en són ells –els “populars”-
les víctimes: escridassats, insultats i a empentes han hagut de fugir per
cames, protegits per la policia. En “compensació”, Aguirre i Mayor Oreja – el
nucli dur del tardofranquisme del PP- han estat aclamats per la multitud.
Més a prop, però, les formes no
són més educades. I així l’alcaldessa de
València es comporta com un energumen, escridassant l’oposició municipal,
delegant la paraula al seu segon i negant el dret de rèplica als grups polítics
locals –socialistes, esquerra i bloc- que la posen en evidència i dels nervis.
Ara per la forma antidemocràtica –una més!- del govern del PP –quina novetat!-
en aprovar el pla especial de la Marina Reial, del port de València, sense cap
consulta prèvia als veïns del litoral, afectats. Affaire contestat i qüestionat pels líders de l’oposició, que rebé
de Rita Barberà, el crit i les seues millors males maneres, com a única
resposta i que generà l’abandó dels regidors democràtics del ple. Clar que tot
ve de quan, al consistori, accediren dues forces polítiques –esquerra i bloc-
que a l’alcaldessa li desmuntava l’argumentari permanent i únic contra els
socialistes...de Zapatero. Més encara quan no hi ha l’enemic a abatre –sempre
Zapatero- del govern central: ara, en mirar cap a Madrid per reclamar qualsevol
cosa, se n’adonen els “populars” que el “responsable” és Rajoy i els del PP
local es mosseguen la llengua, doblement rabiüts –Rita Barberà inclosa-: perquè
se senten –com sempre- maltractats pel govern central i perquè ja no li poden
donar la culpa al boc expiatori socialista. I l’alcadessa ho ha paït molt
malament, això.
Encara
com la petita pantalla de la
“Sexta” ha recuperat l’impagable programa de denúncia “Salvados”, que està consolidant un pensament i una consciència
crítiques entre la ciutadania, absolutament imprescindibles en els temps que
corren.
Per molts anys a Jordi Èvole! –català havia de ser...-
Encara com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada