6 de juny de 2019

Carta oberta SUPREM SÍ, SUPREM NO






Amb estupor hem conegut com algun demòcrata militant, s’ha escandalitzat de la decisió del Tribunal Suprem, en donar-li la raó a la família de Franco, perquè les restes del dictador no es toquen del “Valle de los Caídos” i no s’ha escandalitzat del judici contra polítics catalans, protagonitzat pel mateix Tribunal. Ara sí i aleshores no? Doncs no serà perquè alguns fa temps que denuncien que la justícia espanyola és l’assignatura pendent de la transició: a la vista està.






19 de maig de 2019

Carta oberta EUROVISIÓ, CÒMPLICE.



Malgrat totes les excuses possibles –i indefensables-, el festival d’Eurovisió –els seus organitzadors i els països europeus implicats-s’han fet còmplices del genocidi palestí, que l’estat d’Israel, fa tres quarts de segle que ha perpetrat, davant la mirada perplexa i impotent de la resta del món i la inoperància de la ONU.


Ja l’acceptació d’Israel –país no europeu- en un tal “club” fou trucada i manipulada a favor d’incorporar-lo al món “occidental”, de la ma dels EEUU. Ara s’ha culminat aquella “maniobra” amb la celebració del festival 2019, a les portes del camp de concentració més gran del món, a què l’estat d’Israel ha condemnat a la població de Gaza, en “revenja” (?!) al que els nazis feren amb el poble jueu...



Vergonyós!

7 de maig de 2019

Dies feixucs RÈGIM DEL 78: R.I.P.




         Que la Constitució fou un pacte vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la “instauració”[1] de la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també. 



        D’entrada s’ha sacralitzat la Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió dels “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”... 



        I prou, quan la pròpia llei de lleis estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer, el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el 168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la Constitución...”
    Res d’això, però, uns polítics perquè ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el que li ordena la Carta Magna –“...arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols del sentir de les Corts, molt més plural (!). 

        Com de la resta de partits –també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant la decisió del poble català[2] al respecte.



        Siga com siga ningú s’arriscà a desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...” i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa difícil de redreçar.
         Heus ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que, altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant com equivocar-nos.



         
         Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!



[1] I si no, acudiu a les hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració, que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits “constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de convocar el referéndum a tot Espanya…

3 de maig de 2019

Carta oberta LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL QÜESTIONADA.





-L'ara-


            No és la primera vegada que la UE detecta que la percepció de la ciutadania envers la independència del “poder” judicial espanyol, torna a aparèixer a la cua dels països de la Unió. Ara, a aquella percepció negativa s’afegeix la desautorització en tota regla, del llarg i feixuc procés  que una determinada jutgessa ha mantingut contra el president del Barça, Sandro Rosell, amb gairebé dos anys de presó provisional fins al judici, en què ha estat absolts de tots els delictes dels quals l’acusava la tal jutgessa.       
Més encara,  la tal funcionària judicial és la mateixa que feu deixadesa de les atribucions pròpies i irrenunciables, en la instrucció del procés a l’independentisme català, en mans del fiscal i de la què els media conten i no acaben, incloent-hi els ascensos (?) i “reconeixements” (!) que no para de rebre, de les altes instàncies judicials espanyoles.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea se’n faça ressò d’aquell desprestigi. I és que ja se sap Spain is different.

29 d’abril de 2019

Carta oberta FI DE TRAJECTE





                                                                                   -Vilaweb-


El del tardofranquisme residual, disfressat de dreta espanyol(ist)a, conservadora (!) i liberal (?), amb el nom –té conya la cosa- de “popular”. S’ha acabat la pantomima  d’un PP amb pretensió de representar les essències pàtries -nacional/catòliques, clar-, que ara se les veu arrabassades: l’espanyolisme –i anticatalanisme militant-, per la formació d’en Rivera. I el franquisme recuperat sense complexos, per la del nou Le Pen local: un tal Abascal.
Bon profit!


4 d’abril de 2019

Carta Oberta NOU GENOCIDI





El del poble palestí a mans d’Israel, des de fa tres quarts de segle i que es fa realitat –trista i vergonyant- cada dia, als territoris ocupats i a Gaza, el més gran -i llarg en el temps- camp d’extermini de tota la història. Ara fa un any de les protestes pacífiques i ininterrompudes que, a la frontera imposada i ocupada militarment per Israel, milers de palestins es manifesten contra el bloqueig israelià, amb el resultat de 271 palestins assassinats pels trets dels soldats jueus, 29.170 ferits i centenars de joves mutilats per la munició de l’exèrcit ocupant. I tot amb la mirada perplexa i inoperant de la resta del món.


Això sí, l’ONU “condemna” la brutal repressió israeliana. I què? Res, els responsables del nou genocidi del segle XXI immunes, gràcies a la hipocresia d’uns, la indiferència d’altres i el suport entusiasta de Trump.
No són signes evidents del final de la civilització?




        


21 de març de 2019

Dies feixucs HUMANISME, QUIN HUMANISME?




         Ara que a alguns se’ls omple la boca en defensar allò de “las personas primero”... vindrà bé donar un repàs...

-El País-

         No serà l’embogit d’en Trump, que practica una tal política i no només en contra dels milers d’immigrants que es deixen la pell en tirar endavant el seu país d’ “adopció”, sinó tots els enemics polítics –els qui no pensen com ell- i bona part dels seus propis corifeus, com ara l’advocat Michael Cohen, admirador entusiasta del president i la seua ma “dreta” que ara l’ha implicat en tota classe de delictes. I ho ha fet amb “llum i taquígrafs” al Congrés dels EEUU i durant set hores televisades, on sota jurament, no ha parat de relatar el seguit d’amenaces, tripijocs, il·legalitats de tota mena, inclosa l’evasió d’impostos, finançament electoral il·legal, irregularitats fiscals i affaires amb la Rússia de Putin que venen de lluny, a més de la compra del silenci de les seues amants o simplement “abusades”. En fi, el retratà com a racista, corrupte i mafiós. I que un individu d’aquesta catadura –que més d’un psiquiatra ha diagnosticat de malalt de somnis de grandesa, és a dir,  simplement boig- es mantinga, encara, com a president d’una democràcia pretesament capdavantera, no deixa de ser preocupant.

-La Vanguardia-

         Ara el govern ultradretà de Netanyahu –corejat pel no menys ultradretà d’en Trump i una UE fluctuant i desnortada- clamen al cel (!) per l’ona del que ells anomenen ona d’antisemitisme (!?) planetari, que no és sinó la indignació universal de qualsevol persona de bé o govern que se precie, contra el genocidi perpetrat per Israel contra el poble palestí que fa tres quarts de segle que dura. Ha estat arran de la publicació per les Nacions Unides de l’exhaustiu i documentat informe de les matances de l’exèrcit jueu i els colons ocupants del territori palestí, de manifestants –incloses dones i criatures- tirotejats pels soldats en foc reial, amb 189 morts  i 6.100 ferits, només a Gaza i a l’any 2018 El relator de l’ONU, l’expresidenta xilena Bachelet que l’avala i els lectors que ho hem llegit esparverats –és a dir mig món i part de l’altre- acusats (?) d’antisemites (!), quan són ells -Netanyahu i els seus corifeus- els responsables directes del suposat antisemitisme generat, com a rebuig de les seues polítiques i pràctiques genocides contra els palestins. Però clar, com que Israel “és l’única democràcia de la regió”, que fins i tot duu als tribunals -civils- als polítics –ara al propi Netanyahu-, per corrupteles menors, mereix un respecte (!?), encara que no mou un dit –la “democràcia” israeliana-,  per denunciar i castigar les atrocitats i crims contra la humanitat, que cada dia perpetren els polítics “democràtics” israelians. Vergonyós!

-El País-

Com atrocitats i crims contra la humanitat són els incomptables –cada dia n’apareixen de “nous”- casos de pederàstia i d’encobriment d’abusos sexuals, perpetrats per eclesiàstics, arreu del món i que tot just s’està “cobrant” alguna víctima episcopal i perquè les autoritats judicials n’han pres part i han assegut al banc dels acusats a alguns “il·lustres” personatges: cas del cardenal Pell, número tres del Vaticà –“ministre” de finances- que ha estat “separat” i del de Lyon que ha presentat la dimissió. De no massa sembla que servirà la “cimera” convocada pel Papa Francesc, sense mesures contundents i concretes, com denuncien les víctimes i sense l’assumpció per part dels responsables vaticans que l’opcionalitat del celibat hi podria contribuir-hi a la seua si no superació definitiva, com a mínim a dimensionar-ho als paràmetres patològics convencionals. “Pontifiquen” els portantveus que no, sense argumentar-ho, ni que siga en benefici del dubte, ni haver sotmès –que sapiguem- el tema, a competents i documentats especialistes en la matèria. Segur que si els eclesiàstics catòlics -els “reformats” ja ho tenen assumit de sempre- exerciren la llibertat de viure una vida sexual normal, es produirien el seguit de perversions envers formes clandestines i d’abús, com ara?... Malament si, des del Vaticà, s’entesten en mantenir -contra natura- un “precepte” inventat, que ni la referència evangèlica històrica documenta, ni la mínima lògica avala.
        
-La Vanguardia-

Encara com –enmig de tanta mesquinesa i crueltat, hi ha qui segueix creient en els valors i defensa que l’humanisme és qui pot salvar el món... És el que diu Jean Marie Gustave Le Clézio, premi nobel de Literatura del 2008, que manté intacta la il·lusió en la lluita per la humanitat.

Encara com.

Carta oberta A BONES HORES






 

Ara resulta que Buteflika renuncia al cinquè (!) mandat, tot mantenint-se en el poder, sense passar per unes eleccions, ni que foren “planificades”. I tot això sense que la UE ha badat boca, desprès de 20 anys d’haver beneit el colp d’estat dels militars argelians amb el titella del Buteflika, com a president “democràtic”. Vint anys ja de l’anuència europea a l’assalt del poder, quan el FIS (Front Islàmic de Salvació) havia guanyat les eleccions locals i portava camí de guanyar la segona volta –la primera ja l’havia guanyat- de les generals. Però clar el FIS era massa radical per governar un territori, on la UE tenia massa “interessos” que assegurar-se i veié –o promogué directament?- amb bons ulls, el colp d’estat dels militars contra el partit demòcrata guanyador, que il·legalitzà tot seguit, amb el titella del Buteflika, com a president i anys i panys de repressió amb més de 200.000 morts.

-La Vanguardia-

         Clar que ara la UE té massa fronts obert i es desfà com un terrós de sucre; aleshores però podria haver recolzat el procés democràtic a Argèlia i el curs de la història podria haver estat diferent i el sofriment del poble argelià haver-se evitat. Ai Europa! On vas?

12 de març de 2019

Dies feixucs COSAS VEREDES...




         Manllevant l’advertiment del clàssic castellà, ve bé, ara, portar al cas tot un seguit de “coincidències” que ens fan singulars, si més no a la democràcia de què ens hem dotat per seguir allà on estàvem, és a dir en el franquisme pur i dur –de fet i segons i com, de “dret”-.

-La Vanguardia-

         Així si no n’hi havia prou en deixar passar les desigualtats –salarials, de càrrecs de responsabilitat, de visibilitat, de victimació moral i física...- del col·lectiu de dones, per part dels “partits” hereus de la ideologia de la dictadura –que no de dreta, on és la dreta en aquest país?-, ara la inclouen en els seus programes, a la descarada i s’oposen i desqualifiquen als qui promouen –col·lectius de tota mena i partits d’ “extrema esquerra” of course!- vagues i protestes –legítimes i més que justificades-, al voltant del dia -internacional!- de la dona. I això sense complexes, clar. S’ha acabat allò de dissimular, ni que siga mínimament, la ideologia cavernícola i nacionalcatòlica, que és l’essència pàtria, des de temps immemorial. Mentrestant, òbviament, la resta del món –països civilitzats i/o democràtics o no tant[1]- es manifesta públicament a favor de les dones i els seus drets, en el dia internacional. 


-el País-


També en això, com ja ens havia advertit en Fraga, Spain is different...Sembla, però, que no els està sortint bé...del tot: la presència –ací i per tot el món- al carrer, ha estat espectacular i no només de “feministes”, sinó de tota classe de gent –homes inclosos, clar-, de tal manera que algun media ha qualificat d’ “huracà” una tal presència massiva, com no s’havia vist mai. Cal esperar que això es traduirà a les urnes i els reductes tardofranquistes –a Espanya- i parafeixistes –a la resta del món- rebran el correctiu que tenen més que merescut. Ja seria hora.
         I clar el jovent aprèn dels grans i així un estudi del Centre Reina Sofía, detecta que la majoria d’adolescents i joves espanyols –el 56%- es decanten a favor de les tesis masclistes dominants..., lamentablement encara. Òbviament amb unes tals perspectives, desempallegar-nos de la singularitat que ens atenalla no resultarà gens fàcil.

-Público-

         Paral·lelament, les organitzacions ultradretanes i subvencionades pel PP, fins fa no res –cas de Hazte Oir –i no és l’única... sembla que van perdent la “butla” i ara mateix a València –tradicional feu de la dreta tardanofranquista, ara en mans de Ribó-, la policia local ha interceptat l’autobús de l’organització ultracatòlica i l’ha traslladat i immobilitzat a les dependències policials, per netejar-lo dels “anuncis” que incompleixen la normativa de seguretat i tapen les sortides d’emergència del vehicle. Damunt això.
         Més que singulars, també, ens estem significant en la vista del “procés”-a la seu del TS-, que dóna per a molt –i més que en donarà-.

-La Vanguardia-
    
      Especialment en els posicionaments diametralment contradictoris, segons si el “declarant” és funcionari espanyol –o polític espanyolista, tan s’hi val- o si és algú amb seny i (més) neutral: els primers negant l’evidència dels milers de vídeos, -que han donat la volta al món- atrevint-se d’acusar de “violents” als pacífics ciutadans apallissats, que feien cua per a votar l’1-O i titllant d’antidemocràtic tot allò que no foren les “sentències” del Constitucional. Els segons –cas d’Urkullu-,  


-La Vanguardia-


insistint en l’esforç de Puigdemont –fins al final- en trobar una via negociada, políticament, amb l’Estat; front a un Rajoy paralitzat per la por o, simplement, d’esquenes a qualsevol alternativa que no fos la consigna heretada del franquisme, d’Una, Grande y Libre, per a Espanya. 

-La Vanguardia-


I encara en veurem de més grosses. Mentrestant val més agafar-s’ho amb humor, com ho fa Toni Soler a l’ara:
                 
-L'ara-


Encara com les dones s’han significat –en bé- aquest dies i no molt lluny d’ací  la Marta Pessarrodona, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, valenta com ella sola i reconeguda poetessa, assagista i biògrafa d’altres donasses com ella –Montserrat Roig, Aurèlia Capmany,  Frederica Montseny, Mercè Rodoreda i Caterina Albert-, a més d’estudiosa de la figura i l’obra de Virgínia Wolf. 

-La Vanguardia-

I més enllà la joveníssima lideressa demòcrata als EEUU, Alexandria Ocasio-Cortez, la més jove congressista del paìs, que espanta als conservadors d’en Trump, només perquè fa costat al senador Markey, actiu batallador contra el canvi climàtic...

-La Vanguardia-

Felicitats!
Encara com.


[1] Alemanya, Àustria, França, Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Itàlia, Polònia, Portugal, República Txeca, Suècia Ucraïna, EEUU, Canadà, Argentina, Corea El Sud, Tailàndia, Austràlia...

8 de març de 2019

Carta oberta EL SILENCI –CÒMPLICE?- DE LA RAE...






Efectivament, d’un temps ençà, els il·lustres acadèmics –homes- que saltaven a la primera “provocació” de les feministes (!), en “violentar” el llenguatge a favor d’un cert igualitarisme –que no una igualtat total-; resten ara muts front al seguit de despropòsits que els polítics i funcionaris de torn, deixen anar sense cap rubor al tribunal que jutja (!?) els fets –o les intencions- de l’1-O.
Per exemple que determinat testimoni –presentat per la fiscalia, of course!- deixe caure, sense despentinar-se, que “no hubo ninguna carga policial...” –cita textual dels media-, malgrat els centenars de vídeos –algun de la BBC- que han donat la volta al món evidenciant tot el contrari; no ha fet moure una sella als il·lustres acadèmics, tot i l’ús pervers de la llengua espanyola, la precisió i credibilitat de la qual –“limpia, fija y da esplendor”- sembla estan obligats a promoure urbi et orbe.


Com tampoc s’han immutat -els il·lustres acadèmics- quan el mateix testimoni, a la vista de la magnitud de la seua falsedat, ha volgut “matizar” que la policia –si de cas- “actuó con exquisita proporcionalidad...” –nova cita textual dels media-, que encara perverteix més la llengua espanyola, la dignitat de la qual la RAE hauria de garantir.


No queda una altra que, si front a tals i monumentals agressions al castellà, l’Acadèmia responsable de tenir-ne cura no es mou, serà que comparteixen aquells exabruptes?







6 de març de 2019

Carta oberta EN QUÈ QUEDEM?





La fiscalia,  amb l’anuència del tribunal que jutja als polítics democràticament escollits pel poble de Catalunya, s’entesta en afirmar a tort i a dret –més a dret i extrem, per la presència (!?) de Vox-, que s’està actuant en defensa de la democràcia (!). 



Certa Veu autoritzada -que no amb autoritat, però-, en declaracions públiques i publicitades urbi et orbe, ha corregit aquelles afirmacions i “sentenciat”, en el què sembla una clara usurpació de poders, que no, que el què cal defensar és la llei (!), no l’expressió pacífica de la ciutadania. Perquè clar, segons aquella “font”, la llei està per sobre de la democràcia...





En què quedem?


18 de febrer de 2019

Carta oberta PARAULA DE FISCAL








En el judici oral per l’1-O a Madrid, contra els polítics que secundaren el mandat democràtic i majoritari de la ciutadania de Catalunya; els fiscals ja han mostrat les seues “cartes”, el primer dia de la vista. Així, en lloc d’argumentacions pausades, raonades, fonamentades -més enllà de en cites de la Constitució- en el respecte als drets fonamentals i en pautes jurídiques universalitzables; atac directe i de desqualificació (!) de les aportacions de les defenses, començant amb l’intent de ridiculitzar l’argument de que més d’un centenar de professors universitaris de Dret constitucional han signat un manifest (reiterat), qüestionant les acusacions de la fiscalia, precisament. I, clar, als togats els ha caigut tan malament una tal “descortesia” que s’han apressat a desqualificar-los, perquè (segons ells) ni tots són “catedràtics” (sic) ni de reconegut “prestigi” (?)
Es el que li faltava a la Universitat espanyola que, sobre els controls i valoracions acadèmiques (internes i externes), la llarga i tortuosa cursa docent i les avaluacions dels referees dels experts, en els diferents àmbits de l’univers del saber, es notava a faltar l’opinió del(s) fiscal(s), que ara ha quedat palesa sense rubor, per part d’aquells funcionaris de justícia (?). Els rectors no haurien de tardar en denunciar una tal i temerària intromissió i algú hauria de demanar la nul·litat d’una tal vista en la que, a falta d’arguments de dret seriosos, els fiscals es dediquen a buscar-li “tres peus al gat”.
No es estrany, doncs, que el ressò internacional a l’ “estil” d’un tal judici siga de qüestionament i, fins i tot, de desqualificació directa, com ara “Le Soir” de Bèlgica que titula la notícia: “La justícia espanyola en el banc dels acusats”.






29 de gener de 2019

Per pensar-hi... J. H. PESTALOZZI


Còm es queda u, desprès de llegir el llibre... 
Cómo enseña Gertrudis a sus hijos. de J. H Pestalozzi. Ed. ESPASA-CALPE. Madrid, 1933.


         Serà perquè encara mantinc la sensibilitat –que no l’impuls i les capacitats, clar– (quasi)intacta, tot i estar apartat de l’activitat acadèmica habitual, per haver arribat al final del trajecte professional; que la detinguda lectura –mentre estàs “ en actiu” tot són presses i no tens temps de res... –  de l’obra de Peztalozzi m’ha deixat impressionat. Això serà. I també per l’energia, l’espontaneïtat, la profunditat, la coherència, la sistemàtica –un pèl desordenada tot s’ha de dir– i, especialment, pel seu compromís envers un projecte educatiu admirable.
         Així que no he parat de transcriure i comentar les seues paraules, amb el resultat que trobareu a continuació:






Actualitat del pensament de J. H. Pestalozzi.

L’autor de l’obra de referència -Johann Heinrich Pestalozzi[1]- fou un personatge singular i, segurament, un dels tractadistes més sistemàtics de temes pedagògics, amb una forta càrrega psicològica, com tindrem ocasió de comprovar.

            Altrament, l’edició que ha arribat a les meues mans presenta algunes característiques destacables: d’entrada forma part de la col·lecció dedicada a “Ciencia y Educación”, en la sèrie “clásicos”, de la prestigiosa editorial ESPASA-CALPE, la qual cosa evidencia el reconeixement intel·lectual i social –és a dir, una percepció psicològica gens menyspreable- que les qüestions educatives mereixien en temps de la República Espanyola. En segon lloc, una traducció directa de l’alemany i feta per un catedràtic de l’anomenada de Lorenzo Luzuriaga, abonaria la importància atorgada al tema, així com el pròleg d’un altre prestigiós pedagog del moment: Luis de Zulueta. A més d’una acuradíssima edició que ha resistit magníficament el pas del temps. Finalment, el segell del “Patronato de Misiones Pedagógicas” -institució reconeguda e irrepetible- que acredita la propietat del llibre, abunda en aquella consideració.


           

       Ja al pròleg, Luzuriaga dimensiona l’educació des de la perspectiva individual i social, reconeixent que tot sistema pedagògic està condicionat a la idea –filosòfica- del “deber ser de la Humanidad” –en majúscula- (5), “...la concepción general del mundo...” i “el sentido de la vida humana...” En realitat conceptes i plantejaments manllevats de la Aufklaerung, versió alemanya de la Il·lustració, amb perspectives de psicologisme, que abonen que l’entorn exterior és “creació” humana: “...Lo que llamamos mundo el externo no es más que una proyección de nuestro propio espíritu, una construción nuestra...” (9) Per acabar el prologuista recull les dues dimensions de la personalitat del subjecte: “el ideal moral pestalozziano basado en la voluntad libre...” i la “formación de las ideas...” a partir de la intuïció, donant per acceptada la pràctica pedagògica de l’assaig-error.

            Per la seua part, el prof. Zulueta, a més de documentar el lloc i dates d’edició, esmenta especialment al prof. Natorp “a quien tenemos por el más alto de los investigadores de las teorías de Pestalozzi...” (14) I, tot seguit, van apareixent les “cartas” –fins a un total de catorze, amb el subtítol de “Un ensayo en cartas para dar una dirección a las madres[2] que enseñan a sus hijos”.

Vegem el contingut de l’edició:

            La “Carta primera”, adreçada a Gessner –com totes-, ara des de Burgdorf “a 1º de enero de 1801”, esmenta la petició que li fa el seu amic de que “...exponga públicamente mis ideas sobre la instrucción del pueblo”...(19), amb específica al·lusió a l’ideal il·lustrat, efectivament, d’instruir al poble[3] i al poble desassistit i marginat, com ell mateix explica: “... años enteros viví con más de cincuenta niños pobres...” I afegeix l’objectiu d’aquella decisió: “...yo mismo viví como un mendigo, para enseñar a los mendigos a vivir como hombres...” (20) Òbviament no es tracta d’una simple estratègia metodològica o instrumental, sinó d’una opció vital, des de la qual acompanyar a aquells marginats envers la dignitat de ser persones. Opció vital de profunda i coherent dimensió psicològica i humana, malgrat les dificultats, doncs ell mateix explica que “Lentamente ascendió a ochenta el número de alumnos, todos de distinta edad; unos llenos de pretensiones; otros procedentes de la mendicidad pública; todos, exceptuando algunos, en la mayor ignorrancia...”( 26) I s’exclama: “!Qué problema educar a estos niños!” Reconeixent que la seua intervenció prop d’ells “...Era efecto de una simple idea psicológica que existía en mi espíritu, pero de la qual –reconeix- no tenía una clara conciencia.” I recupera la utopia “il·lustrada”: “El mejoramiento del pueblo no es más que un sueño...”, contra la que es rebel·la: “No, no es ningún sueño este mejoramiento...” I confessa el seu propòsit: “...quiero poner su arte en manos de las madres, en manos de los niños...” (29) Ara es lamenta de la intervenció “doméstica y escolar antipsicológica”, que ell mateix mira de corregir en base a “...la fuerza de la naturaleza humana y de sus atributos...” I albira “...la posibilidad de asentar la instrucción del pueblo sobre fundamentos psicológicos” així com “...de colocar como base de ella –de la instrucció- conocimientos intuitivos reales...” proposant-se “...arrancar  de la enseñanza la màscara de su retórica superficial...”, que no deixa de ser una atrevida denúncia d’una situació, que es manté encara ara massa boiant.

Dificultats, però, de diversa índole –unes externes, com la precarietat econòmica i les revoltes socials i militars i altres pròpies com la inseguretat personal, els dubtes i la manca de constància- el fan canviar de lloc i activitat –“Hasta aquí lleguè en Stanz...”- i passà a Gurniguel on diu “...hallé días de tranquilidad...”(31), encara que autoinculpant-se “...sobre mi inutilidad e incapacidad de perseverar en ninguna obra...” (32) per seguir cap a Burgdorf, on se sincera “...fuí adquiriendo, poco a poco, la idea de la posibilidad de un A B C[4] de la intuición...” com “...un método general de la instrucción...” (36) I aclareix que així “...trato de organizar psicológicamente los medios de la educación y de la instrucción...” (38, nota al peu) Tot reconeixent “...la necesidad de una dirección psicológica desde sus años más tempranos –l’infant- para la intuición racional[5] de todas las cosas...” (40)

Al respecte, el mateix Pestalozzi recull la valoració d’en Fischer -“el filántrofo Fischer”, segons ell-, envers el seu mètode del què creu conèixer “...la base psicológica en que descansa su construcción...” (49) i esmenta els següents principis: a) “...Levantar, intensivamente, las fuerzas del espíritu y no sólo enriquecerlo, extensivamente, con representaciones”; b) “Unir por completo las enseñanzas al lenguaje”; c) “Suministrar a todas las operaciones del espíritu epígrafes o títulos o ideas directrices”; d) “Simplificar el mecanismo de la enseñanza y del aprendizaje” i e) “Popularizar las ciencias” (50-58). Òbviament, qualsevol persona sensible i documentada en les bases psicopedagògiques de la intervenció educativa, no pot sinó admirar la capacitat de síntesi d’en Fischer, en descriure els referents del mètode pestalozzià, així com el decurs conceptual des de plantejaments globals i abastadors fins als resultats específics esperats, passant per estratègies metodològiques de plena actualitat.

La segona carta -i successives- de Pestalozzi, va desgranant aquells pressupòsits, amarats d’anècdotes i dificultats de tota classe, mantenint, però, la línia argumental dels seus principis, com quan defensa que “con todo lo que hago, trato más de desarrollar la energía intensiva del niño que de producir resultados aislados...” (68), sense perdre de vista com és d’important la formació del professorat, a la que al·ludeix Pestalozzi, com a preocupació d’en Fischer i per a la qual tampoc mancaven dificultats: “Durante este tiempo encontraban obstáculos los proyectos de Fischer para el establecimiento de una Escuela Normal de Maestros...” (69) Sense oblidar “...formar de nuevo a las madres para lo que tan evidentemente han sido destinadas por la naturaleza...” (81), és a dir a educar els fills; destacant així, el paper de la família –especialment les mares- en una tal tasca [6], encara que no en exclusiva. I així defensa que “Vi iniciado un medio psicológico general por el cual todo padre y toda madre de familia...pueden ponerse en condiciones de instruir...” (84) Així mateix al·ludeix Pestalozzi a la relació amb altres col·legues igualment interessats en millorar l’ensenyament: “...Krusi se unió a mí, cada vez más resueltamente...” (72) i “...a los primeros días de su unión conmigo manifestó el deseo de ir a Basilea para contar a Tolber...” (77) I explica que “...al contarle Krusi –a Tolber- que yo necesitaba también un dibujante se acordó de Buss...” (Ib.) Per tornar a la reflexió sobre el decurs de la seua intervenció educativa: “...como un hilo conductor tras cuyas huellas  deben avanzar... –els infants- ...por medio del enlace de sus experiencias pasadas con las futuras...” (77), afegint el paper de la dimensió empírica de l’ensenyament, a la sistemàtica del mètode. Metodologia, d’altra banda, fonamentalment pràctica que l’empenyé a “...construir un silabario y un método de cálculo...el dibujo en pizarras...” (Ib.), ara amb l’ajuda de Krüsi, un altre col·lega seu. Al que s’afegirien “...los párrocos Flash y de  Brunn... que habían organizado la enseñanza...conforme al método de Pestalozzi...” segons recollia Tobler (81) I mirant d’evitar un mal major com la “...miserable rutina...” (80), que encara ara ens atenalla.

A aquell grup, s’uniria Buss, de qui Pestalozzi inclou una llarga biografia que recull el moment “...cuando  Krüsi le dijo que Pestalozzi necesitaba un hombre que supiese dibujo y música para el mètodo de instrucción...” (92), que així completava la trilogia didàctica famosa de la paraula, la forma i el número, que constituïa –i constitueix- els curricula bàsics, encara ara. La pràctica, però, en expressió d’aquell relator -Krüsi-, es descrita com “...un desorden aparente y una confusión que no me agradó...” (93) Però afegeix, tot seguit: “...me sobrepuse pronto a esta impresión y no pasó mucho tiempo sin que observase, justamente, algunas ventajas de este procedimiento de enseñanza.” (94) Ara apareix la confessió del nou professor de dibuix –Buss- en referir-se a Pestalozzi: “...quería secundar a la naturaleza y desarrollar en los niños, lo más pronto posible el conocimiento del lenguaje y de las cosas por medio de... imágenes...” (97) I conclou: “Estas líneas y estos arcos debían llegar a ser un ABC de la intuición[7] I retorna a la “filosofia” que sustenta el “mètode” de Pestalozzi: “...que crea y fortalece en los niños la capacidad de avanzar por sí mismos...” (101) I que al propi relator –confessa- “...me ha devuelto en gran parte la alegría y la fuerza...me ha hecho concebir de nuevo esperanzas en mí y en la especie humana...” (Ib.), incorporant així els efectes de la dimensió afectiva, a la pràctica metòdica pestalozziana.  Pràctica que el mateix Pestalozzi reconeix amarada amb “...mi ignorancia y mi inexperiencia, pero también con mi capacidad de comprensión y de senzillez..” (103), que no són virtuts menors al costat d’aquelles limitacions. I es lamentava “...de la imposibilidad radical de curar... los males de la escuela...si no...se eleva al espíritu humano desde las intuiciones sensibles a los conceptos exactos” (105) Idea que reitera a l’informe que elabora per a la “Societat d’Amics de l’Educació”[8] i que acaba amb els “principis” del següent tenor que enuncia i aclareix (111-113): 1.”Aprende... a ordenar tus intuiciones y a terminar lo simple antes de avanzar a lo complicado...” 2. “Crea... en tu espíritu...las cosas esencialmente conexas, en la precisa relación que... se encuentra en la naturaleza...” 3. “Fortifica y aclara las impresiones de los objetos, aproximándolos a ti... por diferentes sentidos.” 4. “Considera todas las acciones... y obra de modo que eleves el arte... por medio de la instrucción...” 5. “La riqueza y la variedad en estímulos... lleven en sí el sello de la libertad e independencia...” I 6. “Todas estas leyes... giran... alrededor de un punto central... y ese punto somos nostros mismos...” Tota, doncs, una declaració que mereixeria més d’un comentari, per l’actualitat d’aquells plantejaments i que l’autor reitera tot seguit a la carta cinquena, en primera persona i adreçada a Gessner: “Te he presentado estos postulados parciales, con los cuales creo se pueden tejer los hilos de un método general y psicológico de educación” (115) I que –com el mateix Pestalozzi diu- “...provienen de una triple fuente... La primera de ellas es la naturaleza misma...” (115) “La segunda fuente es la sensibilidad de mi naturaleza enlazada generalmente con esta facultad de intuición.”(117). La tercera... se halla en la relación de mi situación exterior con mi capacidad de conocer.” (118) A continuació explica aquells postulats:

El 1er dels derivats de la primera font -la naturaleza misma- el formula com que “Todas las cosas que hieren mis sentidos no son, para mí, medios de adquirir ideas exactas, sino... su esencia inmutable i incommovible...” (115). Del 2ºn diu que “A cada intuición profundamente impresa... se anuda... una serie entera de conceptos...” (116) Ara -3er postulat- defensa que quan “...la esencia de una cosa se imprime en tu espíritu con una fuerza... mayor que sus propiedades... te conduce de verdad en verdad...” (Ib.) Per passar al 4art postulat: “La reunión de los objetos de la misma naturaleza asegura, fortalece y extiende... tu visión en su verdad interior...” (Ib.) I al 5è: “...la intuición más compleja se compone de partes fundamentalmente simples...” (117) Per finalitzar amb el 6è postulat de la primera font: “Cuantos más sentidos emplees en la investigación del ser o de las propiedades de una cosa, tanto más exacto será tu conocimiento de ella.” (Ib.) Ara amplia la segona font -la sensibilidad de mi naturaleza enlazada generalmente con esta facultad de intuición”- (Ib.) I aclareix que una tal pràctica “...oscila... entre la aspiración a saberlo y conocerlo todo y la tendencia a gozar de todo...” (Ib.) I concreta: “...la primera como fundamento sensible de mi capacidad de investigación; la segunda... de la serenidad en el juicio.” (118) Les dues dimensions de la personalitat, doncs, que han acabat consolidant-se: la intel·lectiva i l’afectiva. La primera –d’inspiració kantiana- com a base de les operacions mentals i la segona –premonitora de Goleman- amarant l’estabilitat emocional i optimitzant aquella, dimensió. Finalment en la tercera font que esmenta Pestalozzi -...la relación de mi situación exterior con mi capacidad de conocer...- defensa la centralitat de la persona, en relació al context que l’envolta i, per tant, de la intervenció educativa, com molts ara i ací no escatimem en afirmar i documentar[9]. Ho fa amb aquestes paraules: “...el hombre... no reconoce ninguna verdad del mundo... sino en la medida que los objetos... llegados a su intuición se aproximan a ese punto medio en que se mueve i vive.” (119)



En seguir avançant en la lectura –ara en la carta sisena- es palesa la lluita permanent de Pestalozzi envers principis versus pràctica i tot i que confessa haver “...abandonado la filosofia –bé que aclareix- en el sentido estricto de la palabra...” no defalleix en recercar “...un origen psicológico común a todos estos medios técnicos de instrucción –i ho justifica- por estar convencido de que sólo así era posible descubrir la ‘forma’ en que está determinada la cultura de la humanidad...”, que  “...se funda en la organización general de nuestro espíritu, por virtud de la cual nuestro entendimiento, en su representación, reduce a la unidad, es decir a un concepto, las representaciones...”(123) Es veu, doncs, que l’actualitat dels paràmetres pestalozzians és total. I, certament, podia afirmar allò d’haver abandonat la filosofia “en el sentido estricto de la palabra” -que ell atribuiria a pura elucubració-, perquè seguia filosofant i amb quina profunditat i encert! Aterrant, però, novament en adonar-se’n de que “todo nuestro conocimiento procede del número, la forma y la palabra” (126) És a dir: 1-“...Cuántos objetos... se presentan...” 2- “...Cómo se muestran...” I 3- “Cómo se llaman...” (Ib.)

La llarguíssima carta setena –de la pàg. 131 a la 182- és un autèntic tractat de didàctica, per explicar i dotar de contingut a aquelles tres dimensions exposades –la palabra, la forma i el número-. La primera de les quals subdivideix en: teoría de los sonidos, teoría del nombre i teoría del lenguaje. I adverteix al respecte que “...el abecedario, pues, ha de contener en toda su extensión, los sonidos de que se compone el lenguaje...” (132) A l’efecte de concretar la seua proposta “...he compuesto un libro –diu- para las madres, en el cual he hecho intuíbles, mediante láminas... no sólo los puntos iniciales del número y la forma, sino las restantes propiedades más esenciales de los objetos que nos manifiestan nuestros cinco sentidos.” (133) I s’estén en explicar els passos subsegüents en l’adquisició de vocals i de síl·labes de diversa complexitat, sense oblidar els consells pràctics més elementals, però ben fonamentats psicològicament, com ara “...no avanzar sino lentamente y no pasar nunca a algo nuevo hasta que lo anterior esté impreso profunda e indeleblemente...” (136) Tot seguit aborda el segon component d’aquella primera dimensió –la palabra- que consisteix  “...en series de nombres de los objetos más significativos de todas las materias...” i que espera haver-ho aconseguir “...en el mismo tiempo que se emplea para llevar a su completa madurez la capacidad de la lectura.”  (139) Ara passa al tercer component - teoría del lenguaje- al que considera “..el arte perfecto...”(140) i del que reitera “...que nos conduce de las intuiciones confusas a los conceptos exactos.” (Ib.) Tot posant-se trascendent en preguntar-se “Cuál es el último fin del lenguaje para el hombre?...” I desgranant aquell gran interrogant en alguns altres més concrets: 1. “¿Qué nos dice del hombre considerado como ser ‘meramente físico’, en relación con el reino animal?” 2. “¿Qué nos dice de él en tanto que tiende a la ‘substantividad física’ por medio del estado social?” 3. “¿Qué nos dice... en tanto que, como ser racional aspira a la ‘substantividad interior’ o al mejoramiento de sí mismo?” (147) I exposa al detall llargues sèries d’exercicis, en aplicació d’aquells postulats.

Ara –encara a la mateix carta setena- aborda la segona de les dimensions didàctiques que el propi Pestalozzi ha universalitzat –la forma- i avisa que “...la intuición de las cosas.... precede a la teoría...” (161), obvietat que no sempre es té en compte. Tot afegint una nova dimensió, la pràctica o aplicada, en tant que: “Esta clase de conocimientos intuitivos dan a nuestras ideas un íntimo valor propio y nos aproximan a la autoacción moral...”, afegint que ens garanteix “...una libre existencia...” (162) Que no és poc. Ara s’endinsa en les “perspectives” de la forma defensant que “...la destreza de medir ha de preceder o al menos ir al mismo paso que el ejercicio del dibujo...” (164) Exercici que defineix com “...la destreza de poder representarse y reproducir fielmente, por la intuición, de la líneas semejantes, el contorno y los caracteres internos de un objeto.” (171) Definició que sembla del tot ajustada i encara actual. Finalment, l’autor, se n’ocupa, de l’escriptura, com a expressió formal de la paraula i “...modo particular del dibujo...” (173) I s’estén en consideracions i pautes d’adquisició d’aquell art, fins arribar a “... a la perfección en el trazado particular de las letras y sus combinaciones... (179), pràctica que “...afianza cada vez más su conocimiento del idioma y ejercita su memoria y su imaginación...”(180) Finalment es queda en dues d’aquelles tres dimensions, deixant el número per a la carta vuitena.

Ara aborda “...el tercer medio elemental de nuestro conocimiento...”, al que defineix com “...la capacidad elemental por la cual tenemos una conciencia precisa, en todas las intuiciones, de la relación del màs y del menos y nos representamos hasta el infinito esa relación...”  (183) I, desprès d’algunes consideracions, passa a la pràctica: “...comienzo por dar a los niños, con el Libro de las madres[10] ...las primeras tablas... que presentan... en intuiciones exactas, el concepto del uno, dos, tres etc. hasta diez.” (186) I segueix, arribant al detall: “...más tarde les hago volver a encontrar esas mismas relaciones con sus dedos o con garbanzos...” (Ib.) Ara relaciona –e instrumenta- el càlcul numèric envers les altres dues dimensions: la paraula –“...preguntándoles... sobre la fácil división de la palabra en sílabas y letras...” (186)- i la forma o dibuix –“...se pone de nuevo a su vista, en forma de rayas y puntos, las mismas series de relaciones numéricas.” (189) I segueix aprofundint: “...ha de buscarse una figura divisible hasta el infinito...” (190) O “...hemos compuesto una tabla intuitiva de las fracciones...” (Ib.)

A la carta novena resumeix la seua proposta didàctica en el “...principio más alto y supremo de la instrucción...” i amb “...la intuición como fundamento absoluto de todo conocimiento...” (193), defensant que “...he puesto en armonía esos tres medios elementales –la paraula, la forma i el número-” (Ib.) I denuncia l’esmicolament i dispersió del sistema d instrucció del seu temps: “...el estado de la enseñanza, tal como se practica hoy... más bien sacrifica lo esencial... a la confusión de las enseñanzas particulares y aisladas...” i afegeix: “...mata el espíritu de la verdad misma... sirviendo toda suerte de verdades desmenuzadas...” (194) De què es dol: “...después de seguir durante siglos este camino y de haber llegado... a la charlatanería (!) general, nos ha traído a la situación en que estamos...” (197) Enduriment del to que manté: “Procedimientos que dan sólo migajas de cultura, no podían alcanzar el fin propio de la instrucción pública...” (198) I que trasllada al camp de la política: “Así y no de otro modo se explica, querido Gessner, cómo... nos hemos sumido todos en el estado febril, o más bien demente... cuyas consecuencias inevitables habían y tenían que ser...la descomposición de la humanidad...en las formas políticas...” (199) Afirmacions totes que, lamentablement, cobren una nova i trista realitat, als nostres temps.

Ara som a la carta desena, on li reitera al seu corresponsal –“Quiero transcribirte aquí, querido Gessner...la intuición... como el punto de partida de la instrucción...”, de la que diu que “...no es otra cosa que la simple  presentación a los sentidos, de los objetos exteriores y la mera conciencia de su impresión...” “Como fundamento... de los tres medios elementales de la instrucción...-la paraula, la forma i el número-  (201). I això en “...una progresión psicológicamente segura e ininterrumpida de juicios...” (207), pensaments que el traslladen a la dimensió política: “...la convicción que el carro de la escuela pública de Europa... no sólo ha de estar mejor tirado, sino que ha de cambiársele de dirección y conducírsele por un camino enteramente nuevo.” (213) Convicció que molts compartim, encara ara o ara més que mai. Per tornar a reflexions “filosòfiques” del següent tenor: “...el fin de la instrucción nada otra cosa es ni nada puede ser... que el desenvolvimiento de las capacidades y la precisión de los conceptos...” (216) I així “...camina indiscutiblemente –l’infant- por el suelo firme en que cada dia se desarrolla su aptitud para anudar, con la mayor sencillez, todas las propiedades circunstanciales de los objetos a la conciencia profunda de su esencia y de su verdad interior...” (223) que no és cap referència superficial, precisament.

A la carta onzena reitera  el convenciment de que la dispersió i esmicolament de les ciències ens porten a la mort de l’esperit (194) i s’atribueix haver posat “...en armonía la intuición con el juicio... y... conducir a la instrucción a la verdad, al acabar por este método –el ABC de la intuición...-  con la abigarrada confusión de las infinitas verdades aisladas...” (226) Veritats aïllades que poden arribar a ser tan nefastes com els errors... acumulats. Tot i la seua gosadia, palesa una humilitat elogiable: “ No abriga mi alma ninguna pretensión, amigo, no he querido... otra cosa que la felicidad[11] del pueblo, a quien amo y cuya miseria siento como pocos...” (227) I reconeix les seues limitacions i fracassos, en l’intent: “...mi menguada personalidad... cada día siento más el desconocimiento que tengo...” (Ib.), que l’entristeix: “Lo que hay de teoría y de crítica en mi exposición entera no es más que el producto de un empirismo limitado y extraordinariamente penoso y –tengo que agregar- raramente afortunado...” (Ib.) Reconeix que es “...tenido como un loco soñador...” (228), cosa que no sembla acovardir-lo per la seua “...voluntat inflexible e inquebrantable por trabajar por la felicidad (!) del pueblo...” La solidaritat i l’acompanyament, però, de Buss, Krüsi y Tobler i de la pròpia esposa de Pestalozzi –“Una mujer, cuya gandeza de alma... siempre se ha mostrado noble...” (230)- semblen rescatar.lo del “borde de la tumba...” (Ib.) Finalment esclata la seua condició de creient –que no havia amagat al llarg de cadascuna de les cartes a Gessner- en paraules d’agraïment, amarades de bellesa poètica: “Tu, Señor, has conservado la obra de mi vida... i en mi atardecer desesperanzado y vertiginoso me envías un crepúsculo, cuya suave aparición me ha hecho olvidar los sufrimientos de mi vida.” (231)

