JOSEP CLIMENT-3-esdeveniments



 Que el pensament -i l'obra- de Josep Climent conserven tota la seua vigència i actualitat, sembla evident, com es palesa al text del capítol final del llibre "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració" i que es transcriu tot seguit.






Pervivència dels plantejaments climentins.

    Al capítol introductori del llibre —Justificació—, apuntàvem que podríem restar sorpresos en comprovar que, malgrat el temps transcorregut, moltes de les aportacions de Climent conserven tota l’actualitat i resulten d’interès, per a amples sectors de la societat i els seus responsables polítics i ideològics. Especialment glossarem les aportacions al món de l’educació. Vegem-ho:
   Aquella frase tan volguda de Climent, quan desitjava i defensava que “los minyons sian racionals i virtuosos”[1], esdevé el resum del què Dante Morando defineix com a ideal  educatiu del moment: “...del hombre que ha reconquistado el sentido de la completa dignidad personal, que se reafirma como pensamiento y voluntad autónoma, que se muestra celoso de las propias convicciones racionales, como de la propia indiviluadidad libremente operante, que todo lo pone en discusión, porque de todo quiere darse cuenta críticament, con un dinamismo intelectual antes desconocido, no se revela como ideal anticristiano...”[2] En definitiva, en aquesta llarga cita, resta palesa la idea permanent, defensada pel nostre il·lustrat, en fer compatible raó i fe, i que ell exemplificava amb una equilibrada harmonia. No debades, estudis reconeguts de la figura de Climent s’intitulen emprant aquells conceptes[3].
   Altrament hi havia la idea, defensada reiteradament també per Climent, en relació a l’assoliment de la felicitat[4] com a aspiració legítima del moment: “...la necesidad de procurarse tambièn una existencia más cómoda materiamente, más rica espiritualmente y, en conjunto, más agradable y sana”[5] Si a això afegim, la defensa que féu Climent de la universalització de l’educació elemental, com a dret inalienable de cada individu i obligació dels poders públics[6], així com la preparació escolar i professional per a l’exercici de qualsevol ofici[7] i, finalment, l’excel·lència dels estudis superiors[8] i el suport i l’orientació adients als estudiants[9], obtindrem una panoràmica prou ajustada del seu pensament pedagògic i com resulta, encara, de vigent. Justament ve bé, ara, recollir la frase que transcriu Rivière en el pròleg a les actes del Simposium Internacional sobre Educación e Ilustración, tot citant Guerrero, quan diu “...todavía no hemos hecho plenamente efectivos los derechos que, en materia de educación, reconocieron a todos los hombres, algunos pensadores del XVIII”[10]...com ara Climent, afegim nosaltres.



   —Diderot, inspirador i director de l’Encyclopèdie. (Font: Gran Enciclopèdia Catalana)—


   Efectivament, que quasi mig segle abans que els “cervells” de la Revolució francesa, inspirats en Diderot[11] i la resta d’“enciclopedistes”, proclamaren que tothom tenia dret a accedir a l’educació, si més no primària; ja ho havia fet —i practicat— Climent. I quasi dos-cents anys abans que fóra recollit, aquell dret, a la Declaració Universal dels Drets Humans, el nostre il·lustrat ja ho posava a la pràctica[12].



                           —L’Encyclopèdie...portada. (Font: Vikipèdia)—


   Per això, encara que Climent, com diu Formentín, “...no escribió ninguna obra de carácter estrictament pedagógico...”[13] , el cert és que se significà de forma molt compromesa a favor de l’educació universal. I així “...sus Cartas y Pastorales bastan para acreditarle como prestigioso ilustrado, que se tomó muy en serio los problemas educativos de su época”[14]. Nosaltres afegim que no només les seues “Cartes” i “Pastorals”, sinó tot el seu pensament i les seues accions, estigueren orientades a una intencionalitat educativa i com hem anat desgranant al llarg del text, i que constitueixen una mena d’idees-clau envers l’educació de l’ideari de Climent: la seua defensa de la universalització i gratuïtat de l’ensenyament bàsic o elemental; o la seua aposta a favor d’aconseguir la felicitat del subjecte i el benestar i pau socials, mitjançant l’educació; o la consideració de l’ensenyament —i la subsegüent preparació professional— com una eina imprescindible, per a la supervivència de les persones i dels pobles; o l’exigència de desenvolupar les facultats o talents —capacitats intel·lectuals i morals— de cadascú; o —en el pensament d’un bisbe— la finalitat última de l’ensenyança —de la doctrina cristiana i primeres lletres— en assolir la salvació eterna...Els seus plantejaments, però, no es quedaren en això. Sovint donà exemple —de paraula i d’obra— i les referències, al llarg de la nostra monografia, han estat nombroses.
   Recordem, però, algunes intervencions exemplificants més significatives[15]:

1. Com quan insistia en corregir i reformar allò que considerava millorable i empenyia a arribar a les fonts i a la raó última de les coses.
2. O quan qualificava de forassenyat i imprudent, capficar-se en defensar una idea, només amb l’argument del prestigi de l’autor i considerava fins i tot molt just, dissentir-ne, sempre que el tal dissentiment es trobara fonamentat en raó.
3. O quan recomanava practicar el lliure pensament, sense renunciar ni negar els efectes de la gràcia divina.
4. O quan defensava l’ús del català, en l’ensenyament de les primeres lletres i de la doctrina cristiana, i apostava per un estil familiar docent per transmetre aquells coneixements.
5. O quan, fent gala de la seua modèstia intel·lectual, deixa als estudiosos i experts que investiguen i publiquen, sense interferències, que prou lamentà per a ell mateix, en la censura que li imposà l’absolutisme borbònic, arran del dictamen dels fiscals, en examinar els seus escrits.
6. O quan es planyia del xovinisme o patrioterisme d’alguns, que menyspreen tot allò que ve de fora.
7. O quan defensava l’eficàcia de les conductes exemplars, front a les simples paraules.
   Heus ací els criteris que exposava Climent i els proposava com a pautes, als estudiants de teologia, als que adreçà aquella carta que hem citat en un altre lloc[16]. O quan, tot i la limitació del pensament pedagògic de la Il·lustració envers la dona, no s’està d’ocupar-se’n del tema, quan recomanava a les religioses del Convent de Ntra. Sra. dels Àngels de Barcelona[17] que, en cap cas, consideraren que l’ocupació, el treball, l’activitat, com a situacions alienes a les dones en general i a les religioses en particular. O quan fomentava l’afecció a la lectura i defensava —en la vida conventual— l’equilibri entre l’activitat física i la intel·lectual. A més d’haver mantingut una llarga i interessantíssima correspondència, amb la dona més liberal i instruïda del moment, la comtessa de Montijo[18]. I tot això amb naturalitat, però amb coratge, amb la veritat sempre per davant. Climent manifestà —i ho explicità en les seues plàtiques i sermons— un contundent rebuig per la simulació i la mentida i una defensa aferrissada de la veritat[19].
   Finalment, ens interessa dedicar alguna atenció als paràmetres que orienten i sustenten l’educació actual, tot mirant de trobar alguna sintonia amb el pensament i la pràctica de Climent, que ja hem analitzat al llarg d’aquesta monografia. En primer lloc i al nostre context, convé recordar que la Constitució espanyola[20] de 1978, consagra així mateix el dret a l’educació i explicita la responsabilitat de les instàncies públiques —arts. 1.1, 1.18, 1.30 i 149—, per materialitzar-lo i les successives lleis orgàniques derivades del text constitucional, han anat conformant el sistema educatiu actual, des d’aquells paràmetres universalitzadors de l’educació. Així, la LOGSE[21]Ley de Ordenación General del Sistema Educativo, de 3.10.90— no s’està d’esmentar que: “...a lo largo de la Historia, las distintas sociedades se han preocupado por su actividad educativa, sabedoras de que en ella estaban prefigurando su futuro...” I, en referir-se a l’educació “...como un derecho social básico...”, afegeix que “...su extensión a todos los ciudadanos es una de las conquistas de más hondo calado de las sociedades modernas...”[22]
   També la LOCE[23]Ley Orgánica de Calidad de la Educación, de 24.12.02—  reivindica “los valores humanistas propios de nuestra tradición cultural europea...”[24] I considera l’educació com un “...instrumento imprescindible para un mejor ejercicio de la libertad individual, para la realización personal, para el logro de cotas más elevadas de progreso social y económico y para conciliar, en fin, el bienestar individual i el bienestar social...”[25] I encara situa com a holding de tot això “...la extensión y universalización de la educación básica...”[26]
   Així mateix la LOE[27] —Ley Orgánica de Educación de 03.03.2006— glossa l’excel·lència de l’educació, en referir-se que “...de ella dependen tanto el bienestar individual, como el col·lectivo...”[28] i afirma, amb rotunditat que “una buena educación es la mayor riqueza y el principal recurso de un país y de sus ciudadanos...” I encara recorda “...el interés histórico por la educación...” i esmenta “...la exigencia de hacer efectivo el derecho de todos los ciudadanos a la educación...” especialment “...la universalización de la enseñanza primaria...”[29]
   Aquestes referències a la legislació actual, resulten suficients, per adonar-nos que el pensament de Climent, la seua actitud —i la pràctica subsegüent— envers l’alt valor de l’educació de les persones i dels pobles, foren clarividents i premonitoris.


