4 de desembre de 2019

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES...ara al Corte Inglés



 










         Els diaris ho “denuncien”, una vegada més: “els estudiants adolescents fluixegen en matemàtiques –i ciències-...”, segons l'informe PISA, recentment publicat. La qual cosa podria induir als responsables de la política educativa –i a una bona part del professorat- a pensar en un “augment” de les hores dedicades i de l’increment dels curricula respectius. Alguns, però, -inclosos els investigadors de la universitat de Stanford, als EEUU, encapçalats pel Dr. Lang Chen, director de l’estudi i postdoctorant en Psiquiatria i Ciències del Comportament- pensem que no:


La “solució” al problema cal recercar-la en afavorir la iniciativa i corresponsabilitat d’aquell alumnat, mitjançant intervencions acordades i compartides de tots els agents educadors –amb els tutors al capdavant-, per tal que els nostres adolescents generen actituds positives envers els continguts curriculars –matemàtiques i ciències incloses, clar- en un context estimulant i afavoridor de la presència a classe, que apareix, també, com una conducta no del tot consolidada, en una part important de l'alumnat adolescent testat.




Justament el “moll de l’os”, del llibre Objetar la Escuela –últim de la trilogia dedicada als estudiants de secundària- es dedica, monogràficament, a detectar les absències de classe d’aquell alumnat, que acaba en l’abandonament escolar i a proposar intervencions compartides, per tota la comunitat educativa, per superar-ho, com es debaté en presentar aquella publicació, de la que va una generosa crònica del bon amic Àngel Pérez:


I el mini-reportatge fotogràfic adjunt:


Efectivament, els investigadors de la Universitat de Stanford, als EEUU, han demostrat que és l’autoconfiança –autoestima- assolida per l'alumnat, la que afavoreix l'obtenció de bones notes, envers les matemàtiques. Es confirma així una llarga trajectòria investigadora -inspirada en Goleman-, segons la qual l'equilibri emocional del subjecte estimula la intel·ligència i millora els resultats escolars. Alguns, a aquella disposició l'hem anomenada benestar acadèmic i hem comprovat que esdevé la variable predictora més potent dels resultats acadèmics exitosos i això envers tot el conjunt de continguts del curriculum, no només de les matemàtiques. Aleshores fem propostes d'intervenció, per tal d'aconseguir aquell benestar i aplicar-lo a l'obtenció de les millors qualificacions.
         Així, doncs, us animem –benvolgudes i benvolguts lectors que us atanseu al meu “blog”- a reflexionar a l’entorn d’una tal temàtica, amb la lectura  del llibre Objetar la Escuela:


I d’altres que van en la mateixa línia:


I a fer suggeriments, que rebré amb molt de gust i bona disposició per incorporar-los al “cos” d’un projecte, que situa a l’alumnat al bell mig de la responsabilitat compartida de l’aventura d’educar.
Finalment, com sol ocórrer en similars esdeveniments, la component més significativa, fou la presència destacada de bons amics i companys, del professorat, de l’administració, de la inspecció educativa i de la facultat que, no cal dir-ho, han suposat un notable feed-back, per a l’autor.





       


































          Bona senda.

                                 Marc –marc.adell@uv.es-



28 de novembre de 2019

Carta oberta DE BEFES I ALTRES EPÍTETS...




         La fiscalia -ara al TJC-, en acusar al President de la Generalitat –de Catalunya- del delicte de “desobediència”, en no haver retirat primer i substituït desprès, un cartell de denúncia de la politització de la justícia contra representants del poble català, ha afegit motu proprio el de “befa”, pel que sembla un nou mot jurídic incorporat al codi civil –o penal?-, a esgrimir no contra els delinqüents, sinó contra els qui resulten incòmodes a l’ordre constituït.
No seria –un tal epitet- més adient aplicar-lo a l’espectacle escandalós que genera la presència d’un lletrat d’un partit d’extrema dreta, en judicis com el instrumentat contra els legítims representants de la ciutadania de Catalunya?

11 de novembre de 2019

Carta oberta RIVERA DIMITIT?




No és Pedro Sánchez qui hauria de dimitir per la maldestra, interessada, partidista i lamentable decisió de convocar eleccions? Unes eleccions que han posat al descobert el franquisme descarat que amara la societat espanyola i que ha convertit a Vox en la tercera força política, a més d’incentivar la resta de nacionalismes i els regionalismes “bien entendidos” –Fraga dixit-, com ara el de “Teruel existe”.
L’únic resultat reconfortant dels tals comicis, per als demòcrates, ha estat la desfeta de la formació de Rivera, sense més ideologia que el seu furibund, visceral i acomplexat anticatalanisme. Certament es mereixia la dimissió. No és l’únic, però.





6 de juny de 2019

Carta oberta SUPREM SÍ, SUPREM NO






Amb estupor hem conegut com algun demòcrata militant, s’ha escandalitzat de la decisió del Tribunal Suprem, en donar-li la raó a la família de Franco, perquè les restes del dictador no es toquen del “Valle de los Caídos” i no s’ha escandalitzat del judici contra polítics catalans, protagonitzat pel mateix Tribunal. Ara sí i aleshores no? Doncs no serà perquè alguns fa temps que denuncien que la justícia espanyola és l’assignatura pendent de la transició: a la vista està.






19 de maig de 2019

Carta oberta EUROVISIÓ, CÒMPLICE.



Malgrat totes les excuses possibles –i indefensables-, el festival d’Eurovisió –els seus organitzadors i els països europeus implicats-s’han fet còmplices del genocidi palestí, que l’estat d’Israel, fa tres quarts de segle que ha perpetrat, davant la mirada perplexa i impotent de la resta del món i la inoperància de la ONU.


Ja l’acceptació d’Israel –país no europeu- en un tal “club” fou trucada i manipulada a favor d’incorporar-lo al món “occidental”, de la ma dels EEUU. Ara s’ha culminat aquella “maniobra” amb la celebració del festival 2019, a les portes del camp de concentració més gran del món, a què l’estat d’Israel ha condemnat a la població de Gaza, en “revenja” (?!) al que els nazis feren amb el poble jueu...



Vergonyós!

7 de maig de 2019

Dies feixucs RÈGIM DEL 78: R.I.P.




         Que la Constitució fou un pacte vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la “instauració”[1] de la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també. 



        D’entrada s’ha sacralitzat la Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió dels “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”... 



        I prou, quan la pròpia llei de lleis estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer, el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el 168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la Constitución...”
    Res d’això, però, uns polítics perquè ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el que li ordena la Carta Magna –“...arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols del sentir de les Corts, molt més plural (!). 

        Com de la resta de partits –també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant la decisió del poble català[2] al respecte.



        Siga com siga ningú s’arriscà a desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...” i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa difícil de redreçar.
         Heus ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que, altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant com equivocar-nos.



         
         Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!



[1] I si no, acudiu a les hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració, que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits “constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de convocar el referéndum a tot Espanya…

3 de maig de 2019

Carta oberta LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL QÜESTIONADA.





-L'ara-


            No és la primera vegada que la UE detecta que la percepció de la ciutadania envers la independència del “poder” judicial espanyol, torna a aparèixer a la cua dels països de la Unió. Ara, a aquella percepció negativa s’afegeix la desautorització en tota regla, del llarg i feixuc procés  que una determinada jutgessa ha mantingut contra el president del Barça, Sandro Rosell, amb gairebé dos anys de presó provisional fins al judici, en què ha estat absolts de tots els delictes dels quals l’acusava la tal jutgessa.       
Més encara,  la tal funcionària judicial és la mateixa que feu deixadesa de les atribucions pròpies i irrenunciables, en la instrucció del procés a l’independentisme català, en mans del fiscal i de la què els media conten i no acaben, incloent-hi els ascensos (?) i “reconeixements” (!) que no para de rebre, de les altes instàncies judicials espanyoles.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea se’n faça ressò d’aquell desprestigi. I és que ja se sap Spain is different.

29 d’abril de 2019

Carta oberta FI DE TRAJECTE





                                                                                   -Vilaweb-


El del tardofranquisme residual, disfressat de dreta espanyol(ist)a, conservadora (!) i liberal (?), amb el nom –té conya la cosa- de “popular”. S’ha acabat la pantomima  d’un PP amb pretensió de representar les essències pàtries -nacional/catòliques, clar-, que ara se les veu arrabassades: l’espanyolisme –i anticatalanisme militant-, per la formació d’en Rivera. I el franquisme recuperat sense complexos, per la del nou Le Pen local: un tal Abascal.
Bon profit!


