PER PENSAR-HI

Estic mirant de recuperar les entrades antigues...






Per pensar-hi...


(DES)MEMÒRIA HISTÒRICA
         
L’episodi no és nou. I mostra a les clares que ens trobem, encara, en un context sociològic favorable a les tesis del general colpista. No d’una altra manera s’entén la indiferència de la ciutadania amb el processament d’un jutge –Garzón-, tan discutible en altres decisions, per haver-se atrevit a investigar el franquisme. Així que la publicació del Diccionario de l’anomenada Real Academia de la Historia no afegeix gran cosa al que ja sabíem: que tot resta atado y bien atado, com pronosticà el dictador. I encara -de “propina”- una biografia amable, feta d’encàrrec, com tantes altres, per “suavitzar” el període més negre i degradant de la història d’Espanya, amb la perversió semàntica –amb l’anuència de l’altra Academia pot ser? La de la Lengua- en l’ús d’expressions i vocables, amagades als opressors colpistes del franquisme i transferides als governants democràtics republicans.
I no passa(rà) res: ni l’obra es retirarà, ni el president de la institució serà cessat, ni els autors comprats perdran la credencial d’ “historiadors”, ni es esperable que es retornen a l’erari públic els fons malversats en una tal “obra”. Al cap i a la fi, l’encàrrec vingué dels que tornaran a manar d’ací a poc al govern i tot acabarà en no res. És el què sol ocórrer en les transicions “exemplars” –és a dir en fals-, com l’espanyola, on els botxins –cas de Fraga- i els seus hereus –cas dels “populars”-, no només no han estat qüestionats per la legalitat de la “nova” democràcia, sinó que han rebut honors i glòries. Així s’explica el revifament desacomplexat de les ideologies totalitàries entre nosaltres, què cal desemmascarar amb coratge. Com ho fa el Fòrum de la Memòria –a contracorrent- que s’atreveix a denunciar a València, un dels episodis més macabres de la repressió de la dictadura. Vegeu-ho:



Més de 2.000 persones assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementeri general de València
El passat diumenge 17 d’abril tingué lloc l’acte l’homenatge i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de persones ha acompanyat la comitiva, responent a la convocatòria de les següents organitzacions: Fòrum per la Memòria del País Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València, Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat, PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. També altres associacions, col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual, en nombre de 212, han signat el manifest unitari.
De la porta principal del Cementeri ha partit la comitiva a ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil nou-cents trenta nou". Anava encapçalada per una corona de llorer que era duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que s’ha arribat al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit per l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana. D’esquenes al mateix els assistents han guardat un minut de silenci per totes les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga (Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a les pròpies fosses. Aquest lloc és probable que siga quotidianament traspassat per gents que van a recordar els seus morts –de fet alguna flor n’hi havia quan la comitiva hi va arribar- però sembla que està prohibit quan, simplement vol dipositar-se una corona i alguns noms que recorden als que l’ocupen des de fa tants anys. Òbviament, i com a cloenda de l’acte els assistents entraren respectuosament i deixaren en eixe recinte, que tant preocupa a les autoritats, les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es va procedir a la lectura del manifest.
Les colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels diferents moments del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència d’aquests fossars. I és que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. És, doncs, més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.
Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.
Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel•lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.
Aquestes fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.

Quan els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel·lant també a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria és allò últim que es pot perdre.





Per pensar-hi…

  
                                      
“UN BRI D’ESPERANÇA”

          Fou el títol de la carta que, arran de l’aparició de la publicació Indigneu-vos! del “jove” Hessel i, paral·lelament, de Reacciona! on escriu l’altre “jove” Sanpedro, escrivia jo, sense sospitar les conseqüències que es desfermarien a les poques setmanes i que quallarien en el moviment ciutadà del 15M.
“Un bri d’esperança” –deia jo i seguia- “I de coratge. És el què transmet l’abraçada de dos nonagenaris excepcionals -Hessel i Sanpedro- en el seu recent encontre a Madrid i del  què s’han fet ressò tots els mitjans. El primer, francès d’origen alemany, autor d’un petit llibre –Indigneu-vos!-  que s’ha convertit en un best-seller mundial, en pocs dies. I el segon, barceloní universal, que escriu al front d’un altre llibre -Reacciona!- i prologa el del seu amic Stèphane Hessel que, en justa i agraïda correspondència, redacta el pòrtic del  textos escrits per un grup de selectes –el mateix Sanpedro, Mayor Zaragoza, Garzón i altres-, que no es resignen a acceptar un món com el nostre.
          Ja ens feia falta un tal exemple de vitalitat, patrocinat per ambdós “joves” –naixien en 1917!-, enmig de tanta mediocritat perversa i políticament correcta (!?).
          Llarga vida –a ells i al seu missatge-”.

          I així ha estat –de moment, al menys- malgrat el seguit de despropòsits que polítics de diferents signes –encara que han estat els “populars”, com sempre, els que l’han dita més grossa- han “eructat”, (de)mostrant així com els ha posat –i els manté- de nerviosos el tal moviment. El cas és què, a hores d’ara, els materials –articles, opinions, assaigs, vídeos...- que s’han generat, han inundat la xarxa. Vegeu-ne només una mostra:









          Llarga vida al 15M! –I nosaltres que ho veiem-




Per pensar-hi...    

                                        A LA DONA VALENCIANA


Cada ciutat capitalina i la seua província, viu d'esquena —com a l'estàtua— a les altres dues. I cadascuna s'ermerça en aconseguir coses per a ella, ignorant —o oposant-se a— les altres.


          No tinc res en contra de l'autor —Josep Esteve Edo— de l'escultura dedicada a la dona valenciana, que hi ha al nou tram de l'avinguda de Blasco Ibàñez.  L'escultor féu la seua feina per encàrrec i encara aconseguí donar-li una certa dignitat. El que no deixa de sorprendre —quan encuriosit t'atanses al monument— és que la dona són tres dones. Ostres! Això com s'entén? I penses: la mare, la filla i la neta, pot ser? La dona del camp, del litoral i de la ciutat? La dona treballadora, la intel·lectual i la mestressa de casa —que també ho són, de treballadores, clar—? Pot ser serà la dona econòmica —ja se sap allò del neoliberalisme que tot ho envaeix— i els tres sectors —primari, secundari i terciari—productius?
          Heus ací, però, que no és res d'això i que la triple estàtua representa tres figures femenines donant-se l'esquena i exhibint —mans en l'aire— sengles escuts: el de Castelló, el de València i el d'Alacant— i el seu vestit és un vestit de festa. Això sí, cadascuna amb les seues peculiaritats: peinetes diferents, pentinats diferents, davantals diferents, puntilles diferents... Són, efectivament, la fallera, la madalenera i la bellea i sembla que assumeixen la representació del País —Comunitat Valenciana, of course!— essent un fidel reflex de la nostra realitat  tan nacional com desvertebrada.
          Reflectir la realitat si que s'aconsegueix, perquè cada ciutat capitalina i la seua província, viu d'esquena —com a l'estàtua— a les altres dues i cadascuna d'elles s'ermerça en aconseguir coses per a ella, ignorant —o en contra de— les altres. Els de Castelló se senten castellonencs i no valencians i els d'Alacant, fent un esforç, alacantins i encara. Alacant i Castelló van al seu aire en l'administració autonòmica i els serveis centrals desdibuixen i suplanten a la de València—consellers i directors generals intervenen, en qüestions menors, de qualsevol municipi pròxim a la capital—, mentre que les diputacions s'enforteixen i la de València manté serveis que dupliquen els de les conselleries.
          Si això no és prou es fomenta la desconfiança mútua entre les tres territoris i s'introdueixen elements de conflicte entre veïns. Vegeu, si no, quina se’n muntà quan un petit poble —Yàtova— de la província de Castelló aconseguí passar a la província de València: festa grossa, com si l'equip local haguera guanyat la lliga —o la copa!—, que és l'esdeveniment que aconsegueix la màxima manifestació de fervor popular. I és que no és prou que la fragmentació i el provincialisme els portem al moll de l'os, que encara es fomenta des de les instàncies mediàtiques i institucionals. Fins i tot el temps que fa —l'oratge— té àmbit provincial: així les nuvolaetes afecten a la província de València  —a Quart i Benavites, però no  Almenara que s'inclou en la mateixa Vall— i les precipitacions a la província d'Alacant —plou a Pego, però no a Oliva—.
          L'ínclit Monleón amb la cançoneta de marres, a Canal 9, ja ens ho havia advertit:...tres provincias tengo yo...






Per pensar-hi...


CARTA OBERTA AL PRIMER MINISTRE ISRAELIÀ.


«Com tot el món, els habitants de Gaza tenen el dret de viure amb dignitat, sense haver de patir discriminacions ni llargs patiments. No haurien d’estar sotmesos a aquest càstig col·lectiu de llarga durada que és el bloqueig». Maxwell Gaylard, coordinador humanitari de les Nacions Unides per als territoris palestins ocupats.
 

Presidiu el govern d’un país que, des de 1947, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu, no ha fet una altra cosa que agredir els seus veïns –sempre es pot “argumentar” allò del dret a la legítima defensa(!?)- i crear una situació permanent de tensió i de guerra, incompatibles amb el respecte als drets humans i la legalitat internacional, que incompleix –un i l’altra- sistemàticament. Aleshores ja s’assignà –injustament i desproporcionada- el 55% del territori a Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent es produeixen nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili, quan Israel assassina 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, de les seues ciutats i prop de 400 pobles palestins foren arrasats.
No heu millorat en absolut la situació, sinó que l’heu agreujada notablement i des de juny del 2007, més de 1.400.000 homes, dones i nens palestins estan presoners a la franja de Gaza. El bloqueig israelià limita tant l’entrada dels béns de primera necessitat com els productes alimentaris i el carburant, prohibeix les exportacions i priva els habitants dels  mitjans per a la seva subsistència, la qual cosa agreuja l’atur massiu i la pobresa extrema. Comporta també la penúria d’equipaments mèdics i de medicaments. Els malalts que no poden ser atesos a Gaza, han de demanar una autorització per rebre l’atenció mèdica fora del territori. Les autoritats israelianes sovint triguen temps per a decidir aquestes autoritzacions, o les refusen. Segons l’Organització Mundial de la Salut, almenys 28 pacients van morir l’any 2009 per no haver obtingut a temps l’autorització de sortir de Gaza per necessitats mèdiques urgents.
Per si aquell camp de concentració –immensament més poblat d’àrabs que els dels nazis amb població jueva- l’ofensiva militar israeliana «Plom endurit», entre el 27 de desembre del 2008 i el 18 de gener del 2009, va fer almenys 1.383 morts, entre els quals centenars de civils. Milers de cases, les xarxes d’aigua i d’electricitat, hospitals i escoles van resultar destruïts o fets malbé greument, mentre el govern d’Israel -contravenint totes les normes internacionals i de respecte als drets humans- continua prohibint l’entrada de materials de construcció, aliments, medecines, carburants i productes de primera necessitat, indispensables per a la supervivència dels habitants de Gaza, perpetrant així un autèntic genocidi amb la població civil, que meresqué el rebuig internacional i la condemna de les Nacions Unides, en el contundent informe Goldstone que qualificava de crímens contra la humanitat la invasió de l’exèrcit jueu i la mort de les quasi 1.400 víctimes dels bombardejos.
          El vostre govern intenta justificar que aquest bloqueig és en resposta als atacs dels grups armats palestins, en particular als llançaments de míssils contra el sud d’Israel, amagant que aquells atacs els provoca el govern jueu amb la seua ocupació i assetjament. A més, en limitar l’entrada de productes alimentaris, medicaments, material escolar i materials de construcció, Israel no actua contra els responsables dels llançaments de míssils sinó que castiga col·lectivament tota la població de Gaza, composta en una gran majoria per infants. I la situació resulta, encara, agreujada per l’actitud titubejant i proamericanooccidental del govern egipci, que manté tancats el punts de pas de Rafah entre Egipte i Gaza, i que acaba de començar la construcció d’un altre mur d’acer al llarg de la frontera, per interrompre el pas de mercaderies de contraban, veritable cordó umbilical de Gaza.
Tanmateix, en virtut del dret internacional humanitari, és sobre Israel -senyor primer ministre- en tant que potència ocupant, sobre qui recau la primera i principal responsabilitat de garantir les condicions de vida suportables als habitants de Gaza. I no només no ho està complint, sinó que manté un comportament d’una agressivitat i una crueldat només comparable a les conductes dels nazis envers el poble jueu, de manera que els hereus d’aquelles víctimes ara s’han convertit en botxins del poble palestí.
          I si no és prou evident –per part del govern israelià- el gravíssim atemtat permanent als drets humans, amb els assassinats continuats de població civil palestina, l’incompliment de les dotzenes de resolucions condemnatòries de la ONU, la ignorància repetida i arrogant del dret internacional i de les sentències del Tribunal de la Haya, respecte a l’ocupació il·legal de territoris, l’ampliació de les tambè il·legals “colónies” a Ciscordània i Jerusalem est, la construcció de kilòmetres de mur de separació i l’assetjament permanent de la població pressonera al seu propi país, que ara en una cursa de bogeria terrorista increïble, el vostre exèrcit ha acribillat –en aigües internacionals!- uns vaixells de subministrament per a Gaza i assassinat a tripulants i cooperants civils, davant l’estupor de tot el món i una nova mostra de tebior –que els fa cómplices- dels governs europeus i de la pròpia ONU.
          Amb tot, sr. primer ministre, la poderosa i terrorífica màquina de guerra de què us heu dotat –amb la complicitat d’EEUU i la tebior de la UE-, inclosa la bomba atòmica de què disposeu ja fa dècades, no us deslliurarà del càstig bíblic i definitiu que rebreu del vostre propi Déu i que ja, ara, en forma d’aïllament i menyspreu internacional i de neguit permanent de la vostra existència -que viviu en una continua angoixa vital- ja esteu porgant el vostre gran pecat contra la humanitat.
          Temeu a Yavhé ja que no temeu la llei ni la justícia.





Per pensar-hi...
  
CHOMSKY, 80 ANYS LÚCIDS



 

 Un dels intel·lectuals més prestigiosos del planeta, Noam Chomsky, ha arribat als 80 anys. Chomsky és nord-americà, però un nord-americà singular: és jueu i esquerrà i, des de molt jove, canvià les perspectives de la lingüística –una de les seues dedicacions universitàries i investigadores-, superant les teories del fins aleshores mítica referència dels estudiosos, Ferdinand de Seausure. Efectivament, ara fa també anys -50- aparegué l’obra emblemàtica de Chomsky –la Gramàtica generativa- que donà un nou impuls a la lingüística, acostant-la a la psicologia i a la sociologia: els estudiants dels anys seixanta, sentíem a dir al nostre professor de Llengua i Literatura, Isidoro Andrés, que un jove lingüista americà estava revolucionant el món de la gramàtica i prometia una llarga carrera d’èxits professionals, com així ha estat efectivament.
          Ara, amb motiu del vuitantè aniversari del mestre –lingüista, filòsof i analista polític-, hem pogut llegir valoracions de tot arreu d’aquest referent humà i acadèmic imprescindible. Així, un grup de professors del Centre de Lingüística Teòrica, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –Bonet, Gallego, Herranz, Mascaró, Picallo, Rigau i Villalva-, reconeixen com a excepcional, l’aportació de Chomsky a la filosofia, a la política, a la ciència cognitiva i a la lingüística. I recorden -amb enyorança- el pas per la seua aula al Massachusetts Institute of Tecnology (MIT), de Boston, com una experiència educativa remarcable i gaire bé única. Ignacio Bosque, catedràtic de la Complutense i membre de la Real Academia Española (RAE) li agraeix a Chomsky la descoberta del llenguatge com a finestra oberta cap endins nostre, cap a la nostra naturalesa. El sociòleg Salvador Cardús, també de la UAB, el qualifica com el més conegut i popular dels científics i activistes polítics actuals. Violeta del Monte, del Consejo Superior de Investigaciones Cientificas (CSIC) el considera com un dels grans clàssics de la història de la ciència i un intel·lectual compromès amb les causes de la llibertat i la justícia. El psicòleg Garcia.Albea, de la Rovira i Virgili (URV) diu d’ell que és un exemple rar de dignitat intel·lectual i moral. Marc D. Hauser, de la Universitat de Harward (EEUU), li atribueix al científic una capacitat de dissecció quirúrgica dels temes d’estudi, acompanyada d’un toc humà i sensible. Wolfram Hinzen, professor de filosofia de la Universitat de Durham, a la Gran Bretanya destaca el seu compromís humanístic desinteressat i la defensa inesgotable de les causes justes. Navarro, de la Pompeu Fabra (UPF) s’hi refereix com la veu més clara qu existeix en el món intel·lectual als EEUU. Joan Solà, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), parla de Chomsky com a persona intel·lectualment i cívicament compromesa i honrada. Terricabras, director de l càtedra Ferrater Mora, de pensament contemporani, diu que ha estat un referent excepcional per a generacions senceres, per les seues anàlisis sociopolítiques, lúcides i compromeses i Uriagereka, de la Universitat de Mayland (EEUU), afirma que la seua intel·ligència només es comparable a la seua honestedat.
          I com no podia ser d’una altra manera, parà atenció a la cursa electoral al seu país (EEUU) i, desprès de celebrar la victòria d’Obama, pel que significava de canvi d’orientació del posicionament majoritari del poble nord-americà, envers la nefasta i desacreditada política de Bush, advertí els seus compatriotes i el món sencer que la cosa no serà fàcil, que les dificultats i entrebancs que se li presenten a l’afroamericà, són enormes i que, en qualsevol cas, no cal esperar miracles, encara que sí una altra manera –més honesta- de fer política. També s’ha fet ressò de la crisi econòmica que sacseja –amb la culminació de l’estafa gegantina de Madoff-, a tot el planeta, amb origen als EEUU, per la malversació de les reserves, en favor de la política armamentista i destructora habitual nord-americana, que ha portat a la desfeta econòmica i social del seu país i de bona part del món. I l’ha considerada una crisi sense precedents, perquè a diferència de la de 1929, aquesta és -a més d’econòmica-, moral i ha estat provocada a (mala) consciència per l’avarícia sense límits dels especuladors, que s’han aprofitat de la maldestra política del pitjor president dels EEUU, de tota la història.
          Ja en 2005, Pau Dito qualificava a Chomsky de “supervivent” i no només per restar viu encara aleshores, sinó per la seua fidelitat als principis de progrés per a la humanitat i de defensa dels drets humans, quan bona part dels pensadors progressistes de l’última dècada, anaven abandonant. Així Chomsky, a més de la seua condició de professor prestigiat i intel·lectual reconegut –especialment en gramàtica generativa i psicologia cognitiva-, ha esdevingut insígnia de les lluites emancipadores, com quan es desplaçà al Brasil per contribuir a la consolidació de les col·lectivitzacions de terres, a favor dels treballadors del camp o quan, indefectiblement, participa en les edicions del Fòrum de la globalització justa -Davos, Portoalegre...-, no en el de la globalització excloent i depredadora de la sostenibilitat del planeta. 



                                                          
          Des de sempre l’ha apassionat el món del llenguatge i el coneixement i defensa que la llengua –qualsevol llengua, començant per la pròpia- és una capacitat que ajuda a descobrir la ment. Chomsky, que és l’autor viu més citat en tota la bibliografia de les ciències humanes, continua revolucionant el món amb el seu compromís amb la veritat, que vol patrimoni dels intel·lectuals, però per difondre-la i compartir-la. Justament, als qui han tingut accés a l’educació els commina a treballar en favor de la societat i a la universitat a fer accessible el saber a tota la població. I encara té el coratge de defensar el progrés moral de la humanitat, tot i que resten moltes injustícies per superar arreu del món i les agressions a la pau són contínues, especialment patrocinades pels països suposadament civilitzats.
Una de les (pen)últimes –no para d’investigar i publicar- intervencions ha estat l’acèrrima defensa de la racionalitat en les discussions públiques, de la ciència empírica més avançada, de les humanitats i de les arts, que l’han portat a comprometre’s en la formació d’éssers humans lliures i responsables. Ho fa cada dia, encara, a les seues classes del Massachusetts Institute of Tecnology (MIT), de Boston -als EEUU-. I ho presenta ara en forma de llibre, a cura de Joan Solà, amb una extensa i  magnífica col·lecció d’escrits sobre l’educació –“L’educació, la millor forma de formar persones lliures i amb criteri”-. Parteix, Chomsky, de la tradició llibertària i pragmàtica nord-americana, fins arribar a una filosofia de l’educació que defensa el desenvolupament de les capacitats pròpies i personals de cada alumne, sense necessitat de renunciar a l’autoritat del mestre. Una autoritat, però, guanyada i exercida amb serenitat i sense violència i basada, per tant, en l’exemple de comportaments moralment presentables. Així la lectura de “L’educació, la millor forma de formar persones lliures i amb criteri”,  esdevé obligada per a tots els qui ens dediquem a la docència, una magnífica tasca -encara que no sempre gratificant- i compromesa, per contribuir a fer un futur més humà en un planeta més habitable.
          Paral·lelament, Chomsky es mostra molt crític amb l’ús manipulador de la informació, que fan determinats media i que ell –manllevant les paraules de Edgar Herman- qualifica de “manufactura del coneixement”, en un procés de “construcció” d’una certa veritat, que es presenta com a l’única possible. I posa com a exemple recent, que el 75% dels nord-americans es mostren contraris a una eventual intervenció armada a l’Iran i estimen que els EEUU hauria de posar fi a les seues amenaces militars i privilegiar la recerca d’un acord, per vies diplomàtiques. Aquest posicionament de la població, però, fou sistemàticament amagat no només per l’agònic govern Bush, sinó pels grans mitjans de comunicació, per por de ser acusats d’antipatriotes. Així, als ciutadans, no només se’ls té apartats dels centres de decisió política, sinó que se’ls manté en la ignorància de la mateixa opinió pública. I això no passa només als EEUU –en opinió de Chomsky- sinó en molt bona part dels països civilitzats, però amb un greu dèficit democràtic, malgrat la formalitat periòdica de convocar-se eleccions.
Clar, amb unes tan contundents afirmacions, encara ara i als 80 anys, no és estrany que l’establishment polític i mediàtic d’aquell país, que -per a més inri- es presenta com una gran democràcia, li posen el veto els grups més influents i poderosos i ha d’ “exportar” les seues opinions a la resta del planeta.
Felicitats a Noam Chomsky per la seua lucidesa i coratge, encara als 80 anys o ara als 80 anys més que mai.





 
Per pensar-hi...

     CRISI  GLOBAL

          Ara que es parla –només- de crisi econòmica, pot ser fora bo recordar que hi ha altres crisis –tan greus o més- i que algunes s’arrosseguen des de fa molt de temps: crisi de valors –què sí que sabem què són els valors?-; crisi de família –o de model de família-; crisi d’autoritat –o d’autoritarisme-; crisi de respecte als pobles i territoris –o del dret de viure en pau, sense ingerències colonialistes-; crisi demogràfica –o de creixement descontrolat de la població-...I un llarg etcètera.
          Tot, però, s’aguanta i arrela –o trontolla i resta arrabassat- amb referència  al planeta, la nostra llar. Una llar, un habitatge que s’està tornant inhabitable i hostil, per obra i gràcia de la imprudència temerària de governs i multinacionals, que no estan més que pel benefici econòmic il·limitat –per a uns pocs- amb resultats depredadors dels recursos naturals, molts d’ells limitats i no renovables. Front a aquesta explotació desproporcionada i empobridora, aparegué ja a finals del segle XIX, una nova ciència: l’Ecologia, que ja advertí dels perills dels excessos de la revolució industrial i de les greus conseqüències, per a la salut del planeta, per la sobreexplotació de les matèries primeres, els residus industrials sense control, els vessaments contaminants als rius i la pol·lució atmosfèrica per l’emissió de gasos tòxics. Aquell creixement descontrolat i devastador -ara desbordat- fa imprescindible la presència i la veu dels ecologistes -militants o investigadors- que han anat fent-se presents a l’economia, a la política, a la promulgació de noves lleis i al teixit social més sensible de la població. I cal que siga així perquè la paraula “ecologia” ve del grec oikos i vol dir casa, llar. I és el planeta, la nostra casa, la nostra llar, la què es troba en greu perill de subsistència.
          Una fita important, en la progressiva presa de consciència ecològica, fou l’any 1971, en celebrar-s’hi a Estocolm la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (CNUMAD) que afavorí la recerca de la comunitat científica internacional, per evidenciar les constants agressions humanes a l’entorn i el greu perill que suposen per a l’equilibri global de la humanitat i del planeta terra. Efectivament, el model de desenvolupament capitalista s’ha fonamentat en el mite de creixement econòmic il·limitat, amb el resultat de la depredació dels recursos naturals -que són limitats-. Això està tenint greus conseqüències en l’alteració dels mecanismes que mantenen la vida del planeta i ha generat l’escalfament global de la terra, la disminució de la capa d’ozó, la contaminació de l’aigua, la desforestació i la desertització i posat en perill la biodiversitat. I, lògicament, els més afectats estant sent els més febles: els milions de persones empobrides d’arreu del planeta i les espècies més desprotegides i assetjades.
          Així arribem a 1992, quan se celebra la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, a Rio de Janeiro, però molt pocs governs es comprometeren a prendre mesures, per aturar el greu deteriorament dels recursos i la progressiva contaminació planetària. En 2007 se celebra l’encontre de Valí, amb pocs resultats tangibles i ens encaminem cap al 2012 sense que s’albire una disposició decidida dels governs més industrialitzats i poderosos –amb EE i Xina al capdavant-, a abordar una tal i gravíssima qüestió.
Aleshores què podem fer? I no val a dir que poca cosa: com a ciutadans i ciutadanes i individualment hem de ser conseqüents en la cura de la nostra llar, l’estalvi d’energia a casa, la selecció de les deixalles i l’aposta per un estil de vida saludable. Altrament hem de promoure i recolzar l’educació ambiental –ara en la defensa d’una Educació per a la Ciutadania seriosa i creïble-. I hem d’exigir a les autoritats polítiques –i a les econòmiques, sovint més poderoses que no les polítiques- contenció en el consum de matèries primeres i justícia distributiva en els beneficis obtinguts, posant tots els recursos disponibles per combatre la contaminació que amenaça d’enverinar el planeta.


