MEMÒRIES-3ª part



                                    Fer de mestre: un projecte de Memòries...

Fa temps que em balla pel cap escriure les meues memòries. I ara, jubilat, sembla que s’escau, si més no seguint el consell dels psicòlegs de la tercera edat, per tal de no deixar de fer funcionar el (poc) numen que ens resta, als qui ja estem “fora de joc”. I ja se sap, quan tota la vida no has fet una altra cosa que fer de mestre, arribats al punt que has de deixar-ho “per imperatius legals”,  trobes una mena de succedani en escriure-ho, rememorant-ho: la infantesa viscuda, el temps d’estudiant, quan u feia de mestre a l’escola, l’accés a la funció inspectora educativa, els anys de docència universitària...I les últimes experiències, encara a la Universitat –integrant el col·lectiu de “sèniors”: l’APRJUV- i “empentant” l’ANUARI de la SPV –Societat Valenciana de Psicologia-.
De tot això -benvolgudes lectores i lectors pacients- trobareu descripcions i vivències en les presents “memòries” i, al blog on us trobeu, altres experiències i testimonis, si us bé de gust endinsar-vos-hi.
          Que us siga agradosa la visita !

                                                           Marc


---------------
                

                                                FER DE MESTRE



                                                                                      
                                                                               

------------------

      ÍNDEX
1ª part:
cap. 0-    A tall de pròleg.
cap. 1-    Temps d'infantesa.
cap. 2-    Adolescència adulta.
cap. 3-    L'estiu.
cap. 4-    Estudiar per a mestre.
cap. 5-    L'escola a poble i a ciutat.
cap. 6-    Seguir estudiant.
2ª part:
cap. 7-    La Inspecció, un altre magisteri.
cap. 8-    La universitat encara.
cap. 9-    I ara què.
3ª part:
cap. 10- Els dies trobats.


----------------



 3ª PART


                                      ELS DIES TROBATS




            





  

Havíem sentit a dir, de menuts, a les persones “majors” -sovint ara nosaltres ja som més majors que ho eren ells o elles aquell temps...- que “dia que passa dia que te’l trobes” i és ben veritat. Així que, sense semblar catastrofista, cal acceptar aquella filosofia i ara i en aquest “capítol”, desè i últim de les presents memòries, aniré desgranant – a tall de comiat- alguns testimonis que, fora de l’estructura establerta en el decurs del què m’ha anat passant, recullen vivències del dia a dia, en un dia qualsevol...



                                                 I

A la mar, cada dia d’estiu, quasi bé per recomanació facultativa...Així que, cada matí, a les vuit en punt a l’aire ens desperta “Catalunya música”: sentim els titulars –anunciats amb gràcia pels jocs de paraules: “us despertem amb música i notes d’actualitat- i mentre van desgranant melodies ens vestim i preparem les coses del bany. Altres anys ens fèiem una bocada i portàvem iogurts en una nevereta mínima i, una vegada pres el bany ens desdejunàvem a la vista de tots... Això ens permetia, des de la platja, passar pel poble a fer les compres de rigor. Enguany, però, hem desistit i desdejunem a casa, de retorn i anem al poble, si cal, tot seguit.
L’anada al “Morrongo” ha esdevingut, ja, tot un ritual: primer passem pel diari i, tot seguit, baixem i aparquem a la vora del Parador: carreguem els bultos –la bossa de bany, les cadires, l’ombrel·la...- i ens instal·lem a un racó discret a prop de les roques. I a passejar: són tres viatges, d’anada i tornada per la vora, a cinc minuts, mitja hora justa. Mentre caminem fem plans per al dia, parlem de les nostres coses...i preguem –un misteriet i la salve, que ja hem après en català-. I clar ens trobem amb tota classe de gent, amb predominança ja major: els que fan gimnàstica en un gran rotgle que, primer, “ocupen” la vora de la mar passejant en grup i que, de vegades fan algun exercici a dins la mar. Majoritàriament són dones, encara que s’apunta algun baró, com ara Rolindes. Hi ha les parelles típiques –com nosaltres, segurament, que també ho devem semblar, amb els nostres barrets i agafats de la mà...- a qui hem anat traient noms, com ara els “estirats”, un matrimoni ja major –ell s’assembla a Alfredo Mayo-, que tot i els anys que ens trobem –també al poble- i algun intent de saludar que hem fet, no hi ha mans. Solen acompanyar-se d’una addicta, que tampoc diu res quan et passa pel costat, ni que vaja a soles. Hi ha el grup de dones que fan colla al racó de les roques, algunes conegudes de Tere –Carme, Maria la biciclista...- i que tenen una constància admirable en prendre l’aigua –per les varius i altres històries?- i enceten converses interminables. Hi ha una dona grassa, amb dificultats de mobilitat, a la què varem haver d’ajudar un dia a sortir de l’aigua i, des d’aleshores, es mostra simpàtica. Hi ha els Rolindes, clar, que s’instal·len al mur: ell fa gimnàstica o s’uneix a uns passejants –Fernando, nedador ben bé olímpic que voreja el port cada dia i Pedro de més edat que, cada dia, també s’escabussa i entra cap a dins-, mentre elles –la dona i la cunyada- passegen com nosaltres, ens trobem i ens saludem i parlem: els seus fills i els nostres són amics, des del temps del Sant Crist, quan participaven de l’eucaristia en valencià i ell, en ser mestre, també és conegut nostre. Ara, jubilat, escriu alguna cosa als media locals, fa poesia en valencià i ha tingut un gran èxit en una obreta que titulà “L’estel del Collet” i que es representa tots els anys pels voltants de Nadal.
I encara ens trobem amb un matrimoni navarrès, ell amb una cama amputada que apareix carregat amb els arreus de la mar, a buscar lloc, mentre la seua dona va al mercat o atén els fills i nets que, periòdicament, els visiten quan fan vacances. O aquell altre de mañicos, baixets els dos i simpàtics que ens trobem també tots els estius. O els bascos, encara que últimament fan un altre horari i a prou penes els veiem: sembla que s’han tirat més a la “Mar xica”. Abans, però, ens instal·làvem a prop i férem bona amistat fins al punt de portar-los un dia a la sènia i ells ensenyar-nos també la casa que tenen a prop de la plaça dels Maestres del Temple. Un detall significatiu era que, amb els fill i amb els nets, els sentíem parlar en èuscar i els varem felicitar per conservar la seua llengua.
Hi ha, també, gent què ha anat desapareixent i no ens la trobem: tal és el cas de Pepito, conegut de Tere per ser del poble i també la seua dona, encara que no l’acompanyava mai perquè sembla estava delicada. Ell també tingué algun episodi de cor, l’intervingueren i deixà de nedar com un peix i només es passejava amunt i avall, per la vora. No hem pogut aclarir la seua absència, tot i que ho hem intentat. Havia estat mariner, Pepito –que era cosí de mossèn Tomàs, segons ens digué- i entenia això del temps: cada dia ens feia el pronòstic i fins i tot si estava núvol, anunciava que milloraria si, a l’horitzó, el sol treia “l’ull”. I això ens ha quedat de referent, quan al matí veiem núvol, Tere mira si el sol vol treure “l’ull”...  Com tampoc hem trobat enguany a aquella senyora geperudeta que, tot i la seua limitació, matinava per passejar amb bastó –i sovint acompanyada del marit o d’una filla o neta-. El marit estava també delicat i havia perdut un ull, però passejava i nedava i la filla que els solia acompanyar s’havia quedat vídua i patia també algun episodi cancerós. Vivien a Bilbao i tenien casa també ací, però no els hem tornat a trobar. Tampoc hem tornat a veure al “caragolí” –ja se sap, als pobles tot són malnoms si vols entendre’t-.  L’Agustí havia estat mariner i era un excel·lent nedador, tenia una conversa agradable i era, també, conegut de Tere, del poble: ell ens donà la pista per sortir de l’aigua, un dia que els corrents de la platgeta, dins del port ens dugueren al far i cap a fora. Jo em vaig espantar i en vista que no podia traure a Tere cap a la vora, vaig cridar socors i ell, que estava a les roques, ens digué que tranquils i que ens deixàrem portar pe la corrent, donar la volta al far i atansar-nos a les roques per l’altre costat...com efectivament férem i poguérem eixir amb alguns esgarranys a les cames. En donar-li les gràcies, Tere el reconegué i ens explicà que és freqüent la presència de corrents a la platgeta, tot vorejant el port i que si et descuides te s’emporta, com ens passà a nosaltres...i a ell també, encara que la seua experiència de bon nedador ho superà fàcilment. Ens trobàvem sovint a l’Agustí, que ens explica`un dia el moment difícil pel què passaven, amb ocasió d’haver-se-li diagnosticat al seu net, una deficiència mental, tot i que lleu. També sabérem que la seua dona patia dels pulmons i que s’havien comprat una caseta a Càlig, al mig del camp. Encara el vèiem de tant en tant, fins que ha deixat de baixar a la mar, tot i el deler que com antic mariner, tenia. Justament per aquell temps i en col·laboració amb algú que li redactà les seues vivències compràrem un llibre sobre la gent de la mar, a Benicarló.



                                                         II

Benassal s’ha convertit en un ritual, des que faltà la mamà, per a mon pare. Així amb Pepe i des de feia uns quants anys hi pujaven els dos i jo solia anar a portar-los i a tornar-los, habitualment passant per Benicarló a l’anada. Ara, en morir-se Pepe, vaig jo d’acompanyant: em resulta un pèl feixuc per la rutina i la limitació de moviments i pel fet de deixar a Tere ni que siga uns pocs dies, bé que ens ho combinem amb els fills i amb Rosita, l’amiga nostra.  Ja són uns quants anys i es va repetint l’esquema: des de mesos abans, el papà fa les primeres “gestions” amb els de la Caixa Rural, que són els qui patrocinen l’estada a un preu raonable. Desprès ve el contacte telefònic de mon pare amb els de l’hotel, recordant-los que ens deixen lliure l’habitació des de la què es veu el poble d’Ares...Finalment l’anada, precedida per uns dies d’estada a Benicarló i el “desfici” de no fer tard el dia de la marxa. L’itinerari habitual és Vinaròs, per la general cap a Morella, la desviació per Catí, l’accés de la de Vilafranca i, trencant per Benassal, la pujada a la Font. I el ritual de l’arribada, les salutacions als que ens hi trobem i als de la recepció i instal·lar-nos a l’habitació, amb la baixada subsegüent al menjador a sopar.
Val a dir que es menja bé a casa Roig, ja des del matí amb una oferta variada de dolç i salat i fruita en abundància, a més del cafè amb “lleit”, com encara ho diuen als pobles de l’interior: efectivament, des de menut a Ares és com ho sentia dir jo a les dones amigues de ma mare: “lleit” –o “lleyt”?-. I això em fa pensar en com la nostra llengua s’ha mantingut gràcies a la gent senzilla i encara et trobes paraules de ressonàncies jaumines –com en el cas de “lleit”, que recorda, un “feyt” emblemàtic: el “Llibre dels feyts” del rei en Jaume. El dinar, altrament, sobrepassa el esmorzar i esdevé quasi bé pantagruèlic: tres plats, encara que el primer ja siga prou complet, com quan hi ha paella. Doncs no, tot i els trossos de carn que acompanya l’arròs –molt gustós, per cert-, hi ha un segon, amb gambes per exemple i un tercer de formatge i pernil...I això es repeteix al sopar: bullit –boníssim-, peix i novament “fiambre”. I clar, amb una marxa semblant, cada dia, et “poses les botes”...Sort en tenim dels passejonets al Rivet –“Rivet” no “Riuet”, per cert i no és l’únic referent del català oriental que et trobes a les comarques del nord de Castelló- i de l’aigua que es beu amb generositat en accedir a la Font, cada dia, dues vegades: tres gotets, quatre...Sort i excusa perquè el papà –que la sap tota- s’escuda dient que l’aigua de Benassal “menja” molt... 
Bé i les passejades que no són tantes, doncs no hi ha més camí a fer que cap a Culla i per la pròpia font. Camí de Culla es troba el “Rivet”, un paratge natural protegit amb roures centenaris i una fauna d’aus i rèptils que es veuen poc o gens, però que el cartell anuncia la seua existència. Allà és parada obligada als brancals del fons i a l’ombra dels roures, la xarradeta amb qui et trobes i ja el segon dia anem un poc més enllà: a la font i mas de la Pinella –indret d’un antic pinar, segurament, i nom comú a altres indrets, com Ares-. Allà hi ha lloc, també, per a descansar a l’ombra, ara d’unes moreres i d’una figuera que, quan coincideix la nostra estada amb uns dies més tard, fins i tot en podem menjar algunes... de figues. Des d’allà ja es veu Culla i pot ser Benafigos, a més de les hèlices d’energia eòlica, del terme de Castellfort, a un pas de l’església romànica de Sant Pere, un dels pocs exemplars de què disposem a terres valencianes, ara en un paisatge “decorat” pel suposat progrés. I Ares que ja es veia des de la Font i es veu de per tot arreu i les dues moles: la d’Ares i la del Vilar.
Al tercer dia i si el papà es troba en ànims, encara fen un trajecte un poc més llarg –fins al km. 8- i fins i tot provem d’arribar a les roquetes, un lloc on es descansa bé al recer d’unes roques a la vora d’un camí, que es desvia de la carretera i pensem que deu menar cap a alguna granja o antic mas: allà hi arribaven habitualment Pepe i mon pare i on es preparaven unes pedres que feien de seient, que encara hi són i ell s’encarrega de recordar-ho. Encara un any passarem d’allà camí de Culla, però tant la carretera –estreta i amb poc d’arcén- com les costeres fan desistir de seguir. A Culla has d’anar en cotxe, com un férem un any...
I poc a poc –els anys no perdonen- l’anada a Benassal es fa més feixuga: els passejons es van fent més curts i la pujada a la font més problemàtica. Efectivament, hi ha dies que el papà no es mou del recinte de l’església, on per sort hi ha una placeta que permet estirar les cames... o, com a  molt, pugem la costera de Novella, fent un descansonet al pedrís de la tanca del restaurant i, ja com una quasi heroïcitat, arribem a la “mitja lluna”, on és obligat reposar una bona estona als bancs que hi ha. L’arribada al “Rivet” s’ha acabat i no diguem a la font de la Pinella, o a les “roquetes”, camí de Culla. També la pujada a la font s’ha restringit i no anem, com abans, de retorn de la passejada del matí. Ara i a tot estirar, quan per la vesprada visitem la mare de Déu, a la capelleta dels Desemparats, pugem a la font, ens prenem uns gotets d’aigua, descansem una bona estona i cap a l’hotel. I encara gràcies, perquè hi ha algunes persones d’edat, que les trobàvem els anys passats i ara ja no hi pugen –o han faltat, no ho sabem-, com el pare de l’amiga de Marc, Teresa Llabata. O Dn. Pasqual, el manescal d’Albocàsser o Dn. Isidoro Andrès... Justament el primer any de pujar a la Font d’Ensegures, Enrique pare de les xicones de recepció i aleshores encarregat, m’informà d’ambdues persones que havien estat l’estiu anterior: de Dn. Pasqual em digué que anava en cadira de rodes i de Dn. Isidoro que havia passat uns dies a l’hotel amb la seua esposa Isabel. I em vingué a la memòria com caminava d’apressa el manescal, que jo recordava del temps d’Albocàsser –crec que era de Vila-real-, amunt i avall, anant als seus quefers i saludant tothom, perquè lògicament en un poble agrícola, tot eren clients seus, perquè a cada família hi havia algun animal i encara que la meua relació amb ell no fou com la de José Maria el jutge, amb qui compartia hostalatge a la fonda de Félix, em queia bé i en tinc molt bon record. De Dn. Isidoro ja n’he parlat a abastament i mantinc bona relació i contacte amb la seua vídua, Isabel, i ves per on, amb Fernando, fill segon –tercer comptant Mabel, la filla major-, de pura casualitat, en haver-li llegit una col·laboració a la revista d’Hª Moderna de la Universitat de València, on també apareixia alguna cosa de Mestre, que m’interessà en relació a Climent.
I a esperar un anys més, perquè si bé resulta fins i tot feixuga, l’estada a Benassal, esdevé un motiu de conversa i d’esperança per a mon pare, que encara a l’hivern, apareix allò de que “qualsevol dia haurem d’anar a preguntar si l’hotel Roig obre per l’estiu...” I encara que no òbriga sempre podem anar a “los Pinos”, l’altre hotel de la Font... Déu faça.




                                                   III

El dia a dia d’un jubilat pot no assemblar-se gens –o sí- al d’una persona en actiu. Evidentment hi ha diferències, la major de les quals és la de no haver de “fitxar” i, subsegüentment, la de no restar sotmès a un determinat horari ni a una disciplina de calendari estricte. Així, un –o una- pot no llevar-se tan d’hora –encara que l’hàbit de tants anys de matinar i l’edat, fan que es dorma menys- i gaudir de llibertats com la d’emprendre viatge entre setmana o, en el nostre cas- de fer escapades més llargues a Benicarló –de divendres a dilluns, per exemple-. Fora d’això la “responsabilitat” que un –o una- s’imposa pot fer que la dedicació a una determinada tasca –en el meu cas l’ Anuari de Psicologia, o l’affaire Climent o l’atenció diària al blog...- esdevinguen més constants i denses de contingut, justament per disposar de més temps...Encara que això –disposar de més temps- és més teòric que real: efectivament quan mon pare es jubilà, acostumat com estava a dedicar tot el seu horari –de matinada encara de nit a vesprada de nit fosca, inclosos els matins dels diumenges!- es dedicà intensament al trosset de Montornés –hortet i jardí-, a les seues habilitats de “manetes” –es muntà un talleret als baixos de la casa- i a ajudar a la mamà en les tasques domèstiques. I em deia, en preguntar-li jo com li anava la jubilació: “no tinc temps de res, Marquitos”. “Com”? inquiria jo: “ara que no tens que anar a la fàbrica, no tens temps de res?”. I ell m’enumerava la quantitat de coses que feia i les que volia fer i no arribava.
Doncs ara l’entenc, perquè des que estic jubilat... tampoc jo tinc temps de res. I és comprensible perquè, en disposar de “tot” el temps, et proposes abastir aquells projectes als quals en la situació anterior d’actiu no podies sinó encetar-los –llegir, escriure, investigar...- I ho fas amb tanta il·lusió i amplitud –i candidesa- que acabes no arribant on t’havies proposat. Altrament, com que la “fama” dels jubilats és la què és, sempre et cau alguna comanda: “ara que estàs jubilat...” –et diuen- i et van atribuint tasques: la direcció de l’Anuari, la presidència del Fòrum Europeu al País Valencià, col·laboracions diverses als mitjans, revisió de materials i projectes...I com que, tot i la condició d’ “expert” en el tema de l’aprenentatge, encara no he “aprés” a dir que no, vaig acumulant encàrrecs...Si a això s’afegeix que un encara té alguna inquietud intel·lectual, va generant iniciatives –ni que siguen menors, com el cas d’UNITS- o fent-se còmplice d’altres –com la de la nova associació de professors jubilats de la UVEG-. I clar arriba un moment que “no tens temps de res...”
I per a mostra un botó: a les 8.30 –hora més que prudent- del matí, amunt i desprès d’esmorzar cap a la Facultat, si no haig de passar per la fotocopiadora o pels bancs...I allà a obrir l’ordenata, afegir del pendrive els materials que duc de casa –cartes als diaris, textos revisats i col·laboracions vàries-, donar-los eixida i obrir el correu, amb una trentena d’e-mails diaris –o centena o centenes, si fa dies que no ho faig, com després de vacances-. Això m’ocupa molt de temps, perquè tinc el costum de contestar-los tots, a més dels què, per pròpia iniciativa faig tramesa i dels què periòdicament he de preparar –com els de publicitació de l’Anuari, els relatius al blog i els que per alguna causa “perduda” –per més que justa, clar, com el cas de la conducta genocida i cínica d’Israel, que no passa dia que no se signifiquen-. A més cal anar revisant l’agenda o directori per porgar i actualitzar. L’ordenata, a més, té les seues coses i haig d’acudir al bo d’Hugo -el becari de Peirò- o a Miguel Àngel –l’administratiu- o a Imma –de tècnica d’Erasmus- per solucionar les “pegues” informàtiques i de tant en tant, les revisions adients per afegir memòria o atendre alguna incidència major. Altrament i tot i que no en soc afeccionat, l’accés a internet es fa indispensable i he hagut d’obrir una carpeta de “favorits” amb webs d’interès. I així em passa pràcticament el matí, amb algun intermedi per baixar a prendre alguna cosa al bar de la Facultat, passar per la secretaria del departament, fer una escapada a Publicacions o passar-me pel departament d’Hª moderna, pel tema Climent.
Això sense comptar amb les “visites” o les “salutacions”. De les primeres en tinc poques, clar, sobre tot en deixar la docència del CAP, però alguna en ve, com ara una companya d’estudis de Paco Gràcia, que s’ha quedat sense feina –en una mena de consultora d’organització de centres- i volia presentar-se a oposicions de secundària. La vaig atendre amb gust, donant-li la meua perspectiva del tema, li vaig oferir la meua documentació del CAP i la vaig adreçar a algú de la Inspecció –Vivas i Àvila- que feren aquella oposició i a Vicent Bueno, que coordina els serveis psicopedagògics i, un cert temps desprès, el propi Paco em deia que l’havia “convençuda” fins al punt d’estar estudiant de valent...Tant de bo. També he hagut d’atendre a una antiga alumna, que em buscava per la meua condició d’inspector d’educació, en demanar-me parer per a l’escolarització de la seua filla i em localitzà a la Facultat. Certament la Mònica ha madurat, perquè era una estudianta fluixeta i xerrava pels colzes, de manera que vaig haver de cridar-la a l’ordre, en més d’una ocasió. Ara m’han visitat ella i Amèlia, aquesta última del Pràcticum i les he animades a les dues, oferint-los materials i convidant-les a col·laborar en l’Anuari. Veurem en què queda la cosa, perquè Mònica volia fer la tesi, encara que no ho té gens clar i vaig fer un primer contacte amb Manel, de Bàsica, de qui m’he fet bon amic i col·laborem en Units i en algun projecte d’investigació subvencionat per l’AVL. Més dinàmic és el contacte diari amb la gent del departament, encara que faig vida “retirada”, però Oto no deixa de fer-me comandes quasi diàries: que si localitzar a Isidre, el secretari de la SVP, que si parlar amb uns i altres pel tema de l’Anuari, que si ha arribat la subvenció, que si l’anada a tal o qual congrés...les despeses del qual, lògicament, faig trasllat a Ismael, el tresorer...I de tant en tant apareix Peirò, amb el què m’uneix bona química i que ens saludem amb afecte, tot i estar jo despenjat del tot –o quasi, perquè encara soc membre de la Unitat d’Investigació que ell comanda i ara és un institut universitari –IDOCAL-. Fora d’això i d’alguns contactes esporàdics amb l’administratiu, Miquel Àngel –que em demana assessorament en el tema del valencià- o la Imma de l’Erasmus o a secretària del departament –Lucia-. O MªÀngels o Mª Jesús o...També he acomboiat als becaris i doctorands de fora envers l’Anuari: ja tinc dues col·laboracions, una de Cristina, una eslovena que ja parla un castellà impecable i comença a dir alguna cosa en valencià, gràcies a la meua insistència. I l’altra de la meua companya de despatx, Gossia, la polonesa que Oto –com a cap del departament- em demanà compartir espai, donada la precarietat de lloc. També he convidat a Lucas, un argentí que fa la tesi i l’he obsequiat amb un número d’OGE –la revista del Fòrum d’administradors-, dedicada al liderat transaccional, que sembla l’està treballant. També estic prou damunt d’Hugo, el becari xilè de Josep Maria i doctorant, que em trau de compromís en l’ordenata dia sí i dia també i amb Violant pel tema de l’Anuari, doncs és gràcies a ella que portem un control estricte de la dinàmica de la publicació. Encara que, lògicament, passen dies que no veig a ningú, fora de la polonesa que Oto em posà al despatx i no cada dia, perquè també fa viatges i té ocupacions i cursos.
En general, però, estic relacionat encara que independent i això em dona llibertat alhora que em manté socialitzat, que per a un jubilat no és poc.


        
                                                       IV

La lectura sempre ha estat una de les meues aficions -no sempre reeixida, pels horaris ajustats- i ara semblaria que la cosa pren una altra dimensió, per la condició de jubilat, encara que amb la vista més disminuïda. El cas és que he començat a rellegir materials de la carrera i un dels primers exemplars ha estat el llibre de Díez Blanco, La Filosofía y sus problemas. Ja al seu temps m’havia semblat un tractat interessant, perquè no era a l’ús, més bé i sense ser un llibre de divulgació, donava una panoràmica de la filosofia actual i alhora implicada en la resta de sabers, ciència inclosa, a més d’incorporar gràfics i esquemes originals i didàctics. I, tot i ser una edició de l’any 60, conserva tota la seua actualitat. Així que he rellegit amb gust el seu contingut: el concepte de la Filosofia, la Lògica, la teoria del Coneixement, la teoria de la Ciència, l’Ontologia, l’Antropologia, la Teodicea, l’Axiologia i els valors...I m’ha agradat trobar la “tècnica” empleada –aleshores i ara- de subratllar frases, ombrejar paraules, seleccionar marges sencers amb claus...I curós com sembla que era jo d’estudiant i jove mestre, els subratllats estan fets amb regla (!), costum que ha he oblidat ara, clar, per les presses, per no trobar-ne una –de regla- o per estar llegint en un lloc sense taula, per a tal menester. No cal dir que en fer la relectura, tot i respectar els subratllats antics, n’he afegit alguns de nous, ara encerclant els noms propis: Gorgias, William James, Descartes, Kant. Locke, Hume, Stuart Mill etc.
Un altre llibre “repassat” ha estat el Dante Morando, amb el títol estricte de Pedagogia, tot i tractar-se d’una història del pensament pedagògic des de l’educació preclàssica a la pedagogia contemporània. I resulta curiós que parle de “la crisi actual” un llibre editat en 1953 –el meu exemplar és de 1961-...És que sempre n’hi ha hagut de crisi? De pensament i d’ideologia al menys, pel que sembla. Hi tornaré, però, perquè no es tracta d’un llibre convencional d’història, sinó de reflexió i crítica de sistemes i teories i la seua contribució al progrés de la ciència pedagògica.
Fora dels manuals que vaig recuperant, hi ha també la lectura d’alguna monografia, com ara una de Claperède –La Escuela y la Psicologia Experimental- que, curiosament, no és meua ni de Tere, sinó de propietat de Dn. Tomás i Dª Conxita, els seus oncles. Sembla que, pot ser encara de nuvis, li vaig deixar a Dn. Tomás un llibre –no recorde ara quin- i en reclamar-li’l algun temps desprès i no trobar-lo, em tragué el Claparède que aleshores em vaig limitar a fullejar i ara he llegit amb cura. Per començar, l’edició és de 1930, com una monografia de la Revista de Pedagogía Contemporánea, prologat pel seu director, Lorenzo Luzuriaga. De segur que es tracta d’un dels nombrosos llibres de la biblioteca d’aquell mestre de la República que fou Dn. Tomás Gozalvo i que, per intel·lectual i esquerrà –de bona persona no en cabia més- fou depurat i s’hagué de dedicar a fer d’oficinista d’una empresa, a Benicarló. mentre a Dª Conxita –una santa-, l’esposa d’un represaliat, se la foragità a Sueras, un poble perdut a l’alt Millars, on els anys quaranta s’accedia amb molta dificultat. Així el matrimoni –els del règim tan catòlics- visqué separat una colla d’anys...Bé la cosa seria llarga i ja l’abordaré en un altre moment.
Ara m’interessa ressaltar algunes “sorpreses” de la monografia de referència o, millor, del seu context. Per començar en la contraportada es publicita la Revista i s’informa dels components del consell de redacció i dels col·laboradors, dels objectius de la publicació, de les seccions de què consta, de la periodicitat i del preu...Sobta que, tot i l’obscurantisme de la postguerra i la manipulació afegida de la dictadura, encara em sona algun dels noms més il·lustres: a més de Luzuriaga, hi ha Américo Castro, Martí Alpera, Emilio Mira, Zulueta i alguna dona, com Margarita Comas. Però és que entre els col·laboradors hi ha noms emblemàtics, com ara Adams, de Londres, Adler de Viena, Claparède de Ginebra, Cousinet de Sedán, Decroly de Brusseles, Dewey de Nova York, Kerschensteiner de Munic, Kilpatrick, també de Nova York, Lombardo-Radice i Montessori de Roma, Parkhurst també de Nova York, Piaget de Nuechâtel, Simó de París, Spranger de Berlín, Stern d’Hamburg, Washburne de Winetka, Watson de Gales, Vasconcelos de Mèxic, etc. Increïble. Hi ha hagut alguna època, en la història de l’educació, amb figures tan eminents? L’actual no, per més que hi ha tant d’expert pel món –o que es creu ser-ho- i el més important: als anys trenta –en la República clar- el nivell intel·lectual i aplicat de la ciència i la pràctica pedagògica fou extraordinari, de tal manera que crec que a hores d’ara, no l’hem arribat a aconseguir. Quin no seria, doncs, si no s’haguera interromput per l’assalt al poder democràtic, dels militars al 36?
La monografia de Claparède es troba prologada –com he dit- per Luzuriaga, que glossa la figura d’aquell eminent teòric i pràctic de l’educació, amb estudis de medicina i de família protestant francesa que hagué d’exiliar-se a Suïssa, per les guerres de religió –Senyor!- del seu país. Fa, a més, un resum del pensament –psicologista- del director de l’institut J.J. Rousseau de Ginebra i descriu el seu pragmatisme, en tres grans capítols: la concepció de l’escola activa –centrada en l’alumne i els seus interessos-, l’escola a la medida –individualment i social- i el paper del mestre. No cal dir que la seua lectura m’ha complagut i ensenyat, tot i no compartir algunes de les afirmacions del mestre, especialment en relació a una certa prevenció envers la igualtat de gènere, quan diu que “los niños y las niñas no tienen idèntico espíritu” (pàg. 83), encara que reconeix tot seguit que “...Ciertos processos psíquicos evolucionan... en el mismo sentido en los niños que en las niñas...” (Ib.) i palesa que resta molt a investigar i denota les aparents “contradiccions”, com quan es troba que els nens són més aficionats a la poesia que no les nenes...Segurament caldria esbrinar millor el seu pensament al respecte i, en tot cas, jo també soc de l’opinió –contrastada amb les dades d’investigacions personals i extretes de la bibliografia a l’ús- que elles –les estudiants- no és que siguen iguals a ells –els estudiants- és que són més. I fora d’alguna matisació de singularitats –pensament abstracte, dimensió lingüística...-, les xicones obtenen millors resultats escolars, més constància i millor capacitat de feeling comunicatiu i social.
Fora d’això Claparède en diu de l’alçada d’un campanar, quan denuncia que la pedagogia encara ha de fer –als anys vint!- la seua revolució, com l’han anada fent la medicina, la biologia, la filosofia, la física...I encara estem igual –o pitjor!- al cap de quasi cent anys, perquè els intents iconoclastes dels Reimer i els Illich han quedat en no res i els sistemes educatius es tornen, cada vegada, més convencionals, ni que s’apunten a les tecnologies punta i la clau –segons jo ho veig- està en el conservadorisme –majoritari, que no exclusiu, clar- del professorat, a la manca de líders o profetes que qüestionen el sistema i a la teorització excessiva o fugida d’estudi de les investigacions en educació. Tot això acompanyat d’un autèntic terror de les autoritats polítiques a atorgar la necessària –i constitucional, per a més inri- autonomia als centres, perquè els comunitats educatives funcionen amb projectes propis i implicació de tots els seus components. Sense menyscapte, clar, d’avaluar-ho amb perspectiva i responsabilitat compartides, no només amb proves estàndard, quasi exclusivament instruccionals...


                                     
                                                       V

Quasi cada dia de l’estiu, en tornar de la platja, passem pel davant del xalet de Dª Conxita i Dn. Tomás, els oncles de Tere, i mirem per si hi ha algú. Només en comptades ocasions els d’Alacant hi venen uns dies i, aleshores, ens deixem veure i passem una estona junts... Aquells oncles –parents de la tia Maria Teresa- suposaren un recolzament inestimable per als estudis de la meua esposa, per les classes puntuals que li donaren, els llibres i materials que li facilitaren i l’ambient de saber que es respirava en aquella casa. Tot i això Tere li deu els estudis a la tossuderia de la seua tia Maria Teresa que, tot i necessitar-la molt a casa i a la botiga, s’entestà en que fera la carrera de mestra. De tal manera que en un moment determinat quan Tere es cansà de l’acadèmia, del treballs, de les lliçons i de les anades a Castelló amb el subsegüents ensurts i li digué: “tia, jo no vull estudiar!” Ella contestà amb un “Quèeeee?” contundent i li’n digué unes quantes, de manera que Tere no tingué altra alternativa que abandonar la idea i continuar els estudis...Els oncles, però, influïren aconsellant-la i orientant-la, de manera que Tere arribà a ser tan bona alumna com les filles de Don Tomàs i Dª Conxita: el cas és que sovintejava la seua casa, accedia a la nodrida biblioteca –amb Carmencita la major-, ja des de menudeta anava els diumenges a dinar i escoltava les converses dels majors, convidats amics de la casa que parlaven de tot, gent inquieta i sabuda. A més hi vivia de fadrí allà mateix Don Remigio, el germà de la tia Conxita, metge que visitava a la planta baixa i això també hi comptava. Perquè la pròpia tia Conxita, mestra, havia fet, a més, la carrera de piano a Barcelona, mentrestant el seu germà estudiava medicina i sembla que estigué becada a París...Així que a aquella casa se sentien peces de Chopin, Litz, Beethoven... a diari, interpretades per Dª Conxita. Això féu que Tere anara despertant a la vocació musical i la tia l’anava preparant durant el curs i l’acompanyava a València a examinar-se -lliure, també- a aquell Conservatori.
Això fou desprès del calvari que el govern dels revoltats del colp d’estat franquista els féu passar a aquell matrimoni, desterrant-la a ella a un poblet del Millars i a ell separant-lo de la docència per roig[1]. D’aquesta manera el bo de Don Tomàs hagué de buscar-se la vida i es col·locà d’ “escrivent” en una empresa de Benicarló, bé que per les nits obrí una acadèmia als baixos de casa i tenia ple de gent de tota edat i condició, fins i tot opositors de magisteri i d’altres. Dª Conxita també li ajudava.
I encara que el treball a l’oficina i l’acadèmia li deixaven poc de temps per a la vida social, intentà –portat del seu esperit “republicà”- posar en marxa un casino, on la gent es poguera trobar, debatre i llegir, però en va: ja s’encarregaren les dretes de sempre –amb l’alcalde franquista, “el Barbes” al capdavant- de boicotejar la iniciativa i la cosa quedà en res. Com a Benicarló, poble beato confés, havia d’obrir-se un local social...com el de Vinaròs, poble liberal i de progrés? De cap manera, així que l’alcalde –que feia de manescal sense ser-ho, amb el títol del seu germà-, altrament conegut com “el barbes”, li barrà el pas. Tot i això aquell mestre de la República i del pla professional –el millor pla d’estudis de magisteri de tots els temps- gaudia del respecte dels benicarlandos i tots sense excepció el coneixien com  a “Don Tomás”.
Mentrestant les filles es feien majors i, segurament, de resultes de l’estada de Carmencita a Saragossa on estudiava Ciències, conegué a un jove tinent de l’Acadèmia, es posaren a festejar i, finalment, es casaren. Així un republicà convençut –i vençut per la revolta militar- es trobà de sogre d’un militar d’Artilleria –coses de la vida!- Sort que Adolfo és una bona persona i la relació amb Don Tomàs sembla que ha anat bé, fins i tot em ve al cap que, en una ocasió, el gendre ens ensenyava orgullós la col·lecció de les obres d’Ortega –el dimoni per als franquistes- que li havia comprat al sogre, amb motiu d’algun aniversari o onomàstica, per obsequiar-li-les. Justament són els qui es d’esperar que faran una escapada, com tots els anys, a la casa de Benicarló, pel davant de la qual passem sovint. Però la forta vinculació a Alacant, on s’ estabilitzaren, per la destinació d’Adolfo i la plaça de la dona que acabà fent magisteri -i els fills que s’han casat allà- fa, cada vegada, més problemàtica la seua estada a Benicarló.
Mentrestant Tere hi freqüentava la casa dels oncles, per la música i les consultes dels estudis i en una ocasió, estant Tere a Castelló, fou el pare Vicent el qui anà a Don Tomàs a demanar-li materials per a un treball sobre Oceania, que Don César, el professor de Geografia, havia manat. I, clar, trobar fotos i textos d’Oceania no era fàcil, però el pare sortia de casa dels oncles carregat de revistes i llibres, que li anaren la mar de bé a Tere, per fer el treball. I encara el bo de Don Tomàs, amb l’adveniment de la República, vull dir de la democràcia –senyor quins lapsus linguae per a un psicòleg!- s’aventurà a demanar el reingrés al cos de mestres i ho féu a València. La seua situació, però, era tan singular que la funcionària semblava no aclarir-se en la confecció de l’expedient i el propi Don Tomás hagué d’ “ajudar-la”. Així “recuperà” la seua carrera, tornant a fer de mestre a una escoleta unitària dels afores de València, a l’indret conegut com  a Marxalenes. Sortosament, al curs següent obtingué destinació al mateix Benicarló i pogué tornar a fer vida familiar i es convertí en company de Dª Conxita, mestra ja del “Marqués”[2], desprès de l’exili de Sueras i el pas per l’escola de Peníscola.
Aleshores fou quan Don Tomàs gaudí d’una vida pública intensa, doncs l’acomboiaren per presentar-se a les llistes del PSOE –com a històric militant socialista- i ocupà la regidoria de cultura, amb gran respecte i consideració de (quasi) tots, doncs era l’únic membre del consistori a qui tots s’adreçaven com a “Don Tomàs”. Altrament la seua imatge física era singular, sempre amb la pipa al llavis –sovint apagada- i els seus cabells abundosos i blancs, clar. Encara –i ja ben bé a prop dels vuitanta- tingué el coratge de “matricular-se” de sociologia a la delegació local de la UNED, amb notes brillants –matrícules- i val a dir que, segons li confessava a la filla, Carmencita –la dona d’Adolfo, el militar-, més enllà de les referències bibliogràfiques recomanades pel professorat, Don Tomás “tirà mà” de la seua històrica biblioteca i desempolsà els llibres que ja havia consultat en temps. Finalment i ja amb els vuitanta fets i amb problemes seriosos al ulls, s’ho hagué de deixar, amb l’amargor de perdre a Dª Conxita i, al poc de temps, ell mateix acabar la seua atzarosa existència, deixant una emprenta inesborrable com a persona, ciutadà i mestre reconegut.


                                     
                                                    VI

Trobar-se la família ha arribat a ser com la conjunció a l’univers de determinats astres: ja és difícil coincidir i això que no som més que cinc -Tere i jo i els tres fills, Marc Vicent, Mª Rosa i Pau-. Finalment avui, en ple estiu, ens hem reunit a la senieta de Benicarló, abans que el major retorne a Barcelona, la xicona es reincorpore abans d’hora –les servituds de ser càrrec directiu- a l’escola i Pau aborde la preparació d’oposicions de secundària –cicles-, ara que sembla s’ha decidit. Convidava Marc Vicent, agraït perquè tots hem prestat alguna col·laboració en el tema de la casa que té llogada a València: Mª Rosa es desplaçà i quedà en la llogatera, nosaltres els pares ens ocupàrem de substituir el vell frigorífic per un de nou i Pau desallotjà el pis de mals endressos. Així que ens hem anat a dinar al port de Benicarló, a una pizzeria i hem estat la “mar” de bé, menjant pasta –pizza, lasanya, canalons...- amanida amb unes bones ensalades i tot “regat” amb vi blanc, gasosa cervesa “sense”...i aigua, perquè en la beguda tenim divisió d’opinions. Ho hem passat bé i ens ha complagut la conversa i la companyia, desprès de contactes esporàdics i no coincidents, perquè ells a Benicarló van venint, però espaiadament: Mª Rosa, per exemple, s’està amb sa mare mentre jo faig de fill portant, a mon pare a Benassal. A Benassal o a Ares, els xicons també s’allarguen i em relleven a mi alguns dies, a més d’acudir a la senieta: Marc Vicent en estades més llargues, bé que combinades en escapades a València, Xàtiva o Turballos.  I Pau, en esporàdics caps de setmana o en alguna estada excepcionalment un poc més llarga, per ajudar-me en atendre el jardí o alguna feina més feixuga –traure el pou, netejar la bassa, reparar alguns desperfectes...- Perquè clar, cada fill té una “especialitat”: Marc Vicent i Mª Rosa tenen més tirada a ajudar a sa mare a la cuina i en temes domèstics i els moments d’esbarjo els dediquen, la xicona, a fer esport i anar en bici pel terme i Marc Vicent a llegir què és la seua dèria total, sempre carregat de llibres als viatges i amb una tona –o més- a casa seua a Barcelona, on ja no li’n caben més. Mentre Pau fa excursionisme o tecleja el piano mecànic...
Fora d’això el dia es completà amb la cantada d’havaneres en plenes festes de Sant Bartomeu, a la què portàrem també a Rosita, l’amiga de Tere i a la què, enguany ens acompanyà Pau, també: Mª Rosa ja s’havia posat en viatge cap a València i Marc Vicent preferí quedar-se a casa llegint... per variar. La cantada d’havaneres és –per al nostre gust- dels pocs espectacles populars, civilitzats i agradables, enmig dels sorollosos concerts que hem de suportar fins a la matinada, dons se senten de tot el terme, atesa la càrrega decibèlica bestial, sense la qual sembla que no hi ha festa...O els bous a la mar, on de tant en tant algú se n’ofega per la burrera dels brètols, que no assosseguen si no és fent-ne alguna de grossa, infringint patiments innecessaris i injusts a l’animal. Ara els bous de carrer que, amb l’excusa de la tradició, a Catalunya, s’han salvat de la prohibició que afecta a les corregudes de plaça, també es troben al punt de mira dels antitaurins, que han començat a qüestionar-los. No crec que se’n sortiran, perquè a més de l’espanyolisme tronat que abunda per tot arreu, a les terres de l’Ebre –com a bona part del País Valencià- el costum es troba del tot implantat. Com a mínim, però, s’haurà d’anar amb més compte en no martiritzar els animals.
Així que ens plantàrem a la platja del Morrongo, ja de nit fosc, amb les cadires d’anar a la mar i ens instal·làrem, com tots els anys, a la sorra enmig de la gent: un any més i en van... quants? I clar, la similitud d’esdeveniments els fa més propers en el temps: per exemple sembla que no ha passat un any –o dos o més- de l’anterior concert d’havaneres, en canvi el Nadal passat es veu molt més lluny...I com tots els anys les havaneres clàssiques que desperten “passions”: “l’Avi”, el “Vell pescador”, “Mariner de terra endins”, “La bella Lola”, “Cuando salí de Cuba”, “La paloma”, “Torrevieja”... i algunes de noves que el grup d’enguany –“Balandra” de Reus- ens ha obsequiat, amb èxit. Encara com la catalanitat dels intèrprets i el fet de fer tota la presentació en català –alguna cançó, lògicament en castellà- no genera cap problema artificialment promogut pels “populars” -que no paren d’atiar conflictes- entre els assistents, majoritàriament forasters –aragonesos en la major part-. I jo ho he passat bé canturrejant els trossos de les què em “sonen” poc o molt, perquè -per si algú no ho sap- tinc encara la frustració al damunt d’haver estat component de l’scola cantorum, del temps dels escolapis: el cas és que sembla que no tenia –i encara en tinc, ep!- mala veu. Em passa com a Raimon (!) que els anys no ens han afectat el timbre de veu, altres coses sí, però la veu els de la nostra “quinta” encara la mantenim potent. Així que recordant el temps de la nostra estada a Girona –per la referència a Palafugell-, he corejat allò de...” El meu avi va anar a Cuba... a bord del català...el millor vaixell de guerra...de la flota d’ultramar...el timoner i el meu avi...i catorze mariners...eren nascuts a Calella...eren nascuts a Palafruguell...” Per acabar amb allò de “moriren al peu del canó...tingueren la culpa –com de tantes altres desgràcies planetàries- els americaaaaans”. I l’espectacle de “la bella Lola” amb tot de mocadors al vent i allò de “...en aquel abrazo creí morir...” També en la cançó de Torrevella m’he explanat, recordant els fragments que apareixen transcrits en el meu llibre “Rodant, rodant”, quan el xofer que duu a la colla d’adolescents pel país i els seus tutors, es destapa cantant: “Esssssssssss Torrevieja un espejoooooooo...” I encara un record d’infantesa amb les altres dues havaneres –“Cuando salí de Cuba...” i “La palona...”- Ambdues eren peces obligades a les festes d’Ares i tot i la precarietat de la “banda” de l’agutzil –Mestre- aconseguien emocionar els assistents –la gent del poble i les poques dotzenes d’estiuejants habituals, entre ells nosaltres-. Efectivament i excepcionalment amb el reforç del pare dels “valencians” –Dn,. Virgilio- que també tocava la trompeta, l’agutzil i els seus músics interpretaven allò de “Cuando salí de Cuba...” Era de nit fosc, al mig la plaça, tot animant el “cotarro” per encetar el ball pla de les festes: a l’agutzil se li inflaven els moflets i es posava roig, movent els dits sobre els botons d’aquella atrotinada flauta de llautó...Hi havia el baix que donava el ritme de fons i el clarinet que repuntava les notes altes...i el tabal. El tabal el tocava el tio Joanet, germà de l’agutzil i l’home de la tia Carme, sempre amb una punta de cigarret a la boca, ni que estiguera apagat...i el bombo. I això era tota la banda. Bé, encara més excepcionalment, s’afegia el germà de la tia Soledat – “Sarionet” li deien de mal nom-, un venerable ancià –o això ens semblava a nosaltres- que tocava un flautí, una mena de dolçaina, amb la cunya als llavis per bufar...Doncs era prou per animar la festa i a la gent a ballar. De tant en tant paraven de tocar i feien un descansonet, pobres, i l’agutzil aprofitava per netejar de saliva la seua trompeta, amb uns colps que la feia caure –ecs!-. També la banda feia de passacarrer pel poble, amb les mateixes cançons i algun pasdoble afegit, en anunciar les festes o darrere la processó de Sant Bertomeu i Santa Elena, patrons del poble, encara que aleshores no tocaven “Cuando salí de Cuba...”, clar, sinó alguna sintonia pròpia de la cerimònia religiosa. I això em recordava –per haver-li-ho sentit a dir a mon pare- que ell arribà a tocar el clarinet, d’oïda i molt jovenet, doncs als quinze anys ja baixà a Castelló. I així recorda la solfa que estudiava: “sol do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si la sol fa, sol si la, si la sol si la, si la sol si la, si la sol fa...” Sense instruments em ve a la memòria que, en alguna ocasió festiva, a la sobretaula algú entonava allò de “Si a tu ventana llega una palooooma...trátala con cariño que es mi persoooona... Ai chinita que si....ay chinita que nooooooo...Ven conmigo chinita...a donde vivo jooooo” i aplaudiment dels assistents, ben predisposats, a més, pel dinaret i els tragos de vi negre –i amarg!- de la bota que passava de mà en mà. També algú s’arrancava amb la jota dels carreters de Calanda: “Ya vienen los carreteros, carreteros calandianooooos”... que semblava enamoraven a les mosses del pobles per on passaven...
En això que han fet mitja part –no els músics de la banda de l’agutzil, sinó els de les havaneres- per la tradició ja consolidada del “cremadet” que s’estava preparant allà al costat, amb el rom en flama, afegit al cafè. I tots cap allà amb recel per si s’acabava...a fer cua i com que tenim dues mans, doncs amb un gotet a cada mà tornàvem al lloc, on ens esperaven la mamà i Rosita. Tere no en volia per si no dormia...però com es trobava un poc refredada feu una excepció i en prengué...mmmmmm...Sembla que aquell “calentet” li sentà bé. Tot seguit més havaneres en la segona part i el final triomfal de l’ “Avi” i com que la gent aplaudia amb ganes la propina d’ “El canó de Palamós” una antibel·licista molt corejada. I encara ens obsequiàrem amb un gelat abans de retirar-nos i acompanyar a Rosita a casa. Fou a la “Xixonenca” què és la què més fama té, des del temps dels pous de la neu i les collites d’ametles, d’aquell indret del País...
Dia complet i fins a l’any que ve si tenim salut.


                                               VII

De retorn de Benicarló cap a València –itinerari habitual i ja clàssic, i encara més sovint des que estem jubilats-, hem passat per Castelló per visitar a mon pare. Justament ell –discret com és- en confirmar-li que hi anàvem –no abans- em diu que estarà a la capella, “perquè li dic una missa a la mamà, en el seu aniversari”. Lògicament ens hem organitzat per arribar-hi i allà que ens hem trobat, en una eucaristia molt convencional i encara com, atès que va adreçada a gent molt major. Aleshores el celebrant –que jo diria que el tinc vist al Castelló dels anys cinquanta, com un jove capellà i ara també major- no ha dit cap despropòsit –vista la carcúndia actual en l’església oficial- i s’ha referit a l’esperança, a l’amor, a la necessitat de perdonar, a què no resulta fàcil i per això hi és el concurs del Senyor...i atesa la data del primer diumenge de maig, dia de la mare i a Castelló, de la Lledonera, ha implicat la Verge en la col·laboració activa envers la salvació i en el dia a dia de cada cristià i cristiana. Encara, en un moment determinat, s’ha referit al Deu antic com a poderós i al “nostre” com a misericordiós, sense excloure cap religió –ni al déu corresponent-, de manera què totes poden ser vertaderes...o, si més, no practicables. Déu ni do, tal com està el pati eclesial...En això que, al moment de les pregàries i de l’acció de gràcies, ha nomenat a la mamà –Tonica Cueva-, moments en els què no he pogut evitar una forta emoció pel seu record...
Acabada la missa, el papà -que encara fa de mig sagristà- ha pujat a l’altar a apagar les sis espelmes, amb una caputxeta metàl·lica adient i encara abans d’eixir de la capella –on anava saludant la gent- un senyor assegut l’ha agafat del braç, per donar-li recuerdos de Pasqual Tronxo, al que diu que coneixia des dels anys cinquanta, quan baixaren d’Ares i, amb els seus pares, es posaren a viure al carrer Cavallers, on ell també vivia i era sastre...Bé uns moments de conversa per agrair el detall i referir la nostra coneixença de l’alcalde i mestre del seu poble...I encara abans de pujar a l’habitació i passar amb ell l’estoneta de costum, mon pare –que està en tot- ens demana si no podríem saludar el seu germà Julio i la dona, que estarien a punt de sopar –els més necessitats d’assistència ho fan abans i en un local només per a ells-.
Així que ho hem fet i el papà, en apropar-se al seu germà, li deia: “a vore si coneixes els que m’acompanyen” i com que està molt malament de la vista m’he apressar a parlar-li i de seguida m’ha reconegut per la veu, encara que en acostar-m’hi li he fet memòria “Marquitos”...i mon pare –he dit que està en tot- afegeix abans que jo ho fera “...i Tere, la seua dona...” “Ai! estic molt malament no m’hi veig casi gens...” Jo l’he volgut si no consolar, participar del seu problema: “jo també tinc un ull fatal amb una cataracta...” Li hem preguntat per la neta, que estudia a València ell no sap ben bé què i ens hem tornat a oferir, per si necessita alguna cosa...En això que s’ha posat trist –el tio Julio- i m’ha dit emocionat –o a mi m’ho ha semblat que ho estava- “lo que més mal me sap és que no puc vore’t la cara, Marquitos...” He terçat, “...però mos podem sentir la veu...” En això, la tia Encarna que estava un poc distant, en una cadira de rodes –i amb el seny quasi perdut o sense quasi-, com s’ha fet l’hora de sopar, l’han aproximada a la taula: no sé si ens ha reconegut, però s’ha mostrat contenta i hem parlat uns segons preguntant-li també per la neta...La situació és realment trista, per la precarietat de salut i la solitud que passen i encara mon pare els fa costat i els visita, sempre que pot. Però el Julio era més animal que un pont i ens les havíem tingudes i ara em deia allò de què li sabia mal no poder veure’m...I l’Encarna ens tenia una enveja malaltissa, especialment a la mamà i ara...Certament com és la vida i com ens deixa reduïts ni a l’ombra del què hem estat...de vegades per a bé, com en aquest cas.
En això que hem pujat a l’habitació del papà i ens ha recordat que el pis –molt al seu pesar- l’ha posat en venda i que hem d’anar a traure coses nostres d’allà...Però tampoc cal córrer tant -li he dit- si no hi ha comprador...I en això que ens ha ensenyat una capça amb cartes del seu germà Eliseo i de son pare, per fer-nos veure la similitud de lletra amb la seua...Cosa de família? Per què no? El què ens ha sobtat és l’escriptura del meu avi –que ara tindria quasi cent cinquanta anys!- Com és possible en aquells temps de penúries, en un Ares aïllat, on a prou penes alguns hi podrien anar a l’escola –no fou el seu cas, que anà a un “repàs” a la nit, perquè de molt jovenet hagué de treballar  i encara mon pare ho hagué de patir, això- arribà a saber llegir i a escriure amb una ortografia presentable i una cal·ligrafià envejable, que li ha fet exclamar a Tere “No te sembles gens a ton pare i al teu avi!... –per la meua lletra de metge, clar-. “Això ho tornarem a mirar amb calma”, li he dit a mon pare, perquè tant en la carta de l’avi com en la del meu padrí m’esmenten i em fan arribar expressions afectuoses...Certament ha estat un dia trobat, farcit de records i d’experiències vitals intenses...sense esperar-ho.



                                                    VIII

         Hi ha treballs, feines, activitats o dedicacions, per les què u, no només renunciaria a cobrar un euro, sinó que fins i tot pagaria gustosament...Tal ha estat la participació en un tribunal de doctorat, de què m’han fet l’honor de ser-ne membre: efectivament, desprès d’algunes tesis de llicenciatura –Rosa Mª Pasqual, Beatriu Segarra i jo mateix-, dedicades a la personalitat històrica i humana de l’ “il·lustrat” valencià i europeu, Josep Climent i Avinent, s’ha defensat la primera tesi doctoral –entre nosaltres, perquè Andrea J. Smitd, als EEUU, es doctorà amb Climent (!)- envers la figura del personatge, a càrrec de l’estudiós –ara ja doctor- Camil Vàzquez i Artès. El jove Dr. Vàzquez –“magistralment” dirigit pel Dr. Mestre, catedràtic emèrit de la UVEG- fa temps que hi treballa: primer fou una anàlisi exhaustiva de les “Plàticas”, és a dir de les prèdiques de Climent mentre fou prior de la col·legiata de Sant Bartomeu a València –de la què únicament es conserva la torre campanar, front al palau de la Generalitat, a la plaça de Manises- i, ara, amb un estudi completíssim dels anys de catedràtic de filosofia de la universitat valenciana, més la referència obligada a les dimensions social, cultural, educativa i política del nostre bisbe, ha presentat una tesi que ha merescut la qualificació d’excel·lent cum laude.
         Climent ha estat un dels referents intel·lectuals de la meua vida, des que vaig abordar l’estudi de la seua vessant educativa: fou alumne avantatjat de les aules de primeres lletres i de gramàtica i llatinitat a Castelló, mestre d’arts, llicenciat i doctor per la universitat valentina de principis del segle XVIII, catedràtic i mecenes d’aquella casa, fundador de la càtedra “De Locis”...i “ocupant” –per tant i merescudament- d’un lloc, a les parets del paranimf, amb el seu retrat de l’il·lustre pintor Vergara. Passa, però, que per allò de “primum vivere, deinde filosofare” vaig haver d’aparcar la meua “devoció” a Climent, per dedicar-me primer a opositar a places d’Inspecció i, desprès, a exercir-hi durant 33 anys, compatibilitzant els últims,amb la condició de professor associat de la UVEG. Tan bon punt, però, em vaig jubilar em posí a recuperar aquella figura emblemàtica, “rescatant” la meua tesina, revisant-ne i actualitzant el seu contingut, que derivà en un nou treball o reescritura biogràfica –“El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”-, promovent la celebració del III centenari (1706- 2006) del naixement de Climent a Castelló, a les universitats de València –UVEG-, de Barcelona –UB i Facultat de Teologia- i de Castelló[3] -UJI-. Per cert que la “Jaume Primer” està a punt de publicar l’edició dels materials –conferències, ponències i comunicacions- generats en els actes acadèmics i culturals d’aquella commemoració. I, així mateix, el Consell Valencià de Cultura –CVC- ha acceptat promoure l’edició d’una “Antologia de textos” de tan il·lustre personatge. Resulta, per tant, que Climent no és un “cadàver històric” -com algú desafortunadament ha suggerit-, sinó una referència històrica viva i de plena actualitat.
         I tornant a la tesi recentment defensada –i com no podia ser d’una altra manera, en un subjecte de tan complexa personalitat-, a la magnífica exposició-resum de les més de tres-centes pàgines del treball, s’han afegit les valoracions dels components del tribunal i del propi director de la tesi, el Dr. Mestre –segurament el més qualificat especialista en il·lustració a Espanya i dels millors a Europa-. Així, el professor Pérez –secretari del tribunal- ha fet una magnífica glossa de l’època i posat de relleu la complexitat de les corrents ideològiques del moment –jansenisme, regalisme, probabilisme, tomisme...- Jo mateix he advocat per focalitzar la figura de Climent des d’una perspectiva integradora, doncs no ens trobem davant d’un bisbe a l’ús, sinó d’un personatge públic, de relleu social, econòmic, cultural, educatiu i, fins i tot polític singular i prestigiat. El Dr. Mas ha analitzat les contradiccions d’una personalitat tan complexa i assetjada des de tants fronts –especialment Roma i Madrid- i les funestes conseqüències que se’n derivaren, per l’animadversió de Campomanes i que culminaren en la dimissió del seu càrrec de bisbe de Barcelona. Per la seua part la Dra. Corona matisà alguns dels plantejaments del doctorant i suggerí nous enfocaments, a l’hora d’analitzar les obres socials i educatives de Climent. Finalment, el president Dr. Giménez, féu un recull integrador dels diferents enfocaments del tema i es detingué, especialment, en la referència a una de les intervencions emblemàtiques –i premonitòries del bisbe, en construir la primera necròpolis extramurs –a l’actual Poble Nou-, la benedicció de la qual s’escaigué en ambient de dimissió, amb el buit de les autoritats municipals i borbòniques...i amb una prèdica en català, emocionada i valenta. Encara el director de la tesi, el Dr. Mestre, advertia que a personalitats tan riques i polivalents –ara Climent, però abans Mayans i tots els “il·lustrats” i, en general, intel·lectuals de tots els temps- cal atansar-se amb modèstia i sempre amb el benefici del dubte i la recerca permanent, perquè res sembla definitiu ni inamovible en tan complexos personatges.
         Així acomiadàvem Climent, en l’episodi acadèmic de referència, deixant obertes les portes de la continuïtat en la recerca de noves “aristes”, en una personalitat “polièdrica” com la de Climent i en una època tan emblemàtica com la Il·lustració.


                                                        IX

Fa temps que em ballava pel cap, passar a saludar a Isabel, la dona de Dn. Isidoro –Dª Isabel Robres de Andrès...-. El cas és que, últimament –ella és molt religiosa-, crida per telèfon a mon pare, per felicitar-lo el dia del nostre sant. I encara que jo li he anat tornant la trucada, agraint-li el detall, volia fer-ho personalment en record i l’amistat que ens uní, en temps. D’entrada, que mon pare siga pel mig té sentit, perquè ell obsequià al seu dia als Andrès, amb una còpia de la foto de la mare de Dn. Isidoro, mestra d’Ares que fou i que ell conserva perquè hi ha algunes germanes seues quan anaven a “costura” –pot ser la tia Demetria, la tia Carme, la tia Cornelia...- i ell havia localitzat, també, a Dn. Fernando, el germà capellà dels Andrès i pot ser a Dª Piedad..., a la mateixa foto. També en alguna altra ocasió ens havíem trobat amb el matrimoni Andrès: la més recent fou quan la presentació del llibre del centenari de l’escola Normal, a la plaça Sta. Clara, quan encara vivia Dn. Isidoro i el papà també hi anà, perquè em convidaren amb el rector Toledo i el degà Rosas i jo participava en l’acte, en haver escrit un capítol. Justament la nostra filla, Mª Rosa féu algunes fotos i en una d’elles –del públic- apareixia Isabel i Isidoro, que jo vaig recuperar i emmarcar, amb una dedicatòria... Mon pare, a més –és un cas d “erudició” poc corrent, en una persona que a prou penes anà a l’escola- sabia que el nostre professor i director de magisteri era de l’edat del seu germà i padrí meu, el “tio Eliseo” i així quan  faltà Dn. Isidoro ja m’informà que “enguany faria noranta anys...” “I tu com saps això?” –vaig preguntar-li- “Perquè era de l’edat d’Eliseo...” I encara hi ha l’anècdota –que crec haver recollit al text del present llibre- de l’entrevista que mantinguérem un diumenge al matí, a casa dels Andrès, perquè el papà volgué demanar-li parer, al propi Isidoro, de la decisió dels meus pares de que jo estudiara magisteri...I en saludar-lo se’l quedà mirant i li diguè: “Però vosté no era mestre del col·legi bisbe Climent?” “Efectivament. I vosté com ho sap?” El cas és que mon pare quan anava a festejar amb ma mare i encara desprès de casats, passava per davant de l’escola camí del forn de “ca la monja” i es veu que veia a criatures i mestres entrar o eixir i entre ells a qui ara tenia al davant...Com, a més, un germà de Dn. Isidoro –Alfonso- vivia a Benicarló –el poble de Tere!- i estava casat amb una molt amiga de la mamà –Conchita Bellón- hi havia també coneixença i relació. Altrament, i amb ocasió d’alguna vinguda dels papàs a Benicarló, també obsequiarem a Conxita i Alfonso, amb una nova còpia de la foto de la mare dels Andrès.
El cas és que vaig cridar un dia a Isabel i vaig quedar amb ella, una vegada que havíem acabat amb una de les vistes de control mèdic de mon pare, allà cap al mig dia. Vaig arribar al carrer Montcada –on ells ja vivien al nostre temps d’estudiants- i vaig pujar a sa casa i, en trucar a la porta, m’obrí la mateixa Isabel, tot i que es mou amb dificultat. Ens saludàrem i ens varem alegrar els dos, em féu passar cap a dins i ens varem asseure al saló, on romanguérem una bona estona parlant dels vells temps i vaig aprofitar per donar-li la foto d’ells dos a la fira del llibre, que agraí i, tot seguit, la posà al damunt del moble del menjador. Recordàrem el temps d’estudiants primer i encara a l’edifici del Ribalta, mentre ella era mestra de l’annexa femenina, dirigida per Dn. Manuel Ros i nosaltres fèiem alguna pràctica davant les xicones de l’escola –una d’elles Mabel, la major dels Andrès-, que pujaven a la planta de la Normal amb la seua mestra. També estudiants a l’edifici del carrer Herrero, on traslladàrem mobles i llibres, com he explicat en alguna ocasió i finalitzàrem la carrera. I ja, només acabats es estudis, estrenant-nos alguns de mestres –Arenòs, Mata, Ramos, jo mateix...- de la recent inaugurada annexa de xics...Passava que aquella escola era de règim especial –com a de “pràctiques” de la Normal- i Isidoro Andrès, com a director, tenia dret de proposta, per cobrir les places d’interins i pensà en alguns de nosaltres, que podrien haver-li semblat bons exalumnes i possibles bons mestres novells. Al respecte jo no em vaig destacar en res –o en quasi res-, com a estudiant, doncs d’intel·ligència la justa, encara que treballador sí que ho era i la llengua i literatura -que impartia i molt bé, Isidoro- m’agradava i com que, quan ens traslladàrem al nou edifici els de tercer tinguérem un paper important –mobles i llibres cap a la nova casa- i pot ser jo em vaig significar, com també al viatge de fi de carrera, sembla que el director, es fixà especialment en alguns de nosaltres i féu la proposta de nomenament interí... Aleshores Isabel tingué un paper important, doncs en actuar com a professora de pràctiques –jubilat Dn. Manuel i abans de la vinguda de Palacios-, feia de “directora” nostra i ens visitava sovint, per departir amb nosaltres i donar-nos alguna indicació, tot i que havia delegat en l’Enric Arenòs que feia de “coordinador”...
Encara hi vaig tornar a l’annexa, desprès de tres anys fora: un al Tormo i dos a Albocàsser i em vaig trobar a nous companys: Gresa, Forcada, Prieto...i nou director, Juan Palacios. Recordàvem –Isabel i jo- que vaig ser mestre de dos dels seus fills: primer “Isidorin” –és el què té dir-se com el pare, que cal distingir i queden diminutius de per vida...- i, desprès, Santiago. Molt diferents: el primer treballador i callat i el segon més entremaliat, però molt intel·ligent. I clar, de seguida Isabel començà a ensenyar-me les fotos dels fills...a dia d’avui: desconeguts del tot –i algun ja calb, com Fernando el segon xic-, amb les seues parelles i els seus fill, cadascú en un lloc i fent coses diferents, clar. En això entrà la germana que queda d’Isidoro –que crec que fou mestra de Benicàssim molts anys- i Isabel em presentà: ella recordava el temps d’Ares i dins i tot conserven un quadre del poble en perspectiva, que m’ensenyaren amb gust. Parlàvem també de la gent del moment, companys, professors, inspectors i de com jo vaig agrair-li al seu cunyat, el capellà –Dn. Fernando- el consell que em donà, en anar a acomiadar-me a sa casa a la plaça Mª Agustina on vivia amb les seues germanes –Piedad entre elles-. Em digué: “Marcos –estàvem a l’any setanta encara!- sigues, dels mestres, amic i conseller...” I, en efecte, em serví de molt haver practicat una tal “conducta” professional, com el palesa, en els confidències que faig de la meua feina d’inspector escolar.
Bé, es feia tard i ens acomiadàrem i Isabel tornà a moure’s –agafant-se pels mobles- en voler acompanyar-me a la porta. Vaig saludar-la afectuosament i vaig desitjar-li bons pronòstics, així com que fera arribar als xics el meu record i la meua salutació i felicitat per a les famílies respectives i la respectiva col·lecció de criatures –alguns ja a la universitat!- I fou tot. Jo me’n vaig anar satisfet i crec que ella es quedà agraïda per la meua atenció...símptoma evident de què ens fem majors i els afectes pugen a flor de pell, en recordar els vells temps.
La relació es manté, atès que Isabel continua felicitant mon pare, pel seu –nostre- sant i si ell se’n recorda –cada vegada més afectat pel principi d’ictus que ha patit- m’ho diu i jo faig els possibles per contactar, ni que siga per telèfon. Últimament, a més, perquè ha tingut el detall de “fotografiar” el quadre del poble d’Ares, que al que fou despatx del seu marit a sa casa, m’ensenyà acompanyat també de la germana d’Isidoro, que vivia aleshores amb ella i ha faltat recentment –era de l’edat de mon pare-. La reproducció va signada i dedicada al dors i tinc intenció d’emmarcar-la, clar. A tot això, s’ha afegit el contacte epistolar per e.mail que he iniciat i mantinc amb Fernando, fill dels Andrés.  Fou arran d’haver trobat –i llegit amb gust- un article seu a una revista d’Hª Moderna, al departament de Mestre, en alguna de les visites que feia jo a “Dn. Antonio”, pel tema Climent: el signava “Fernando Andrés Robres”, de la universitat autònoma de Madrid i em va semblar evident de qui es tractava. No obstant vaig trucar a Isabel, que m’ho confirmà i, tot seguit, vaig mirar de posar-me en contacte amb el xicon, que em contestà de seguida i així hem anat mantenint la relació, l’últim episodi ha estat la tramesa d’una foto –amb Dn. Isidoro al grup- dels escolapis de Castelló, quan fa alguns anys celebràvem l’encontre dels antics companys de curs: la instantània recull el moment de l’entrega d’un quadern commemoratiu a tots nosaltres, en presència d’alguns professors d’aquell temps –el pares Juan Bautista Ramón i Llopis i els professors seglars Aguilella, Andrés i Broch-.
L’últim contacte amb Isabel ha estat per demanar-me l’original de la fotografia de sa sogra –la mare d’Isidoro- amb les seues alumnes de l’escola d’Ares, alguna de les quals, germanes de mon pare –Júlia, la major que morí ofegada anys més tard a València, en una de les inundacions del Túria i pot ser Cornèlia i Carme-, motiu pel qual mon pare la tenia, la foto. I és que fa temps els hi varem fer arribar una còpia –a ells i a Alfonso, de Benicarló- i ara voldrien una reproducció de més qualitat, en record de l’àvia[4]. He quedat que miraré de trobar l’original.



                                                     X

Finalment s’esdevingué la presentació del volum commemoratiu del III centenari del bisbe Climent: fou el 17 de maig dXel 2011, a Castelló, a la carpa habilitada de la plaça de Sta. Clara, seu de la fira del llibre. Havia estat una llarga espera...als cinc anys de la celebració! I que, com deia Paco Marco, “té delicte” haver tardat tant. Efectivament, ja a finals del 2006, mentre es cloïa la celebració, vaig ocupar-me d’anar recollint els textos de les intervencions –a València, a Castelló i a Barcelona- dels ponents amb qui havia mantingut contacte més directe. Tasca feixuga, no cal dir-ho, perquè els qui havien escrit la seua intervenció no eren la majoria, precisament i encara em costà d’aconseguir-la. D’entre els qui no tenien més que unes notes en fitxes, hi havia León Esteban, que sort varem tindre de que la seua conferència es gravà, vaig aconseguir-la, finalment, i es transcriví. No sense dedicar-me a revisar-la amb detall i consultar-li alguna cosa a l’autor. Altres –Bada i Pere Molas- mai no em varen remetre res, tot i la meua insistència –que fou molta-. Per la seua banda el “coordinador” de l’edició –Rosas- aconseguí les intervencions de Júlia Beltrán i algú més amb qui havia contactat.
Així que semblava que la cosa es posava en marxa amb els materials recopilats, encara que lentament, perquè havia passat més d’un any, quan s’esperaven notícies de l’edició immediata i la “notícia” fou que els de publicacions de la UJI pensaren un nou format per al llibre: en lloc d’apartats per dimensions –Climent, professor universitari, bisbe, mecenes...- i llocs –València, Barcelona, Castelló...- i la inclusió dels treballs subsegüents, a tall d’ “actes” de l’esdeveniment, adoptaria un format convencional de capítols i en concret a mi, que vaig presentar tot un seguit de comunicacions a cada lloc, se’m demanava refondre-ho tot en una única aportació...(?) Vaig mantindre diferències amb Manel Rosas i amb la pròpia editora, Carme Pinyana, perquè suposava una nova feinada per a mi i tampoc veia clar el nou format. Finalment, però, vaig haver d’accedir, refondre-ho tot en un capítol que vaig rebatejar amb el títol de “La personalitat polièdrica del bisbe Climent” i tornar-ho a remetre a l’espera de notícies, que arribaren en forma d’esborrany de l’edició mesos més tard. Una tramesa que em feia Rosas i que vaig dedicar-me a llegir amb cura, de tal manera que vaig trobar –en els treballs- més d’una incoherència, contradiccions entre alguns autors, errades conceptuals i fins i tot cronològiques, que li vaig palesar a Manel...I que es varen corregir algunes i altres no, com s’ha vist en l’edició, que és a la què vaig tindre accés, no al text previ, tot i haver-me ofert a fer-hi l’última revisió...
Passà una nova temporada sense notícies –que jo intentava aconseguir, recordant de pas que hi havia un material gravat i que era un llàstima no incloure’l en forma de dvd, a la contraportada del llibre- fins que se’ns anunciava la immediata aparició del llibre abans de final d’any (2010), que s’allargà fins a la primavera del 2011. I quan ja semblava culminada la tasca i decidida la data de presentació, com que estàvem en vespres de les eleccions municipals, els del PP demanaren ajornar-ho (!). Finalment es programà –també abans de les eleccions!- per al 17 de maig i a la fira del Llibre de Castelló, en lloc de a la Llotja del Cànem com s’havia fixat inicialment. A mi m’anava més bé a la Llotja, perquè m’havien demanat dir algunes paraules com a membre de la comissió organitzadora i en representació dels autors i havia preparat, expressament, un power point amb alguns trets de la personalitat de Climent, en el context de la Il·lustració, per glossar la presentació del llibre. Finalment vaig haver de canviar de format i adreçar unes paraules als assistents, amb el fil conductor dels llocs climentins més significats del nostre Castelló, que visitàrem mentalment des de la carpa de la plaça de Sta. Clara...
Així que, tot i el retard, a mi em feia il·lusió l’oportunitat de recuperar la figura del “meu” bisbe –Climent- que s’ha convertit –per a mi- en un tema recurrent, ara amb motiu de l’esperada publicació del llibre commemoratiu. Es programà l’acte amb la presidència del rector de la UJI –Dr. Climent!- i havia de copresidir Mulet, el regidor de cultura i diputat, en representació d’aquesta última que coedità el llibre i aparegué en la col·lecció “Les Aules”, d’emblemàtic record i significació també climentines. Finalment Mulet no hi fou present i sí, en canvi, el president del Consell Social de la Universitat. De manera que amb temps –i amb el neguit propi- arribàvem als aparcaments de Sta.Clara i pujàrem tot seguit a la plaça, on ja començava a haver-hi gent coneguda: els Flors –Agustí, Maria, Agustinet, Avel·lí, Dolors...-, Paco Marco, Manel Rosas, Carme Pinyana i Paco Fdez. Beltrán, Vicent Pitarch, Vicent Gil, Olucha...Ens trobàrem i saludàrem i es començà a sentir per la megafonia, l’anunci de l’acte –amb menció expressa de qui intervenia...- Així que anàvem passant a la carpa, mentre el rector i els seus acompanyants arribaven també i Paco Fdez. i Carme Pinyana me’l presentaven i una vegada que la gent s’acomodà –en primera fila, mon pare, Tere, Mª Rosa i Pau i els cosins Obdúlia i Vicent-, el rector Climent obria l’acte i tot seguit em donà la paraula. No cal dir que fou un moment emocionant per a mi i de segur que es notaria: per la figura que rememoràvem, les persones que ens acompanyaven, el “marc” del moment i la presència del rector...amb el mateix cognom que l’homenajat (!), coincidència que no vaig estar-me de destacar, al fil de la meua intervenció [5]. Els comiats de rigor, en acabar, i la foto dels quatre membres de la comissió organitzadora, que figurem com a coeditors a la portada del llibre.
Arran d’això i diplomàticament vaig fer-li a Paco Fdez. una al·lusió a que Climent no estava esgotat i que estava treballant la recollida i tractament d’una antologia de textos, per al Consell Valencià de Cultura. El fill de Júlia Beltrán -més diplomàticament encara- feu com u que s’alegrava, però no es donà per al·ludit del què jo volia: que feia temps que tenia el meu original d’una nova monografia de Climent –amb més de cent il·lustracions-, que m’havien ofert per publicar en coedició la UJI amb l’IEC –Institut d’Estudis Catalans- i que es trobava “hivernat” si no oblidat del tot. Quan, desprès i per e.mail, vaig recordar-li el tema a Vicent Pitarch i preguntar-li que si la UJI se’n desdeia, l’IEC assumiria l’edició, em contestà que “de cap manera” podria fer-se’n càrrec en solitari. Així que un contracte signat –per mi, perquè no em passarem la còpia del document amb les altres dues signatures: IEC i UJI, si finalment signaren, que tampoc ho sé- ha quedat en res...de moment.
Tampoc l’edició del llibre commemoratiu ha estat “gloriosa”, precisament. No cal dir que m’he pres la molèstia de rellegir-lo bé –en les seues més de tres-centes pàgines i fins i tot en el meu text he trobat errades –“calvari” per “clavari”, en parlar de l’organització de la Casa dels Òrfens- que he consultat expressament al meu original, on es troba correctament. O el cognom de Felip Bertran, l’amic i company de Climent que, en el text de J.Miquel Francesc –que, per cert, arribà tard a l’acte amb no sé quina excusa de Lledó, d’on és “prior”-, en parlar de l’exposició commemorativa i incloure alguna il·lustració, es troba trucat com a “Beltrán”. I la cosa no té un fàcil adob, perquè no es probable que s’esgote l’edició actual i es pense en reeditar el llibre. Una llàstima. Per això l’episodi de l’edició del llibre m’ha deixat un sabor agredolç, sobre tot perquè des del primer moment vaig oferir-me per fer-li un seguiment acurat –i vaig suggerir la incorporació del dvd amb les filmacions, que tampoc es tingué en compte-. Encara he hagut d’empassar-me’n una altra: dos textos dels que vaig fer arribar a Manel Rosas –bé que en una segona tanda, perquè vaig tardar més en aconseguir-los- no han aparegut: el de la professora Irene Palacio i el del pare Devesa. I això que Manel, en rebre’ls, em contestà assegurant-me que els incorporaria a la resta... Al pare Devesa no he tingut coratge de dir-li-ho i a Irene i Cándido no he tingut més remei, perquè en ser ell també autor d’una comunicació –que sí que apareix a l’edició- estic segur que ha hagut de rebre el llibre, amb la corresponent sorpresa i malestar en comprovar que el d’Irene no. Així que els vaig posar un correu, dolent-me del fet i assegurant-los que jo havia tramès el text, fins i tot que si es feia una reedició ja me’n cuidaria personalment de que aparegués –cosa poc probable. En fi que com li passà al propi Climent –i ara al seu admirador: jo mateix- hem passat alguns episodis poc grats, que hem hagut d’assumir –veges quin remei!- I encara restaren alguns temes per tancar: la mateixa biografia de referència que no trobava aixopluc, desprès de sengles nous fracassos en la col·lecció Alfons el Magnànim: un de Vicent Franch –que diu voler “textos” més que no biografies- i l’altre de part del propi Mestre que –ho comprenc- li ha donat preferència a la tesi de Camil, per publicar-la a la sèrie que ell dirigeix. Mala sort. Sobre tot desprès de l’itinerari tortuós que ha seguit la cosa, quan inicialment Corts en la entrevista inicial amb Bada, suggerí que la monografia podria publicar-se a la “balmesiana” que ell patrocina, encara que quan jo per e.mail li recordava el tema i fins i tot li vaig tornar a remetre el text, revisat, no el vaig trobar receptiu. Al moment que semblava que la coedició UJI-IEC anava seriosament, fou quan els de la Balmes reaccionaren i oferiren unir-se a la coedició, però publicant-la ells i al seu fons, cosa que vaig desestimar perquè calia tornar a refer els contactes i em semblava poc seriós. Finalment, com glossaré més endavant, el llibre aparegué el 2018, en una coedició de l’Ajuntament de Castelló i la pròpia UJI. I encara, sobre Climent, hi havia la proposta de l’Antologia de textos que vaig presentar al CVC –Consell Valencià de Cultura- que s’ha materialitzat, com també glossaré i un nou suggeriment que vaig fer-li a Franch per publicar un “Epistolari” climentí, amb l’ajuda de Bea Segarra i Camil Vàzquez i que no reeixí aleshores.

                                     
                                                    XI

Un dia dels “trobats” ben trist. Un missatge al mòbil y la veu tremosola de Maria Flors...m’he temut el pitjor, com efectivament ha estat: Agustí Flors ha faltat la matinada del dia 24 d’agost, festa a Ares –i a Benicarló- per la diada de Sant Bartomeu, a Ahín, on passaven l’estiu a la casa que hi tenen. Amb la veu afectada, Maria, ens ha deixat un missatge, explicant breument l’episodi: a les tres del matí, Agustí s’ha sentit malament, l’han hagut de portar a l’hospital de La Plana y ha mort al poc: el funeral a Santa Maria a l’endemà, a les 12... Encara m’he trobat un segon missatge, ara del Avel·lí, el seu germà menut, també molt afectat, repetint l’episodi i demanant que ho feren saber a la gent de València, del grup de Mar...Y una trucada directa de Vicent Franch, amic d’ells y estiuejant com ells a Ahín, d’on sembla que fou alcalde, ara jubilat com jo de la Universitat y amb qui mantinc bona relació. Em cridava per confirmar el tema del soterrar, perquè ja coneixia el desenllaç y ja m’avançava que preferia anar al tanatori, que no al funeral “perquè ja saps que jo no soc molt de misa...” afegí, com efectivament feu el mateix dia per la vesprada. Es dolia Vicent i es sorprenia d’haver parlat amb ell “in extenso” un parell de dies abans –discrepant civilitzadament vull suposar, tot i que ambdós havien estat vinculats al PSOE, crec i d’idees ambdós més bé d’esquerres-. Fins i tot la nit anterior s’havien trobat al carrer anant l’Agustí a moure el cotxe, que el tenia aparcat uns carrers més avall de casa.
El cas és que Tere i jo ens quedàrem molt afectats, contactàrem amb la gent de València y planificàrem l’anada a Castelló: finalment acordàrem anar a l’endemà de bon matí al tanatori, per no arribar justets a la missa y poder estar amb la família una estona més. Vam pensar de cridar a l’Avel·lí, més que no a Maria, per no trasbalsar-la encara més i, en marcar el número, vaig detectar de seguida la veu de la Dolors, la seua dona, per donar-los el condol y dir-los que aniríem, naturalment, a Castelló. En això que la Dolors em digué: “ací està Maria, vols parlar amb ella?” Clar, clar –es veu que la tenien ells a sa casa, cosa molt d’agrair-. Vam donar-li el condol y la vam trobar un pèl més refeta que quan ens deixà el missatge y quedàrem a l’endemà al tanatori. Així ho programàrem y al l’endemà de bon matí emprenguérem viatge cap a Castelló, encara que vam matinar massa y arribàrem abans que no ells, cosa lògica d’altra banda, perquè havien estat molt atrafegats tot el dia fins a tard, amb visites y trucades. Finalment arribà Maria en companyia de l’altre germà de l’Agustí i la dona y li participarem directament el nostre pesar. Estava prou refeta y ens donà algun detall més de l’episodi: el metge que arribà d’Artana, de l’ambulatori de guàrdia de la comarca y que el trobà prou malament –li faltava la respiració- com per cridar una ambulància i portar-lo a l’hospital, on sembla que arribà molt malament i ja no es recuperà: l’episodi cardio-respiratori fou fulminant. De seguida es mobilitzà la família –Avel·lí i Dolors- encara que no es pogué fer res més que fer costat a Maria i l’Agustinet que ja baixaren a Castelló, amb el xicon molt afectat i descontrolat. De manera que la preocupació de Maria, ara, és l’Agustinet que, en la seua dèria de la immortalitat i les tècniques d’hibernació que sempre l’han angoixat, ara ho focalitza amb el seu pare mort i no para d’exigir de vendre la casa i les propietats i portar a l’Agustí a Califòrnia per hibernar-lo i esperar el moment en què la ciència puga tornar-lo a la vida... Agustinet ha hagut de ser assistit pel psicòleg de l’associació que ha interromput les vacances, per fer-se’n càrrec i Maria tem que no se l’haja d’internar-lo...Y és que el problema que tenen amb l’Agustinet portat per ambdós -Maria i Agustí- es feia més suportable, ara però la situació es torna més delicada i caldrà que la família els faça costat en la decisió a prendre. Els components del grup Mar, que ens hem trobat a Santa Maria, ja hem detectat la gravetat de la qüestió i caldrà que ens plantegem com ajudar. Tere i jo valorem que caldria explorar una intervenció prèvia, mitjançant el recolzament d’un monitor que “acompanye” a l’Agustinet, per recuperar una certa normalitat en les activitats, en les què participava fins ara, encara que restaria el tema domèstic, perquè Maria sola podria no poder fer-se amb el xicon, en determinats moments...Tema, doncs, delicat i feixuc que caldrà seguir-lo de prop.
Abans de baixar a Santa Maria ha vingut alguna gent més, com l’Eliseu Climent i la dona que han donat el condol a Maria i han passat a veure a l’Agustí, a la saleta, moment que hem aprofitat també Tere i jo, per passar a veure’l, també. La visió no impressiona –fora de la tristor que produeix- perquè en haver estat tan ràpid el traspàs i no haver patit llargament, el rostre de l’Agustí estava molt natural. Encara hem parlat una mica més amb la família i a Eliseu Climent que ens mirava i no parava li hem explicat la nostra vinculació amb el Flors i com a ell el coneixem i saludem sovint al Centre Octubre. Li hem recordat que fórem també amics de Ferrer i Gironés i que, en certa ocasió ens trobàrem els tres a la Llotja...Tere ha afegit que tingué a l’escola a la seua filla. Li he fet honor al seu cognom “Climent”, recordant-li a l’il·lustre castellonenc, Josep Climent... “el bisbe Climent, clar” ha dit de seguida. Jo li he explicat que fou –justament- quan l’Agustí era president de l’associació “Josep Climent” que s’esdevingué l’aniversari dels 300 anys del seu naixement i que aprofitàrem per retre-li homenatge, havent-se presentat, la passada fira del llibre a Castelló, el llibre commemoratiu, amb les conferències i ponències del moment. El personatge no li era desconegut a l’Eliseu, perquè de seguida ha afegit “Si l’església d’ara se semblés només en el 50% al bisbe Climent, una altra cosa seria...” I tant! En això que ha anat venint més gent i nosaltres ens hem acomiadat per assegurar-nos aparcament a la vora de Santa Maria, tot oferint el nostre cotxe per si algú ho necessitava.
Així hem arribat al “carrer de l’Aigua” –nom que recorde de la meua iaia Antonia-, ara plaça Cardona Vives on hi ha casa la marquesa –un casalici de l’estil de la del marqués a Benicarló- i que m’ha portat a la memòria al tio Ximo, el de la tia Anita, que a temporades anava a Sevilla, a treballar les propietats que sembla tenia allà la tal senyora. I hem passat a Santa Maria on ja acudia la gent i, en entrar, m’ha semblat reconèixer a Tonico...en caminar feixuc, però amb la mateixa altària i les ulleres que duia, quan jo era menut i el vaig conèixer. D’això fa seixanta anys...així que el tal Tonico si era ell –de seguida ens vam trobar amb l’Avel·li i la salutació i el condol em vam distraure i quan em vaig girar ja no el veia- tindrà els vuitanta fets. Fou a la casa de la modista i amiga de ma mare, Teresa Alegre, que crec recordar que vivia pels voltants del carrer Governador a prop de l’antic trinquet del “Pastoret”. Sovint jo l’acompanyava –a ma mare- i en una ocasió un xic molt alt estava a la casa: “és Tonico” em digué algú i vaig interpretar que era de la família, pot ser nebot de la tal Teresa Alegre i no sé si no germà de la mare de Dolors, la dona de l’Avel·lí. Crec no haver-lo vist més des d’aleshores, però era ell segur, i prou mal que m’ha sabut no confirmar-ho personalment. Igual s’enrecordava de la sra. Tonica, ma mare, clienta i amiga de la seua tia...Pot ser la pròpia Dolors m’ho aclariria...
En això que Maria Socorro Mercé ens veié i s’atansà a saludar-nos i, tot seguit, el seu germà, preparats com estaven amb la resta de la gent del cor “Pentecosta” per retre-li a l’Agustí l’últim homenatge, mentre l’Avel·lí els donava les últimes instruccions i els prenia el “to”. Els Xapa, tot just arribats, ja ens saludaven de l’altra part del temple i anaven, darrere, la Rosa Serrano, Josep i Mabel, Ximo i Pilar, Marc Gonzalo i la gent estava expectant  esperant  que el seguici fúnebre accedira a l’església, perquè els nou capellans ja es dirigien a l’entrada principal. Encara l’Avel·lí se m’atansà i em demanà que iniciara l’aplaudiment, quan els seus fills col·locarien la quadribarrada sobre el fèretre, al final de l’ofici i així la gent hi seguiria, com efectivament ocorregué. Primer cant d’acolliment, mentre el seguici arribava a l’altar i començament de la litúrgia, presidida per Guillem Badenes. Guillem, en anunciar l’ofici per l’ànima de l’Agustí, ja ho feu emocionat i no deixà de mostrar-se en tota la cerimònia, especialment en l’homilia que fou un record sentit de la figura del finat, encomiant la seua bonhomia i les seues qualitats personals, cíviques i cristianes, davant de Maria, a la què es referí en tot moment i que ajudà a pujar el nivell emotiu de l’acte. En un moment, vaig arribar a pensar que no acabaria l’homilia, doncs el Guillem ja ho feia entretalladament i mig plorós. El moment de la comunió fou també emocionant, pels càntics del cor i perquè havies de passar pel costat del fèretre i jo no vaig poder d’estar-me de posar la ma al damunt uns segons, en un intent d’acomiadar-me de l’Agustí més íntimament, cosa que em valgué emocionar-me com no ho havia estat en tot l’acte i arribar al Guillem, que repartia la comunió, molt afectat. Acabà, finalment, l’ofici que mantingué l’emoció fins al moment de les oracions pel difunt, en un to de sòlida fe i reconeixement a l’Agustí. Mentrestant el cor anava interpretant diverses peces, plenes, també d’emoció.
Arribat el comiat, efectivament els xicons de l’Avel·lí cobriren el fèretre amb la quadribarrada i jo vaig iniciar l’aplaudiment que seguiren els presents, mentre el seguici anava cap a la porta del temple...on justament hi és la tomba de Climent. Vull esperar que el nostre bisbe, en passar pel seu costat, beneiria l’Agustí, que tan sols fa unes setmanes i com a membre de la comissió del centenari climentí, participava a la veïna plaça de Santa Clara en la presentació del llibre de l’esdeveniment. Encara vaig haver de fer de mitjancer, a l’inici dels actes, en atansar-se’m el que resultà company de laboratori de l’Agustí –el professor Carbonell- i preguntar-me si era de la família, perquè ell no coneixia més que a Maria i es trobava perdut. Així el vaig portar cap a l’Avel·lí i la Dolors mentrestant hi arribava la Maria i encara al final de l’acte –una vegada havien ell i un altre company de l’Agustí- donat el condol a la Maria, se m’atansaren de nou per si els podia donar algun telèfon dels Flors i els hi vaig donar. Carbonell em confessà que coneixia a l’Agustí des de sempre i que la seua filla tenia l’edat de l’Agustinet: 39 anys ja!, que es convertia –l’Agustinet- en el problema número u, ara, de la família, en faltar son pare, com la pròpia Maria ja ens havia dit. Encara algú –que enmig de les successives emocions viscudes no em vaig quedar amb el seu nom- se m’atansà per preguntar-me si jo era Marc Adell...(?) amb accent català. Em digué que l’Agustí li havia mostrat dies abans, el llibre del centenari...I vaig entendre que ell mateix estava vinculat a la facultat d’Història de Barcelona, encara que jo no el tinc present dels actes del 2006. Aleshores vaig avançar-li la intenció de fer a Barcelona, la presentació del llibre, a càrrec de Corts Blay i a la facultat de Teologia, per la significació com a hereva del col·legi episcopal de  Climent i perquè el fons antic de la biblioteca custodia els exemplars que constituïren la fundada per Climent i al front de la qual posà el seu deixeble, Fèlix Amat... En això, per darrere, algú en digué “Don Marcos” agafant-me del braç: era Guillem Badenes. Ens abraçàrem i el felicitàrem Tere i jo per l’eucaristia tan sentida i testimonial, com així a la resta de capellans que ja desvestits ens acomiadaven a la porta del temple. Abans havíem saludat als Vizcarro, ara president de l’associació, que havien vingut de Vinaròs, a la dona de Quiquet de Castàlia, amb la què havíem parlat al concert, feia un mes, quan els Flors passaren el dia a la sènia i al tardet els acompanyàrem a Vinaròs.  També als Sanahuja, la dona del qual és companya de magisteri de la promoció i a Manel Sifre... En fi, ara acabada la cerimònia, els Xapa s’acomiadaven i la resta de gent del grup també ja a fora del temple i Maria rebent el condol de tota la gent. Nosaltres també, fent un gest d’adéu, ens adreçàrem cap a l’aparcament molt afectats per la pèrdua de l’Agustí.
Encara de camí, Tere i jo anàvem recordant els moments viscuts i analitzant la situació, especialment pel que respecta al xicon dels Flors, que haurem de valorar els del grup de Mar, per si podem fer alguna cosa...I un dia trobat més, ara carregat de tristor, encara que per la fe que tenim –o hauríem de tindre i més ferma- ens sentim un pèl reconfortats...Per sempre amic Agustí.



                                                       XII

El bon amic i enyorat Atanasio Abellán –Pérez...- em sorprengué un bon dia amb allò de “La cosa, Marcos, es que hablen de uno aunque sea bien...” Lògicament vaig intentar corregir-lo: “querrás decir, Atanasio, aunque sea mal...” “No, no, aunque sea bien...” insistia ell. Bé, d’Atanasio crec haver parlat ja i fou a Albocàsser on ens trobàrem i férem amistat: ell era el secretari del jutjat d’instrucció i la relació venia perquè, sent jo mestre m’hostatjava a la Fonda de Fèlix, amb el jutge, el seu cap, José Maria Fernández Serrano i, en vindre a buscar-lo o trobar-me a mi amb ell, ens relacionàrem també. Eren els anys seixantes i el castellà –of course!- la llengua habitual i amb més motiu, entre els funcionaris: jo ni m’havia pogut canviar el nom encara.
Més tard, de València estant, vaig fer per localitzar-lo, cosa que no em fou difícil, perquè sabia –o sospitava- que feia de secretari de govern de l’Audiència Territorial, càrrec que sembla havia ostentat ja son pare. I, efectivament, un dia em vaig atansar a l’Audiència i el vaig trobar: crec que s’alegrà també i, en preguntar-nos mútuament com ens anava, jo l’assabentaria de la meua nova funció inspectora i ell em deia “...pues yo trasteando por aquí..” Lamentablement, al poc de temps, vaig saber que havia faltat.
En ve al cap el bo d’Atanasio i les seues paraules, per l’encontre fortuït i internauta que he tingut amb algú, arran d’obrir un dels nombrosos correus que t’arriben cada dia. Fou el què va tot seguit amb la típica invitació a connectar-se per internet i que anà així:

----- Original Message -----
From: Salva Pérez
Sent: Tuesday, October 25, 2011 1:34 PM
Subject: Invitation to connect on LinkedIn


LinkedIn




From Salva Pérez

Professor de Secundària at Conselleria d'Educació Generalitat Valenciana
Valencia Area, Spain



I'd like to add you to my professional network on LinkedIn.

- Salva










Així que vaig contestar al requeriment, amb una resposta més o menys convencional, però tampoc freda:
Subject: Re: Invitation to connect on LinkedIn
Date: Tue, 25 Oct 2011 13:50:27 +0200
Em preguntava, Salva, per què vols afegir, al teu "Linkedin", a un jubilat, antic inspector d'Educació, és cert, i encara preocupat de com van les coses al sistema educatiu i al moment sociopolític i econòmic -i (in)moral- que vivim. Ens coneixem?

               
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.



---------------
            Que fou, immediatament, contestada per l’ “interfecte”:

Marc, efectivament ens coneixem. Jo he sigut un professor a Picassent que vaig coincidir quan tu vares ser inspector. Vaig rebre una visita teua que encara recorde, i ja que treus el tema, mai vaig tindre ocasió d'agrair-te el teu treball. Recorde haver llegit un article de Fernando Fernán Gómez on es queixava que a Espanya sols s'enviaven cartes de queixa, i mai d'agraïment. Des que ho vaig llegir em vaig prometre ser l'excepció, i per això volia des de la meua situació (actual professor de l'escola pública, i víctima de les noves maneres de fer les coses del nostre govern valencià) aprofite aquest correu per saludar-te i agrair-te el teu treball, no tan sols com a treballador sota la teua inspecció, sinó també com a coneixedor de la teua tasca en defensa del sistema educatiu i de l'escola. 
Recorde especialment una anècdota, en un curs que es va celebrar al centre de formació La Florida de Catarroja; ens havien obligat (així és l'escola privada) a assistir a una conferència d'un professor d'Euskadi, del qual no recorde el nom (posa't en situació, professors de 23 hores setmanals, més n complementàries, cansats de la jornada, etc.). Tu li plantejares una pregunta en valencià, i per això algú (que no el professor basc) va dir que no ho entendria. Tu em dixares bocabadat (i admirat) quan li digueres que t'acollies al teu dret constitucional de parlar en valencià i, en tot cas, li traduiries, en acabar, allò que no haguera entès. D'aleshores que seguisc la teua trajectòria.
Tens la meua admiració al teu treball, que et reitere. I respecte de la pàgina Linkedin, m'hauràs de disculpar, ja que m'he apuntat  a la xarxa, i ella automàticament ha enviat a tots els meus contactes la invitació. 
Aprofite també per convidar-te a que visites el meu bloc, www.salvaperez.blogspot.com
Rep una forta abraçada.
--------------
No cal dir que em va sorprendre agradablement –diríem allò de “a quién amarga un dulce?”- perquè ja se sap que als jubilats se’ls fa poc de cas i vaig recordar, de seguida, les paraules d’Atanasio:  “La cosa, Marcos, es que hablen de uno aunque sea bien...” I, ara, sabent amb qui parlava, ja vaig respondre de manera més personal i amb interès:
Ja ho he fet, amic, de visitar el teu “blog” i ara sí, en veure la teua foto m’ha vingut al cap la teua persona i és que la memòria visual funciona de vegades millor que altres memòries. A més veig que tens família, per la criatura que portes al braç, en una altra instantània que has penjat. I celebre haver-te retrobat, perquè quan u passa a la condició de jubilat sembla que s’ha acabat quasi tot, especialment la preocupació pel que u féu de “jove”.
Així que m’alegra saber que no és del tot així. I per si és del teu interès, jo també tinc “blog” i “web”. Si tens gust en visitar-los:


            Una salutació.

                        Marc






I, novament, Rafa em contestà i encara afegia algun altre record, que jo confessaria haver-se’m esborrat de la memòria:

----- Original Message -----
Sent: Thursday, October 27, 2011 5:59 PM
Subject: Una anècdota de fa anys



Amic Marc, he recordat una altra anècdota sobre el que vaig aprendre del teu treball, i que m'impactà aleshores. És una anècdota que utilitze sovint a les meues classes per a explicar als xics i les xiques com és d'important el tema del material.
El fet és que jo treballava a eixa escola de Picassent privada. Tu vingueres un dia i decidires visitar les classes per vore el nostre treball. No t'he de dir com de nerviós estava jo, vaja (és una cosa que supose que no sabràs, però a les escoles com la meua els professors patim mil pressions per part de la directiva, dels pares i dels mateixos xiquets, fins i tot en el cas que l'escola se'n diga cooperativa de professors) per la visita de l'inspector.
Entrares a la meua classe. Estava explicant un tema sobre la comunicació humana i la suposada comunicació animal i les seues diferències. Tu estaves com qui passava i no feia cas, però estaves pendent de tot el que hi havia a l'aula. Aleshores, i ací va l'anècdota, et fixares que un alumne no tenia el llibre damunt de la taula. Feres parar la classe i preguntares què passava amb això. Ens feres notar a tots, i a mi el primer, que un alumne ha de tindre el seu material a taula com a primer pas, i que el professor ho ha de tindre en compte. Jo no recorde com em vaig eixir del pas, però des d'aleshores sempre vigile que els alumnes li donen importància a les seues condicions de treball i al seu material.
Com et vaig dir en l'altra carta, sempre lamente que la vida no ens dóna ocasió de ser agraïts amb les coses que hem aprés o amb les persones que ens les han ensenyat. Per això com que tinc aquesta oportunitat, vull donar-te novament les gràcies per tot el que durant anys ens has fet aprendre (tot i que de vegades no ho hem pogut valorar fins passat el temps)
Rep una forta abraçada.
Salva Pérez

-------

I així prolongàrem l’intercanvi:
Noves gràcies, Salva, pel bon record, encara que em deixes un pèl preocupat, amb això de què vaig parar la classe i vaig demanar-te explicacions perquè aquell xicon no tenia llibre...Més bé em considerava, a mi mateix, com a discret i, tot i detectar possibles situacions anòmales, les comentava, discretament, amb els profes o la direcció, a part. En fi, que sembla que els altres no el veuen a u, com u mateix es veu...
    Fora d'això un plaer haver-te retrobat i em ve molt bé el teu correu d'ara, per demanar-te permís per incloure el text dels e.mails que m'has adreçat, a les meues memòries. I és què, com a bon jubilat, estic escrivint-les: les he titulades "Fer de mestre" i he dedicat un capítol al "dies trobats", on vaig relatant anècdotes com el fet d'haver-te retrobat desprès de tants anys, o visites i encontres que he tingut, últimament.
    Estic pendent, Salva, de la teua autorització.
    Una abraçada, també.
                                                           Marc

--------

I Rafa, ara, autoritzant-me a “intertextualitzar” la seua intimitat i afegir-la a les meues memòries:


Amic Marc, naturalment que tens la meua autorització. Tingues ben clar que jo tinc un record molt entranyable dels teus consells, i tingues per segur que si no hagueres parat la classe (bé, pròpiament no la parares, perquè en eixe moment jo no estava explicant, sinó que havia posat activitats) possiblement no m'haguera aplegat tant el ten ensenyament. Un amic meu (José Manuel Mora Fandos) diu que als països anglosaxons diuen una expressió com "aprendre sentint", és a dir, que els aprenentatges que queden van associats amb sentiments. Segurament si m'hagueres fet la indicació fora de l'aula segurament no l'hauria entès tan bé com ho vaig fer en el moment, amb el sentiment de comprovar  com un alumne podia veure minvades les possibilitats d'aprenentatge perquè el professor no haguera atès a què li faltava el material.
Em complau també, molt, veure com continues treballant  i estàs preparant les teues memòries, que t'assegure que molts rebrem amb interès perquè segur que hi haurà grans ensenyaments per als que ens dediquem a la tasca docent, i els que vindran.
Una forta abraçada, Marc.


No és tot, però, perquè en fer arribar a alguns contactes que els d’El Punt no havien tancat l’aixeta a les meues col·laboracions al “Brollador”...

Sent: Thursday, November 03, 2011 1:52 PM
Subject: més crèdit d'EL PUNT

Els d'EL PUNT sembla que em renoven el "crèdit" -no l'hipotecari, l'altre- i tornem a ser-hi, amb l'actualitat al coll:
Una salutació.
            Marc Ant. Adell

Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.
-------- 


            ...em vaig trobar, entre les respostes rebudes, la de Pepe Minguet, un funcionari de la Direcció Territorial –de quan jo estava en actiu a la Inspecció Educativa- i que portava la cosa informàtica i ens treia –especialment als maldestres com jo- de les dificultats informàtiques amb què ens trobàvem: 

----- Original Message -----
From: Jose Minguet
Sent: Thursday, November 03, 2011 5:59 PM
Subject: Re: Fw: més crèdit d'EL PUNT

Doncs, com sempre, és un plaer llegir-te. Observe que, malgrat haver-te jubilat d'alguna de les teues facetes, segueixes molt actiu a nivell intel·lectual. I me n'alegre.
Sembla que la nostra societat està deixant-se arrabassar, "impasible el ademán", conquistes socials i econòmiques per les quals els nostres pares i els nostres avis es van deixar la pell. I el pitjor del cas és que una gran majoria sembla convençuda que no n'hi ha un altra eixida possible. Encara sort que el dia 20 "van a ganar los buenos"... (Aznar dixit).
Crec que articles com els teus, que tracten de posar una mica de seny en tot aquest desgavell, són ara més necessàries que mai.
¡Enhorabona!

Pepe


-------

            No cal dir que em donà –ara Pepe Minguet- una gran alegria i no només pel simple fet del (bon) record, sinó per la seua “militància” –si més no cívica- que en el en context oficial de la nostra relació anterior pot ser no havia tingut ocasió de produir-se. I vaig contestar-li, tot seguit, clar:


M'HA ENCANTAT, PEPE, REBRE LA TEUA EXTENSA MISSIVA I SABER DE TU. PER CERT COM TENS A LA FAMÍLIA I LA CRIATURA QUE JA NO DEU ESTAR EN INFANTIL, CLAR.
BÉ, ALGUNS JUBILATS ENCARA INCORDIEM, NI QUE SIGA PER FER-VOS COSTAT, ALS QUE ESTEU EN ACTIU I SOU COM "DÉU MANA" -ARA RAJOY DIXIT-, ENCARA QUE UN PÈL AGNÒSTICS.
    UNA SALUTACIÓ BLOGUERA:

            MARC

 
            Per les mateixes dates i per internet vaig trobar-me amb un enyorat alcalde i amic dels primers temps d’Inspecció a València: fou Albert Taverner, aleshores batlle d’Alaquàs...


De: marc adell marc.adell@uv.es
Para: "Taverner, Albert" altavernerf@yahoo.es
 Enviado: jueves 1 de diciembre de 2011 12:33
Asunto: contacte

A/. del Sr. Albert Taverner.

    Benvolgut:

    Amb intermitències he sabut de vos, amic Albert, però trobar-nos fa ja una colla d'anys que no ocorre. Com us va la vida? I on la féu? perquè jo us vaig conèixer a Alaquàs, on vos fèieu de primer alcalde democràtic i jo acabava d'incorporar-me a la Inspecció Educativa de València. I a fe que tinc un magnífic record d'aleshores, que vaig reflectint a les meues memòries que, com a bon jubilat, he emprès.
    Ara m'heu vingut al pensament, perquè els catalans -sempre els primers- han iniciat un estudi onomàstic, amb els cognoms de tot el territori i jo m'he apuntat. I, en respondre'm a un correu meu, demanen als qui ja estem en el tema, si coneixíem a persones amb alguns altres cognoms i el vostre n’és un. Així que us reenviaré el tal correu i vos ja decidireu el què.
    He accedit a vos pel Google, però entre la nombrosa informació i vídeos que hi apareixen no he trobat el vostre correu, que me l'han facilitat els amics de la Comarcal.
    Mentrestant rebeu una cordial salutació.

                Marc



Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.


------
         Tot seguit vaig rebre notícies seues, amb paraules del tot “bones” i afectuoses:


----- Original Message -----
Sent: Friday, December 02, 2011 9:36 PM
Subject: Re: contacte

Estimat Marc. He rebut el teu correu i m'ha donat molta alegria saber de tu, tot i que t'he seguit pel que escrivies ací i allà. I he tornat a recordar la teua intel·ligència, la teua amabilitat i la teua passió per l'escola. A Alaquàs els docents i els polítics d'aleshores et recordem amb estima i agraïts.
Compartim la condició de jubilat, però encara faig alguna tasca de reforç i presència a la Comarcal.
Hem vindrà de gust col·laborar en l'estudi onomàstic però no acabe d'entendre què és el que he de fer. Supose que si els passes el meu correu ja es posaran en contacte.
Salutacions

            Albert

-----

         Que vaig contestar, naturalment, amb el mateix “to” afectuós:


Estem a la recíproca, benvolgut Albert, de satisfacció per haver recuperat el contacte i hauríem de mirar de donar una passa més i trobar-nos algun dia, no sé si a València, perquè no em dius on féu la vida.
            Pel que fa al programa de cognoms catalans, és el què faré: donar-los el vostre correu i ells es posaran en contacte. El què em demanaren a mi fou la referència -nom i cognoms- als meus avantpassats de la branca paterna i ara estic pendent de més informació.
    I posats a recuperar els bons records del passat -no sé si ja estem amb la complicitat del de Manrique, per allò de que "cualquier tiempo pasado fue mejor..."- Però, saps que em digué Dn. Jaime de Juan -que molt major encara viu-, l'inspector secretari d'aleshores? Doncs feia poc de la meua arribada a València als començaments del curs 1980/81, sembla que us trobà en algun acte i parlàreu del "nou inspector d'Alaquàs". Em transmeté unes paraules vostres -o d'algú del vostre equip, pot ser el sr.Verdú, que el teníeu de regidor escolar- "Hemos tenido una suerte con Don Marcos..." Tal qual.
    En fi que com deia un bon amic que ja ha faltat i me’l vaig trobar a Albocàsser de secretari del jutjat, quan vaig anar-hi de mestre,  els anys seixantes..."La cosa, Marcos, es que hablen de uno...aunque sea bien..." I per més que vaig intentar corregir al bo d'Atanasio Abellan amb allò de "querrás decir aunque sea mal..." No hi hagué manera: "No, no...aunque sea bien..." Doncs això, Albert.
    Una nova abraçada.

                        Marc


         I així ocorregué la recuperació del contacte amb l’amic Albert Taverner.

      Encara, pels mateixos dies i anant-me’n a casa a migdia, em vaig trobar pel carrer a una exalumna de l’enyorat C.A.P –jo no hauria renunciat voluntàriament, però van prescindir de mi, com d’altres, en implantar el nou màster de secundària-, amb la què algun temps abans havia coincidit a la consulta de l’oftalmòleg i feia més temps encara amb les dues germanes Almenar, pel carrer. Bé el cas és que Silvia –que és el nom de la xicona- em preguntà per la meua vista –m’havien operat de cataractes- i jo vaig fer el mateix per la seua, amb alguna afecció menor que també millorava. I vingué a tomb parlar del nostre encontre al C.A.P. alhora que m’interessava pel seu treball –és advocadessa i atén al torn d’ofici- i per la seua germana que no l’he tornada a trobar. En això que ella insistia en recordar l’any del C.A.P. i no parava de parlar bé de mi –amb la corresponent vergonya meua que intentava tallar-la, mentre recordava les paraules del bo d’Atanasio...- i gastà la paraula “mestre”, en referir-se a la meua pràctica docent amb ella i la resta d’alumnes del grup. Expressió “mestre” un tant en desús –substituïda per la més asèptica de “professor/a”, especialment a l’ensenyament superior-i per la que jo tinc una especial predilecció, fins al punt que a les meues –presents- memòries les he titulades precisament “Fer de mestre...”
         I encara em ve al cap una altra ocasió –ara a la Facultat de Psicologia- quan, en una classe de les que impartia en la meua època de professor associat, que compatibilitzava amb la Inspecció, una altra alumna també se m’acostà amb algunes més que l’acompanyaven, a punt jo de començar la classe, mentre preparava els materials damunt la taula i em digué(ren) que havien vist al diari –al dia anterior o poc abans- una foto i la notícia de què jo havia presentat un llibre... “Ui! És el meu mestre...” em digué la xicona que li isqué en veure’m al Levante. Efectivament fou al club Levante i el llibre era “Els adolescents i el repte de la Logse”. Em vaig quedar sobre tot amb la referència “mestre”...
         Encara hi ha més, perquè degut als miracles –sense cometes, perquè ho reconec com un fet i no en sentit figurat- de la informàtica i la comunicació interplanetària m’arriba un bon dia un e.mail del següent tenor:

----- Original Message -----
Sent: Monday, February 27, 2012 8:29 PM
Subject: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes


Buenas tardes, Dr. Marc, me encuentro cursando el Profesorado de educación para Nivel Secundario y Superior, y me resultó de particular interés su trabajo, estoy abordando mi humilde tesina que toma como tema central la relación entre el bajo rendimiento académico del nivel secundario y la formación de los profesores del nivel medio, quisiera saber si llegado el caso lo podría molestar con alguna consulta, desde ya le agradezco muchísimo. Saludos.

 
------
            Un pèl perplex vaig rellegir el text, sens que em vinguera al cap ni la més remota referència de la tal Maria Elena Cigena, fora de què semblava havia llegit el meu llibre d’Estrategias... Però vaig contestar-li, clar:

Subject: Re: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes
Date: Tue, 28 Feb 2012 13:13:41 +0100
Ninguna molestia, María Elena. Bien al contrario: me encantará atender vuestras consultas y quiero esperar que os sean de utilidad. Lo que no me decís es de donde escribís, aunque por la textura del escrito, no debe ser de muy cerca de aquí. ¿Me equivoco?
Un saludo cordial desde València.

        Marc Ant. Adell



Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.


------

         I com diria aquell “ciertos son los toros”: l’e.mail em venia de l’altra part del planeta, ben bé de les antípodes, de l’Argentina!

----- Original Message -----
Sent: Tuesday, February 28, 2012 6:07 PM
Subject: RE: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes


Dr. Marc, me siento halagada con su respuesta, por tomarse el tiempo para contestar, efectivamente soy de Argentina, y estoy tratando de reunir elementos para encarar la tesina, le cuento que mi carrera de base es Contador Público Nacional y empecé el año pasado las pedagógicas para dar esta materia (y las habilitantes) en el Nivel Secundario y superior, por este motivo adolezco de muchos de los términos y me costó muchísimo encarar el pensamiento didáctico y pedagógico que se requiere. El tema en que me centré es la relación entre la formación de los profesores del nivel medio y el bajo rendimiento académico de los adolescentes. Le adjunto mi trabajo, lo que más me está costando es la definición de las
variables y sus consiguientes indicadores, sobre todo esto último. Sin compromiso si me diera su opinión, me sería muy valioso. Saludos y nuevamente muchísimas gracias por contestar!

------

            No cal dir que em vaig sentir molt afalagat, atès que ja començàvem a viure massa episodis d’ignorància, quan no de menysteniment, per la condició de “jubilat” d’u. I vaig contestar-li, molt amablement, desprès d’haver llegit detingudament la seua tesina i haver-li fet alguns suggeriments de fons i de forma:
Subject: Re: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes
Date: Fri, 9 Mar 2012 12:43:05 +0100
    Gracias a vos, Mª Elena. Así que correspondo a vuestra confianza, con la lectura detenida de vuestro proyecto de tesina, que devuelvo adjunto con algunas sugerencias que, en todo caso, habrán de validar vuestros directores.
    Intuyo, por lo que me decís, que la vuestra es una situación parecida a los titulados españoles que, terminados sus estudios universitarios, han de seguir una formación postgrado de pedagogía y didácticas, si pretenden acceder a la docencia en enseñanzas secundarias.
    Recibid mientras tanto una cordial salutación desde València.


                Prof. Marc Ant. Adell



Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.

http://blogs.levante-emv.com/en-marc/
http://marc-msblogdenmarc.blogspot.com/
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=301925
http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=169872
-------------
I nova resposta agraïda de la meua “corresponsal”:

Sent: Sunday, March 11, 2012 9:17 PM
Subject: RE: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes

    Dr. Marc, le agradezco muchísimo la revisión de mi humilde trabajo, la situación es como me decía muy similar a la de los titulados españoles, con este título podré acceder a la enseñanza secundaria, terciaria y universitaria en mi disciplina. Me pondré a trabajar sobre las sugerencias, y desde ya su conocimiento y experiencia me ayudaría muchísimo para abordar también la última parte de la tesina, que se constituye en el armado de capítulos y encuestas para relacionar ambas variables. Nuevamente muchas gracias, es un incentivo significativo tener su revisión como aporte. Saludos!


Maria Elena Gigena

----------
         I novament vaig contestar-li:


GRACIAS A VOS, MARIA ELENA Y ME ALEGRA SABER QUE OS PUEDAN SER DE ALGUNA UTILIDAD MIS SUGERENCIAS A VUESTRO TRABAJO.
RESTO A VUESTRA DISPOSICIÓN Y A VUESTRAS NOTICIAS.
UN SALUDO DESDE VALÈNCIA.



        PROF. MARC ANT. ADELL



Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.



------------- 

         Amb nova resposta d’agraïment:

----- Original Message -----
Sent: Monday, March 26, 2012 1:18 AM
Subject: RE: INTERES Estrategias para mejorar el Rendimiento Académico de los Adolescentes


Dr. Marc, he analizado en profundidad sus revisiones, que son impecables y muchas han coincidido con las que me efectuaron mis profesores de carrera, atento a las mismas (que me han sido de muchísima utilidad) procedí a redefinir el mismo, esta instancia de proyecto del Seminario lo he aprobado y solo falta la parte final del trabajo. Adjunto al presente mail, mi trabajo nuevamente revisionado, a fin de darle todos los avances que voy teniendo gracias a su colaboración y me mantengo en contacto con todas las novedades que vaya teniendo. Saludos cordiales!

------------------

         I encara l’ “avís de recepció” de part meua:


O.K,. MARIA ELENA. RECIBO CON GUSTO VUESTRAS NOTICIAS Y RECOJO EL NUEVO MATERIAL, PARA LEERLO DETENIDAMENTE.
UN SALUDO DESDE VALÈNCIA.

            PROF. MARC ANT. ADELL


Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.
------


         A l’espera de noves notícies, si en venen, del desenllaç del màster de Maria Elena Cigena…

         I bé, com això no passa cada dia, crec que uns tals episodis es mereixen ser recordats i, sobre tot, agraïts...I en el meu cas, incorporat –amb tots els “honors”- a les meues “memòries”. No?


                                                     XIII

         El professor de Pràctiques de l’Escola Normal de Castelló -Dn. Manuel Ros, del meu temps, als anys seixanta del segle i mil·lenni passats...!-, fou un mestre benemèrit, estudiós i “modern”, el (bon)record del qual me l’he tornat a trobar, amb ocasió de la visita que he fet al bon amic i catedràtic d’Història de l’Educació de la UVEG, Alejandro Mayordomo, per parlar del bisbe Climent –una de les meues dèries- i hem començat i acabat parlant de Dn. Manuel Ros, deixant Climent per a un altre dia...
         I és que Dn. Manuel –ara sí amb dignitat i bonhomia, això de “Dn. Manuel”, no com altres del mateix nom- fou tot un exemple de dedicació a l’ensenyament per propis mèrits, entregat amorosament i amb coratge a una tal i massa vegades desagraïda tasca de formar personetes...Jo ja en faig esment seu, en el recull de les meues memòries que incorporen el capítol que vaig escriure, expressament i en nom dels companys de la meua promoció –la del 60!-, quan el centenari de l’Escola Normal de Castelló[6]. Aleshores jo deia:

 “La qüestió metodològica tenia el seu centre d’actuacions en les Pràctiques, de què era professor Dn. Manuel Ros, com a director o regente de l’escola anomenada Aneja a la Normal. Dn. Manuel ens impartia la classe de Pràctiques, amb una paciència i exquisidesa encomiables i afegia al contingut del llibre, les seues experiències de mestre i els seus viatges a l’estranger, visitant escoles models: Cuando yo estuve en Bruselas...ens contava, davant de les nostres mirades incrèdules... quan el cert és que, a principis de segle XX, s’havien estès per tota Europa, les teories -i les pràctiques- de l’anomenada “escola nova” que encarnava a Bèlgica Decroly, a Itàlia Montessori i a França Freinet, entre altres autors significats. I que al nostre país tingué com a referents importants a Costa, Ferrer i Guàrdia, Almendros i al jove aleshores Enric Soler i Godes. Dn. Manuel, amb tota seguretat, participava d’aquelles inquietuds i això el feia desplaçar-se, amb altres col·legues, de viatge a les europes, per visitar les escoles “noves” més avançades del continent.
Ens ensenyà, també, a programar i treballàvem amb la seua guia unes fitxes de preparación de lecciones, que comprenien allò de: título de la lección, materia, contenidos, desarrollo, ejercicios de aplicación... etc. Hi havia, també, a més dels temes ordinaris, les anomenades lecciones de cosas –una mena d’unitats didàctiques a l’entorn d’un centre d’interès- i les lecciones ocasionales –afavorides pel calendari o per algun esdeveniment-. Tot allò tenia una dimensió pràctica, òbviament i així, durant el curs, ens les havien de veure amb un grup d’alumnes –xiques- de l’escola Aneja davant de les quals havíem d’explicar alguna lliçó i era tot un cerimonial: com pujaven les xicones amb la seua mestra, com s’asseien en les primeres files i com procedia a explicar qui li havia tocat fer-ho, en presència dels companys, també. L’altra experiència més seguida i consistent fou la setmana de pràctiques que fèiem a l’aleshores grupo Ejército, del que era director Dn. Emilio Miralles: les classes ordinàries de la Normal se suspenien durant uns dies i allà que anàvem a l’escola en qüestió...on passàvem per les diferents aules i apreníem d’aquells mestres esforçats... 
            També ens impartia Caligrafia i, cada curs, organitzava un curset d’apicultura, al Reformatori, situat en un edifici de l’antiga carretera de València, avui desaparegut, d’on sabíem que ell era membre de la Junta del centre i aprofitava per explicar-nos la finalitat i funcionament de la institució i la realitat d’aquells xics, de famílies de misèria en la postguerra, que s’havien vist obligats a delinquir per sobreviure. Justament a Dn. Manuel no li agradava el nom de “Reformatori” i l’anomenava “Casa observación”. No cal dir que la tasca dels seus mestres i cuidadors era d’admirar i la veritat és que nosaltres departíem i convivíem amb aquells interns, amb absoluta naturalitat, i no ens semblaven tant “delinqüents” com se’ls atribuïa...”

            Això és el que apreníem de Dn. Manuel Ros, que al poc de temps es jubilà. Així que no havia tornat a saber res d’ell –suposava que hauria faltat per l’edat-, fins a la trobada amb Alejandro Mayordomo, que m’ha “il·lustrat” de la joventut i maduresa d’aquell bon i gran home, arran de la publicació d’un llibre[7] sobre la història de les escoles –i dels mestres i dels xiquets i xiquetes- de Carcaixent, d’on és el mateix Alejandro. El llibre discorre pel primer terç del segle XX i pren el pols a la vida escolar i cívica del poble a l’entorn del grup escolar “Navarro Daràs”, la tasca ingent i renovadora de la República i els temps difícils de la revolta del 36. I allà hi és Dn. Manuel Ros...

         ...el Director, Manuel Ros Ruiz que arribà a Carcaixent l’any 1926 i que durant una dècada va deixar ací un significatiu conjunt d’iniciatives sociopedagògiques...(Escoles..., 34 i ss.) –diuen els autors i fan història del seus inicis- “ Ros havia ingressat en el magisteri primari en 1915, regentant una secció en l’escola graduada de Cartagena...” I recullen els informes favorables de la Inspecció, envers la tasca del nou Director, d’uns funcionaris inspectors –Alonso i López Amo- professionals, competents i visitadors, gens acomodats a la burocràcia i del tot implicats en el compromís i dedicació dels mestres, com ha calgut sempre i cal, ara, més que mai. Segueixen els autors en referir-se a les “...consideracions pedagògiques que expressa Manuel Ros –em costa, encara ara, no recordar-lo com a “Don” Manuel Ros- anotacions senzilles...que reflecteixen el seu ideari i propostes...que orienten, des d’una perspectiva renovadora, el seu ampli treball”. I continuen: “Per a ell, la tasca escolar ha d’estar basada en l’activitat i la investigació...l’estudi psicològic de cada alumne, l’adequada formació del caràcter...” I així “Ros, s’inscriu...en el terreny de a modernitat pedagògica... No en va Ros és un dels pensionistes de la Junta per a Ampliació d’Estudis que ixen a l’estranger –Heus ací els seus testimonis i les paraules, del bo de Don Manuel: “Cuando yo estuve en Bruselas...”- per conèixer les noves corrents i experiències pedagògiques: durant més de dos mesos de l’any 1935 visita i estudia l’organització escolar de França, Bélgica, Holanda, Alemanya i Suïssa. Però sobre tot, la figura de Manuel Ros representa i expressa una profunda vocació...i una intensa vivència de la responsabilitat social del magisteri, que té en l’amor i l’optimisme la pedra angular de la Pedagogia...” Els autors destaquen l’amor al xiquet, com a lema de Dn. Manuel Ros i ara en ve al cap una sentència que, amb paraules dolces però contundents, ens trametia en classe: “Hay que conocer al niño...Porque si no se le conoce no se le ama...y si no se le ama no se le ensenya...” Heus ací, novament, l’alt nivell científic –psicològic-, afectiu –ara que la intel·ligència emocional fa estralls- i didàctic, magistralment encadenats per aconseguir un resultat pedagògic eficient i de qualitat, que intuïa i defensava Dn. Manuel fa més de 50 anys! I encara no ens deixarà de sorprendre les referències dels autors a la “filosofia” pedagògica d’aquell gran mestre, quan li atribueixen la vivència dels postulats de l’educació il·lustrada que, en la figura del bisbe Climent, jo mateix he tingut l’oportunitat de detectar i analitzar[8] “...el problema fonamental per a la felicitat relativa dels pobles és el de l’educació dels fills...que porten, a Ros, a recordar fermament a les famílies “...l’obligació de confiar els seus fills a l’escola...” Perquè això... “els farà cultes i bons”[9]
Els autors acaben la referència –extensa i documentada- a un tal insigne mestre, amb l’homenatge que li ret el poble, l’any 1934, amb participació de tots els estaments i autoritats –inclòs l’ “Inspector de Primera Ensenyança”- i dedicant una especial atenció a la revista escolar –“Laborando”- que fundà i dirigí Dn. Manuel, durant el temps de Carcaixent, la reproducció facsímil de la qual ocupa bona part del cos del llibre, amb col·laboracions destacades –l’alcalde de Carcaixent, els inspectors escolars, mestres i alumnes i el propi Don Manuel amb reflexions  assenyades al voltant de l’escola i, fins i tot, amb un poema necrològic en valencià, “Dol en la barraca”, dedicat a ‘D. Antoni Pla-. Hi havia, també, referències escrites i gràfiques als viatges escolars i intercanvis, com el que mantenia l’escola de Carcaixent amb la “Ruiz Zorrilla” de Madrid i la recepció que els concedí als mestres i alumnes carcaixentins el propi president de la República, Alcalà Zamora.  Sense que hi falte la nota d’humor, en forma d’acudits, què tot i la seua seriositat habitual, la bonhomia de Dn. Manuel Ros li feia aflorar de tant en tant ... com quan un dia ens contava a classe als estudiants de la Normal de Castelló, aleshores els seus alumnes de Pràctiques: ens explicava que un mestre andalús “seseijava” –parlava amb la “s”, en lloc de la “c” o la “z”- i conscient de què calia corregir el tal defecte de pronúncia en els seus alumnes –andalusos i “seisejadors” com ell- els reptava: “No se dice ‘dise”, se dice ‘dice’...” Però ho pronunciava inevitablement així: “No se dise ‘dise’, se dise ‘dise’...” I encara una altra nota –no d’humor precisament- i és que la tal revista escolar es mantenia gràcies als anunciants i un d’ells era  “La Casa de la Democracia...bodas, bautizos y banquetes...rico café y licores de todas marcas...servicio a domicilio”. Fins a tal punt el referent democràtic estava present en la vida ciutadana del moment...clar que, no debades, hi havia restaurada en la República...més o menys com ara (!)
I així he volgut retre-li un nou homenatge a aquell mestre de mestres que fou Dn. Manuel Ros, exemple entranyable de dedicació a l’escola i  referent de tota una generació de mestres, de modesta formació acadèmica, és cert, però de vocació contrastada i infatigable, alhora que d’una obertura i nivell intel·lectuals –també en la dimensió cívica, cultural i de compromís polític-, que pot ser encara no hem estat capaços d’igualar, tot i els recursos inesgotables que les noves TICs ens posen a l’abast. I és que, per damunt de tot, sembla haver-hi encara l’esperit, com deia Burckhardt[10].



                    XIV

         De carambola, he viscut l’experiència del nomenament de “Dr. honoris causa” a favor del periodista i escriptor Iñaki Gabilondo, a l’aula magna de la Facultat de Medicina de València[11] i he assistit en condició de representant de la nostra associació de professors jubilats de la UVEG i per delegació de la nostra presidenta.
         Val a dir que la “litúrgia” acadèmica li fa puntes –quan no depassa- a la litúrgia religiosa i és curiós com una institució laica –la Universitat- manté un format tan solemne encara –vestimenta inclosa-, homologable a l’eclesial. Això, però, seria motiu d’una llarga reflexió i ara ens distrauria...
         Quasi una hora abans i al Col·legi Major “Lluís Vives”, saludava a un bon amic, professor d’Història de l’Educació que se n’anava a l’acte –a tocar d’allà no més de 5 minuts- i, en estranyar-me jo de la pressa, em deia que “és que ens hem de vestir...” Clar, jo que ja anava vestit... “de paisà” no vaig ser tan puntual i em vaig presentar a tres quarts de 12...i ja vaig trobar el recinte –magnífic i amplíssim- ple de gent. Així que em van comprovar la referència –pels jubilats de la UVEG...- i em van assignar la cadira reservada. Algú que arribà justet –Oto Luque- tot i ser director de departament es quedà sense lloc, per no haver fet la reserva, i és que hi havia una gentada. I tot seguit es conformà la presidència de l’acte –els dos rectors de les universitats UVEG i Politècnica- i altres autoritats acadèmiques i començà el solemne desfilar dels doctors de les diverses facultats que feien la seua entrada ben “togats” i revestits de les atribucions pròpies de la condició i dels càrrecs que ocupaven...
         Asseguts que forem tots, el rector Morcillo, president, inicià l’acte amb la lectura de l’acord del nomenament a proposta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació i el seu degà i padrí que havia acompanyat Gabilondo al seu seient, féu una defensa llarga i documentada de l’homenatjat, tot ressaltant a més de les seues condicions intel·lectuals i acadèmiques, la defensa de la llibertat i dels valors democràtics. El catedràtic Gòmez Monpart s’estengué en glossar la tasca periodística de Gabilondo, com a fruit de la seua intel·ligència, del seu compromís, del seu talent i de la seua dedicació rigorosa a l’ofici. Tot seguit el president de l’acte, rector Morcillo, invità al nou doctor a pronunciar el seu discurs, que s’apressà a fer-ho amb desimboltura no exempta d’emoció. D’entrada, Iñaki Galilondo, mostrà el seu agraïment a la institució i als que li proposaren un tal honor i la responsabilitat que hi assumia.
         El seu fou un discurs extens i intens, sense que en cap moment es féu pesat d’escoltar ni ell mostrara signes de cansament. No debades Gabilondo és un bon comunicador, com a demostrat a abastament en els seues intervencions com a periodista i en els variats i nombrosos programes radiofònics i televisius que ha presentat i presenta. Parlava, amb convenciment, de la tasca periodística, com a ofici abraçat a la perifèria humana i a la vida real, que és tant com dir a les causes nobles i als grans ideals: la llibertat, la justícia, el deure, la solidaritat... Tot això relatat de forma exhaustiva i interessant, recollint els reptes del nostre temps: els moviments migratoris, el canvi climàtic, l’escassesa alimentària, les guerres...sense oblidar l’home, l’ésser humà –el microcosmos- centre i nucli del macrocosmos. I acabava el seu discurs reivindicant el millor periodisme per ajudar als humans en el seu (llarg) viatge cap a la presa de consciència de la seua condició.
         Encara el rector Morcillo reblava les paraules del nou doctor, en reivindicar-lo a ell –el primer periodista així reconegut per la Universitat de València- i a la professió periodística, com a ofici on l’exercici del saber és alhora un art i un servei a la societat, tot valorant el compromís de la UVEG com a contribució pública al prestigi i honorabilitat d’una tal tasca.
         La nota familiar i emotiva la donà la presència –entre el públic- de l’altre Gabilondo, el seu germà fins fa poc ministre d’Educació que, als què hem estat funcionaris amb nivell de responsabilitat i dedicació –com en el meu cas, en la condició d’inspector escolar-, ens complagué doblement. I teniu el finestral internauta a mà, per reviure un tal i lluït acte acadèmic que honora a parts iguals a l’homenatjat i a la Universitat de València i fou un regal impagable per al públic assistent... i, per a mi, un altre dels dies trobats...



               XV

         El nostre veí, a Benicarló, el molt estimat sr. Francisco ha fet 94 anys. Ha estat coincidència, en anar a visitar-lo els dies de falles, que les passàvem a la sènia. Ja ho fem de tant en tant, això d’anar a veure’l i més ara que s’ha quedat sol...ha faltat la sra. Elvira i ens sabé greu no haver-ho sabut a temps. Els coneguérem al poc d’instal·lar-nos a la sènia, aquell estiu del 71, desprès d’haver recuperat la possessió com crec haver explicat en un altre lloc i el pare Vicent i la tia Maria Teresa –com és del tot lògic per l’edat- sintonitzaren de seguida amb ells i aviat ens visitàvem: els “abaixaven” pràcticament cada dia, al tardet, ens portaven alguna cosa del seu hortet –tomates, cogombres, prunes...- i fèiem petar la xarrada alhora que ens ajudaven a fer gardening –expurgar, regar...- Nosaltres també hi “pujàvem” de tant en tant, a més que ells tenien telèfon i estant jo encara fora –al juliol especialment i a Girona- ens anava molt bé per comunicar-nos. També si Tere i jo –i els xicons segons com- estàvem de viatge, per connectar amb el pare i la tia.
L’amistat s’anà consolidant i un bon dia el sr. Francisco ens proposà de cultivar-nos un trosset de la nostra sènia, per tal que disposàrem de verdura i llegums frescos, com així fou finalment: era una feina afegida per a ell, però li feia il·lusió i a nosaltres també. A més ell s’acabava de jubilar del molí dels Jovaní, on havia treballat els últims anys i tenia més temps. Així que aviat, quan anàvem a Benicarló, teníem tomates a dojo, bledes, pimentons...i a l’estiu nosaltres també hi participàvem de la cura del trosset i ajudàvem a regar-lo i tindre’l en condicions. El sr. Francisco també ens ajudava i molt en altres tasques, com ara trossejar llenya o aclarir els xiprerets o tallar les palmes de les palmeres del jardí...I ambdós -el sr. Francisco i la sra. Elvira- s’encarregaven d’agranar de fulles, a la tardor, que n’hi havia un munt. Encara al temps de la tomata en pot, la sra. Elvira tenia comboi i ens en feia i en menjàvem tot l’any.
Això durà uns quants anys i fins i tot tenien la clau de casa i, de tant en tant, hi obrien i la teníem vigilada, durant l’hivern. Poc a poc, però, anaren afluixant i havent-se fet més majors tot i que ens seguien ajudant, ja no varem continuar amb l’hortet i hi plantàrem gespa. Seguien venint, però, també els dies de Nadal o falles o Pasqua, quan hi passàvem uns dies i s’estaven a la vora del foc, amb la tia i el pare i amb el pare –i nosaltres, clar- quan faltà la tia a Girona: fins i tot podíem “picar” alguna coseta de pastes, que de vegades eren de la sra. Elvira que ens les portava, especialment bons eren els pastissets...I les “borranyes” –unes fulles amples, d’una herba que creixia per tot- fetes amb ou i farina. Així anàvem relacionant-nos i aprofundint l’amistat  i  quan renovàvem el mobiliari –amb ocasió de les “reformes” que anàvem fent, ens guardaren llits i altres estris a dalt de casa d’ells, preparada per “pujar” un pis –ai els pares!- per quan Federico –el fill- es casaria...
Ells eren de per allà dalt del Maestrat i havien viscut al mas tota la vida, al terme de Rossell: sovint explicaven coses del seu quefer i els episodis de penúria que passaven, així com els treballs que a temporades feien als pobles del voltant, sobre tot la sra. Elvira. El sr. Francisco també contava alguna cosa de quan feu la mili. Siga com siga un dia ens acomboiaren per anar al seu poble i, finalment, anàrem ell i jo: al poble i al mas i el  sr. Francisco m’explicava al detall els indrets per on passàvem, les fonts, els bancals, els camins, els boscos de carrasques d’on feien carbó, les pastures dels ramats...i la casa –entre algunes més del conjunt- del mas on havien viscut. De retorn passàrem pel poble on encara tenien família i de camí el sr. Francisco em féu fixar-me en una roca alta a la vora del camí què li deien “el frare panxut” i certament que ho semblava de lluny...També passàrem pel Santuari de “San Domingo” on, segons explicava, s’ajuntava una gentada el dia de la festa del patró, quan feien la romeria, els àpats i els balls els jóvens. També contava la devoció a la Mare de Déu de la Vallivana, patrona de Morella, però que el seu santuari era visitat per tothom dels voltants.
En passar a València, des de Girona, hem anat més a la sènia i ells continuaven tenint-ne cura i nosaltres tenint-los atenció, amb petits detalls perquè mai no volgueren diners a canvi.  El pare Vicent anà perdent també, però encara el portàvem a la sènia i fins i tot el teníem al llit –ja al final- a la seua habitació i ells el venien a veure i s’estaven estones parlant fins que ja no el poguérem dir i finalment faltà, cosa que també ell sentiren molt. Federico no visqué –com és normal- a dalt dels pares i treballava a un taller del metall, d’on ara fins i tot s’ha jubilat i segueix la saga el seu fill i net del sr. Francisco i la sra. Elvira, Federico també de nom, que ja ha tingut un fill. Judith la xicona –que estudià filologia i treballa a les monges- ja en té dues de criatures. La sra. Elvira, però, ha gaudit poc dels besnéts: últimament estava “desmemoriada”, una demència senil l’anà allunyant-la de la realitat i tampoc a nosaltres ja ens coneixia, quan anàvem a visitar-los. En això que un dia dels caps de setmana que venim a Benicarló, ens atansàrem i varem trobar al sr. Francisco sol i capficat i no varem captar la situació al moment: por ser la sr. Elvira estava per dins...i li preguntaren, ell ens contestà “Elvira s’ha mort”. Ens quedarem despagats, clar: havien hagut d’internar-la i fou la cosa ràpida, així que li donàrem el condol i ens explicà el detall del què havia succceït. De moment hi passava el dia allà i de nit se’l enduien a casa del fill, però aviat demanava quedar-se a la seua casa i és el què fa ara, tot i que la família del fill hi van durant el dia i sembla que Federico, que en un principi es quedava per les nits, ara de cara al bon temps, s’està una estona a la nit i se’n va fins a l’endemà al matí que torna...
En fi, així es van acabant les persones de la nostra estima i la visita d’avui ens ha recordat tot això: encara el sr. Francisco ens ha explicat coses dels primers anys que vingueren a Benicarló i com es posà a treballar en diversos “amos” que tenien terres, mentre ells  s’endeutaven i compraven el trosset on es feren la casa...Encara ens ha preguntat per  mon pare, perquè sempre que el portem a Benicarló –a l’estiu, ara de camí de Benassal- li fem una visita i ells –com en el temps del pare Vicent- tenen llargues converses parlant d’aquells indrets de la seua infantesa...



                                                 XVI

Encara que u no és massa afeccionat a les noves tecnologies, he hagut de reconèixer la seua vàlua, per a mantindre’s informat i comunicat. I així he tornat a tenir notícies de Sils..., el primer poble de Girona que vaig visitar –fora de Puigcerdà, on vaig arribar des de Barcelona, com ja he explicat en un altre lloc-. Ha estat –rememorar Girona i Sils- en llegir una col·laboració de la Revista de Psicopedagogia, que l’intercanviem amb L’Anuari, signada per l’orientadora de l’IES de Sils. L’article m’ha resultat interessant perquè recupera l’antiga qüestió de continguts-formació i l’atenció a les actituds de l’alumnat; temes que han estat –i ho estan encara- objecte de la meua preocupació. Així que ho he llegit amb atenció i interès i m’he permès posar-li un e.mail a l’autora, fent-li algunes consideracions al respecte, alhora que he introduït reflexions personals del temps en què jo visitava l’única –i primària- escola de Sils, celebrant l’existència a hores d’ara d’un centre públic de secundària. Heus ací el text del meu correu:



El 15 de maig de 2012 15:05, marc adell <marc.adell@uv.es> ha escrit:

A/a. de la professora Glòria Garcia Urbina. IES de SILS.

Benvolguda i desconeguda Glòria ("més desconegut sou vos per a mi", de segur que heu afegit, no?)

            He llegit amb gust el vostre article a "àmbits", al núm. 34, revista que intercanviem amb la nostra -"Anuari de Psicologia"- des de fa un temps. Certament pel seu interessant contingut -encara que em permetreu matisar alguna afirmació-, però també per la feliç circumstància d'haver estat inspector d'ensenyament a Girona, els anys setanta, i visitat habitualment les escoles -aleshores no hi havia institut més que a Girona i Figueres!- de Sils. I és que quan u es troba ben bé a final de trajecte, rememora amb càrrega emotiva més contundent el temps passat i així em passa a mi respecte els anys de Girona: ja només acabat d'arribar -juny del 70- em feren a anar a Sils, a comprovar l'estat de preparació del menjador escolar que s'obriria al curs immediat i el Sr. Serra -aleshores director- em posà en antecedents i celebrava encara molt anys després que la primera escola visitada per mi fou la de Sils...També vaig comprovar que les obres de les noves cases dels mestres, anaven a bon ritme.
            No cal dir que vaig sovintejar les visites en els temps successius, fins i tot en activitats no ben bé escolars, com l'exposició de plantes i flors que es feia cada any, a l'escola, i en la què participava tot el poble. I és que varem romandre deu anys -fins al 80- a Girona, fins al nostre retorn a València i varem quedar marcats per les experiències viscudes, fins i tot ens nasqué el nostre tercer fill allà. Bé tot això -i més- ho estic escrivint a les meues memòries com fa  tot jubilat que es precie...
    Del vostre article m'ha agradat el tema de fons de la inclussivitat i la metodologia cooperativa, alhora que la dimensió aplicada dels coneixements i actituds -valors a la fi- assolits, l'atenció dedicada a la funció tutorial i un parell de temes que he seguit abordant durant els últims anys a la Inspecció Educativa, ja a València i a la Universitat -l'absentisme de l'alumnat i el benestar acadèmic-. I no cal dir que estic del tot d'acord en recercar "al màxim les potencialitats de cadascú", perquè tots som excel·lents en alguna cosa, fins i tots els més "negats".
    Bé el que volia matisar és la vostra afirmació de què "...els nois són avaluats en funció del seu rendiment i, en cap cas, en funció de les seues capacitats...", justament perquè a qui pot més i en fa poc, caldrà posar-lo alerta i a qui sense poder tant en fa molt, se li haurà de valorar com cal. En algun temps d’això em dèiem l' "actitud" i comptava a l'hora de "qualificar". En fi de segur que, pot ser, no ho entès bé el què volíeu dir.
    Finalment oferir-vos la nostra publicació: l' "Anuari" -va en pdf l'últim número- per si alguna cosa és del vostre interès. I si teniu curiositat envers la meua "desconeguda" identitat accediu a http://www.edu21.cat/ca/qui_som/persones
    Felicitacions a l'IES del "meu" Sils.

   
        Prof. Marc Ant. Adell

Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.

http://blogs.levante-emv.com/en-marc/
http://marc-msblogdenmarc.blogspot.com/
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=301925
http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1698720


Han passat uns dies i he rebut resposta de la interessada, òbviament no amb la complicitat que, pot ser, jo esperava en haver-li fet les confidències del meu temps... entre altres raons perquè amb seguretat ni hauria nascut –i pot ser ves a saber d’on és- i no li dirien res les meues confidències, pròpies d’algú que si no desvarieja poc se’n falta...

----- Original Message -----

Sent: Friday, May 25, 2012 12:35 PM
Subject: Re: contacte


"Benvolgut Marc Antoni,

Primer de tot, excusar-me per trigar tant a contestar (aquest curs, a més de les meves classes de castellà i francès m'encarrego de la Secretaria del centre, i com a inspector es deu fer una idea del volum de feina que comporta un càrrec directiu). Però no volia deixar d'agraïr-li el seu interès i les seves paraules, que per una professora com jo, que tot just fa els seus primers passos en l'ensenyament, són molt alentidores.
També li agraeixo haver compartit amb mi (amb nosaltres, doncs he fet saber al claustre la rebuda del seu mail) la seva trajectòria. Nosaltres som un institut molt jove, que tot just comença a rodar -aquest any graduem la primera generació- i sempre és un plaer conèixer algú que, com vostè, va contribuir a la construcció del camí que ara nosaltres estem recorreguent.
Respecte al seu comentari sobre l'avaluació del rendiment (el procés, com nosaltres li diem), és cert que sempre ha existit la valoració de l'actitud, amb la diferència que per nosaltres no és una eina més per avaluar l'alumne i matissar la seva nota final, sinó que és l'eix vertebrador del projecte, és a dir, si entenc bé el seu dubte, potser puc resoldre'l així: si tradicionalment s'ha contemplat l'actitud per modificar o, millor, matissar la nota final, ara aquesta actitud constitueix el 80 % de la nota. Per ser exactes, no seria només l'actitud, sinó la predisposició a la feina, la capacitat d'organització, l'autonomia, responsabilitat i maduresa que demostri a l'hora d'afrontar una tasca, ja sigui individual o en grup. Poc importa després el resultat, que sigui excel·lent o insuficient. Aquest, trobo, és el gran canvi que proposem.
 Un cop més, li agraeixo que s'hagi posat en contacte amb mi i el seu oferiment, el tindrem molt present. Tinc pendent de publicació un article a Cuadernos de Psicopedagogía sobre el treball competencial en llengua, un altre dels nostres reptes, per si fos del seu interès.

Ben atentament,


Glòria Garcia Urbina"


Amb una última resposta meua:

A/a. de la Professora Garcia Urbina.
IES de Sils.

Benvolguda -i ja no desconeguda- Glòria:

    He rebut amb agraïment el vostre e.mail, perquè ja se sap que, en la (in)cultura de l'anonimat i de les presses que patim, rebre resposta a alguna interpel·lació no sempre ocorre. No cal dir que hi havia la dimensió afectiva en el meu correu, en rememorar el meu Sils -i la meua Girona- dels anys setanta, però també l'interès professional en llegir i comentar el vostre treball i ja m'ho semblava que anàveu per ahí, envers la consideració del posicionament actitudinal de l'alumnat -i del professorat!- De fet heu actuat com a la milícia, quan allò del "valor" per als soldats ja se'ls suposava i, per tant, no calia esmentar-lo expressament. Completament d'acord, es tracta d'una "conditio sine qua non..."
    Fora d'això m'alegrarà tornar a llegir-vos i encara em faria més goig que us animàreu a remetre'ns alguna col·laboració a l'ANUARI de PSICOLOGIA -vaig enviar-vos en pdf l'últim número-, amb alguna reflexió -personal o compartida- o algun treball o investigació de caire psicològic o psicopedagògic que porteu endavant.
    Mentrestant rebeu -vos i tota la comunitat educativa de Sils- una cordial salutació, de València estant.


            Prof. Marc Ant. Adell
   
 
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Co
l·legi Major Universitari  "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30

Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.



Bé és una vivència més, que denota que, a mida que passen els anys, ens arrapem més i més al temps passat que -com deia Manrique en les famoses “coples” a la mort de son pare- fou “millor”, –allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”-. En el cas de Sils s’afegia el haver estat el primer poble visitat, des de la seu de la Inspecció, ja incorporat i haver tornat sovint de visita – a les escoles antigues mentre duraven les obres i a les noves, desprès-, així com haver portat a la família, convidats amb ocasió de l’exposició de plantes. Justament –crec haver-ho dit en algun altre lloc- encara hi ha per la senieta, algun cossiet d’aquell temps, amb què obsequiaren a Tere i una foto amb els nostres fills, a l’estació del tren del poble, un d’ells –Marc- amb barretina (!)[12] I no fou l’única vegada que, amb ocasió de visita ordinària, coincidia amb la celebració i els faltava temps –a director i mestres- per fer-me visitar, també, l’exposició que ja havia adquirit una certa fama pels voltants.
Altrament, el sr. Serra, director, era singular i el record que en tinc d’ell és fumant delerosament un cigarret –no a l’aula, clar-, amb els ulls mig tancats, darrere les ulleres que duia i, pot ser, amb un barret al cap ja notablement absent de cabells. El sr. Serra era un home pausat i corpulent, que quasi no faltava mai a la visita dels dissabtes a la Inspecció. Passava que el dissabte –com li agradava recordar al sr. Mestras- era “mercat” a Girona -encara que jo, al principi i confós pel seu accent, entenia “marcat” i volia entendre “senyalat”, per algun motiu que se m’escapava aleshores. I una bona part dels mestres i directors aprofitaven, també, per passar per la Inspecció, fer algun tràmit i parlar amb el seu inspector, amb la qual cosa indefectiblement la plantilla al complet érem al despatx. Doncs bé, el de Sils, era dels quasi segurs i l’Anna Maria Oriol que sembla el coneixia de temps, el tenia fitxat i assegurava que arribava “dinat” i així no tenia cap pressa en ser atès i aguantava bé la –de vegades llarga- espera al passadís, doncs en ser un pis convencional, el local de la Inspecció, no hi havia més que habitacions per a despatxos i el corredor central, així que el dissabte hi havia quantitat de gent recolzada a les parets, esperant el seu torn.
Encara tinc un altre record del sr. Serra i fou la de “protestar” en ser convocat a les sessions del centre de col·laboració pedagògica –anomenats a Girona “cercle d’estudis”- a Santa Coloma de Farners, “centre” geogràfic de la zona –IIIª crec recordar- que tenia jo atribuïda –com Ripoll  o Puigcerda, o la mateixa Girona-. Santa Coloma, val a dir era –no sé si encara ho és- una població modesta, tot i ser cap de partit i centre administratiu de la comarca i jo volia subratllar-ho. A més, m’havia trobat a la primera visita que vaig fer –acompanyat crec d’Anna Maria Oriol- amb ocasió d’una Junta Municipal, amb el bon i antic amic Xavier Caritg [13]. També a l’escola del poble vaig fer bones relacions i el seu director[14] acollí de grat la meua proposta de trobar-nos, els mestres del contorn, de tant en tant. El centre era espaiós, encara que antic i estava situat als afores, en un passeig d’arbres gegantins –plàtans de jardí, crec- que duia el nom de l’escola –o a l’inrevés: “Sant Salvador” –i d’ “Horta”-, nom que ens acompanyà amb el de la nostra parròquia, a tocar de la segona casa que ocupàrem, a la vora de la Devesa i al carrer Joaquim Vayreda [15]. El cas és que, als locals el menjador, teníem les trobades i un bon dia vaig haver d’escoltar-li al director de Sils que la gent –els mestres- quan tenia que anar a Santa Coloma “tothom arrufa el nas” (?). En interessar-me pels motius, em digué que “tothom s’estima més anar a Girona”... No vaig fer calendari del tema i vaig seguir convocant els centres de col·laboració a Sant Coloma, on em trobava bé i cap queixa m’arribà dels assistents.
A l’escola –la pública, perquè hi havia un col·legi de monges que també visitava- encara vaig tindre una experiència de bon record i fou trobar-me amb un mestre, ja major, que feia substitucions i que era bon dibuixant i músic: el sr. Carbó. Efectivament, no tardà en obsequiar-me amb alguna de les sardanes que ell havia composat, al front del seu grup musical que s’anomenava “El bell esclat” i aviat em demanà si volia que li fera un “retrat” a la nostra filla, segurament de què parlaríem en algun moment. Així que li vaig donar una foto de Maria Rosa i, al poc de temps, tenia ja el dibuix fet, que emmarcàrem i posaríem a l’habitació de la nostra filla a Benicarló... El sr. Carbó també fumava en quantitat, fins a haver-se-li engroguit el bigoti i la seua situació d’interinitat la vaig atribuir al fet que es dedicaria de jove, del tot, a les seues afeccions i que en no donar-li per viure i mantindre a la família –crec recordar que tenia dos fills-, tornaria al magisteri, encara que ja major i amb poques ganes de fer oposicions.
I un nou record...


XVII

Al capítol dedicat a l’estiu, ja havia jo inclòs una sentida – i llarga, uf!- referència rememorativa al temps de “mili”. El cas és que la relació amb Àngel Pérez –quasi diària, perquè ell no parava d’enviar-me correus- anava, a poc a poc, apuntant al projecte de celebrar d’alguna manera el cinquantè aniversari de la nostra primera estada a Montejaque: el primer estiu de campament de milícies, en 1963. I calia rememorar-ho... i per què no? amb la presència del nostre antic capità i professor, ara nonagenari, Dn. José Manuel Sánchez Gey, una vegada que l’Àngel l’havia localitzat primer i visitat desprès a Cadis, ciutat on viu –i vivia-. I al què –amb l’aprovació de la família, clar- se li traslladà la iniciativa i la subsegüent invitació.
Dit i fet, amb la col·laboració del també company Jesús Bataller, es posaren a regirar llistats i adreces –de la documentació que encara conservava el nostre antic capità-, per mirar de trobar el màxim de companys. No cal dir que fou una feina feixuga pel temps transcorregut i els canvis i avatars que tots podem haver sofert en mig segle (!) i amb un resultat divers: una tercera part localitzats, uns altres tants ignorats i uns quants amb la notícia luctuosa del seu traspàs, dels qui m’impactà especialment un bon i simpàtic company de tenda –Antonio Alba[16]-, amb qui parlà personalment per telèfon, l’Àngel, i que es mostrà receptiu i il·lusionat en tornar-nos a trobar. Malauradament als pocs dies vàrem saber per un altre company –advocat com ell i resident també a Sevilla- que havia faltat, de resultes d’una intervenció quirúrgica.
Així que les gestions seguiren el seu curs i Àngel i Jesús, en successius viatges –a Cadis i al campament, ara aixoplugant un destacament de legionaris (!)- anaren ultimant detalls i comunicant-ho a la resta, mitjançant e.mails continus, fins que decidírem trobar-nos els valencians, la setmana abans del “fets”. Fou al Puig i hi havia alguns companys de València, un parell d’Alcoi i jo –de Castelló, als efectes territorials...- Total una dotzena. Prèviament ens distribuirem en cotxes i jo vaig quedar amb els companys Pepe Lagarto (sic) i Garcia Candela. A Pepe me’l vaig trobar al bufet de l’Àngel i de seguida el vaig reconèixer, perquè és –a més- dels qui han canviat menys, encara que val a dir que és dels més joves, si no el més. A Garcia Candela em costà més, però també i val la pena ressaltar que hem viscut trenta anys al mateix barri... i no ens havíem reconegut, perquè de segur que en algun moment o ocasió hauríem d’haver coincidit. I tan segur, perquè viu damunt de la pastisseria “Honduras”, on anem sovint i recull els diaris al mateix quiosc que nosaltres.
L’anècdota fou que anant jo en bus –el 81, de Blasco Ibàñez al centre-, per aquells dies en què perfilàvem el projecte, vaig sentir una conversa a prop de mi, entre dues persones, on una d’elles li deia a l’altra que havia quedat amb un antic company de mili, advocat –del què deia que és dels qui “s’apunten a un bombardeig...”-, per preparar un encontre... Vaig estar temptat d’abordar-lo i interrompre la conversa, però en això que s’acomiadà de l’altra persona i baixà del bus. Dies més tard, l’Àngel ens comunicava que havia “delegat” en el company Julio Garcia Candela, l’organització del dinar de germanor dels “valencians”, previ a l’anada a Montejaque, on celebraríem els nostres cinquanta anys (!). Aleshores jo vaig recordar l’episodi del bus i li vaig fer un comentari a Pérez Bonmatí, que m’informà de la immediata convocatòria del dinar al Puig i que el tal Garcia Candela vivia a prop de ma casa.  Efectivament, a l’endemà vaig rebre una trucada de Julio pel tema del dinar i estiguérem més de mitja hora de conversa, perquè no ens sabíem avenir –un i l’altre- de com vivint al mateix barri no ens havíem “reconegut” –perquè trobat, segur-. “Jo visc a dalt de la panaderia “Honduras”!..em deia. I jo “Com és possible, si anem sovint?” “I on vas a per la premsa?”, em preguntava. “Al quiosc de Pepe” li deia jo. “Com, si jo també vaig a Pepe a pel diari?”. I així, quedarem per a anar junts amb Pepe Lagarto al Puig, el dissabte immediat, a la porta de sa casa, com a prolegomen del nostre cinquantè aniversari, en un “dia trobat” més, bé que el relat d’aquella celebració pot ser s’escaurà millor al capítol “I ara què?”.



                                                         XVIII

S’ha esdevingut la presentació d’un llibre del Quico Mira, “El tramvia groc”, a casa de l’Eliseu Climent i no m’ho vaig voler perdre. Als prolegòmens em vaig trobar a gent coneguda: Ferran Zurriaga –del col·lectiu de Freinet-, Gaspar Izquierdo –company jubilat de l’APRJUV-, Emèrit Bono –antic conseller quan m’ “imposaren” la creu de la Policia... per allò del programa “Policia i Escola”-, Moliner –antic mestre de Campdevànol i que m’he tornat a trobar, sovint, per ací- i un altre mestre de l’escola de Baltasar Vives –“L’Horta” de Paiporta- que ha estat  ell qui m’ha reconegut –crec que amb satisfacció- i que feia més de vint anys – i trenta també!- que no veia. M’explicava que ha anat a parar a Londres (!), que no és mala destinació i a la fundació “Cañada-Blanch” i que treballa amb Paul Preston –poques bromes, doncs-. De seguida l’he localitzat en el temps... i a l’aula de l’escola, les parets de la qual tenia plenes de cartells antimilitaristes... “Saps que vaig estar temptat d’obrir-te expedient disciplinari, míster?” Vaig etzibar-li, sense convicció perquè no vaig ni pensar-ho, tot i què el moment no era massa permissiu: fou amb ocasió de fer-me càrrec de la zona atribuïda, només arribat a València, a l’inici del curs 1980-81, quan el company Cecilio –“Don Cecilio”, encara- Teruel m’acompanyà a visitar les escoles de Paiporta i em presentava als directors i professorat –i a l’ajuntament, a l’alcalde Bertomeu Bas-. Al poc de temps vaig tornar a l’escola de Baltasar i em vaig trobar amb l’interfecte i els seus cartells per tot... Segurament li diria alguna cosa i li ho comentaria també a Baltasar i la cosa no passà d’ahí. Desprès l’incident l’oblidàrem i, fins i tot, a Baltasar el nomenaren director general... i ell a mi cap de servei... Però tot això forma part d’un altre “paquet” de records, que es recullen en un altre lloc de les presents memòries...
I, clar, anàrem a la cua de la llibreria a pel llibre del Mira i a demanar-li al Quico que ens el signara, on es “colà” l’Emèrit en demanar-li la dedicatòria, tot i que comprà el llibre prou darrere de mi. Jo vaig aprofitar per recordar-li que encara tinc l’ encomienda –amb distintiu blanc, perquè el roig s’atorgava als qui havien col·laborat amb la policia, en alguna intervenció amb risc de la pròpia vida, que no era el cas del programa “Policia i Escola”-, que ell i el delegat del govern d’aleshores em varen enganxar a la solapa... Tot seguit em tocà a mi i vaig intentar recordar-li a Mira –sense massa èxit, crec- el treball que compartírem, en aquella “subcomissió tècnica” –per delegació de la “comissió” pròpiament, que es trobava col·lapsada per la burrera dels de la UCD del moment, els anys vuitanta-, en la introducció del valencià al nostre sistema educatiu. Ell –Quico Mira- portava la representació de l’Ice de la Universitat i s’exasperava front a les postures de la representant de la part secessionista –una tal Laura, una xicona amable, que coixejava lleugerament i que argüia que era llicenciada en filologia- i alguns altres que volien passar com a “neutrals”, com el cas del company Roca de la Inspecció Educativa i un catedràtic de l’IES de Manises. La resta, però, estàvem per la catalanitat del valencià i la necessitat d’acceptar una normativa comuna: els tres mestres de primària –Alacant, Castelló i València- i els altres dos professors d’institut –de Castelló i d’Alacant-. Jo vaig “maniobrar” –crec que intel·ligentment- aportant el programa de llengua castellana del MEC, per a l’EGB –publicat a “Vida Escolar” i introduint-hi personatges literaris com Eiximenis, que “sonava” a valencià, perquè té un carrer a València i en fou conseller municipal, encara que català de Girona o afegint propostes culturals que incloïen les “nostres” celebracions: les falles a València, la Madalena a Castelló o les fogueres a Alacant... I intentant calmar al Quico Mira, que volia abandonar la comissió.
Així quedà un programa presentable i es lligava al ministeri –suposadament amb criteris científics al respecte- el tema de la normativa. I prou “catalanista” quedà la proposta, quan el Mira no se n’anà i als de l’ Acadèmia (¿) els faltà temps per queixar-se al delegat d’aleshores José Antonio Pèrez –company meu d’oposicions a Inspecció-, del programa que s’havia aprovat en la subcomissió, a iniciativa d’en Marc Adell, com li “denunciaven” al bo de Pérez-Franco, per telèfon i a sa casa, de manera que quan jo li portava la proposta ja n’estava assabentat [17]. Total, Quico Mira em dedicà el llibre i passàrem tot seguit a la sala de baix on es feia la presentació. Val a dir que el “presentador” era de luxe –l’antic rector de la Universitat, professor Ramon Lapiedra- i ho féu tant bé que m’atreviria a afirmar que superà al propi Mira, que parlà a continuació: pausat, documentat, suggerent i, fins i tot, literàriament impecable en les cites, els comentaris i les reflexions afegides. Vaig felicitar-lo, desprès, i vaig aprofitar per fer-li memòria de la signatura del conveni amb la Societat Valenciana de Psicologia, quan ell era rector i que ens ha permès, tots aquests anys, gaudir del suport del servei de Publicacions de la UVEG. Quico parlà més que  no del seu llibre, de l’època, del moment històric –la postguerra- que quedava retratada en les vivències d’aquell infant i adolescent, que vivia a l’antic camí reial de Madrid –o a la més antiga Via Augusta- i la foto del qual, empinat a un pal i amb la pata coixa apareix a la portada del llibre. Justament, al col·loqui, vaig preguntar-li perquè ni Lapiedra ni ell havien parlat del “protagonista” del títol del llibre : “el tramvia...” Mira volgué esmenar-ho referint-se a què aquell vehicle era el punt o element d’enllaç de la ciutat i el seu barri... Jo no em vaig quedar convençut, però no era qüestió de polemitzar i haver-li dit que, atesa la foto de la portada i la presentació que es feia, el títol adient hauria sigut “Temps d’infantesa”, encara que això suposaria manllevar-me el d’un capítol de les meues memòries...
Com tampoc vaig voler afegir que jo també tenia algun record de tramvies “grocs”... El primer sent jo de pocs anys, quan de la ma de mon pare –i alguna vegada també de ma mare- venia de Castelló –en el tren clar- a València: no ho fèiem sovint, però sí de tant en tant, bé per visitar als oncles de Godella –la tia Antonia era germana de la meua àvia Josepa- o per motius de metges, atesa la meua delicada salut, a la consulta d’un pediatra famós que em visitava –el Dr. Micó-. El cas és que calia moure’s per València en tramvia i, mira per a on, el vehicle que ens venia bé i esperàvem...era groc. I si fora només groc...és que era del tot desballestat i sorollós i a mi no m’agradava gens pujar-hi, així que em resistia i reclamava agafar-ne un altre més nou, de colors blavosos... que anava en direcció contrària, amb gran disgust dels meus pares que m’intentaven fer entrar en raó: “Marquitos, el nostre és éste, que l’altre no ens porta a on anem...” Vull suposar que, finalment, pujaríem a aquell tramvia groc, lleig i atrotinat, amb gran pesar meu...
Uns quants anys més tard vaig “entrar en raó” i vaig pujar –per pròpia voluntat- a un altre tramvia groc –no molt més modern que el de meua infantesa-, en direcció al Port de València, amb altres companys d’estudis de Pedagogia, quan anàrem a visitar un institut a les afores –el “Sorolla”-, en les pràctiques del programa d’aquell curs que es deia “Escuela de Formación del Profesorado de Grado Medio” –antecedent del CAP o màster de secundària actual- i del què era director Dn. Ricardo Marín, de bon record i al que se li ha retut un homenatge, recentment. Del centre de la ciutat ens desplaçàvem cap al Port i enmig d’un descampat enorme –ara justament el meu barri- es trobava l’institut en qüestió, aleshores una construcció moderna que cridava l’atenció i era motiu de polèmica. Assistírem a algunes classes i, fins i tot, ens acompanyà un sr. inspector de batxillerat, la presència del qual semblava imposar al director i als professors, doncs entrava a les classes i es quedava amb nosaltres, els recentment llicenciats en Pedagogia, que fèiem les nostres pràctiques.
Tampoc vaig esmentar res d’això, clar, al col·loqui, però vaig “congeniar” amb algú de la primera filera i vaig haver d’escoltar les seues “aventures”, que no parava d’explicar, paral·leles a les de Quico Mira i que resultà ser el seu germà major. Vaig convidar-lo a escriure-les... i presentar-les en una propera ocasió, en forma de llibre com el Quico i em confessà que té tantes coses a dir que necessitaria una secretària -i espavilada-, per anar-les escrivint a  la velocitat que ell les contava. Acabat l’acte vam anar desfilant i encara vaig acompanyar-los –als Mira- pel carrer San Ferran cap a la plaça de l’Ajuntament, on ens acomiadàrem. Tot un regal l’encontre literari i amigable, què aixoplugà el Centre Nou d’Octubre de l’Eliseu Climent. Sort en tenim, ni que siga de la iniciativa privada d’alguns, enmig del desert cultural institucional que patim a València.
Un altre dia “trobat”, doncs.



                                                        XIX
                           
El nostre pare, ha fet cent anys. Efectivament, arribat el final de l’any 2013 s’esqueia rememorar que fa cent anys –un segle!-, naixia al poble d’Ares, el tercer fill –Demetria, José i ell-, d’una colla de germans que encara el seguirien, a la casa familiar, a la vora del castell. Encara que, en realitat, fou el quart fill, comptant a la primera -Julieta-, que morí ofegada a la València de començaments del segle XX -on servia-, en aquell històric i fatídic desbordament del Túria.
Tornant a mon pare, no cal dir com ens manteníem expectants, malgrat la relativa bona salut de què encara gaudeix, en tal d’assolir una tal i assenyalada data. Finalment arribà el dia i, amb alguna antelació, la família anàvem fent les previsions subsegüents que varem haver d’ajustar al protocol de la pròpia residència de la 3ª edat, a Castelló, on el nostre pare s’hi troba. I és que –ja teníem el referent de l’altre centenari, Victorino- l’alcalde de Castelló té el “detall” de visitar a la persona que fa els cent anys, com així ha estat.
Els familiars més propers –i la resta de companys residents- hi érem a l’espera de les autoritats locals que, finalment, es presentaren a això del mig dia. Ens havien situat a la sala gran de la planta baixa, amb solemnitat: la gent en fileres de seients i mon pare al bell mig de la “presidència” en una butaca de “sinyó” –com dirien al seu poble- envoltat de tots nosaltres. Al poc entrava l’alcalde i el seu seguici, guiats pels directius de la casa: salutacions, encaixades de mans i la felicitació al centenari, alhora que se li feia obsequi d’un plat de ceràmica artística. El meu germà i jo al seu costat, anàvem explicant-li i completant-li el què a la seua oïda –ja no massa desperta- li arribava de paraules i salutacions: “És l’alcalde de Castelló, que ve expressament a felicitar-te pel teu aniversari...” “Ah? Vostè és l’alcalde?” –mirava de confirmar- “Sí, sí...” li responia el batlle de la Plana. I mon pare, encara: “Vostè és molt jove. Vostè és un xiquet...” “Bé tant com això...” “Clar –afegíem- en comparació amb tu...” I les fotos... què és del què es tracta en actes oficials amb presència d’autoritats. Un pèl de conversa més i l’aperitiu preparat, al hall de la planta baixa. Noves salutacions i acomiadament, tot seguit, dels visitants mentre nosaltres ens incorporàvem al menjador, on s’anaven situant els residents, a les seues taules de cada dia i on, a mon pare i família, ens havien preparat la taula presidencial.
Així que dinàrem entre converses i brindis, fins al moment del pastís de l’aniversari, per a la cinquantena de comensals, d’unes proporcions notables i unes espelmes al mig, amb el núm. cent que bufà i apagà el protagonista. Tot seguit era de rigor dir unes paraules –mon pare ja anava fent gestos d’agraïment i dient “gràcies, moltes gràcies”-, així que aprofitant que Victorino ja li havia dedicat espontàniament –ens sorprengué a les postres uns crits a ple pulmó- una jota, vaig prendre la paraula a l’hora del cafè per donar-li les gràcies i, a continuació, la vaig donar –les gràcies- a l’organització, al personal i a tots els presents per l’atenció i l’afecte demostrat i com el papà es trobava d’a gust enmig de tots ells, des que entraren la mamà i ell, feia ja una colla d’anys. També Juanjo, el meu germà, dedicà unes paraules d’agraïment a la concurrència, recordant alhora la figura de la nostra mare i passà la paraula a l’alcalde d’Ares, que ens acompanyava des de bon començament. Així Abelard Tena li entregà, formalment, la placa del centenari que ja li havien preparat a l’estiu, comptant que hi pujaria a la festa dels jubilats, cosa que no pogué ser, perquè hi hagué que hospitalitzar-lo, a conseqüència d’una pneumònia[18] que li sobrevingué.
L’alcalde del poble d’Ares es trobava satisfet d’haver-nos acompanyat i destacà que era el primer centenari a qui havien tingut ocasió d’homenatjar, amb l’entrega de la placa commemorativa. Aplaudiments i noves fotos i manifestacions d’afecte. Amb Abelard havíem mantingut ja des que ens presentaren, a la seua arribada –havia etat el meu germà qui havia contactat amb l’ajuntament d’Ares- una conversa intermitent que em confirmà la coincidència amb l’ “Abelardet” que jo recordava i que Juanjo, més jove que jo, no tenia present. Efectivament, ja fa alguns mesos vaig accedir a la web del poble i em vaig quedar agradablement sorprès de la seua qualitat i continguts –històrics, paisatgístics, informatius...- i, en la presentació, s’incloïen unes paraules de l’alcalde actual –abans hi havia hagut el fill de Rosita la del Mas Blanquí, amiga de la infantesa, de quan nosaltres hi pujàvem, als estius-, que incorporaven la seua foto i que a mi, en llegir el seu nom “Abelard”, em portà a identificar-lo amb el fill menut de la panaderia del poble i, fins i tot, vaig trobar-li una certa semblança amb la dona gran de la casa, la sra. Joaquima, mare del sr. Juanito, el seu pare.
De manera que, en ser-nos presentats mentre esperàvem a l’alcalde de Castelló, ja el vaig abordar en preguntar-li si era germà de Carmencita i fill, per tant, de la sra. Rosalia la del pa, cosa a la què respongué afirmativament. A partir d’allò anàvem conversant al respecte, perquè jo guardava molt bon record d’aquella família, doncs ja se sap que als pobles tot és molt personal i directe: jo anava cada dia a buscar el pa, com a fill major que ja ajudava a la mamà en certes coses, enfilant la costera cap a la Mola i trencant a l’esquerra, en arribar al barri de Montjuic. Al poc i en la filera de cases de la dreta hi havia la venda del pa, entrant per la porta amb canyís com totes i, una vegada dins, una dependència amb prestatges on s’expedien aquelles fogasses i barres tant bones. Habitualment era la sra. Rosalia la qui despatxava, però sovint –quan ella estaria pastant al forn- hi havia la sra. Joaquima -mare del sr. Juanito, com he dit i a qui se li semblava, el seu net-. I, en ocasions, el mateix sr. Juanito, que tenia un posar més seriós, però agradable i que traspuava bonhomia. Justament d’aquell temps em ve el record, mentre em despatxaven la comanda de ma mare, que un marrec s’arrossegava pel terra i sentia que li deien “Abelardet”, el germanet, per tant, de la que jo coneixia com a “Carmencita”, de la colla de xics i xiques –alguns d’ells “forasters”, com els “valencians” i nosaltres- que ens ajuntàvem de tant en tant, especialment per les festes, a les processons, al ball pla o als bous.
Passà, però, que acabats els estudis de magisteri es feia més difícil pujar a Ares, com abans: l’estiu de les oposicions, l’accés a la universitat, els estudis de pedagogia –primer a Barcelona i desprès a València- m’anaren distanciant del poble i no vaig poder seguir, tant directament, el decurs dels esdeveniments, Vaig saber que aquella família es traslladà a viure a la casa de la sra. Rosa, a la Nevera, encara que no endevinava el perquè i ara Abelard m’ho ha explicat: doncs resulta que la bona de la nostra veïna s’havia casat en segones núpcies amb el seu avi i pare de sa mare i, en trobar-se ella ja molt major, decidiren traslladar-s’hi des de la casa de Montjuic. El cas és que ma mare i la sra. Rosa –la “Roseta” con es deia ella mateixa- es feren molt bones amigues, arran de què ens posàrem a viure a la casa del cantó –propietat dels masovers de La Llàcova, de Morella- i des del menjador de la qual es veia sa casa. Era el nostre un edifici nou que es composava de dos habitatges: al primer, amb mirador, havia viscut un jove metge –Dn. Arturo- i la seua esposa, amb els qui manteníem també bona relació i fou ell qui, en detectar-me un brot de “febres de Malta” aconsellà traslladar-nos de seguida a Castelló –com crec haver relatat en un altre lloc-. Abans i desprès, però, les relacions amb la sra. Rosa foren de molta confiança i tot començà en haver buscat llet de vaca per a nosaltres –acostumats a Castelló amb la vaqueria de “Tico”, al costat de casa al camí LLedó-, que no trobàrem sinó amb la sra. Rosa, que tenia una vaca, precisament, de la què tenia cura una xica fadrina “Carmeta”, que la portava a pasturar i a abeurar a la bassa-. Així es generà aquella amistat i era habitual que passàrem les vesprades a sa casa i fins i tot berenàrem allà, mentre la mamà i la sra. Rosa cosien plegades i ens feia alguna confidència: vídua i amb un únic fill, la pobra l’havia perdut a la mili i la seua foto hi era allà... i també la corona del soterrar que tenia penjada a la paret, damunt del seu llit. Tot això ho he referit al capítol dedicat als estius i, en concret, als transcorreguts al poble d’Ares.
I encara més records: des de la finestra on érem es veia tot el barri assolat on hi havia hagut l’hospital, que fou enderrocat pels bombardejos dels alemanys, segons m’explicava Abelard que s’havia pogut documentar últimament. Sembla que l’aviació del Führer –aliat de Franco- comprovava l’eficàcia (!) d’armament i aparells i prengué Ares com a boc expiatori –a modus de “Guernica”, al nostre territori- per mesurar-ne la mortaldat que generava. Encara parlàrem una bona estona més fins que se n’hagué d’anar i l’acomiadàrem, mentre la gent anava passant per la taula per felicitar personalment, al centenari, amb qui pujàrem a la seua habitació i, al poc, es quedà descansant del seguit d’emocions del dia...
No cal dir que fou una experiència irrepetible i no parem de donar gràcies a Déu, per haver-nos atorgat l’oportunitat d’haver-la gaudit.



                                                         XX
Ara va de llibres –o millor, torna a anar de llibres-, encara que siga d’un llibre escrit per u, presentat a València. Efectivament, desprès del pelegrinatge típic per més d’una editorial, els de CCS de Madrid s’han avingut a editar uns materials –que fa temps que vinc treballant- amb el títol “Ética para adolescentes”. I val a dir que amb interès sostingut al llarg de tot el procés i amb una molt bona “química” amb l’equip directiu i editor, fins al moment de traure al carrer el llibre i preparar la presentació a València.
Dic que feia temps que treballava el tema, arran d’una convocatòria del ministeri d’Educació, per a projectes d’innovació i renovació pedagògica i que jo vaig titular, aleshores, “La vida moral i la reflexión ética: propuestas para la ESO”. I és que un tram evolutiu del nostre alumnat, que em preocupava –i em preocupa- és el de l’educació secundària obligatòria, per la complexitat –conflictiu i delicat alhora- del moment. I volia contribuir a la tasca –sovint desagraïda- del professorat, especialment els tutors, que han de “lidiar” amb aquell col·lectiu de preadolescents i adolescents.
El cas fou que el ministeri em seleccionà el treball i, juntament amb altres escollits, en publicà un resum, per donar-los a conèixer. Encara jo estava en actiu a la Inspecció Educativa i vaig seguir –de jubilat- donant-li voltes al tema i a aquell material, amb el resultat d’una extensa redacció –més de tres-centes pàgines- entre les referències bibliogràfiques i documentals dels dos àmbits referenciats –el món dels valors i la psicologia dels adolescents- i la col·lecció d’unitats didàctiques desenvolupades, per treballar aquella proposta, mitjançant una seqüència metodològica participada –amb els propis alumnes i les seues famílies- i una referència continuada al món i els esdeveniments del dia a dia. Amb la qual cosa -pensava jo- que es feia avinent i atractiu el projecte i els materials i suggerent a l’hora de recercar el compromís dels agents que hi intervenen en el procés formatiu dels nostres estudiants adolescents.
Dit i fet –que no “pensat i fet”, doncs vaig dedicar-li un grapat d’hores i més hores- l’edició estava al carrer i independentment dels cercles comercials a l’ús, em semblava que calia provar de compartir allò amb companys –i malgrat tot “amics” com diu la dita, no sé si malintencionada- i coneguts, a més de amb la família, pobres, que esdevenen els acompanyants “obligats” en uns tals affaires. Així que comentant la cosa amb Vicent Barberà em suggerí –i posà en contacte- de presentar el llibre a “Biblio-café”, una mena d’establiment a l’estil de les antigues tertúlies literàries i allà ho muntàrem. Lògicament, havent-me ell aplanat el camí vaig demanar-li que, una volta posats, em presentara, com així fou, una vegada que distribuíem les corresponents invitacions, amb la complicitat de la gent dels antics professors de la Universitat i la seua presidenta, Carme Antolín que s’implicà i acudí –i intervingué, clar- en el col·loqui de la presentació.
Al respecte, com tothom sap –i els psicòlegs evolutius ho documenten a abastament-, en arribar al moment cronològic en què ens trobem els jubilats, les compensacions afectives depassen -de lluny- altres gratificacions materials o intel·lectuals. I, així, trobar-me el “dia de autos” acompanyat de bona cosa de companys –antics i actuals-, d’amics i, fins i tot, de “desconeguts” –que havien portat els coneguts-, em compensà de sobres, les llargues hores de dedicació al tema i la -de segur modesta i en tot cas hipotètica- compensació econòmica de la distribució del llibre. I com que l’estructura de la disposició de l’espai –horitzontal i en taules i cadires de café- ho afavoria, els assistents hi participaren amb comoditat i confiança, en un ambient relaxat i afectuós, cosa que em gratificà doblement.
Encara vaig deixar “caure” –en referir-me a la materialització de la seua aplicació a l’aula o en altres ambients formatius-, la meua disponibilitat per acompanyar-ho i fer el seguiment d’una tal experiència. Fins i tot tinc “embastades” unes notes, per afavorir la implicació dels agents –els propis adolescents, els seus tutors i professors, els pares i mares, els monitors o “scouters” etc.- i avaluar la posada en marxa d’aquells materials, doncs que és ahí on rau l’èxit d’aquell projecte.
I final de la “crònica”, perquè referenciar totes les intervencions –tant llargues com afectuoses- de bona part dels assistents – i assistentes!- i les respostes, amb els aclariment requerits i l’agraïment subsegüent de l’autor, requeriria quasi bé tornar a escriure un nou llibre i això –de moment- no em trobe en cor de fer-ho.


                                                         XXI

Ara a Castelló, el meu poble...
Certament que la difusió comercial del meu llibre, Ética para adolescentes ha de seguir el seu decurs, però no he volgut desaprofitar l’oportunitat, per atansar-me al meu Castelló i retrobar-me amb tanta gent estimada de temps passats: des del record de les Carmelites dels “quatre cantons” –alguna “vedruna” s’hi presentà- fins als companys d’Inspecció –Mª Socorro Mercè, Ferran Ferrús, Salvador Martí, Vicent Domènech, Robert Valls...- passant pel temps de l’Escola Pía –Ximo Dols hi acudí-; gent del magisteri de la nostra promoció de l’any 60 –Ramos, Melià, Benjamín Barberà, Ximo Pujol..., amb les esposes i algunes amables companyes que s’incorporaren, com Mari-Carmen i Pilar Boronat-; coneguts del temps de la Conselleria –Pere, el de Babel-. Sense comptar a la família que s’hi presentà al complet i amics de temps, d’Ares –Pasqual Troncho, mestre i alcalde que fou- i d’Albocàsser –Lolita, mestra i esposa del recordat José Maria, el jutge- i els de la “Josep Climent” – Avel·lí i Dolors, Vizcarro i altres de l’associació...- I més gent que no esmentaré, per no oblidar-me’n d’alguns noms.
Tots i totes ens retrobàrem a la llibreria Babel, on ja havia jo presentat els anteriors llibres –“Els adolescents i el repte de la LOGSE...”, “Estrategias para mejorar...” i “Rodant, Rodant”- i ara repetíem amb José Joaquín Bennàsar que ens recordà, en començar la seua intervenció, que feia onze anys! –Senyor com passa el temps!- de la presentació d’ “Estrategias...”
I, com sol passar, ja els prolegòmens foren emotius: m’havia citat amb el presentador un poc abans de l’hora i tot i que havíem mantingut el contacte per e.mail, feia un grapat d’anys que no ens trobàvem. Es donava la circumstància, a més, que havien tingut una neteta feia pocs dies, filla de la metgessa que atengué al nostre pare a l’hospital general, l’estiu passat i de la què quedàrem molt contents per la dedicació i el resultat del tractament. Abans de l’hora començà a acudir la gent: el meu germà el primer i Mari Tere. Les cosines Teresa i Lledó –la meua fillola-, Maribel i Ferran Ferrús, que feia temps que no ens vèiem, els companys de la Inspecció de Castelló, els de la promoció de magisteri, altres amics i familiars... Fins i tot una joveníssima mamà, amb la criatura al carret, vinculada a la UJI –segons em digué i que havia rebut la convocatòria-, que no volgué perdre’s la presentació, perquè em coneixia de referències, tot i que li quedava lluny l’interès immediat dels destinataris adolescents del llibre...
I en això que es feren les set, hora de començar: estàvem a la planta primera, en un espai que jo no coneixia, doncs abans els encontres “literaris” se celebraven a la planta baixa, enfront de l’entrada. Així que s’instal·laren les cadires, la gent s’acomodà amb dificultats perquè es feu el “ple” i Bennàsar demanà silenci per començar. Ho féu amb el record de la presentació anterior i l’oportunitat d’enllaçar les paraules de l’epíleg del meu llibre d’ “Estrategias...” –que jo, la veritat, no recordava- i on sembla que em referia als valors, com a continguts i comportaments a considerar, més enllà del deler pels rendiments acadèmics estrictes. Seguí amb una lloa de la meua persona –immerescuda del tot, però sembla tribut indefugible en qualsevol presentació-, que em gratificà per la referència continuada a la meua condició de mestre, encara ara tot i jubilat. També esmentà algunes paraules de la prologista del llibre, Adela Cortina i, tot seguit, em donà la paraula, no sense dedicar-li, els presents, un fort aplaudiment, que vaig iniciar jo.
No cal dir que em trobava emocionat, pel moment, el lloc i la companyia de la família i els amics, a més de la satisfacció d’haver omplit el local, pel que podia suposar per a la difusió del llibre. Així que no vaig poder sinó agrair, de tot cor i reiteradament, la presència dels assistents, en detriment del protagonisme del “power” que havia preparat i que vaig passar per damunt damunt. Sobre la marxa anava fent reflexions i propostes de complicitat i responsabilitat compartida entre els agents “educadors” dels adolescents: pares i mares, professorat –especialment tutors- directius, inspectors, monitors, scouters...i minimitzant “anècdotes” com la d’haver de patir ministres del tot incompetents, com l’actual, Wert, si la comunitat educativa i la professionalitat dels docents assumien la responsabilitat que els pertocava.
Finalment vaig donar per acabada la meua intervenció, per oferir la possibilitat de compartir preocupacions o suggeriments al voltant del tema, que coordinaria el presentador. Mentrestant algú s’animava, vaig aprofitar per accedir a la pàg. 104 del llibre, a la unitat didàctica núm. 4, titulada “Nadie vale más”, on es fa esment d’aquella professora de Física i Química    que, més enllà de la seua condició d’ensenyant de la matèria –en la què es mostrava molt competent, per cert-, feia “incursions” a plantejaments i reflexions del tot formatives o morals...I en donar algunes pistes al respecte, de seguida es palesà que la tal professora era Dª Lola Fabra o la “señorita” Fabra, que alguns dels presents també la recordaven, incloent-hi el propi presentador. S’evidenciava que aquella dona havia assumit, plenament, la seua condició d’educadora amb majúscula i que en un temps de precarietats materials, però també morals, apareixia com un exemple a imitar pels professionals de la docència actuals. La presència d’un nebot seu entre els presents, féu encara més emotiu el record.
I en això que començaren les intervencions, la primera de les quals fou la del meu germà –que m’havia consultat prèviament- envers la “homogeneïtat” –o no- entre els adolescents dels diversos països europeus i si les característiques variaven molt o poc entre els diferents territoris. Vaig referir-me a les dimensions culturals, econòmiques i històriques que alhora ens defineixen i singularitzen entre els països mediterranis i els nòrdics. També als resultats del programa avaluador “PISA” i de les alternatives de millora dels resultats, incloent-hi la presència del factor familiar. A continuació Vicent Domènech, inspector d’educació de la promoció quan jo mateix formava part del tribunal de selecció –cosa que vaig manifestar amb complaença-, per a reblar com en el moment àlgid de les neurociències, la dimensió afectiva o emocional –on incloure els comportaments morals- , complementa i optimitza els resultats acadèmics estrictes. La qual cosa em donà peu a glossar la reiterada valoració del benestar acadèmic –inclosa la meua aportació, en defensar la meua tesi doctoral- com a afavoridor de les bones notes i com es pot contribuir a aquell benestar des de la col·laboració familiar i la metodologia participativa i corresponsabilitzada mestre-alumnes. Domènech encara s’afegia al record de Dª Lola, que corroborà una altra companya de magisteri, Pili Boronat.
I vingué allò de signar el llibre i es formà la cua subsegüent: a la majoria els coneixia i no calgué preguntar-los pel nom, però vaig patir algun “lapsus”, com quan tenia als Flors a prop i vaig començar a dedicar-los el llibre, quan desaparegueren i resultà que es tractava de l’exemplar del meu germà (!) A tota pressa algú de la llibreria els anà a buscar i bescanvià l’exemplar, que ara sí vaig dedicar a Juanjo, esposa, fill i nets, Encara em van haver de fer memòria de l’amic i company Valls, de qui me s’havia despintat el nom: “Alberto” –ai!-, Mentre Ximo Puchol, en intentar llegir la dedicatòria, anava remugant que si jo hauria aprovat la cal·ligrafia, en magisteri i que jo, sentint-ho, vaig contestar que gràcies a la bondat de Don Manuel Ros, el nostre professor. I és que si, habitualment, la meua és la il·legible lletra de metge, en moments de pujada emocional, com aquells, encara més –d’il·legible-, així que vaig optar per “traduir-los” el text a cada persona a qui dedicava el llibre...
Noves salutacions i abraçades –com ara a Ximo Dols que no havia vist en arribar i que ara li recordava episodis de la nostra companyonia als escolapis- i comiat de les cosines, amics i companys. Encara Pere, el de la llibreria, em portà a la memòria el temps de la Conselleria i programes com “premsa i escola”, on ell hi va participar i on ens varem trobar i que també m’explicava el lamentable episodi de la mort del fill adolescent de Joan Montañés, “Xipell”. I una trucada dels Ramos que se n’acabaven d’anar amb el seu exemplar de llibre dedicat i que ara em demanaven que en signara un altre per al Santiago, “de Serra”, el fill de Carme i José Maria, que havia estat alumne seu a l’annexa de Castelló i ara salesià, a la cantada de missa del qual assistírem “donya Tere” –la meua esposa i mestra també de les seues germanes al poble de Serra D’Almos- i jo. I una última comanda, ara de Paco Marco, que tenia UNED, a Vila-real, però volia un exemplar per al seu fill “Fran”... Així que quasi varem tancar la llibreria entre unes coses i altres, amb una sensació de “núvol”, per la quantitat de gent i el seguit d’emocions, viscudes en tant poc de temps...desitjant que no hagueren de transcórrer uns altres tants onze anys (!) per tornar-nos a trobar amb ocasió d’un nou llibre. Cosa que no ocorrerà, perquè com deia la meua mamà –També Tonica, com les “del Vall” que es presentaren: Lledó, la dona del Ximo Puchol i la pròpia Tonica la seua germana- “cada loco con su tema” i jo en tenia un altre de “tema”: Climent, que vaig aprofitar per donar a conèixer, en forma d’antologia de textos, que acaba de publicar el Consell Valencià de Cultura i que també volem presentar a Castelló, d’ací a no molt de temps.
Laus Deo, doncs, perquè com deia Tonica -la meua mare- sempre hem d’estar donant gràcies a Déu per alguna cosa...I tenia raó.



                                                          XXII

Que a u el conviden a la fira del llibre del seu poble –Castelló-, amb motiu dels seus trenta anys d’existència, és d’agrair. Però que el conviden a pronunciar el “pregó” és tot un honor. I fou –crec- gràcies a la bona acollida que tingué el meu llibre, al que he dedicat els dos “dies trobats” anteriors. En això que sonà el mòbil i era Pere... el de la llibreria Babel, a qui l’Avel·lí Flors donà el meu número, per contactar-me i proposar-me l’encàrrec de fer de pregoner i això en una ocasió solemne, doncs s’acomplien els 30 anys des que la fira del llibre de Castelló començà la seua existència. I, tot i que la comanda em satisféu moltíssim, em vaig resistir un pèl, doncs la responsabilitat no era menor i, de segur, que un escriptor prestigiat o una personalitat vinculada al món editorial, no dic que ho faria millor necessàriament, però sí que com a mínim se li esqueia més –pot ser no l’haurien trobat o no els acceptà la proposta?-. No vaig voler, però, fer més indagacions i vaig acceptar tot seguit, tot intercanviant amb Pere –que em cridava com a president i en nom dels llibreters de Castelló- alguns suggeriments del contingut del “pregó”. La sort féu que, uns dies abans, s’havia presentat el meu llibre –Ética para adolescentes- a la llibreria Babel, amb una notable assistència de públic i un ambient molt agradable. Pere Duch, administrador de l’establiment –i manifasser, pel què vaig saber desprès, del gremi de llibreters de Castelló- sembla que estava a l’aguait i, de resultes de l’acte a sa casa, proposà el meu nom a la comissió organitzadora de la Fira...
         Arribà, doncs, el dia –l’endemà, precisament, de la presentació del llibre de Climent, “Antologia de textos”, a la Llotja del Cànem, seu de la UJI a la Ciutat i que m’omplí de satisfacció, no cal dir-ho, tal com es detecta en llegir la croniqueta que vaig confegir, també per al meu blog-. Així que la trobada “climentina” fou el pròleg de la inauguració de la Fira del llibre d’enguany a Castelló, en el seu trentè aniversari.
         L’obertura de la Fira –com tots els actes públics- tingué la “litúrgia” pròpia de la celebració i la comissió organitzadora –inclòs el “pregoner”-, des de la placeta de Santa Clara –seu de l’esdeveniment-, s’encaminà cap a l’Ajuntament a rebre a les autoritats municipals –alcalde i regidor de cultura i seguici-, amb els qui retornàrem a la Fira, a la carpa gegant que ocupava bona part de la plaça, on s’exposaven –per temàtiques, no per llibreries- els milers de novetats literàries del moment, amb una notable presència de públic. El cartell anunciador –que apareixia, així mateix, a la portada del programa- fou del tot suggeridor, doncs reproduïa un cervell a punt d’endollar-se a un llibre. Justament era tot un símbol i tot un repte, atès que expressava  a les clares la virtualitat –i la imprescindibilitat alhora- de la lectura com a font vital, doncs la cultura, el saber esdevenen l’aliment que sustenta la ment...En això que, a la tarima preparada a l’efecte, accedí la presidenta seguida de l’alcalde, de la directora general del llibre i de mi mateix, cedint-me tot seguir la paraula desprès de la presentació de l’acte i la salutació al públic i a les autoritats presents.
         I ja em tens allà davant de la concurrència, amb les notes que havia pres, damunt del faristol i front al micròfon, intentant atraure l’atenció del públic –que anava alhora recorrent el recinte i tafanejant les novetats-. Així anà la cosa...


                            30 ANYS!

            ...de la Fira del llibre a Castelló!...
Trenta anys ja... I sembla ahir mateix que s’iniciava l’aventura d’exposar, al públic castellonenc, les novetats i els textos clàssics de tota la vida, per part dels esforçats llibreters del moment...Una aventura que reeixí gràcies a la fidelitat de lectors i lectores amatents que, per damunt de les dificultats de temps disponible i tot i els preus, mantenien viu el desig de saber i de gaudir amb la lectura de llibres. I gràcies al coratge d’editors i llibreters, autèntics promotors de la cultura al nostre país, on els ajuts institucionals sempre magres, ara es troben sota mínims o directament inexistents.
            I és que el llibre és com una finestra oberta al món...que dibuixa horitzons prenyats de sabers i de misteris que descobrir. I això des de les cartilles de lectura als textos universitaris, passant per les creacions literàries de gaudi i noves perspectives, tant en format de paper com –cada vegada més- digitalitzats o ubicats a la galàxia internauta...
            Fa trenta anys i abans...les llibreries del Castelló de la meua infantesa i joventut eren ben poques: la “Libreria Religiosa” del carrer Colón, enfront de les Carmelites, on adquiríem els catecismes de l’època, aquells tres graus que anàvem superant i memoritzant i on ens cridava l’atenció, als infants més curiosos, aquella contraportada interior on apareixia una aprovació o permís d’edició que signava el “Exmo y Rvdo Dr. Dn Manuel Moll i Salord, obispo de Tortosa”...Superat el moment del primer ensenyament rebut a les Carmelites i havent pres la primera comunió -als 7 anyets!-, alguns passàrem als escolapis i entràvem en un nou món cultural, científic i literari, mitjançant aquells textos E.P., que ens els facilitaven els mateixos pares escolapis, en un primer moment, i la llibreria “Ares, libros y discos”, del carrer d’ Enmig desprès. Més tard, de la “Ares”, la meua esposa em regalà el primer disc -que conservem encara-: aquell inoblidable “Un americano en París”. Passat algun temps i amb ocasió dels estudis de Magisteri –cursats aleshores a l’edifici del Ribalta- érem molts els qui freqüentàvem l’establiment “Hijos de Plàcido Gòmez” de la plaça del Rei, per abastir-nos de material de papereria. Especialment temptadores eren les ofertes -variadíssimes- de plomes estilogràfiques, entre les que l’estrela era la de la marca “parker” i qui s’ho podia permetre bé que en presumia. Dels llibres de text, però, ens abastien els germans “Ballester” –Don Benjamín i Don Emilio- i es donava el cas que, en estar a l’espera d’algun dels textos que cursàvem –Física i Química, Llengua, Matemàtiques, Pedagogia...- veies que se’ns presentaven, a l’hora de l’esbarjo, a les portes de la Normal, per notificar-nos que els libres havien arribat i ja podíem anar a buscar-los. Fins i tot, acabats els estudis i ja exercint de mestres, els “Ballester” es convertiren en els nostres “distribuïdors” –i “fiadors”, doncs ens servien el material escolar abans de rebre l’escola la subvenció corresponent del Ministeri-. També hi havia l’ “Armengot” del carrer d’ Enmig, amb la literatura d’actualitat i la clàssica de tota la vida, exposada a aquells aparadors de l’entrada. Encara, en una fornícula en forma circular, de la façana, solia exposar-se el “best-seller” del moment, per més que aquest anglicisme no s’havia posat de moda. I encara hi havia -de recent aparició- la “Faristol”, amb la incipient oferta de llibres en la nostra llengua...Fins a les llibreries d’ara mateix, com la “Babel”, on -de broma de broma- ja he presentat quatre llibres[19] “de la meua garbera”, com diria aquell escriptor de la terra...
            Clar que –també record de la meua joventut- hi havia aleshores les biblioteques públiques de Castelló: la “Provincial”, que dirigia aquell patriarca de les lletres castellonenques, que fou Dn. Lluís Revest i la “Municipal”, que administrava el meu professor d’Història, Dn. José Sànchez Adell i on hi passava sovint, buscant llibres de consulta per completar la informació dels de text o a la recerca d’exemplars monotemàtics o emblemàtics –com ara el “Llibre Verd”, encara que aquest últim es custodiava a l’arxiu municipal-.
            Tot llibres a la fi, presents a les escoles, instituts i a la Normal de l’època i a moltes cases en incipients biblioteques d’estudiants i de lectura, en aquelles col·leccions emblemàtiques, com les de la d’editorial “Molino”, l’enciclopèdia “Pulga” i iniciatives lloables com la campanya de TVE “apague y lea”, acompanyada de la publicació d’una col·lecció de butxaca memorable. I altres que anaren apareixent, sense oblidar les revistes infantils que feien el deler de la nostra infantesa i amb les que ens passàvem les “hores mortes”, llegint i legint –El “TBO”, “Pulgarcito”, “Jaimito”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El Guerrero del antifaz”, “Purk, el hombre de piedra”, “Pantera negra” i d’altres-.
            Perquè la lectura ens transporta a un altre món... enmig del món, mitjançant el gaudi i el silenci atents al text... Uns de literatura clàssica, amb les sèries d’ “Austral” –Plató, Descartes, Vives, Ortega, Unamuno, Marías...- i altres de fantasia i aventura amb Julio Verne, Emilio Salgari, Oliver Twist... fins als autors actuals: Quico Mira, Terenci Moix, Isabel Allende, Martí Pol, Maruja Torres, la recentment guardonada amb el “Cervantes”, la mexicana d’origen polonès, Elena Poniatowska i l’última Premi Nobel Alice Munro i el  ja enyorat Garcia Màrquez –Gabo- i tants d’altres...
            I tot a la recerca de la complicitat autor-lectors, mitjançant el diàleg amb els personatges –amb algú dels quals arribes a identificar-te- i l’aventura compartida d’un fil argumental que et transporta... i que, de vegades, a u li agradaria imaginar-se diferent... I com diu la dita castellana “Tanto va el cántaro a la fuente...”, que arriba un moment que, de tant de llegir... es posa u a escriure –o almenys a intertar-ho-, relatant alguna cosa de collita pròpia... recordada, suggerida o opinada. O treballada i viscuda, quan es tracta d’algun tema de l’ofici propi –en el meu cas el món de l’educació, que encara m’apassiona-.
Així llegir i escriure pot esdevenir  la sístole i la diàstole del ritme creatiu de la paraula. Creativitat, a la que pot contribuir -notablement- la figura i l’estil metodològic del mestre, des de l’educació infantil –amb els llibres d’il·lustracions- fins a l’educació universitària –amb les edicions digitalitzades de recerca i documentació-. Així l’escola esdevé fàbrica de lectores i lectors, amants de la cultura i el bon saber i en el millor viure en pau, enmig d’un món més amable, civilitzat i democràtic. Al respecte d’aquell afavoriment lector, tinc el record dels pares escolapis que ens “prestaven” llibres de lectura i aventures, com a complement d’esbarjo –i també de formació- dels llibres de text que estudiàvem.
            No sense el concurs, però, de la família: pares i germans majors –i iaios i altres familiars- poden estimular, envers la lectura, als més menuts i no tan menuts. A casa han d’haver-hi llibres i “papers” que conviden a llegir...i a conversar sobre allò llegit.
Clar que el context social ha d’ajudar també i les autoritats han d’implicar-se del tot, en un projecte cultural i educatiu seriós, si de veritat creuen en una societat adulta i democràtica, com prediquen, passant dels “programes” als fets. Fets coherents i presentables, sempre a favor de la ciutadania, de la cultura i dels valors.
            Justament ara va bé dedicar-li un record –agraït- a la figura històrica i irrepetible del bisbe Climent, al lector impenitent que fou Josep Climent i Avinent, erudit, estudiós, il·lustrat...llegit, amb una de les millors biblioteques –“llibreria” es deia aleshores- del moment: a València, primer –com a catedràtic de Filosofia Tomista a l’Estudi General-, a Barcelona desprès –al seu Col·legi Episcopal i a la primera biblioteca pública de la Ciutat que fundà-. I a Castelló, finalment, amb la fundació d’aquella “libreria pública”, al Col·legi dels Òrfens –ben prop d’ací, al casalici del carrer del nom del bisbe-, per a gaudi i formació dels veïns... Perquè estava convençut –Climent- que els llibres i el saber eren –no ho són encara?- el millor antídot contra la ignorància i el malestar públic. Així proclamava allò de què “La millor garantía per a la felicitat dels pobles i el progrés de les nacions és l’educació de la seua joventut”. Educació indestriable del saber, contingut en els llibres –ara també digitals-, porta oberta a la ciència i a les humanitats i afavoridors de la convivència i els valors.
            Llarga vida al seu record i al seu exemple i llarga vida a la fira del llibre del meu Castelló...
            Per molts anys!

Continuà l’acte i la gent acudia a la carpa corporativa, passejant davant les extenses i atractives exposicions de novetats, com també a les institucionals –la de la UJI, la de l’Ajuntament de Castelló i la de la Diputació Provincial- fins a l’hora de tancar: les nou del vespre.
Encara hi hagué l’homenatge –en forma de sopar, a l’emblemàtic Casino Antic- als llibreters més veterans, al què ens convidaren –a Tere i a mi-: fou emotiu trobar-nos amb el d’Ares –“Libros y discos”- el sr. Domingo. O amb el dependent de Benjamín Ballester que ens atenia amablement com a estudiants, primer i com a mestres desprès. I amb el d’Armengot, Salvador Bellés, que féu un emotiu discurs. També parlaren –pel gremi de llibreters- Mauro –el net de “Plácido Gómez”- i Pere Duch, tancant l’acte i el sopar. Tot seguit a l’escala principal, per situar-nos convenientment, per a la foto de rigor... Qui m’ho havia de dir a mi, quan -als anys cinquanta- passejàvem els joves de Castelló, pel carrer d’ Enmig i la Porta del Sol i –des de fora- vèiem al senyoriu de la Ciutat, acomodat a les butaques del Casino...? Doncs, allà mateix, érem nosaltres aquella nit de la inauguració de la Fira del Llibre. Encara no m’ho crec.



                                                           XXIII

La figura i el record del bisbe Climent ha esdevingut, els últims temps, un referent continuat i emblemàtic per a mi, des que els ja llunyans anys seixanta i, amb ocasió d’haver acabat els estudis de Pedagogia, em vaig atansar a un tal personatge, de qui la majoria no en sabíem res més que fou aquell bon home que fundà la Casa dels Òrfens del Castelló dels finals del segle XVIII. El professor Sánchez Adell, però, en oferir-me el fons bibliogràfic d’aquell il·lustrat que –bé que parcialment- es conserva a l’arxiu municipal de qui en temps ell n’era l’encarregat, em posà en camí d’esbrinar no només la seua interessant biografia –ja  documentada per Lluís Revest i altres-, sinó el seu pensament pedagògic i la seua dimensió irrepetible com a persona sabuda i compromesa amb els neguits del seus contemporanis.
Des d’aleshores, defensada la meua tesina a l’entorn de la seua condició de pedagog i anys més tard –tot s’ha de dir- i amb més temps per haver-me arribat la jubilació, vaig recuperar el perfil i el quefer d’aquella figura irrepetible de la nostra història, promovent la celebració del tercer centenari del seu naixement (1706-2006) a les universitats de València, Castelló i Barcelona –central i a la facultat de Teologia-, l’edició de les “actes” d’un tal esdeveniment i encara actes intermitents i edicions –en paper, com l’ “Antologia de textos” del CVC, o on line, a la revista Mètode...- En això que els de la “Josep Climent” –l’Avel·lí Flors i la seua gent- celebraren el seu XXV aniversari i entre les activitats hi programaren la glossa de la biografia del personatge... que m’encomanaren i acceptí amb molt de gust, naturalment.
Fou al Museu de Belles Arts del camí la Mar –Germans Bou- on es muntà una exposició commemorativa i al seu saló d’actes, amb un nombre considerable d’assistents, incloent-hi –a primera fila- al rector magnífic de la “Jaume I”, Dr. Climent i Jordà, institució que havia estat distingida amb el premi “Societat” de la “Josep Climent”. No cal dir que, amb un entusiasme que no puc amagar en referir-me a una tal figura i amb el concurs d’un power, preparat a l’efecte, vaig glossar l’itinerari històric del bisbe i els fets més rellevants de la seua figura i de la seua obra, amb l’atenció i la paciència -doncs de segur que em vaig allargar més del compte- del públic amatent. Mentrestant jo veia que el bo de Manel Sifre –company d’estudis de Filologia, del nostre Marc Vicent i fill dels nostres bons amics Manel i Carme-, anava fent algunes fotos i fins i tot algunes “tomes” en vídeo que, per a sorpresa meua, derivaren en un you-tube ,-https://youtu.be/zRPCA2ThAAE- finalment, que s’afegia al que ja hi ha penjat a la xarxa, envers Josep Climent, amb motiu  de presentar la publicació del III centenari, a la Fira del Llibre de Castelló  –https://www.youtube.com/watch?v=aCafw2ti8NU-.
Així s’esdevenia un episodi més que he volgut recollir en la present “entrega” de dies trobats de les meues memòries...



                                                     XXIV

Finalment ha ocorregut el què mai no voldríem que passara i fou que el nostre pare ens ha deixat. Pot ser estàvem mal acostumats en ser testimonis dels seus aniversaris any rere any, fins arribar a la emblemàtica xifra dels cent anys, que ja he glossat en referents anteriors dels “dies trobats”. Doncs encara ens en regalà un més, en el seus 101, en plenes facultats i en companyia dels seus, fills, nets i besnéts. L’hivern, però del 2015 el passava amb els refredats habituals, fins que per la seua insuficiència respiratòria i l’afecció que li sobrevingué haguérem de portar-lo a urgències primer i ingressar-lo, tot seguit, al hospital de la “Madalena” –l’antic “Sanatori” de tota la vida de Castelló- on primer semblava que es recuperava i als pocs dies la cosa es complicà fins al punt de témer –com ocorregué- un dramàtic desenllaç. La cosa anà de presa i fins i tot els metges es sorprengueren que la recuperació inicial es capgirara a pitjor i acabà fatalment als pocs dies. El cas és que acabat d’ingressat rebérem la visita –com sembla ser costum- del director, el doctor González, company d’estudis de Juanjo el meu germà, als Escolapis, que vivia amb la família –els anys seixanta- al grup “Cardona Vives” de l’avinguda de València i a qui el nostre pare reconegué de seguida, fins al punt de preguntar-li si vivien el seus pares. També rebé la visita del metge que havia estat a la residència de la tercera edat on ell romania... i que ja l’havia tractat en ocasió anterior... El cas és que, sotmès el nostre pare al tractament estàndard per l’afecció respiratòria crònica que patia, semblava recuperar-se a poc a poc, però aquell cap de setmana empitjorà ostensiblement i fou el metge de guàrdia el qui ens posà en evidència la situació irreversible cap a la què ens encaminàvem...
Encara com la satisfacció de sentir-nos acompanyats per familiars, amics i companys, ens compensà en un moment tant ple de tristor ...Altrament, al meu blog no m’he pogut estar de glossar la figura del nostre pare:

         MARQUET “EL MORELLANET” ENS HA DEIXAT
Finalment, el nostre pare ens ha deixat. I tot i els seus 101 anys fets,  sempre sembla massa prompte, per acomiadar-nos de la persona estimada. La Providència, però, ens ha aixoplugat en atorgar-li un trànsit curt i assossegat, amb totes les atencions mèdiques, més enllà de la ciència i impregnades d’humanitat. L’acompanyament, en el dol, dels familiars i amics ha reblat aquella sensació de plenitud i agraïment. I d’emoció continguda...a prou penes, que s’ha deixat anar per les costures del decurs dels actes de comiat.           
Per començar, el celebrant ha estat del tot inspirat i oportú en les seues reflexions de record del nostre pare. I els seus nets han compartit unes paraules d’afecte i enyor, amb un text tramès per la neta absent, des de la Universitat de Carolina del Nord, on imparteix docència. El torn ha arribat al fills –el meu germà i jo-, per agrair als assistents el seu acompanyament i condol, bona part dels quals companys seus, a la residència de la tercera edat on es trobava. I altres bons amics, coneguts i familiars. Finalment el cant de comiat, esperançat i carregat de simbolisme, del cor “Pentecosta”. Preciós. Què més es podia demanar? Encara a la capella de la Residència i oficiat per Dn. Elías, que els conegué als dos, l’acomiadament sentit i vivenciat de Marcos i Tonica, enmig dels seus antics companys.
I això com a culminació d’una vida exemplar –com a pare, espòs, avi i besavi i com a persona- del tot farcida d’experiències vitals, no sempre favorables ni fàcils, al si d’una família de nou germans al poble d’Ares, a començaments del segle XX. No cal dir que la mera subsistència ja esdevenia un miracle, al que ajudava la primerenca ocupació dels menuts, després d’una fugissera presència a l’escola, com la de Marquet –el “morellanet”`, per l’origen de son pare de la capital dels Ports-. Ell feia de pastoret als seus pocs anys, esguardant la rabera de casa, de dia i a les nits a la intempèrie, pels indrets del terme d’Ares, un dels quals i emblemàtic fou el barranc de Cantallops: allà, enmig de la foscúria, s’escoltava a la llunyania l’udolar dels llops, sense més companyia que la del seu fidel gos d’atura, “Leal”, que s’avenia a fer-li de coixí –on recolzar el cap a la seua panxa-, perquè Marquet poguera conciliar un son intermitent, al so del dringar de les esquelles de la rabera...
Pocs anys més tard hagué de treballar a la carretera d’Ares a Vilafranca, carregant aigua per atapeir la pedra picada del terra i a la de Benassal, des d’on el seu oncle Joanet, germà de son pare, se’l endugué a Castelló per fer de mecànic a la fàbrica de teixits del carrer Marquès de la Ensenada. Tenia 15 anys i hi romangué fins a la seua jubilació, aleshores com a majordom tèxtil i encarregat de la producció. Fou a la capital de la Plana que es posà a festejar amb Tonica –la nostra mare-, al barri de Sant Fèlix, amb la què es casà no sense abans haver fet la “mili” per partida doble: primer amb la seua “quinta” –del 34- i, tot seguit i acabat de llicenciar, cridat a files pel govern, arran de la sublevació dels militars, amb Franco al capdavant. Així arribà al 1939, més que miraculosament, atesos els nombrosos episodis en què estigué a punt de perdre la vida. I és que servia en un destacament de sanitat militar i, especialment al front de Guadalajara, foren fustigats contínuament per l’aviació de Hitler i les tropes de Mussolini, mentre recollien els cadàvers i els moribunds del front, alguns dels quals de la “quinta del biberó”, cridaven desesperats a sa mare... Segons contava el nostre pare, faltant-li l’alè i amb els ulls humits per l’emoció d’uns records tan tristos.
La Providència, però, el preservà i, tornat a Castelló, es casà amb la seua promesa –la nostra mare-, naixent al poc jo mateix –“Marquitos”- el major i, uns anys més tard, el meu germà Joan –“Juanín”-. No cal dir com fou de feliç –paradoxalment i contradictòria- la nostra infantesa, a l’aleshores “camí Lledó”, enmig de les carències i dificultats de tota mena, que patien les famílies i tota la població d’aquella postguerra miserable i digna de ser oblidada per sempre. Els nostres pares, però, -com tants d’altres- feien el cor fort i ens donaren el què no tenien, alimentant-nos i vestint-nos amb dignitat i -el què fou d’agrair de per vida- portant-nos a l’escola i donant-nos uns estudis que els costà un gran sacrifici. Això al bell mig d’una vida familiar plena d’afecte i bons exemples, que mai no oblidarem el meu germà i jo.
El temps passà, nosaltres creixérem i ells es feren majors, sent al poc avis, dels nostres fills i encara besavis dels nets del meu germà, bé que la nostra mare –que faltà abans- no hi arribà- Gaudiren, però, algun temps més de l’afecte dels seus i, en anar acomplint anys, el nostre pare “presumia” de ser de la quinta del pare del rei, el compte de Barcelona, també nascut el 1913, com ell. Encara als estius fèiem una escapada, primer a BenassaI, a passar uns dies al balneari de la Font d’Ensegures i del què ell tenia el record de menut,  quan des del poble d’Ares –encara sense llum elèctrica- es distingien allà lluny, unes llumetes que son pare li explicava eren del balneari de la Font... on anaven a passar l’estiu “els rics de València”...I ara es feia creus de ser ell qui estiuejava allà mateix. 
I tot seguit al seu poble, Ares, a “casa Fabio” –com li deia ell- on ara hi ha l’Hostal i, en temps, vivia el manescal –Fabio- i on estigué a l’època dels “maquis” la caserna de la guàrdia civil. A Ares fèiem les visites típiques: el Castell, la font del Molí, la Mola, el Regatxols, la “Nevera” reconstruïda, la font de les Guitarres, les “Piquetes”, el Coll, la Mare de Déu de la Font, el mas i ermita de Sta, Elena... I els indrets del poble, emblemàtics en el record del nostre pare i en el nostre propi, atès que durant molts anys passàvem l’estiu allà dalt: la casa del avis, les Roques, el Portalet, l’Església, la Bassa, els Rentadors, Montjuic, la Raval de Dalt i la de Baix, el Calvari... I si quedava algun amic seu –Isidre, Bayot, Benjamín, Daniel...- que poc a poc se n’anaren, restant els fills i nets, als que el meu germà i jo coneixíem i tractàvem, des de la nostra infantesa als estius i enmig de les festes del poble, amb bous i músiques i el ball pla... de tant grat record.   
En això que el nostre pare arribà als cent anys (!) i se li feu la típica festa d’aniversari, a Castelló i a la residència on s’hi estava, en presència dels alcaldes, el de Castelló –Bataller- i el del seu poble, Ares, - Abelard, que jo coneixia i recordava com “Abelardet”, el de la panaderia-. Festa grossa, enmig de la família al ple i tots els amics i companys residents: músiques, salutacions, plaques commemoratives, regals, convits... i fotos i gravacions a dojo, en record de “Marcos”, el nou centenari. 
Encara un any més i la celebració familiar i íntima del nou aniversari -101- capicua i l’entrada en el 102 que no arribà a acomplir, perquè decidí anar-se’n abans.
Una vida, sens dubte pletòrica i exemplar que mai no agrairem prou a la Providència: descansen en pau i per sempre els nostres pares...
Sembla mentida com es pot arribar a trobar de “buit”, en faltar-li a u un ésser estimat i com no hi valen es tòpics –“és llei de vida”, “ja temia una edat”...-, ni els anys quan a u li ocorre –com es pot sentir u orfe als setanta anys fets, com un adolescent?...



                                                    XXV

L’esdeveniment dels cinquanta anys –mig segle!- de les escoles “noves” d’Albocàsser m’ha suposat un “sacseig” afectiu important. Serà que, a mesura que anem acomplint anys, ens fem més sensibles –y no sé si també més febles, emotivament parlant-. Jo ja havia perdut el compte... Més de quaranta sí que li’n feia de la meua estada a Albocàsser, com a mestre, però cinquanta...I és que encara no fa molt i amb ocasió de l’anada del nostre pare a Ares –al que dúiem tots els anys, uns dies, a l’agost-, feia jo una escapada a Albocàsser, per mirar de trobar-me amb algú d’aquell temps i en l’última de les quals vaig poder estar amb el matrimoni Miralles –ell “Moleta” de sobrenom i alcalde els anys seixanta y ella la sra. Carme, una dona molt entenimentada-, tal com hauré explicat en algun altre lloc.
El cas és que, en convidar-me a passar una estona amb ells a sa casa, la sra. Carme obrí una d’aquelles caixetes de cartró plena de fotos...I, com a cosa feta, trobà de seguida i em mostrà una –en blanc i negre of course!- on érem: Fèlix el de la fonda, José Maria el jutge, Atanasio el secretari del jutjat i jo, els quatre en animada conversa pel que es deduïa dels gestos... Justament és l’única foto meua d’Albocàsser, doncs ni de l’escola ni dels meus alumnes en tinc, cosa que no em passà al Tormo, d’on en guarde una de grup a la porta de l’escoleta d’allà. Fou l’última vegada que em vaig trobar amb ells –els “Moleta”-, ja que el sr. José faltà al poc de temps i ara que m’hauria agradat tant de saludar a la sra. Carme, em diuen que faltà també pocs dies abans del nostre pas per Albocàsser i, a fe, que unes setmanes abans havia participat en la celebració del mig segle del grup escolar “Joan de Brusca”, segons m’havien dit.
Així que no havent pogut participar en la celebració, perquè ni Rosa, la nostra filla -que també havia estat de mestra a Albocàsser- ni jo varem poder anar-hi, quedàrem en passar pel poble de camí a Ares on, enguany, li diríem una missa de record al iaio Marquet , com així fou i allà acudírem a trobar-nos amb la directora, Alícia Fermosell, amb qui havíem intercanviat uns quants correus, amb motiu de l’esdeveniment i que constitueixen el text que ve tot seguit:


             CINQUANTA ANYS…    

            Efectivament, mig segle ja -1965/2015- des que s’ocupà el “nou” edifici de les escoles d’Albocàsser, amb el nom del fundador del poble, Joan de Brusca, a les afores de la població. Prèviament, es féu un solemníssim acte d’inauguració, amb presència d’alumnes, mestres, famílies i el poble en ple, acompanyant a les autoritats provincials que presidia el governador civil d’aleshores, Dn. Carlos Torres Cruz i l’inspector escolar, Dn. Jaime de Juan Castañer.La recepció i l’anfitrionatge el protagonitzà l’alcalde, Dn. José Miralles, a qui acompanyaven la resta d’autoritats locals, com el secretari de l’ajuntament, Dn. Xavier Caritg, el jutge Dn. José Maria Fernández amb Dn. Atanasio Abellán i el tinent de línia de la Guardia Civil. Fou un acte emotiu, amb els parlaments de rigor i la benedicció de les instal·lacions, per part de Mossèn Manuel Carceller.

I és que Albocàsser s’havia ben merescut un edifici nou i digne per a les escoles que, fins aleshores, es trobaven en condicions més que precàries, sobre tot les dels xics. Les xiques encara, en un mateix edifici, disposaven d’espais més dignes, per a mestres i alumnes, dirigides per Dª  Maria Porcar. En canvi, Dn. Urbano, Dn. Ismael i jo mateix –“Don Marcos” aleshores- ens aixoplugàvem en uns locals infectes: Dn. Urbano, a la vora de la vicaria, en una nau immensa, desangelada i freda, per a la vintena de menuts –els primers graus- que es perdien en aquell espai. Els meus alumnes –els graus intermitjos- i jo, a la planta baixa d’un edifici antic, al peu del campanar: porta vella, parets velles, taules desgastades i finestres que no tancaven...encara com que l’estufa funcionava i no patírem fred. I a dalt de nosaltres, els “majors” amb el seu mestre Dn. Ismael, tres quarts del mateix.

Així que quan rebérem la visita de l’inspector i des del mateix ajuntament se’ns anuncià la construcció del nou edifici, no cal dir com ens sentírem de satisfets. Això, però, encara tardaria un curs en materialitzar-se i, mentrestant, la vida del poble seguia igual: els “funcionaris” hostatjats a l’Hostal –cas de Dn. Atanasio i algú més- o a la Fonda de Fèlix –cas del jutje i meu, que sentíem la “companyia” de Pepita, filla de la casa, repassant els seus llibres i ara mestra del Joan de Brusca-, alumnes i famílies esperant l’escola nova, Dn. Pasqual, el manescal, amunt i avall a la seua feina, com Dn. José el metge o Dn. Felipe l’apotecari, als seus quefers. Pedro a la centraleta de telèfons i Dn. Florencio a Correus i Telègrafs. La gent del camp amoïnada perquè s’havien gelat les oliveres no feia massa, els comerços sobrevivint i, al tard, l’arribada dels autobusos en direcció a Benassal i Vilafranca..., que constituïen tot un espectacle de transbordaments i moviment de viatgers. I, de tant en tant, alguna novetat, com quan s’organitzà la “setmana social”, amb parlaments i actes diversos que s’hagué de “rebatejar” amb l’afegit de “rural” –per suggeriment de Mossèn Manuel- per no despertar sospites de subversiva (?)...O quan s’anunciava alguna visita d’autoritats, com amb ocasió de les escoles d’adults, a Sant Pau, al mas de Brusca i al mateix poble – a l’edifici desocupat de les xiques.

Aquells anys, vistos amb la perspectiva del mig segle transcorregut, tot i les dificultats i carències del moment, tenen l’enyor del record inesborrable dels què tinguérem el goig de viure’ls i la sort de rememorar-los, perquè bastants dels esmentats ja no es troben entre nosaltres...Per la meua part, he recordat sempre amb afecte i agraïment, els dos anys que vaig romandre a Albocàsser, abans d’anar destinat a l’escola Annexa a la Normal, de Castelló. I he mantingut i, encara mantinc, una molt bona amistat, com amb la família Miralles, el fill major de la qual, Josep Lluís me l’he retrobat a València, a la Facultat de Psicologia, encara en vida del seu pare, l’antic alcalde, i de la seua mare, la Sra. Carme. Justament, a Enrique, el seu germà el vaig tindre a l’escola i vaig conèixer també a Santiago i a Antonio. També amb Mª Dolors, cosina d’ells i esposa que fou de l’enyorat José Maria Fernández, el jutge d’instrucció i magistrat més tard a Girona on jo havia anat destinat d’Inspector escolar.

Dels meus alumnes tinc més el record de les fesomies –aquelles “caretes” inesborrables- que no dels noms –fora del cas d’Enrique-, com el fill del sergent de la Guàrdia Civil o aquell altre –Albert?- que, cada dia i des del mas de Brusca, venia a l’escola tant si plovia com si nevava, amb les seues galtes vermelles del fred i els seus ulls blaus oberts i encuriosits, assegut a la seua cadira a l’aula...I en això –ja a les escoles “noves”- la directora de la nova “graduada” –Maria Porcar- ens anunciava la visita, ara de la nova inspectora, com efectivament ocorregué, Dª Maria Socorro Mercè, que passà per les classes, s’interessà pel nivell de l’alumnat i ens reuní, en la sessió habitual, per valorar el treball dels mestres i assessorar-nos en la nostra tasca. Ara fins i tot, Albocàsser disposa, ben merescudament, de centre de Secundària i les opcions són unes altres que no en aquell temps, per sort.

Així que felicitats als mestres i als alumnes del “Joan de Brusca”: als actuals i als “històrics”. A les seues famílies –les d’ara i les d’abans-, a les autoritats locals, als veïns i a tota la població d’Albocàsser.

Per molts anys!

Marc Antoni Adell,
Inspector Escolar i Professor Associat de la Universitat de València. Mestre que fou del “Joan de Brusca” d’Albocàsser.

Així que, segons havíem previst, sortírem de  Benicarló camí d’Albocàsser, per Càlig, Cervera, Sant Mateu i Tírig; Tere, Rosa, Marc Vicent i jo. Arribàrem, finalment, y entràvem per un indret desconegut per a mi, pel pas del temps, amb una rotonda enjardinada que fa cinquanta anys i escaig, quan Félix el de fonda em portà –de “paquet” en la seua “vespa”- a Sant Mateu, per Tírig – tal com he explicat en algun altre lloc, per seguir cap a la Serra d’Almos a trobar-me amb la meua promesa- no existia, clar.
Una trucada de Rosa a Alícia ens situà i quedàrem en veure’ns a una cafeteria del carrer principal on de camí, la nostra filla, es trobà amb l’antic director –Paco- de quan ella hi fou al “Joan de Brusca” ara fa vint anys o ben prop. Efectivament, se saludaren efusivament i parlàrem una estona fins arribar al lloc convingut on vaig reconèixer a Pepa Segarra, la filla de don Ismael, el meu company –junt amb don Urbano- i això per les fotos del vídeo de la celebració, quan li vaig trobar una semblança evident amb son pare, doncs a ella no l’havia tornat a veure des d’aleshores, quan era xiqueta i la portava son pare de la mà. També hi era l’Alícia, la directora actual i tots quatre –Rosa, Pepa, Alícia i jo- seguérem per prendre’ns un refresc, mentre Tere i Marc Vicent havien anat per les seues a donar un vol. En això, mentre parlàvem, una dona i la seua filla, assegudes a prop no paraven de mirar-nos... i és que recordaven a Rosa com a mestra d’anglès de la xicona i s’afegí un episodi més a la conversa que manteníem.
Ara Marc i sa mare s’asseien un poc més enllà a l’altra banda del carrer i, en veure’ns, ens ajuntàrem tots per seguir parlant. Jo vaig preguntar pels “Moleta” i és quan ens digueren que la sra. Carme havia faltat i com que sembla que algun dels fills era al poble, me’l varen localitzar i es presentà tot seguit: es tractava de Santiago, el segon i tot i que jo no el vaig tindre a l’escola –aniria als “majors” amb don Ismael- se’n recordava molt de mi i de que vaig ser mestre del seu germà Enrique, que no era al poble aquell dia com tampoc Josep Lluís, el de València. Vaig donar-li el condol per sa mare i ell m’explicà la rapidesa del desenllaç camí de Castelló en una ambulància, afectada d’una probable embòlia cerebral. Jo vaig dir-li que també el nostre pare havia faltat i anàvem, justament, a Ares el seu poble a dir-li una missa de record.
Per cert que son pare, l’alcalde, m’atribuí la condició d’arenc, a mi també, i ho deia a tot el món: “don Marcos és d’Ares”. Lògicament no vaig gosar desautoritzar-lo i és que fou des d’Ares, , que vaig baixar a Albocàsser a prendre possessió, l’estiu immediat al curs que m’incorporava i així quedà que jo era d’Ares...  Parlàrem una bona estona i em sorprengué amb detalls d’aquells anys, com quan s’organitzà la “Semana Social” –en castellà clar-, on participà també José Maria el jutge, Atanasio, mossèn José l’arxiprest i algú més. Santiago recordava la meua conferència i assenyalava l’edifici d’enfront on, a la sala d’actes, tingueren lloc les intervencions. Al respecte jo li vaig afegir dues anècdotes: la primera que, tot i haver estat aixoplugada per la parròquia, qualsevol activitat pública que no fora promoguda expressament pel “règim”, esdevenia sospitosa, així que el bo de mossèn Manuel, el vicari i germà de l’arxiprest, suggerí afegir allò de “rural” que apareixia com a menys provocatiu i és com es quedà el títol final “Semana Social Rural”. Amb tot no ens lliuràrem d’algun ensurt, com quan alguns joves i jo, al tardet, ens dedicàrem a enganxar uns cartells elaborats a mà, per les parets del poble, amb tal mala fortuna que aparegué a l’altra punta del carrer, el sergent de la guàrdia civil en companya d’un número i es quedaren mirant el que havíem posat feia poc a les parets de la caserna, un antic convent. Alguna cosa li trobarien d’inconvenient que el desenganxaren tot seguit, mentre nosaltres ens ho miràvem cautelosament, sense gosar descobrir-nos... En això que el Santiago feu un gest –que repetí al llarg de la conversa- que em recordà clavat a son pare i vaig dir-li-ho, així com –em donà la raó- el seu germà Josep Lluís és clavat a sa mare. Finalment ens acomiadaren i vaig donar-li molts records als seus germans, tot i que al gran el trobaria a València, en tornar-hi.
Ara Alícia mirava enfront i deia que pot ser les germanes Porcar hi serien, perquè tenien les persianes pujades. Ho comprovà, però no. Només una neboda hi era, encara que podrien pujar de Vinaròs, els propers dies. Lamentablement nosaltres ja no hi seríem i hauríem de mirar de trobar-nos en una altra ocasió. Ens acomiadàrem, doncs, d’Alícia i Pepa, amb ganes de seguir parlant i l’esperança de que –tot i ser la primera- no seria l’ultima oportunitat de fer-ho.
I prou de “dies trobats”. Hem arribat la fi de les presents memòries, doncs un tal relat de vivències no pot eternitzar-se...I, en tot cas, cal deixar lloc i ocasió per conèixer i gaudir d’altres itineraris vitals, segurament més originals i atractius que el decurs històric d’algú, que no féu res més que fer de mestre.




                                                       XXVI

Com a complement de l’Ética para adolescentes, en la defensa que fa l’autor de les presents memòries, de la necessitat d’anar “a la una” escola i família, apareix Padres e hijos... adolescentes, la presentació del qual anà més enllà de Castelló i València, llocs propers i habituals. Ara seria a Alacant, on –certament- encara no m’havia “estrenat”. Ha estat per les ganes de trobar-me amb els bons amics del sud, una vegada recuperat el contacte amb Daniel Riera, mitjançant un altre Daniel –Climent- i gràcies als bon oficis d’en Joan Albero. Així que, pensant amb una “excusa” per a l’encontre, l’he trobada amb l’últim llibre que m’han publicat... –Padres e hijos...adolescentes-.
Dit i fet, he acomboiat a Daniel Riera per presentar-me’l -que ha acceptat encantat- i a Tudi Torró, bona amiga de temps i ara directora territorial de la Conselleria, per obrir l’acte. L’una i l’altre han, a més, difós la convocatòria entre amics,  antics companys i coneguts i, finalment, s’ha esdevingut la presentació a La Casa del Libro, d’Alacant.
Tere i jo havíem fet el pensament de fer el viatge en tren, per allò d’anar més relaxats. El què no preveiérem, però, foren els imponderables de la renfe, que, finalment, ens obligà a fer el viatge...en transport escolar (!). Bé, per carretera i en bus, però amb la placa identificativa del transport escolar. Sembla que ni temps els donà a traure els rètols, per la urgència del servei. No deixa de ser curiós l’episodi, ni que siga per recordar-me els temps de la meua estada a la Conselleria, com a cap de Servei de Programes d‘Alumnes, que incorporava la gestió –justament- del transport i menjadors escolars...
Finalment arribàrem a Alacant, ens instal·làrem a l’hotel i contactàrem amb Daniel Riera, acudírem  a  La Casa del Libro, on només arribar ja ens anàrem trobant a gent, com en Joan Albero –el qui em contactà amb Daniel- i amb qui havíem mantingut una regular comunicació per e.mail, doncs és un internauta i bloguer prestigiat en temes de botànica. I, successivament, -mentre anàvem preparant l’espai de la presentació- Tudi, Moratinos, Cayetano, Vicent Castelló,Vicent Ramos, Gràcia, la dona de Daniel Climent, Pepe Garcia i Mª Àngels, Sánchez Ezcurra...i tants bons amics i amigues que hi acudiren.
Es féu l’hora i Tudi -com estava previst- obrí l’acte amb paraules afectuoses del record dels vells temps, quan il·lusionats portàvem endavant  el projecte d’un nou sistema educatiu, arrelat al País i en la llengua del País. Tot seguit Daniel Riera tirà mà (!) dels folis que duia preparats i ens obsequià amb un sentit parlament.
Certament entre una i l’altre aconseguiren emocionar-me i bé que ho notaren els presents, en prendre jo la paraula i agrair-los les seues d’afecte. Vaig reiterar, també, les meues vivències de temps a les escoles visitades, al encontres de programes i dels projecte de reforma i el bon record de totes aquelles experiències viscudes amb tanta gent entranyable, alguns del quals eren presents... Encara Daniel –que desconeixia l’estada de Tere a Sòria- es referí a Antonio Machado, en voler aplicar-me les paraules del poeta –i professor- recordant la seua expressió en referir-se a algú com a bona persona -“ en el sentido propio de la palabra ‘bueno’ ”-, que jo vaig aprofitar per recordar els nostres passejos d’enamorats  “...de San Polo a San Saturio, por donde pasa el Duero... en su curva de ballesta...”
Fetes algunes reflexions a l’entorn del contingut del llibre, per mirar –com deia la targeta d’invitació- de fer més profitosa la seua lectura, s’ha esdevingut la signatura, que ha estat una nova oportunitat per departir amb cada persona, interessar-nos mútuament, per la nostra vida i activitats, desitjar-nos el millor i mirar de què no fora l’últim encontre. El bo de Moratinos ha “penjat” a facebook tot un reportatge. Vegeu-lo:


A poc a poc ens hem anat acomiadant i encara amb el matrimoni de Daniel Riera i la dona, hem fet un passejonet i ens hem assegut a la plaça dels Estels –quin nom més bonic-, on ha acudit l’altre Daniel –Climent-, pesarós per no haver pogut estar –tot i que envià la dona- a la presentació, per un problema domèstic, i amb qui hem departit una bona estona, doncs tenim molts temes i aficions en comú –inclosa la del seu cognom, que és el de l’il·lustrat castellonenc Josep Climent i Avinent, de qui no parem de preparar materials i publicacions-.
Finalment hem arribat a l’hotel –“Leuca”: blanc/a- de nom històric i evocador del d’Alacant –“Akra-leuque”: costa blanca-, on ens hem acomiadat... fins una altra, si Déu vol. I a l’endemà, de bon matí, retornàvem a València, ara sí, en euromed.
Una experiència emotiva, certament.


                                                    XXVII

La meua afecció a Climent està donant de sí, més del que cabria esperar...i. finalment, l’Antologia de textos, a què m`he referit anteriorment ha estat editada pel Consell Valencià de Cultura –CVC-...
L’ “aventura” del CVC ha resultat, del tot, exitosa desprès d’una llarga espera –la “crisi” econòmica no n’ha estat aliena- i gràcies a la disposició favorable del bon amic Jesús Huguet, dels temps de Conselleria –quan ell era cap de Publicacions i jo d’Ordenació Acadèmica i de Programes d’Alumnes i preparàvem abundant material didàctic de recolzament, per a escoles i instituts, en els programes d’extensió educativa, antecedents de les transversals-. El cas és que hem treballat de valent, Paco Izquierdo –el responsable de Publicacions del CVC- i jo, en la preparació dels materials i les successives revisions de proves. No sense abans, demanar-li opinió envers els meus originals al Dr. Tort Mitjans –biògraf de Climent-, que em retornà el text amb algunes aportacions. Així hem passat mesos amunt i avall, fins que l’edició és al carrer i una edició acuradíssima, que jo he qualificat públicament el dia de la presentació, com a “petita joia tipogràfica” i reconegut, als impressors, gust i professionalitat. Encara em vaig permetre comparar-los als il·lustres –i erudits- editors de la València il·lustrada, com Josep Thomàs, Benito Monfort o Josep de Orga.
Efectivament, el CVC amb el llibre al carrer, determinà fer-ne la presentació. Així que vaig mirar de convidar a amics i coneguts, per fer palesa la meua satisfacció per un tal esdeveniment, fruit d’anys de dedicació i esforç, bé que il·lusionat, per recuperar la figura de l’emblemàtic Josep Climent, que ja ha quedat demostrat -a abastament- que fou alguna cosa més que un gran bisbe: intel·lectual reconegut i compromès amb la seua època i la seua gent.
A l’acte –que fou “lluït”, certament- s’afegia, per a mi, una nota afectiva intensa, en assistir-hi –entre altres persones estimades-  el que fou el meu mestre d’ingrés al batxillerat, del Castelló de 1953, als escolapis, Dn. Manuel Sanceloni. Desprès de molts intents fallits anteriors, vaig aconseguir el seu telèfon i hi vaig contactar amb una certa expectativa que, finalment, resultà confirmada. Així que me’l vaig trobar a l’acte, amb altres persones que m’acompanyaren –a més de Tere, la meua esposa i Pau, el nostre fill-. Com ara el company de l’Escola Pia i abans de les Carmelites –i últimament de la Inspecció Educativa-, Josep Lluís Blasco. O el també company d’Inspecció i amic José Antonio Acosta. O el company de “mili” i de tantes iniciatives, al voltant dels cinquanta anys del nostre campament de Montejaque, de milícies universitàries, Àngel Pérez. O l’amic comú, i antic professor de Filosofia de la UVEG –i en temps mestre- Paco Roger. O el també jubilat de la Universitat, Joan Pellicer. O l’encara en actiu Ismael Díez, de la Societat Valenciana de Psicologia. O el també encara en actiu Juliàn Espada, primer director de l’IES d’El Saler, quan vaig promoure l’obertura d’aquell centre, l’últim any de la meua activitat professional a la Inspecció Educativa. O els amics Isabel i Pepe Chapa, del grup Mar de les CCPs.  O...- I és que, en la meua intervenció, m’havia proposat no dir noms, per no deixar-me’n cap, que sempre és un compromís. I encara arribà, quan ja l’acte havia conclòs per impossibilitat manifesta d’arribar abans, el Dr. Daniel Benito, conegut i prestigiat historiador, catedràtic de la UVEG i director del museu i arxiu del Patriarca, amb qui havia coincidit feia pocs dies, en esmentar Climent, amb ocasió de la seua publicació sobre els retrats del Paranimf, al propi recinte de la Nau.
El decurs de l’acte tingué la intervenció institucional del professor Grisolía –president del CVC- i la del secretari executiu, Jesús Huguet, com és habitual. En la meua intervenció, vaig fer un discurs amè, iniciat amb la referència emotiva al meu mestre, present a l’acte, i suggerint una lectura possibilista del llibre, en obrir-lo a l’atzar, amb seguretat de trobar renglons suggerents i invitadors al diàleg amb l’autor –Josep Climent-. Especialment donada la varietat de continguts –teològics, però també socials, educatius, culturals, polítics...- que reflecteixen la societat del moment i el context il·lustrat de l’època. Cap, també, fer-ho de forma més organitzada i metòdica, seguint les pautes suggerides pels autors, en el text introductori. El que resulta imprescindible, però, és la lectura de la presentació del president del CVC, on se situa i perfila, la personalitat de Climent com tot un intel·lectual, encara que eclipsat per Mayans, com Wallace ho fou per Darwin i tot i la fama d’aquells –Mayans i Darwin-, s’ha acabat reconeixent la merescuda vàlua d’aquests –Climent i Wallace-. Altres referències, bé que estrictes, no m’he estat de fer a Climent, com a mecenes i descobridor de talents tals com Andreu Piquer, Salvà i Campillo o Fèlix Amat i he aprofitat per anunciar l’aparició -properament- de l’estudi que ho glossa, a la revista “Mètode”. Així he anat acabant la meua intervenció “climentina”, sense abans esmentar que, a més dels investigadors locals –Mestre, Tort, Llidó, Corts i jo mateix, entre altres-, la fama de Climent ha botat l’atlàntic i ha estat objecte de la tesi doctoral de la professora Andrea J. Smidt, d’Ohio, als EEUU, senyal evident que el personatge s’ho val i que el seu pensament frueix de plena actualitat.
Conclòs l’acte hi hagué la  signatura i dedicació del llibre, als presents, amb el projecte de dur-lo a Castelló, com finalment ocorregué, a l’edifici de la Llotja del Cànem, seu de la UJI, a la Ciutat.
Laus Deo –els què encara tenim fe- perquè, sense el concurs de la Providència, hi ha certes coses que difícilment reeixirien.



                                                        XXVIII

         També la monografia –El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració- que es veié frustrada en el projecte de coedició IEC-UJI, ha vist, finalment la llum coeditada per l’Ajuntament de Castelló i la Universitat Jaume I –UJI-. Òbviament, la presentación formal i institucional fou a Castelló al centre cultural “El Menador” que comparteixen Ajuntament i UJI. Així s’anunciava l’esdeveniment:

Presentació del llibre  El bisbe Climent i la pedagogia   de la Il·lustració de Marc Antoni Adell
Dimecres 10 de gener, a les 19:30 h al Menador. Espai Cultural. Plaça Hort dels Corders - Castelló de la Plana.
Amb la presència d’Amparo Marco, alcaldessa de Castelló de la Plana, Vicent Climent, rector de la Universitat Jaume I, Julia Beltrán, catedràtica de Pedagogia i Marc Antoni Adell, autor.

El castellonenc Josep Climent i Avinent (1706-1781) fou un bisbe il·lustrat, la trajectòria vital del qual ha estat estudiada per una autèntica munió d’historiadors. A més del seu caràcter ferm i personalitat forta, mostrà una especial sensibilitat envers els febles i marginats, com ara els òrfens, a qui llegà el seus bens, tot instituint l’emblemàtica fundació Col·legi dels Òrfens de Castelló, que ha perdurat fins a ben entrat el segle xx.
Així, d’aquell personatge excepcional i irrepetible presentem, ara, una nova i extensa monografia alvoltant de la seua vocació pedagògica indiscutible, l’obra i l’exemple del qual romanen intactes per a les futures generacions.



