6 de febrer de 2014

A cau d’orella (ssshhhttt...) CENTENARI



                             
El nostre pare, ha fet cent anys. Efectivament, arribat el final de l’any 2013 s’esqueia rememorar que fa cent anys –un segle!-, naixia al poble d’Ares, el tercer fill –Demetria, José i ell-, d’una colla de germans que encara el seguirien, a la casa familiar, a la vora del castell. Encara que, en realitat, fou el quart fill, comptant a la primera -Julieta-, que morí ofegada a la València de començaments del segle XX -on servia-, en aquell històric i fatídic desbordament del Túria.
Tornant a mon pare, no cal dir com ens manteníem expectants, malgrat la relativa bona salut de què encara gaudeix, en tal d’assolir una tal i assenyalada data. Finalment arribà el dia i, amb alguna antelació, la família anàvem fent les previsions subsegüents que varem haver d’ajustar al protocol de la pròpia residència de la 3ª edat, a Castelló, on el nostre pare s’hi troba. I és que –ja teníem el referent de l’altre centenari, Victorino- l’alcalde de Castelló té el “detall” de visitar a la persona que fa els cent anys, com així ha estat.

                    


Els familiars més propers –i la resta de companys residents- hi érem a l’espera de les autoritats locals que, finalment, es presentaren a això del mig dia. Ens havien situat a la sala gran de la planta baixa, amb solemnitat: la gent en fileres de seients i mon pare al bell mig de la “presidència” en una butaca de “sinyó” –com dirien al seu poble- envoltat de tots nosaltres. Al poc entrava l’alcalde i el seu seguici, guiats pels directius de la casa: salutacions, encaixades de mans i la felicitació al centenari, alhora que se li feia obsequi d’un plat de ceràmica artística. El meu germà i jo al seu costat, anàvem explicant-li i completant-li el què a la seua oïda –ja no massa desperta- li arribava de paraules i salutacions: “És l’alcalde de Castelló, que ve expressament a felicitar-te pel teu aniversari...” “Ah? Vostè és l’alcalde?” –mirava de confirmar- “Sí, sí...” li responia el batlle de la Plana. I mon pare, encara: “Vostè és molt jove. Vostè és un xiquet...” “Bé tant com això...” “Clar –afegíem- en comparació amb tu...” I les fotos... què és del què es tracta en actes oficials amb presència d’autoritats. Un pèl de conversa més i l’aperitiu preparat, al hall de la planta baixa. Noves salutacions i acomiadament, tot seguit, dels visitants mentre nosaltres ens incorporàvem al menjador, on s’anaven situant els residents, a les seues taules de cada dia i on, a mon pare i família, ens havien preparat la taula presidencial.
Així que dinàrem entre converses i brindis, fins al moment del pastís de l’aniversari, per a la cinquantena de comensals, d’unes proporcions notables i unes espelmes al mig, amb el núm. cent que bufà i apagà el protagonista. Tot seguit era de rigor dir unes paraules –mon pare ja anava fent gestos d’agraïment i dient “gràcies, moltes gràcies”-, així que aprofitant que Victorino ja li havia dedicat espontàniament –ens sorprengué a les postres uns crits a ple pulmó- una jota, vaig prendre la paraula a l’hora del cafè per donar-li les gràcies i, a continuació, la vaig donar –les gràcies- a l’organització, al personal i a tots els presents per l’atenció i l’afecte demostrat i com el papà es trobava d’a gust enmig de tots ells, des que entraren la mamà i ell, feia ja una colla d’anys. També Juanjo, el meu germà, dedicà unes paraules d’agraïment a la concurrència, recordant alhora la figura de la nostra mare i passà la paraula a l’alcalde d’Ares, que ens acompanyava des de bon començament. Així Abelard Tena li entregà, formalment, la placa del centenari que ja li havien preparat a l’estiu, comptant que hi pujaria a la festa dels jubilats, cosa que no pogué ser, perquè hi hagué que hospitalitzar-lo, a conseqüència d’una pneumònia[1] que li sobrevingué.

                           