4 d’abril de 2019

Carta Oberta NOU GENOCIDI





El del poble palestí a mans d’Israel, des de fa tres quarts de segle i que es fa realitat –trista i vergonyant- cada dia, als territoris ocupats i a Gaza, el més gran -i llarg en el temps- camp d’extermini de tota la història. Ara fa un any de les protestes pacífiques i ininterrompudes que, a la frontera imposada i ocupada militarment per Israel, milers de palestins es manifesten contra el bloqueig israelià, amb el resultat de 271 palestins assassinats pels trets dels soldats jueus, 29.170 ferits i centenars de joves mutilats per la munició de l’exèrcit ocupant. I tot amb la mirada perplexa i inoperant de la resta del món.


Això sí, l’ONU “condemna” la brutal repressió israeliana. I què? Res, els responsables del nou genocidi del segle XXI immunes, gràcies a la hipocresia d’uns, la indiferència d’altres i el suport entusiasta de Trump.
No són signes evidents del final de la civilització?




        


21 de març de 2019

Dies feixucs HUMANISME, QUIN HUMANISME?




         Ara que a alguns se’ls omple la boca en defensar allò de “las personas primero”... vindrà bé donar un repàs...

-El País-

         No serà l’embogit d’en Trump, que practica una tal política i no només en contra dels milers d’immigrants que es deixen la pell en tirar endavant el seu país d’ “adopció”, sinó tots els enemics polítics –els qui no pensen com ell- i bona part dels seus propis corifeus, com ara l’advocat Michael Cohen, admirador entusiasta del president i la seua ma “dreta” que ara l’ha implicat en tota classe de delictes. I ho ha fet amb “llum i taquígrafs” al Congrés dels EEUU i durant set hores televisades, on sota jurament, no ha parat de relatar el seguit d’amenaces, tripijocs, il·legalitats de tota mena, inclosa l’evasió d’impostos, finançament electoral il·legal, irregularitats fiscals i affaires amb la Rússia de Putin que venen de lluny, a més de la compra del silenci de les seues amants o simplement “abusades”. En fi, el retratà com a racista, corrupte i mafiós. I que un individu d’aquesta catadura –que més d’un psiquiatra ha diagnosticat de malalt de somnis de grandesa, és a dir,  simplement boig- es mantinga, encara, com a president d’una democràcia pretesament capdavantera, no deixa de ser preocupant.

-La Vanguardia-

         Ara el govern ultradretà de Netanyahu –corejat pel no menys ultradretà d’en Trump i una UE fluctuant i desnortada- clamen al cel (!) per l’ona del que ells anomenen ona d’antisemitisme (!?) planetari, que no és sinó la indignació universal de qualsevol persona de bé o govern que se precie, contra el genocidi perpetrat per Israel contra el poble palestí que fa tres quarts de segle que dura. Ha estat arran de la publicació per les Nacions Unides de l’exhaustiu i documentat informe de les matances de l’exèrcit jueu i els colons ocupants del territori palestí, de manifestants –incloses dones i criatures- tirotejats pels soldats en foc reial, amb 189 morts  i 6.100 ferits, només a Gaza i a l’any 2018 El relator de l’ONU, l’expresidenta xilena Bachelet que l’avala i els lectors que ho hem llegit esparverats –és a dir mig món i part de l’altre- acusats (?) d’antisemites (!), quan són ells -Netanyahu i els seus corifeus- els responsables directes del suposat antisemitisme generat, com a rebuig de les seues polítiques i pràctiques genocides contra els palestins. Però clar, com que Israel “és l’única democràcia de la regió”, que fins i tot duu als tribunals -civils- als polítics –ara al propi Netanyahu-, per corrupteles menors, mereix un respecte (!?), encara que no mou un dit –la “democràcia” israeliana-,  per denunciar i castigar les atrocitats i crims contra la humanitat, que cada dia perpetren els polítics “democràtics” israelians. Vergonyós!

-El País-

Com atrocitats i crims contra la humanitat són els incomptables –cada dia n’apareixen de “nous”- casos de pederàstia i d’encobriment d’abusos sexuals, perpetrats per eclesiàstics, arreu del món i que tot just s’està “cobrant” alguna víctima episcopal i perquè les autoritats judicials n’han pres part i han assegut al banc dels acusats a alguns “il·lustres” personatges: cas del cardenal Pell, número tres del Vaticà –“ministre” de finances- que ha estat “separat” i del de Lyon que ha presentat la dimissió. De no massa sembla que servirà la “cimera” convocada pel Papa Francesc, sense mesures contundents i concretes, com denuncien les víctimes i sense l’assumpció per part dels responsables vaticans que l’opcionalitat del celibat hi podria contribuir-hi a la seua si no superació definitiva, com a mínim a dimensionar-ho als paràmetres patològics convencionals. “Pontifiquen” els portantveus que no, sense argumentar-ho, ni que siga en benefici del dubte, ni haver sotmès –que sapiguem- el tema, a competents i documentats especialistes en la matèria. Segur que si els eclesiàstics catòlics -els “reformats” ja ho tenen assumit de sempre- exerciren la llibertat de viure una vida sexual normal, es produirien el seguit de perversions envers formes clandestines i d’abús, com ara?... Malament si, des del Vaticà, s’entesten en mantenir -contra natura- un “precepte” inventat, que ni la referència evangèlica històrica documenta, ni la mínima lògica avala.
        
-La Vanguardia-

Encara com –enmig de tanta mesquinesa i crueltat, hi ha qui segueix creient en els valors i defensa que l’humanisme és qui pot salvar el món... És el que diu Jean Marie Gustave Le Clézio, premi nobel de Literatura del 2008, que manté intacta la il·lusió en la lluita per la humanitat.

Encara com.

Carta oberta A BONES HORES






 

Ara resulta que Buteflika renuncia al cinquè (!) mandat, tot mantenint-se en el poder, sense passar per unes eleccions, ni que foren “planificades”. I tot això sense que la UE ha badat boca, desprès de 20 anys d’haver beneit el colp d’estat dels militars argelians amb el titella del Buteflika, com a president “democràtic”. Vint anys ja de l’anuència europea a l’assalt del poder, quan el FIS (Front Islàmic de Salvació) havia guanyat les eleccions locals i portava camí de guanyar la segona volta –la primera ja l’havia guanyat- de les generals. Però clar el FIS era massa radical per governar un territori, on la UE tenia massa “interessos” que assegurar-se i veié –o promogué directament?- amb bons ulls, el colp d’estat dels militars contra el partit demòcrata guanyador, que il·legalitzà tot seguit, amb el titella del Buteflika, com a president i anys i panys de repressió amb més de 200.000 morts.

-La Vanguardia-

         Clar que ara la UE té massa fronts obert i es desfà com un terrós de sucre; aleshores però podria haver recolzat el procés democràtic a Argèlia i el curs de la història podria haver estat diferent i el sofriment del poble argelià haver-se evitat. Ai Europa! On vas?

12 de març de 2019

Dies feixucs COSAS VEREDES...




         Manllevant l’advertiment del clàssic castellà, ve bé, ara, portar al cas tot un seguit de “coincidències” que ens fan singulars, si més no a la democràcia de què ens hem dotat per seguir allà on estàvem, és a dir en el franquisme pur i dur –de fet i segons i com, de “dret”-.

-La Vanguardia-

         Així si no n’hi havia prou en deixar passar les desigualtats –salarials, de càrrecs de responsabilitat, de visibilitat, de victimació moral i física...- del col·lectiu de dones, per part dels “partits” hereus de la ideologia de la dictadura –que no de dreta, on és la dreta en aquest país?-, ara la inclouen en els seus programes, a la descarada i s’oposen i desqualifiquen als qui promouen –col·lectius de tota mena i partits d’ “extrema esquerra” of course!- vagues i protestes –legítimes i més que justificades-, al voltant del dia -internacional!- de la dona. I això sense complexes, clar. S’ha acabat allò de dissimular, ni que siga mínimament, la ideologia cavernícola i nacionalcatòlica, que és l’essència pàtria, des de temps immemorial. Mentrestant, òbviament, la resta del món –països civilitzats i/o democràtics o no tant[1]- es manifesta públicament a favor de les dones i els seus drets, en el dia internacional. 


-el País-


També en això, com ja ens havia advertit en Fraga, Spain is different...Sembla, però, que no els està sortint bé...del tot: la presència –ací i per tot el món- al carrer, ha estat espectacular i no només de “feministes”, sinó de tota classe de gent –homes inclosos, clar-, de tal manera que algun media ha qualificat d’ “huracà” una tal presència massiva, com no s’havia vist mai. Cal esperar que això es traduirà a les urnes i els reductes tardofranquistes –a Espanya- i parafeixistes –a la resta del món- rebran el correctiu que tenen més que merescut. Ja seria hora.
         I clar el jovent aprèn dels grans i així un estudi del Centre Reina Sofía, detecta que la majoria d’adolescents i joves espanyols –el 56%- es decanten a favor de les tesis masclistes dominants..., lamentablement encara. Òbviament amb unes tals perspectives, desempallegar-nos de la singularitat que ens atenalla no resultarà gens fàcil.

-Público-

         Paral·lelament, les organitzacions ultradretanes i subvencionades pel PP, fins fa no res –cas de Hazte Oir –i no és l’única... sembla que van perdent la “butla” i ara mateix a València –tradicional feu de la dreta tardanofranquista, ara en mans de Ribó-, la policia local ha interceptat l’autobús de l’organització ultracatòlica i l’ha traslladat i immobilitzat a les dependències policials, per netejar-lo dels “anuncis” que incompleixen la normativa de seguretat i tapen les sortides d’emergència del vehicle. Damunt això.
         Més que singulars, també, ens estem significant en la vista del “procés”-a la seu del TS-, que dóna per a molt –i més que en donarà-.

-La Vanguardia-
    
      Especialment en els posicionaments diametralment contradictoris, segons si el “declarant” és funcionari espanyol –o polític espanyolista, tan s’hi val- o si és algú amb seny i (més) neutral: els primers negant l’evidència dels milers de vídeos, -que han donat la volta al món- atrevint-se d’acusar de “violents” als pacífics ciutadans apallissats, que feien cua per a votar l’1-O i titllant d’antidemocràtic tot allò que no foren les “sentències” del Constitucional. Els segons –cas d’Urkullu-,  


-La Vanguardia-


insistint en l’esforç de Puigdemont –fins al final- en trobar una via negociada, políticament, amb l’Estat; front a un Rajoy paralitzat per la por o, simplement, d’esquenes a qualsevol alternativa que no fos la consigna heretada del franquisme, d’Una, Grande y Libre, per a Espanya. 

-La Vanguardia-


I encara en veurem de més grosses. Mentrestant val més agafar-s’ho amb humor, com ho fa Toni Soler a l’ara:
                 
-L'ara-


Encara com les dones s’han significat –en bé- aquest dies i no molt lluny d’ací  la Marta Pessarrodona, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, valenta com ella sola i reconeguda poetessa, assagista i biògrafa d’altres donasses com ella –Montserrat Roig, Aurèlia Capmany,  Frederica Montseny, Mercè Rodoreda i Caterina Albert-, a més d’estudiosa de la figura i l’obra de Virgínia Wolf. 

-La Vanguardia-

I més enllà la joveníssima lideressa demòcrata als EEUU, Alexandria Ocasio-Cortez, la més jove congressista del paìs, que espanta als conservadors d’en Trump, només perquè fa costat al senador Markey, actiu batallador contra el canvi climàtic...

-La Vanguardia-

Felicitats!
Encara com.


[1] Alemanya, Àustria, França, Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Itàlia, Polònia, Portugal, República Txeca, Suècia Ucraïna, EEUU, Canadà, Argentina, Corea El Sud, Tailàndia, Austràlia...

8 de març de 2019

Carta oberta EL SILENCI –CÒMPLICE?- DE LA RAE...






Efectivament, d’un temps ençà, els il·lustres acadèmics –homes- que saltaven a la primera “provocació” de les feministes (!), en “violentar” el llenguatge a favor d’un cert igualitarisme –que no una igualtat total-; resten ara muts front al seguit de despropòsits que els polítics i funcionaris de torn, deixen anar sense cap rubor al tribunal que jutja (!?) els fets –o les intencions- de l’1-O.
Per exemple que determinat testimoni –presentat per la fiscalia, of course!- deixe caure, sense despentinar-se, que “no hubo ninguna carga policial...” –cita textual dels media-, malgrat els centenars de vídeos –algun de la BBC- que han donat la volta al món evidenciant tot el contrari; no ha fet moure una sella als il·lustres acadèmics, tot i l’ús pervers de la llengua espanyola, la precisió i credibilitat de la qual –“limpia, fija y da esplendor”- sembla estan obligats a promoure urbi et orbe.


Com tampoc s’han immutat -els il·lustres acadèmics- quan el mateix testimoni, a la vista de la magnitud de la seua falsedat, ha volgut “matizar” que la policia –si de cas- “actuó con exquisita proporcionalidad...” –nova cita textual dels media-, que encara perverteix més la llengua espanyola, la dignitat de la qual la RAE hauria de garantir.


No queda una altra que, si front a tals i monumentals agressions al castellà, l’Acadèmia responsable de tenir-ne cura no es mou, serà que comparteixen aquells exabruptes?