6 de juny de 2019

Carta oberta SUPREM SÍ, SUPREM NO






Amb estupor hem conegut com algun demòcrata militant, s’ha escandalitzat de la decisió del Tribunal Suprem, en donar-li la raó a la família de Franco, perquè les restes del dictador no es toquen del “Valle de los Caídos” i no s’ha escandalitzat del judici contra polítics catalans, protagonitzat pel mateix Tribunal. Ara sí i aleshores no? Doncs no serà perquè alguns fa temps que denuncien que la justícia espanyola és l’assignatura pendent de la transició: a la vista està.






19 de maig de 2019

Carta oberta EUROVISIÓ, CÒMPLICE.



Malgrat totes les excuses possibles –i indefensables-, el festival d’Eurovisió –els seus organitzadors i els països europeus implicats-s’han fet còmplices del genocidi palestí, que l’estat d’Israel, fa tres quarts de segle que ha perpetrat, davant la mirada perplexa i impotent de la resta del món i la inoperància de la ONU.


Ja l’acceptació d’Israel –país no europeu- en un tal “club” fou trucada i manipulada a favor d’incorporar-lo al món “occidental”, de la ma dels EEUU. Ara s’ha culminat aquella “maniobra” amb la celebració del festival 2019, a les portes del camp de concentració més gran del món, a què l’estat d’Israel ha condemnat a la població de Gaza, en “revenja” (?!) al que els nazis feren amb el poble jueu...



Vergonyós!

7 de maig de 2019

Dies feixucs RÈGIM DEL 78: R.I.P.




         Que la Constitució fou un pacte vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la “instauració”[1] de la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també. 



        D’entrada s’ha sacralitzat la Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió dels “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”... 



        I prou, quan la pròpia llei de lleis estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer, el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el 168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la Constitución...”
    Res d’això, però, uns polítics perquè ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el que li ordena la Carta Magna –“...arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols del sentir de les Corts, molt més plural (!). 

        Com de la resta de partits –també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant la decisió del poble català[2] al respecte.



        Siga com siga ningú s’arriscà a desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...” i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa difícil de redreçar.
         Heus ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que, altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant com equivocar-nos.



         
         Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!



[1] I si no, acudiu a les hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració, que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits “constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de convocar el referéndum a tot Espanya…

3 de maig de 2019

Carta oberta LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL QÜESTIONADA.





-L'ara-


            No és la primera vegada que la UE detecta que la percepció de la ciutadania envers la independència del “poder” judicial espanyol, torna a aparèixer a la cua dels països de la Unió. Ara, a aquella percepció negativa s’afegeix la desautorització en tota regla, del llarg i feixuc procés  que una determinada jutgessa ha mantingut contra el president del Barça, Sandro Rosell, amb gairebé dos anys de presó provisional fins al judici, en què ha estat absolts de tots els delictes dels quals l’acusava la tal jutgessa.       
Més encara,  la tal funcionària judicial és la mateixa que feu deixadesa de les atribucions pròpies i irrenunciables, en la instrucció del procés a l’independentisme català, en mans del fiscal i de la què els media conten i no acaben, incloent-hi els ascensos (?) i “reconeixements” (!) que no para de rebre, de les altes instàncies judicials espanyoles.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea se’n faça ressò d’aquell desprestigi. I és que ja se sap Spain is different.

29 d’abril de 2019

Carta oberta FI DE TRAJECTE





                                                                                   -Vilaweb-


El del tardofranquisme residual, disfressat de dreta espanyol(ist)a, conservadora (!) i liberal (?), amb el nom –té conya la cosa- de “popular”. S’ha acabat la pantomima  d’un PP amb pretensió de representar les essències pàtries -nacional/catòliques, clar-, que ara se les veu arrabassades: l’espanyolisme –i anticatalanisme militant-, per la formació d’en Rivera. I el franquisme recuperat sense complexos, per la del nou Le Pen local: un tal Abascal.
Bon profit!


4 d’abril de 2019

Carta Oberta NOU GENOCIDI





El del poble palestí a mans d’Israel, des de fa tres quarts de segle i que es fa realitat –trista i vergonyant- cada dia, als territoris ocupats i a Gaza, el més gran -i llarg en el temps- camp d’extermini de tota la història. Ara fa un any de les protestes pacífiques i ininterrompudes que, a la frontera imposada i ocupada militarment per Israel, milers de palestins es manifesten contra el bloqueig israelià, amb el resultat de 271 palestins assassinats pels trets dels soldats jueus, 29.170 ferits i centenars de joves mutilats per la munició de l’exèrcit ocupant. I tot amb la mirada perplexa i inoperant de la resta del món.


Això sí, l’ONU “condemna” la brutal repressió israeliana. I què? Res, els responsables del nou genocidi del segle XXI immunes, gràcies a la hipocresia d’uns, la indiferència d’altres i el suport entusiasta de Trump.
No són signes evidents del final de la civilització?




        


21 de març de 2019

Dies feixucs HUMANISME, QUIN HUMANISME?




         Ara que a alguns se’ls omple la boca en defensar allò de “las personas primero”... vindrà bé donar un repàs...

-El País-

         No serà l’embogit d’en Trump, que practica una tal política i no només en contra dels milers d’immigrants que es deixen la pell en tirar endavant el seu país d’ “adopció”, sinó tots els enemics polítics –els qui no pensen com ell- i bona part dels seus propis corifeus, com ara l’advocat Michael Cohen, admirador entusiasta del president i la seua ma “dreta” que ara l’ha implicat en tota classe de delictes. I ho ha fet amb “llum i taquígrafs” al Congrés dels EEUU i durant set hores televisades, on sota jurament, no ha parat de relatar el seguit d’amenaces, tripijocs, il·legalitats de tota mena, inclosa l’evasió d’impostos, finançament electoral il·legal, irregularitats fiscals i affaires amb la Rússia de Putin que venen de lluny, a més de la compra del silenci de les seues amants o simplement “abusades”. En fi, el retratà com a racista, corrupte i mafiós. I que un individu d’aquesta catadura –que més d’un psiquiatra ha diagnosticat de malalt de somnis de grandesa, és a dir,  simplement boig- es mantinga, encara, com a president d’una democràcia pretesament capdavantera, no deixa de ser preocupant.

-La Vanguardia-

         Ara el govern ultradretà de Netanyahu –corejat pel no menys ultradretà d’en Trump i una UE fluctuant i desnortada- clamen al cel (!) per l’ona del que ells anomenen ona d’antisemitisme (!?) planetari, que no és sinó la indignació universal de qualsevol persona de bé o govern que se precie, contra el genocidi perpetrat per Israel contra el poble palestí que fa tres quarts de segle que dura. Ha estat arran de la publicació per les Nacions Unides de l’exhaustiu i documentat informe de les matances de l’exèrcit jueu i els colons ocupants del territori palestí, de manifestants –incloses dones i criatures- tirotejats pels soldats en foc reial, amb 189 morts  i 6.100 ferits, només a Gaza i a l’any 2018 El relator de l’ONU, l’expresidenta xilena Bachelet que l’avala i els lectors que ho hem llegit esparverats –és a dir mig món i part de l’altre- acusats (?) d’antisemites (!), quan són ells -Netanyahu i els seus corifeus- els responsables directes del suposat antisemitisme generat, com a rebuig de les seues polítiques i pràctiques genocides contra els palestins. Però clar, com que Israel “és l’única democràcia de la regió”, que fins i tot duu als tribunals -civils- als polítics –ara al propi Netanyahu-, per corrupteles menors, mereix un respecte (!?), encara que no mou un dit –la “democràcia” israeliana-,  per denunciar i castigar les atrocitats i crims contra la humanitat, que cada dia perpetren els polítics “democràtics” israelians. Vergonyós!

-El País-

Com atrocitats i crims contra la humanitat són els incomptables –cada dia n’apareixen de “nous”- casos de pederàstia i d’encobriment d’abusos sexuals, perpetrats per eclesiàstics, arreu del món i que tot just s’està “cobrant” alguna víctima episcopal i perquè les autoritats judicials n’han pres part i han assegut al banc dels acusats a alguns “il·lustres” personatges: cas del cardenal Pell, número tres del Vaticà –“ministre” de finances- que ha estat “separat” i del de Lyon que ha presentat la dimissió. De no massa sembla que servirà la “cimera” convocada pel Papa Francesc, sense mesures contundents i concretes, com denuncien les víctimes i sense l’assumpció per part dels responsables vaticans que l’opcionalitat del celibat hi podria contribuir-hi a la seua si no superació definitiva, com a mínim a dimensionar-ho als paràmetres patològics convencionals. “Pontifiquen” els portantveus que no, sense argumentar-ho, ni que siga en benefici del dubte, ni haver sotmès –que sapiguem- el tema, a competents i documentats especialistes en la matèria. Segur que si els eclesiàstics catòlics -els “reformats” ja ho tenen assumit de sempre- exerciren la llibertat de viure una vida sexual normal, es produirien el seguit de perversions envers formes clandestines i d’abús, com ara?... Malament si, des del Vaticà, s’entesten en mantenir -contra natura- un “precepte” inventat, que ni la referència evangèlica històrica documenta, ni la mínima lògica avala.
        
-La Vanguardia-

Encara com –enmig de tanta mesquinesa i crueltat, hi ha qui segueix creient en els valors i defensa que l’humanisme és qui pot salvar el món... És el que diu Jean Marie Gustave Le Clézio, premi nobel de Literatura del 2008, que manté intacta la il·lusió en la lluita per la humanitat.

Encara com.