L’alcalde del poble d’Ares es trobava satisfet d’haver-nos acompanyat i destacà que era el primer centenari a qui havien tingut ocasió d’homenatjar, amb l’entrega de la placa commemorativa. Aplaudiments i noves fotos i manifestacions d’afecte. Amb Abelard havíem mantingut ja des que ens presentaren, a la seua arribada –havia etat el meu germà qui havia contactat amb l’ajuntament d’Ares- una conversa intermitent que em confirmà la coincidència amb l’ “Abelardet” que jo recordava i que Juanjo, més jove que jo, no tenia present. Efectivament, ja fa alguns mesos vaig accedir a la web del poble i em vaig quedar agradablement sorprès de la seua qualitat i continguts –històrics, paisatgístics, informatius...- i, en la presentació, s’incloïen unes paraules de l’alcalde actual –abans hi havia hagut el fill de Rosita la del Mas Blanquí, amiga de la infantesa, de quan nosaltres hi pujàvem, als estius-, que incorporaven la seua foto i que a mi, en llegir el seu nom “Abelard”, em portà a identificar-lo amb el fill menut de la panaderia del poble i, fins i tot, vaig trobar-li una certa semblança amb la dona gran de la casa, la sra. Joaquima, mare del sr. Juanito, el seu pare.
De manera que, en ser-nos presentats mentre esperàvem a l’alcalde de Castelló, ja el vaig abordar en preguntar-li si era germà de Carmencita i fill, per tant, de la sra. Rosalia la del pa, cosa a la què respongué afirmativament. A partir d’allò anàvem conversant al respecte, perquè jo guardava molt bon record d’aquella família, doncs ja se sap que als pobles tot és molt personal i directe: jo anava cada dia a buscar el pa, com a fill major que ja ajudava a la mamà en certes coses, enfilant la costera cap a la Mola i trencant a l’esquerra, en arribar al barri de Montjuic. Al poc i en la filera de cases de la dreta hi havia la venda del pa, entrant per la porta amb canyís com totes i, una vegada dins, una dependència amb prestatges on s’expedien aquelles fogasses i barres tant bones. Habitualment era la sra. Rosalia la qui despatxava, però sovint –quan ella estaria pastant al forn- hi havia la sra. Joaquima -mare del sr. Juanito, com he dit i a qui se li semblava, el seu net-. I, en ocasions, el mateix sr. Juanito, que tenia un posar més seriós, però agradable i que traspuava bonhomia. Justament d’aquell temps em ve el record, mentre em despatxaven la comanda de ma mare, que un marrec s’arrossegava pel terra i sentia que li deien “Abelardet”, el germanet, per tant, de la que jo coneixia com a “Carmencita”, de la colla de xics i xiques –alguns d’ells “forasters”, com els “valencians” i nosaltres- que ens ajuntàvem de tant en tant, especialment per les festes, a les processons, al ball pla o als bous.
Passà, però, que acabats els estudis de magisteri es feia més difícil pujar a Ares, com abans: l’estiu de les oposicions, l’accés a la universitat, els estudis de pedagogia –primer a Barcelona i desprès a València- m’anaren distanciant del poble i no vaig poder seguir, tant directament, el decurs dels esdeveniments, Vaig saber que aquella família es traslladà a viure a la casa de la sra. Rosa, a la Nevera, encara que no endevinava el perquè i ara Abelard m’ho ha explicat: doncs resulta que la bona de la nostra veïna s’havia casat en segones núpcies amb el seu avi i pare de sa mare i, en trobar-se ella ja molt major, decidiren traslladar-s’hi des de la casa de Montjuic. El cas és que ma mare i la sra. Rosa –la “Roseta” con es deia ella mateixa- es feren molt bones amigues, arran de què ens posàrem a viure a la casa del cantó –propietat dels masovers de La Llàcova, de Morella- i des del menjador de la qual es veia sa casa. Era el nostre un edifici nou que es composava de dos habitatges: al primer, amb mirador, havia viscut un jove metge –Dn. Arturo- i la seua esposa, amb els qui manteníem també bona relació i fou ell qui, en detectar-me un brot de “febres de Malta” aconsellà traslladar-nos de seguida a Castelló. Abans i desprès, però, les relacions amb la sra. Rosa foren de molta confiança i tot començà en haver buscat llet de vaca per a nosaltres –acostumats a Castelló amb la vaqueria de “Tico”, al costat de casa al camí LLedó-, que no trobàrem sinó amb la sra. Rosa, que tenia una vaca, precisament, de la què tenia cura una xica fadrina “Carmeta”, que la portava a pasturar i a abeurar a la bassa-. Així es generà aquella amistat i era habitual que passàrem les vesprades a sa casa i fins i tot berenàrem allà, mentre la mamà i la sra. Rosa cosien plegades i ens feia alguna confidència: vídua i amb un únic fill, la pobra l’havia perdut a la mili i la seua foto hi era allà... i també la corona del soterrar que tenia penjada a la paret, damunt del seu llit.
I encara més records: des de la finestra on érem es veia tot el barri assolat on hi havia hagut l’hospital, que fou enderrocat pels bombardejos dels alemanys, segons m’explicava Abelard que s’havia pogut documentar últimament. Sembla que l’aviació del Führer –aliat de Franco- comprovava l’eficàcia (!) d’armament i aparells i prengué Ares com a boc expiatori –a modus de “Guernica”, al nostre territori- per mesurar-ne la mortaldat que generava. Encara parlàrem una bona estona més fins que se n’hagué d’anar i l’acomiadàrem, mentre la gent anava passant per la taula per felicitar personalment, al centenari, amb qui pujàrem a la seua habitació i, al poc, es quedà descansant del seguit d’emocions del dia...
No cal dir que fou una experiència irrepetible i no parem de donar gràcies a Déu, per haver-nos atorgat l’oportunitat d’haver-la gaudit.



[1] L’episodi de l’Hospital General –“Universitari” des que a la UJI s’han incorporat els estudis de medecina- es desenvolupà amb normalitat, dins la natural preocupació per la seua edat. Aleshores coneguérem a la nova metgessa que el portava, desprès d’haver passat per urgències, on romangué bona part del dia: el seu cognom  -Benàssar- em cridà l’atenció, doncs no és gaire corrent i vaig abordar-la a la primera ocasió i, en indagar-hi, efectivament, era filla de José Joaquin Benàssar, psicopedagog de secundària i bon amic. Així que vaig aprofitar per agrair-li-ho –i fer arribar una salutació, als pares-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada