4 de desembre de 2019

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES...ara al Corte Inglés



 










         Els diaris ho “denuncien”, una vegada més: “els estudiants adolescents fluixegen en matemàtiques –i ciències-...”, segons l'informe PISA, recentment publicat. La qual cosa podria induir als responsables de la política educativa –i a una bona part del professorat- a pensar en un “augment” de les hores dedicades i de l’increment dels curricula respectius. Alguns, però, -inclosos els investigadors de la universitat de Stanford, als EEUU, encapçalats pel Dr. Lang Chen, director de l’estudi i postdoctorant en Psiquiatria i Ciències del Comportament- pensem que no:


La “solució” al problema cal recercar-la en afavorir la iniciativa i corresponsabilitat d’aquell alumnat, mitjançant intervencions acordades i compartides de tots els agents educadors –amb els tutors al capdavant-, per tal que els nostres adolescents generen actituds positives envers els continguts curriculars –matemàtiques i ciències incloses, clar- en un context estimulant i afavoridor de la presència a classe, que apareix, també, com una conducta no del tot consolidada, en una part important de l'alumnat adolescent testat.




Justament el “moll de l’os”, del llibre Objetar la Escuela –últim de la trilogia dedicada als estudiants de secundària- es dedica, monogràficament, a detectar les absències de classe d’aquell alumnat, que acaba en l’abandonament escolar i a proposar intervencions compartides, per tota la comunitat educativa, per superar-ho, com es debaté en presentar aquella publicació, de la que va una generosa crònica del bon amic Àngel Pérez:


I el mini-reportatge fotogràfic adjunt:


Efectivament, els investigadors de la Universitat de Stanford, als EEUU, han demostrat que és l’autoconfiança –autoestima- assolida per l'alumnat, la que afavoreix l'obtenció de bones notes, envers les matemàtiques. Es confirma així una llarga trajectòria investigadora -inspirada en Goleman-, segons la qual l'equilibri emocional del subjecte estimula la intel·ligència i millora els resultats escolars. Alguns, a aquella disposició l'hem anomenada benestar acadèmic i hem comprovat que esdevé la variable predictora més potent dels resultats acadèmics exitosos i això envers tot el conjunt de continguts del curriculum, no només de les matemàtiques. Aleshores fem propostes d'intervenció, per tal d'aconseguir aquell benestar i aplicar-lo a l'obtenció de les millors qualificacions.
         Així, doncs, us animem –benvolgudes i benvolguts lectors que us atanseu al meu “blog”- a reflexionar a l’entorn d’una tal temàtica, amb la lectura  del llibre Objetar la Escuela:


I d’altres que van en la mateixa línia:


I a fer suggeriments, que rebré amb molt de gust i bona disposició per incorporar-los al “cos” d’un projecte, que situa a l’alumnat al bell mig de la responsabilitat compartida de l’aventura d’educar.
Finalment, com sol ocórrer en similars esdeveniments, la component més significativa, fou la presència destacada de bons amics i companys, del professorat, de l’administració, de la inspecció educativa i de la facultat que, no cal dir-ho, han suposat un notable feed-back, per a l’autor.





       


































          Bona senda.

                                 Marc –marc.adell@uv.es-



28 de novembre de 2019

Carta oberta DE BEFES I ALTRES EPÍTETS...




         La fiscalia -ara al TJC-, en acusar al President de la Generalitat –de Catalunya- del delicte de “desobediència”, en no haver retirat primer i substituït desprès, un cartell de denúncia de la politització de la justícia contra representants del poble català, ha afegit motu proprio el de “befa”, pel que sembla un nou mot jurídic incorporat al codi civil –o penal?-, a esgrimir no contra els delinqüents, sinó contra els qui resulten incòmodes a l’ordre constituït.
No seria –un tal epitet- més adient aplicar-lo a l’espectacle escandalós que genera la presència d’un lletrat d’un partit d’extrema dreta, en judicis com el instrumentat contra els legítims representants de la ciutadania de Catalunya?

11 de novembre de 2019

Carta oberta RIVERA DIMITIT?




No és Pedro Sánchez qui hauria de dimitir per la maldestra, interessada, partidista i lamentable decisió de convocar eleccions? Unes eleccions que han posat al descobert el franquisme descarat que amara la societat espanyola i que ha convertit a Vox en la tercera força política, a més d’incentivar la resta de nacionalismes i els regionalismes “bien entendidos” –Fraga dixit-, com ara el de “Teruel existe”.
L’únic resultat reconfortant dels tals comicis, per als demòcrates, ha estat la desfeta de la formació de Rivera, sense més ideologia que el seu furibund, visceral i acomplexat anticatalanisme. Certament es mereixia la dimissió. No és l’únic, però.





6 de juny de 2019

Carta oberta SUPREM SÍ, SUPREM NO






Amb estupor hem conegut com algun demòcrata militant, s’ha escandalitzat de la decisió del Tribunal Suprem, en donar-li la raó a la família de Franco, perquè les restes del dictador no es toquen del “Valle de los Caídos” i no s’ha escandalitzat del judici contra polítics catalans, protagonitzat pel mateix Tribunal. Ara sí i aleshores no? Doncs no serà perquè alguns fa temps que denuncien que la justícia espanyola és l’assignatura pendent de la transició: a la vista està.






19 de maig de 2019

Carta oberta EUROVISIÓ, CÒMPLICE.



Malgrat totes les excuses possibles –i indefensables-, el festival d’Eurovisió –els seus organitzadors i els països europeus implicats-s’han fet còmplices del genocidi palestí, que l’estat d’Israel, fa tres quarts de segle que ha perpetrat, davant la mirada perplexa i impotent de la resta del món i la inoperància de la ONU.


Ja l’acceptació d’Israel –país no europeu- en un tal “club” fou trucada i manipulada a favor d’incorporar-lo al món “occidental”, de la ma dels EEUU. Ara s’ha culminat aquella “maniobra” amb la celebració del festival 2019, a les portes del camp de concentració més gran del món, a què l’estat d’Israel ha condemnat a la població de Gaza, en “revenja” (?!) al que els nazis feren amb el poble jueu...



Vergonyós!

7 de maig de 2019

Dies feixucs RÈGIM DEL 78: R.I.P.




         Que la Constitució fou un pacte vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la “instauració”[1] de la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també. 



        D’entrada s’ha sacralitzat la Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió dels “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”... 



        I prou, quan la pròpia llei de lleis estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer, el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el 168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la Constitución...”
    Res d’això, però, uns polítics perquè ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el que li ordena la Carta Magna –“...arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols del sentir de les Corts, molt més plural (!). 

        Com de la resta de partits –també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant la decisió del poble català[2] al respecte.



        Siga com siga ningú s’arriscà a desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...” i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa difícil de redreçar.
         Heus ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que, altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant com equivocar-nos.



         
         Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!



[1] I si no, acudiu a les hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració, que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits “constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de convocar el referéndum a tot Espanya…

3 de maig de 2019

Carta oberta LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL QÜESTIONADA.





-L'ara-


            No és la primera vegada que la UE detecta que la percepció de la ciutadania envers la independència del “poder” judicial espanyol, torna a aparèixer a la cua dels països de la Unió. Ara, a aquella percepció negativa s’afegeix la desautorització en tota regla, del llarg i feixuc procés  que una determinada jutgessa ha mantingut contra el president del Barça, Sandro Rosell, amb gairebé dos anys de presó provisional fins al judici, en què ha estat absolts de tots els delictes dels quals l’acusava la tal jutgessa.       
Més encara,  la tal funcionària judicial és la mateixa que feu deixadesa de les atribucions pròpies i irrenunciables, en la instrucció del procés a l’independentisme català, en mans del fiscal i de la què els media conten i no acaben, incloent-hi els ascensos (?) i “reconeixements” (!) que no para de rebre, de les altes instàncies judicials espanyoles.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea se’n faça ressò d’aquell desprestigi. I és que ja se sap Spain is different.