26 de maig del 2020

Carta oberta OBRIR O NO OBRIR



Les escoles, s’entén –infantil, primària, secundària i superior-: heus ací el debat . Perquè, d’una banda es defensa que és de tot desitjable tornar a la “normalitat”. I, de l’altra, que això s’ha de fer amb garanties.  Ningú no discuteix una cosa i l’altra, però en referir-se a realitats, com l’escola –infantil, primària, secundària i superior-: el consens està lluny d’aconseguir-se. La qüestió està en què si es posa a contribució l’esforç per garantir la salut de l’alumnat, el professorat i el personal de serveis, “normalitzar” –fins on siga possible-, la vida escolar és del tot convenient i fins i tot necessari. 


I això per múltiples raons: la primera perquè el llarg –no tenim precedents- confinament, si bé ha fomentat la recerca i aprenentatge dels continguts dels curricula per vies poc habituals –internet, videoconferències etc.- ha deteriorat la dimensió relacional i comunicativa –i per tant de col·laboració i de construcció del saber cooperativament i presencialment- envers companys i entre aquests i  professors. Així com la component de tracte i relació social, tant valuosa com l’assimilació dels curricula. I els dos mesos d’estiu, com a perllongació del “confinament” pot deteriorar-ho irremissiblement. Una altra cosa és “com” organitzar el tal “retorn”. Doncs que s’estudie i reflexione, que la cosa s’ho val. O no?

20 de maig del 2020

Dies feixucs DE CORONAVIRUS I ALTRES “PANDÈMIES"







         Si en una de les múltiples narracions d’Assimov, hauríem llegit un relat del què ens està passant, ho titllaríem de fantasia desbordada, la de l’autor. I heus ací que la realitat –com tantes altres vegades- ha superat la ficció: mig planeta –i part de l’altre- confinat, els hospitals a vessar, les UCIs desbordades, els infectats per milers –i, a tot el planeta, per milions-, els morts –tristament- més cada dia al llarg de la “quarantena”, l’economia aturada i el món laboral col·lapsat, escoles i universitats tancades... la vida paralitzada i la mobilitat de les persones reduïda al mínim i encara “emboscats” i irrecognoscibles, ara que la cosa es va “suavitzant”. Què ens ha passat? 


I és que el “confinament” que hem hagut de patir, arran de la propagació del coronavirus per tot el món no és comparable a res que –en temps de “pau”- hem experimentat els que ja tenim una edat. La reclusió que hem viscut només es podia preveure en temps de conflicte bèl·lic, mentre que ara amb les armes en “silenci” –és un dir-, mig món –i part de l’altre- es troba paralitzat –i atemorit-.



         Ara, però, que sembla que la cosa va de baixa i es vol recuperar –o aparentar-ho- una certa “normalitat”, caldria preguntar-nos si la l’excepcionalitat de l’episodi que hem patit  no ha generat altres “pandèmies”, com en la relació social i els nostres comportaments en forma de recel i desconfiança envers els altres. O si els governants (mal)acostumats a (im)posar mesures “excepcionals” a la ciutadania, “argumenten” qualsevol altra circumstància en  declarar  un nou estat d’alarma, per governar més “còmodament”. O si certs partits i col·lectius que han provat de “mobilitzar” la pobra gent –del barri de Salamanca de Madrid i altres- que tant estan patint (!?) pel confinament i la pèrdua del lloc de treball, així com la precarietat econòmica de les famílies i altres misèries, per protestar contra Pedro Sànchez, culpable –només faltaria- de tots els mals –i els morts- que el covid-19 ens està generant.


En safata, li han servit als mateixos partits i col·lectius –preocupats pel benestar (!) de la població i el bon nom (?) de la “marca España”- els qui –legítimament però amb poca intel·ligència- han criticat la presència d’ “uniformats”, a la comissió de la pandèmia que, diàriament i durant setmanes ha comparegut, a la Moncloa, per informar a la ciutadania del decurs de la situació. Doncs bé, finalment, el govern claudicà i prescindí dels “militars”, amb l’assumpció de l’única presència “tècnica” d’en Fernando Simón. Per apaivagar el “foc amic” de l’ERC –en les declaracions de l’ enfant terrible de Rufiàn- i les crítiques de la dreta que entren, una vegada més en greus contradiccions, en demanaren la compareixença del ministre de l’Interior per les declaracions del membre d’aquella comissió i general de la guàrdia civil, en haver “defensat” (!?) a Sánchez, per combatre els “bulos” en contra de la gestió del govern, envers la crisi del coronavirus. A bones hores el PP -i els seus “socis”- ni que siga per “desgastar” a Sánchez, es posen en contra dels militars, els seus aliats incondicionals. Llàstima, perquè alguns pensàvem que la presència dels “uniformats” fou una decisió intel·ligent de Sánchez,  per aprofitar l’avinentesa i destacar i prioritzar les funcions més naturals i normals –de col·laboració amb les autoritats i al servei dels ciutadans-, que cal demanar als militars i policies, més que no les més espectaculars i contundents –desfilades marcials i atacs violents i indiscriminats als pacífics manifestants- a les que –lamentablement- ens tenen acostumats.


