Certament que la deixadesa culpable de
la dreta envers l’escola pública, denota una dèria obsessiva per barrar el pas envers
la cultura i a l’educació, a les classes modestes –immigrants inclosos-. Hi ha,
però, alguna cosa més en aquella fixació dels enyoradissos del
nacionalcatolicisme, i és la component ideològica d’una religiositat dogmàtica
i intransigent, a la què voldrien sotmetre a tota la població. Dit d’una altra
manera: l’odi que “els populars” practiquen contra l’escola pública és tant –o
més- perquè és laica com perquè és pública.
I
ja és hora de preguntar-se –o de denunciar directament- què els espanta tant, a
aquells sectors de la societat espanyola, encara identificats amb els postulats
heretats del franquisme. Senzillament la pèrdua de l’exclusivitat en la
detenció del poder polític, religiós, econòmic, cultural...i educatiu.
Reconèixer que ha passat el temps del nacionalcatolicisme i altres “ismes”
dominadors, els costa de digerir. Acceptar que, en una societat civil madura,
no hi ha lloc per als privilegis sinó per a la igualtat, la solidaritat, el
respecte, la justícia...és a dir per a la democràcia, no entra en els seus
propòsits. Per això, en sentir parlar de laïcitat, de societat civil laica o
d’escola laica, els venen tots els mals.
Què és,
però, això de la laïcitat? Laïcitat, segons transcriu Joan Boada, és “una ètica
civil, universalista i independent de qualsevol confessió o ideologia”, mentre
que Jaume Reixach qualifica la laïcitat com a “inseparable de la democràcia” i
remet a Gonzàlez Faus –La difícil
laïcitat- per argumentar que “el cristianisme per la seua pròpia
naturalesa, és més afí a una societat laica que a una societat confessional”...
paradoxalment pel què sembla i ben allunyat de l’integrisme ultra conservador.
Afecten,
però, a l’escola aquells plantejaments, de “desconfessionalització” social i
institucional? Molt matisadament encara, perquè la llei manté l’ensenyament de
la religió catòlica en el curriculum i dins de l’horari escolar, bé que
com a assignatura voluntària, amb un professorat “triat” unilateralment pels
bisbes, encara que pagat a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Una escola
laica, però, hauria de ser “un lloc per a aprendre i no per a creure”, com
defensa el CAUM en la seua cinquena declaració –Por una sociedad laica-.
Una escola “amb valors humanistes i universals”, per educar “en la pluralitat i
el respecte als drets humans”, on els infants “no puguen ser segregats, en
funció de les creences de les seues famílies”. Una línia de discurs que empra,
fins i tot, un cristià com García de Andoín, quan defensa que “l’escola pública
és l’escola de tots” i, per tant, “s’ha d’obrir a les diferents proposes de
sentit, religioses i laiques, evitant la segregació i propiciant el diàleg”.
Així l’escola esdevindria un lloc privilegiat per abordar el tractament “d’un
àmbit tan important com és l’educació en valors”, en opinió d’Arregi.
Aleshores
la religió -les “religions” millor- ocuparia un lloc perfectament legítim en el
curriculum, però com a contingut sociocultural, no com a objecte
ideològic o confessional de transmissió d’una determinada fe. Fins i tot, el
filòsof José Antonio Marina -que tampoc no amaga la seua condició de cristià- defensa
que a l’escola “s’han d’ensenyar les religions com a fenomen cultural”, però no
“els dogmes religiosos”. Això demandat
per la progressiva multiculturalitat, present en una societat democràtica i
reconeguda en l’ordenament jurídic vigent d’arreu, als països civilitzats. Així
de senzill i fàcil d’entendre.
Així de
senzill i fàcil d’entendre, per a la gent del carrer. Però no per als què creuen
estar cridats a assumir la missió històrica de la recristianització de la
societat i als que la normalitat democràtica els neguiteja, perquè viure –i
deixar viure- en llibertat i respecte no és el seu estil.
Així
que tant per pública com per laica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada