25 de juny del 2014

Carta oberta UN PAPA AMB “ARRESTOS”



         
          Si l’anunci del Vaticà de la visita del Papa a Palestina, ja despertà un malestar més que notable en el govern israelià, l’abraçada amb Abas i el reconeixement que el Sant Pare li féu com a cap de l’ “Estat” palestí, ha desfermat totes les alarmes en Israel, que s’havia acostumat a la tebior –quan no complicitat descarada- de les instàncies internacionals, front a l’ocupació d’aquell territori.
          Francesc encara ha anat més lluny: ha pregat davant el mur –declarat il·legal per la Cort Internacional de Justícia de la Haya-, construït per Israel per aïllar els territoris ocupats; ha escoltat els relats dramàtics de les víctimes i ha rebut l’homenatge multitudinari de la població palestina –encara que molt minoritàriament cristiana-, tot i els impediments del govern de Tel Aviv a autoritzar-ne el desplaçament.
          Finalment, el Sant Pare ha visitat Jerusalem amb el ritual de costum i ara s’ha trobat amb els respectius caps d’estat, al Vaticà, instant-los a recercar la pau.
          Alguna cosa es mou i no només al si de la Cúria. Bergoglio ha resultat un Papa amb “arrestos”. I tant!


A cau d’orella (ssshhhttt...) 30 ANYS!




          De la Fira del llibre a Castelló!...
I per a un tal esdeveniment, els organitzadors decidiren recercar un “pregoner” adient, per glossar-lo amb la major solemnitat... La sort –i el compromís per a mi- fou que, uns dies abans, s’havia presentat el meu llibre –Ética para adolescentes- a la llibreria Babel, amb una notable assistència de públic i un ambient molt agradable. Pere Duch, administrador de l’establiment –i manifasser, pel què vaig saber desprès, del gremi de llibreters de Castelló- sembla que estava a l’aguait i, de resultes de l’acte a sa casa, proposà el meu nom a la comissió organitzadora de la Fira. Cosa que em comunicà, tot seguit i al mòbil, quan passàvem els dies de Pasqua a  Benicarló. No cal dir que em vaig sentir sorprès i afalagat, encara que mai no havia “predicat” cap pregó. Amb tot vaig acceptar, acordant amb Pere les línies de la meua intervenció, que ell seguia deixant a les meues mans.


          Arribà, doncs, el dia –l’endemà, precisament, de la presentació del llibre de Climent, “Antologia de textos”, a la Llotja del Cànem, seu de la UJI a la Ciutat i que m’omplí de satisfacció, no cal dir-ho, tal com es detecta en llegir la croniqueta que vaig confegir, també per al meu blog-. Així que la trobada “climentina” fou el pròleg de la inauguració de la Fira del llibre d’enguany a Castelló, en el seu trentè aniversari.
          L’obertura de la Fira –com tots els actes públics- tingué la “litúrgia” pròpia de la celebració i la comissió organitzadora –inclòs el “pregoner”-, des de la placeta de Santa Clara –seu de l’esdeveniment-, s’encaminà cap a l’Ajuntament a rebre a les autoritats municipals –alcalde i regidor de cultura i seguici-, amb els qui retornàrem a la Fira, a la carpa gegant que ocupava bona part de la plaça, on s’exposaven –per temàtiques, no per llibreries- els milers de novetats literàries del moment, amb una notable presència de públic. El cartell anunciador –que apareixia, així mateix, a la portada del programa- fou del tot suggeridor, doncs reproduïa un cervell a punt d’endollar-se a un llibre. Justament era tot un símbol i tot un repte, atès que expressava  a les clares la virtualitat –i la imprescindibilitat alhora- de la lectura com a font vital, doncs la cultura, el saber esdevenen l’aliment que sustenta la ment...En això que, a la tarima preparada a l’efecte, accedí la presidenta seguida de l’alcalde, de la directora general del llibre i de mi mateix, cedint-me tot seguir la paraula desprès de la presentació de l’acte i la salutació al públic i a les autoritats presents.


          I ja em tens allà davant de la concurrència, amb les notes que havia pres, damunt del faristol i front al micròfon, intentant atraure l’atenció del públic –que anava alhora recorrent el recinte i tafanejant les novetats-. Així anà la cosa... 

Trenta anys ja... I sembla ahir mateix que s’iniciava l’aventura d’exposar, al públic castellonenc, les novetats i els textos clàssics de tota la vida, per part dels esforçats llibreters del moment...Una aventura que reeixí gràcies a la fidelitat de lectors i lectores amatents que, per damunt de les dificultats de temps disponible i tot i els preus, mantenien viu el desig de saber i de gaudir amb la lectura de llibres. I gràcies al coratge d’editors i llibreters, autèntics promotors de la cultura al nostre país, on els ajuts institucionals sempre magres, ara es troben sota mínims o directament inexistents.
          I és que el llibre és com una finestra oberta al món...que dibuixa horitzons prenyats de sabers i de misteris que descobrir. I això des de les cartilles de lectura als textos universitaris, passant per les creacions literàries de gaudi i noves perspectives, tant en format de paper com –cada vegada més- digitalitzats o ubicats a la galàxia internauta...
          Fa trenta anys i abans...les llibreries del Castelló de la meua infantesa i joventut eren ben poques: la “Libreria Religiosa” del carrer Colón, enfront de les Carmelites, on adquiríem els catecismes de l’època, aquells tres graus que anàvem superant i memoritzant i on ens cridava l’atenció, als infants més curiosos, aquella contraportada interior on apareixia una aprovació o permís d’edició que signava el “Exmo y Rvdo Dr. Dn Manuel Moll i Salord, obispo de Tortosa”...Superat el moment del primer ensenyament rebut a les Carmelites i havent pres la primera comunió -als 7 anyets!-, alguns passàrem als escolapis i entràvem en un nou món cultural, científic i literari, mitjançant aquells textos E.P., que ens els facilitaven els mateixos pares escolapis, en un primer moment, i la llibreria “Ares, libros y discos”, del carrer d’ Enmig desprès. Més tard, de la “Ares”, la meua esposa em regalà el primer disc -que conservem encara-: aquell inoblidable “Un americano en París”. Passat algun temps i amb ocasió dels estudis de Magisteri –cursats aleshores a l’edifici del Ribalta- érem molts els qui freqüentàvem l’establiment “Hijos de Plàcido Gòmez” de la plaça del Rei, per abastir-nos de material de papereria. Especialment temptadores eren les ofertes -variadíssimes- de plomes estilogràfiques, entre les que l’estrela era la de la marca “parker” i qui s’ho podia permetre bé que en presumia. Dels llibres de text, però, ens abastien els germans “Ballester” –Don Benjamín i Don Emilio- i es donava el cas que, en estar a l’espera d’algun dels textos que cursàvem –Física i Química, Llengua, Matemàtiques, Pedagogia...- veies que se’ns presentaven, a l’hora de l’esbarjo, a les portes de la Normal, per notificar-nos que els libres havien arribat i ja podíem anar a buscar-los. Fins i tot, acabats els estudis i ja exercint de mestres, els “Ballester” es convertiren en els nostres “distribuïdors” –i “fiadors”, doncs ens servien el material escolar abans de rebre l’escola la subvenció corresponent del Ministeri-. També hi havia l’ “Armengot” del carrer d’ Enmig, amb la literatura d’actualitat i la clàssica de tota la vida, exposada a aquells aparadors de l’entrada. Encara, en una fornícula en forma circular, de la façana, solia exposar-se el “best-seller” del moment, per més que aquest anglicisme no s’havia posat de moda. I encara hi havia -de recent aparició- la “Faristol”, amb la incipient oferta de llibres en la nostra llengua...Fins a les llibreries d’ara mateix, com la “Babel”, on -de broma de broma- ja he presentat quatre llibres[1] “de la meua garbera”, com diria aquell escriptor de la terra...


       Clar que –també record de la meua joventut- hi havia aleshores les biblioteques públiques de Castelló: la “Provincial”, que dirigia aquell patriarca de les lletres castellonenques, que fou Dn. Lluís Revest i la “Municipal”, que administrava el meu professor d’Història, Dn. José Sànchez Adell i on hi passava sovint, buscant llibres de consulta per completar la informació dels de text o a la recerca d’exemplars monotemàtics o emblemàtics –com ara el “Llibre Verd”, encara que aquest últim es custodiava a l’arxiu municipal-.
          Tot llibres a la fi, presents a les escoles, instituts i a la Normal de l’època i a moltes cases en incipients biblioteques d’estudiants i de lectura, en aquelles col·leccions emblemàtiques, com les de la d’editorial “Molino”, l’enciclopèdia “Pulga” i iniciatives lloables com la campanya de TVE “apague y lea”, acompanyada de la publicació d’una col·lecció de butxaca memorable. I altres que anaren apareixent, sense oblidar les revistes infantils que feien el deler de la nostra infantesa i amb les que ens passàvem les “hores mortes”, llegint i legint –El “TBO”, “Pulgarcito”, “Jaimito”, “Roberto Alcázar y Pedrín”, “El Guerrero del antifaz”, “Purk, el hombre de piedra”, “Pantera negra” i d’altres-.
          Perquè la lectura ens transporta a un altre món... enmig del món, mitjançant el gaudi i el silenci atents al text... Uns de literatura clàssica, amb les sèries d’ “Austral” –Plató, Descartes, Vives, Ortega, Unamuno, Marías...- i altres de fantasia i aventura amb Julio Verne, Emilio Salgari, Oliver Twist... fins als autors actuals: Quico Mira, Terenci Moix, Isabel Allende, Martí Pol, Maruja Torres, la recentment guardonada amb el “Cervantes”, la mexicana d’origen polonès, Elena Poniatowska i l’última Premi Nobel Alice Munro i el  ja enyorat Garcia Màrquez –Gabo- i tants d’altres...


