16 de desembre del 2022

Carta oberta ERA D'ESPERAR

Alguna cosa no encaixava en la designació i atribució dels mundials de futbol a Qatar, emirat autocràtic que s’ha significat pel seu poc respecte als drets humans, la marginació de la dona i la ignorància de la legislació internacional en la (des)protecció dels treballadors -que s’han deixat la vida per desenes, si no centenars- en la construcció megalòmana dels estadis olímpics. D’on una dictadura descarada, seu d’un tal esdeveniment mundial? Era d’esperar: els petrodòlars han fet el seu efecte i la detenció de la vicepresidenta del Parlament Europeu i alguns eurodiputats -i això és només la punta de l’iceberg- en donen l’evidència dels suborns empleats per a un tal “blanqueig” de l’emirat autocràtic de Qatar. I el que és més greu: el desprestigi -sense retorn?- de la UE, que no en tenia prou amb les polítiques nefastes i moralment impresentables envers les onades d’immigrants, la prevalença dels interessos econòmics de les multinacionals sobre el benestar de la població, l’armamentisme descarat i submís als EEUU i el seguidisme a l’OTAN en la guerra d’Ucraïna, així com la ignorància culpable del deteriorament del planeta... que calia afegir, ara, la complicitat –“gratificada”, clar- en situar els mundials de futbol, en un país amb dictadura monàrquica: Qatar. Lamentable.

9 de desembre del 2022

Dies feixucs TORNEM...

O no ens hem mogut d’allà on estàvem? Ben bé podria ser, perquè les “noves” notícies esdevenen un calc de les que es van repetint cada dia.... Com ara amb això de la pandèmia, que diuen que s’atansa una nova ona. No havíem quedat, però, que havia vingut per quedar-se? Per cert, per què serà que la nomenclatura oficial s’ha apressat a amagar allò de coronavirus -“corona...”?- i es quedà amb el covid-19 i prou?- El que sí que resulta evident són els efectes i les seqüeles que ha deixat que són preocupants. Una de les quals -i molt greu- afecta a la salut mental de la població, amb especial incidència en els menors. Efectivament, les dades són contundents: els ingressos als centres hospitalaris, per problemes de salut mental en els menors, han pujat en un 40%, el 25% dels quals per trastorns alimentaris, arran dels hàbits generats pel confinament, que també afectà a les famílies, amb majors índexs de violència i als seus membres, amb malestar emocional i pors difuses envers la mort i el contagi, en la recuperació dels contactes socials. La reacció detectada entre els joves ha estat el major consum de substàncies addictives, superior en les xiques de 14 a 18 anys, en la ingestió d’alcohol i marihuana i que s’ha traduït en un augment del fracàs escolar. Com sempre, les classes desafavorides han estat les més afectades.
I com que fa temps (?) que no es parlava de la justícia -ara en minúscula- o, millor dit, dels jutges -d’alguns jutges, si més no-, ara hi tornem, arran d’unes declaracions de la ministra Montero que sembla posar en dubte, la preparació d’alguns magistrats envers el tema de la igualtat de gènere, arran de l’aplicació de la nova llei del solo sí es sí... Quant no la manca de sensibilitat suficient, per superar el patriarcalisme que ha imperat, fins ara, en les sentències, victimitzant encara més a les víctimes. A la dreta postfranquista i als portaveus del gremis funcionarials els ha faltat temps, per llançar-se en tromba -contra Sànchez, clar- pels dubtes (!) de la ministra, defensant -faltaria més!- la preparació dels jutges al respecte, demanant-ne la dimissió (!) de la ministra. I clar, alguns ens hem quedat de pedra, per la tal aferrissada defensa, perquè no fa tant era un clamor popular -que no del PP- la indignació ciutadana, per determinades i repetides sentències judicials que tractaven amb “suavitat” l’agressió, “en manada”, que grups de brètols infringiren a més d’una víctima que, a judici d’algun magistrat, no s’havia oposat prou (!?) a ser violada. Justament i arran de les manifestacions públiques reiterades i contundents, el govern s’ha vist obligat a promoure la nova llei, que sembla presentar “buits” legals que “permeten” als tribunals l’excarceració de violadors confessos ja condemnats. Increïble!
I tornem, perquè els mèdia de tot arreu s’han fet ressò del desafiament de l’esportista d’elit iraniana Elnaz Recabi, en prescindir del vel, quan participava en un encontre internacional i de la solidaritat planetària que s’ha desfermat al seu favor, doncs plou sobre mullat quan Masha Amini, perdé la vida a mans de les autoritats fonamentalistes iranianes, per no dur “ben posat” el vel de rigor. Lamentabilíssim i censurable i del tot digne de la protesta i denúncia més contundent contra el govern fonamentalista de l’Iran. Lamentablement, però, no veiérem una reacció tan contundent -ni duradora- front a l’assassinat -a la vista de tots- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh per trets de l’exèrcit israelià, quan denunciava el genocidi del poble palestí a mans de l’estat jueu. Alguna tímida protesta -més de col·lectius i moviments que no de governs-, una -també tímida- condemna de la UE i la petició d’investigar (!?) els fets en una ONU, dividida, com sempre, per l’aixopluc dels EEUU al genocidi de l’estat jueu, que ha “respost” cínicament -com sempre- “exculpant” als militars assassins de la periodista. I prou. Així s’evidencia la hipocresia institucional -que pressiona a la mediàtica- en condemnar el mateix crim -assassinat- segons si al darrere -o al front- hi és un estat “amic”- Israel- o “enemic” -Iran-. A algú(ns) el(s) hauria de caure la cara de vergonya.
I a Israel més del mateix: Netanyahu –(i)responsable directe de l’agressió permanent als palestins i processat per la “seua” justícia- nou cap de govern. Costa de creure que el poble jueu renove la “confiança” a un presumpte delinqüent i botxí del poble palestí ocupat. Els colons, il·legals i reaccionaris, envalentits per la complicitat del seu líder (!?) reprenen les agressions als legítims habitants del territori, que no es poden defensar si no és amb pedres, contra el foc real de l’exèrcit jueu invasor...cobrant-se noves víctimes entre la població civil -incloses criatures-. Vergonya de la humanitat!
Encara com el testimoni de Greta Thumberg es manté vigent, ara amb la publicació d’ El libro del clima-, al·legat a favor del planeta i en contra del canvi climàtic que alguns polítics -com Rajoy, entre nosaltres, que es posà en evidència o Trump, també d’ingrata memòria- s’entesten en negar (!?). L’activista sueca, ara amb 19 anys, s’ha convertit en una icona, des que als 15 protagonitzà una “sentada” memorable front al Parlament del seu país i en 2019 s’adreçà als líders mundials a la seu de les Nacions Unides amb aquell “Com us atreviu?” De res no han valgut els intents barroers i reaccionaris del conservadorisme polític i el pensament únic capitalista. de desacreditar-la per haver patit la síndrome d’Asperger -lligada a l’autisme-, quan tenia 11 anys: el seu coratge, el tractament adient i el suport familiar han normalitzat la seua vida, també acadèmica a punt d’iniciar els estudis universitaris i el moviment de què forma part -Fridays for future- clama contra “la major amenaça que mai no ha hagut d’enfrontar la humanitat”, tot i que “mai no serà massa tard per salvar el planeta”. I més ara, que la cimera pel clima, a Egipte ha acabat sense avanços tangibles, si no retrocessos palpables. Encara com el testimoni de Greta Thumberg ens encoratja.

21 de novembre del 2022

Carta oberta “QUIEN SE PICA…

...ajos come”, diu la dita castellana, no? Doncs ara podria aplicar-se a l’enrenou organitzat, arran de la rebaixa de penes als violadors condemnats, que alguns jutges han decidit, en posar-se en vigor la llei del solo sí es sí... mentre la ministra Montero ha qüestionat una tal decisió, així com la preparació dels tals jutges en igualtat de gènere. La “creuada” desfermada –des de la dreta i les corporacions funcionarials-, en l’aferrissada defensa d’aquells magistrats ens ha deixat perplexos a alguns, perquè no fa tant era un clamor popular -que no del PP- la indignació ciutadana, per determinades i repetides sentències judicials, gens contundents amb les agressions “en manada”, que grups de brètols infringiren a més d’una víctima que, a judici d’algun vocal -que es divulgà a abastament-, no s’havia oposat prou (!?) a ser violada. I afegia una retafila de consideracions morals, del tot alienes a la valoració jurídica de l’episodi que es jutjava. Llàstima que la “sòlida formació” de què gaudeixen actualment els jutges -el president del CGPJ dixit-, en matèria de violència de gènere, no tindrà efectes retroactius sobre els magistrats que exhibiren una total ignorància culpable, sense cap rubor.

3 de novembre del 2022

Per pensar-hi... L'AVALUACIÓ ENCARA…

La Dra. Ann Cook fa acte de presència de nou, ara de visita a Barcelona (1), per defensar que “hi ha altres maneres de mostrar allò què saben els alumnes...”, qüestionant les proves d’accés a la Universitat, quan ja havia proposat -i aconseguit- aplicar amb la complicitat de Michelle Fine, professora del campus de N.Y., nous sistemes d’avaluació de l’alumnat, a quaranta centres de secundària de Nova York -amb alumnes socialment desafavorits-, que ara culmina amb l’accés d’un miler d’ells als estudis superiors, sense passar pel “filtre” de les proves convencionals de la selectivitat, al seu país. Efectivament, en lloc de proves estandarditzades i úniques per a tots els aspirants, el pla pilot de Cook-Fines es basa en un model d’avaluació alternatiu, personalitzat i a partir de treballs d’aplicació per a l’alumnat. Es resultats són contundents, començant pel volum dels que accedeixen -el 90% front al 60% dels centres ordinaris- i el nivell de permanència al llarg dels estudis, així com pel grau de motivació d’aquells, l’adquisició d’aprenentatges rellevants, les tècniques de treball més consolidades i participades. I també amb l’ús de metodologies compartides, l’assumpció de competències, la resolució de problemes, la pràctica de debats i exposicions, els treballs en grup...i un llarg etcètera. Amb tot això seria prou per validar les estratègies d’avaluació de l’alumnat, front a la simple “comprovació” dels nivells assolits, mitjançant la pràctica d’exàmens -convencionals o estandarditzats-. Una avaluació integradora, integrada i formativa i alguns qualificatius més...(2) és la que ens fa falta, també ací, no tant per normar com per assolir i practicar als nostres centres -des de l’escola infantil a la universitat-; si de veritat volem aconseguir canvis significatius al sistema educatiu i resultats satisfactoris, per a tots, més enllà de millorar els ranquings de les “notes” dels estudiants. Al respecte i formalment, d’avaluació no es parla -i legisla- fins la promulgació de la Ley Gral. de Educación de 1970 (3), que l’atribueix a tots els nivells educatius (4) , tot i que, en la pràctica, no ha passat -com a avaluació contínua- dels ensenyaments bàsics i encara, perquè la “interpretació” que s’ha fet no sempre s’ha ajustat al pensament del legislador ni als plantejaments dels experts (5). I és que assumir l’avaluació com a eix vertebral del sistema educatiu suposa tot un canvi de mentalitat i -el que és més problemàtic- el d’una pràctica incòmoda, no fàcil d’adquirir i, menys encara, de seguir portant endavant, tot i les dificultats. Efectivament la tradició de l’ensenyament, que no de l’educació -i ahí comencen els desencontres- ha estat la de centrar-ho tot en els continguts a impartir -o imposar?- i en el protagonisme -quasi exclusiu o exclusiu del tot- del que -se suposa- els coneix, el docent. Aleshores la conseqüència immediata és la de “finalitzar” aquell procés tot assegurant-se de la seua adquisició, és a dir “examinant” -a l’alumnat clar-. I les conseqüències que se’n deriven: satisfacció envers els qui en surten airosos de la “prova” i penalització dels que no -sense importar massa les causes ni les conseqüències-. Centrar, però, el “nervi” del procés -educatiu, que no només instructiu- en l’alumnat -i les seues capacitats i condicions, no sempre favorables- i atorgar a l’avaluació la condició d’instrument detector de la qualitat de la intervenció educativa, suposa un gir copernicà no sempre fàcil de materialitzar. Per començar perquè el focus únic -passiu i resignat- deixa de ser l’alumnat i no només la seua capacitat d’assimilar dades, sinó el sistema al complet i de forma immediata els qui se suposa que el “protagonitzen”: el professorat, però també els tècnics superiors -inspectors educatius-, els experts -orientadors, assessors, assistents socials etc.-, les autoritats... La comunitat educativa a la fi. I, tot seguit, perquè la pràctica de l’avaluació s’ha d’integrar -necessàriament- en la dinàmica habitual de la intervenció educativa, com una perspectiva vital del procés, que l’acompanya i millora. I demana una permanent observació -intel·ligent i reflexiva- de les actuacions docent i discent, integrades en la intervenció educativa. A més de generar una documentació complementària d’enregistrament -diagnòstics, informes, observacions, dades, notes de seguiment...- que, a alguns, els pot semblar excessiva. Cal, però, optar: 1. O ens mantenim obsedits per aconseguir les millors qualificacions -de l’alumnat!-, expressades en forma de “notes” i “escalar” als primers llocs del llistat dels informes PISA -o similars-. 2. O optem per treballar -intensament i coordinada- a favor del creixement personal, la integració dinàmica i la participació compartida dels protagonistes -especialment alumnat i professorat- en un projecte educatiu acordat, assolit i integrador...I, per què no? il·lusionant. Tot depèn de si la pretensió és aconseguir futura mà d’obra ben qualificada, en una societat del “benestar” o persones crítiques i ben formades, per humanitzar-la i viure en pau. Heus ací el repte. --------------------------------------------- --------------------------------------------- --------------------------------------------- (1) Per participar en la Conferència Mundial sobre Educació Superior de la UNESCO. (Diari ARA, 12.06.22, pàg. 23 “Societat”).Vegeu: https://www.google.com/search?client=firefox-b-d&q=Ann+Cook+Nova+York ----------------- (2) Com ara: Evaluación continua: pretende superar la relación evaluación-examen o evaluación-calificación final de los alumnos, y centra la atención en otros aspectos que se consideran de interés para la mejora del proceso educativo. Por eso, la evaluación continua se realiza a lo largo de todo el proceso de aprendizaje de los alumnos y pretende describir e interpretar, no tanto medir y clasificar. Evaluación criterial: A lo largo del proceso de aprendizaje, la evaluación criterial compara el progreso del alumno en relación con metas graduales establecidas previamente a partir de la situación inicial. Por tanto, fija la atención en el progreso personal del alumno, dejando de lado la comparación con la situación en que se encuentran sus compañeros. Evaluación formativa: Recalca el carácter educativo y orientador propio de la evaluación. Se refiere a todo el proceso de aprendizaje de los alumnos, desde la fase de detección de las necesidades hasta el momento de la evaluación final o sumativa. Tiene una función de diagnóstico en las fases iniciales del proceso, y de orientación a lo largo de todo el proceso e incluso en la fase final, cuando el análisis de los resultados alcanzados tiene que proporcionar pistas para la reorientación de todos los elementos que han intervenido en él. Evaluación global: Considera comprensivamente todos los elementos y procesos que están relacionados con aquello que es objeto de evaluación. Si se trata de la evaluación del proceso de aprendizaje de los alumnos, la evaluación global fija la atención en el conjunto de las áreas y, en particular, en los diferentes tipos de contenidos de enseñanza (hechos, conceptos y sistemas conceptuales; procedimientos; actitudes, valores y normas). Evaluación inicial: Se realiza al iniciarse cada una de las fases de aprendizaje, y tiene la finalidad de proporcionar información sobre los conocimientos previos de los alumnos para decidir el nivel en que hay que desarrollar los nuevos contenidos de enseñanza y las relaciones que deben establecerse entre ellos. También puede tener una función motivadora, en la medida en que ayuda a conocer las posibilidades que ofrecen los nuevos aprendizajes. Evaluación integradora: Referida a la evaluación del aprendizaje de los alumnos en la etapa de Educación Secundaria Obligatoria, comporta valorar globalmente el trabajo realizado en todas las áreas y el grado en que, con este trabajo se han alcanzado los objetivos generales de la etapa. Por tanto, en última instancia no se exige que se alcancen los objetivos propios de todas y cada una de las áreas. Evaluación normativa: Usa estrategias basadas en normas estadísticas o en pautas de normalidad, y pretende determinar el lugar que el alumno ocupa en relación con el rendimiento de los alumnos de un grupo que han sido sometidos a pruebas de este tipo. Las pruebas de carácter normativo pueden ser útiles para clasificar y seleccionar a los alumnos según sus aptitudes, pero no para apreciar el progreso de un alumno según sus propias capaciades. Evaluación cualitativa: Describe e interpreta los procesos que tienen lugar en el entorno educativo considerando todos los elementos que intervienen en él, subrayando la importancia de las situaciones que se crean en el aula. Es decir, fija más la atención en la calidad de las situaciones educativas creadas que en la cantidad de los resultados obtenidos. Evaluación sumativa: Su objeto es conocer y valorar los resultados conseguidos por el alumno al finalizar el proceso de enseñanza-aprendizaje. Así considerada recibe también el nombre de evaluación final. Vegeu: https://docenciaydidactica.ecobachillerato.com/2012/09/tipos-de-evaluacion-del-proceso-de.html ---------------------- (3) Vegeu: http://revistas.uned.es/index.php/HMe/issue/view/1471 ---------------------- (4) Vegeu: Ley 14/1970, de 4 de agosto, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa. «BOE» núm. 187, de 6 de agosto de 1970, páginas 12525 a 12546. -“… la introducción ponderada de nuevos métodos y técnicas de enseñanza, la cuidadosa evaluación del rendimiento escolar…”(pàg. 3) -“… Aquellos alumnos que, sin requerir una educación especial, no alcanzaren una evaluación satisfactoria al final de cada curso, pasarán al siguiente, pero deberán seguir enseñanzas complementarias de recuperación.” (pàg. 12) -“… Uno. Se dará prioridad a la evaluación realizada a lo largo del curso, de manera que las pruebas finales tengan sólo carácter supletorio. Dos. La evaluación de cada alumno se hará en lo posible en forma conjunta por todos los Profesores del mismo en cada curso." (pàg. 18) -“… cuando así lo aconseje el resultado de la evaluación periódica del rendimiento educativo de los Centros, realizada conforme a lo dispuesto en artículo once, apartado quinto." (pàg. 38) ---------------------- (5) Massa sovint s’ha limitat la seua aplicació -exclusivament- a l’alumnat, quan l’esperit del legislador i la tècnica més reconeguda dels estudiosos i investigadors abasta tot el sistema -inclosos els agents, alumnat i professorat-.

2 de novembre del 2022

Carta oberta “CUANDO NO POR PITOS...”

L’espantada d’en Feijóo, trencant les negociacions per renovar els òrgans del poder judicial, era d’esperar i fa bones les paraules d’en Góngora -don Luis de Góngora Argote, màxim representant del culteranisme, a la Hª de la Literatura-, que seguien:... “por flautas”. Doncs això: calia seguir burxant, per trobar alguna excusa -ara és l’intent d’en Sànchez d’homologar la jurisprudència postfranquista envers la sedició, a la dels països democràtics de la UE-, per tal de “conservar” les majories en aquells organismes i seguir assetjant al govern legítim -i esperem que amb vocació de continuïtat quatre anys més- d’Espanya. Els del PP s’encaboten en seguir exhibint-se com la dreta rància i predemocràtica que són, en lloc d’acceptar que els temps han canviat, no molt però han canviat. I cal “comportar-se”.
Postdata: I compte amb les companyies...

19 d’octubre del 2022

Dies feixucs UNANIMITATS

Com la que s’està palesant, dia sí i dia també, envers la guerra a Ucraïna, per part de les tribunes occidentals: polítics -de tots els signes-, intel·lectuals -pretesament neutrals-, comentaristes -suposadament ben informats- i periodistes de tota condició. Segur que tota la culpa és de l’impresentable -ja va bé que ho siga d’impresentable i molt- d’en Putin? Tota, tota, tota? Segur que nosaltres -els “bons”- no en tenim gens -de culpa-? Aleshores a qui es referia el Papa Francesc, quan es lamentava de que la guerra d’Ucraïna podria haver-se evitat -per part de qui?- O, si més no, pactar el final del conflicte? I per què el secretari general de l’OTAN se sentí al·ludit (1) I li replicà a l’endemà que no, que l’única culpa era -tota- d’en Putin? Aleshores a u se li presenten dubtes i preguntes -gens innocents- del següent tenor: -No feia mesos -els noticiaris ho divulgaren a abastament- que l’OTAN -és a dir els EEUU- venien fent gestions d’aproximació als nous líders d’Ucraïna -amb Zelenski al capdavant, no abans amb un govern que fou destituït mitjançant un colp d’estat-, per integrar-se en l’Aliança? -És un despropòsit sospitar que es feren aquelles insistents invitacions a entrar a l’OTAN per donar-li l’esquena a Rússia, amb promeses de prosperitat per al país -inclòs l’ingrés a la UE- i alguna “prebenda” als dirigents que donarien el pas? -Segur que una tal “proposta” no tenia res a veure amb la nova política internacional d’en Biden, de ressuscitar els “blocs”, buscant l’aïllament de Xina -i de Rússia i els països de l’ “eix del mal” de Reagan-? -Així que no estàvem -i estem- en un intent de rearmar les nacions occidentals -d’obediència cega als EEUU, com ha quedat palès- amb el resultat d’enriquir als fabricants d’armes -de destrucció massiva i altres- i als polítics que els secunden, malgrat el genocidi en vides humanes que això està comportant? -Segur que els dirigents -els occidentals, que “els altres” ja sabem que són uns dèspotes- no busquen més que defensar els valors de la democràcia i els drets humans fonamentals -ara dels ucraïnesos i de pas dels europeus-, en “apadrinar” el suport armat al govern d’en Zalenski? -I al fil d’aquell “suport” -amb les vendes milionàries, d’armament-, com és que es fa amb totes les cauteles perquè no “sobrepasse” l’agressió directa a Putin i l’OTAN -desprès de mesos i mesos fent l’enze- declara formalment no “implicar-se” directament i ara que Zelenski demana l’ingrés en l’Aliança, se li diu que s’ha de “valorar”(!?) per part dels seus membres? En què quedem? Una tal unanimitat envers el tema, ens hauria de preocupar, perquè si tanta raó tenim els d’Occident -amb els EEUU al capdavant-, per què no deixar que altres veus (2) -inclosa la del Papa, tantes vegades “argumentada” pels mateixos que ara la volen silenciar- es manifesten? És que la ciutadania no és prou adulta per decidir i actuar? O no volen -les forces polítiques i econòmiques occidentals- córrer el risc de ser acusades de parcials o de directament manipuladores, pels “de casa”? Tot plegat un despropòsit publicitari de proporcions gegantines i una vergonya moral majúscula, amb resultats de milers de vides humanes sacrificades i la ruïna econòmica de proporcions planetàries, per als més desafavorits. Algú(ns) haurien de donar explicacions -si poden- i pagar-ne les conseqüències.
------------------ 1) Del poc llatí que haguérem d’estudiar al nostre batxillerat prehistòric, els que ja tenim una edat, ara mateix em ve al cap allò de “excusatio non petita, acusatio manifesta”. És a dir que quan u s’apressa a donar explicacions, sense que se li hagen demanat, es posa en evidència... 2) Vegeu els següents -entre molts altres- enllaços “silenciats”: Noam Chomsky: https://www.youtube.com/watch?v=n2tTFqRtVkA Rubén Gisbert: https://www.youtube.com/watch?v=Czn-URjeSQo https://www.youtube.com/watch?v=34RzAlmlX2E https://www.youtube.com/shorts/jJllROmIY3Q Ramiro Gómez: https://www.euskalherria-donbass.org/2022/02/26/la-hipocresia-de-un-no-a-la-guerra-que-llega-muy-tarde/ Luis Angel Aguilar: https://latercautopia.com/de-la-pandemia-a-la-panguerra-que-aun-se-puede-evitar/ Público: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html?utm_medium=newsletter&utm_content=diaria&segment=registro&pnespid=F6Ig9kRX4itMiladsZKAB0ZM8BAp0rhl9A9KGagcP83K3aQ8kjMJSLdNz.xUA2h3BdhQZW9n I una -curta- relació de declaracions, tot i la pressió anihiladora del pensament únic globalitzador provinent dels EEUU i que el servilisme lamentable de la UE ha secundat a cap cot: -¡Insumisión a todas las guerras! Manifiesto a favor de la objeción de conciencia y de la deserción en Rusia y en Ucrania. -Carta abierta de Premios Nobel de la Paz (14) y ciudadanos y ciudadanas del mundo cont

18 d’octubre del 2022

Carta oberta DIMISSIÓ?

Dimissió? Renúncia i gràcies. Després de l’estira i arronsa del PP -perdedor de les passades eleccions- i els seus “acòlits” de la judicatura -Lesmes inclòs- front a la coalició del govern espanyol pretesament d’esquerres; per no perdre -els populars- la majoria -conservadora- en un dels tres poders de Montesquieu -el judicial-, prebenda històrica de la dreta. La dimissió és un privilegi dels càrrecs en ple exercici -que no és el cas-, en discrepar -que tampoc ho és- amb la majoria conservadora que el nomenà -encara que sí que ho és, front un govern democràticament escollit i amb criteri sobre la pretesa independència del poder judicial-. Així que, finalment, el president dels màxims òrgans del poder judicial ha hagut de renunciar -que no dimitir-, desprès de l’escandalosa perllongació de la caducitat del seu mandat. Ara als altres membres, amb mandat igualment caducat, no els queda altra que seguir el seu exemple. La cosa, però, no està tan clara. Al temps.

12 d’octubre del 2022

Carta oberta ADÉU CATALUNYA...INDEPENDENT

Efectivament, els interessos de partit i personals han primat sobre els de país i han deixat al president Aragonés -i als d’ERC- a soles. O pitjor, exposat a les “inclemències” d’una oposició ara -o ho estat sempre?- compartida pels espanyolistes i alguns -pretesament- independentistes. Amb l’eufòria gens continguda dels centralistes de sempre. Catalunya independent? R.I.P.

30 de juny del 2022

Carta oberta INCONGRUÈNCIA SUPINA

La del Tribunal Suprem dels EEUU -integrat per una majoria de jutges ultraconservadors, herència d’en Trump- que, alhora que pretén protegir la vida dels nonats, amb la penalització de l’avortament, abona la llibertat de passejar-s’hi pel carrer a qualsevol descerebrat amb armes en la mà, amb el resultat de les massacres col·lectives de ciutadans i escolars, diàriament o quasi. Inaudit.

15 de juny del 2022

Per pensar-hi... TECNOLOGIA

Finalment, l’amenaça de reduir l’horari de tecnologia a l’alumnat de Secundària -amb el subsegüent increment del de llengües i matemàtiques- sembla confirmar-se, per part del Dep. d'Ensenyament de Catalunya. A alguns, però, ens costa de creure com pot esperar-se, raonablement, la millora dels resultats en les instrumentals, només amb la dedicació de “més -temps- del mateix”, si no s’aposta per metodologies motivadores i participatives i d’aplicació pràctica... que és, justament, el que ofereix -i aporta- l’ “assignatura” de tecnologia, ara menystinguda.
Ha estat per la notícia -posada a la pràctica sense miraments- de què el Dep. d’Ensenyament i arran dels “baixos” rendiments en Llengües i Matemàtiques, que és una constant als informes PISA -i altres “avaluacions”-, decidia “augmentar” les hores dedicades a aquells continguts, en detriment de Tecnologia, que m’ha semblat que havia de dir la meua, també pels perjudicis infringits al professorat d’aquelles matèries, als IES, encara que “esmentant” -una carta als diaris no dona per a molt més- que no és la millor mesura possible. I és que tot i estar apartat de la vida acadèmica activa, no he renunciat a la meua condició de titulat en Pedagogia i antic inspector d’Educació, durant un grapat d’anys, que em mantenen si no ocupat, sí preocupat per unes tals qüestions. Per començar hi hauria que situar els informes PISA -i “similars”- en el seu “context” -socioeconòmic i polític-, els objectius dels seus patrocinadors -que no és la UNESCO, precisament-, i la seua dimensió -més mediàtica que avaluadora dels sistemes educatius-. Acceptat, però, que els tals informes diuen “alguna cosa”, cal no aplicar -sense més- mesures només quantitatives -més hores ací, menys allà, més professors -que sempre- ací que allà, més recursos -que també-. Cal “avaluar” les dades i les situacions que les promouen i això demana temps i experts que s’hi dediquen. I de segur que les propostes dels estudiosos no es limitaran a recomanar l’ “augment” els recursos -que també- que s’hi dediquen, sinó a rendibilitzar-los millor, incloent-hi estratègies de motivació -i implicació- de l’alumnat, d’intervenció “professoral” metodològicament renovada i participativa, de compromís de la comunitat educativa, d’un acompanyament i supervisió qualificat, proper i compartit, etc. Perquè, pel que hem pogut comprovat, reiteradament, alguns al llarg dels anys de dedicació al tema i ara els ministres -incloent-t’hi a Pilar Alegria, ministra d’Educació d’en Sànchez- i alts càrrecs educatius, reunits a València, el proppassat dia 11 de maig , sense motivació de l’alumnat -i una intervenció professoral “repensada”- no pot haver (bona) educació. Alguns a aquella bona disposició de l’alumnat l’havíem anomenada “benestar acadèmic” i se’ns evidenciava com la variable predictora més contundent dels bons rendiments ... Amb la qual cosa enteníem -i entenem- que no és una qüestió quantitativa -de més o menys “hores de classe”- per aconseguir bons rendiments, sinó de model(s) d’intervenció més propers, més motivadors, més implicatius i més participats, alhora que pràctics i operatius. Que és, justament -defensem alguns-, el què ofereix -i posa a la pràctica- una assignatura “aplicada” com la Tecnologia, on els continguts que incorpora són treballats, precisament, mitjançant les llengües, la matemàtica, la física, la informàtica i la pràctica totalitat dels curricula del pla d’estudis. Per això ens sorprèn esperar la “millora” d’aquelles instrumentals atemptant contra una matèria curricular, com és la Tecnologia, que les aplica, dimensiona i motiva.

13 de juny del 2022

Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.
El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.
I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.

5 de juny del 2022

Carta oberta CINISME

El del cap de l’OTAN -Stoltenberg- en reconèixer que la guerra a Ucraïna “pot” durar. Naturalment, tot el temps que els lobbies armamentístics dels EEUU i els “interessos” de la subalterna UE han pactat, des de fa temps, amb la “complicitat” d’en Putin, cada vegada més recolzat per la població russa. Res no els importa -als lobbies armamentístics dels EEUU i a la subalterna UE, amb la “complicitat” d’en Putin- el patiment de la població ucraïnesa, els milers de víctimes mortals, la destrucció territorial i les privacions i encariments per a les famílies europees i de la resta del planeta. Tampoc no els importa l’enrariment de les relacions est-oest, com en els millors temps de la guerra “freda”, mentre la ideologia “occidental” i les butxaques d’alguns -també dels polítics venals- en resulten beneficiades. Prou d’un tal genocidi de la població, generat per interessos espuris!

30 de maig del 2022

Per pensar-hi... Repensar la formació dels mestres...

La notícia que La Veu -i altres mitjans- s’afanyà a divulgar ha merescut l’atenció de la ciutadania i la satisfacció dels qui han -hem- fet, de la docència, la dedicació professional de per vida: cal “repensar” el paper dels mestres...i motivar les futures generacions, que no és poc. I s’ argumenta que cal una tal necessitat -encara que no només- arran del confinament de la pandèmia del coronavirus -que ha vingut per quedar-se...- No cal dir que una i altra pretensió afecten al moll de l’os de la intervenció educativa: sense bons mestres no hi ha una bona educació i sense alumnes motivats no hi ha educació possible, ni bona ni no tant bona. Deixant per un altre moment la reflexió sobre la segona aspiració -la motivació de l’alumnat-, em deixareu centrar-me ara en què -ni que siga per raons de força major del confinament- les autoritats educatives -un grapat de ministres, entre ells i elles la ministra del govern de l’Estat, Pilar Alegria, reunits a València aixoplugats per Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana- han reconegut aquell desafiament -“repensar” el paper dels mestres-, més enllà de centrar-se en l’ús de les noves tecnologies i l’educació a distància, que no és -ni molt menys- el referent únic per abordar el nou perfil de docent .
I ja seria hora, perquè alguns fa temps que “prediquem” envers la necessitat de “fer de mestre” d’una altra manera. Com? Bona pregunta: doncs en harmonia -intel·ligent- amb els temps que corren i les alternatives possibles. I no cal dir que ministres, tècnics superiors -entre ells els qui exerceixen la funció inspectora educativa-, experts, investigadors i tuti quanti de personal preparat tenen la paraula. No pot però, ser exclòs ningú d’una tal empresa, essent com és un tema de transcendència social innegable, començant pels components de la comunitat educativa -professorat, famílies, alumnat, personal, autoritats locals, institucions i món empresarial...- i la societat en general, mitjançant les plataformes més adients. Mentrestant, però, algú que tot i estar fora del sistema per raons d’edat, no renúncia a la vocació de per vida que l’ha dut a fer de mestre -també des de la Inspecció Educativa i la docència i investigació a la Universitat- no voldria deixar de dir la meua. Per començar i centrant-nos en les dues actuacions convencionalment atribuïdes a la funció docent: ensenyar i fer creure. Doncs, ho tenim “cru”. Respecte a la primera atribució una tecla(da) d’ordinador “inunda” al protagonista de més -i més ajustada- informació que el “profe” més documentat mai no podrà “transmetre”. Mentre que desprestigiada -i ben guanyada en massa cassos- l’autoritat, en tots el àmbits de la vida de relació, no podia salvar-se, miraculosament, la del mestre a l’aula. Aleshores? Doncs no hi ha més alternativa -jo no li la veig- que la d’acompanyar -discretament- l’itinerari escolar o acadèmic -com a part substancial de l’itinerari vital- de l’alumnat que se’ns encomana. I això des de l’escola infantil a la universitat, encara que amb intensitat i matisos adients a cada moment evolutiu i a cada context.
Efectivament, posar-se al costat -no al davant ni al darrere- de qui se suposa hem d’acompanyar em sembla la “postura” més intel·ligent i discreta: observant molt, prenent-ne bona nota, escoltant, dient alguna cosa -poques, curtes i ben dites- de tant en tant, mirant -els ulls són o poden ser molt expressius- i acompanyar-ho tot d’algun gest -més efectiu que les paraules-. I sempre en actitud receptiva, com esperant que l’afectat/da ens interrogue...I aprofitar -ben aprofitat- per dir la nostra, en bé o en no tant bé, que també cal fer-ho i sense demanar disculpes. Més o menys. I amb caràcter, amb fermesa, res de “concessions”: estar al servei de l’alumnat no vol dir deixar passar-ho tot. Treballar per ajudar-los a assolir la seua responsabilitat, en el protagonisme de la seua formació demana convenciment en el què fem i com ho fem, ni que siga amb un somriure, però ferms. Òbviament sense oblidar la dimensió col·lectiva de la intervenció, quan caldrà adreçar-se al grup per valorar -faliblement però-, reforçar, reiterar, distanciar-se o opinar diferent, per què no? Així com fomentant l’intercanvi i la relació múltiple i bidireccional per educar-se, també, des de la convivència i enriquir-se mútuament -el mestre més que ningú: ni que siga per allò de que “mal mestre el que no aprèn...-
I no cal dir com u -o una- no ha de parar d’aprendre: de l’alumnat, especialment del més difícil i problemàtic, dels altres col·legues, de les sessions de formació permanent, dels llibres -ara tant o més de la xarxa...- Per tal de posar al dia la formació que se suposa que cada docent -des de la infantil a l’ensenyament superior- haurà rebut, en el període acadèmic dels seus estudis per a fer de mestre . Esperem dels alts representants de la política un plantejament seriós al respecte, per tal d’assegurar la fermesa dels pilars de l’educació -de la infantil a la superior- que són els mestres -des de la parvulista al catedràtic universitari- i no deixar a l’atzar ni a la “iniciativa” de qui mane en cada moment, la promulgació d’una nova (!) llei d’educació “miraculosa” -com cap d’elles-. Esperem-ho.

Carta oberta ESPAÑA PARADÍS FISCAL?

Tal sembla suggerir-ho la presència del rei emèrit, titular de comptes obscurs -a les Caimán?- al port gallec de Sanxenxo, sense que les autoritats gosen detenir-lo. Serà que España ja gaudeix de la condició de paradís fiscal? Serà. Un altre tema és el “soroll” -mediàtic, perquè la gent normal s’ho mira amb indiferència- que s’ha muntat al seu entorn. Mentrestant es mira d’amagar els autèntics i gravíssims problemes de la democràcia que patim. Que, segurament, és del què es tracta. Lamentable!

18 de maig del 2022

Carta oberta TERRORISME D’ESTAT

El de Rússia, clar, en haver envaït Ucraïna i massacrat la població ucraïnesa: inadmissible i condemnable sense pal·liatius. El terrorisme d’estat d’Israel, però, en haver envaït Palestina -ja fa més de tres quarts de segle- i massacrat els palestins és, pot ser, admissible i no mereix cap condemna? Això sembla: les nacions democràtiques -amb els EEUU al capdavant- i les instàncies internacionals -amb la ONU al front- no s’immuten front a les accions criminals diàries de l’exèrcit jueu, com ara l’assassinat -d’un tret al cap- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh, el proppassat dia 11. Amb l’afegit vergonyós i imperdonable de l’agressió -per part dels militars israelians- als assistents al funeral de l’assassinada, que tots els media s’han afanyat a divulgar i que equipara al govern d’Israel a la dictadura de Duvalier d’Haití -de nefasta memòria-, que assassinava als dissidents i agredia i boicotejava el seguici del seu funeral. Fins quan una tal i inqualificable impunitat?

15 de maig del 2022

Carta oberta JUSTÍCIA VENAL

Per una “filtració” -calculada, com totes- del Tribunal Suprem dels EEUU, s’ha conegut que aquella alta instància judicial declararà fora de la llei l’avortament de les dones d’aquell país, gràcies a la majoria conservadora (!) dels seus components, que deixà en herència Trump. Amb la qual cosa s’evidencia que aquells juristes -si més no de nom- s’han posicionat front al tema en qüestió, en funció de la ideologia -si no la seua, la del seu mentor polític-, i no en defensa dels drets de la ciutadania. Lamentablement no és l’únic (mal)exemple ni cal anar a buscar-lo tant lluny. On és la independència dels tres poders de la democràcia -legislatiu, executiu i judicial- proclamats per Montesquieu?

31 de març del 2022

Carta oberta ONU OBSOLETA

Els lamentables i injustificables esdeveniments dramàtics d’Ucraïna denoten, de manera descarada, l’obsolescència en què -ja fa temps- han caigut les Nacions Unides. Efectivament, només que a un dels cincs “grans” -EEUU, Rússia, Xina, Anglaterra o França- no els “interesse” que prospere una resolució de l’ONU, la cosa queda en no res: ara és Rússia, en vetar la condemna de l’agressió al poble ucraïnès; les altres potències, però, no dubten en exhibir-lo -el veto- quan els convé i un dels -pitjors- exemples al que estem acostumats és el recolzament dels EEUU a les practiques genocides d’Israel contra la població palestina, enmig d’una ocupació militar que dura tres quarts de segle, amb l’ “habilitació” del camp de concentració més gran del món: Gaza. Mentrestant no s’anul·le el tal privilegi dels “cinc”, la credibilitat de l’organisme internacional estarà sota mínims i l’ordre, la justícia i la pau del planeta, amenaçades. Com ara mateix.

14 de març del 2022

Carta oberta UCRAÏNA

A l’edició de la Vanguàrdia del 14.03.22- es publica la reflexió més documentada, asserenada i lúcida -a la par que moralment exemplar- del geoestratega Lanxin Xiang, sobre la tragèdia d’Ucraïna. Tot i la tendenciositat reiterada de l’entrevistador. I s’inserta en les declaracions i enllaços -pocs- que posen en evidència el discurs monolític i manipulador que ens arriba des de les instàncies “oficials”. Tant de bo els líders occidentals i les mèdia -servils uns i altres del pensament únic- hi paren esment. ---------------- Enllaços. Rubén Gisbert: https://www.youtube.com/watch?v=Czn-URjeSQo https://www.youtube.com/watch?v=34RzAlmlX2E Ramiro Gómez: https://www.euskalherria-donbass.org/2022/02/26/la-hipocresia-de-un-no-a-la-guerra-que-llega-muy-tarde/ Luis Angel Aguilar: https://latercautopia.com/de-la-pandemia-a-la-panguerra-que-aun-se-puede-evitar/ Público: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html?utm_medium=newsletter&utm_content=diaria&segment=registro&pnespid=F6Ig9kRX4itMiladsZKAB0ZM8BAp0rhl9A9KGagcP83K3aQ8kjMJSLdNz.xUA2h3BdhQZW9n

4 de març del 2022

Carta oberta OTAN TAMPOC?

Al bloc frontissa benpensant occidental -rèplica de l‘armamentístic nordamericà - no li haurà caigut gens bé que el propi president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha demanat la urgent integració del seu país a la Unió Europea... en lloc de “suplicar” la integració -també urgent- d’Ucraïna a l’OTAN.
Alguns ja havíem oblidat -que no renunciat- l’eslògan històric d’OTAN NO!, de què la pretesa esquerra “oficial” d’aquest país, feu gal·la en temps i que fou tan estratègicament desdibuixat i silenciat. Qui ho havia de dir que fora Zelenski, i ara, qui ens ho recordara?

26 de febrer del 2022

Carta oberta ES TOT?

De manera que, desprès de no parar de fer l’enze, en integrar Ucraïna a la OTAN, amb no se sap quines promeses, per desvincular-la de l’àrea d’influència de Rússia, ara que Putin reacciona de forma bestial i l’assalta i bombardeja indiscriminadament; la OTAN, la UE i els EEUU, no tenen més resposta que anunciar l’aplicació de “sancions” al tal Vladimir? Sancions que, de fer-se efectives, no les pagarà l‘oligarca, sinó el poble rus, com la població europea -i la ciutadania ucraïnesa en la pròpia carn- i no els polítics maldestres que ens (des)governen. Això és tot? Vergonya de món occidental i suposadament democràtic, que abandona als febles a la pròpia dissort, a la primera de canvi. On és la propaganda que ens han venut de “defensar” els principis i valors de la convivència, ni que siga amb despeses multimilionàries en forces i armament –de patent i negoci americà sobre tot- en nom de la “llibertat”? Broma macabra si no fora tragèdia planetària, la que estem vivim i que, lamentablement ni és l’única ni serà l’última.

22 de febrer del 2022

Carta oberta AUTONÒMIQUES?

“Autonòmiques”, les eleccions de Castilla-León -i la resta dels territoris, fora de Catalunya i Euskadi?- O simple repetició -o “primàries” si es vol- de les españoles? Unes eleccions autonòmiques les protagonitzen partits -i candidats- arrelats al territori, que posen en qüestió el centralisme de l’Estat i no els partits estatals -amb les sigles i els líder estatals- com a protagonistes. Com s’entén que els territoris secularment mimetitzats amb Espanya -la “provincia”, ara comunitat autónoma de Madrid, n’és l’exemple més paradigmàtic i contradictori- pretenen “presentar-se” com a autonomies?
Heus ací l’ “invent” de Suàrez en descubrir -i posar a la práctica- el “café para todos”, que ha derivat en “más de lo mismo”. Vegeu, si no, l’exaltació de nacionalisme espanyol, en unes eleccions -ara les de Castilla-León-, pretesament autonòmiques.

Dies feixucs... PERDRE EL NORD

La ciutadania assisteix perplexa i confosa al nou (?) muntatge de l’enèsim espectacle de “guerra freda”, patrocinat per una OTAN i un Biden en hores baixes, que han trobat en les “provocacions” d’en Putin, l’excusa perfecta per distreure al personal del fracàs del militarisme occidental, alhora que una fugida dels autèntics problemes europeus i mundials –immigració desbordada, pandèmies descontrolades, economia esfondrada, canvi climàtic imparable, extrema dreta puixant... i un llarg etcètera d’incompetències i deixadeses dels polítics venals que ens (des)governen-.
Per començar, caldria remuntar-nos als anys del castrisme, combatut –i envaït per Kennedy, bé que frustrat- pels EEUU i acaronat per la URSS, que generà una “debacle” planetària, doncs de cap manera es podia tolerar la presència de les forces del comunisme internacional –liderades per Kruschev- a la mateixa Cuba, a les portes dels EEUU. Ara, en canvi, sí que sembla acceptable –i, fins i tot, “necessari”- que les forces militars occidentals –millor dit, les forces americanes de l’OTAN, amb la submissió d’Europa, Espanya inclosa que també ha fet la seua “aportació” amb maquinària i forces militars (!)- s’instal·len a les portes de Rússia, en “captar” als antics integrants de la URSS, com ara Ucraïna. En què quedem?
El despropòsit –i la manipulació informativa occidental- és de tal calibre que el propi president ucrainés, Volodímir Zelenski –“procliu” a Occident- ha demanat als seus futurs “socis” –EEUU i la UE- que deixen d’alarmar a l’opinió pública –occidental i ucraïnesa- i de fomentar un clima bèl·lic irrespirable.
Clar que del (mal) exemple de manipulació i rentada de cervell sembla que no se n’escapa ningú: fins i tot el professor Manuel Castells, exministre d’Universitats i reconegut intel·lectual, apareix com a víctima d’aquelles presions, en referir-se –als mèdia- a què “Israel y Palestina parecen decididos a no aceptar una coexistència pacífica, cada uno con sus intreses no negociables...” Quan l’evidència –des de fa més de tres quarts de segle- acusa al govern israelià de l’obstrucció sistemàtica de qualsevol acord de pau, per restituir als palestins la terra ocupada i els recursos naturals espoliats, així com la comesa diària d’assassinats i crims de guerra, “justificats” per les operacions del terrorisme de Hamàs que ells –els israelians- han creat expressament. Tot això davant la perplexitat de les democràcies de tot el planeta, la impotència de l’ONU –les resolucions de les quals Israel incompleix sistemàticament-, amb la complicitat descarada dels EEUU. Que no és l’única, doncs, l’estat espanyol apareix com a exportador d’armament a l’exèrcit israelià. Fins quan una tal vergonya planetària?
Altrament, el dia a dia del nostre “ara i ací” –de què els media se’n fan ressò- no ens porta bones notícies envers un tema endèmic –i ben trist- com és l’augment de víctimes de suïcidi, que creixen un 3,7% -3.600 persones a l’any a tota Espanya- a què no és aliena la situació que arrosseguem des de fa més d’un any, amb la pandèmia del coronavirus. L’OMS afirma que és la primera causa de mort no natural i deixa seqüeles traumàtiques de per vida als familiars afectats. Què fer, doncs al respecte? Com prevenir-lo i evitar-lo? Se n’ha de parlar del tema? També a les escoles? Doncs sí, detectant i analitzant les circumstàncies –pròximes, però també llunyanes- que ens envolten i la seua repercussió entre les persones més sensibles als efectes emocionals que puguen produir, especialment les proclius a la depressió.
I tot i que la pandèmia sembla remetre, ningú no assegura que una enèsima –quàntes en van ja?- mutació no deixe en orris totes les esperances posades en la vacunació (quasi) massiva de la població... occidental -eixa és una altra!-, perquè el tercer món es troba encara sota mínims. I clar, com no podia ser d’una altra manera, massa bé anava el ritme d’immunització... com perquè els negacionistes no el boicotegen, sense cap argument consistent fora el de la “seua” llibertat (!) A bones hores! I la llibertat dels altres –la majoria per cert-, què? A més, pot deixar-se la salut dels ciutadans responsables i disciplinats –i les seues famílies-, a l’ “albur” dels irresponsables i indisciplinats –i les seues famílies- disposat a anar a la seua “bola”? A la selva encara, però en convivència democràtica, les lleis estan per acomplir-se i les autoritats faran bé en posar les coses al seu lloc i als que juguen amb la seua salut i la dels altres posar-los “a to”. Lamentables –i més que lamentables- les preteses manifestacions “democràtiques” (?!) per exigir (!) “llibertat” en fer el que els vinga en gana a ells, atemptant contra la llibertat i la salut de la població: Revoltes i disturbis com les d’Alemanya, Bèlgica i ara Canadà ara, són –el pitjor- exemple del què no hauria d’haver passat mai i que les autoritats democràtiques faran bé en que no torne a passar...
Encara com...la bonhomia i compromís de figures emblemàtiques i exemplars, com ara Desmond Tutu, apareix novament a la llum, amb ocasió del seu decés, recordat com el “somriure etern de Sudàfrica” i símbol de l’antiapartheid. Llarga vida al seu record, com a defensor incansable dels drets humans, al costat de Nelson Mandela.
Marc Ant. Adell