26 de novembre de 2014

Dies feixucs TORNEM-HI



          Déu ser veritat la famosa frase que la saviesa popular –del poble, clar, no del PP- ha encunyat: “l’home –encara com el masclisme impenitent ha salvat la dona...- és l’únic animal que entropessa dues vegades en la mateixa pedra”. I en això estem –i sembla que estarem per temps-. Vegeu-ho si no:
          Françoise Hollande, suposadament d’esquerres –o si més no, un pèl més progressista que els ultres xovinistes- oblidant el programa del seu partit que el portà a l’Elisi –a què ens sona això de passar-se per l’arc de triomf, el programa electoral?-, no para de tirar endavant projectes i propostes de tall neoliberal. I en això bé que li fa costat el seu primer ministre, el barceloní de naixement, Manuel Valls –“Vals”, com se’l rebateja en castellà-. Dimissions de ministres –coherents amb la ideologia socialista- i l’oposició de diputats del propi partit, no han deturat aquelles polítiques conservadores, al dictat de “Her” Merkel i les multinacionals empresarials. Resultat? L’economia no millora, l’atur no baixa...i la popularitat d’Hollande ha passat del 61% al 14% -de moment-. Ací ja hem patit alguna cosa semblant: Rodríguez Zapatero, per tal de que la dreta cavernària i l’església integrista espanyoles –i les votants que els simpatitzen- li perdonaren la vida, es dedicà els últims temps a acontentar-los, amb mesures i decisions del tot antisocials. Resultat? Perdé la confiança dels propis electors i aquells -la dreta cavernària i l’església integrista espanyoles i les votants que els simpatitzen- no en tingueren compassió.
          Tampoc Israel sembla haver après dels revessos en desprestigi internacional i de condemna moral, que la seua política genocida envers el poble palestí li està procurant. La seua dèria i la fixació malaltissa en continuar assetjant –i assassinant- la població ocupada, només s’explica per la resposta patològica arrossegada de la seua antiga condició de poble massacrat pel nazisme, que creu ha de fer-ho pagar a algú –més feble, clar, com ara el poble palestí-, atès que no ho pot fer amb els seus botxins. I també per la tolerància vergonyant dels EEUU, que no hi veuen en Israel més que el gendarme del pròxim Orient, que els garanteix la seua política expansiva. Així les coses les “converses” de pau (!?) són paper mullat, des de fa molt anys, i una paròdia lamentable per guanyar temps i fer inviable l’existència de l’estat palestí, per la progressiva expansió de les colònies jueves il·legals al territori ocupat. Això sí, de tant en tant i per la pressió bèstia que l’exèrcit sionista exerceix sobre la població ocupada, es produeix un esclat de “violència” terrorista (!?), que ells s’apressen a contestar en “legítima” defensa (!?) amb operacions destructives incommensurables en danys materials i víctimes humanes de civils innocents –majoritàriament infants-. No hi han paraules.


Mentrestant i a casa assistim perplexos al “serial” protagonitzat per Rajoy i tota la colla de “demòcrates” de tota la vida –hereus del ministre franquista Manuel Fraga, cal no oblidar-ho-, amb la complicitat lamentable d’altres partits també primer espanyolistes i desprès demòcrates- envers el dret a decidir dels catalans. A les preteses desqualificacions “constitucionals” –amb un president afiliat al PP en temps i que ha fet exhibició d’anticatalanisme militant per tot arreu-, s’ha afegit una campanya mediàtica vergonyosa contra Catalunya i reiterades amenaces d’insolvència econòmica, en una hipotètica independència, així com l’ “expulsió” de la UE. I ara la querella de la fiscalia –és a dir, dels funcionaris judicials addictes-, per mirar de “salvar els mobles” front als sectors espanyols més ultres.
I com que res ha doblegat l’esperit demòcrata i soberanista dels catalans i el 9 de novembre ha hagut consulta –malgrat les reiterades amenaces de Rajoy i la seua tropa, assegurant la consulta no se celebrarà-, els media més pretesament neutrals (!?) s’afanyaren a avançar que Rajoy podria “autoritzar-la” –a bones hores!-, si la Generalitat no intervenia (!) i altres ocurrències del mateix tenor. Tot abans de preguntar als espanyols –subjecte de la sobirania nacional, segons la carta magna- si n’estaven a favor o en contra, com han anat amenaçant tot el temps, no fóra cosa que els ciutadans –més entenimentats que no els seus dirigents- optaven per respectar la decisió dels catalans.
Encara com l’Audiència “provincial” de Palma –tot i la composició “política” de tals institucions- no s’ha atrevit a desautoritzar la llarga i documentada instrucció, que el jutge Castro ha fet de l’affaire Nóos i ha reconegut, a la infanta, la imputació de malversació de fons públics i la subsegüent responsabilitat civil, que a més de ser un respir per a la ciutadania en la recuperació de la credibilitat de les institucions, reforça la imatge d’honestedat i competència jurídica -alhora que d’exquisida neutralitat-, d’aquell magistrat, qüestionat irresponsablement i capciosa pel fiscal i massacrat per la caverna mediàtica i les forces més dretanes i retrògrades.

Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada