26 de març del 2014

Dies feixucs... D’HIPOCRESIES EN VA PLE




Finalment, l’advocat defensor de la Infanta –vull dir el fiscal de l’Estat- exculpa a Dª Cristina i demana 19 anys per a Urdangarin... Serà per acumulació dels qui li correspondrien a ella? I per si no havia quedat prou clar el “bullit” mental del titular del ministeri públic, tot i exculpar-la, li demana la gens menyspreable xifra de 600.000 euros (!), en concepte de responsabilitat civil subsidiària, en reconèixer-li la propietat –al 50%- de la societat Aizoon. Així que copropietària de l’empresa-tapadora i responsable subsidiària... però no culpable. I de pas, aquell funcionari, no perd l’oportunitat d’atacar al magistrat Castro, que s’ha “entossudit” en instruir el procediment, de forma transparent i presentable, ni que siga per acabar amb dignitat i rigor professional la carrera judicial, abans de la seua jubilació. I a fe que el jutge ho té complicat: si gosa mantenir imputada a la Infanta –i a la vista està que raons no en manquen- partits i institucions se li tiraran al damunt i la cohort mediàtica d’aduladors el martiritzaran. Si la desimputa oferirà un trist espectacle i la confirmació de què la justícia (NO) és igual per a tothom s’evidenciarà, una vegada més. Exemple paradigmàtic d’hipocresia per part del ministeri fiscal i de les “forces” vives.

               

 
I com no podia ser d’una altra manera, la UE –amb hipocresia manifesta, també- s’alarma de les “quotes” a la immigració interior de ciutadans europeus –ni que siga de titulats superiors-, que ha votat Suïssa, mentre veu amb “normalitat” que s’entrebanquen les entrades d’immigrants del tercer món, ara que ja no ens fa falta ma d’obra barata, perquè l’atur ens assetja i ja no hi ha treball ni per als d’ací. Molt propi de la curtesa de mires d’una Europa pretesament oberta i defensora dels drets humans... fins que han de patir-ho els propis europeus.
Clar que per a hipòcrita el president extremeny –un tal Monago- que, des de casa, s’omple la boca –pressionat pels seus socis, els d’esquerra unida- en qüestionar la llei Gallardón contra les dones que gosen avortar, mentre hi vota a favor al parlament espanyol d’una tal, confessional i retrògrada norma tardofranquista, contestada ací i per tot arreu, fins i tot per Le Pen, la lideressa ultra francesa.
Hipocresies personals, al si del PP, però també partidistes i col·lectives, com ara amb l’aprovació a tota pressa i per pressió del govern xinés, d’una llei que elimina l’aplicació de la justícia universal per part dels tribunals espanyols. De manera que un règim totalitari per antidemocràtic i comunista, a les antípodes d’un altre que vol ser respectuós amb els drets humans –si més no, ha signat la declaració universal- i d’ideologia i inspiració cristiana –si més no catòlica-, claudica vergonyosament i per la “pela” –però no havíem quedat que els de la “pela” eren els catalans?- i suprimeix tot intent dels tribunals espanyols de perseguir als genocides i corruptes, com els líders xinesos. La cosa, però, ja ve de dies, quan Garzón intentà processar a Pinochet –íntim de la Tatcher i admirador de Franco- i que s’atreví, a més, a protegir a les víctimes del franquisme, en contra dels hereus dels seus botxins, ara en el govern, que per pura coincidència (!?) són els mateixos que estan “pringats” fins al moll de l’òs en la trama Gürtel.
Mentrestant i si en faltava alguna, el ministre opusdeïsta d’interior ha visitat Ceuta i fotografiat, en el seu mòbil, la tanca fronterera i l’escenari on 15 persones –o eren simples emigrants de color?- varen morir ofegats, en ser assetjats per la guàrdia civil, que no disparava a matar, no, sinó no més inofensives projectils de goma(espuma?), que sembraren el pànic entre els exhausts immigrants i acabaren ofegats. Encara el sr. Fernàndez –espanyolista barceloní havia de ser- s’ha prodigat en declaracions confusionàries, a favor de les actuacions dels funcionaris uniformats i en contra dels qui intenten “il·legalment” entrar a Espanya. Mostra supina d’hipocresia confessional i pacata i evidència de les entranyes insensibles al patiment de les persones i a la injustícia que pateixen.
Clar que sempre pot haver-hi un grau més –d’hipocresia- i en això el de Pontevedra ha esdevingut un expert: perquè es creen (!?) un grapat de llocs de treball de precarietat escandalosa -alguns de menys d’un mes de durada-, encara que se’n destrueixen uns altres tants d’estables, Rajoy llança les campanes al vol, aprofitant un encontre a Bilbo, amb l’aixopluc dels grans empresaris i la desconfiança de l’eurogrup i el FMI -Lagarde dixit-. La xifra, però, dels sis milions d’aturats no baixa, quan ell i els seus s’esgallaven els vestits i amb cridòria escandalosa acusaven a Rodríguez Zapatero de conduir-nos... cap els tres milions d’aturats! I és que hi ha hipòcrites i mestres en hipocresia i don Mariano és dels últims...o siga dels primers i més descarats mentiders.
Encara com –“forasters vindran...”- l’arquebisbe de Tànger ha publicat una duríssima carta, per l’episodi dels immigrants ofegats a Ceuta i el comportament de les autoritats –marroquines i espanyoles-, enmig del silenci culpable de la conferència episcopal. Denuncia, el tal prelat, la injustícia de les lleis que marginen els més desafavorits, les decisions dels governs europeus que blinden les seues fronteres i una UE que no treballa més que pels seus interessos econòmics, mentre es perd en humanitat i drets fonamentals, sense cap programa ni projecte, per millorar la lamentable situació de la població, en els països d’origen.
Encara com l’església dona la talla, ara, i esdevé exemple a tantes institucions pretesament defensores dels drets humans.
          Encara com.

Carta oberta RARA AVIS




El decés de l’expresident Adolfo Suárez –rara avis de la política, a Espanya- ha desfermat tot un seguit de manifestacions de dol de la ciutadania –amb seguretat sentides- i de la classe política –de dubtosa credibilitat-.
Els ciutadans, des de sensibilitats diverses, han reconegut l’honestedat i esforç d’aquell home en superar un passat gens gloriós i “transitar” cap a una democràcia presentable. Els segons –bona part d’ells, si més no-, però, haurien de reflexionar sobre la contradicció flagrant entre la manifestació pública que fan, del reconeixement a aquella figura de consens i les conductes partidistes –quan no sectàries- que practiquen a diari.






12 de març del 2014

A cau d’orella (ssshhhttt...) VA DE LLIBRES...NOVAMENT





Ara a Castelló, el meu poble... 



Certament que la difusió comercial del meu llibre, Ética para adolescentes ha de seguir el seu decurs, però no he volgut desaprofitar l’oportunitat, per atansar-me al meu Castelló i retrobar-me amb tanta gent estimada de temps passats: des del record de les Carmelites dels “quatre cantons” –alguna “vedruna” s’hi presentà- fins als companys d’Inspecció –Mª Socorro Mercè, Ferran Ferrús, Salvador Martí, Vicent Domènech, Robert Valls...- passant pel temps de l’Escola Pía –Ximo Dols hi acudí-; gent del magisteri de la nostra promoció de l’any 60 –Ramos, Melià, Benjamín Barberà, Ximo Pujol..., amb les esposes i algunes amables companyes que s’incorporaren, com Mari-Carmen i Pilar Boronat-; coneguts del temps de la Conselleria –Pere, el de Babel-. Sense comptar a la família que s’hi presentà al complet i amics de temps, d’Ares –Pasqual Troncho, mestre i alcalde que fou- i d’Albocàsser –Lolita, mestra i esposa del recordat José Maria, el jutge- i els de la “Josep Climent” – Avel·lí i Dolors, Vizcarro i altres de l’associació...- I més gent que no esmentaré, per no oblidar-me’n d’alguns noms.                                              
Tots i totes ens retrobàrem a la llibreria Babel, on ja havia jo presentat els anteriors llibres –“Els adolescents i el repte de la LOGSE...”, “Estrategias para mejorar...” i “Rodant, Rodant”- i ara repetíem amb José Joaquín Bennàsar que ens recordà, en començar la seua intervenció, que feia onze anys! –Senyor com passa el temps!- de la presentació d’ “Estrategias...”


I, com sol passar, ja els prolegòmens foren emotius: m’havia citat amb el presentador un poc abans de l’hora i tot i que havíem mantingut el contacte per e.mail, feia un grapat d’anys que no ens trobàvem. Es donava la circumstància, a més, que havien tingut una neteta feia pocs dies, filla de la metgessa que atengué al nostre pare a l’hospital general, l’estiu passat i de la què quedàrem molt contents per la dedicació i el resultat del tractament. Abans de l’hora començà a acudir la gent: el meu germà el primer i Mari Tere. Les cosines Teresa i Lledó –la meua fillola-, Maribel i Ferran Ferrús, que feia temps que no ens vèiem, els companys de la Inspecció de Castelló, els de la promoció de magisteri, altres amics i familiars... Fins i tot una joveníssima mamà, amb la criatura al carret, vinculada a la UJI –segons em digué i que havia rebut la convocatòria-, que no volgué perdre’s la presentació, perquè em coneixia de referències, tot i que li quedava lluny l’interès immediat dels destinataris adolescents del llibre...
I en això que es feren les set, hora de començar: estàvem a la planta primera, en un espai que jo no coneixia, doncs abans els encontres “literaris” se celebraven a la planta baixa, enfront de l’entrada. Així que s’instal·laren les cadires, la gent s’acomodà amb dificultats perquè es feu el “ple” i Bennàsar demanà silenci per començar. Ho féu amb el record de la presentació anterior i l’oportunitat d’enllaçar les paraules de l’epíleg del meu llibre d’ “Estrategias...” –que jo, la veritat, no recordava- i on sembla que em referia als valors, com a continguts i comportaments a considerar, més enllà del deler pels rendiments acadèmics estrictes. Seguí amb una lloa de la meua persona –immerescuda del tot, però sembla tribut indefugible en qualsevol presentació-, que em gratificà per la referència continuada a la meua condició de mestre, encara ara tot i jubilat. També esmentà algunes paraules de la prologista del llibre, Adela Cortina i, tot seguit, em donà la paraula, no sense dedicar-li, els presents, un fort aplaudiment, que vaig iniciar jo.


No cal dir que em trobava emocionat, pel moment, el lloc i la companyia de la família i els amics, a més de la satisfacció d’haver omplit el local, pel que podia suposar per a la difusió del llibre. Així que no vaig poder sinó agrair, de tot cor i reiteradament, la presència dels assistents, en detriment del protagonisme del “power” que havia preparat i que vaig passar per damunt damunt. Sobre la marxa anava fent reflexions i propostes de complicitat i responsabilitat compartida entre els agents “educadors” dels adolescents: pares i mares, professorat –especialment tutors- directius, inspectors, monitors, scouters...i minimitzant “anècdotes” com la d’haver de patir ministres del tot incompetents, com l’actual, Wert, si la comunitat educativa i la professionalitat dels docents assumien la responsabilitat que els pertocava.
Finalment vaig donar per acabada la meua intervenció, per oferir la possibilitat de compartir preocupacions o suggeriments al voltant del tema, que coordinaria el presentador. Mentrestant algú s’animava, vaig aprofitar per accedir a la pàg. 104 del llibre, a la unitat didàctica núm. 4, titulada “Nadie vale más”, on es fa esment d’aquella professora de Física i Química    que, més enllà de la seua condició d’ensenyant de la matèria –en la què es mostrava molt competent, per cert-, feia “incursions” a plantejaments i reflexions del tot formatives o morals...I en donar algunes pistes al respecte, de seguida es palesà que la tal professora era Dª Lola Fabra o la “señorita” Fabra, que alguns dels presents també la recordaven, incloent-hi el propi presentador. S’evidenciava que aquella dona havia assumit, plenament, la seua condició d’educadora amb majúscula i que en un temps de precarietats materials, però també morals, apareixia com un exemple a imitar pels professionals de la docència actuals. La presència d’un nebot seu entre els presents, féu encara més emotiu el record.


I en això que començaren les intervencions, la primera de les quals fou la del meu germà –que m’havia consultat prèviament- envers la “homogeneïtat” –o no- entre els adolescents dels diversos països europeus i si les característiques variaven molt o poc entre els diferents territoris. Vaig referir-me a les dimensions culturals, econòmiques i històriques que alhora ens defineixen i singularitzen entre els països mediterranis i els nòrdics. També als resultats del programa avaluador “PISA” i de les alternatives de millora dels resultats, incloent-hi la presència del factor familiar. A continuació Vicent Domènech, inspector d’educació de la promoció quan jo mateix formava part del tribunal de selecció –cosa que vaig manifestar amb complaença-, per a reblar com en el moment àlgid de les neurociències, la dimensió afectiva o emocional –on incloure els comportaments morals- , complementa i optimitza els resultats acadèmics estrictes. La qual cosa em donà peu a glossar la reiterada valoració del benestar acadèmic –inclosa la meua aportació, en defensar la meua tesi doctoral- com a afavoridor de les bones notes i com es pot contribuir a aquell benestar des de la col·laboració familiar i la metodologia participativa i corresponsabilitzada mestre-alumnes. Domènech encara s’afegia al record de Dª Lola, que corroborà una altra companya de magisteri, Pili Boronat.
I vingué allò de signar el llibre i es formà la cua subsegüent: a la majoria els coneixia i no calgué preguntar-los pel nom, però vaig patir algun “lapsus”, com quan tenia als Flors a prop i vaig començar a dedicar-los el llibre, quan desaparegueren i resultà que es tractava de l’exemplar del meu germà (!) A tota pressa algú de la llibreria els anà a buscar i bescanvià l’exemplar, que ara sí vaig dedicar a Juanjo, esposa, fill i nets, Encara em van haver de fer memòria de l’amic i company Valls, de qui me s’havia despintat el nom: “Alberto” –ai!-, Mentre Ximo Puchol, en intentar llegir la dedicatòria, anava remugant que si jo hauria aprovat la cal·ligrafia, en magisteri i que jo, sentint-ho, vaig contestar que gràcies a la bondat de Don Manuel Ros, el nostre professor. I és que si, habitualment, la meua és la il·legible lletra de metge, en moments de pujada emocional, com aquells, encara més –d’il·legible-, així que vaig optar per “traduir-los” el text a cada persona a qui dedicava el llibre...
Noves salutacions i abraçades –com ara a Ximo Dols que no havia vist en arribar i que ara li recordava episodis de la nostra companyonia als escolapis- i comiat de les cosines, amics i companys. Encara Pere, el de la llibreria, em portà a la memòria el temps de la Conselleria i programes com “premsa i escola”, on ell hi va participar i on ens varem trobar i que també m’explicava el lamentable episodi de la mort del fill adolescent de Joan Montañés, “Xipell”. I una trucada dels Ramos que se n’acabaven d’anar amb el seu exemplar de llibre dedicat i que ara em demanaven que en signara un altre per al Santiago, “de Serra”, el fill de Carme i José Maria, que havia estat alumne seu a l’annexa de Castelló i ara salesià, a la cantada de missa del qual assistírem “donya Tere” –la meua esposa i mestra també de les seues germanes al poble de Serra D’Almos- i jo. I una última comanda, ara de Paco Marco, que tenia UNED, a Vila-real, però volia un exemplar per al seu fill “Fran”... Així que quasi varem tancar la llibreria entre unes coses i altres, amb una sensació de “núvol”, per la quantitat de gent i el seguit d’emocions, viscudes en tant poc de temps...desitjant que no hagueren de transcórrer uns altres tants onze anys (!) per tornar-nos a trobar amb ocasió d’un nou llibre. Cosa que no ocorrerà, perquè com deia la meua mamà –També Tonica, com les “del Vall” que es presentaren: Lledó, la dona del Ximo Puchol i la pròpia Tonica la seua germana- “cada loco con su tema” i jo en tenia un altre de “tema”: Climent, que vaig aprofitar per donar a conèixer, en forma d’antologia de textos, que acaba de publicar el Consell Valencià de Cultura i que també volem presentar a Castelló, d’ací a no molt de temps.
Laus Deo, doncs, perquè com deia la Tonica, la meua mare, sempre hem d’estar donant gràcies a Déu per alguna cosa...I tenia raó.



Carta oberta ARA SI?





Ara sí que es disparen totes les alarmes? Ara que Suïssa ha decidit limitar la immigració... europea, les ments benpensants (!) posen el crit al cel? Ara que, democràticament i en referèndum, –que la UE no ha gosat vetar...- es posen quotes a la presència de ciutadans de la Unió, al país helvètic, uns i altres s’esquincen –hipòcritament- les vestidures?  Ara que els immigrants no són de color, vesteixen elegants i parlen idiomes, algú s’atreveix a barrar-los el pas? Com s’entén?
Doncs d’això se’n diu –repasseu la literatura- “el alguacil aguacilado” o la bateria de refranys : “donde las dan las toman”.         
Pot ser que algú comence a reflexionar sobre quina –injusta i nefasta- política migratòria practiquen els països de la UE –Espanya especialment- i com blinden les fronteres –“concertines” incloses- contra els nouvinguts poc desitjats.