L’ABANDONAMENT DELS ESTUDIS, ENCARA ÉS
PREOCUPANT.
Efectivament,
segons l’ informe del Monitor de la
Educación y la Formación de 2020 de la Comissió Europea,
Espanya segueix sent el país de la Unió amb l’índex més alt –el 17,3%-
d’abandonament d’estudis, molt superior
a la mitjana de la UE –el 10.2%-, que no deixa de ser preocupant per als que
mantenim la sensibilitat pels temes escolars. Y com és habitual les xifres
afecten més als xics -21,4%- que no a les xiques –el 13.0%-. Òbviament
l’objectiu assignat per la UE a Espanya -de reduir la taxa al 15%-, ha
esdevingut inassolible.
Val
a dir que, encara que de forma ralentitzada, les xifres han anat millorant des
de 2002, primer any del que es tenen enregistraments, quan les dades eren d’un
24.9% promitjat –el 28.9% xics I el 20.8% xiques-, mentre que a la UE era del
12.8%. Justament és el període de la nostra investigació, publicada l’any
passat –“Objetar la Escuela”-.Les
dades ara detallen la situació per territoris i la Comunitat Valenciana és una
de les quatre autonomies que millora, amb Madrid, La Rioja i Galícia.
Al
respecte caldrà “aplicar-se” –Administració, els propis centres i tots els
integrants de la comunitat educativa- per mirar de fer front i minorar
sensiblement –millor neutralitzar- un tal fenomen. Aleshores i al llibre de
referència –“Objetar la Escuela”-
suggeríem:
“Lo que resulta evidente es que las intervenciones
que se instrumenten para minorizar la propensión al abandono de los estudios, variarán en función de si estamos —o no—
por subrayar la dimensión formativa de nuestra tarea de docentes. De si tenemos
—o no— una concepción orgánica y organizada de nuestro centro, como comunidad
de intereses educativos compartidos y conseguimos implicar a todos los
estamentos y colectivos afectados. De si nos esforzamos —o no— en fomentar un
ambiente de diálogo y participación, que incorpore al alumnado a niveles de
relación horizontal —más allá del
esquema jerárquico vertical—, con
propuestas compartidas en el gobierno de la institución escolar, mediante la
toma de decisiones y en la asunción de responsabilidades, de manera que ellos y
ellas —nuestros adolescentes— no se conviertan en sujetos pasivos de lo que
“acordemos” los adultos…”
I
tot això sense menyscapte d’adoptar i vigoritzar els models d’intervenció
glossats al contingut del llibre referenciat –“Objetar la Escuela”-. A saber: el tutorial , el clínic, el
psicoafectiu, el sistèmic o el model
interinstitucional.
Caldrà,
doncs, estar al cas i seguir en l’esforç de millorar el sistema educatiu,
col·laborant totes les institucions implicades i el conjunt de la societat.
Tant de bo.
