25 de novembre de 2013

Per pensar-hi... DECREIXEMENT




          Emmirallats com estem en el suposat progrés sense fi i obcecats en el creixement indefinit, no ens agrada massa allò que alguns economistes ens estan proposant, des de fa un temps: decréixer. És a dir, reduir el consum de bens i serveis, no només per fer-los compartibles amb els milions de persones, als que falta allò més elemental per a viure: l’alimentació, el vestit, l’atenció mèdica i educativa i l’habitatge, sinó per racionalitzar la despesa d’energia i de recursos, que el planeta terra ja no pot suportar.
          I és que la “crisi“ que ens envolta ha palesat la fragilitat d’un capitalisme que, a més de no haver estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de la població mundial, s’ha mostrat absolutament fràgil i vulnerable arran de les hipoteques subprime atorgades a clients ninja –sense ingressos, sense treball estable i sense recursos per fer front al pagament dels interessos-. Si més no és el què ens han volgut fer creure, perquè l’armamentisme desaforat i fora de control i la despesa multimilionària que originen les guerres, alguna culpa hauran tingut en la fallida econòmica que patim. I, per descomptat, l’episodi del col·lapse financer de Lehman Brothers als EEUU o les “pensions“ que s’han atribuït certs prejubilats de la gran banca espanyola i europea, alguna responsabilitat tindran en l’actual situació de crisi. Aquest últim episodi, que ens ha tocat més de prop, ha estat qualificat de “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”, entre altres epítets. I és que “obsequiar” amb 106 milions d’euros anuals, al sr. Corcóstegui del Santander-Hispano, o amb 52.5 milions al sr. Goirigolzarri del BBVA, o amb 43.8 al sr. Amusátegui, també del Santander-Hispano, és com a mínim això: “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”. Mentrestant la gran patronal –que no ha obert la boca-, encara exigeix al govern congelar les pensions en 800 euros i demana l’acomiadament lliure.
          I això va per a llarg: les crisis del capitalisme –que són cícliques, com els experts expliquen i els ciutadans patim- mai no duren menys de cinc o sis anys, així que tot just estem a mig camí del “viatge” i les respostes no poden ser “més del mateix”: cal buscar una alternativa seriosa a una crisi fruit –al cap i a la fi- de  la cobdícia dels ultraliberals, als qui no els mou res més que l’afany desmesurat d’aconseguir els màxims beneficis possibles, encara que siga –que ho és- a costa de la depredació dels recursos planetaris i de l’empobriment general de la població. I pot ser s’hauran de posar en qüestió els plantejaments d’incorporar la dimensió ètica (!) a la pràctica capitalista, recordant el pensament d’Adam Smith, que reconeixia que és l’ambició i l’egoisme els que mouen el món dels negocis i no l’abnegació, la virtut ni menys la solidaritat –per desgràcia-. El mateix Obama es dolia que, tot i les injeccions milionàries a la gran banca als EEUU, no s’havia produït cap canvi significatiu, en la conducta de les cúpules de les institucions financeres, que seguien amb les pràctiques de dubtosa credibilitat –incloent-hi les quantitats astronòmiques que s’atribuïen els directius-. Cosa que també ací hem hagut de contemplar perplexos, amb aquelles “pensions” –exemple clar de manipulació lingüística, a més de frau econòmic imperdonable- d’alts càrrecs, d’una banca “assistida” pel govern –i amb els nostres diners- per superar la crisi i que s’ “inverteixen” en gratificacions milionàries als directius. Pot ser l’exemple d’Obama -de regular legalment el tema- caldria que fora imitat ací, doncs no és la realitat dels fets –una debacle econòmica que ha empobrit encara més a la majoria dels habitants del planeta-, ni les invocacions a la moral, el que sembla fer canviar els comportaments, a segons qui: només la llei estricta i consensuada per totes les forces polítiques, pot posar ordre a la situació. I això de manera contundent, que faça pagar als responsables del desastre econòmic, la seua culpabilitat, fins esgotar tots els terminis de privació de llibertat, si cal, i el retorn dels diners estafats. Altrament també els polítics haurien perdut tota credibilitat.
          I mentrestant, al món “civilitzat” es fan mans i mànigues per “apuntalar” un sistema caduc i periclitat, cada dia, moren 60.000 persones de fam, al planeta, signe evident de la nostra complicitat culpable i de la també nostra insolidaritat. Per això pren volada, dia a dia, el projecte de l’anomenada banca ètica: d’una banda es planteja una seriosa alternativa a la banca convencional, només amatent als guanys econòmics i a qualsevol preu –ni que siga arruïnant inversors i monopolitzant les corrents financeres- i, de l’altra, s’aborda la repercussió dels beneficis, no en la èlit dels consells d’administració, sinó en els sectors més desafavorits, facilitant crèdits per millorar la producció de bens de consum, directametn aplicables al benestar de la població més marginada. Així les noves “empreses” bancàries es converteixen, a més, en una comunitat de treballadors i treballadores, per produir bens i serveis d’ample ressò social.
          Son aquells projectes d’alternativa al capitalisme despietat, els que donen legitimitat a propostes de futur de decreixement –d’estalvi, de contenció de la despesa, de sobrietat en el nivell de vida, de renúncies a allò superflu, de pràctica de conductes solidàries...- per salvar els recursos del planeta i la vida dels seus habitants. Perquè la crisi actual no és només econòmica, ja que ve acompanyada d’una profunda crisi de caràcter moral, que es incompatible amb una vida digna d’anomenar-se humana, caldràcom defensa François Houtard- reestructurar la nostra societat i les nostres vides, per a construir un món sostenible, cosa que exigirà molt d’esforç, entrega, generositat, honestedat, voluntat, valor, intel·ligència, fermesa, sensibilitat, imaginació, modèstia i bondat. Que no és poc, però caldrà posar-s’hi si volem sobreviure.
         



                                                               


         

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada