15 de gener de 2017

Per pensar-hi... HÀBIT LECTOR i QUALITAT DE VIDA.



Els psicòlegs defensem que una personalitat equilibrada és fruit de multitud  de factors i circumstàncies, entre les què de manera vertebral se situen les que contribueixen a consolidar una vida de qualitat, més enllà de la salut i la cobertura de les necessitats bàsiques. Òbviament la referència explícita és a la component afectiva del gaudi estètic i intel·lectual de la pràctica lectora.




Una pràctica a la que cal iniciar ja de bon començament als estudiants més menuts, fins i tot abans d’haver adquirit les tècniques de saber llegir, amb propostes i experiències lúdiques, gràfiques i estètiques, que el professorat d’educació infantil coneix bé. Lògicament aquella iniciació té la continuïtat indispensable –i l’increment de les intervencions compartides de tot el professorat i no només del de llengua- en el decurs dels estudis d’educació primària, secundària...i superior, clar.
Perquè llegir –i fer-ho bé, amb sentit, profit i gaudi- no és una qüestió menor ni accidental en la formació integral de l’alumnat del nostre sistema educatiu, sinó vertebral i del tot indispensable: els textos –encara en paper i cada vegada més digitalitzats[1]- són font d’informació valuosa en continguts –i no només en continguts- per als estudiants que, en cap cas, pretenen substituir l’acció professoral directa, però que hi afegeixen reforç i obertura d’horitzons, a més de fomentar la iniciativa personal de cadascú.
Així l’enriquiment derivat de la lectura de textos abasta la documentació i la instrucció, sense descurar el gaudi del descobriment, el neguit de seguir recercant i la satisfacció afectiva del plaer d’allò “trobat”, moltes vegades homologable a autèntics “tresors”, no només del coneixement, sinó del plaer estètic. Perquè, sense deixar de reconèixer la condició de “feixucs” de molts textos científics i escolars estrictes, fins i tot en ells es pot trobar el gaudi intel·lectual –i afectiu- del descobriment i la bellesa. A l’inrevés, en els textos “literaris” pròpiament, concebuts –i llegits- per al gaudi estètic, no pot deixar de trobar-se alguna mena d’enriquiment intel·lectual.



Això demana, lògicament, que, en considerar la lectura com a font de coneixement i oportunitat de gaudi intel·lectual i estètic, no es puga deixar a la improvisació o inèrcia del decurs escolar, sinó que  caldrà incorporar-ho com a projecte vertebrador del curriculum, als respectius plans educatius i curriculars de centre i programar les estratègies més adients, les intervencions professorals i tècniques més col·laboratives i entusiastes, així com garantir la dotació de recursos materials, bibliogràfics i internautes, suficients.
En aquell context, els programes de foment lector, ocupen un lloc d’excepció, motivant l’alumnat mitjançant activitats suggeridores, del tenor de les dramatitzacions, els debats amb autors, les lectures compartides, els intercanvis epistolars, els concursos literaris, les visites, les iniciatives musicals i estètiques variades...i un llarg etcètera. Però no només, perquè la metodologia activa i suggerent de totes i cadascuna de les matèries curriculars -o no-, envers la pràctica lectora i recercadora no és patrimoni del professorat de llengua, literatura o activitats plàstiques i culturals i extraescolars, sinó de la totalitat de l’equip docent de cada centre i, fins i tot, de la resta de personal.




