31 de gener del 2015

Dies feixucs D’INCOHERÈNCIES I ALTRES PRÀCTIQUES




          De manera que els de la xarxa “Púnica” –hi ha que reconèixer als jutges que són creatius a l’hora d’epigrafiar els casos mediàtics- no només atorgaven contractes fraudulentament i es lucraven amb una tal pràctica, sinó que es dedicaven a  “promocionar” als seus “líders” –absolutament desconeguts per irrellevants i mediocres- de la comunidad de Madrid. Això sí, ni Ignacio González –actual president- ni la “lideressa”, Esperanza Aguirre es donen per al·ludit,s com a responsables màxims d’un tal affaire, en una exhibició d’incoherència de l’alçada d’un campanar. No importa la responsabilitat política i de gestió que exerciren –i encara exerceixen- que, palesament, els assetja i que, tant si n’estaven al cas –per còmplices amb la trama corrupta-, com si no en sabien res, estarien tardant ja en dimitir, per encobridors o per incompetents. Ací, però, no dimiteix ni Déu –sobre tot si es troba “pringat” de cap a peus-. Serà per això que, en el conclave que escollí a Francesc, circulava la “consigna” de votar un papa espanyol, perquè no dimitiria en la vida –com Ratzinger féu-.
          I com que estem en època de crisi –malgrat les triomfants declaracions del (des)govern del PP-, els “populars” va i augmenten la despesa en assessors, en un 18% -serà per diners?-, palesant –una vegada més- la seua incoherència que proclamava austeritat (?). Així aquells 151 (!) nomenats a dit, s’han embutxacat la gens menyspreable xifra de 8,3 milions d’euros i per a fer què, si se port saber? Perquè ni la imatge dels seus mentors, ni l’eficàcia de la gestió del (des)govern del PP, milloren. Més bé s’enterboleixen i es degraden. Ni tan sols se’ls acut aconsellar a Rajoy de no tenyir-se els cabells de manera ostentosa, que denota el contrast amb la barba de papà Noel que llueix –i la calva incipient de frare llec, que mira d’amagar-. I encara caldria destacar la curiositat de la notícia de que, tres dels assessors escollits cobren més que el president... i és que al propi Rajoy, càrrec i sou li venen grans, per la seua ineptitud i mediocritat manifestes.
          Mentrestant i com a nova mostra d’incoherència de l’executiu espanyol que, amb la boca plena defensa la llibertat d’expressió –contra Mahoma i els seus seguidors, clar-, ací penalitza a un oficial de l’exèrcit per denunciar pràctiques mafioses i corruptes, al si de la institució castrense. I ho fa no perquè no siguen certes, sinó perquè dóna mala imatge (!?) de les forces armades. Serà que “ells”, començant per ministre, antic –o encara?- fabricant d’armes i acabant per l’últim funcionari d’a peu i passant pels coronels, als qui ascendeixen –el fill de Tejero sense anar més lluny, tot i la seua simpatia i pràctica colpistes-, no en donen prou de mala imatge?  
                
 
          I per a mala imatge la del PP assetjat per Bàrcenas: l’extresorer es despatxa a gust, a preguntes dels periodistes i involucra a tota la cúpula dels “populars” en els comptes de la caixa dels trons –vull dir “b”-, fins al propi Rajoy. Amb la calma i ironia que el caracteritza, quan rebatia la suposada ignorància del de Pontevedra, afirmà que el president del PP també rebia els corresponents sobres, per “compensar” el sou de ministre. Ja és mala sort l’excarceració de Bárcenas, la vespra del congrés del PP, que comptà a més amb la presència d’Aznar, qui no s’estigué de qüestionar la línia de Rajoy i a l’auxili del qual hagueren de fer manifestacions públiques i assistir-lo els seus “escuders”, tot seguit. Ja els està bé als “populars”, ells s’ho han buscat i encara els passa poc. Podrien haver recordat la dita castellana de “quien siembra vientos recoge tempestades”. Però no: incongruents totals.
          I encara s’arrossega el mal son de la pedofília eclesiàstica: no s’ha tancat el cas de Granada, que n’apareix un de nou, ara a la diòcesi de Badajoz, amb el rector de Mengabril com a protagonista, que no content amb practicar conductes immorals amb seminaristes, catequistes o infants, es permet d’amenaçar-los a ells, a les famílies i als qui posen en dubte la seua integritat moral (!?). Abusant de la seua condició i recursos, manipulà i desnaturalitzà l’ajuda a famílies marginals, amb l’abús dels menors. Ara, assessorat pel seu lletrat, manté l’hermetisme, pendents de les diligències del jutge, mentre el bisbat mira cap a un altre costat, a l’espera –segurament- de la intervenció del propi Papa. Una incoherència més, ara a càrrec de l’església espanyola.
          I com no podia ser d’una altra manera, el triomf electoral de Syriza, a Grècia, es rep amb les ungles per part dels dirigents de la UE –i els “al·ludits” com Rajoy, que es veu desbancat per Podemos, ací- i tot són critiques i amenaces: que si el deute grec no és una prioritat europea (!?) –Juncker, dixit-, que no hi ha cap dona ministra –com els “floreros” del PP-, en un govern que ha reduït a quasi la meitat dels components del gabinet, que s’han d’acomplir els acords –imposicions bèsties- amb la troika, que el nou primer ministre,Tsipras, s’ha alineat amb els antieuropeus –desagraïts!- i un llarg etcètera. El cas és que alguna cosa està canviant i això els sobresalta als polítics benpensants “europeistes”, és a dir als mercaders i als seus titelles.
Encara com a la seu de l’ONU, a Nova York, s’ha arribat a un acord -que les organitzacions ecologistes qualifiquen d’històric-, doncs els estats s’han compromès a treballar en favor d’un tractat vinculant, per a la protecció de la biodiversitat a les aigües internacionals, fins ara abandonades a la seua (di)sort. Així es salvaguardarien el recursos genètics marins i la sostenibilitat dels oceans.
Encara com.

Carta oberta OTAN





          Un caça-bombardeig de l’OTAN –que no “grec”, como els media l’han qualificat, jugant a distreure al personal-, s’ha estavellat en la base aèria de San Javier, amb el resultat d’una dotzena de morts i uns altres tants ferits de gravetat.
          El tal episodi desvetlla, una vegada més, la inutilitat –i la perillositat- de una antigalla militarista, herència de la guerra freda, patrocinada pels EEUU, contra l’antiga URSS i secundada servilment per Europa. Ara, però,  neutralitzat el perill soviètic i en temps de vaques (molt) magres per a l’economia europea, quan milions de ciutadans són víctimes de “retalls” immisericordes en serveis bàsics –sanitat, educació, dependentes…- i tantes famílies es troben en situació desesperada, per l’atur que les tenalla, ¿quin sentit té una tal, injusta i descerebrada inversió en equipament armamentístic?





25 de gener del 2015

Per pensar-hi... PER PÚBLICA... I PER LAICA




         
          Certament que la deixadesa culpable de la dreta envers l’escola pública, denota una dèria obsessiva per barrar el pas envers la cultura i a l’educació, a les classes modestes –immigrants inclosos-. Hi ha, però, alguna cosa més en aquella fixació dels enyoradissos del nacionalcatolicisme, i és la component ideològica d’una religiositat dogmàtica i intransigent, a la què voldrien sotmetre a tota la població. Dit d’una altra manera: l’odi que “els populars” practiquen contra l’escola pública és tant –o més- perquè és laica com perquè és pública.
          I ja és hora de preguntar-se –o de denunciar directament- què els espanta tant, a aquells sectors de la societat espanyola, encara identificats amb els postulats heretats del franquisme. Senzillament la pèrdua de l’exclusivitat en la detenció del poder polític, religiós, econòmic, cultural...i educatiu. Reconèixer que ha passat el temps del nacionalcatolicisme i altres “ismes” dominadors, els costa de digerir. Acceptar que, en una societat civil madura, no hi ha lloc per als privilegis sinó per a la igualtat, la solidaritat, el respecte, la justícia...és a dir per a la democràcia, no entra en els seus propòsits. Per això, en sentir parlar de laïcitat, de societat civil laica o d’escola laica, els venen tots els mals. 
                                    


Què és, però, això de la laïcitat? Laïcitat, segons transcriu Joan Boada, és “una ètica civil, universalista i independent de qualsevol confessió o ideologia”, mentre que Jaume Reixach qualifica la laïcitat com a “inseparable de la democràcia” i remet  a Gonzàlez Faus –La difícil laïcitat- per argumentar que “el cristianisme per la seua pròpia naturalesa, és més afí a una societat laica que a una societat confessional”... paradoxalment pel què sembla i ben allunyat de l’integrisme ultra conservador.
Afecten, però, a l’escola aquells plantejaments, de “desconfessionalització” social i institucional? Molt matisadament encara, perquè la llei manté l’ensenyament de la religió catòlica en el curriculum i dins de l’horari escolar, bé que com a assignatura voluntària, amb un professorat “triat” unilateralment pels bisbes, encara que pagat a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Una escola laica, però, hauria de ser “un lloc per a aprendre i no per a creure”, com defensa el CAUM en la seua cinquena declaració –Por una sociedad laica-. Una escola “amb valors humanistes i universals”, per educar “en la pluralitat i el respecte als drets humans”, on els infants “no puguen ser segregats, en funció de les creences de les seues famílies”. Una línia de discurs que empra, fins i tot, un cristià com García de Andoín, quan defensa que “l’escola pública és l’escola de tots” i, per tant, “s’ha d’obrir a les diferents proposes de sentit, religioses i laiques, evitant la segregació i propiciant el diàleg”. Així l’escola esdevindria un lloc privilegiat per abordar el tractament “d’un àmbit tan important com és l’educació en valors”, en opinió d’Arregi.
Aleshores la religió -les “religions” millor- ocuparia un lloc perfectament legítim en el curriculum, però com a contingut sociocultural, no com a objecte ideològic o confessional de transmissió d’una determinada fe. Fins i tot, el filòsof José Antonio Marina -que tampoc no amaga la seua condició de cristià- defensa que a l’escola “s’han d’ensenyar les religions com a fenomen cultural”, però no “els dogmes religiosos”.  Això demandat per la progressiva multiculturalitat, present en una societat democràtica i reconeguda en l’ordenament jurídic vigent d’arreu, als països civilitzats. Així de senzill i fàcil d’entendre.
Així de senzill i fàcil d’entendre, per a la gent del carrer. Però no per als què creuen estar cridats a assumir la missió històrica de la recristianització de la societat i als que la normalitat democràtica els neguiteja, perquè viure –i deixar viure- en llibertat i respecte no és el seu estil.
Així que tant per pública com per laica...

                                      

21 de gener del 2015

Carta oberta AH, NO!...




De cap manera. Que el Papa Francesc mane “cuadrar” als cardenals díscols de la Cúria, fent “neteja” de portes endins, val. Que, fins i tot, plore pels emigrants morts a Lampedusa o es manifeste comprensiu amb l’opció dels gais, encara. Que denuncie, però, en el Parlament europeu, als governs que, amb els “retalls” han portat a la misèria i desesperació a milions de famílies, ja no els ha caigut tan bé als polítics benpensants. I que, en un arranc de sinceritat, ha posat en evidència la hipocresia d’occident, quan es defensa la llibertat d’expressió sense límit –amb ocasió dels luctuosos episodis de París- i ha demanat prudència i respecte, en no ofendre als altres i a les seues creences, ha omplert el vas.
Des d’ara Francesc és sospitós de criptojihadista, proetarra i antisemita.




Dies feixucs ANY NOU PRÀCTIQUES VELLES




          Les del Tribunal de Cuentas, que ha tingut molt que amagar, amb ocasió d’haver-se descobert el favoritisme ostentós amb que ha obsequiat diverses places als familiars dels empleats i membres nomenats –a dit- com a consellers. Efectivament, de manera escandalosa s’ha denunciat l’adjudicació de places en concursos de mèrits (!?), on el menys preparat i expert en el perfil convocat –però familiar o pròxim a algú de la casa- es veia “agraciat” amb el lloc. Obligat el seu president –fill d’un capitost dretà de la transició- a donar explicacions al Parlament, que ho féu a contracor i amb excuses de mal pagador, ha trobat la manera de “netejar” la imatge de la institució, per mitjà del fiscal en cap d’aquell Tribunal, acusant a tots (!) els partits de greus delictes de finançament, alleugerint de pas a Rajoy i la seua tropa de les greus acusacions a què els tribunals els sotmeten, en l’affaire Gürtel i altres episodis. Típic: escampen la merda dels seus, per tal d’esquitxar “a tot Cristo”. 

        


          La cosa, però, no els resulta gratis als “populars” –inductors de les acusacions- i resulta afectada la nòmina de la CNMV –Comisión Nacional del Mercado  de Valores-, comandada per una tal Elvira Rodríguez –dilecta de Rajoy i en temps ministra, quan allò de les expropiacions per al “transvasament” de l’Ebre-, que s’ha apressat a justificar (!) els 97.767 euros, cobrats indegudament pels seus directius.
Altrament, la sanitat pública(!) no només desatén a milers de malalts “irregulars” –immigrants sobre tot, però també gent del país marginada-, sinó que deixa obsoleta la tecnologia mèdica, afectant així als que resten com a usuaris. Tal és el cas de l’accelerador de radioteràpia de l’Hospital Provincial de Castelló de la Plana, que ha sofert 79 avaries (!) en un any i que ha obligat a interrompre, altres tantes vegades, el tractament als malalts de càncer. I això reconegut sense cap rubor pel conseller del ram, que ha hagut de respondre a les preguntes acusatòries de l’oposició, a les Corts Valencianes i que en un país mitjanament civilitzat i democràtic li hauria costat el càrrec –i pot ser alguna cosa més-. Ací, però, com es reconeix –i se sofreix- que els polítics “populars” que ens (des)governen, a més d’incompetents els importa un rave l’atenció a la ciutadania, se salda amb el subsegüent cabreig, si no amb un encongiment de muscles.
En canvi –sembla que això sí que dóna vots i estem a les portes de noves eleccions-, al ministeri de Foment –i Propaganda- de Rajoy li falta temps per anunciar que l’ AVE arribarà a més ciutats –Zamora, León, Palencia, Burgos, Castelló, Cádiz...-, encara que no s’argumenta com resulta d’imprescindible (!) viatjar a 300 kms. per hora, en època de vaques magres i quan ja es disposa de serveis ordinaris de ferrocarril. Certament que l’electoralisme no és patrimoni dels “populars”, quan ja Felipe González s’entestà en “unir” Sevilla a Madrid, amb ocasió de l’ “Expo”, desatenent la connexió amb Europa...per Barcelona, clar. Els del PP, però, eleven a l’enèsima potència aquella manipulació barroera i s’encaboten en dotar a cada “capital” de trens d’alta velocitat...per portar a enlloc. Molt propi dels qui, desatenent les necessitats més elementals de la població –educació, sanitat, tercera edat, dependents...-, es dediquen a les obres faraòniques i a la subsegüent publicitat electoralista.

                   


I, mentrestant, el terrorisme yihadista no s’atura, ara contra la revista satírica francesa Charlie Hebdo. Lamentable i més que condemnable, però enmig dels rius de tinta dels media, de les declaracions institucionals –i de les opinions dels tertulians- es troben a faltar algunes reflexions, com ara:
1.     Si calia ridiculitzar les creences del món musulmà, sabent com les gasten els integristes.
2.     Si l’exercici de la llibertat d’expressió és incompatible amb una mínima prudència.
3.     Com és que quan el terrorisme d’Estat –el d’Israel sense anar més lluny- assassina milers de civils, el món civilitat i cristià no s’immuta? O
4.     En lloc de limitar-se a combatre, amb mitjans i recursos milionaris, només un tipus de terrorisme, no seria més encertat treballar de valent per portar la pau, la concòrdia i la justícia als països afectats per l’explotació i la colonització occidental?
Certament ens trobem enmig d’un tema candent i complicat, però justament per això, l’anàlisi no pot ser gens simplista i massa vegades manipulat, a favor d’interessos –polítics, econòmics i ideològics- no sempre presentables.
Encara com la classe jurídica local –el nou degà del col·legi d’advocats de València- trenca l’habitual posicionament conservador del seu gremi i denuncia que “per als polítics, la justícia no és un servei públic, sinó un mal necessari...” i no s’amaga de qualificar d’ “Atila” a l’ex Ruiz Gallardón, de qui diu que passà pel ministeri de Justícia com el cabdill dels bàrbars... Alguna cosa es mou, doncs.
Encara com.