Ja estem a la carta dotzena, on li confessa a Gessner que “...el setimiento que me invadía no me dejó continuar mi última carta...” (233) Una vegada refet, però, defensa la complementarietat de la pràctica i la teoria, en educació: “...tienes que saber y tienes que pensar; pero por ellos mismos tienes también que obrar...” (235) Perquè “...sin las cuales –prácticas- es imposible la satisfacción de tus deseos y necesidades...” (Ib.), que massa sovint, encara ara, oblidem a l’hora de garantir l’operativitat i dimensió pràctica i aplicada dels curricula impartits. Sense oblidar la denuncia pública de la política: “...Ningún padre con su hijo ni ningún maestro con su discípulo tienen la responsabilidad que el Gobierno para con el pueblo...” (237) I eleva el to de la denúncia en termes del tot actuals, propis d’un pacifisme –o directament antimilitarisme- agosarat: “...cuya organización militar devora todo lo que pertenece al pueblo...” (Ib.) Encara afegeix, tot i la seua religiositat profunda i sincera, una acusació directa a l’església oficial, en denunciar “...el nepotismo eclesiástico...” que no dubta en maridar amb la mala política –“nacionalcatolisme” en diríem ara- d’ “...ilegalidad seglar...” (Ib.) I denuncia que “...bajo la apariencia del bienestar público...” s’imposen “...los impuestos sobre el pueblo; los unos para su salvación espiritual y los otros para su felicidad temporal...” (238) Certament un seguit de denúncies agosarades, contestatàries i fins i tot antisistema, de Pestalozzi; que es completen amb avisos premonitoris del desencantament actual de la ciutadania, en forma de –aleshores i ara- “...disminución de la buena fe en la administración...” (Ib.) I pràctiques de corrupció que ja aleshores detectava el nostre pedagog i que ara s’han fet virals a casa nostra: “...el eterno crecer en la responsabilidad de la malversación de los bienes públicos...” dels que “...quieren lavar en estas rentas sus manos sucias...” (Ib.) –“blanqueig” de capitals, en l’eufemisme de moda-. Resulta increïble la perspectiva de Pestalozzi, de més de dos segles, no només en els seus plantejaments i pràctiques pedagògiques, sinó en perfilar la política emprada, al nostre temps. Ara recupera la dimensió estricta del seu quefer professional de pedagog, bé que amarat de psicologisme -com per tot arreu dels seus escrits- i reitera: “...la dirección psicológica de nuestra facultat de conocer ha de fundarse en un ABC de la intuición...” (242) I es lamenta de “...los vacíos que existen en la educación sensible para la virtud...”, però també de “...los vacíos de la educación sensible para la ciencia...” (243), defensant que l’educació esdevinga “...en una segunda naturaleza...” (Ib.), en tant en quant s’adiu i ajusta a la personalitat de cadascú de forma gens artificiosa i buida. Que no és poc.

En la carta tretzena fa Pestalozzi una declaració de “principis” de la seua religiositat i es posa trascendent: “¿Cómo brota en mi alma el concepto de Dios? (245) I, lluny de les imposicions dogmàtiques –que encara ara reivindiquen els sectors més conservadors de l’espectre cristià-, es decanta per “...los sentimientos de amor de confianza, de gratitud...” (Ib.), en el tracte i relació amb la Providència, que exemplifica en la persona de la mare envers l’infant, on troba “...los gérmenes del amor, de la confianza, del agradecimiento...” (247)

            A la carta catorzena –i última-, Pestalozzi es reitera en els plantejaments de l’anterior i arriba a afirmar: “Con él –el seu mètode- madre y Creador, madre y Conservador son, para el niño, un mismo y solo sentimiento...” (261), del que diu que “...abre íntima y grandiosamente el camino del amor a los hombres y a su sabiduría...” (Ib.) I acaba amb una llarga cita del seu bon amic  el doctor Schnell de Burgdorf...” (265), en una carta de la què el traductor de l’obra de Pestalozzi afirma “...estar inspirada enteramente en lo íntimo, en los principios kantianos...”, en nota a peu de pàgina (Ib.)

I, fins ací, l’original i espontània  col·lecció de cartas que Pestalozzi adreça al seu confident Gessner, que l’autor epigrafia amb el curiós títol de “Cómo Gertrudis ensenya a sus hijos” i que constitueix si no l’obra principal sí la més coneguda i reconeguda. Si més no, on exposa el seu mètode des dels fonaments teòrics, fins a la pràctica diària, amb sinceritat i coratge –i diversa fortuna, tot s’ha de dir-, i una bona dosi, però, d’implicació i compromís, que molts pedagogs d’ara mateix voldríem –perquè s’ho val- imitar. Llarga vida a l’exemple de Joan Enric Pestalozzi!

 




[2] Per cert no hem pogut esbrinat el sentit i l’alcanç d’adreçar-se a les mares, certament primeres educadores, però no prou preparades -amb seguretat- per entendre el llenguatge i contingut d’aquelles “cartas” ...

[3] Vegeu les consideracions que es fan, al respecte, a: Adell, M. A. (2018). El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració. Castelló de la Plana: Uverciutat2.

[4] Que en un altre lloc explicita –com a continguts curriculars- en “el número, la forma y el lenguaje” (40, nota al peu).

[5] Intuició i raonament podrien semblar contradictoris, en tant que la primera es vehicula pels sentits i és espontània i el segon s’ubica en la capacitat de pensar  i és voluntària. Ambdues dimensions, però, esdevenen complementàries, en un procés integral d’ensenyament-aprenentatge i, en tot cas, com el propi Pestalozzi reconeix, el primer és més d’aplicació generalitzada en les etapes inicials del creixement que no el segons, doncs “...no se debía razonar con los niños en sus primeros años...” sinó “...extender cada vez más el círculo de su intuición...” (47)

[6] Al respecte del paper  de la família –i la influencia provada de la mare- envers l’èxit escolar dels fills, vegeu: ADELL, M. A. (2006): Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes. Anaya-Piràmide. Madrid.
[7] Pot ser, més enllà del sentit estricte de la captació “intuitiva” d’aquelles imatges, s’està referint a les bases i principi de tota instrucció?

[8] Fundada per Stpfer i una comissió de la qual havia d’examinar, sobre la pràctica, el mètode de Pestalozzi.

[9] Vid. ADELL, M. A. (2006): Ib.

[10] Al que ja ha al·ludit anteriorment.

[11] L’aspiració de fer feliç al poble fou una de les metes dels il·lustrats de tot arreu. Vid.: Adell, M. A. (2018): Ib.