13 de desembre de 2017

Carta oberta BEN CERT


        

         

       Una vegada més, el col·lectiu de “rectors del dissabte” –ara seglars i tot- l’encerta de ple, en la seua declaració contra el fanatisme. Vegeu:


Efectivament, les seues paraules -entenimentades i del tot oportunes- haurien de fer reflexionar a més d’un –tertulians, polítics i, fins i tot, bisbes-, arran de la cursa de despropòsits desfermada arran dels episodis de Catalunya i la seua “relectura” a Espanya, amarada de ressentiments, odis, assetjaments, violència i fanatisme, promoguts pels que haurien de donar exemple de serenor i objectivitat –tertulians, polítics i fins i tot bisbes-.
La seua aposta és per la justícia i la pau, el respecte i la germanor, la reconciliació i el perdó... Tant de bo se’ls faça cas i recuperem el seny perdut. Tant de bo.




3 de desembre de 2017

Carta oberta ANNUS HORRIBILIS?



         Doncs sí. L’any 2017, a casa nostra, ha estat un any farcit de tertulians –inclosos els ministres de Rajoy- que pontifiquen del què ignoren –massa vegades volgudament i sectàriament-, aliens –o còmplices?- a l’empobriment de la ciutadania, en recursos per a la subsistència i en el pensament i la pràctica democràtiques, reduïdes a l’imperi d’una “llei” caduca i –com totes- millorable.
I tot això immers en un panorama europeu entristit i degradat, pels que redueixen la UE a una suma d’estats, amatents -exclussivament- a les seues polítiques “nacionalistes” i ignorants envers els autèntics i greus problemes d’Europa i del món, com són: la regeneració de la democràcia, la justícia social, la defensa dels drets humans, l’acolliment dels fugitius dels règims corruptes i dictatorials –que la pròpia UE recolza i alimenta-, la llibertat de pensament, el respecte i recuperació del medi ambient planetari i una economia al servei de les persones i no del capital...I tantes coses més, a les que la UE està girant l’esquena.


Certament el 2017 ha estat un annus horribilis. I el què és més preocupant: el 2018 no s’albira millor.


1 de desembre de 2017

Carta oberta CAÑIZARES DIXIT



         El cardenal ens ha advertit  que l’independentisme “no és cristià” (¿)
Serà que la corrupció generalitzada que tenalla al PP, amb un miler d’imputats per tota la geografia espanyola, sí que ho és –de cristià-. O posar concertines al capdamunt de les tanques de Ceuta i Mellilla, perquè els desgraciats dels fugitius es facen encara més mal, també ho és de cristià. Pot ser és més cristià que l’independentisme, agredir de forma brutal, desconsiderada i impune als pacífics ciutadans –molts d’ells persones d’edat- que esperaven per expressar-se –dret constitucional reconegut, per cert-, a les cues dels col·legis electorals de Catalunya el dia 1-O. I més cristià encara pot ser, sr. cardenal, són les difamacions, calúmnies i falses acusacions dels ministres de Rajoy envers el sistema educatiu i el professorat de Catalunya?


 Però clar, aquestes conductes es practiquen des de la “legalitat” i per un partit, el president del qual –i del govern- se les dóna de “catòlic! (!) i no para d’esmentar a Déu –“...como Dios manda...- en va.






Carta oberta CRIMINAL?




La magistrada que ha enviat a la presó -incondicional i sense fiança- a mig govern de la Generalitat, renuncia –ara- a assumir el cas en l’Audiència Nacional, a favor del Tribunal Suprem. No sabem si per mala consciència en haver fet deixadesa de funcions i “instruït” el procediment al dictat del fiscal, en lloc d’haver-se implicat seriosament i detinguda, com li correspondria a un jutge competent i professionalment preparat.


Ho fa, però, intentant  influir negativament en aquella instància, en qualificar d’organització “criminal”, al govern de Catalunya, legítim i democràticament escollit. Alguns pensàvem que organització “criminal” n’és un altre –de govern-, amb un miler d’individus processats per corrupció i altres delictes majors, pertanyents al tal partit que, a més, està formalment imputat pels tribunals i que ha obligat a comparèixer al seu president –del govern i del partit-. Però no, els “criminals” sempre són els altres.
Mentrestant els acadèmics de la RAE   no baden boca, front a una tal perversió de l’espanyol –que és com anomenen al castellà-. I així ens va.




22 de novembre de 2017

Carta oberta CALIA?



No era prou amb la fulminant destitució, des de les instàncies de l’estat –de dret?-, dels legítims representants de la ciutadania, escollits democràticament a Catalunya?
No era prou amb la seua detenció, ordenada per l’aparell judicial –independent, of course, de l’executiu-?
No era prou amb el “paseíllo” previ, per exhibir-los davant grups de curiosos cridaners, insultadors i molt constitucionalistes ells –banderes incloses-?
No era prou amb sotmetre’ls a un judici sumaríssim –si més no per l’escassa durada de poques hores-, amb la redacció d’una sentència que estava “cantada”?
No era prou amb amenaçar-los amb penes de presó, si no pagaven les corresponents fiances?
No. Calia humiliar-los, fent-los “jurar” la constitució espanyola, en una redacció que ara “declara” –o alguns ho interpreten?- delinqüents, als que no l’acaten i demà, si se la “revisa” pot no fer-ho –i aleshores se’ls rehabilitarà?-
Calia generar, en els familiars dels detinguts, un tal sofriment injust? I, en milions de ciutadans de Catalunya –no només independentistes, sinó simples demòcrates i persones de bé- una tal frustració i indignació, que no desapareixerà tan fàcil i que ens afectarà a tots i greument i, si no, al temps?
Calia afegir més llenya al foc?




Calia?




18 de novembre de 2017

Carta oberta




                                         INDEPENDÈNCIA?


Quina independència? La del poder judicial envers l’executiu espanyol? És això el què es dedueix de les paraules del ministre d’exteriors, que ha declarat públicament i sense amagar-se’n, en referir-se a com són de confortables les presons espanyoles, que  “cuando el Sr. Puigdemont sea extraditado a Espanya e ingresado en la prisión de... es trobarà la mar de bé? Com és possible que un membre de l’executiu es mostre tant maldestre i incompetent, usurpant el poder de la justícia i avançant la (hipotètica) decisió de l’ Audiència? Més encara, quan el tema del retorn a Espanya del president de la Generalitat i els consellers exiliats a Brussel·les es troba, encara, recorregut.


El Sr. Dastis –reprovat dues vegades pel Parlament espanyol!- està tardant en dimitir o Rajoy en cessar-lo, si es vol “salvar la cara” i la (poca) credibilitat que encara li queda al govern del PP.




12 de novembre de 2017

Dies feixucs CAP A L'ABISME2



No hi ha res com inventar-se un enemic –ni que siga “intern”- per distreure al personal dels autèntics i greus problemes. Vegeu si no, com l’astut –perquè encara que poc intel·ligent, d’astúcia no li’n falta- de Rajoy està sobrenedant a la precària situació política –greu deteriorament de la democràcia-, penal –de Gürtel fins als ulls- i parlamentària –majoria exigua al congrés-, que l’assetja i de la què n’és protagonista i responsable principal. I tot per obra i gràcia de l’aspiració democràtica de Catalunya i dels catalans, esgrimida com a “cortina de fum” de les seues pròpies misèries i de les del seu govern i partit.  Hem d’esperar que, algun dia, a propis i estranys se’ls obriran els ulls i castigaran a les urnes –i als tribunals- al cap de colla de la tropa més nombrosa i desvergonyida de corruptes de la història de Espanya. Esperem-ho.


I a l’altra part de món, un Trump histriònic i fals, li riu les gràcies al líder xinés Xi Jinping, al què havia desqualificat i amb qui s’havia enfrontat només arribar a la Casa Blanca. Ara, però, no s’està de qualificar-lo com a “home molt especial” i defensar les relacions amb Xina com l’assumpte més important... –per a qui?-, desprès d’haver-se referit al gegant asiàtic com un perill per a la humanitat (!) Clar que les evidències i les pròpies limitacions intel·lectuals –no té dos dits de front i encara se l’amaga amb el pentinat- l’han fet recular. On no ha reculat és en haver fet desdir-se al seu país, del pacte climàtic, sent -amb Xina- (i)responsable de més del 50% dels vessament tòxics a l’atmosfera. Per cert, heus ací l’única “promesa” electoral que ha estat capaç d’acomplir i totes a la contra, doncs –l’absència del- seu programa no ha estat una altra que desfer les –poques- coses presentables, a favor de la població dels EEUU i del context mundial, del seu predecessor, Obama, amb un infantilisme i fixació malaltissa lamentables. Quina desgràcia de persona!

D’altra banda i enmig del silenci culpable d’Europa front a l’agressió “constitucional” espanyola contra Catalunya i els catalans o de l’exhibicionisme d’en Juncker, avisant del perill dels “nacionalismes”, en rebre un segon “honor” en pocs dies, ara a la universitat de Salamanca; la Justícia europea  avala el govern de la Generalitat... ni que siga en l’aplicació d’un tribut especial a les grans superfícies, que l’havien recorregut. Qui sap si, amb el temps, la mateixa Justícia acaba avalant també al propi govern democràtic català, destituït i empresonat en un temps rècord, per la “legalitat” vigent a Espanya, mentre que les causes de delinqüents i corruptes “populars” s’eternitzen i desdibuixen.
I no és l’única sentència europea desfavorable al govern d’en Rajoy. També en l’àmbit social i laboral el TJ de la UE ha desqualificat la regulació “popular” del treball a temps parcial, que a més de la seua precarització en favor de les empreses, es denúncia com a sexista, per la Justícia europea que el considera discriminatori per a les dones. Així que l’assetjament sexual ara es practica des de dalt i s’ha incorporat a les pràctiques “legals” del govern espanyol. Un nou “lluïment” de la marca España.

I mentrestant, una herència –una més- d’en Franco –l’abandó de la població del Sàhara a la seua (di)sort, que aprofità ja el pare del mofletut del reietó actual de Marroc, per apropiar-se’l- segueix enquistada: l’ONU demostra, una vegada més, la seua ineficàcia front als estats i governs colonitzadors i els sahrauís continuen assetjats i ocupats, per l’estat opressor marroquinés, que no s’està d’amenaçar al comissionat de Nacions Unides i de proclamar que el “Sàhara serà del Marroc, fins al final del temps”. I          què ha fet Espanya des del seu vergonyant abandó d’aquella “província”, a mans del Marroc? Res o menys que res, doncs ha confraternitzat amb la monarquia alauita, ocupant il·legal –però efectiva- del territori dels sahrauís. Tot un honor!


Encara com hi ha comportaments democràtics presentables –ni que siga en l’era i la casa d’en Trump- que ens obren l’esperit. És el cas del batlle de Nova York, Bill de Blasio, que repeteix mandat –cosa inèdita des de fa 32 anys!-, per voluntat majoritària dels seus conciutadans, que li reconeixen la seua honestedat i compromís amb els més desafavorits d’aquella metròpoli i que, a més, és un exemple d’integritat afectiva i moral, en mantenir-se fidel a la seua esposa... negra, desprès d’una colla d‘anys, malgrat la pressió de les ideologies encara racistes, de bona part de la població dels EEUU.
Encara com.