                      la Constitució Espanyola. (Font: Google)—

Així de “modern”, doncs, fou Climent que, més de dos-cents anys abans, ja havia defensat —bé que en altres paraules— aquells mateixos postulats. Per tant, salvant les distàncies de temps i lloc i sense oblidar els recursos que avui es poden posar a l’abast de l’educació i de la investigació del fet educatiu, ens atrevim a afirmar que, en allò fonamental —desenvolupament integral de la persona humana, el pensament i la pràctica climentines mantenen la seua vigència. Vegem-ho amb una certa sistemàtica:
Qualsevol polític de l’educació defensaria, com a pas previ a les intervencions pedagògiques una vegada formulades, la necessitat de comptar amb unes infrastructures —edificis, materials, tecnologia...— suficients i còmodes... I no caldrà insistir com Climent se n’ocupà i molt, d’això. I de la planificació de les necessitats, doncs cal situar els centres i els recursos on realment fan falta i poden donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Climent ja ho feia això: escoles on calien i, en el cas de les ciutats, repartides pels ravals, com les ubicades als deu convents de Barcelona i sense oblidar les localitats petites i rurals. També esdevé preocupació actual la formació del professorat, la necessitat de comptar amb bons mestres: vocacionats, preparats, experts, ben considerats econòmicament... Recordem  com de tot això se n’ocupà Climent i es dolgué quan la preparació no era del tot l’adequada, ni els sous eren dignes i hagué de completar-los a les seues costes. És veritat que es recolzà, preferentment, en els mestres religiosos o clergues —que, d’altra banda, els tenia més a l’abast—, però no deixà de comptar amb mestres laics, especialment per a les escoles d’ensenyament secundari o de Gramàtica.
I la renovació dels plans d’estudi, que Climent abordà en el seu context i en allò que estava al seu abast, establint un nou i extens pla d’estudis al seu seminari, tot just arribat a Barcelona —el 1766—, que en aquella època era, tancada la Universitat per Felip V, el centre intel·lectual més prestigiós de la ciutat comtal i de tota Catalunya. I encara se n’ocupà  —com sabem— retirat a Castelló, per redreçar el método dels mestres de les Aules, a petició de l’ajuntament de la Vila.
També avui ens preocupa la corresponsabilitat familiar i es promulguen normes per fomentar la participació de pares i mares i la seua incorporació als òrgans de govern —consells escolars etc.—. Climent publicava pastorals i edictes i els feia llegir per les parròquies instant els pares i mares a procurar l’educació dels seus fills amb arguments fàcilment entendibles i fins i tot comminatoris. Ja hem vist com el nostre bisbe considerava imprescindible i insubstituïble, el paper de la família.
Finalment —i principalment— hi ha el subjecte de l’educació que és l’infant, el jove —i també la persona adulta— al que inexcusablement es déu el sistema —autoritats, docents, tècnics ...— i al servei del qual cal posar tots els mitjans i recursos. Més encara, cal conèixer bé aquell subjecte —psicologia evolutiva— i cal saber instruir-lo adequadament —psicologia de l’aprenentatge—, tot acceptant les diferències de capacitat, de maduresa, d’història escolar...—atenció a la diversitat—, amén d’enfocar el procés educatiu com un esdevenidor o continuum que comença, però no s’acaba o, si més no, demana una continuïtat en els estudis post-obligatoris i en la formació continuada. Doncs bé, sense tanta nomenclatura Climent ho abordà això mateix: recordem, primer que res, com se n’ocupava dels infants, fins i tot personalment, de la seua supervivència material i de la seua educació. I com foren el centre de la seua preocupació permanent. I bé que sabia de l’existència de facultats i talents diversos i a cadascú intentava arribar, en les seues visites a les escoles, suggerint als mestres com havien d’esperonar a tots. I com calia promocionar i encoratjar els que mostraven disposició a seguir estudiant i com calia “equipar” amb una preparació adient —“pràctiques” incloses— per a l’exercici de qualsevol professió o ofici.
En resum, a la pedagogia “climentina”, se li escauria el títol del llibre de Feixas i al.: Vers una pedagogia amb rostre[30] que, des de la percepció de Climent, encara caldria afegir “humà”. Perquè el nostre personatge, tal com defensen els autors que cal fer en la intervenció educativa, s’apropava a les persones —especialment als infants i joves—,  tot descobrint “un nou camí... una sendera que no destrueixi el seu misteri, la seva profunditat, que respecti la seva alteritat i transcendència”[31]. I, ara sí, els mateixos autors ho afegeixen: “humà” quan ens recorden que “una pedagogia amb rostre humà necessita, abans de res, pedagogs amb rostre humà...”[32], com ho demostrà, a abastament, el canonge magistral, de València estant, a Barcelona quan fou bisbe i a Castelló, sempre: la seua opció transcendent mai no amagà la gran humanitat que vessà en tots els moments de la seua vida, especialment envers els més necessitats d’ajut material i espiritual. I ho féu amb modèstia, però també amb coratge i amb un fil d’esperança i un grau més que notable d’entusiasme.
Com, si no, s’entén la seua trajectòria vital orientada a ajudar els altres a ser ells mateixos i a restar “útils a l’església i a l’estat”? Com, si no, es pot valorar la seua fixació, perquè els infants i joves —xics i xiques— arribaren a ser “racionals i virtuosos” i això mitjançant una bona instrucció? I òbviament els estudiants de teologia i futurs eclesiàstics, als que dedicà una cura especial. Els adults també, però, foren objecte de la seua preocupació educativa. Com, si no s’entén la fundació d’aquella Libreria pública que deixà enllestida al seu testament, per a ús i gaudi dels seus conciutadans?
I és que els llibres foren una altra de les preocupacions de la pedagogia de Climent, que recull Bonet i Baltà en referir-se al catecisme Sentencias tretas de la Sagrada Escritura (1769) “...que respon a una necessitat formativa, quan el bisbe Climent va crear les deu escoles gratuïtes a Barcelona i, també, al repartiment de textos que prodigava, quan en les visites pastorals s’interessava pel progrés de l’alumnat. Consta que, abans de compondre’l, havia cercat orientacions i material pedagògic de les petites écoles jansenistes de França...”[33] En opinió de Bonet, l’estructura és semblant a la que adoptarien, més tard, les Maximes de l’Ancien et le Nouveau Testament... editat a París en 1828 i del que és autor “... el pedagog jansenista Rollin”[34]. Aquell peculiar catecisme, dedicat als infants de les deu escoles gratuïtes de Barcelona, estava format per 197 sentències escripturístiques aplicades a la formació religiosa i moral fàcilment assimilables memorísticament pels infants i té la data d’edició de 1769 . “No existeix en la bibliografia catequística de l’època —explica Bonet i Baltà— cap text semblant”[35]. I afegeix que, en tot cas, podria comparar-se amb “...els catecismes que servien de text...” a les petites escoles de Port-Royal, de les quals “...era simpatitzant el bisbe Climent i n’havia copiat alguna de les tècniques escolars”[36].
   Aquesta sol·licitud per posar bons llibres a l’abast dels escolars, es palesava contínuament quan el bisbe s’adreçava al canonge d’Auxerre i li confiava que —segons el seu pensament— l’aprenentatge de la lectura, calia fer-lo amb textos adients i demanava a Clément li’n trametera alguns dels gastats a Port-Royal. O quan recomanava textos als estudiants de teologia i recordava la seua joventut lectora. O quan aconsellava i facilitava llibres a Amat i proposava el seu nomenant com a bibliotecari de la nova biblioteca episcopal i pública de Barcelona. O quan el mateix Climent obsequiava llibres als alumnes de les escoles que visitava, en funció de les seues capacitats i coneixements. Altrament, Salvador Puig —en el pròleg de la Gramática, que coneixem— arribà a recomanar les pastorals i escrits de Climent, com  a llibres de lectura dels alumnes del Col·legi Episcopal. Ho faria, en part, per congraciar-se amb el seu bisbe? Pot ser. Però el cert és que els escrits —cartes incloses— de Climent destacaven pel seu rigor, construcció sintàctica, força conceptual i, fins i tot, estètica literària. I encara ara, ens corprenen.



    —Perspectiva  de l’antic Col·legi episcopal de Barcelona, restaurat. (Font: l’autor)—


Aleshores s’entén molt bé, manllevant les paraules dels autors citats —Feixas i al.—, que Climent fou d’aquells “..que tenen el coratge de ser testimonis d’això que, per a un nombre molt important dels nostres coetanis és, senzillament, una bogeria i quasi una irresponsabilitat: que hi ha un futur per a l’ésser humà...”[37] Climent hi creia fermament en el futur i en un futur millorable, mitjançant l’educació  dels infants. I en bona mesura, tot i el seu pragmatisme i les acurades previsions que feia per assegurar la subsistència i continuïtat dels seus projectes, a Climent es podria aplicar justament el que els autors citats posen en boca d’Ernst Bloch: “tota autèntica realitat es troba precedida d’un somni”[38]. Climent fou un somniador, sens dubte. I pel que veiem al nostre entorn, aquells somnis encara no s’han fet del tot realitat, perquè recordant la frase de Rivière esmentada més amunt “...todavía no hemos hecho plenamente efectivos los derechos que, en materia de educación, reconocieron a todos los hombres, algunos pensadores del XVIII”... Climent, entre ells[39]. Heus ací com és encara de vigent —i imitable— la pedagogia climentina.




                              —Signatura autògrafa de Climent. (Font: A.M.C.)—


----------------



[1] Recordem el decret d’erecció de les deu escoles gratuïtes a Barcelona quan, en exhortar als pares perquè envien els seus fills a l’escola, Climent els argumenta el motiu: “...que sian racionals y virtuosos...” Frase que sovinteja entre les expressions de Climent, recollides en la present monografia.

[2] MORANDO (1961): Ib., 142.

[3] Vid.: PASCUAL (1972): Ib. i al títol de la seua investigació, quan escriu de Climent “Un católico il·lustrado”-. O en SMIDT, A. J. (2002) que analitza: “Piedad e ilustración en relación armónica. Josep Climent i Avinent...”

[4] Vegeu l’epígraf 6.1.3. Llibertat i felicitat.

[5] MORANDO (1961): Ib.

[6] Només cal recordar, ara, les paraules de Salvador Puig —esmentades anteriorment—, en referir-se a la preocupació de Climent, envers l’educació de la infantesa: “Así quisiera V.S.I. que todos los niños, ricos y pobres, freqüentaran en sus primeros años, las Escuelas...” PUIG (1770): Ib., pròleg, 5. A.M.C.: Papers de Climent.

[7] Vegeu, si no, com ho argumenta als pares, en l’edicte publicat amb ocasió de la creació d’escoles a Barcelona —analitzat amb anterioritat—, per instar-los a què porten els seus fill a estudi: “...Si saben llegir i escriurer, podran acomodarse millor en qualsevol ofici...”. —Edicte..., 7

[8] Ell mateix ho expressava, en adreçar-se el 22 de març de 1766, en carta al ministre de Gracia y Justicia, aleshores Manuel de Roda, per argumentar la seua renúncia a la mitra de Barcelona: “No obstante la cortedad de mis talentos y facultades, procuro con algún fruto fomentar la aplicación de muchos estudiantes de esta Universidad...” Climent a  Manuel  de  Roda. València, 22-III-1766. Citat per TORT (1978): Ib., 24.
 La referència a la Universitat —com a centre d’educació superior— és constant en Climent i ho fa en termes elogiosos i de reconeixement: així en el text del sermó que, per la festa del 29 de juny de 1755, celebrà València en memòria de la canonització de Sant Vicent Ferrer i que predicà Climent, llegim: “...No tendréis a mal, Señores, que me haya aprovechado de esta ocasión para manifestar públicamente mi gratitud y veneración a la Universidad que, como buena madre, me ha educado, reconociendo deber a su enseñanza lo poco que sé y el deseo que tengo de saber...” CLIMENT (1761): Sermón que en la fiesta... Ib.

[9] Aquesta acció tutorial i orientadora de Climent la reconeixia també, molts anys més tard, Fèlix Amat, quan escrivia: “...los estudiantes pobres, de aplicación y talento, hallaban en el Sr. Climent un padre liberal y un prudente director...”, segons escriu Amat. CORTS (1992): Ib.

[10] RIVIÈRE (1988): Ib., pròleg.

[11] Denis Diderot (1713-1784) fou inspirador i director de l’Enciclopèdia i, en l’aspecte pedagògic, defensava les idees més avançades fonamentades en el realisme i la democràcia. Les ciències eren, per a ell, base de la instrucció i defensava un sistema educatiu públic i a càrrec de l’Estat “...que dé a todos la oportunitat de avanzar en los estudios, de acuerdo con sus mèritos y capacidades...” .ABBAGNANO (1974): Ib., 376-377. Com es veu i fora de la vessant religiosa, en la que Climent i Diderot no coincidien, òbviament, les idees d’un i un altre il·lustrat no diferien substancialment.

[12] La Declaració dels Drets Humans de 10 de desembre de 1948, proclamada solemnement per l’ONU, inclou l’article 26 on s’estableix que “Tota persona té dret a l’educació...” i parla de “gratuïtat” i “obligatorietat”, en el grau elemental, de la generalització de la “instrucció tècnica i professional”, així com de la igualtat d’oportunitats en accedir als “estudis superiors”. Així mateix explica els fins de l’educació i la participació dels pares. Gran Enciclopèdia Catalana, tom 8è. Barcelona, 1988, 483. Cal observar com fou de premonitòria l’actitud i la pràctica de Climent, en la defensa de la universalització del dret a l’educació primària i el recolzament per a accedir a l’educació secundària i superior, així com la introducció de la formació per a l’aprenentatge d’un ofici o ocupació. Així com la gratuïtat de l’educació elemental i com recorda als pares l’obligació de portar el seus fills i filles a “estudi”.
      Més encara, en la introducció a la Declaració dels Drets Humans es fa esment específic de conceptes com “llibertad”, “justicia” i “pau”  i els lliga al reconeixement de la dignitat de la persona. I esmenta la “barbàrie” com un ultratge a la consciència de la humanitat. Principis i pràctiques que Climent havia defensat, en tota ocasió i, a l’igual que la Declaració dels Drets Humans —que promou aquells valors, mitjançant l’educació—,  el nostre il·lustrat fonamentava en l’educació, l’assoliment d’aquells principis i d’aquelles pràctiques.

[13] FORMENTÍN (1975): Ib., 355.

[14] FORMENTÍN (1975): Ib.

[15] Aquestes reflexions, foren glosades en la ponència: “Dimensió pedagògica i filantròpica de Climent”, per al curs monogràfic de la UJI  Climent i el seu temps.

[16] Hem fet esment, en diverses ocasions, de la carta adreçada als estudiants i professors de teologia, amb motiu de les Conferencias o Academias, organitzades per a la seua formació: Carta del Ilmo. Joseph Climent a los presidentes y estudian­tes...Ib.  13 i 14. A.M.C.: Papers de Climent.
[17] Així s’adreçava Climent, a la priora i monges del Convent de Ntra. dels Àngels, arran de la visita que els féu:  “...Pero restan muchas horas y estas deveis emplearlas en el trabajo. No permita Dios que haya, entre vosotras, alguna que piense y diga que el trabajo es ageno de mugeres de calidad y propio de las mas ordinarias...” (18-19) I encara afegia: “...Y mientras que unas trabajan, otra deve leer con pausa alguno de los mismos libros que se leen en el Refetorio, para que con el egercicio del cuerpo se junte el del espíritu, los quales no son incompatibles; antes al contrario, mutuamente se ayudan...” (20-21). En Mandatos que el Ilmo. y Rmo. Sr. Don Josef Climent, Obispo de Barcelona, impuso a la Priora y religiosas del Convento de Ntra. Sra. de los Angeles de esta ciudad...Barcelona, 1774. B. Pla. A.M.C.: Papers de Climent.

[18] La comtessa de Montijo, Maria Francisca de Sales Portocarrero, ocupa un primeríssim lloc, en la vida de relació epistolar de Climent i des de la seua coneixença a Barcelona, com hem al·ludit en diverses ocasions.

[19] Així llegim: “...Es muy malo mentir y engañar, en especial con lisonjas...es preciso decir la verdad...” :Sermó LVI, Dominica V de Cuaresma, 113.
 “...La mentira es abominable en su origen, en sí misma y en sus efectos...” : Sermó LIX, 171.
 “...Todos estamos obligados a decir la verdad...”:  Sermó LXI, 204.
(Sermones del Ilmo. Sr. Don Josef Climent...se dan à la luz como las Pláticas dominicales, de cuenta y a beneficio del Colegio ó Casa de Huérfanos de Castellón de la Plana, fundado por S.S.I. Barcelona, Tecla Pla, 1815 (Toms I, II i III) A.M.C. Papers de Climent.

[20] Constitución Española de 27.12.1978 (B.O.E. de 29.12.1979)

[21] Ley Orgánica 1/1990 de Ordenación General del Sistema Educativo, de 3.10.90 (B.O.E. de 04.09.90)

[22] LOGSE: preàmbul.

[23] Ley Orgánica 10/2002 de Calidad de la Educación, de 23.12.02 (B.O.E. 24.12.02).

[24] LOCE: preàmbul.

[25] LOCE: preàmbul.

[26] Ib.

[27] Ley Orgánica 2/2006 de Educación, de 03.03.06 (B.O.E. 04.05.06)

[28] LOE: preàmbul.

[29] Ib.

[30] FEIXAS, V., MARÍN, X., MÈLICH, J.C., TORRALBA, F. (1998): Vers una pedagogia amb rostre. Barcelona. Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’Or.

[31] FEIXAS i al. (1998): Ib., 7.

[32] Ib., 116.

[33] BONET I BALTÀ (1984): Ib., 408.

[34] Ib., 409.

[35] Ib., 94.

[36] Ib.

[37] FEIXAS i al. (1998): Ib., 115.

[38] Ib., 7.

[39] RIVIÈRE (1988): Ib., pròleg.



-------------------



Tot seguit referirem alguns esdeveniments, que palesen la vigència de la figura de Climent, encara ara. O ara més que mai:




UN IL·LUSTRAT VALENCIÀ: JOSEP CLIMENT I AVINENT. TESI DOCTORAL.

     

La participació en un tribunal de doctorat, de què m’han fet l’honor de ser-ne membre ha estat un esdeveniment significat, tant per al doctorant -Camil Vàzquez i Artès- com per a mi mateix: efectivament, desprès d’algunes tesis de llicenciatura –Rosa Mª Pasqual, Beatriu Segarra i la meua de Pedagogia-, dedicades a la personalitat històrica i humana de l’ “il·lustrat” valencià i europeu, Josep Climent i Avinent, s’ha defensat la primera tesi doctoral envers la figura del personatge, a càrrec del jove estudiós  ja Dr. Vàzquez –“magistralment” dirigit pel Dr. Mestre, catedràtic emèrit de la UVEG-  sobre el qual fa temps que hi treballa: primer fou una anàlisi exhaustiva de les “Plàticas”, és a dir de les prèdiques de Climent mentre fou prior de la col·legiata de Sant Bartomeu a València –de la què únicament es conserva la torre campanar, front al palau de la Generalitat, a la plaça de Manises- i, ara, amb un estudi completíssim dels anys de catedràtic de filosofia de la universitat valenciana, més la referència obligada a les dimensions social, cultural, educativa i política del nostre bisbe, una tesi que ha merescut la qualificació d’excel·lent cum laude.


