D’un temps ençà la sèrie de despropòsits i conductes cíniques, patrocinades per subjectes -a títol personal o col·lectiu, com a grups, partits, governs i fins i tot estats- ens abrumen a diari, sense que ningú els pare els peus i els obligue a rectificar -i encara menys a restaurar- el mal massa vegades irreversible, que infringeixen. Ni la moral -l’ètica mínima que diria Adela Cortina-, ni la decència, ni la vergonya aliena, ni el respecte als drets humans, ni a cap autoritat, legítimament constituïda -de les empoderades pels diners i els grups criminals ja ni parlar-ne- han estat capaços de corregir -ni menys compensar a les víctimes pel mal que han fet i segueixen fent- als autors materials i “intelectuals” d’aquells despropopòsits.
Per començar i a casa nostra, Aznar ha recuperat el seu protagonisme, en tocar arrebato, perquè el nou govern de coalició -no el del PP-Vox, of course!- perdona (!) als “golpistes” -els partits catalans que, en una democràcia, haurien pogut celebrar un referendum, sobre el futur de Catalunya-, mitjançant una futura llei d’amnistia. Rajoy, l’ha secundat, encara que se li ha escapat allò d’anar amb compte amb les manifestacions, que “las carga el diablo” -com està passant amb la violència descontrolada contra les forces de l’ordre, a les portes de la seu del PSOE, a Madrid-, que és, segurament, el més sensat que ha dit en tota la seua trajectòria política. Mentre que Feijóo, que defenestrà a Casado, de la mà de l’Ayuso, i es presentà com a moderat (!?) no para de desbarrar contra el “sanchisme” perquè, clar, no li han valgut les seues martingales de gallec, per fer-lo fora -a Sánchez- de la Moncloa.
I com no podia ser d’una altra manera, les icones del socialisme decadent, Felipe Gonzàlez i Guerra han augurat tot un seguit de desgràcies per al PSOE -i la seua Espanya, tant semblant a la del franquisme-, si Sànchez s’atreveix a desbloquejar el conflicte català, de manera civilitzada i democràtica. Per acabar-ho d’arreglar, el (contra)poder judicial -l’assignatura pendent de la democràcia- arremet també contra Sànchez, titllant d’inconstitucional una llei encara no conformada i afegint noves imputacions -ara de “terrorisme”- contra Puigdemont, en no haver-ne tingut prou, amb les desautoritzacions successives de la justícia europea, de les resolucions emanades de la justícia (!) espanyola.
Fora d’ací, però, les coses no pinten millor, com ara l’any llarg de la guerra d’Ucraïna, promoguda descaradament per l’OTAN -és a dir pels EEUU-, en temptar al govern golpista de Zelenski, per retar a la Rússia de Putin i acostar-se a l’armamentisme occidental, amb el paper comparsa de la UE i la satisfacció indissimulada de la indústria de la guerra, que ha inundat aquell país d’armes massives, per a la seua desgràcia i la de tots. I això amb el beneplàcit explícit de la tal Ursula von der Leyen, que no ha estat d’exhibir-se, “felicitant” al tal Zelenski.
Menys “programada”, però, ha esta l’enèssima guerra d’Israel contra el poble palestí, arran dels assassinats d’israelians pels de Hamàs -que, cal recordar-ho, és el grup terrorista generat per l’estat jueu com a reacció bèstia dels palestins a l’ocupació més bèstia encara dels jueus-, “argumentat” com excusa (!?) per seguir massacrant els civils palestins, de les terres ocupades de Ciscordània i la bloquejada Gaza, el camp de concentració més gran del món a mans de l’estat -genocida, per què no?- d’Israel. Així assistim perplexos i impotents a la revenja de l’exèrcit israelià, exacerbat per haver estat burlat pels de Hamàs, mitjançant mortífers i indiscriminats bombardejos diaris sobre la població palestina indefensa, que no té on refugiar-se: ni hospitals, ni escoles ni esglésies, res no atura les bombes assassines, ni l’ocupació i mort de civils a les ciutats envaïdes per l’exèrcit sionista, a la Franja.
Tot això amb la complicitat criminal dels EEUU, amb un president demòcrata que, teòricament, hauria d’imposar contenció a l’aliat israelià i la burla descarada a la ONU, teòricament també, l’autoritat internacional, respectada i respectable per tots els governs que hi pertanyen. I, com ja resulta habitual, la Unió Europea de comparsa, amb la tal Ursula von der Leyen -novament-, justificant la reacció d’en Netanjahu, encara que finalment desautoritzada pels 27 i el ministre Josep Borrell. Amb tot i una vegada més, el govern d’Israel fa oïds sords a les resolucions de les Nacions Unides, a la petició de la majoria de països democràtics del món i al clam dels ciutadans de tot el planeta i, ara, demana la dimissió del Secretari General, António Guterres, per haver gosat, no només lamentar i condemnar els assassinats de Hamàs, sinó la massacre del poble palestí que està perpetrant l’exèrcit d’Israel, impunement. Vergonya d’humanitat!
Encara com, enmig de tanta turbulència, el Papa Francesc -segons ha divulgat el president Aragonés arran de la recent visita al Vaticà- defensa la paraula per arribar a entendre’s. Encara com.