         Heus ací la magnífica invitació, que les institucions convocants de l’acte i coeditores del llibre han adreçat a la comunitat universitària i al públic de Castelló, per tal de presentar oficialment la nova publicació envers el nostre il·lustrat.
         I val a dir que ha resultat un èxit d’assistents i un exemple d’intervencions, començant per la prologuista del llibre, la Dra. Beltran Escrig  -catedràtica que fou de Pedagogia de l’antiga Escola Normal i més tard dels estudis de Magisteri de la Universitat “Jaume I- i pels representants institucionals, que presidien. Per la meua part jo mateix, com autor,em vaig adreçar, també, als presents amb unes paraules d’agraïment i presentació del llibre, que el públic seguí amatent. Donava jo les gràcies, sincerament, a les institucions coeditores -la Universitat “Jaume I” i l’Ajuntament de Castelló-, pel regal inestimable que ens ha fet -a l’autor i a tots els castellonencs i de més enllà-, amb la publicació d’aquest llibre, en la tasca de recuperació històrica de la figura del nostre il·lustrat, oficialitzada des que celebràvem el III centenari del naixement de Josep Climent, el curs 2006/2007, ara fa ja deu anys. I, òbviament, a totes les persones que hi ha al darrere del projecte, que no esmentaré explícitament, per no deixar-me’n cap que seria lamentable.
         Ara celebrem –deia- el final feliç –ni que siga provisional, perquè la figura del bisbe Climent resulta inabastable- d’un propòsit iniciat l’any 1968, fa doncs mig segle, en acabar l’autor els estudis de pedagogia a la Universitat de València i un pèl desconcertat a la recerca de tema per a la tesi de llicenciatura, vaig acudir a l’insigne professor Sánchez Adell, de grata memòria, per demanar-li consell. “Don José” em dugué a l’Arxiu Municipal –aleshores al carrer Major enfront dels Agustins- em mostrà una prestatgeria immensa plena de libres i em digué “Açò és la biblioteca personal –o el què queda d’ella- del bisbe Climent, ningú no l’ha estudiada en profunditat i de segur que podràs recercar el seu pensament i les seues inquietuds intel·lectuals, mitjançant les seues lectures”.
Dit i fet: el mateix estiu del 68 em vaig capficar en fitxar les dotzenes i dotzenes de volums –alguns de dimensions notables- i en fullejar-los detingudament. Paral·lelament vaig anar recercant dades de la figura de Climent en la documentació a l’abast d’aleshores, començant pel “Llibre Verd”, que inclou una petita biografia del bisbe i els articles i referències de Martín y Picó, Balbás, Gimeno Mitjavila i Revest –“Don Luis”, al que encara vaig arribar a conèixer-. Al poc de temps la professora Júlia Beltrán es doctorava en l’estudi de “Escuelas e Instituciones benéfico-docentes de Castellón, en el tránsito de la época foral a la borbónica” i, a Barcelona, l’historiador i teòleg, Dr. Francesc Tort, publicava una documentada biografia sobre Climent.
Finalment vaig confegir i defensar la tesina de Pedagogia envers la rellevància històrica i el perfil educador del nostre personatge i, des d’aleshores, en períodes més o menys actius, no he parat de recercar dades, informació, documents i materials relatius a Josep Climent, la seua vida i obra en el context de la Il·lustració, així com de promoure iniciatives com la del III centenari que molts recordaran. Fins arribar ací, en que veu la llum de la impremta aquell enyorat projecte.
I tot seguit passàrem a visionar un power dedicat a la figura i a l’obra del bisbe Climent, que resultà atractiu i d’interès als assistents fins al punt de premiar-lo amb un fort aplaudiment, passant a continuació a l’acte habitual de la signatura d’exemplars per als futurs lectores i lectors.
Algú es dedicà a recollir en imatges, diversos moments de l’esdeveniment que apareixen en:
(Presentació al “Menador” d’ El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració. Fons UJI)


                                             XXIX
         La presentació a València que es programa a continuació no desmeresquè gens de la de Castelló. Anà així:

-A la Sala de Graus -1ª planta- de la Facultat de Geografia i Història, del Campus Blasco Ibàñez.
-Obria l’acte la Presidenta de l’Associació d’Antics Professors de la Universitat de València –APRJUV-, la Dra. Carmen Antolín.
-Presentava l’edició el Catedràtic Emèrit d’Història Moderna, Prof. Antoni Mestre.
-Finalment, l’autor glossà la figura de Josep Climent:


Josep Climent i Avinent (1706-1781), contemporani de Gregori Mayans, fou canonge Magistral de la Seu Valentina, catedràtic de Filosofia Tomista de l’Estudi General i, finalment, bisbe de Barcelona, on excel·lí com a pastor erudit, sensible als corrents renovadors del jansenisme europeu i intel·lectual de reconegut prestigi, així com ferm defensor de les legítimes aspiracions dels seu diocesans, contra les injustícies dels poderosos.
Especialment preocupat per l’educació de la infantesa i la joventut, fundà escoles de Primeres Lletres, recolzà les Aules de Gramàtica i Llatinitat i protegí als estudiants talentosos i amb pocs recursos, de la Universitat de València i del seu Col·legi Episcopal de Barcelona. Una tal nòmina de qualitats personals li generaren la malfiança de la Cort i de Roma, que acabà amb la seua dimissió forçada i el retir al seu Castelló nadiu, on continuà servint als seus conciutadans, fins al final de la seua existència.

-------------------------
            Efectivament, arribà al dia per presentar a Climent a València. El què no havíem previst fou el mal temps: un oratge plujós i fred que féu desistir d’arribar a més d’un, especialment si venien de lluny o eren persones d’edat. Amb tot, l’acte es desenvolupà de forma agradable i els assistents han seguit amb atenció les diferents intervencions, començant per la presidenta del col·lectiu d’antics professors de la Universitat de València, Dra. Carme Antolín, que ha obert la sessió. I ho ha fet amb paraules afectuoses –immerescudes segons el destinatari- envers l’autor, glossant especialment la seua activitat i vinculació a aquell col·lectiu –APRJUV-, des de la seua fundació.
         Tot seguit el professor Mestre –més actiu i ocupat encara, que en els seus millors temps- ha fet la presentació del llibre, en referir-se a la figura de Climent com a il·lustrat valencià i la seua relació amb l’Estudi General, d’on fou catedràtic de Filosofia i contemporani d’en Mayans, el seu biografiat per excel·lència. Glossà la figura de Climent com a home d’escola –tomista- i incòmode, per la seua personalitat i honestedat, en els ambients on es desenvolupà la seua vida i dedicació: la Seu Valentina, la Universitat de València i la diòcesi de Barcelona, d’on hagué de dimitir,per pressions de la Cort de Madrid –amb la complicitat amb la Cort papal de Roma-, en no doblegar-se a l’autoritarisme borbó i pontifici. I és que Climent féu de la lluita per la justícia i la veritat, i el recolzament de les legítimes aspiracions dels seus conciutadans la bandera de la seua existència.
         Encara, des de Castelló estant, dimitit i marginat, seguí ocupant-se dels neguits dels seus “feligresos”, amb especial dedicació a l’ensenyament, que reivindicà, per a tots, sense distincions ni condició.
         Finalment, l’autor i per mirar de no allargar-se massa, projectà un power amb algunes diapositives, relatives al context il·lustrat de moment i a la presència i decurs vital de Climent, fent esment de la vocació pedagògica del bisbe, a qui qualificà d’ “educador total”, no només per la seua condició de professor universitari, sinó pel cúmul d’ensenyaments que ens deixà en la seua nombrosa producció escrita –que es recull en el llibre del Consell Valencià de Cultura “Josep Climent i Avinent: antologia de textos”, del mateix autor-, en les seues intervencions a la trona –com a canonge magistral i prior de Sant Bartomeu a València i com a bisbe de Barcelona a la catedral- sinó –i fins i tot- pels seus eloqüents silencis, quan no compartia determinats posicionaments o conductes dels personatges del seu voltant.
         L’atenció amb que els assistents seguiren les intervencions és d’agrair, com també ho és la dels que s’atansaren a l’autor, per demanar-li la dedicació del llibre, cosa que féu encantat.
         I fins la propera ocasió, doncs Climent ha demostrat -a abastament- que és una font inesgotable d’inspiració i recerca per als estudiosos:



      Clar que la clau que “tancà” el seguit de presentacions i divulgació de la dimensió pedagògica del nostre personatge, esdevingué a València, amb ocasió de la Fira del Llibre d’aquesta ciutat, amb l’entrevista a l’autor, que recull l’enllaç següent:

https://www.youtube.com/watch?v=aCafw2ti8NU


       Llarga vida a la memòria d’en Josep Climent i Avinent!
...

                                         
                                                                 XXX

        

Retrobament antics alumnes i companys de l’Escola Pia de Castelló, 20 de novembre de 2017.

Finalment un reduït, però significatiu grup d’antics alumnes dels escolapis de Castelló, ens hem retrobat en aquell edifici entranyable on, en 1993ja ens varem reunir un bon grapat dels que cursàrem estudis, en la dècada dels anys cinquanta. Ara, amb la feliç circumstància d’haver trobat, a València, al que fou el nostre mestre d’ingrés, el “Padre” Manuel Sanceloni, que es conserva la mar de bé als seus 91 anys fets (!), ens hem acomboiat per celebrar aquelles vivències. Això era -si no ens falla la memòria- el curs 1953/1953 i érem un bon grapat de companys, com ho testimonia la foto que hem recuperat. Tot seguit i al curs següent, començàvem els nostres estudis del batxillerat d’aleshores...
Així, doncs, de València hem vingut a Castelló, Blasco i Adell -del curs- i Porcar d’uns cursos més tard, amb Don Manuel. I a Castelló ens hem trobat amb Franco, Dols, Llopis,Cerdà, Andreu, Roda –tambè d’algun curs darrere del nostre i fill de Don Leví, mestre benemèrit dels “gratuïtos”- i Cid. Hem estat molt ben atesos per Vicent Andrio, de la Secretaria del Col·legi i hem recorregut els espais de l’edifici, alguns encara com en el nostre temps i altres òbviament destinats a altres usos, com la capella i el local del “cine”, que ens han portat a la memòria records entranyables. I només entrar, clar, ens hem trobat al “pati” que recordàvem molt més gran... amb un grup d’adolescents jugant a la pilota, alguns dels quals... eren xiques (!?) Ai!, si el pare rector d’aquell temps –Puig, J. Bta. Ramon, Asensi...- alçara el cap...xiquetes en pantaló curt corrent pel “nostre” patí... increïble! On hem trobat la placa commemorativa del nostre encontre de 1993.
En això que Vicent Andrio ha tret el llibre del centenari del Col·legi, ple de fotos, i hem accedit a una aula disponible on, tranquil·lament, hem repassat amb afició les “caretes” dels companys i les nostres: “mira el coneixes?, eixe soc jo!, no que soc jo!... ulleres amunt i avall per intentar reconèixer-nos...Pellicer, Prats, Oller, Adell, Dols, Julián, Blasco, Nos, Peris, Damián, Julve, García-Simón, Rambla, Forner, Sancho, Llopis, Sos, Sanfeliu, els germans Cerdà, Matutano, Fonfría, Tormo, Ribes, Andreu. Manteca...
I els “padres” del nostre temps: l’hermano José Maria (!), Fresquet, Riera, Manuel, Sanz, Moner, Limorte, Furió, Llopis, Panach, Mayor..., com els professors seglars: Epifanio, Broch, Aguilella, Ramón Catalán, Cabanes...i Dª Lola Fabra, tota una institució a la que, des de classe, sentíem com venia pel corredor “toc”, “toc”, “toc”, “toc” i, tot seguit, entrava a l’aula amb una immensa cartera negra al braç un “buenos días” i a la pissara  a escriure fórmules i dictar-nos problemes. Ai! i quan no contestàvem correctament, s’enfadava i ens escridassava: “En los deciocho (sic) años que estoy en esta Escola Pía...no he visto unos chicos tam borricos como vosotros!”... I tornava a la pissara a escriure les solucions dels problemes...
Tot seguit i caminant pels carrers de Castelló, recordant situacions i anècdotes, hem arribat al restaurant que algú havia gestionat... just enfront del “nou” col·legi de les Carmelites, de qui hem recordat –quan estava el vell dels “quatre cantons”- a la nostra entranyable “hermana Araceli”, amb també algunes vivències i el record de la primera comunió que varem celebrar allà alguns dels presents, que tot seguit passàrem a l’Escola Pia per seguir allà els estudis primaris i els del batxillerat de l’època...
No cal dir que el dinar ha estat una oportunitat per recordar tantes i tantes situacions com varem viure aquells anys, ple d’anècdotes –algunes inèdites- dels nostres professors, bona part d’ells “padres” i en hem acomiadat, amb les referències dels assistents i la proposta de retrobar-nos l’any que ve si Déu vol, mirant d’acomboiar a altres companys dels què tenim notícia i que alguns tenen localitzats. Seria un regal de la Providència tornar-nos a trobar... 
(Vegeu algunes instantànies a la galería de fotos)



                                                  XXXI

         De menut, a Castelló –com a qualsevol poble valencianoparlant, crec- havíem sentit allò de “tornar a néixer”  -en la versió de la Plana de la “e” oberta: “nàixer”...- Doncs això m’ha passat a mi aquests dies...
         La cosa ve de quan el 2016 vaig patir un episodi homologable a un “ictus” benigne –els neuròlegs en diuen, en sigles, A.I.T. (Accident Isquèmic Transitori)- i de que mantinc el control periòdic. Enguany la cosa no s’ha ben be repetit, perquè la simptomatologia no ha estat la mateixa, però he patit un episodi semblant, desprès d’un dia “complet” d’activitat i preocupació afegida: ha estat amb ocasió de l’acte a Gª i Hª, de la conferència sobre els jueus valencians, del benvolgut professor Dn. Salvador Aldana, la presentació del qual jo ja feia dies que preparava, amb la preocupació de què la cosa anara bé -per al conferenciant i per al nostre col·lectiu d’aprjuv... – De bon matí he departit, llargament, amb el bon amic i professor Alejandro Mayordomo i ens hem intercanviat “lectures”: jo li he dut el meu llibre –últim- sobre Climent –“El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”- i ell m’ha obsequiat amb l’última edició de les trobades a Gandia.
El matí ha continuat a La Nau, amb els companys de la promoció de Pedagogia –prof. Benavent inclòs-, per seguir parlant del projecte de viatge a Santander per a la primavera del 2020: així que hem departit i dinat junts. I per la vesprada els preparatius per a l’acte de Gª i Hª esmentat, amb el saló d’actes “Joan Fuster” de gom a gom i la companyia a la taula de l’escenari d’en Josep Montesinos, ara degà d’aquella Facultat i antic bon amic dels temps de la Conselleria, quan ell i l’altre “Pepe” –Martí- ens ajudaren amb la confecció de materials per al nostre “invent” dels programes d’extensió educativa que derivaren en el temps en les matèries transversals. Total un dia espès i complicat per a mi, que em feu arribar a casa esgotat: vam sopar i ens quedàrem a la tele una estona, on jo ja vaig començar a notar algun “despiste”, en el maneig del comandament. També Tere se n’adonà i quan vaig acomiadar-me per pujar a l’habitació em seguí en companyia d’en Marc-Vicent –que aquells dies el teníem a València, fent les seues gestions pel tema del pis que anava a llogar-. Sort en vaig tindre, doncs em vaig “desplomar” només entrar a l’habitació i vaig haver de ser atès per Tere i Marc-Vicent, alhora que demanaven una ambulància que em portà a l’Hospital Clínic mig conscient. Allà em feren algunes proves i m’ingressaren, on vaig passar tota la nit, amb la meua gent –havia comparegut també Mª Rosa, avisada de seguida- intranquil·la, amb la pitjor part per a Tere que romangué a la sala d’espera i a la que deixaren passar, una vegada em vaig “recuperar”.
Urgències del Clínic, però, estava “a tope”, amb més d’un malalt per box, així que al matí següent no trobant-me pitjor vam suggerir que ens donaren l’alta provisional, per seguir les exploracions a La Salut, on tenien el meu historial de l’episodi anterior. Cosa que férem, però en trobar-me a casa, més recuperat, varem deixar passar el cap de setmana, per mirar de ser atesos en la consulta de la neuròloga que em porta(va), cosa que no ens eixí bé, doncs no se’ns atengué com pensàvem. I com que bé jo no em trobava del tot varem anar a urgències de La Salut, m’ingressaren i em feren les proves que em faltaven.
De resultes de tot això –especialment de l’electroencefalograma- la neuròloga conclogué que presentava un quadre d’epilèpsia i em donà l’alta amb una pauta de medicació que vaig començar a prendre allà mateix. La medicació, però –i ja la lectura del prospecte, com en altres casos, resultà alarmant- em donà més efectes secundaris i més preocupants que el propi de controlar la epilèpsia. I com que els intents de parlar amb la neuròloga sobre el tema resultaren fallits, per la intransigència de l’ infermera i les pautes de regular les visites i les consultes, Tere regirà el catàleg d’adeslas i aconseguí, a les 48 hores, –la “meua” neuròloga em remetia a 15 dies desprès!-, visita amb el Dr. López Trigo, de qui més tard hem sabut que és un eminent neuròleg –cap de servei de l’Hospital Gral. de València, amb consulta també al 9 d’Octubre- i especialista en epilèpsia, precisament-.
La visita a la consulta de López Trigo fou convencional –ell és poc parlador-, però a la vista de les primeres informacions que li passàrem, posà en qüestió el diagnòstic de la neuròloga –d’epilèpsia-, per no trobar suficients evidències simptomatològiques, encara que m’ordenà un nou electro al seu laboratori i ens demanà si podíem aconseguir la resta d’informes de la Salut: dos dies desprès tornàvem a la consulta amb l’electro fet i la resta d’informes en forma d’enllaços, que examinà atentament i es reiterà en què un diagnòstic d’epilèpsia el trobava precipitat, amb la qual cosa la primera precaució fou la de suprimir -paulatinament- la forta medicació, que feia un mes em prenia amb efectes secundaris molt molestos. El que sí que m’ordenà fou una revisió cardiològica, a la vista del repàs que feu de la simptomatologia que em portà a urgències del Clínic: dit i fet, ens presentem a la Quirón demanant visita urgent en cardiologia –a petició del neuròleg- i ens la donen al cap de pocs dies, quan ens atén una metgessa que no coneixíem –Tere és pacient de cardiologia de la Quirón-, que sembla nova a l’equip, la dra. Lauwers, que m’examina i es queda aturada a la pantalla de l’ecografia que em fa: “tenemos un problema”, em diu “no puedo dejarlo ir a casa...aparece un mixoma en su aurícula izquierda que hay que quitar...” Així que vaig a cridar a Tere, que s’estava a fora esperant, amb la natural sorpresa i preocupació. La metgessa m’ordena ingressar a la UCI, per completar les proves aquell cap de setmana i la preparació de la intervenció, que es faria el dilluns dia 15 –abril-. Avisem a Mª Rosa i contactem també amb Pau. Marc, el pobre, aquell mateix dilluns tenia la intervenció de ronyó per treure-li el càlcul, que feia temps que arrossegava.
Instal·lat a la UCI, em reiteraren l’ecocardiograma i un jove metge –Àlvaro- que anava per allà ens mostrava el mixoma i el seu bamboleig cap al conducte ventricular, amb el perill evident d’obstruir-lo: en això que es presenta el metge que m’operaria, el professor –vaig saber després que era el catedràtic de cirurgia cardiovascular de la Facultat de Medicina- Dr. Martínez-León que em tranquil·litzà i em digué que ell tenia ja clar on es “penjava” el mixoma que calia treure, per la possibilitat d’anar-se desprenent algun fragment i entrar al torrent circulatori, amb l’evident perill de trombosi. El cas és que vaig passar el cap de setmana a la UCI, amb les visites puntuals de Tere, Mª Rosa i Pau –doncs Marc Vicent, si en faltava alguna, s’operava d’una pedra al ronyó, el mateix dia: dilluns-, fins al dia de la intervenció, quan al matí completaren les proves i, a primera hora de la vesprada –les tres passades-, em portaven al quiròfan, acomiadant-me dels meus... que es quedaven a la sala d’espera de la planta, pendents de notícies...Val a dir -i faré un parèntesi confidencial- que, tot i la perspectiva favorable de la intervenció, no vaig poder evitar que un pensament pessimista m’envaira i, al revers d’un informe dels de la carpeta documental del meu historial, vaig deixar una nota manuscrita, per si finalment la cosa anara malament i no en sortira de l’operació... perquè les meues cendres les expandiren els meus, per la Mola d’Ares, lloc emblemàtic per a mi, dels estius de la meua infantesa i poble de mon pare, recordat amb enyor.
Finalment la Providència determinà que no me n’anava encara i abans de l’hora prevista, el cirurgià es persona a la sala on, neguitosos es trobaven els meus –la qual cosa els sobresaltà inicialment- per tranquilitzar-los i dir-los que tot havia anat molt bé, veient-me tot seguit que em portaven del quiròfan a la UCI, entubat però amb “bon aspecte” (!) i on vaig anar poc a poc recuperant-me de l’anestèsia de la intervenció. Es personà també l’operador Dr. Martínez-León, que em confirmà els bons resultats, en un llenguatge planer i afectuós i em pautà el tractament. Val a dir que el professor, ja des de bon començament, es mostrà proper i atent –també amb Tere i els fills-, cosa que és molt d’agrair i vaig fer-ho explícit en la dedicatòria de l’exemplar últim de l’ANUARI quan, uns dies desprès, anarem a” consultes externes” a la visita de control, que em suposà l’alta de la seua part i el seguiment de la cardiòloga.
El decurs seguí el seu procés i en un parell de dies em passaren de la UCI a planta: val a dir, també, que de l’estança allà –abans i desprès de la intervenció- tot i l’embalum de cables, la sonda que duia, els gota a gota i els tubs de drenatge, amb les nits inacabables de visites de les infermeres a controlar les constants i algun episodi menor; en tinc molt bon record per la proximitat i dedicació del personal: tot, des dels metges de guàrdia –especialment atent i interessat estigué Dn. Manuel Roig- fins als camillers, passant per les infermeres, alguna en pràctiques i el personal de neteja. També tinc un excel·lent record d'Alfonso, el fisioterapeuta, que ja em visità abans de la intervenció i em feu fer exercicis de respiració abdominal, inspiracions i espiracions per recuperar la funció i activitat motora progressiva, a més de donar-me alguns consell per aconseguir la recuperació i mobilitat total. Òbviament vaig fer un parell de visites desprès per agrair-los-ho.
Bé, doncs ja en planta, en una de les visites del Dr. Martínez León, amb Tere davant, ens anuncia que divendres, si tot va bé, a casa: era el divendres de la mateixa setmana –el dilluns- de la intervenció, la qual cosa evidencia el gran avanç de la medicina, tractant-se d’intervencions que en altre temps requerien postoperatoris llargs i arriscats. Ens donà alguns consells per recuperar la normalitat, de forma progressiva i prudent alhora, acomiadant-se afectuosament –“vinga un bes”, li digué a Tere-, mostrant-li ella i jo novament, el nostre agraïment, per la seua competència i el seu tracte afectuós i proper. Encara a la visita de l’alta, al fil de la conversa quan ens acomiadàvem, tingué un record per als nostres fills, que havia entès que hagueren de presentar-se a tota pressa de Barcelona, arran de la notícia de la meua intervenció “urgent”. Cosa que evidencia com estava al cas, més enllà de l’estricte “protocol” de l’operació.
A la setmana següent em feren una nova ecografia, per comprovar que tot estava bé, com així m’ho confirmà el radiòleg i el propi jove metge de la UCI, Alvaro, amb qui la casualitat em féu trobar, a la sortida de radiologia. A l’endemà, de bon matí, la cardiòloga Lauwers, confirmà que tot estava en ordre, em mantingué la medicació de Martínez León i quedàrem per a nova visita al sis mesos –desembre-, no sense advertir-me “...ya le puede Vd. dar las gracias a su neurólogo, por su intuición al habérnoslo mandado, en no encontrar evidencias de dolencia neuronal, en los episodios que había padecido...” Com efectivament férem, la mateixa vesprada, portant-li els informes y la “salutació” de la Lauwers que, lógicament, el satisfé i ens féu notar que per alguna cosa abans els metges feien un poc de tot i, per tant, els de més edat tenen una perspectiva integrada i global de la salut, que una especialització tancada i iniciada en acabar els estudis –cosa que, tot siga dit, és del tot aplicable als mestres, abans generalistes i ara superespecialitzats...- El cas és que López-Trigo es mostrà més comunicatiu que en les anteriors visites, quan -a més- l’operador Martínez León, sembla ser gran amic seu... Finalment -i a preguntes nostres- descartà que els episodis patits per mi tingueren un origen neuronal, sinó cardiovascular i ho expressà de forma contundent i col·loquial: “Usted en la cabeza no tiene nada... -de patològic s’entén, perquè altrament m’estaria dient que tinc el cap “buit”...(!) “...en todo caso lo veu dentro de un año...” Bé, desprès del calvari que hem patit –i he fet patir als meus, pobres- un acudit com el de López-Trigo ens relaxa...
Enteneu ara per què allò de “tornar a néixer”? El cas és que no parem de donar gràcies a la Providència, que ens ha assistit de forma generosa i a la competència i professionalitat –i tracte humà- del metges i personal, en haver pogut superat un tal episodi...


................



I prou de “dies trobats”. Hem arribat la fi de les presents memòries, doncs un tal relat de vivències no pot eternitzar-se...Si de cas algú encara resta encuriosit pel que va succeint en el dia a dia de l’autor, pot accedir al meu “blog” per resseguir-lo...


                       http://noublocdemarc.blogspot.com.es/



[1] Al llibre Converses sobre la Guerra Civil a Benicarló (F. Delcastillo i J. Gregori. Alambor, 2002: 77 i ss.) s’inclou una entrevista amb Don Tomàs, que explica com arribà a Benicarló de mestre interí, en 1932; la seua curta estada al nou col·legi –l’actual “Marqués de Benicarló”-, que construí el govern de la República i els successius episodis de la guerra civil, en els que es veié implicat –ja casat amb Dª Conxita-, en els fronts de Terol i Madrid, com a oficial d’Artilleria, on aconseguí el grau de capità. Acabada la guerra i decebut per tot el que visqué i  patí es refugià a Benicarló, treballant d’oficinista a la fàbrica de Klein, fins que decidí reingressar i es jubilà al poc de temps.

[2] És com es coneix a l’escola pública principal i primera de Benicarló que duu el nom de Pérez Sanmillán, primer marqués de Benicarló: es tracta d’un edifici emblemàtic de temps de la República, de grans proporcions i arquitectura típica del moment, amb pavellons d’obra vista i patis espaiosos.

[4] H i figura, també, una nena -Dª Piedad- i un infant, que sembla seria Dn. Fernando, el capellà.

[5] A propòsit del llibre sobre el bisbe Climent: Qui fou Josep Climent i Avinent?
  -Per als castellonencs, una persona propera i molt estimada
-per la seua bondat,
-el seu saber,
-el seu compromís amb els més pobres,
-la seua preocupació educativa,
-el seu relleu històric com a il·lustrat…
  -Encara en el record dels llocs que n’hi parlen:
-el carrer bisbe Climent i la Casa dels Òrfens,
-el mural de l’escala de l’ajuntament i el retrat de Vergara a l’interior,
-les Aules de Gramàtica i Llatinitat,
-el col·legi “bisbe Climent” al barri de Sant Fèlix,
-la tomba a la catedral de Santa Maria,
-l’arxiu històric amb els seus llibres...
  -Climent: itinerari vital.1 (1706-1781):
-Estudiant a Castelló: les Aules.
-Universitari, alumne i professor, a València: benefactor,  claustral, fundador, erudit…                     
-Prior de Sant Bartomeu i canonge magistral a la seu valentina
-Bisbe i home públic a Barcelona:
-Col·legi episcopal/Universitat.
                -Acadèmies de Teologia Moral.
               -Escoles i aules de Gramàtica.
               -Diccionari llemosí. 
               -Edicions i reedicions.
               -Biblioteca pública.
-Hospici.
                -Necròpolis.
                 -Motí de quintes i dimissió.

-Dimitit i retirat al seu Castelló nadiu: benefactor, fundador, corresponsal, consultor, enyorat…
-Climent: personalitat polièdrica
1. universitari i home “de lletres”
2. eclesiàstic “parajansenista”
3. europeista i pròxim a l’església “cismàtica” d’Utrech
4. home públic implicat en els neguits del seu temps
5. erudit i posseïdor d’una magnífica biblioteca
6. corresponsal il·lustre i d’il·lustres contemporanis
7. persona de gran humanitat

-Té, encara, vigència el pensament climentí?
-testimoni i compromís
-generositat
-sentit històric
-premonició…
-encarnació del seu projecte: l’associació “Josep Climent”:
                                                               -adreçat a infants i joves
                                                               -formació humana integral
                                                                -sensibilitat creient…
--------
“O tú, seas vecino o extrangero
sabrás, al contemplar este edificio,
que es por gracia del rey Carlos Tercero,
de huérfana niñez, Real Hospicio.
Erigióle Climent, gloria del Clero,
de Vicente Ferrer baxo el auspicio,
añadiendo à su patria, con tal hecho,
después de grande honor igual provecho”.

[6] Autors varis (2004): Centenari dels estudis de Magisteri a Castelló  de la Plana. Universitat Jaume I (UJI). Castelló, 31 i ss.

[7] Mayordomo, A. i Garcia Pascual, A. (2002): Escoles, mestres i xiquets…un temps d’educació a Carcaixent. Ajuntament de Carcaixent.

[8] Adell, M. A. i al. (2011): Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781) Bisbe de Barcelona. UJI/ Dip. de Castelló. Bibl. de les Aules.

[9]  No em puc estar de destacar  la coincidència calcada dels principis pedagògics que orientaven a Dn. Manuel Ros i els de la pedagogia de la Il·lustració, encarnats en la figura del Dr. Climent i Avinent: l’atenció preferent als escolars, la responsabilitat de les famílies, la transcendència social de l’educació i la doble dimensió intel·lectual i moral de la intervenció educativa. Vegeu-ho en la referència anterior.

[10] BURCKHARDT, J. (1983): Consideraciones sobre la Historia Univer­sal. Barcelona.  Edicions 62.

[12] Com una premoció (?) de la seua militància –filològica si més no- en haver-se llicenciat, finalment, en filologia catalana i impartir-ne classes, en secundària.

[13]  Caritg Lluansí, secretari que fou de l’ajuntament d’Albocàsser, on el vaig conèixer i on vaig saber que era gironí i molt jove aleshores. Pot ser abans de visitar Santa Coloma ja me l’havia trobat per Girona i ens oferí casa, a la plaça de la Diputació que és on vivia, amb ocasió d’una ballada de sardanes i en presència del sr. Mestras, que ens ajudava a buscar pis i m’ensenyava la carta que havia escrit interessant-se per una oferta, que resultaria la casa de Pasqual i Prats.

[14] Sembla mentida la deformació professional –de mestre primer i d’inspector més tard- envers el noms, en haver llegit i rellegit, tantes vegades, els llistats o els respectius escrits. Amb el director de Santa Coloma dic, en ser castellà –de Zamora, crec recordar- el tracte era de “don” i pel nom –don Manuel-. A més, els seus cognoms –el segon sobre tot- eren singulars: Ferrero Avedillo. Així que el tinc ben present amb la seua cara més bé redona i el seus cabells llisos i pentinats cap arrere i molt cerimoniòs: “Sr. Adell” amunt i “Sr. Adell” avall.

[15] Efectivament fou una església de nova construcció i disseny modern, en un descampat pròxim i a la què ens vinculàrem –llegíem a la missa del diumenge i teníem els nostres fills en un local expressament, on campaven sense molestar els assistents- ja en temps del primer rector que morí prompte i jove, mossèn Pons, les exèquies del qual les presidiren sengles bisbes: Camprodón el de Girona i Cases de Sogorb-Castelló i molt amic de mossèn Pons. Desprès tinguérem de rector a mossèn Jaume Julià, del nostre grup dels equips de la Mare de Déu i, finalment, a mossèn Balateu. Ara el lloc es troba urbanitzat i tot de carrers i edificis al voltant.

[16] A part de la seua natural simpatia i bondat, a la què crec haver fet esment en relatar l’episodi de la nostra estada a Ronda -en el capítol de l’estiu de les presents memòries-, varem rebre la seua visita a Castelló, poc temps després. Crec recordar que, en viatge de noces cap a Barcelona, recalà –ell i la seua dona- a València i allà es trobaren amb Bernardo Alonso i sra. Sembla que Antonio tingué interès en trobar-me i com que amb Bernardo teníem contacte –ens felicitàvem tots els anys per Nadal i jo l’havia visitat al seu despatx del carrer de Sant Vicent-, aquest últim –i la dona- els acompanyà a Castelló i es presentaren a casa un bon dia per la vesprada, desprès de tornar Tere i jo de l’escola. Varem xarrar una bona estona, els varem oferir casa i ells seguiren el seu viatge. Així que l’esperança de tornar-nos a trobar, tants anys després, queda estroncada bruscament, la qual cosa m’afectà.

[17] No és qüestió d’allargar el tema, però el delegat jugà un paper fonamental, perquè captà aviat el “muntatge” dels secessionistes, tot i la seua condició d’afí a la UCD, que governava aleshores i el seu origen castellà –andalús, més bé-. Tenia, però, tota la confiança en el “tècnic” nomenat per ell –jo-, com a funcionari de carrera de la Inspecció Educativa i em recolzà en tot moment. Gràcies a això s’introduí el valencià a l’escola i, fins i tot, el programa inicialment aprovat, serví de temari de valencià, per a les oposicions de mestres d’aquell temps.

[18] L’episodi de l’Hospital General –“Universitari” des que a la UJI s’han incorporat els estudis de medecina- es desenvolupà amb normalitat, dins la natural preocupació per la seua edat. Aleshores coneguérem a la nova metgessa que el portava, desprès d’haver passat per urgències, on romangué bona part del dia: el seu cognom  -Benàssar- em cridà l’atenció, doncs no és gaire corrent i vaig abordar-la a la primera ocasió i, en indagar-hi, efectivament, era filla de José Joaquin Benàssar, psicopedagog de secundària i bon amic. Així que vaig aprofitar per agrair-li-ho –i fer arribar una salutació, als pares-.

[19] “Els adolescents i el repte de la logse”, “Rodant, rodant”, “Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes” i, últimament, “Ética para adolescentes”.







Cap comentari:

Publica un comentari