Climent ha estat un dels referents intel·lectuals de la meua vida, des que vaig abordar l’estudi de la seua vessant educativa: fou alumne avantatjat de les aules de primeres lletres i de gramàtica i llatinitat a Castelló, mestre d’arts, llicenciat i doctor per la universitat valentina de principis del segle XVIII, catedràtic i mecenes d’aquella casa, fundador de la càtedra “De Locis”...i “ocupant” –per tant i merescudament- d’un lloc, a les parets del paranimf, amb el seu retrat de l’il·lustre pintor Vergara. Passa, però, que per allò de “primum vivere, deinde filosofare” vaig haver d’aparcar la meua “devoció” a Climent, per dedicar-me primer a opositar a places d’Inspecció i, desprès, a exercir-hi durant 33 anys, compatibilitzant els últims,amb la condició de professor associat de la UVEG. Tan bon punt, però, em vaig jubilar em posí a recuperar aquella figura emblemàtica, “rescatant” la meua tesina, revisant-ne i actualitzant el seu contingut, que derivà en un nou treball o reescritura biogràfica –“El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”-, promovent la celebració del III centenari (1706- 2006) del naixement de Climent a Castelló, a les universitats de València –UVEG-, de Barcelona –UB i Facultat de Teologia- i de Castelló -UJI-. Per cert la “Jaume Primer” prepara la publicació dels materials –conferències, ponències i comunicacions- generats en els actes acadèmics i culturals d’aquella commemoració. I, així mateix, el Consell Valencià de Cultura –CVC- ha promogut l’edició d’una “Antologia de textos” de tan il·lustre personatge. 




I tornant a la tesi defensada –i com no podia ser d’una altra manera, en un subjecte de tan complexa personalitat-, a la magnífica exposició-resum de les més de tres-centes pàgines del treball, s’han afegit les valoracions dels components del tribunal i del propi director de la tesi, el Dr. Mestre –segurament el més qualificat especialista en il·lustració a Espanya i dels millors a Europa-. Així, el professor Pérez –secretari del tribunal- ha fet una magnífica glossa de l’època i posat de relleu la complexitat de les corrents ideològiques del moment –jansenisme, regalisme, probabilisme, tomisme...- Jo mateix he advocat per focalitzar la figura de Climent des d’una perspectiva integradora, doncs no ens trobem davant d’un bisbe a l’ús, sinó d’un personatge públic, de relleu social, econòmic, cultural, educatiu i, fins i tot polític singular i prestigiat. El Dr. Mas ha analitzat les contradiccions d’una personalitat tan complexa i assetjada des de tants fronts –especialment Roma i Madrid- i les funestes conseqüències que se’n derivaren, per l’animadversió de Campomanes i que culminaren en la dimissió del seu càrrec de bisbe de Barcelona. Per la seua part la Dra. Corona matisà alguns dels plantejaments del doctorant i suggerí nous enfocaments, a l’hora d’analitzar les obres socials i educatives de Climent. Finalment, el president Dr. Giménez, féu un recull integrador dels diferents enfocaments del tema i es detingué, especialment, en la referència a una de les intervencions emblemàtiques –i premonitòries del bisbe, en construir la primera necròpolis extramurs –a l’actual Poble Nou-, la benedicció de la qual s’escaigué en ambient de dimissió, amb el buit de les autoritats municipals i borbòniques...i amb una prèdica en català, emocionada i valenta. 



Encara el director de la tesi, el Dr. Mestre, advertia que a personalitats tan riques i polivalents –ara Climent, però abans Mayans i tots els “il·lustrats” i, en general, intel·lectuals de tots els temps- cal atansar-se amb modèstia i sempre amb el benefici del dubte i la recerca permanent, perquè res sembla definitiu ni inamovible en tan complexos personatges. Així acomiadàvem Climent, en l’episodi acadèmic de referència, deixant obertes les portes de la continuïtat en la recerca de noves “aristes”, en una personalitat “polièdrica” com la de Climent i en una època tan emblemàtica com la Il·lustració.






Especialment, però, la vigència del pensament -i l'obra- de Climent es manifesta en el seguit de publicacions que s'han generat arran de la celebració del III centenari del seu naixement (1706-2006). Tot seguit va la crònica de la publicació -i presentació- de les "actes", en forma de llibre, de les aportacions dels estudiosos a la figura del nostre personatge, en aquella celebració. 


A PROPÒSIT DEL LLIBRE SOBRE EL BISBE CLIMENT.



En el context de la fira del llibre de Castelló, s’esdevingué la presentació del llibre del III centenari del bisbe Climent i l’acte s’inicià amb una salutació al públic assistent, al magnífic Rector de la UJI, a l’il·lustre President del Consell Social de la Universitat de Castelló, al President de l’associació “Josep Climent” i associats, als components de la comissió organitzadora, als coautors, amics i familiars...molt especialment al de més edat dels presents –mon pare- que als seu 98 anys no es volgué perdre l’ocasió...
En els minuts previs, per la megafonia, s’anunciava l’inici immediat de l’acte i una vegada començat i aixoplugats a la “carpa” bastida a l’efecte, amb els plafons al·lusius a Climent i al llibre, he tingut la satisfacció d’adreçar-me al públic, com a promotor que vaig ser dels actes del III centenari i membre de la comissió organitzadora, referint-me a la publicació que es presentava i que recull les conferències, ponències, comunicacions...que es treballaren en aquells dies i a alguna altra aportació que completa el seu contingut. Així, professors i investigadors de les tres universitats -de la de Castelló, de la de València, de la de Barcelona i de la facultat de Teologia de Catalunya- abasten Climent des de diversos angles i perspectives. La nomenada del bisbe Climent, però, ha traspassat l’oceà i el llibre recull una col·laboració de la Dra. Andrea J. Smidt, de la Universitat d’Ohio i actualment professora del Geneva College, a Pensyilvania -EE UU-, que visità Barcelona per investigar el període episcopal i il·lustrat de Climent.
Tot i l’extensa panoràmica i amples perspectives del volum, però, encara no s’esgota la “polièdrica personalitat de Climent, doncs resten projectes immediats a l’entorn de la seua vida i obra. Com ara:
-Una nova monografia biogràfica, en el context del moviment il·lustrat.
-L’antologia de textos crítica i comentada.
-L’epistolari de Climent.

Fem vots, des d’ara i ací, perquè puguen reeixir.



Qui fou, però, Josep Climent i Avinent, que concità i concita tantes expectatives? Fóra pretensiós presentar als castellonencs, una persona tan propera i tant estimada
-per la seua bondat,
-el seu saber,
-el seu compromís amb els més pobres,
-la seua preocupació social, cultural i educativa,
-el seu relleu històric com a il·lustrat…

Ho farem mitjançant el “recorregut” imaginat d’un breu itinerari històric als llocs que encara n’hi parlen:

-A quatre passes d’ací mateix hi ha el carrer bisbe Climent i la Casa dels Òrfens i he de confessar que en la llunyana història de la meua infantesa dels anys quaranta, a Castelló, les vivències personals es confonen amb els relats de la meua estimada iaia Antònia. Siga com siga el record és del tot precís i la visió diàfana: uns “coterets” amb una espelma a la mà, acompanyaven l’escolà que portava la creu processional, en soterrars i altres actes religiosos al carrer i sentia a la gent que deia “són els orfenets, són els orfenets...” Efectivament, els aixoplugats per la fundació de Climent solien fer-se presents en aquells moments i encara rebien algunes monedes, que ajudaven la precària administració de la Casa dels Òrfens. Una institució que tot i les previsions del fundador no deixà de passar “apretures” en la seua llarga existència fins als anys de la guerra que es reconvertí en col·legi dels escolapis, primer, de la Consolació desprès, Seminari diocesà i ara residència universitària femenina i guarderia infantil, a més de ser la seu de l’associació “Josep Climent”. Les “Constituciones” de què Climent la dotà són un exemple i model de text organitzatiu d’una pedagogia alhora assistencial i oberta al decurs dels temps.
Així resava la huitava d’hendecasíl·labs de la placa de la façana que el pas del temps s’ha encarregat d’esborrar:
O tú, seas vecino o extrangero

                                   sabrás, al contemplar este edificio,
                                   que es por gracia del rey Carlos Tercero,
                                   de huérfana niñez, Real Hospicio.
                                   Erigióle Climent, gloria del Clero,
                                   de Vicente Ferrer baxo el auspicio,
                                   añadiendo à su patria, con tal hecho,
                                   después de grande honor igual provecho”.

-Un poc més enllà hi ha Les Aules de Gramàtica i Llatinitat, on d’infant –primer- i d’adolescent  -desprès- seguí els seus estudis a Castelló, per passar tot seguit a la Universitat de València on es féu batxiller en arts, llicenciat i doctor. I mai no s’oblidà d’aquell establiment- les Aules- al que prestà assistència al llarg de la seua vida, completant el sou dels mestres i manant-les reconstruir, quan el pas del temps les deteriorà, tal com resa la placa commemorativa del hall, que el qui visita aquell centre cultural –administrat ara per la Diputació-, com en el actes III centenari, quan la conferència inaugural del Dr. Tort i l’exposició subsegüent ens donà ocasió de comprovar.
-I de les Aules a l’actual col·legi “bisbe Climent” al barri de Sant Fèlix, hereu de l’antiga escola de primeres lletres, que Climent fundà i mantenia amb els guanys que li donava el forn del Pla, de la seua propietat, com l’altra escoleta de la Plaça del Roser també de fundació climentina. Sabeu, per cert, qui estigué de mestre -en la seua joventut- a l’escola bisbe Climent, en aquell edifici antic, que semblava un xalet amb un jardí a l’entrada?
Doncs Dn. Isidoro Andrès, el que mes tard, en llicenciar-se a la Universitat de Barcelona, es convertí en professor de Llengua i Literatura de tantes promocions de mestres de Castelló i director de la Normal molts anys. Es veu que l’esperit del bisbe l’inspirà en la pràctica d’un magisteri exemplar: primer mestre de xiquets i desprès mestre de mestres
-Tornem, però, als indrets més propers a on ens trobem i atansem-nos a l’escala principal de l’Ajuntament i en alçar el cap accedint a l’entrada principal a dalt al sostre de l’escalinata...contemplarem l’efígie de Climent, en actitud protectora de la infantesa desvalguda i òrfena de Castelló. I encara si hi accedim a dins de les sales del consistori ens trobarem de cara amb el retrat que el pintor il·lustrat Josep de Vergara féu a Climent només nomenat bisbe de Barcelona
I del què hi ha còpia a la Casa dels Òrfens, al col·legi “bisbe Climent”... i a la parròquia de Castalla –el poble d’Enric Valor- al costat del què fou el vicari general de Climent i més tard bisbe de Terol, Fèlix Rico, fill de Castalla.
-Per acabar visitem la tomba de Climent, a la concatedral de Santa Maria i fem una pregària per la seua ànima, tot i que estem segurs –els creients- que es troba al cel, com per ell pregàvem, amb ocasió del pontifical oficiat pel prelat de la diòcesi de Sogorb-Castelló, quan un estol de xiquets i xiquetes li feren l’ofrena de flors i espelmes, en un acte d’una emoció extrema.
-I un record per a la què fou l’alqueria dels Òrfens, avui lamentablement en runes, a la Partida de Fadrell i de la què els marmessors i albacees de Climent obtenien recursos per mantindre la seua fundació...

Però té, encara, vigència el pensament climentí? Més que mai, segons defensem alguns de manera del tot fonamentada. I només per resumir ho concretarem amb: 

-El seu testimoni i compromís –cívic i cristià alhora-,
-La seua generositat ajudant a tothom –especialment als més desafavorits-,
-Demostrant un sentit històric i premonitori excepcional: proclamant –i practicant- el dret universal de l’educació, albirant les propostes i debats del concili Vaticà II –segons el mateix bisbe de la nostra diòcesi- i sent capdavanter en projectes com: la consolidació del seu col·legi episcopal, el centre de més nivell acadèmic, suprimida la Universitat a Barcelona, per Felip V; creant la primera biblioteca pública de la Ciutat Comtal, bastint el primer cementeri “extramurs”, contribuint al manteniment de l’Hospici de Barcelona i iniciant l’elaboració del primer Diccionari llemosí-castellà-llatí que es coneix.
-Finalment, l’encarnació del seu projecte envers la infantesa i joventut es veu palesament, en l’associació “Josep Climent”, que fomenta la formació humana integral de xiquets i adolescents castellonencs, sense descurar una sensibilitat creient compromesa i actual. 

Per concloure i amb permís del Sr. Rector, ens hem de congratular de la feliç coincidència del mateix cognom: Climent- Dr. Climent, bisbe i il·lustrat i Dr. Climent, professor i Rector- Els matemàtics ho analitzarien des de paràmetres de la llei de càlcul de probabilitats, però alguns preferim atribuir-ho a la Providència... Felicitats i per molts anys!



----------------------




La segona publicació climentina que veié la llum, en el context del III centenari del seu naixement, fou l' "Antologia de textos" editada per Consell Valencià de Cultura (CVC). 




Projecte d’edició de les obres del nostre bisbe.

 Atès que, quasi amb seguretat, no podrem abastir la totalitat del què publicà Climent, ens haurem de concretar a una selecció. Així el títol podria ser: Josep Climent i Avinent: antologia de textos. Això no obstant, caldria fer esment de la relació d’edicions localitzades, citant Tort i, pot ser, –si les tenim a l’abast- reproduir-ne les portades.
           Una segona qüestió serà escollir quins materials –i amb quins criteris-, entre els disponibles i en millor estat i com classificar-los, en funció de les alternatives esmentades al projecte presentat al CVC. Suposem que decidim l’opció en funció dels continguts: teologia, política, educació, societat, cultura i llengua, europeisme, regalisme...En qualsevol cas, pot ser convindria agrupar les temàtiques de forma més ampla. Per exemple: escrits de temàtica religiosa, sociopolítica i cultural-educativa. Si aquesta fora la decisió hi hauria que abordar com es fa l’agrupament. Vegem-ne una aproximació, a partir del repertori de Tort:


Temàtica religiosa:

Carta pastoral del Ilmo. Sr. Dr.Joseph Climent, a los deanes, curas, y vicarios perpetuos de su obispado, anunciando la celebración del Sínodo. Sermón que el Ilmo. Sr. D. Joseph Climent predicó en su Iglesia catedral de Barcelona, el domingo tercero de adviento del año 1766. València, 1767. Benito Monfort.

Edicta del Ilmo. Joseph Climent, per la publicació de la visita de las iglesies parroquials d’est bisbat. Barcelona, 1771. Joli i Pla.

-Mandatos que el Ilmo. Joseph Climent impuso a la priora y religiosas del convento do Nuestra Señora de los Angeles de esta ciudad, en la visita que hizo de dicho convento, con algunas instrucciones sobre los votos de pobreza, castidad y obediencia y sobre las principales prácticas de la vida religiosa. Barcelona, 1774. Bernardo Pla.

-Plática que lo Ilm. Senyor D. Joseph Climent, bisbe de Barcelona, feu en la iglesia parroquial de Santa Maria del Mar, en lo dia 6 de juny del any 1775, antes de administrar lo sacrament de la confirmació. Barcelona, 1775. Bernat Pla.

Pláticas  dominicales  que,  el  Ilmo.  Sr.  Don  Joseph Climent, obispo de Barcelona, predicó en la iglesia parroquial de  San  Bartolomé,  en  la  ciudad de Valencia,  de que fué párroco,  desde el  año  1740 hasta 1748. Se  dan a luz de cuenta y a beneficio  del  Colegio o Casa de Huérfanos de Castellón de la Plana, fundado por S.I., 3 vols. Madrid, 1793. Benito Cano. Barcelona, segona edició, 1779. Bernardo Pla. Barcelona, tercera edició, 1819. Tecla Pla.

Sermones  del  Ilmo. Sr. Josep  Climent: se dan a luz, como las pláticas dominicales, de cuenta y a beneficio del Colegio o Casa de Huérfanos de Castellón de la Plana, fundada por S.I.. Barcelona. Bernardo Pla: vol. I, 1800; II, 1801; III,  1815.


Temàtica sociopolítica:

Oración  fúnebre de las exequias que, a la magestad del Rey Dn. Felipe V, hizo la villa de Castellón de la Plana. Valencia, 1747.  Joseph Thomás Lucas.

Sermón que, en la fiesta que el día 29 de junio de 1755, celebró...Valencia...en memoria de la canonización de... San Vicente Ferrer. Valencia, 1761. Vda. de Joseph de Orga.

Dictamen sobre Beneficencia, de 21-I-1772, roman inèdit fins a la publicació, en 1778 en Madrid, de les obres de Climent. A.M.C.: Papers de Climent.

Carta del Ilmo. Joseph Climent a los párrocos de su diócesis, sobre el próximo establecimiento del hospicio de esta ciudad. Barcelona, 1772.

Carta  circular en que avisa haber recibido el breve de Asilos, en los dominios de S.M. Barcelona, 1773.

Carta sobre la real cédula para su ejecución y cumplimiento. Barcelona, 1773.

Carta  del  Ilmo. Joseph Climent, sobre el contrabando. Barcelona, 1773.

Carta del Ilmo. Joseph Climent a la Excma. Sra. Dña María Francisca de Portocarrero, condesa de Montijo. Barcelona, 1774. Bernardo Pla. —Introducció a la traducció de l’obra: Instrucciones cristianas sobre el Sacramento del Matrimonio—.

Carta a los señores rectores de nuestra diócesis sobre el Hospicio. Barcelona, 1775. —Fou, també, traduïda i publicada en francés—.

Plàtica que, en conformitat de lo que disposa lo Pontifical Romà, feu lo Ilm. Joseph Climent lo dia 13 de mars de este any de 1775, antes de comensar la benedicció del cementiri que, de ordre y a costas de sa ilustrísima, se ha construit comú a totes les parroquias de esta ciutat. Barcelona, 1775.


Temàtica cultural-educativa:

Edicte del Ilmo. Sr. Dr. Joseph Climent per fer saber lo  establiment  de  escoles  públicas  de  primeres  lletres en deu convents de la present ciutat de Barcelona. Barcelona, 26 de juny de 1767 (reed.)

Carta a los párrocos. Sermón y Edicto sobre el establecimiento de las escuelas del Ilmo. Sr. ... València, 1767. B. Monfort.

—Carta  del  Ilmo.  Sr.  Dr.  Joseph  Climent,  obispo  de Barcelona, a los prelados de las Religiones en cuyos conventos  se  han  establecido  nuevamente  escuelas  para  enseñar la  doctrina  cristiana  y  primeras  letras  a  los  niños de esta ciudad. Barcelona, 1767.

Carta  del  Ilmo.  Joseph  Climent,  obispo  de  la  Santa Iglesia  de  Barcelona,  a  los  presidentes  y  estudiantes de  las  conferencias  o  academias  de  theología  moral  de esta ciudad. Barcelona, 1768. Thomas Piferrer. —Publicada a València en 1768 i a París, en 1769—

Sentencias  sacadas  de  la  Sagrada  Escritura,  vertidas en lengua castellana y catalana e impresas para la enseñanza de  los  niños  de  las  escuelas  del  Obispado  de Barcelona. Barcelona, 1769. Joan Jolis i Bernat.

Carta del Ilmo. Sr. Joseph Climent a nuestros feligreses...Barcelona, 1769. Thomás Piferrer. —Prefaci a l’obra de FLEURY: Costums dels israelites. Traducció del francès—.

Don  Joseph  Climent,  por  la gracia de Dios y de la Santa Sede, obispo de Barcelona, del Consejo de S.M. al clero secular y regular de mi diócesis, salud y bendición en Nuestro Señor Jesucristo. Barcelona,1770.  Bernardo Pla  Juan Jolis. —Presentació de la Rethórica de Granada. Reimpresa cinc vegades, de 1770 a 1775.

Constituciones del Colegio o Casa de Huérfanos de Castellón de la Plana, fundado por el Ilmo. Sr. D. Josef Climent... (1794). Tarragona. Pedro Canals. Biblioteca Valenciana (B.V). Fons Nicolau Primitiu. NP 37/88.


També caldrà considerar la Colección de las obras del Ilmo. Sr. Dr. Joseph Climent, del Consejo de S.M. y obispo de Barcelona. Madrid, 1788. Imprenta Real, 3 vols, amb inclusió d’algunes obres ja esmentades.

A més, Tort ens documenta sobre  projectes encomanats a col·laboradors, com ara -dels què caldria fer esment-:

-Cartilles de primeres lletres, 1767.
-Rudimentos de la gramática castellana que, por disposición del Ilmo. Sr. Joseph Climent, obispo de Barcelona, se han de enseñar en su Colegio Episcopal y Tridentino, compues­tos por el Dr. Salvador Puig. Barcelona, 1770.
-Catecisme, 1767-75.
-Vida de Cristo para los niños, 1768.
-Tratado o curso de Teología, 1768.

           Especialment la Gramàtica de Salvador Puig, per les referències contínues a Climent, en el pròleg, que ens dóna molta informació sobre el nostre il·lustrat i està en molt bon estat de conservació, per reproduir-lo.

            I edicions, que no arribaren a reeixir:

-Diccionari català-castellà-llatí. (S’inicià, formalment en 1803 per Fèlix Amat, deixeble seu i arquebisbe desprès i aparegué en 1805, gràcies a la col·laboració d’Esteve-Bellvitges-Joglar. Vid. LLUCH, E. : “La Il·lustració a Catalunya, projectar el país i revisar el 1714”. En CAHNER, M., dir. (1991): Catalunya a l’època de Carles III. Barcelona. Generalitat de Catalunya.

-Teología moral de Genetto.

-Pastoral sobre la Penitencia de l’arquebisbe de Lyon.

-Catecismo de fiestas, de Fleury.

Això ens porta a valorar si en un sol tom de la col·lecció “Rescat” hi cabria el material seleccionat i si el CVC estaria per l’edició de més d’un tom.
Tot seguit s’haurien de concretar els components de l’equip de “crítics”, per treballar les obres de Climent. Pot ser i com a mínim cada bloc hauria de comptar amb un coordinador, oferta que es faria primer als membres de la comissió de recerca (vid. proposta al CVC). I en tot cas i per exemple:

Temàtica religiosa: Joan Llidó o Tort Mitjans
Temàtica sociopolítica: Tort Mitjans o Mestre
Temàtica cultural-educativa: Marc Ant. Adell o Joan Llidó

          Encara que podria intervindre més gent, en l’anàlisi de cada document. És a dir que no caldria que el coordinador estudiara tots els escrits del seu bloc. Caldria, també, comptar amb un director de l’edició... Antoni Mestre (?) Marc Ant. Adell (?) i un prologador per situar l’edició de forma adient: Antoni Mestre (?) Tort Mitjans (?) Evidentment i encara que la biografia de Climent està tractada en altres llocs, convindrà preparar una referència no esquemàtica a la seua figura, la seua personalitat i els avatars de la seua vida, per tal d’entendre i contextualitzar tot el material que s’oferirà a continuació. També caldrà fer esment a la biblioteca de Climent, repertoritzada al seu testament i treballada per Vicent Gil i Leon Esteban i, per tant, l’amor del nostre personatge envers els llibres i la lectura i com l’edició en facsímil esdevindria un reconeixement a aquella dedicació. No sobraria –atès que no es podrà abastar tota l’obra de Climent- una actitud, en els editors, semblant a la del canonge Segarra quan, ateses les dificultats –aleshores de censura borbònica-, per fer reeixir exitosament l’edició de les obres de Climent, es conformava dient allò de que “...algo se ha de dejar para tiempos posteriores...” (Segarra a Amat, des de València el 19 de gener de 1782. Vid. Corts). Ara les limitacions, lògicament, serien d’ordre econòmic, sobre tot.
           Una altra qüestió no menor a considerar seria la de l’estructura de cada “crítica”, en quant a extensió proporcionada i apartats: no seria raonable que escrits “menors” de Climent foren generosament treballats i altres de transcendents, despatxats en quatre renglons, ni cabria que cada expert presentara un esquema completament diferent. Caldria suggerir uns mínims i uns màxims en l’extensió i uns apartats homologables. Per ex. Entre cinc i quinze pàgines per obra comentada i intentant complimentar aspectes com: ocasió temporal o històrica de l’aparició del document o “raons” que la motivaren, antecedents si se’n coneixen, destinataris, contingut, difusió, reaccions i conseqüències si se’n produïren etc.
       Finalment el projecte ha reeixit:







I aquesta és la presentació del President del CVC, professor Grisolía:

Rescatar de l’oblit, les obres de personatges que esdevenen, de simplement “coneguts” a emblemàtics, en conèixer en profunditat els seus escrits, és una tasca prioritària de la col·lecció del CVC, que porta aquell nom: “rescat”. És el què ocorre amb els textos de Josep Climent i Avinent, il·lustrat valencià contemporani de Mayans, canonge de la Seu i catedràtic de Filosofia de la nostra Universitat –a més de creador d’una càtedra de Teologia i mecenes de l’Estudi General- i que anà de bisbe a Barcelona, per les pressions polítiques i vaticanes del moment. Les mateixes pressions que, quan el seu rigor intel·lectual, l’obertura a Europa i als seus corrents renovadors, la defensa dels seus diocesans i la seua sensibilitat per la llengua pròpia es feren paleses, es tornaren en contra d’aquell bisbe il·lustrat gens servil –bé que respectuós- amb l’autoritat papal i la reial.
La seua discreció, però, féu que romanguera quasi en l’oblit, fora dels cercles dels estudiosos de la il·lustració i dels investigadors de la seua figura i de la seua obra, fins la celebració del III centenari del seu naixement (1706-2006), amb actes acadèmics i culturals a València, a Castelló i a Barcelona. És el que sol passar amb figures històriques que, tot i ser rellevants, es veuen “eclipsades” per la què apareix com a emblemàtica del moment: tal li ocorregué a Climent –i a altres il·lustrats de l’època- envers Mayans i Siscar, que acaparà tota l’atenció –aleshores i en el decurs històric- del públic i dels estudiosos. O a Wallace –ara que també hem celebrat un altre centenari, el de Darwin- que, front a la figura més emblemàtica  o publicitada de Darwin restava a la penombra, fins que ha estat justament “rescatada” i reconeguda.
Una cosa semblant ha ocorregut amb Josep Climent, que féu molts plantejaments paral·lels –i fins i tot més avançats- que el propi Mayans, però el carisma del bibliotecari reial –i catedràtic universitari de professió- li valgué la fama –merescuda però no en exclusivitat- que el catapultà als anals de la història. Per exemple, Climent –com Mayans- fou un erudit i lector impenitent i la seua biblioteca privada tenia fama a València, de ser la millor dotada; fins i tot Mayans mirava de trobar-hi edicions que no aconseguia en altres. Climent –com Mayans- estimà el llatí, el català i el castellà i ambdós maldaven per l’edició d’un diccionari que, finalment Climent, promouria entre els membres de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Climent –com Mayans- volia prestigiar la Universitat, encara que el primer fundà una càtedra de Teologia, bé que Dn. Gregorio no n’era partidari. Climent –com Mayans- apostaren per renovar l’oratòria sagrada: el primer la practicà, en la seua condició de canonge magistral de la Seu i en les traduccions que promogué –la Rethorica del P. Granada-, mentre que el segon escrivia el seu famós Orador Cristiano. Climent –com Mayans- defensava el valor dels estudis, bé que Climent els valorava ja des de l’escola primària –de primeras letras y de doctrina christiana, com es deia aleshores- i s’avançà als postulats de la Revolució Francesa i a la Declaració dels Drets de l’Home defensant l’obligatorietat i la gratuïtat del primer ensenyament...I com resulta, fins i tot humà, Climent i Mayans discreparen en més d’un assumpte: Dn. Gregorio practicava un regalisme entusiasta i Climent es mostrava més be poc o gens regalista; Mayans qüestionava el nom de “Moderna” que Piquer donà a aquella obra seua –la Física- i Climent n’estava d’acord; el d’Oliva era partidari de defensar un plet de delmes –en el què Climent s’era el comissionat- amb les decrets reials a la mà i Climent preferia el referent de les butlles pontifícies...Finalment, Mayans dedicà a Climent frases poc amables, en acusar-lo d’anar al darrere d’una mitra i Climent renuncià al bisbat de Barcelona, per al què Carles III el presentà al Papa...tot i que, finalment, l’hagué d’acceptar.
El cas és que ara els lectors i lectores de la nostra col·lecció “Rescat” –i de les altres edicions del CVC- tenen una magnífica oportunitat d’endinsar-se en el pensament d’aquella figura històrica injustament relegada a la penombra –com Wallace- i de gaudir de les seues reflexions, dels seus projectes, de la defensa dels seus punts de vista i de la generositat que sempre mostrà envers –com ell deia- les causes “justes”, que li valgué  més d’un desengany. L’antologia de textos que han preparat curosament els autors, esdevé una mostra del tot representativa dels escrits publicats per Josep Climent, alguns dels quals sorprenen perquè la temàtica –política, educativa, social...- podria considerar-se aliena a l’ofici de bisbe, però la seua condició d’il·lustrat el feia ocupar-se’n, per promoure el benestar i la justícia allà on li era possible arribar-hi...sense descurar la felicitat com a aspiració legítima per a tot  ésser humà.
Finalment, volen desitjar que la lectura i el gaudi de la present edició, haurà contribuït a divulgar la figura i l’obra del personatge i a esperonar als investigadors a seguir recercant els perfils no del tot encara ben coneguts, del nostre il·lustrat.


