6 d’octubre de 2017

Carta oberta PLURALISME i SERENOR


És el què s’ha trobat a faltar, escandalosament, en encarar l’espinós tema de Catalunya, enmig de la pluja d’informacions no contrastades –o volgudament falsejades- de determinats mitjans i de l’exèrcit d’opinadors que s’han llançat com a bojos a desacreditar –quan no a insultar directament i amenaçar- als que no defensen les seues “idees” –ideologies més bé i totes a favor de la “legalitat”. Encara que, enmig d'aquella "mar", es troba alguna assenyada i molt documentada reflexió (1).
Fins i tot en els diaris i mitjans suposadament d’esquerres –o si més no, plurals- fa de mal seguir la munió d’informacions “fabricades” en sèrie, al respecte. Els articles d’opinió -calcats un de l’altre- no paren de defensar que la llei està per acomplir-la –que és veritat encara que parcial, perquè la llei està també per a adequar-se als temps actuals i a les situacions noves, afavorint la convivència i el consens-. I ho repeteixen una vegada i una altra, amb la pretensió goebelsiana –més que desacreditada a hores d’ara-,  de fer-ho creure al personal. 


Altres comentaristes, però. s’ho prenen amb una nota d’humor i rebaixen la crispació, en malfiar-se del ministre Zoido quan diu que “també” els policies resultaren ferits (!) l’1-0, en els altercats que generaren els propis anti-avalots (2), quan agrediren brutalment  als pacífics ciutadans –preferentment persones d’edat- que feien cua pacientment front als col·legis electorals, doncs guarnits com anaven de cap a peus –amb casc, armilles, folrats de guata, amb guants i genolleres i botes per colpejar als agredits una vegada a terra...- els tires d’un setè pis i reboten...




Benvingudes les notes d’humor, ni que siga per sobreviure a la riuada de despropòsits i falsedats, que hem hagut de sentir fins ara –i que es multiplicaran els propers dies- i que omplen de vergonya a qualsevol. I tot en nom de la “legalitat” of course!

(1) Accediu a: https://www.uv.es/pla/legalref.htm

(2)Vegeu com ho han visionat a Europa i a tot el món:
http://www.bbc.com/news/av/world-europe-41463955/catalonia-referendum-violence-as-police-block-voting

3 d’abril de 2017

Dies feixucs ERRE QUE ERRE


         Una vegada més –“erre que erre”-, Rajoy fa gala de la seua incoherència, en l’intent d’acontentar a tots: d’una banda “promet” 4.200 milions d’euros a Catalunya per infraestructures –a bones hores!-, per mirar de desactivar el procés democràtic encetat per la Generalitat, en preguntar al catalans –naturals i nouvinguts- pel futur de Catalunya. I tot seguit, perquè ningú l’acuse de res, assegura que les “altres” autonomies no tenen res que témer, doncs també tindran la seua part. Que Espanya és una –i grande i libre, clar, només faltaria-.


         També els sindicats majoritaris –“erre que erre”- insten a tota pressa, -ara!- a mobilitzar-se contra el govern i els empresaris i la seua política de la (contra)reforma laboral, que ha empobrit –i atemorit- als treballadors que encara conserven el lloc de treball i ha enviat a les tenebres, directament, als milers i milers que no reben ni la misèria del subsidi de l’atur, perquè -segons la vicepresidenta- enganyen al govern i treballen d’amagat. Mobilitzacions que no haurien d’haver deixat de convocar-se, dia sí i dia també, des que els “populars” obtingueren l’absoluta, que massa que sabem com l’administren, com el seu mentor, Fraga, exministre d’en Franco.
         I nova batalla de València per la llengua –castellana- que el PP –“erre que erre”- vol recuperar com a llengua de tots (!?). Ara contra el projecte de plurilingüisme del govern Valencià. I, com no podia ser d’una altra manera, amb la connivència –i militància- dels “populars” del govern de Rajoy. Ja se sap que els monolingües castellans sempre s’han oposat a que qualsevol altra llengua –que no siga l’anglès-, li faça ombra a la de Cervantes -prou més obert i progressista que no ells, per cert-. I ja és històrica l’oposició aferrissada d’alguns grups –ideològicament manipulats per la dreta- al bilingüisme, que ara es revifa amb ocasió d’eixamplar-lo al plurilingüisme.


El més trist de tot és que un ministre d’Educació (?) –ara en funcions de portantveu del govern central- faça una tal exhibició d’ignorància culpable, en oposar-se al projecte de la Generalitat Valenciana i amenaçar de portar-ho als tribunals. Millor faria, el sr. Méndez, en assabentar-se -de part dels experts i investigadors de tot el món: psicòlegs, filòlegs, pedagogs, neuròlegs, sociòlegs...- dels avantatges d’un tal tractament lingüístic, el primer dels quals és la consolidació de la llengua pròpia dels castellanoparlants, l’enriquiment amb el coneixement i ús de la llengua del territori, a més d’afavorir la incorporació de la llengua estrangera. I és que, des de fa més de cents anys, les recerques i treballs dels estudiosos del tema, de tot arreu, reiteren que els escolars amb els resultats més brillants –en totes les matèries- són els bilingües, alhora que els més ben adaptats a la vida escolar, a la relació i integració social i a la vida laboral. I si això no fora prou, un recent estudi portat endavant per un equip d’investigadors al Canadà, ha detectat un retard de fins a tres anys i mig, en l’aparició del deteriorament cognitiu propi de l’edat, en la població bilingüe de Quebec–amb el francès com llengua pròpia-, en relació a la resta de la població canadenca –anglesa monolingüe-.


Què més necessita el sr. ministre per recórrer als experts –i obrar en conseqüència-  en lloc de als tribunals?
         Tampoc en la recuperació de RTVV ens estem lluint massa, doncs al costat de les crítiques de la dreta –responsable directa de l’enfonsament econòmic, de l’ús partidista i la pèssima qualitat dels programes-, que amb la RTVE en tenen més que prou, que  hem hagut de patir els “filiprims” dels de casa, des que fou nomenada una “locutora” –la corresponsal de TV3- com a directora. I què? No els semblà prou? O és que, algun dels que s’han dedicat a desacreditar-la, com a personalitats més “reconegudes”, esperava ser nomenat per al càrrec? I ara amb el seguit de “pegues” sobre la “marca”: que si la “à” –minúscula- o la “À” –majúscula-, que si l’accent, que si s’endevina o no allò de “a punt”... Fins a l’intent de ridiculitzar l’episodi comparant-lo a un sainet de Bernat i Baldoví. És que hi ha alguns, ni que siguen –o es pensen que són-  “progressistes”, que han de donar la “nota” –“erre que erre”-. Amb amics així no fan falta enemics, certament.


         Finalment –és un dir, perquè la retafila de “ruqueres” seria inacabable-, una vegada més i “erre que erre”, el centralisme es troba més reforçat que mai, en una Espanya pretesament democràtica i descentralitzada (!?): vegeu, si no, com les inversions que l’Estat havia destinat al corredor mediterrani –l’accés més practicable i econòmic de la Península a Europa- han estat, en el 80%, “desviades” a connexions amb Madrid. I no és la primera vegada –ni serà l’última- que es malbaraten els pressupostos en vials de luxe –autovies “gratuïtes”, que paguem tots, especialment els perifèrics- als voltants de la capital, en zones altament despoblades i que no porten enlloc. I és que ja se sap que Espanya “is diferent” –Fraga dixit-.
Encara com, unes bones persones han evitat la presó –quina barra d’ (in)justícia!- a una família del Cabanyal, que no podia pagar els rebuts de la llum, abonant-ne l’import. I ho han fet des de l’anonimat, doncs no volen “penjar-se” cap medalla, com acostumen a fer determinats polítics. Ha estat iniciativa de la Plataforma pels Afectats de les Hipoteques (PAH), que denuncia la crueltat d’un sistema, que condemna als pobres a la marginació i, per si no n’hi ha prou, a la presó.
Encara com algú s’ “encabota” en fer el bé, ajudant als qui ho necessiten i no, com tants d’altres –els polítics “populars”, especialment- que no paren -“erre que erre”- en manipular les consciències dels desinformats.

Encara com.

2 d’abril de 2017

Carta oberta A BONES HORES


A bones hores es “despenja” Rajoy, anunciant  4.200 milions en inversions per a Catalunya, ni que siga fins a 2020! –Cuán largo me lo fiáis... que diria aquell-.
De manera que, desprès d’anys i panys de paràlisi institucional, d’immobilisme polític i d’incapacitat manifesta del líder més incompetent de la democràcia espanyola, per enfrontar les legítimes aspiracions del poble català –d’exercir el dret democràtic al vot, ni que siga en contra de la independència-,  ara i emmirallat en l’estereotip més simplista –que els catalans són uns peseteros-, els ofereix  un feix de bitllets, per mirar de fer-los canviar de parer. La negativa no s’ha fet esperar, clar.
Definitivament, a Rajoy i als “populars” els ha traït -una vegada més- el subconscient “gürtelià” de pensar que tots són com ells de corruptibles i que “tot” es pot comprar amb diners.


5 de març de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-2






         No n’hi havia prou amb les “singularitats” amb què se significa la Justícia al nostre país –vegeu “Estranya Justícia1”- que calia reblar aquella percepció amb el seguit de “resolucions” judicials d’aquests dies, la penúltima –sempre cal esperar-ne alguna de més de grossa- de les quals ha estat que l’infant consort se’n va “de rositas” –només “de  rositas” a aquell encara paradís fiscal?- a Suïssa. Com a mínim ha estat condemnat –de moment- pel tribunal a sis anys i escaig... de privació de llibertat, per dir-ho eufemísticament, pels delictes que els juristes han tipificat en el seguit d’expressions críptiques encapçalades per la de prevaricació...
Això mentre que la infanta ha estat, també, condemnada (!) a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. Sempre, clar, sense saber el què feia. O siga, finalment “absolta” (!?) dels gravíssims càrrecs de què se la imputava, en la instrucció del procediment. Evidenciant-se, una vegada més, que una cosa és la feixuga tasca protagonitzada per un jutge d’a peu, funcionari preparat i amb les mires només posades a objectivar els fets i emmarcar-los en la legislació i una molt diferent la “vista” del tribunal corresponent, amb components “designats” per a la tal comesa. La conformació d’una línia d’actuació i l’altra, pura coincidència... com no ha estat el cas, naturalment.
         Tres quarts del mateix està passant en la novel·la “per entregues” de l’affaire “Gürtel”, on la primera víctima fou el jutge que destapà la trama, Garzón, al què se l’apartà de la carrera judicial, de forma maldestra. Doncs, per distreure a la ciutadania, s’inventà allò de les escoltes telefòniques “il·legals”, que sí que es deixaren passar en les actuacions del jutge Pereira, que succeí a Garzón. I ara ens trobem en què els “empresaris” de la trama són a la presó, però els càrrecs públics investigats per l’Audiència de València –sense la connivència dels quals aquells no s’haurien lucrat i els contribuents, estafats- resulten, també, “absolts” (!?) Avisant-nos així per on aniran les successives “vistes” que s’anuncien. Féu memòria, si no,de la composició del tribunal “ad hoc”: el ponent un magistrat pròxim als populars, que forçaren el seu nomenament per al Constitucional, en contra dels reiterats dictàmens desfavorables dels juristes entesos i que hagué de dimitir, finalment, en ser detingut per conduir begut (!) I una jutgessa, també pròxima al PP -per variar-, íntima de Cospedal per més dades i condecorada (!) per aquesta. Ja em direu què es pot esperar.
         Mentrestant i si en faltava alguna, Blesa i Rato han estat finalment condemnats, com a promotors i  “beneficiats” de les targetes black, vegonyosa i exhibicionista estafa mil·lionària.  Tampoc, però, aniran a la presó, de moment, ni se’ls demana cap fiança ni se’ls retira el passaport, per com s’han portat de bé, segons el tribunal, mentre ha durat el procés. “Argument” que no entenen els ciutadans estafats –tots, doncs a més dels directament afectats  per les “preferents” i les black, el “rescat” de Bankia ha furgat en la butxaca de tots els contribuents-, ja que el què es jutjava no era el comportament dels processats, durant la “vista”, sinó el robatori monumental que perpetraren –inclosa la compra d’un banc nordamericà en fallida i els “safaris” estrafolaris, d’un i la falsaria “campanada” de l’altre i les estafes a l’erari públic en forma d’evasions fiscals i impagament d’impostos-. O no?
El què sembla no haver dictaminat ses senyories és la rehabilitació del jutge Garzón que tingué el coratge d’iniciar el procés contra Gürtel, tot i l’alçada dels “empresaris” implicats i la complicitat “popular” de què gaudiren –i encara gaudeixen-. Tampoc el magistrat Elpidio, instructor de l’affaire de les black, que fa mesos havia demostrat la culpabilitat de Blesa i l’envià a la presó pel mateixos motius que ara se’l condemna, novament.
A què esperen els polítics que promogueren aquella “caça de bruixes” -i els magistrats titelles que se n’avingueren-, a demanar públicament perdó als jutges Garzón i Elpidio i a la ciutadania enganyada i a restituir-los en les seues funcions, rescabalant-los dels danys i perjudicis ocasionats?
A què esperen –uns i altres- si se pot saber?

        



Carta oberta ABSOLTA?


Els media informen, a abastament, que la infanta ha estat condemnada pel tribunal que la jutja, a tornar els més d’un quart de milió d’euros, que havia sostret, mitjançant la(es) targeta(es) de l’ empresa (!), de la que n’era cotitular, amb el seu marit. La versió que es divulga, però, és que ha estat “absolta” i que la casa reial està reconsiderant “rehabilitar-la”.
No cal dir que -com ja resulta habitual entre els acadèmics de la RAE- cap d’ells ha denunciat una tal perversió semàntica, ocupats com estan en combatre els tímids intents d’assolir un mínim igualitarisme de gènere, també en el llenguatge.


Cosas veredes, que deia aquell.

20 de febrer de 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-1


                                                  

         
Efectivament, Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual, ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la societat civil, arran de la Revolució Francesa, de 1789: tres pilars sobre els què es fonamentaria l’estructura de l’estat modern. A saber, el poder democràtic o parlament, el poder polític o govern i el poder judicial o tribunals. Tots tres sobirans i independents.
         El temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat, sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la “judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder central d’asseure’s a dialogar democràticament.     No és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic, doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten –majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”: ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres “progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que “decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus “promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més independència i professionalitat.
         A aquesta lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria –quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir –mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les “irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta, que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel- o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista, sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general colpista i genocida.  
Igualment rebutjable fou la persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull de populars “investigats”, com es diu ara-.

Mal panorama i mal presagi per a la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on. Cap a l’homologació europea sembla que no. 

8 de febrer de 2017

Carta oberta PACTE? QUIN PACTE?




A la fuerza ahorcan”, diu la dita castellana, però tampoc. Els successius revessos que els “populars” estan recollint al Parlament on, malgrat tot, són el partit majoritari els està fent abaixar els “fums” i fan veure que s’avenen a parlar amb les forces democràtiques, com ara per “pactar” un ample acord en matèria d’educació. Però no.
Una “força” política que des de 1978 –data constitucional emblemàtica i sacralitzada per molts “demòcrates”- s’ha oposat sistemàticament al pacte educatiu, amb la resta de partits, no és de fiar. Féu memòria, si no, com es comporten: des de l’oposició actuen com a única força discrepant front a la totalitat de partits i, des del govern, imposen –en solitari- a la resta de forces polítiques, la(es) seua(es) lleis, bloquejant tots els intents de pactar unes bases mínimes d’acord. La ideologia neoliberal, conservadora i tardofranquista, d’una tal formació és incompatible amb qualsevol acord de bases dialogants i democràtiques, tampoc en educació.
Així que, malgrat la “bona cara” que posa el substitut de Wert, del PP no se’n traurà l’aigua clara. I si no, al temps.