25 de novembre del 2013

Carta oberta “PILOTES FORA”




No hi ha altra manera –democràtica s’entén- de constatar l’adhesió del poble català –de l’espanyol ja es coneix a abastament- a la independència, que preguntant-li-ho. Tota la resta –invocacions(!) a la Constitució, pors generades d’exclusió de la UE i de debacle econòmica (?) resultant- són “pilotes fora”, que no resisteixen una superficial anàlisi de la qualitat democràtica de l’estat espanyol, que s’entesta en qüestionar –o directament negar- el dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur.
Clar que Espanya is different. I així ens va.  

Per pensar-hi... DECREIXEMENT




          Emmirallats com estem en el suposat progrés sense fi i obcecats en el creixement indefinit, no ens agrada massa allò que alguns economistes ens estan proposant, des de fa un temps: decréixer. És a dir, reduir el consum de bens i serveis, no només per fer-los compartibles amb els milions de persones, als que falta allò més elemental per a viure: l’alimentació, el vestit, l’atenció mèdica i educativa i l’habitatge, sinó per racionalitzar la despesa d’energia i de recursos, que el planeta terra ja no pot suportar.
          I és que la “crisi“ que ens envolta ha palesat la fragilitat d’un capitalisme que, a més de no haver estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de la població mundial, s’ha mostrat absolutament fràgil i vulnerable arran de les hipoteques subprime atorgades a clients ninja –sense ingressos, sense treball estable i sense recursos per fer front al pagament dels interessos-. Si més no és el què ens han volgut fer creure, perquè l’armamentisme desaforat i fora de control i la despesa multimilionària que originen les guerres, alguna culpa hauran tingut en la fallida econòmica que patim. I, per descomptat, l’episodi del col·lapse financer de Lehman Brothers als EEUU o les “pensions“ que s’han atribuït certs prejubilats de la gran banca espanyola i europea, alguna responsabilitat tindran en l’actual situació de crisi. Aquest últim episodi, que ens ha tocat més de prop, ha estat qualificat de “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”, entre altres epítets. I és que “obsequiar” amb 106 milions d’euros anuals, al sr. Corcóstegui del Santander-Hispano, o amb 52.5 milions al sr. Goirigolzarri del BBVA, o amb 43.8 al sr. Amusátegui, també del Santander-Hispano, és com a mínim això: “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”. Mentrestant la gran patronal –que no ha obert la boca-, encara exigeix al govern congelar les pensions en 800 euros i demana l’acomiadament lliure.
          I això va per a llarg: les crisis del capitalisme –que són cícliques, com els experts expliquen i els ciutadans patim- mai no duren menys de cinc o sis anys, així que tot just estem a mig camí del “viatge” i les respostes no poden ser “més del mateix”: cal buscar una alternativa seriosa a una crisi fruit –al cap i a la fi- de  la cobdícia dels ultraliberals, als qui no els mou res més que l’afany desmesurat d’aconseguir els màxims beneficis possibles, encara que siga –que ho és- a costa de la depredació dels recursos planetaris i de l’empobriment general de la població. I pot ser s’hauran de posar en qüestió els plantejaments d’incorporar la dimensió ètica (!) a la pràctica capitalista, recordant el pensament d’Adam Smith, que reconeixia que és l’ambició i l’egoisme els que mouen el món dels negocis i no l’abnegació, la virtut ni menys la solidaritat –per desgràcia-. El mateix Obama es dolia que, tot i les injeccions milionàries a la gran banca als EEUU, no s’havia produït cap canvi significatiu, en la conducta de les cúpules de les institucions financeres, que seguien amb les pràctiques de dubtosa credibilitat –incloent-hi les quantitats astronòmiques que s’atribuïen els directius-. Cosa que també ací hem hagut de contemplar perplexos, amb aquelles “pensions” –exemple clar de manipulació lingüística, a més de frau econòmic imperdonable- d’alts càrrecs, d’una banca “assistida” pel govern –i amb els nostres diners- per superar la crisi i que s’ “inverteixen” en gratificacions milionàries als directius. Pot ser l’exemple d’Obama -de regular legalment el tema- caldria que fora imitat ací, doncs no és la realitat dels fets –una debacle econòmica que ha empobrit encara més a la majoria dels habitants del planeta-, ni les invocacions a la moral, el que sembla fer canviar els comportaments, a segons qui: només la llei estricta i consensuada per totes les forces polítiques, pot posar ordre a la situació. I això de manera contundent, que faça pagar als responsables del desastre econòmic, la seua culpabilitat, fins esgotar tots els terminis de privació de llibertat, si cal, i el retorn dels diners estafats. Altrament també els polítics haurien perdut tota credibilitat.
          I mentrestant, al món “civilitzat” es fan mans i mànigues per “apuntalar” un sistema caduc i periclitat, cada dia, moren 60.000 persones de fam, al planeta, signe evident de la nostra complicitat culpable i de la també nostra insolidaritat. Per això pren volada, dia a dia, el projecte de l’anomenada banca ètica: d’una banda es planteja una seriosa alternativa a la banca convencional, només amatent als guanys econòmics i a qualsevol preu –ni que siga arruïnant inversors i monopolitzant les corrents financeres- i, de l’altra, s’aborda la repercussió dels beneficis, no en la èlit dels consells d’administració, sinó en els sectors més desafavorits, facilitant crèdits per millorar la producció de bens de consum, directametn aplicables al benestar de la població més marginada. Així les noves “empreses” bancàries es converteixen, a més, en una comunitat de treballadors i treballadores, per produir bens i serveis d’ample ressò social.
          Son aquells projectes d’alternativa al capitalisme despietat, els que donen legitimitat a propostes de futur de decreixement –d’estalvi, de contenció de la despesa, de sobrietat en el nivell de vida, de renúncies a allò superflu, de pràctica de conductes solidàries...- per salvar els recursos del planeta i la vida dels seus habitants. Perquè la crisi actual no és només econòmica, ja que ve acompanyada d’una profunda crisi de caràcter moral, que es incompatible amb una vida digna d’anomenar-se humana, caldràcom defensa François Houtard- reestructurar la nostra societat i les nostres vides, per a construir un món sostenible, cosa que exigirà molt d’esforç, entrega, generositat, honestedat, voluntat, valor, intel·ligència, fermesa, sensibilitat, imaginació, modèstia i bondat. Que no és poc, però caldrà posar-s’hi si volem sobreviure.
         



                                                               


         

22 de novembre del 2013

Carta oberta CALATRAVA ENCARA



                                                  



L’arquitecte de capçalera del PP valencià, no para d’acumular denúncies per tot arreu, de les què a València es deslliura –de moment- per la nul·la voluntat dels “populars” de posar en evidència al seu “paisà”, en el seguit de “clavades de pota” en els seus “emblemàtics” edificis: butaques “cegues” al Palau de les arts i “inundacions” a l’interior quan plou, goteres a l’Àgora i trencadissos que es destrossen a les cobertes de l’emblemàtica –i ruïnosa econòmicament- Ciutat de les ciències.
A Venècia, però, no li tenen tanta consideració i el porten als tribunals pel sobrecost milionari pel tros de pont que els ha plantificat i els 106 esgraons que esllavissen i fan caure als vianants que el creuen.
Així que més del mateix en la “marca España”, que el govern de Rajoy s’entesta en publicitar.



20 de novembre del 2013

Dies feixucs DESPROPÒSITS





Com no podia ser d’una altra manera, l’exercici pervers del poder polític pels “populars” es trau del tot la careta i manipula la fiscalia de l’Estat, per afavorir als seus càrrecs i deslliurar-los de les greus acusacions que protagonitzen: Acebes, Cascos i 15 empresaris afins –per “donatius” de fins a 7.5 milions d’euros, entre ells l’home de la Cospedal- no seran imputats, pel motiu de la trama corrupta de la caixa negra –vull dir de la caixa “b”- que s’ha destapat en el PP, arran de l “affaire” Bárcenas. El fiscal titella de torn “argumenta” –per exemple- que 600.000 euros que rebé Cascos, en sobresous, “carecen de relevancia jurídico penal”. Si que en troben –“de relevancia jurídico penal”-, en canvi, a l’hora d’imputar als que sostragueren uns carros de productes d’un supermercat per a famílies famolenques o a la mare que ho féu amb aliments per als seus fills. En la mateixa línia de defensar interessos particulars i no de la ciutadania o del propi Estat, es troba l’oposició del ministeri “públic” (!¿) –la fiscalia novament- a què la infanta Cristina siga, finalment, imputada per l’“affaire” d’Urdangarín, a imatge i semblança d’Ana Mato que “tampoc” coneixia els negocis del seu marit.
Encara més perversitat –criminal i inhumana- presenta la decisió del govern de Rajoy d’instal·lar tallants a les tanques de Melilla, pensant “dissuadir” els immigrants a saltar-les, per entrar a territori espanyol. No només és absolutament salvatge la tal mesura, que produeix greus ferides als  que ho segueixen intentant, sinó que el mateix Consell d’Europa ho ha condemnat fermament, mitjançant el comissari de drets humans Niel Muiznieks. La mateixa instància ha criticat -per raons també humanitàries- també la prolongació fins a 18 mesos de detenció dels immigrants, més quan entre ells es troben famílies i infants. I ha advertit que les tals detencions, sense més delicte que haver intentat entrar en territori europeu, presenten una imatge del tot deplorable, de “criminals”, per als immigrants. Els qui no han obert la boca per denunciar unes tals barbaritats i agressions –no només inhumanes sinó escandalosament anticristianes- han estat els bisbes –ni els andalusos que ho tenen més a prop-. Clar que amb qüestions tan transcendents (!), com la de defensar –amb publicacions de best-sellers inclosa, per la diòcesi de Granada- la submissió de la dona casada, d’un masclisme que fa feredat, ja en tenen prou.
Més a prop, la decisió de tancar Canal 9 per part de la Generalitat Valenciana, ha generat tot un seguit de respostes contundents fins i tot dels televidents remisos a visionar una tal televisió, manipulada de forma vergonyant pels “populars” i que, en assolir cotes ínfimes d’audiència, ja no li fa falta al molt honorable de torn... per perdre (!) les properes eleccions autonòmiques. El tema, però, més enllà de la reacció visceral de Fabra pel “revés” judicial al pretès ero, caldria situar-lo en la presumpció de “propietat” que el PP practica de la cosa pública: les institucions –de govern o de servei a la ciutadania- quan (des)governen els “populars” són gestionades despòticament i arbitrària i així parlaments, hospitals, escoles, oficines públiques... no fan res si no és al dictat dels polítics de torn. I quan es troba la natural oposició –dels professionals afectats i de la població destinatària-, aquells polítics tenen el cinisme –i la ignorància antidemocràtica supina- d’esgrimir allò de què “han guanyat (!) les eleccions”. Per a ells –fidels hereus del franquisme-, la majoria els “legitima” per exercir –tornar a- la dictadura. Esperem que ni en RTVV ni en tants altres temes “calents” arriben a reeixir unes tals polítiques nefastes.