                                          
Una contaminació que augmenta vertiginosament i de la què podem trobar les formes següents:
-La pol·lució atmosfèrica produïda per l’emissió de gasos tòxics de les indústries, les calefaccions i els vehicles.
-La devastació forestal i la destrucció de la cobertura vegetal del planeta.
-La contaminació de l’aigua en les diverses localitzacions: fonts, rius, llacs i mars.
-La sobrecàrrega de l’atmosfera de les ciutats fins a límits insostenibles.
-La pluja àcida, resultat de la combinació de gasos tòxics, vapor d’aigua i els raigs solars.
-La radiació atòmica, cada vegada més evident, descontrolada i letal, com evidencia l’episodi de Fukishima.
          I sentim veus que denuncien la situació actual, fruit de la cobdícia de les grans multinacionals, que fan de l’explotació indiscriminada i incontrolada dels recursos naturals, el seu negoci:
-“Es pot alimentar a una persona durant un any, amb el gra que es gasta com a combustible per omplir el dipòsit d’un cotxe esportiu” (David Cameron, líder del partit conservador).
-“L’escassesa d’aliments, l’escalfament global, l’increment dels preus del petroli i l’explosió demogràfica, està portant a la humanitat a una crisi sense precedents” (Kate Smith i Rob Eduards).
-“El nou ordre mundial s’alimenta de la pobresa i de la destrucció del medi natural i genera apartheid social, reforça el racisme, atempta contra els més febles –ancians, dones i infants- i porta els pobles i nacions a la destrucció” (Michel Chossudovsky, professor de política econòmica de la universitat d’Ottawa).
-Segons la FAO –Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació- el blat s’ha encarit en un 130%, l’arròs en un 74%, la soja un 87% i el panís el 53%, en l’últim any!
-Segons Jean Ziegler (sociòleg i escriptor, relator de l’ONU, per al dret a l’alimentació), la crisi alimentària és fruit de la producció de “biocarburants” –que qualifica de “de gravíssim atemptat contra la humanitat”-, de les polítiques aberrants del FMI –Fons Monetari Internacional- i de l’especulació.
-Brabeck (president de Nestlé), que denuncia que si es continua la producció d’agrocarburants no hi haurà què menjar. 
I entre nosaltres, Fèlix Placer, de la Facultat de Teologia de Victoria-Gasteiz es adverteix que “la crisis de fondo está en la globalización neoliberal...que genera hambre, pobreza y miseria...y la progresiva exclusión de millones de personas y el enriquecimiento de una minoria”. I encara afegeix: “En realidad la crisis no es sólo económica. Se trata de una radical crisis ecológica. Es decir del sistema universal de convivencia, de la casa común que es este mundo mal distribuido, mal gobernado y mal construido”. Aixi, doncs, la crisi econòmica no se solucionarà amb mesures de rescat dels grans bancs i de les entitats financeres, sinó apostant fort per un canvi de mentalitat ecològica i no només ambiental, sinó social i de valors, afavorint un nou tipus de relacions humanes solidàries i interdependents, basades en l’ètica, des del respecte i la pràctica dels drets de la humanitat...i de la natura.
Cal, doncs, posar-s’hi en marxa i apostar per:
Una ecologia ambiental, per mantindre l’equilibri del medi, la qualitat de vida dels éssers vius –home inclòs- i la preservació de les espècies en perill d’extinció. Les tecnologies cal que preserven l’entorn natural i s’ha de posar coto a la voracitat de l’industrialisme mundial, que portarà a la destrucció de la biosfera i farà inviable la vida –inclosa la humana- sobre el planeta.
Una ecologia social, en els contextos urbans i rurals, garantint el sanejament bàsic de les infraestructures, la vida ciutadana ordenada i amb la salut pública garantida i els altres serveis socials, com  l’educació i la vida cultural. Amb una ocupació generalitzada i una atmosfera respirable que controle les emissions de les indústries i els vehicles. En suma, un desenvolupament de la societat, també sostingut i suportable.
Una ecologia mental o profunda, arrelada a la història i projectada al futur, amb una vida humana psicològicament equilibrada i conscient, per governar els instints de violència i agressivitat envers els altres éssers humans i la resta d’éssers de la natura, biòtica i abiòtica.
Una ecologia, millor encara, integral incorporant de forma equilibrada les dimensions ambiental, social i mental. Seria una ecologia vital, una nova manera d’estar i de mirar el món, amb complicitat i no amb hostilitat ni intencions pura i simplement depredadores: la terra com a la llar de la humanitat i els éssers que la poblem, com a companys de l’itinerari vital que compartim.


                                                      
No cal dir que uns tals principis capgirarien el sistema vigent, en fallida, basat en la insolidaritat i els guanys fàcils per al primer món –nosaltres els privilegiats- i l’abandó a la seua (mala) sort de la resta de la humanitat –inclòs el món suburbial i marginal del nostre primer món-. Suposaria, una tal perspectiva, canviar radicalment el nostre posicionament de depredadors del planeta i d’explotadors dels recursos humans al nostre abast, pel de consumidors responsables i reparadors de les reserves naturals, alhora que, amb una més justa distribució de la riquesa, seria possible pensar en eradicar la pobresa al món, perquè tecnologia i recursos suficients els hi ha. Vegeu, si no, com hem hagut d’assistir perplexos i escandalitzats a la retallada dels fons demanats -40.000 milions de dòlars- per a acabar amb la fam del món, a l’ultima cimera de la FAO a Roma, mentre s’abocaven a cabassos –prop dels tres bilions de dòlars!- als EEUU i a Europa, per “salvar” els bancs i les institucions financeres, directament culpables del “crac” que patim.
És hora de denunciar que no es pot seguir així ni un dia més:
-Que 840 milions de persones -una de cada set-, al món, estan subalimentades.
-Que 1.100 milions –una de cada sis- no té accés a l’aigua potable.
-Que 133 milions d’infants –un de cada cinc- no estan escolaritzats i el 97% (mal) viuen en països en vies de desenvolupament.
-Que 860 milions d’adults –un de cada cinc- no saben llegir ni escriure i del total, 544 milions són dones.
-Que el 19% dels infants del món entre 5 i 14 anys treballen.
Front a tot això, cal “invertir” en un desenvolupament sostenible i en un repartiment equitatiu dels recursos, doncs 4/5 parts de la humanitat es troben entrampats enmig de la pobresa i un desenvolupament precari, a més d’unes estructures polítiques poc o gens democràtiques. Hem de reclamar –i practicar- noves formes de producció sostenible i nous hàbits de consum responsable. Cadascú de nosaltres té molt a dir –i a fer-. Perquè, com denuncia Al Gore en el seu llibre “Una veritat incòmoda”: “...els humans són la causa principal de l’escalfament de la Terra –i, per tant, del canvi climàtic- i, a menys que hi dediquem accions immediates, les conseqüències per a la nostra llar terrestre, poden esdevenir irreversibles”. Afirmació que ha estat corroborada per la mateixa Assemblea de les Nacions Unides, desautoritzant així als irresponsables que fan d’un tema de tanta gravetat per a  la supervivència de la humanitat i del planeta, acudits de mal gust o somriures menyspreadors.
 Sembla que amb el fracàs estrepitós del capitalisme –crisi econòmica, crisi ecològica, crisi moral...crisi global i planetària- comença una nova era i nosaltres –ciutadans i ciutadanes conscients i responsables- tenim molt a dir, en la recerca d’un model alternatiu solidari i just, alhora que recuperador dels recursos naturals. És el moment.


                                                                    




Per pensar-hi...

 

          LA TRAGÈDIA DE PALESTINA: 60 ANYS DE LA NAKBA.

          Als sectors benpensants del nostre país, que encara s’entesten en “disculpar” la brutal reacció d’Israel –cent morts palestins per cada israelià i un poble sencer enderrocat per cada casa jueva-, com a dret a defensar-se de les agressions de Hamàs, pot ser convindria refrescar-los la memòria, de què el què està passant allà no ve de quatre dies i es el resultat natural –tot i que lamentable- de l’ocupació del territori palestí i la reducció dels seus habitants a empresonats  i captius.

Ja en 1897 el moviment polític jueu europeu o moviment sionista, accelerà la recerca d’un territori nacional o “llar segura”, per al poble jueu i, en
1916, se signaren els acords secrets Sykes-Picot entre la Gran Bretanya i França, pels quals les dues potències es reparteixen l’Orient Pròxim, amb la promesa de una futura independència, a canvi del suport àrab en el conflicte. El film de Lawrenç d’Aràbia ho descriu al detall.

A l’any següent, en 1917, en la Declaració Balfour, el govern britànic promet a lord Rothschild la creació d’aquella cobejada “pàtria nacional” jueva, en Palestina, alhora que defensa els “drets civils i religiosos de les comunitats no jueves presents en el territori”. Val a dir que solament el 5% de la població era jueva, els restants 95% eren àrabs palestins. Només dos anys desprès, el 1919 i després del colapse de l’Imperi Otomà, el Congrés Nacional Palestí, rebutja la Declaració Balfour i demana la independència de Palestina. En 1922 la Societat de Nacions confia a La Gran Bretanya el comandament sobre Palestina i l’administració britànica impulsa i promou la immigració jueva des d’Europa i des d’EEEE.
I arribem a 1947, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució núm. 181, per a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assigna el 55% del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al mandat de les Nacions Unides, deixant el problema en mans de la pròpia ONU. És així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili, quan Israel mata a 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, de les seues ciutats. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats. L’ONU adopta la Resolució núm. 194, condemnant els fets i demanant a Israel que permeta el retorn dels refugiats. Israel ignora la Resolució, com féu en les dotzenes que la seguiren.