          I tot a la recerca de la complicitat autor-lectors, mitjançant el diàleg amb els personatges –amb algú dels quals arribes a identificar-te- i l’aventura compartida d’un fil argumental que et transporta... i que, de vegades, a u li agradaria imaginar-se diferent... I com diu la dita castellana “Tanto va el cántaro a la fuente...”, que arriba un moment que, de tant de llegir... es posa u a escriure –o almenys a intertar-ho-, relatant alguna cosa de collita pròpia... recordada, suggerida o opinada. O treballada i viscuda, quan es tracta d’algun tema de l’ofici propi –en el meu cas el món de l’educació, que encara m’apassiona-.
Així llegir i escriure pot esdevenir  la sístole i la diàstole del ritme creatiu de la paraula. Creativitat, a la que pot contribuir -notablement- la figura i l’estil metodològic del mestre, des de l’educació infantil –amb els llibres d’il·lustracions- fins a l’educació universitària –amb les edicions digitalitzades de recerca i documentació-. Així l’escola esdevé fàbrica de lectores i lectors, amants de la cultura i el bon saber i en el millor viure en pau, enmig d’un món més amable, civilitzat i democràtic. Al respecte d’aquell afavoriment lector, tinc el record dels pares escolapis que ens “prestaven” llibres de lectura i aventures, com a complement d’esbarjo –i també de formació- dels llibres de text que estudiàvem.
          No sense el concurs, però, de la família: pares i germans majors –i iaios i altres familiars- poden estimular, envers la lectura, als més menuts i no tan menuts. A casa han d’haver-hi llibres i “papers” que conviden a llegir...i a conversar sobre allò llegit.
Clar que el context social ha d’ajudar també i les autoritats han d’implicar-se del tot, en un projecte cultural i educatiu seriós, si de veritat creuen en una societat adulta i democràtica, com prediquen, passant dels “programes” als fets. Fets coherents i presentables, sempre a favor de la ciutadania, de la cultura i dels valors.
          Justament ara va bé dedicar-li un record –agraït- a la figura històrica i irrepetible del bisbe Climent, al lector impenitent que fou Josep Climent i Avinent, erudit, estudiós, il·lustrat...llegit, amb una de les millors biblioteques –“llibreria” es deia aleshores- del moment: a València, primer –com a catedràtic de Filosofia Tomista a l’Estudi General-, a Barcelona desprès –al seu Col·legi Episcopal i a la primera biblioteca pública de la Ciutat que fundà-. I a Castelló, finalment, amb la fundació d’aquella “libreria pública”, al Col·legi dels Òrfens –ben prop d’ací, al casalici del carrer del nom del bisbe-, per a gaudi i formació dels veïns... Perquè estava convençut –Climent- que els llibres i el saber eren –no ho són encara?- el millor antídot contra la ignorància i el malestar públic. Així proclamava allò de què “La millor garantía per a la felicitat dels pobles i el progrés de les nacions és l’educació de la seua joventut”. Educació indestriable del saber, contingut en els llibres –ara també digitals-, porta oberta a la ciència i a les humanitats i afavoridors de la convivència i els valors.
          Llarga vida al seu record i al seu exemple i llarga vida a la fira del llibre del meu Castelló...
          Per molts anys!
Continuà l’acte i la gent acudia a la carpa corporativa, passejant davant les extenses i atractives exposicions de novetats, com també a les institucionals –la de la UJI, la de l’Ajuntament de Castelló i la de la Diputació Provincial- fins a l’hora de tancar: les nou del vespre.


Encara hi hagué l’homenatge –en forma de sopar, a l’emblemàtic Casino Antic- als llibreters més veterans, al què ens convidaren –a Tere i a mi-: fou emotiu trobar-nos amb el d’Ares –“Libros y discos”- el sr. Domingo. O amb el dependent de Benjamín Ballester que ens atenia amablement com a estudiants, primer i com a mestres desprès. I amb el d’Armengot, Salvador Bellés, que féu un emotiu discurs. També parlaren –pel gremi de llibreters- Mauro –el net de “Plácido Gómez”- i Pere Duch, tancant l’acte i el sopar. Tot seguit a l’escala principal, per situar-nos convenientment, per a la foto de rigor... Qui m’ho havia de dir a mi, quan -als anys cinquanta- passejàvem els joves de Castelló, pel carrer d’ Enmig i la Porta del Sol i –des de fora- vèiem al senyoriu de la Ciutat, acomodat a les butaques del Casino...? Doncs, allà mateix, érem nosaltres aquella nit de la inauguració de la Fira del Llibre. Encara no m’ho crec.




[1] “Els adolescents i el repte de la logse”, “Rodant, rodant”, “Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes” i “Ética para adolescentes”.