-----------------------


Ara i després de no poques gestions, des de la primera proposta de publicació d'una nova monografia climentina, en el context del III centenari de Climent, gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament de Castelló que l'acceptà i patrocinà, veu la llum un text -per a mi emblemàtic- com és el de "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració"...


-Plantejament:

La Il·lustració, com a període històric d’ampla i profunda significació, ha esdevingut el referent de corrents de pensament que perduren fins als nostres dies: una de les quals ha estat la del món de l’educació, amb nombrosos i qualificats pensadors d’ací – Feijóo, Sarmiento, Jovellanos...-i de fora d’ací –Fontenelle, Condillac, Voltaire, Wolff, Lessing, Rousseau..- als que ha arribat l’hora d’afegir la figura –i sobre tot l’obra- de Joseph Climent i Avinent. I no tant perquè el nostre personatge se significara com a tractadista de la pedagogia del moment, quant perquè –com a bon il·lustrat- manifestà una sensibilitat excepcional envers el valor de l’educació de la infantesa i de la joventut i ho mostrà i demostrà a abastament de pensament, paraula i obra: les seues cartes, el seus textos publicats i el seguit d’accions que emprengué a favor de les escoles de “primeres lletres i de doctrina cristiana” –com s’anomenava l’ensenyament primari d’aleshores-, de les “aules de gramàtica i llatinitat” –equivalents al nostre ensenyament secundari actual- i dels estudis superiors –representats per la Universitat, en el nostre context la de València i el Col·legi Episcopal de Climent a Barcelona, òrfena d’Universitat- l’acrediten, si més no, com un pedagog pràctic i amb visió premonitora privilegiada. Efectivament, fou un precursor de la declaració de la obligatorietat de l’educació elemental per a tots, que la Monarquia Il·lustrada abordà més tard i la Revolució Francesa incorporà, en proclamar la declaració universal dels drets de l’Home, quan Climent ho defensava des de molts anys abans, públicament i ho portava a la pràctica, en els ambients on es trobava –Castelló, València i Barcelona- i on arribà a exercir una influència notable.
Per això hem gosat –en el context històric del moviment il·lustrat- glossar la figura del que fou canonge de la seu valentina, catedràtic de filosofia de l’Estudi General i, més tard, bisbe de Barcelona. I fer-ho des de la perspectiva del seu devenir vital (1706-1781), analitzant alhora la seua complexa personalitat -des de paràmetres psicològics i pedagògics inèdits-, esbrinant el seu pensament d’intel·lectual i home de la seua època i resseguint la seua obra organitzadora, fundacional i protectora envers els establiments educatius amb què es trobà i els que ell mateix creà, que foren uns quants, com ara la càtedra de teologia tomista a la Universitat de València; la protecció que dispensà a estudiants i professors; l’organització i nou pla d’estudis que implantà al seu Col·legi Episcopal, únic centre superior de la ciutat, suprimida la Universitat; les escoles públiques de Barcelona que obrí i les que també fundà i mantenia a Castelló i a València. I la declaració d’hereu universal dels seus bens a la Casa de Sant Vicent, a Castelló o Col·legi d’Orfes, que instituí al seu testament, fruit de la seua clarividència i tarannà premonitori.
Dediquem, també, atenció especial a la vocació supervisora de Climent, en la visita d’escoles –tampoc no analitzada fins ara- i aprofundim, així mateix, en la sensibilitat de Climent envers la llengua i cultura del país, que derivà en la formació d’un diccionari –el primer- trilingüe llemosí-castellà-llatí. I encara afegim algunes reflexions més, per tractar de demostrar l’actualitat dels seus plantejaments a dia d’avui.


-Destinataris:

El text que proposem s’adreça a:

1) Públic estudiós i lectors en general.
2) Alumnes –i professorat- de les carreres de “lletres” –filosofia, pedagogia, història, sociologia...-, encara que no exclusivament, atesa la sensibilitat de Climent per les “ciències”, com es veu al llarg de la seua vida i la seua obra.
3) Biblioteques públiques del territori de la nostra llengua.
4) Biblioteques d’Humanitats de les nostres universitats.
5) Altres: institucions com el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la biblioteca de la Facultat de Teologia de Catalunya, les biblioteques de les universitats de l’Institut Interuniversitari “Lluís Vives”, els col·legis professionals de llicenciats i doctors en ciències i lletres, associacions culturals, com la “Josep Climent” de Castelló, centres escolars d’educació secundària del nostre àmbit lingüístic, etc.

Heus-lo ací:




---------------

Tot seguit -sempre "barrinant"...- i a imitació de l'Epistolari que el prof. Mestre ha publicat sobre Mayans, se m'acudí fer una cosa semblant, bé que mès modesta, clar. Així s'ha anat prefigurant l'Epistolar climentí...



JUSTIFICACIÓ
Poder atansar-se a la correspondència epistolar de qualsevol persona esdevé una eina valuosíssima per arribar a conèixer el seu perfil psicològic, el seu món emocional, els seus projectes i vivències i, en definitiva, la seua personalitat. És el què pretenem amb l’estudi que presentem i, ara, referenciat a la figura d’un il·lustrat valencià i europeu, com fou Josep Climent i Avinent, una vegada que la seua trajectòria vital ha estat analitzada a abastament, en nombrosos estudis ja històrics i en noves i recents aproximacions.

Encara restava, però, esbrinar la seua personalitat més íntima, que es posa al descobert a les nombroses cartes que escrigué i rebé, al llarg de la seua relativament llarga vida -75 anys- i que hem maldat per localitzar i presentar, ara, en forma d’antologia epistolar. Justament perquè ens permetrà redibuixar el seu perfil humà i intel·lectual i el dels seus “corresponsals”, tots –i totes, en atenció a la presència d’una dona excepcional: la comtessa de Montijo- figures destacades del moment històric “il·lustrat”. Per això ens hem aventurat a submergir-nos en la nombrosa i variada correspondència de Climent, per tal d’aprofundir en una tal i rica personalitat, completant així les aproximacions biogràfiques i els estudis que, també des de la psicologia, s’han elaborat sobre el nostre estudiant, catedràtic, canonge i bisbe i sempre persona compromesa i sensible als signes del temps, que fou Josep Climent: un autèntic il·lustrat.

I així defensa Mestre [1]:  “…la importancia de la carta como fuente para el conocimiento de nuestro pasado…” I destaca “…el valor de los epistolarios en el campo diplomático, político, cultural, eclesiástico-teológico, social y familiar…” I encara afegeix la rellevància “… de la correspondencia como medio de comunicación…en una época en que no existían periódicos diarios ni revistas…y sólo llegaban las noticias por medio de los Mercurios o Gazetas…” (Ib., 1029) Finalment conclou palesant: “…la riqueza contenida en la correspondencia privada de los hombres –de les dones, també, i en el cas de Climent, la relativa a la comtessa de Montijo- del XVIII…porque contribuyen a un mejor conocimiento de su forma de pensar y de afrontar los problemas del momento.” (Ib., 1043)

En la present ocasió la metodologia emprada es definirà en analitzar l’intercanvi epistolar per blocs temàtics –societat, política, cultura, religió, actualitat del moment...-. O per moments de la seua vida: estudiant, catedràtic, canonge, bisbe... O per interlocutors: Mayans, Roda, Bertran, Eleta, Montijo, Tormo, Clement...O per tipus de destinataris: bisbes, religiosos, polítics, amics... I, en qualsevol cas, s’abordarà la necessària contextualització temporal, els motius que generen la correspondència, el tema de cada carta, l’estil literari, el “to” afectiu que s’endevina entre línies i les expectatives que es generen. A més de la resposta que es rep, finalment, per part del “corresponsal” o la que generà l’escrit de Climent.

Volem esperar que l’edició que presentem contribuirà a perfilar més nítidament la figura d’aquell valencià singular i irrepetible que, encara ara, manté tota l’actualitat en molts del seus plantejaments culturals, socials, polítics, educatius i religiosos...i de què, en bona mesura, en deixà constància a les seus cartes i els confià als seus “corresponsals”...