          Desprès de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel, en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa Cisjordania, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. La Resolució  núm. 242 de Nacions Unides exigeix –novament en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no només ignora la Resolució, sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més brutal, en els territoris il·legalment ocupats, que provoca al 1987- la primera Intifada, sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència de l‘estat d’Israel.
Com que la situació, lluny de millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives, entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven com el primer pas cap al reconeixement d’un estat Palestí i l’inici de la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat “procés de pau”, Israel duplica els assentaments il·legals, en els territoris palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il·legalment ocupants. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments per a colons jueus, feien impossible la reconciliació i la pau. A tot això i com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià.
Al 2002 apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il·legal, però les obres no s’aturen.
En arribar a 2005 i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les instal·lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit jueu tanca la Franja reduint els seus habitants a presoners. En 2006 se celebren eleccions democràtiques generals –per la pressió internacional- als territoris Ocupats amb la victòria de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU que imposen sancions al nou govern, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina.

En aquest clima d’hostilitat, generat pels mateixos que pressionaven per a la celebració d’eleccions als territoris Ocupats i no aceptaren el resultat democràtic final –EEUU i Europa-, el febrer de 2007, els dos grups que aspiraven a governar els palestins -Hamás i Al Fatath- segellen els acords de La Meca, amb un govern d’unitat nacional que, malauradament, es trenca en juny i Hamàs es fa amb el poder a la Franja i expulsa als militants d’Al Fatath, mentre aquests i el president Mahmud Abbas es queden a la Cisjordania ocupada pels colons jueus. Israel inicia el bloqueig total de Gaza. Encara es fa un últim intent i a la Conferència de Pau de Anàpolis, auspiciada pels EEUU, l’Autoritat Nacional Palestina –ANP- i Israel es comprometen a arribar a un acord abans de 2009.
Mentrestant i fruit de la pressió del bloqueig israelià a Gaza, impedint el desenvolupament normal de la vida dels seus habitants, a la Franja, als que mantenien condemnats a l’assetjament continuat, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel, amb l’ “argument” del dret a defensar-se dels atacs terroristes de Hamàs no es féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les poblacions de Gaza, invasió terrestre del poderós i mortífer exèrcit israelià, destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de 1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400, eren criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.
La indolència dels països civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la massacre. Ara es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per un Israel que ja li ha perdut el respecte a Obana –si és que li’n tingué alguna vegada- i un Hamàs que no ha estat vençut i rep cada dia els atacs mortífers dels jueus, en “resposta” als míssils casolans dels àrabs i continua patint l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat desprès de l’assassinat dels cooperants de la flota “llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada més- amb l’exculpació de propis i estranys. Això sí, Simon Peres, president democràtic d’un estat genocida, visita Espanya, tanca acords comercials milionaris en armament i és rebut amb tots els honor –i l’oprobi dels ciutadans honorables- pel rei (!). Mentrestant el govern israelià, desprès d’haver-se pronunciat a favor de Mubarak els primers dies de la revolta, guarda ara un sospitós silenci, a l’espera que la democratització del Magrib no arribe a suposar un perill seriós, per a la seua política ocupacionista i agressiva contra el poble palestí. 
Tant de bo s’equivoquen i el mon occidental no els continue aixoplugant.
Tant de bo.




Per pensar-hi...

                                             DECREIXEMENT

          Emmirallats com estem en el suposat progrés sense fi i obcecats en el creixement indefinit, no ens agrada massa allò que alguns economistes ens estan proposant, des de fa un temps: decréixer. És a dir, reduir el consum de bens i serveis, no només per fer-los compartibles amb els milions de persones, als que falta allò més elemental per a viure: l’alimentació, el vestit, l’atenció mèdica i educativa i l’habitatge, sinó per racionalitzar la despesa d’energia i de recursos, que el planeta terra ja no pot suportar.
          I és que la “crisi“ que ens envolta ha palesat la fragilitat d’un capitalisme que, a més de no haver estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de la població mundial, s’ha mostrat absolutament fràgil i vulnerable arran de les hipoteques subprime atorgades a clients ninja –sense ingressos, sense treball estable i sense recursos per fer front al pagament dels interessos-. Si més no és el què ens han volgut fer creure, perquè l’armamentisme desaforat i fora de control i la despesa multimilionària que originen les guerres, alguna culpa hauran tingut en la fallida econòmica que patim. I, per descomptat, l’episodi del col·lapse financer de Lehman Brothers als EEUU o les “pensions“ que s’han atribuït certs prejubilats de la gran banca espanyola i europea, alguna responsabilitat tindran en l’actual situació de crisi. Aquest últim episodi, que ens ha tocat més de prop, ha estat qualificat de “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”, entre altres epítets. I és que “obsequiar” amb 106 milions d’euros anuals, al sr. Corcóstegui del Santander-Hispano, o amb 52.5 milions al sr. Goirigolzarri del BBVA, o amb 43.8 al sr. Amusátegui, també del Santander-Hispano, és com a mínim això: “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”. Mentrestant la gran patronal –que no ha obert la boca-, encara exigeix al govern congelar les pensions en 800 euros i demana l’acomiadament lliure.
          I això va per a llarg: les crisis del capitalisme –que són cícliques, com els experts expliquen i els ciutadans patim- mai no duren menys de cinc o sis anys, així que tot just estem a mig camí del “viatge” i les respostes no poden ser “més del mateix”: cal buscar una alternativa seriosa a una crisi fruit –al cap i a la fi- de  la cobdícia dels ultraliberals, als qui no els mou res més que l’afany desmesurat d’aconseguir els màxims beneficis possibles, encara que siga –que ho és- a costa de la depredació dels recursos planetaris i de l’empobriment general de la població. I pot ser s’hauran de posar en qüestió els pretesos plantejaments d’incorporar la dimensió ètica (!) a la pràctica capitalista, recordant el pensament d’Adam Smith, que reconeixia que és l’ambició i l’egoisme els que mouen el món dels negocis i no l’abnegació, la virtut ni menys la solidaritat –per desgràcia-. El mateix Obama es dol que, tot i les injeccions milionàries a la gran banca als EEUU, no s’havia produït cap canvi significatiu, en la conducta de les cúpules de les institucions financeres, que seguien amb les pràctiques de dubtosa credibilitat –incloent-hi les quantitats astronòmiques que s’atribuïen els directius-. Cosa que també ací hem hagut de contemplar perplexos, amb aquelles “pensions” –exemple clar de manipulació lingüística, a més de frau econòmic imperdonable- d’alts càrrecs, d’una banca “assistida” pel govern –i amb els nostres diners- per superar la crisi i que s’ “inverteixen” en gratificacions milionàries als directius. Pot ser l’exemple d’Obama -de regular legalment el tema- caldria que fora imitat ací, doncs no és la realitat dels fets –una debacle econòmica que ha empobrit encara més a la majoria dels habitants del planeta-, ni les invocacions a la moral, el que sembla fer canviar els comportaments, a segons qui: només la llei estricta i consensuada per totes les forces polítiques, pot posar ordre a la situació. I això de manera contundent, que faça pagar als responsables del desastre econòmic, la seua culpabilitat, fins esgotar tots els terminis de privació de llibertat, si cal, i el retorn dels diners estafats. Altrament també els polítics haurien perdut tota credibilitat.
          I mentrestant, al món “civilitzat” es fan mans i mànigues per “apuntalar” un sistema caduc i periclitat, cada dia, moren 60.000 persones de fam, al planeta, signe evident de la nostra complicitat culpable i de la també nostra insolidaritat. Per això pren volada, dia a dia, el projecte de l’anomenada banca ètica: d’una banda es planteja una seriosa alternativa a la banca convencional, només amatent als guanys econòmics i a qualsevol preu –ni que siga arruïnant inversors i monopolitzant les corrents financeres- i, de l’altra, s’aborda la repercussió dels beneficis, no en la èlit dels consells d’administració, sinó en els sectors més desafavorits, facilitant crèdits per millorar la producció de bens de consum, directametn aplicables al benestar de la població més marginada. Així les noves “empreses” bancàries es converteixen, a més, en una comunitat de treballadors i treballadores, per produir bens i serveis d’ample ressò social.
          Son aquells projectes d’alternativa al capitalisme despietat, els que donen legitimitat a propostes de futur de decreixement –d’estalvi, de contenció de la despesa, de sobrietat en el nivell de vida, de renúncies a allò superflu, de pràctica de conductes solidàries...- per salvar els recursos del planeta i la vida dels seus habitants. Perquè la crisi actual no és només econòmica, ja que ve acompanyada d’una profunda crisi de caràcter moral, que es incompatible amb una vida digna d’anomenar-se humana, caldràcom defensa François Houtard[1]- reestructurar la nostra societat i les nostres vides, per a construir un món sostenible, cosa que exigirà molt d’esforç, entrega, generositat, honestedat, voluntat, valor, intel·ligència, fermesa, sensibilitat, imaginació, modèstia i bondat. Que no és poc, però caldrà posar-s’hi si volem sobreviure.
          És el què ens hem proposat per al curs actual, el col·lectiu de CCPs –Comunitats Cristianes Populars- de València: reflexionar-hi i posar-ho a la pràctica. Déu faça.