Només així es podrà aspirar, amb alguna perspectiva d’èxit, a aconseguir “inocular” em l’alumnat un hàbit lector consolidat i assumit, com a instrument i tècnica d’accés a la riquesa incalculable –en ciència, narrativa, poesia, percepció del món i de la vida...- que contenen els textos escrits. I això bidireccionalment o, si més no, creativament. Perquè accedir a un text és iniciar una relació comunicativa amb algú –absent físicament, però present anímicament- que abans ha hagut d’escriure allò i, de vegades,  molt abans en el temps. I, amb tot, la relació és possible –i desitjable- establir-la. Aleshores el lector, la lectora, no només “entén” –o s’esforça per intentar-ho- allò que llegeix, sinó que comparteix –o no- aquella informació, es fa preguntes al respecte, recerca respostes en la resta de l’escrit i fins i tot es posa en el lloc de l’autor, de l’autora, mirant d’entendre el seu punt de vista o posicionament front al tema abordat. Finalment, la lectora, el lector, resulta enriquit pel contingut assimilat, sense renunciar a seguir recercant...altres continguts o altres perspectives de la mateixa temàtica.
Lògicament, a mesura que la pràctica lectora es va consolidant, la creació d’una biblioteca personal –primer modesta i, a poc a poc, generosa i no només en paper- s’anirà fent realitat. Això sense renunciar a l’habitualitat de la visita a les biblioteques institucionals –la del centre educatiu, com a primer referent i per proximitat i les de barri tot seguit o alhora-. Finalment seria desitjable sovintejar la consulta en biblioteques especialitzades, en funció de l’activitat professional o dedicació de cadascú. Perquè l’hàbit lector, adquirit i practicat en el decurs dels estudis de cada persona cal esperar que continue i augmente, en egressar del sistema educatiu i exercir l’autonomia pròpia de ciutadà, doncs si la formació rebuda –en coneixements científics, actituds, capacitats, predisposicions i sentiments...- ha estat l’esperable, la pràctica lectora consolidada ha de seguir el seu decurs, ara des de paràmetres vinculats a les ocupacions i dedicacions de cadascú –com hem dit-, però amb igual -o més encara- il·lusió i profit.


Llegir...i gaudir i enriquir-se en la lectura. Però, per què no, també, escriure...? De bon començament, acompanyant la lectura detinguda i còmplice –amb l’autor-, prenent notes i fent “apuntacions” –ni que siga al marge del text en paper-. Més tard, afegint valoracions i (contra)propostes a les que es van llegint. Finalment, per pròpia iniciativa a l’entorn de reflexions esdevingudes o personals.  Perquè l’expressió escrita de les pròpies experiències i sentiments –que ja ha hagut d’iniciar-se en la vida escolar- es converteix en la conseqüència natural d’aquell hàbit de recerca lectora i amb resultats polivalents, doncs no només pot significar l’assumpció de la condició d’ “escriptor” -professionalitzat o amateur-, sinó que, en qualsevol cas, aporta valors psicològics i afectius afegits, com a alliberament de les pròpies fixacions i exteriorització de les pròpies vivències i experiències –professionals, emotives, estètiques...-
I encara, si hem de fer cas de les recomanacions dels psicòlegs de la tercera edat, restaria considerar la pràctica lectora, com a teràpia i entrenament per tal de conservar actives les capacitats mentals associades a la lectura  -comprensió, criteri envers i assimilació d’allò llegit, qüestionament de les afirmacions de l’autor, proposta d’alternatives, memorització, esquematització...- Totes associades al gaudi estètic i intel·lectual. Així com la vessant transmissora de les vivències de cadascú, en forma de “memòries”, que afegeixen a la virtualitat de la lectura les de l’expressió escrita que incorpora el record, l’ordenació de situacions, la interpretació d’episodis, la perspectiva personal de les vivències relatades, fins i tot la pràctica muscular i de coordinació oculomotriu de l’escriptura.
En resumen una raonable qualitat de vida –ja des de la infantesa- no es comprèn sense una pràctica lectora consolidada, és a dir sense els llibres –en paper o digitalitzats- i el complement molt desitjable –també des de la infantesa- d’atrevir-se a escriure...
A què esperem doncs?







[1] Per cert les últimes dades, al respecte, denoten haver-se estabilitzat la davallada de lectors de llibres en paper a favor de la tablet, fins i tot un lleuger increment dels primers. I és que el plaer psicosomàtic afegit, en palpar i olorar el paper, la sensació de “propietat” en mantenir el llibre en les mans, anar passant les pàgines o recular, a la recerca de paràgrafs ja llegits i recordats en el decurs de la lectura, constitueixen tot un seguit d’incentius que fan de la lectura en paper “tota una altra cosa”. Si més no, una experiència vital que no es gaudeix igual amb la pantalla oberta,  només per la pàgina llegida. (Vid. L’edició d’El País del 09.10.16, al suplement Ideas)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada