22 de juny de 2018

A cau d’orella (ssshhhttt...) 1ª PROMOCIÓ DE PEDAGOGIA A VALÈNCIA: 50 ANYS! (1968/2018) [1]



En l’itinerari vital de cadascú, hi ha moments i circumstàncies irrepetibles -ni que siga per l’evidència de què no ens tornarem a trobar, per celebrar cinquanta anys més...-, com ara el mig segle que commemorem del final dels nostres estudis de Pedagogia, a la Universitat de València, a la seu de La Nau, en 1968, mentre el món s’estremia pels esdeveniment del maig francès (!), amb la revolta estudiantil més contundent de la història, amb repercussions per tot arreu, inclosa la Universitat –i la ciutat- de València i de tota Espanya.



Finalment i gràcies a la iniciativa del professor Benavent –sempre ho serà, de “professor”, encara que per la seua jovenesa d’aleshores podia haver estat company nostre-, que ja ens ho havia suggerit –preparar la celebració els 50 anys de la nostra promoció, amb motiu de la convocatòria dels actes del cinquantenari dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València, en 2015-, un grup de companyes i companys –amb Joan Codina al capdavant, tot i que ell insisteix en no ser citat- ens anàvem trobant a La Nau i ens posàrem a la feina per arribar a la fita desitjada: 2018, cinquanta anys de la nostra promoció –la primera-.



La cosa, però, no ha estat fàcil: primer per la dificultat de localitzar a la llarga nòmina de col·legues –més de cent!- i dels punts més allunyats –com ara Canàries!-: telèfons, antigues adreces postals, entorns mediàtics –facebook, twiter...-. Finalment s’obrà el miracle i bona part d’elles i ells foren localitzats, encara que no tots es trobaven amb la salut prou robusta com per a viatjar i d’alguns altres, les respectives famílies ens notificaren la mala notícia del seu decés...
El decurs dels contactes i els acords als què anàvem arribant prefigurava una celebració emotiva, en el reencontre personal i més enllà, doncs es projectava l’ “edició” d’un “llibre” commemoratiu, imprès o digital o en ambdues versions, al que anàrem fent aportacions i que finalment quedà estructurat així –tal com el company Codina recollí, en els seus correus-:


> El “libro” y a la vista del trabajo del Profesor Benavent, tendría varias partes, en mi opinión, que someto a vuestro criterio.
> 1ª Parte: - Proceso para llegar al encuentro, que lo estoy elaborando y que vosotros podréis matizar.- Los años 60. (texto de Benavent)- La intervención de Marisa Monera (creación de la Facultad)- La intervención de Benavent (los 50 años)- La intervención de Castillejo (idem)- La de Alejandro Mayordomo... que se recoge en el blog Marc:


> Entre 1ª y 2ª parte: fotos de los libros. Lo de conseguir los programas es más difícil. También las fotos de aquellos años o bien se pueden poner al final o colocándolas entre el texto.
> 2ª Parte: Las autobiografías personales.
>3ª Parte: Memento de difuntos: relación de los fallecidos y unas palabras de recuerdo.
> 4º Parte: el encuentro- parlamentos de autoridades y algunos de nosotros.

Aquesta i altres qüestions, com les entrevistes amb el vicerectorat i deganat s’anaren gestionant fins arribar al dia d’ “autos”, amb els programa següent:

50 anys de la 1ª promoció de Pedagogia de la Universitat de València.
10:00 Trobada d’exalumnes de la 1ª promoció de Pedagogia de la Universitat de València, al claustre de la pròpia Universitat: presentacions i entrega de credencials.
> 10:30 Acte institucional-acadèmic a la Capella de la Verge de la Sapiència, amb participació d'autoritats i companys.
Intervencions:
> ·       Professor Dn. José Antonio Benavent Oltra
> ·       Professora Dª. María Luisa Monera Olmos
> ·       Professora Dª. María Isabel Corts Giner
> ·       Professor Dn. Juan González Ruiz
> ·       Professor Dn. Juan Bta. Codina Bas
> Finalització de l’acte amb el Memento de difunts, en record dels professors i companys que ens han deixat.
> Com a conclusió de l'acte institucional – acadèmic, el Gaudeamus Igitur.
> 12:00 Visita guiada per l'Edifici de la Nau, accedint  als espais on estudiàrem, ara remodelats, amb especial èmfasi al Paranimf, l’antiga Capella de la Verge de la Sapiència, la Sala de Juntes, la Biblioteca Històrica.... Al Paranimf, el company Marc Ant. Adell glossarà, breument, la figura del claustral i catedràtic Dr. Josep Climent i Avinent, pedagog reconegut, que forma part de la galeria de retrats dels pròcers de la Universitat de València.
> En concloure la visita guiada, la foto de rigor als peus de Lluis Vives, en record de la celebració del nostre 50è aniversari.  I tot seguit: dinar de germanor.
Que es portà a la pràctica, segons les previsions. Efectivament, abans de l’hora “oficial”, els de la comissió anàvem arribant i s’organitzà la taula de “recepció”, per anar entregant als companys i companyes la bossa de la UVEG, el programa d’actes, el llibre d’obsequi, la pegatina d’identificació... I tal com havíem suposat l’encontre fou molt emotiu, perquè si bé és veritat que alguns ja ens havíem vist amb ocasió del 25 anys de la promoció, altres no i no era fàcil de reconèixer-nos, desprès de 50 anys... encara que el record de la foto de la orla ens donà la clau per saber qui érem. La meua sorpresa –majúscula!- fou quan Santiago Aranda –de Valladolid!-, al que vaig reconèixer tot i que hem perdut alguns cabells des d¡’aleshores... al dir-li que jo era “Adell”, afegí “Cueva”: increïble! Sobre tot perquè, en la meua condició d’alumne lliure –alguns, ai!, estàvem treballant per portar la família endavant- no passava per la Facultat, si no era amb motiu d’exàmens o d’entrega de treballs i, per tant, la relació amb els condeixebles era molt escassa. Pot ser el bo de Santiago havia repassat la orla i tenia “frescos” el nom dels companys i companyes de curs...
Siga com siga, les abraçades emocionades anaren succeint-se, extensives a les consorts d’alguns companys i família, que vingueren acompanyats dels seus a un tal encontre... I en això Codina ens convoca als peus de Vives, per a la foto de la premsa local i alguna entrevista per a la televisió valenciana, interessada en saber dels “sobrevivents” del maig del 68 valencià, doncs sense voler-ho fórem co-protagonistes de les mogudes franceses, encara que no amb la intensitat que a París, atès que, ací, la policia franquista –els “grisos”- estigué activa i contundent, segurament com a premonició del final de la dictadura...



La foto costà de fer, perquè estàvem tots un pèl distrets i dispersos, per l’emoció de l’encontre i els grups que s’anaven fent en animada conversa... Finalment hi hagué foto...encara que sense Vives, doncs el fotògraf atent a nosaltres descurà l’estàtua... Els que sí que s’atansaren foren els de l’antic Canal9 ara Àpunt, per fer-nos una entrevista sobre la marxa, als que estàvem més a mà, com ara Vicent Ureña, que sembla que visqué directament l’assetjament de la policia que envoltava l’edifici de la Nau, en alguns dels episodis estudiantils de les protestes de maig del 68 a València... en paral·lel a les de París... Jo no vaig poder donar aquell testimoni, doncs com a alumne lliure anava només als exàmens i a deshora, a entregar els treballs de les assignatures...
Tot seguit passàrem a la capella de la Verge de la Sapiencia, magníficament restaurada i dedicada ara a funcions i activitats culturals i acadèmiques.



Val a dir que el “marc” fou acollidor i del tot adient a l’acte, amb càrrega emotiva i contingut íntim i, una vegada “instal·lats” als bancs de la capella, l’amic i company Codina prengué la paraula per presentar l’acte i a la Sra. Degana de Filosofia i CCEE que presidia. La Dra. Bo féu un discurs gens convencional i tot que es referí a l’esdeveniment acadèmic i històric -50 anys!- que ens reunia i al seu significat institucional per a la Universitat de València –instauració dels Estudis de Pedagogia, fins aleshores només a Madrid i Barcelona-, s’implicà del tot en la dimensió emotiva que ens embargava a tots i ella mateixa es veié desbordada pels sentiments compartits, fins a l’extrem d’haver d’interrompre la seua intervenció, fent-se un silenci feixuc que algú dels presents “compensà” en iniciar un fort aplaudiment secundat pels tots els presents...



A continuació intervingueren –segons programa- el nostre  professor, Dn. José Antonio Benavent Oltra, amb una sentida i documentada exposició del moment històric dels nostres estudis. I seguidament fou la companya de curs i desprès professora de la Facultat, María Luisa Monera, qui donà detalls del nostre decurs acadèmic i del moment històrico-cultural que ens envoltava, en una difícil transició a la democràcia, implicant-se del tot en aquelles vivències de “protesta” estudiantil i de canvi polític. A continuació la companya María Isabel Corts Giner dibuixà una panoràmica –en el context universitari del moment i de tota Espanya- molt documentada, també, amb referències a les alternatives acadèmiques i professionals dels estudis de Pedagogia, tradicionalment vinculats a la docència, però amb projeccions a molts altres camps. Per acabar, el company –d’estudis, però també d’Inspecció Educativa- Juan González Ruiz, de manera desimbolta  en els gestos i amb alguna consulta al paper que duia escrit, ens féu una “confessió” -sentida i documentada alhora- del significat dels estudis de pedagogia sobre la seua –i la de molts- condició de mestre, el paper de l’escola i la funció inspectora.


Tot molt emotiu i viscut, que encara s’intensificà en dedicar un record a les companyes i companys que ens han deixat: amb un fons musical adient al moment i la lectura d’uns textos de referència, per part de Joan Codina. Mª Dolores Ibàñez i Senador Pallero anaren llegint els noms de professors i alumnes, als que férem presents des de la seua absència i record, en uns moments de forta emoció compartida. L’amic Codina tancà el torn d’intervencions i es procedí a l’entrega dels pins amb què ens obsequiava la Universitat, així com a lliurar-li a la Degana uns dvdes musicals, que agraí. I com a conclusió de l'acte institucional i acadèmic, entonàrem el Gaudeamus Igitur, per passar tot seguit a la visita guiada de l'Edifici de la Nau.



Així que accedírem als espais on estudiàrem, ara remodelats, com la Sala de Juntes, amb els retrats de tots els Rectors –on s’haurà d’afegir el de la primera Rectora de la història de la Universitat de València, la professora Mª Vta. Mestre, recentment proclamada-, la Biblioteca Històrica amb incunables valuosíssims procedents alguns dels fons d’Alfons el Magnànim –de la Cort de Nàpols i Sicília- i altres reis d’Aragó.



També visitàrem el Paranimf, on la guia explicà als presents el sentit d’un tal àmbit de dramatitzacions i actes acadèmics públics de la Universitat.



Allà, el company Marc Ant. Adell glossà, breument, la figura del claustral i catedràtic Dr. Josep Climent i Avinent, pedagog reconegut, que forma part de la galeria de retrats dels pròcers de la Universitat de València.



Ens acomiadàvem del recinte de La Nau, amb la foto de rigor als peus de Lluis Vives, en record de la celebració del nostre 50è aniversari.




I, tot seguit: dinar de germanor, on accedirem passejant des de La Nau a la plaça de Tetuán, a un cinquè pis amb vistes al Riu, ara convertit en Jardí del Túria.                    




Seguiren les converses, els intercanvis i els records i com que algú tingué la feliç idea de portar la “orla”, tot foren “visites” al lloc on s’instal·là per tal de comprovar un nom, un gest, un rostre...





Seguí encara una bona estona la conversa distesa i amb ganes de no esperar uns altres cinquanta anys per retrobar-nos...



                                                                                       Marc Antoni Adell, cronista d’urgència


[1] La present  és una “crònica” resumida dels actes que venen recollits “in extenso” en el volum-III del “Llibre” del 50è aniversari.

Carta oberta ...I DE LA VERITAT




El professor Pérez Casado –de feliç memòria com alcalde democràtic de València-, en una de les habituals cròniques d’actualitat de Levante –ara del 02.06.18- ens avisa de què ha arribat l’hora de la dignitat -...i de la veritat, afegim alguns-, amb el defenestrament de Rajoy, “traspasado el límite de la decencia...” diu. Doncs “...llegó la hora de barrer la basura acumulada...” Encara que això no és tot, ja que cal recuperar “...el espacio de paz, libertad, seguridad y prosperidad...”
Perquè a la corrupció descarada i generalitzada que ha podrit al PP –i buidat les arques públiques-, s’afegeix la crispació que ha generat en les forces polítiques, la decepció i perplexitat de la ciutadania envers la -ja de per sí fràgil- democràcia i un pèssim record per la immoralitat amb què els “populars” –amb Rajoy al capdavant- es comportaren per assaltar la Moncloa, denigrant i calumniant a Zapatero i mantenint el “to” agressiu, antidemocràtic i tardofranquista en la legislatura i mitja que ens han (des)governat.
Així doncs benvingut el canvi, tot i la incertesa que genera.



4 de juny de 2018

A cau d’orella (ssshhhttt...) HEM TORNAT A CASTELLÓ...



Desprès d’haver visitat, al llarg del nostre itinerari anual, diversos indrets del nostre Territori –des de les Terres de l’Ebre a València- hem tornat a Castelló –l’any passat al Grau- i enguany, 2017, a la capital de la Plana, per retrobar-nos els antics companys i companyes de Magisteri de la promoció del 60 (!)
Ens havíem citat a l’emblemàtica Plaça de la Pau, mentre anàvem arribant i saludant-nos des de la trobada anterior, els que no vivim a Castelló, perquè els qui resideixen es troben de tant en tant ni que siga pel carrer... I alguns amb motiu de la presentació del llibre sobre el bisbe Climent del company Marc Ant. Adell, al Menador –la que coneixíem de joves com la “Delegació d’Hisenda” de l’antiga plaça Huerto Sogueros, ara recuperada com a “Hort dels Cordellers”.



Amb una notable assistència de públic, precisament:


Així que, una vegada que estàvem tots, des de l’emblemàtica plaça de la nostra joventut, emprenguérem camí cap al restaurant on dinaríem, recordant els llocs que s’han mantingut intactes, com ara el Teatre Principal...


I els que havien desaparegut i ara s’han recuperat com el simpàtic Quiosc:


Sense oblidar la mítica “Panderola”, el trenet que passava pel mig de Castelló, en temps...

  
Tot seguit enfilàvem pel carrer Herrero i passàvem per la històrica fàbrica de Dàvalos, que sembla es vol reconvertir en un centre cultural per a la Ciutat, que pot ser una magnífica idea per recordar i posar en valor els antics centres de producció industrial del Castelló, de finals del segle XIX i principis del XX:



I en això que arribem al restaurant, que ja coneixíem d’altres anys i ens hem acabat de saludar amb els qui hi eren allà, per anar-nos situant a les taules del gran hall central...











Així i amb el dinar de germanor de tots els anys, hem conclòs la trobada anual de companyes i companys i hem gaudit d’una llarga i agradable sobretaula, en animada conversa,  portant a la memòria records i més records, brindis... i la “rifa” dels regals i la distribució de la crònica de l’any passat, a càrrec del “cronista d’urgència” que ja ha derivat en costum emblemàtica. Encara que, per la comoditat que ens brinden la noves tecnologies s’acorda de fer-la, d’ara endavant, en versió digital, que es farà arribar al correu electrònic de cada company i companya, encara que també es podrà visionar al “blog” del company Marc Ant. Adell:



I fins a l’any que ve si Déu vol.



         
 Marc Antoni Adell, cronista d’urgència


29 de maig de 2018

Carta oberta RAJOY CONTESTAT




A la garrotada de la sentència de Gürtel, que desacredita el PP i el fa còmplice de la corrupció que tenalla la dreta espanyola s’afegeix, ara, des del context internacional i per part d’una llarguíssima llista de més d’un centenar d’intel·lectuals de les universitats més prestigioses del planeta, encapçalats pel científic, investigador i professor nord americà Noam Chomsky, que posen en dubte la credibilitat democràtica de Rajoy i es demana l’alliberament dels presos polítics, a Espanya.


Així desenmascaren l’argúcia de Rajoy que pretén fer creure que tot és un affaire intern on la llei (?) ha de prevaldre (!) per damunt de tot, en mentar la (sagrada) Constitució, interpretant-la des del postulat franquista –“España Una, Grande  y Libre!”, que el general colpista assegurà deixar “atado y bien atado” i per damunt –òbviament- d’una democràcia presentable i un estat de dret creïble.
A més de l’alliberament dels presos polítics, els sotasignants demanen la intervenció de la UE i denuncien que la democràcia espanyola viu els dies més foscos, d'ençà de 1978.
Clar que coneixent de quin peu coixeja Rajoy i els seus sequaços no es por esperar que entenguen un tal manifest que, a més, està redactat en anglès si, a prou penes, es donen per enterats de la sentència de Gürtel, redactada en castellà.

22 de maig de 2018

Carta oberta LA TIRA Y AFLOJA DE SABIOTE




Efectivament, la tira y afloja de Sabiote, a Levante, amb una punta de l’anagrama jueu clavada a la paloma de la pau, a la que deixa inane, no té preu i és una denúncia directa i sense embuts –i agosarada, perquè ja sabem com les gasta el govern d’Israel contra els qui gosen posar-lo en evidència- del tot d’agrair, per part de la ciutadania mínimament sensibilitzada envers el patiment del poble palestí, que els successius governs jueus han convertit en objecte del seu complex de poble perseguit, convertint-se de víctimes dels nazis en botxins dels palestins.


         Que als setanta anys de l’expulsió massiva de la població palestina, del seus legítims territoris, amb l’assassinat de milers de persones, es continue massacrant a la població ocupada i tirotejant els manifestants, per part de l’exèrcit jueu ocupant, amb la mirada atònita de la resta del planeta i la inacció culpable de la ONU, és una vergonya per a la humanitat.
         Fins quan?





20 de maig de 2018

Dies feixucs DIME DE QUÈ TE ALABAS...




Mai com ara la dita popular castellana ha tingut tanta aplicació als “populars”...i als que se li semblen perquè –lamentablement- no són els únics que gasten el llenguatge de forma perversa i pervertida. Això sí, els acadèmics de la REA, que se sobresalten a la mínima –quan algú(na) gosa actualitzar la llengua i encunyar “membra”, per exemple-, no diuen ni “mu”, front a la reiterada pràctica lingüística de Rajoy i el seus, confusionària, empobridora, equívoca i perversa.

Per exemple, quan Rajoy, cap de colla de la legió de corruptes “populars” que s’han saltat la llei –la de finançament de partits i la penal, entre altres-, per omplir-se les butxaques i portar a la fallida a l’Estat, ara –Rajoy- s’omple la boca en exigir l’acompliment de la llei (!) –quina llei?, la Constitució pot ser? O la interpretació sectària i tardofranquista que en fan ell i els seus sequaços de la Carta Magna?-al nou president de la Generalitat de Catalunya.

O quan Cristina Cifuentes –usuària de les portes giratòries, que de delegada del poder central(ista) passà a ser defensora de l’autonomia (!?) de Madrid- emmerdada fins a dalt de tot en la falsificació –contrària a la llei, clar- d’un títol acadèmic i enxampada en un robatori de supermercat; en el deliri de la desesperació porta a Esperanza Aguirre a la fiscalia, per denunciar les pràctiques il·legals (!?) de l’equip anterior del seu propi partit –el PP, quina novetat!-.

I tot el seguit de militants –perdó, “ex”: esta persona ya no està en el partido...- processats per la justícia, portats al tribunals per la seua –presumpta of course!- pràctica contra la llei (!?), com ara Bàrcenas, Rato, Ignacio Gonzàlez, Granados...i la tirallonga de càrrecs còmplices de la trama Gürtel, entre els què sobresurt el col·lectiu de la sucursal valenciana, amb Camps al capdavant.

I per mirar de distraure al personal d’aquells escandalosos i enormes atemptats a la llei (!?), de què són protagonistes els militants –o ex-mililants- del PP, ara  Bonig la delegada de Rajoy a la Comunitat Valenciana denuncia al síndic al tripartit, per manca de transparència (?) en la gestió de la Generalitat, pràctica habitual i reiterada del seus en la llarga i feixuga etapa pepera al front de les institucions valencianes... i espanyoles, a més de  trossejar contractes per adjudicar-los fàcilment als seus amics...
No ni ha prou, però, en palesar la contradicció evident entre el dit i el fet, del “seu” refrany –“Dime de qué te alabas...”- que ara, en una nova ostentació neuròtica, engeguen una campanya de difamacions contra el professorat de secundària de determinats centres de Catalunya, acusant-los d’ “adoctrinament” als seus alumnes, que posa en evidència meridiana el subconscient del partit del govern d’en Rajoy, que  desvetla els fantasmes ideològics del franquisme, de qui n’és hereu directe.

Efectivament, ja és tindre “barra” acusar de doctrinaris a alguns professors, per ensenyar als seus alumnes a pensar i a posicionar-se, lliurement, enfront d’esdeveniments socials i polítics, tant rellevants com lamentables per cruels i antidemocràtics, de què encara n’és víctima el poble de Catalunya, quan ells –els “populars”- estan per condemnar el règim dictatorial i genocida, de qui tingué entre els seus servidors més addictes al fundador del PP, Manuel Fraga, una de les quals intervencions més abjectes fou el segrest ideològic del sistema educatiu, on l’assignatura obligatòria de la Formación del espíritu nacional no fou la imposició més terrible, i que s’estengué a les oposicions de mestres on, previ als continguts del temari propi de la carrera, hi havia el doble examen eliminatori de “Política” i “Religió”, sense aprovar el qual no es podia passar als de contingut curricular i didàctic.
Aleshores, doncs, la totalitat del sistema educatiu “nacional” –públic i privat- n’estava sotmès al règim i ara com que només controlen a la privada, no es resignen a no fer-ho en la pública, raó per la qual se la volen carregar, a qualsevol preu, també arreu de l’Estat, encara que especialment i com a contribució a l’escarment de l’aplicació de l’article 155, a Catalunya.
Sense oblidar la depuració dels millors mestres del temps de la República –que no republicans necessàriament-, que no s’exiliaren i als que –i a les seues famílies- es féu passar un autèntic infern per tornar-los a “readmetre” –als que es readmeteren que no foren tots- als seus llocs de treball, mentre fomentaven l’addicció de les noves fornades de docents, a més de no garantir-los una bona formació acadèmica que es quedava en les beceroles dels plans d’estudis de la República. I és a aquesta pràctica sectària i polititzada que es vol tornar amb la pretesa “inhabilitació” del professorat, sospitós d’adoctrinar –és a dir de formar en valors morals i democràtics- a l’alumnat.
Així s’evidencia, una vegada més i ara aplicada al comportament del partit al capdavant del govern d’Espanya, la flagrant contradicció en que s’han sumit: “Dime de què te alabas y te diré de què careces.
Doncs això.

15 de maig de 2018

Carta oberta MIRA QUI PARLA






Les acusacions d’ “adoctrinament” als alumnes de secundària, per part dels seus professors, posa en evidència meridiana el subconscient del partit del govern d’en Rajoy, que  “projecta” els fantasmes ideològics del franquisme, de qui n’és hereu directe.


Efectivament, ja és tindre “barra” acusar de doctrinaris als professors, per ensenyar als seus alumnes a pensar i a ser lliures en posicionar-se enfront d’esdeveniments socials i polítics, tant rellevants com lamentables per cruels i antidemocràtics, de què n’és víctima el poble de Catalunya, quan ells –els “populars”- estan per condemnar el règim dictatorial i genocida -que tingué entre els seus servidors més addictes al fundador del PP, Manuel Fraga-, una de les polítiques més abjectes d’aquell règim fou el segrest ideològic del sistema educatiu, on la imposició de l’assignatura de la Formación del espíritu nacional no fou sinó la punta de l’iceberg d’una escola “intervinguda”. 
Així que en això, com en tantes altres coses, els “populars”, farien bé en restar calladets.