[1] En la Conferencia de la ONU sobre la crisis (juny 2009), on  presentà els  eixos centrals de canvi de paràmetres i de paradigma cap a un nou model de món sostenible.






Per pensar-hi...

                                   ELS CÀTARS: 800 ANYS

                                                      

La nostra història és plena d’episodis esfereïdors, amb protagonisme no sempre exemplificant de la cort dels papes de Roma, és a dir del poder temporal de l’església catòlica. Un dels més tristos i lamentables fou el de la croada mal anomenada contra els albigesos, que exterminà a una població de milers de persones –nens i dones inclosos- a sang i foc: els coneguts com a càtars. Justament enguany, 2010, s’acompleixen 800 anys del setge i extermini dels què aconseguiren refugiar-se a la vila i castell de Minerva i un petit monument, consistent en un colom buidat a la roca, ho recorda: desprès de set setmanes de feroç assetjament, les tropes de Simó de Monfort rendiren la fortalesa i 140 càtars, que refusaren de renegar la seua fe, moriren cremats a la foguera. Fou un dels episodis més sagnants de la croada desfermada contra ells i Pere II d’Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà aturar aquelles maldats, hi perdé la vida front als croats de Simó de Monfort, a Muret, tres anys després.
La població d’Occitània –a l’altra banda dels Pirineus- fou poc a poc abraçant una nova doctrina cristiana, vinguda de Bulgària i portada per frares, mercaders i cavallers d’aquelles terres, amb especial arrelament a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, d’on s’estengué cap a Andorra, la Tor de Querol, Berga, Barcelona, Lleida, Morella, Sant Mateu, València i Mallorca. No només, però, perquè el catarisme s’estengué per França, la Llombardia, Flandes i  la regió del Rin, on els integrants d’aquest moviment religiós reberen diferents noms: foren anomenats càtars pels catòlics estrictes, publicans pels francesos i flamencs, patarins pels italians, ketzers pels alemanys, o simplement búlgars, en funció de l’origen de la doctrina que practicaven. Ells, a sí mateixos, s’anomenaven senzillament cristians o homes bons i les seues creences es concretaven en el reconeixement de dos principis: el bé i el mal. Del bé n’era autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós principis estaven en lluita permanent. Reconeixien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu per ensenyar als humans el camí del cel i predicaven el menyspreu del cos, refusaven la pràctica del sexe i el consum d’alguns aliments, com la carn, per respecte a la vida dels animals. També dignificaren la presència i el paper de la dona i practicaven el ritu de la imposició de mans.
Aquella doctrina, però, fou considerada herètica pel papa Inocenci III i fou inicialment combatuda per la predicació dels cistercencs i els dominicans i, en no aconseguir la seua abjuració, es promogué una croada contra ells, en la què es veié implicat el pare del rei en Jaume, que intentà mediar entre els croats i els càtars i els nobles que els donaven protecció. Ja en 1208 es presentà a Carcassona amb aquella intenció, però fracassà, mentre Simó de Monfort obtenia el nomenament de vescomte de la fortalesa. El de Monfort, que pretenia casar la seua filla amb el fill –el que seria Jaume I- del rei Pere, li reté homenatge al monarca d’Aragó, el 1211, però dos anys més tard -1213- el vescomte reinicià la croada contra els càtars i Pere II hagué d’acudir a Tolosa per tal d’aturar la guerra. Allà rebé el jurament de fidelitat del seu comte, Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i posaren setge a Muret, on romania rebel el de Monfort: el 12 de setembre de 1213, els dos exèrcits toparen i el rei Pere fou mort a colps d’espasa, les seues tropes abandonaren i l’infant Jaume romangué en poder del croat, fins que el Papa, per intercessió de sa mare, Maria de Montpeller, entregà l’infant Jaume als templers que el custodiaren al castell de Monsó, fins a la seua proclamació com a monarca de la corona d’Aragó.
Mentrestant el de Monfort –un autèntic mercenari al servei del papat i del rei de França- seguia afegint trofeus a les seus malifetes sanguinàries, fins que va morir accidentalment per efecte d’un roc llançat per un dona que li afecta el cap. Havia, però, portat la desolació a tota l’Occitània i afavorit les pretensions dels nobles francesos sobre aquell territori de la corona d’Aragó, que caigué finalment sota el domini de la corona francesa. I encara no fou l’únic que hi contribuí a la desolació entre els pobladors càtars i la ruïna de la cultura i l’economia del territori: la figura d’Arnau d’Almaric –abat de Fontfreda- esdevé terrorífica. Al front d’un exèrcit acompanyat d’alguns bisbes i nobles francesos, el 22 de juliol de 1209, les seues tropes assaltaren la ciutat de Besiers, on es refugiaven també càtars: la matança fou brutal i indiscriminada, doncs a la pregunta dels soldats de com distingirien als càtars dels que no ho eren, Almaric els contestà “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà als seus...”
I el nom  de croada contra els albigesos? Albí, ciutat del Llenguadoc, a l’Occitània fou un dels focus més actius –encara que no el més important numèricament- de la nova doctrina i esdevingué el símbol de la victòria sobre l’heretgia, que es materialitzà en la construcció de la catedral de rajola més gran del món, a la vora del riu Tarn i que sembla més una fortalesa inexpugnable que un temple d’oració.
Uns tals episodis luctuosos d’assassinats per motius religiosos és clar que no haurien d’haver-se produït mai, doncs són la més gran contradicció entre la doctrina evangèlica –de pau, perdó i misericòrdia- i la pràctica de la violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no haurien de repetir-se mai més.
Déu faça.
 

  



Per pensar-hi...

                        ELS CRISTIANS DAVANT LA CRISI


L’actual crisi no és només econòmica i social, sinó moral i política i denota el fracàs de la globalització neoliberal del sistema capitalista, front a la qual cal donar una resposta urgent, des de la nostra consciència humana -i cristiana, els què tenim fe-.
Perquè és inacceptable que se “socialitzen” -és a dir, es faça pagar als de sempre- les pèrdues econòmiques, originades pels què han privatitzat –a favor seu- els beneficis, mentre els negocis els “anaven bé”. Així que resulta impresentable que els esforços dels governs encara s’adrecen a “reflotar” aquells “negocis” i els seus promotors, en lloc d’invertir en la generació de riquesa i en una distribució més justa i solidària dels recursos disponibles. El què és urgent és promoure una fiscalitat progressiva que pressione els poderosos, evitant que augmente –encara més!- la desigualtat i invertint en una economia ecològica i regeneradora de recursos sostenibles, perquè com han defensat els representants del sindicalisme mundial en la cimera paral·lela de Washington, “la clau fonamental està en afrontar la crisi des de paràmetres de justícia, que és –en el fons- l’actual crisi econòmica: una injustícia i gran.
Els cristians –és veritat- no tenim receptes miraculoses per a solucionar la crisi, però en la construcció d’un món més just i solidari, l’evangeli està ple d’exemples que ens conviden a reconstruir les relacions humanes pervertides per l’individualisme i per la cobdícia, transformant el funcionament de les institucions –polítiques i econòmiques- i les actituds personals. Les actuals formes de la globalització econòmica són injustes, irracionals i perverses, per a una gran part de la humanitat i resulten condemnades clarament per l’evangeli –vegeu l’exemple de l’avar, el de l’administrador infidel o el de l’epuló...- I és que no es pot servir a dos amos: Déu i els diners. Per això l‘església vaticana del segle XXI -front a una crisi com la que patim- hauria de predicar la justícia i la distribució equitativa dels recursos, en lloc d’obsessionar-se en la defensa de les prebendes i dels interessos, també econòmics, de què ha gaudit –en exclusiva- en règims polítics totalitaris, com en el franquisme. I hem de ser els que seguim confessant-nos cristians, els primers en practicar el decreixement, és a dir en defensar una visió responsable i solidària d’un consum més reduït i sostenible dels recursos de què gaudim.
Per això el col·lectiu de CCPs- Comunitats Cristianes Populars-, com ho han fet els d’IGLESIA VIVA i altres, s’han manifestat crítiques i ens conviden a donar una resposta contundent:
Un primer repte és atrevir-nos a pensar d’una altra manera, que ja és una primera forma de “resistència”, perquè l’actual sistema no és l’únic possible.
          Un segon repte es la “ecosenzillesa” com diu Boff: gosar de viure amb coherència amb el que creiem i reivindicar la simplicitat de vida –sense dispendis i despeses supèrflues- que això sí que és universalitzable, no el descontrol consumista, en el què precisament estem –també els cristians- implicats. I viure-ho en clau de felicitat, perquè no els que més tenen i més gasten són més feliços.
          Un tercer repte és afrontar la crisi no com a catàstrofe o hecatombe, sinó com una ocasió per al canvi: pot ser el moment de deixar caure una antigalla –el capitalisme injust i depredador- i substituir-lo per un projecte nou i solidari d’economia sostenible i de corresponsabilitat, en la creació i distribució de la riquesa.

                                                                                                   
Perquè –com defensa Boff- el pitjor que ens pot passar és no aprofitar l’oportunitat provinent de la crisi generalitzada del tipus d’economia neoliberal, per projectar una alternativa de producció que combine la conservació del capital natural junt amb el capital humà. Cal passar d’un paradigma de producció industrial devastador a un altre de sustentació de tota vida. Aquesta alternativa és imprescindible, com ja ho va demostrar valerosament François Houtart, sociòleg belga, en una conferència davant l'Assemblea de l'ONU el 30 d’octubre del 2009 i si no cerquem una alternativa a l'actual model econòmic, del 20 al 30% de les espècies vives podran desaparèixer en quinze anys i a mitjans de segle hi haurà de 150 a 200 milions de refugiats climàtics. Ara la crisi en comptes d’oportunitat es torna un perill aterridor. La situació actual, però, ens ofereix l’ocasió, potser una de les últimes, per trobar una forma de vida sostenible per als humans i per a tota la comunitat d’habitants del planeta.
Cal que ens trobarem en cor de desfer-nos del ferotge i artificial consumisme, per retrobar la frescor de les coses vitals i reals i amb ganes de sobreviure i de recuperar la nostra autenticitat i llibertat. I, una vegada més, les generacions joves –els adults hem deixat passar massa oportunitats- tenen la paraula i el compromís de desfer aquest "desordre" econòmic de la competitivitat, a favor de la cooperació i la solidaritat, dins la nostra societat civil, per restaurar, reconstruir i potenciar un projecte vital il·lusionat. Perquè l’austeritat i la simplicitat son alliberadores i ens fa amos de nosaltres mateixos, als que ara som esclaus de les temptacions de viure “millor”, només perquè gastem més.
Tot això ens hauria de portar a buscar raons per al optimisme i la pràctica del decreixement -és a dir, defensant i practicant una visió responsable i solidària d’un consum més reduït i sostenible dels recursos de què gaudim-. Perquè, si al llarg de la història s’han superat, també, altres episodis lamentables -esclavisme, feudalisme, absolutisme, colonialisme, industrialisme...-, també ara es pot superar l’actual capitalisme neoliberal: “Bastilles” més ben fortificades han caigut...I no podem oblidar que l’Esperit Sant continua bufant i  suscitant esperança. I per als agnòstics –que mereixen tot el respecte- convindrà recordar unes paraules d’Einstein:  “No es pot pretendre canviar les coses, si seguim fent el mateix de sempre...”






Per pensar-hi...
   
ELS DESENCERTS DE BENET XVI

O dels qui (mal)l’aconsellen –i, per tant, seus en tant que es deixa (mal)aconsellar-.
El primer i principal –font i origen de tots els altres- és la dèria de viatjar com a cap d’estat. A què ve entestar-se en una tal antigalla antievangèlica –“doneu al César el què és del César i a Deu el què és de Déu”-, com a “carta de presentació” en arribar als territoris i a les poblacions que visita? Els creients de la religió catòlica –els altres passen olímpicament- esperem al nostre pastor, al successor de Pere i al Vicari de Crist i no a un seguici diplomàtic del més alt nivell, acompanyat i acomboiat per polítics i autoritats civils –i militars(!)-. I ens mereixem un encontre religiós, per ser confirmats en la fe, des del missatge de Jesús, en un món que passa massa necessitats i penúries.  Així que, mentrestant el qui arriba ho fa aixoplugat amb aquella parafernàlia oficial, lluny de la senzillesa testimonial de l’evangeli, per a molts creients no serà benvingut.
Desencert també -el del Papa- en limitar-se a repetir la lletania victimista de la cúpula episcopal espanyola –Rouco i els seus addictes-, envers el laïcisme que sembla que fa forat al nacionalcatolicisme tardofranquista que alguns encara enyoren. Perquè és en una societat laica on té mèrit que els creients ens manifestem com a tals i no em costa que a cap catòlic se li posen entrebancs per expressar la seua fe –jo al menys no en tinc cap, de dificultat-. Alhora que els creients de les altres religions –i els no creients- són igual de lliures que nosaltres, per expressar-s’hi. Com Déu mana. Així l’acusació de Benet XVI de camí cap ací, en comparar el laïcisme d’avui –i qualificar-lo d’agressiu- al del temps de la República és doblement pervers i desagraït. Pervers per fals i malintencionat, perquè l’església catòlica no només no està sent atacada pel govern de l’Estat, sinó que –vulnerant-ne el precepte constitucional d’estat no confessional- rep quantitats milionàries -6.000 milions d’euros pel cap baix- de les arques públiques i no només dels creients. A més de gaudir -novament vulnerant-ne el precepte constitucional d’estat no confessional- de determinades exempcions i privilegis que cap altra confessió rep. I desagraït, perquè justament el dia que viatges cap el país que millor et trata –vulnerant-ne el precepte constitucional d’estat no confessional- de tota Europa i a punt d’arribar-hi, li dediques aquelles paraules ofensives i del tot allunyades de la veritat.
Desencertada també la “filosofia” difosa –a recer del Vaticà- pel padre Martínez Camino, secretari dels bisbes i bisbe ell mateix, arran dels atacs desacomplexats que fa anys que dedica als governs democràtics d’Espanya, en justificar les despeses milionàries que el viatge papal ha suposat, com un “negoci”...econòmic i espiritual. Francament no sé a què ve l’esment de l’expressió “negoci” i com casa això amb la dimensió espiritual, a no ser que la concepció de la cúpula episcopal del fet religiós i la defensa dels seus “interessos” es palese, a les clares, com a més materialista del què s’escauria. A més de què, sembla, ni una cosa ni l’altra s’ha produït: el “negoci” econòmic ha punxat –a Santiago i a Barcelona-, doncs ni el lloguer dels balcons per contemplar l’ “espectacle” ha estat un èxit, ni les places hoteleres s’han esgotat, en una visita que, tot i la mobilització de centenars –es feia previsió de milers- d’autobusos per portar “fidels” de fora no ha estat, ni de bon tros, massiva –com es preveia i el publicitava-. I de “negoci” espiritual sembla que tampoc: les esglésies continuen buides, els polítics que acomboiaven el Sant Pare no s’han convertit que se sàpiga, els ciutadans aliens a la visita tampoc semblen acusar cap benefici i els bisbes espanyols –fora d’alguna excepció- segueixen sent tant poc espirituals com fins ara.
Una ocasió perduda més –i ja en van...-, doncs, perquè els catòlics espanyols pogueren mostrar la seua majoria d’edat, en una recepció joiosa i sòbria, on els laics –paraula demonitzada- es tingueren en consideració com a poble de Déu, al que els preveres –des del Papa a l’últim rector de parròquia- es deuen i al que han de servir. On les dones –vade retro!-han brillat per la seua absència, fora del grup de monges que s’han dedicat a traure llustre a l’altar de la Sagrada Família, a Barcelona –a Santiago ni això- amb autèntic frenesí, sense que cap bisbe dels presents els haja tret de les mans les baietes, per fer-ho ells, ni convidar-les a asseure’s al costat del Papa. Llàstima d’encontre on no hi ha hagut ocasió de participar ni interlocutar amb el Sant Pare, des de les aportacions i la fe compartida, amb tots: preveres i seglars, grans i menuts, homes i dones, devots i no tan...esperant la paraula, el gest i l’orientació del qui és depositari del missatge de Jesús...Però no, l’oficialisme s’ha imposat i un cap d’estat vestit amb sotana blanca ha passat com un bufit, sense deixar rastre.
Una llàstima.






Per pensar-hi...

 

ELS QUI ESCRIUEN AL PRESIDENT DEL GOVERN

 

Hi ha qui ho fa –amb la millor voluntat, clar- com el cas del teòleg González Faus, encara que amb poques esperances de ser escoltat[1]. Rodríguez Zapatero –que me mereix tots els respectes- crec que: o es deixa malaconsellar o no fa cas dels qui l’aconsellen bé. No d’una altra manera s’entenen les grans decisions que ha anat prenent en temes de calat com la crisi econòmica o la política amb el País basc o en qüestions aparentment “menors”, però que li han suposat la malfiança dels jubilats –que en són molts i voten-, com ara l’ “augment” de les pensions del 2010, que han acabat amb majors deduccions i ingressos reals menors que l’any passat. Amb el corresponent cabreig dels pensionistes que, a l’autobús i en públic, no s’amaguen de parlar malament de Zapatero.