Si en faltava alguna i a la vista que tampoc ara s’han “lluït” molt, tota la caterva –també caverna- dretanosa, amb el concurs habitual de la “mediàtica” –caterva, també caverna- s’han dedicat a desprestigiar –a intentar-ho- al reconegut metge i científic portantveu –ara únic- d’aquella comissió, el doctor Simón, difonent  acusacions calumnioses i despropòsits monumentals sobre "ese portavoz de las greñas...", que ha provocat el rebuig de científics i col·lectius del món de la salut i del periodisme, així com de la immensa majoria de la població, en fer arribar comunicats i cartes de reconeixement a Fernando Simón, persona preparada, honesta, documentada i bon comunicador, investigador reconegut, gestor eficient i metge experimentat: les notícies de la seua labor humanitària en Burundi, els anys noranta, posant en perill la seua vida, resulten exemplars i dignes de tota consideració i reconeixement. 





Així la seua perspicàcia i intuïció en el tracte amb els malalts d’aquells territoris, la relació amb els col·laboradors i els mestres de les poblacions on treballava l’acrediten, a més, com a pedagog pràctic admirable. D’aquesta manera queden desautoritzades d’una vegada per totes, les veus insidioses dels que, en lloc d’ "arrimar el muscle", en una situació tan crítica como la que estem –encara- vivint, es dediquen a desbarrar, confonent a la població i dificultant la recuperació de la normalitat, que tant desitgem tots.


També la “pandèmia” contestatària de què s’ha contagiat la dreta ha fet acte de presència en les cassolades  que alguns en hem sorprès en sentir, una hora desprès dels aplaudiments als sanitaris, que s’estan deixant la pell –milers d’infectats i desenes de morts- en l’atenció als malalts del coronavirus. I és que les tals cassolades han estat la protesta legítima de la gent –no de les elits benestants- per les gravíssimes agressions de la dreta capitalista contra les llibertats i contra el mínim benestar aconseguit per la classe treballadora. També per les guerres muntades pels interessos econòmics i ideològics dels fabricants d’armes, a l’occident, sota el paraigües de la dreta governant ací i allà.
         Per això crida l’atenció –ho hem sabut en preguntar de què anava la tal cassolada?- que la nostra (?) dreta ha demanat a la gent, “cassoles” a les nou del vespre...contra Sánchez. A la que s’ha afegit la “presencial” del barri més humil, modest i proletari de Madrid: el de “Salamanca” (!?) Ah!  Sí la qüestió és “armar-la”, ni que siga amb la iniciativa i els instruments típics de tota la vida, no ja de l’esquerra, sinó de la gent normal.
I per què exactament? –Preguntar és ofendre?- Vegem:
-Per haver estat un dels primers països de la UE que declararen el “confinament” pel coronavirus i haver-lo mantingut, malgrat les crítiques i la oposició de la dreta?
-O per haver informat diàriament i puntualment –amb les dades disponibles, que no sempre eren totes, perquè alguna “autonomia” es feia l’orni- del decurs de la pandèmia?
-O per haver inclòs –intel·ligentment- a les forces armades i policials a la tal comissió informativa, que haurien volgut fer-ho ells, per congraciar-se amb els “uniformats”?
-O pot ser perquè malgrat els desmantellament en què els “populars” han deixat la salut pública, per tot arreu –Madrid i València especialment, on han (des)governat temps i temps-, el personal sanitari i assistencial, ha estat exemplar en el desenvolupament de les seues tasques, jugant-se la vida.


-O pels aplaudiments de les 20 hores, cada dia, que ha volgut reconèixer per part de tots sense distinció, aquella tasca insubstituïble i generosa, a més de professionalment impecable?
-Pot ser perquè la pandèmia recula, malgrat els entrebancs i les traves que posen a totes les mesures i decisions de l’autoritat sanitària, de l’Estat i els governs autonòmics, va de baixa i es queden sense “tema”?
-O pot ser perquè l‘ obscena manipulació que han fet i fan de les víctimes de la malaltia –això de manipular les víctimes ho tenen per la mà i ve de lluny- no els ha donat el “resultat” que esperaven?
-O és que la “debacle” econòmica no només enfonsa als de baix –treballadors especialment precaris-, cosa que ja els va bé, sinó que els fa també mal als de dalt –gran empresaris amics- que no els va tan bé, perquè s’esgota la font de les seues martingales?


Encara com el nonagenari Noam Chomsky, -més lúcid que mai- ha sortit al pas amb greus acusacions als prepotents de tot el món, per la poca previsió i la deixadesa habitual en atendre al benestar de la majoria de la població, en favor dels seus i poc confessables interessos. Accediu-hi:

               https://www.youtube.com/watch?v=OEdfJP9S4NE