24 de novembre del 2020

Carta oberta LLIBERTAT? QUINA LLIBERTAT?...

 


 

D’elecció de centre? O millor, de les famílies en l’elecció de centre?

A quines famílies, però, es refereix la dreta parlamentària, en proclamar estrepitosament una tal “llibertat”, com a resposta –de mal perdedor- a l’aprovació de la nova llei d’Educació, pel Congrés? 


(El País)


No serà a les famílies marginades, amb problemes econòmics i més d’un membre a l’atur, en habitatges el lloguer del qual a prou penes poden pagar, alguna d’elles d’immigrants i d’altres religions... i que tenen un centre a la vora, ni que siga subvencionat pels contribuents, per impartir l’ensenyament gratuït, si no n’hi ha de públics a prop?... O pot ser la dreta parlamentària es refereix a la llibertat d’escollir centre, per part de les famílies benestants, d’economia sanejada, còmodament instal·lades algunes en barris residencials, òbviament amb “pedigrí” nacional i catòlics de tota la vida...que volen –i poden- escolaritzar els seus fills en col·legis de l’altra part de la ciutat i només pel seu “ideari”?

 

 

                  

20 de novembre del 2020

Carta oberta LA MAL ANOMENADA LLEI CELAÁ

 


Efectivament, doncs les lleis són del Parlament –ara el Congrés- que és qui les aprova, no del ministre/a de torn, que les proposa i defensa. Així ha estat amb la “nova” llei d’Educació, que ha comptat amb els vots del PSOE, Unides-Podem, ERC, PNV, Más País, Compromís i Nueva Canarias, amb l’espectacle lamentable promogut per la dreta confessional i tardofranquista.

I això que tampoc es passa de “progre”. I és que un pla d’estudis que es precie –d’obligat acompliment a tot el sistema, públic o privat- ha d’excloure els continguts confessional, no només dels curricula, sinó de l’horari: l’autorització de l’ensenyament de les religions –la catòlica, la mahometana, la judaica, els politeismes...- sense problemes, però fora de l’horari i amb els recursos –didàctics i de professorat- de les religions afectades. Mentre que l’educació en valors cívics i democràtics ha d’incloure –obligadament i dins l’horari lectiu- la cultura religiosa, per a tots. Ni una cosa ni l’altra s’aborda en la pretesa “nova” llei.

A més el reclamat  canvi metodològic s’ha d’enfrontar on cal, és a dir a la universitat, amb uns curricula contundents a favor de la renovació en profunditat de la carrera docent.

O siga estem on estàvem. O millor, en no avançar, retrocedim.

 

aula (La Vanguardia)

15 de novembre del 2020



         L’ABANDONAMENT DELS ESTUDIS, ENCARA ÉS PREOCUPANT[1].

 

Efectivament, segons l’ informe del Monitor de la Educación y la Formación de 2020 de la Comissió Europea[2], Espanya segueix sent el país de la Unió amb l’índex més alt –el 17,3%- d’abandonament d’estudis, molt  superior a la mitjana de la UE –el 10.2%-, que no deixa de ser preocupant per als que mantenim la sensibilitat pels temes escolars. Y com és habitual les xifres afecten més als xics -21,4%- que no a les xiques –el 13.0%-. Òbviament l’objectiu assignat per la UE a Espanya -de reduir la taxa al 15%-, ha esdevingut inassolible.

Val a dir que, encara que de forma ralentitzada, les xifres han anat millorant des de 2002, primer any del que es tenen enregistraments, quan les dades eren d’un 24.9% promitjat –el 28.9% xics I el 20.8% xiques-, mentre que a la UE era del 12.8%. Justament és el període de la nostra investigació, publicada l’any passat –“Objetar la Escuela[3]-.Les dades ara detallen la situació per territoris i la Comunitat Valenciana és una de les quatre autonomies que millora, amb Madrid, La Rioja i Galícia.

Al respecte caldrà “aplicar-se” –Administració, els propis centres i tots els integrants de la comunitat educativa- per mirar de fer front i minorar sensiblement –millor neutralitzar- un tal fenomen. Aleshores i al llibre de referència –“Objetar la Escuela”- suggeríem:

“Lo que resulta evidente es que las intervenciones que se instrumenten para minorizar la propensión al abandono de los estudios, variarán en función de si estamos —o no— por subrayar la dimensión formativa de nuestra tarea de docentes. De si tenemos —o no— una concepción orgánica y organizada de nuestro centro, como comunidad de intereses educativos compartidos y conseguimos implicar a todos los estamentos y colectivos afectados. De si nos esforzamos —o no— en fomentar un ambiente de diálogo y participación, que incorpore al alumnado a niveles de relación horizontal —más allá del esquema jerárquico vertical—, con propuestas compartidas en el gobierno de la institución escolar, mediante la toma de decisiones y en la asunción de responsabilidades, de manera que ellos y ellas —nuestros adolescentes— no se conviertan en sujetos pasivos de lo que “acordemos” los adultos…”

I tot això sense menyscapte d’adoptar i vigoritzar els models d’intervenció glossats al contingut del llibre referenciat –“Objetar la Escuela”-. A saber: el tutorial , el clínic, el psicoafectiu, el sistèmic  o el model interinstitucional.

Caldrà, doncs, estar al cas i seguir en l’esforç de millorar el sistema educatiu, col·laborant totes les institucions implicades i el conjunt de la societat. Tant de bo.


 



[1]  Vegeu la informació al detall, a Levante: 13.11.20, pàg. 23, que abasta altres interessants aspectes, com la progressiva digitalització de les aules.


13 de novembre del 2020

Carta oberta SÍ, PERÒ NO


         Que Biden ha guanyat les eleccions, sembla evident, malgrat l’enfarfegat sistema de votants i electors, de la democràcia dels EEUU. Que ho tindrà complicat, és més evident  encara, doncs el trumpisme –i Trump també, si més no des de l’ombra o directament des de les tribunes del poder real- ha vingut per quedar-se. I és que els enemics de la democràcia “la saben tota”, a l’hora de manipular –democràticament?- els sentiments d’una bona part de la ciutadania, amb missatges directes, contundents i repetitius, adreçats a la component més visceral i irracional de l’ésser humà. Vegeu si no, la vigència del franquisme a casa nostra, que “plana” sobre la vida política, alimentat no només per l’extrema dreta, sinó per la dreta extrema de partits que exalten la Constitució, fervorosament.


-Trump, mal perdedor, enfurismat (La Vanguardia)-


         Així que sí, però no.