                                                 


Nefastes –i estrambòtiques per inversemblants- són també algunes decisions judicials, com la d’exonerar de responsabilitats als qui ordenaren i aixoplugaren l’ordre d’endinsar-se mar enllà, al capità del “Prestige”, què és l’únic –el capità- que resulta condemnat a nou mesos de presó. Així i després d’onze anys, un tribunal gallec –no és Rajoy també gallec?- dictamina que no troba (!?) imprudència ni responsabilitat en haver contaminat, aquell petroler, 2.000 kilòmetres de costa –de Portugal a França, passant per tota la cornisa cantàbrica espanyola- i haver afectat un miler de platges que, un altre tant miler de voluntaris, varen haver de netejar amb greu perill de la seua salut. Això mentrestant Aznar cantava allò de “España va bien” i el seu ministre d’aleshores –Rajoy- comparava el vessament fatídic amb “unos hilitos como de plastilina” que deixava anar –per tones-, el “Prestige”. I si no n’hi havia prou, Fraga –aleshores president de Galícia- arremetia contra els què protestaven  -“Nunca mais”- i rebutjava l’ajuda i desairava al seu amic Jorid Pujol, que li enviava un vaixell expressament botat. Així que dels efectes catastròfics de la major debacle mediambiental de la Península, ningú no en resulta responsable –segons el tribunal-. I és que com deia Don Manuel, “España es diferente”. La notícia,però, s’ha rebut amb perplexitat en tot el món i els afectats francesos ja han anunciat  els recursos subsegüents.         
Encara com no tots els polítics són iguals ni tots els governs actuen amb la premissa què “...no hi ha alternativa”. Doncs sí que n’hi ha d’alternatives i són possibles altres mesures que no les restrictives i injustes dels “populars”: La Junta d’Andalusia –governada per l’esquerra, clar- garanteix la llum i l’aigua a les 45.000 persones amb greu risc d’exclusió. La resta del 10% de llars espanyoles marginades hauran d’esperar o, simplement, passar-les magres –i fredes- mentre els bancs es “sanegen” a costa dels contribuents: a l’Espanya de Rajoy –i de Rouco encara- no hi ha lloc per als pobres.
Encara com, els agnòstics de socialistes i esquerra unida del govern andalús, practiquen més la caritat i la justícia que no els “catòlics” nominals del PP i la Conferència Episcopal. Encara com.

Carta oberta RAJOY QÜESTIONAT




Quasi simultàniament el govern “popular” rep sengles tocs d’atenció de les instàncies internacionals: de l’ONU, de la Comissió Europea i del Comissari de Drets Humans de la UE. Les Nacions Unides insten a investigar les desaparicions del franquisme, dotant de recursos econòmics i humans per la recerca de les víctimes soterrades en fosses comunes i deslegitima la llei d’amnistia. La Comissió Europea adverteix de la necessitat d’aplicar nous ajusts per import de 35.000 milions d'euros, tot i els ja consumats. I el Comissari de Drets Humans de la UE, desqualifica la instal·lació de “concertines” –el nom té bemols- a la tanca fronterera de Melilla, per la crueltat i barbàrie de la mesura.
Certament, com als alumnes amb poca traça, a Rajoy se li acumulen els “deures” per fer. Ja li està bé al de Pontevedra, que s’havia exhibit presumptuosament, anunciant a tort i a dret –més bé a dret i extrem- que ell tenia la solució als mals que patia l’Espanya de Zapatero.
A la vista està.