          I en l’encarament de la crisi econòmica és vox populi, perquè resulta evident, que no ha tingut arrestos per enfrontar-se al capital i que està fent una política de dretes estricta, pel camí fàcil de recaptar ingressos dels que en són més –treballadors, funcionaris inclosos-, limitant-se a “multiplicar per n” unes deduccions que podria haver obtingut amb polítiques de sanejament, control i gravamen del gran capital. I així, no anant a l’arrel del problema, a més de no resoldre la crisi de forma estable i justa, aplana el camí de la Moncloa a Rajoy que, damunt, ens vol fer creure que ell no hauria castigat a la classe treballadora (?!) com ho fa Zapatero –hipòcrita-.

          Tres quarts del mateix es pot dir de la política temoruca –estrictament policial, repressiva i antidemocràtica- que practica Zapatero, envers el problema basc, quan es limita a fer –estrictament- seguidisme dels “populars”. Pot ser se li ha oblidat que el propi Felipe Gonzàlez, al congrés dels diputats, recriminava a Suárez que per acabar amb ETA el que calia no eren mesures policials, sinó polítiques? On és que s’afavoreix la participació democràtica i  pacífica de tota la ciutadania, sense exclusions? També ara aplana el camí de la Moncloa a Rajoy.

Perquè, no hi ha cap politòleg que li faça advertiment a Zapatero que mai es guanyen unes eleccions fent la política dels altres? I entre els “seus”, ningú li explica que l’esquerra és crítica i molts dels seus votants com a mínim s’abstindran –a més de que perdrà els vots prestats d’altres formacions-, mentre els votants de la dreta ho faran com “un sol home”? Perquè, clar, qui pense que els votants del PP el castigaran per corrupte i venal i li agrairan a Zaptero la seua política dretana s’equivoca: els votants “populars” practiquen la inquebrantable adhesion –de què ens sona això?-  i seguiran atorgant confiança als del PP malgrat ser uns impresentables...perquè són els “seus” i punt.

Una nova oportunitat perduda de fer una política coherent i justa. Ho pagarem ben aviat.



Carta a Rodríguez Zapatero  (de José Ignacio González Faus, teólogo)

Religión digital 27.09.10

 

Querido señor R. Zapatero: quiero decir de entrada que le considero un hombre de buena voluntad. No comparto los juicios crueles de radio María o de la COPE, a las que aplico aquel sabio juicio de santa Teresa: “más que al demonio temo a los que ven en todas partes demonio”... Creo que tiene Ud una excelente voluntad. Pero establecido esto, me siento obligado a decirle que algunas de sus decisiones sociales me parecen de un poco chapuceras, la verdad.
Por ejemplo: va Ud a Japón y declara que “hay momentos en la historia de los pueblos en que un gobierno responsable debe tomar decisiones que no gustan”. Sonoras palabras que sirven para añadir que su gobierno es responsable y ha sabido tomar esas decisiones...
Lo que me sorprende es que a ese principio tan impecable le dé Ud un alcance tan corto y lo reduzca a la subida del IVA... La gente se sonríe, y le parodia diciendo que hay que tomar decisiones que no gustan “a los débiles”: porque si se trata de que no gustan a los fuertes entonces sí que es mejor no tomarlas...
Por ejemplo:
1.- Un gobierno responsable debió afrontar la crisis bajando el sueldo a todos sus miembros y quizá suprimiendo de momento algunos ministerios, en vez de bajarlo sólo a los funcionarios. Sé que esto no reportaría un gran capital económico, pero sí le habría supuesto un capital moral que, en momentos de crisis es imprescindible. Incluso quizá les habría estimulado a salir pronto de la crisis, por la cuenta que les traía a ustedes mismos. Pero esto es menos importante que lo que sigue.
2.- Su gobierno debió tomar en primer lugar la decisión de subir los impuestos a las grandes fortunas, grandes empresarios, banqueros y demás, tal como dijo el sr. Blanco que (cuando habla positivamente y no sólo criticando) es de los que últimamente ha dicho cosas más sabias.
No haber hecho esto es tan incomprensible que ya habrán percibido ustedes lo que dice mucha gente: en nuestras democracias “a lo USA” los grandes poderes económicos financian tanto a un partido como a otro (de los que tienen probabilidades de gobernar): porque no les interesan las ideas de este partido o el otro, sino tenerlos a todos sujetos el día que lleguen a la casa blanca o a la Moncloa (da lo mismo). Es una explicación muy coherente, y la única disponible, de por qué usted no ha hecho algo que debió hacer. Y muestra que su gobierno no toma las decisiones que debería tomar (no “aunque molesten” como decía usted sino) porque molestan a unos pocos.
3.- En relación con lo anterior, debe usted saber que España es uno de los países con más injusticia fiscal. Hace poco supe que unas 3.000 grandes fortunas españolas tenían cuentas ocultas en la sucursal suiza del banco británico HSBC, por importe de más de 6.000 millones de euros (2 millones por barba). Pero, en lugar de investigar los impuestos aún no prescritos sobre la renta, sociedades y patrimonio, se les invitó amablemente a ponerse al día imponiéndoles tan sólo un recargo del 20% y los intereses de demora. En cambio, cualquier ciudadano medio que olvide presentar su declaración de la renta un año o incluir algún ingreso, no recibirá ese trato de favor: le iniciarán un procedimiento de inspección y le aplicarán el régimen sancionador tributario o penal con todo el peso de la ley. De haber procedido así con aquellas fortunas, les podrían haber caído cuatro años de cárcel y una multa seis veces superior a lo que debían. Los mismos inspectores de Hacienda han denunciado que un defraudador en Suiza de dos millones de euros pagaría hasta 23 veces menos (236.800 €) de lo que normalmente se exigiría (5,4 millones de euros), con lo que se perdería una recaudación de cerca de 1.500 millones de euros (que, casualmente es lo que se pretende ahorrar mediante la congelación de las pensiones.
El sistema tributario español (y sobre todo su aplicación) están diseñados para beneficiar a las grandes fortunas y a las multinacionales. El fraude fiscal de los grandes (en el que somos mejores que “la Roja”), es una de las cosas que menos ha combatido su gobierno, y de las que más debería combatir “un gobierno responsable, aunque no gusten” a algunos. ¿Recuerda el propósito hipócrita de acabar con los paraísos fiscales, contraído por los gobiernos de Europa al comienzo de la crisis? Si hubiésemos visto a su gobierno luchar denodadamente por ese objetivo, comprenderíamos que es un gobierno responsable que hace lo que tiene que hacer aunque moleste.
4.- También sabe usted que, cuando la pasada crisis del 29, el gran economista inglés J. M. Keynes sostuvo que para salir de la crisis era mejor endeudarse a base de obras públicas que creasen puestos de trabajo. Los hechos le dieron la razón (y otra vez ha sido el ministro Blanco el que más parece haber luchado por este objetivo, “cantando fuera del coro” como dice el refrán): es mejor endeudarse en obra pública para crear un trabajo que la iniciativa privada nunca querrá crear, en vez de endeudarse con prestaciones al desempleo que resultan humillantes para algunos, y son fuente de mil picarescas por parte de otros que abusan de ellas sin escrúpulos...
Pues bien: curiosamente, en esta crisis Europa ha aplicado más bien recetas norteamericanas y los Estados Unidos medidas un poco más “europeas” o keynesianas. Comprendo que en este punto haya sido usted víctima de la señora Merkel, pero vuelvo a pensar que hay gobiernos que toman las decisiones que hay que tomar si molestan a los débiles, pero no si molestan a los poderosos... A un gobierno así yo no le llamo responsable.
Me temo también que su gobierno no ha percibido la consecuencia calamitosa de esta crisis: que saldremos de ella, sin duda, y recuperaremos los índices de crecimiento; pero lo que ya nunca más se recuperará son los índices de empleo. Así lo estamos percibiendo ya en países que van delante del nuestro en la salida de la crisis. Y ese habrá sido el gran triunfo de los canallas que la provocaron. No me parece responsable un gobierno que acepta tranquilamente esta derrota de las clases más débiles.
5.- Si le digo todo esto, querido señor Presidente, es porque de ningún modo quisiera verle a usted caminar por esa vía de las grandes frases y palabras tan redondas y biensonantes como vacías y huecas. Porque es que con eso se va pareciendo usted cada vez más... ¡al señor Rajoy! Y la verdad: eso es lo último que yo quisiera ver de un político al que aprecio.
Termino pidiéndole perdón: sé que es muy posible que Ud no tenga la culpa de nada de lo que le he dicho porque Ud “no es más que un mandao”, al menos en el 80% de su trabajo. No puedo olvidar las palabras de Lula: “tengo el gobierno pero no tengo el poder”. Pero entonces creo que un gobierno responsable debería decirnos eso bien claramente, para que los ciudadanos sepamos a qué atenernos y de qué manera hemos de votar, si queremos evitar que sigan mandándonos los mismos perros, aunque con distintos collares...
Un cordial saludo.



Cap comentari:

Publica un comentari