Heus ací el projecte...




JOSEP CLIMENT I AVINENT: EPISTOLARI

Adell, M. Ant.;  Millàs, E.; Segarra, B., Tort, F. i Vàzquez, C.


Edicions Alfons el Magnànim

 ---------------------

I encara resta una última (!) intenció en oferir un "Climent per a joves estudiants"..., el contingut del qual seria...



                              ÍNDEX
-Pròleg.
-  Als lectors i lectores.

-  I. A l’insti.
-  II. Tot és començar.
-III. Una altra “moguda”.
-  IV. Recuperem el ritme.
-  V. De congrès.
-VI. Epíleg.

Annexos
-  I. Vocabulari “il·lustrat”.
-  II. L’antecedent dels Drets Humans.
-  III. Declaració Universal dels Drets Humans.
-  IV. Per a saber més (bibliografia)


 I la presentació de l'autor...


ALS LECTORS I LECTORES.

El que teniu a les mans, joves amigues i amics, no és un manual d’història i tampoc una novel·la històrica: és –o vol ser- una aproximació a una època singular i irrepetible, com fou la Il·lustració, que s’esdevingué al llarg del segle XVIII. Una aproximació necessàriament incompleta, però suggeridora d’aprofundir un moment històric excepcional, les aspiracions i esforços del qual encara no han estat aconseguits en bona part. Aquells desafiaments i les pràctiques polítiques, econòmiques, socials, culturals... posades a contribució són, doncs, els què encara ara ens interpel·len i ens empenyen a continuar en la lluita, per aconseguir millorar el nostre món.

Un tema tan feixuc, però, calia abordar-lo a poc a poc i amb la complicitat d’un grup de joves estudiants, encara de batxillerat, però que tenen ja les mires posades a la Universitat, cap els estudis històrics. Són: Mireia, Pau, Joan, Patrícia, Rosa i Marc –què és qui porta el fil de la narració...- i el seu tutor, Manel –el profe d’història de l‘insti-, que els acomboia a fer un llarg intinerari pel temps de la Il·lustració i a conèixer els seus personatges emblemàtics, “els il·lustrats”. I, sense pensar-ho, acaben escribint un llibre per a joves, com ells, afeccionats i delerosos d’esbrinar el nostre passat. Així es planteja aquella “aproximació” històrica. I com que una panoràmica a l’ús –descriptiva i sistemàtica- podria arribar a ser un pèl feixuga, escullen la figura d’un il·lustrat ben nostre –Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana 1706-1781)- i el seu itinerari vital, per fer el recorregut d’aquell període històric, farcit de situacions, moments i personatges del tot interessants. Així –esperen els joves autors- oferir una perspectiva alhora atractiva i ampla de l’anomenat “segle de les llums”.

Cal, doncs, -amigues i amics lectors- atansar-se al llibre amb curiositat i disposició, per co-protagonitzar els esdeveniments que ocorren i no només mirar-se’ls des de la distància. Cal implicar-se i penetrar el món i les vides dels “il·lustrats” que hi apareixen i de la gent anònima, que s’endevina al fons de tot: només des de la vivència de la història es pot fer –i refer- la història. I és el què cada lectora i lector té, ara, a la mà: reviure, en primera persona, el què ocorreguè fa més de dos segles i encara resona en el món d’avui. I  això perquè la lectura no esdevinga en simple “erudició”, sinó en vivència compartida amb els protagonistes del moment. Com caldrà, així mateix, acudir al vocabulari “il·lustrat”, per esbrinar el sentit d’alguna paraula del text -més “erudita”- o consultar el material dels annexos, quan s’esdevinga.

I tot i que la col·lecció de què forma part aquest volumet, va adreçada preferentment a joves, no està de més fer alguna confidència als què ja no ho són –som- tant, de joves –pares i profes-, per tal de facilitar i enriquir la lectura dels propis adolescents. Així, doncs, i com que a la fi la història la fan les persones, farem el seguiment a la vida d’una d’aquelles -Josep Climent i Avinent-, per mirar de traure’n una idea cabal del seu moment històric –la Il·lustració-. Qui fou, però, Josep Climent?: doncs un infant entremaliat com tots –els de la seua època i els d’ara-, que anà a l’escola de “primeres lletres” com es deia aleshores, passà desprès –adolescent- a la secundària del moment –les “aules de gramàtica”-. I això a Castelló de la Plana, el seu poble i, tot seguit, ingressà a la universitat de València, on es féu batxiller i mestre d’arts, es llicencià en filosofia i es doctorà en teologia. El jove doctor -21 anys!- inicia així un itinerari per la vida, que el portaria a ser bisbe de Barcelona...però abans haurien de passar moltes coses...en un moment històric fascinant...         

Així que l’acompanyarem en la seua existència, l’escoltarem i viurem amb ell episodis interessants i fins i tot conflictius, al costat d’altres homes i dones que conformen el conjunt d’ “il·lustrats”...D’això ja fa tres-cents anys i tot i que moltes coses han canviat, algunes les trobarem semblants i quotidianes com les que ens passen a nosaltres, ara. És com ho veuen i viuen Mireia, Pau, Joan, Rosa, Patrícia, Marc i el seu tutor, Manel –el profe d’història- que, finalment, varen afegir al seu relat un viatge pels indrets climentins de més ressò, a València, a Castelló i a Barcelona, seguint les petjades d’aquell il·lustrat, pels llocs que freqüentà en vida.

I una confidència d’última hora: els personatges que apareixen en la present narració són reals... No, no vull dir que Climent o Mayans o la comtessa de Montijo o el monarca Carles III o el seu ministre Roda o els “novators” o...no són de cap manera inventats. Això és evident. El què vull dir és que els protagonistes de l’ “aventura” tampoc són inventats: els xicons i xicones de l’insti i el mateix IES d’El Saler, el seu director, l’inspector que es presenta al centre, el director de la tesi de Manel, els funcionaris de les biblioteques i arxius que visiten i algú més del relat...són reals. Aixó vull dir. La qual cosa li dona a la narració una credibilitat afegida. I com que vosaltres, lectores i lectors, també ho sou –de reals vull dir- tenim tots els ingredients perquè la cosa resulte, fins i tot, apasionant. Som-hi, doncs: viviu-la!

Heus ací com quedaria...




JOSEP CLIMENT I AVINENT I ELS IL·LUSTRATS VALENCIANS


..................
[1] Mestre, A. (2008): “El terremoto de Lisboa (1755) en la correspondencia de los coetáneos”. En Estudios de Historia Moderna en homenaje a la profesora Emilia Salvador Esteban II. Economía Sociedad y Cultura. Dep. d’Història Moderna. UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. València, 1029-1046.


---------------------


Clar que tot no són llibres. Hi han hagut col·laboracions "menors" a tal d'articles, assaigs o investigacions puntuals, com ara la publicada per Mètode, l'emblemàtica revista de la Universitat de València i plataforma de la Fundació Interuniversitària "LLuís Vives", de les universitats de l'àmbit de la llengua catalana, sobre "La dimensió tutorial de Josep Climenty, catedràtic de Filosofia Tomista de l'Estudi General". O la dedicada a analitzar el contingut i pretensions de la "Gramática" de Salvador Puig, estret col·laborador del bisbe i catedràtic de Retòrica del Col·legi Episcopal, apaReguda a la Revista Educació i Història de l'IEC.  
O el número monogràfic de Saó, dedicat a Climent...



-------


També, amb ocasió d'algun esdeveniment puntual he vehiculat l'atenció dels presents envers la figura del nostre personatge, com ara en l'esdeveniment del mig segle dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València, de què Climent, com a pedagog militant, fou un predecessor -involuntari...- i el titular del present "blog", integrant de la 1ª Promoció...  



Els estudis de Pedagogia a la Universitat de València: 50 anys

Un nou episodi "climentí" ha estat la visita al Paranimf de l'edific de la Nau, local emblemàtic que fa impressió només accedir-hi i enllumenar-lo, amb ocasió de l'encontre de companys i companyes pels 50 anys dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València. Accedíem a les escales de la tribuna i ens férem una foto als peus de la Verge de la Sapiència, patrona de la Universitat de València.


-Un grup de companys pedagogs, a l'escala del Paranimf-



    Tot seguit i com a colofó de l'obsequi del llibre del CVC -"Josep Climent i Avinent: antologia de textos"-, em vaig posar front al retrat de Vergara del nostre personatge, per glossar breument la dimensió pedagògica –que és la que sintonitzava amb els presents i l’ocasió- d’aquell il·lustrat, que fou seguida amb interès pels meus col·legues.



-l'autor front al retrat de Josep Climent al Paranimf de la UVEG-

Sense oblidar els actes de presentació dels llibres climentins i altres esdeveniments, dels què van alguns enllaços:
   


https://www.youtube.com/watch?v=aCafw2ti8NU (reportatge de la fira del Llibre de Castelló-2011, quan es presentà la publicació del III centenari del naixement del bisbe Climent)


 http://www.uv.es/aprjuv/quaderns/climent.pdf (“Il·lustrats valencians: Josep Climent i Avinent”, en Quaderns Sèniors de la web d’APRJUV)


https://etd.ohiolink.edu/ap/10?0::NO:10:P10_ACCESSION_NUM:osu1135197557 (documentada aportació de la professora dels EEUU, Andrea J. Smitd, envers la figura de Climent-text orginal).




http://revistes.iec.cat/index.php/EduH/article/view/75211/74966 (article sobre la “Gramàtica” de Salvador Puig)




(enrevista a la Fira del Llibre de València-2918)


De moment...


Cap comentari:

Publica un comentari