23 de febrer de 2018

Per pensar-hi... IGNORÀNCIA CULPABLE



La de l’encara no dimitit –a què espera Rajoy per a cessar-lo?- ministre d’Educació (!?) i portantveu del govern, que cecs per a res que jo siga atiar la catalanofòbia mesquina entre la ciutadania, ha(n) quedat -una vegada més- en el més espantós ridícul, defensant el monolingüisme castellà empobridor, quan les dades –les seues dades per a més inri- són contundents al respecte: els alumnes bilingües –és a dir els escolaritzats en català, per immersió- obtenen millors resultats, en castellà (!), que no els monolingües castellans de la resta de l’Estat –Catalunya inclosa-, a les proves de selectivitat, del 2017- I així, mentre que la mitjana d’aprovats en Lengua castellana y literatura, a tot Espanya, fou del 82.20% a Catalunya fou del 83.80%.

Fa vergonya aliena seguir escoltant la tira de despropòsits que els “populars” –també a València- es permeten inventar-se en contra de la immersió, ignorant –culpablement- les dades contundents que mostren –reiteradament- tot el contrari: és a dir que el castellà no només resulta perjudicat sinó reforçat, amb la immersió.

I això no és una paradoxa, perquè els psicolingüistes de tot el món han demostrat, a abastament, que el fenomen del transfer funciona d’una llengua envers l’altra, reforçant la dinàmica neuronal i la competència recíproca en ambdues –o en tres o més- llengües. Només fruit de l’analfabetisme de què en fan gala alguns, com ara Méndez de Vigo, si no de la mala fe, pot explicar –que no justificar- la seua ignorància del seguit d’investigacions i experiències que avalen la immersió lingüística, des de fa una colla d’anys i per tot arreu. A saber:

 Peal i Lambert, ja des de 1962, comprovaren com els escolars bilingües —franco/anglesos— a Montreal, ultrapassaven els monolingües anglesos en intel·ligència verbal i no verbal, en flexibilitat de pensament i en estructures cognitives més diversificades i creatives. Anisfeld dos anys més tard (1964) confirmava aquells resultats.
Successivament, Torrance a Singapur (1970), Balkan a Ginebra (1970), Ianco-Worral a Sudàfrica (1972), Ben-Zeev a Israel i Nova York (1972), Cummins i Gulustan a l'oest de Canadà (1973), Scott al mateix Montreal (1973) i Balkan (1979) obtenien resultats molt positius per als alumnes bilingües. A l'Estat espanyol són ja clàssiques les investigacions de K. Atutxa al Pais  basc (1976), de O. Mestres (1972) i J. Arnau (1976) a Catalunya i J.L. Doménech (1990) a València. Tots conclouen que els bilingües avantatgen els monolingües en flexibilitat cognitiva, en pensament divergent, en pensament operacional concret, en major destresa per a la reorganització lingüística i en un domini més alt del codi lingüístic. Més encara, els bilingües, en acabar el tercer any, tenen el mateix domini del castellà que els monolingües castellans (Arnau, 1979) i, tot seguit, els passen al davant també en castellà. W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980) ha constatat l'extraordinària facilitat de l'infant bilingüe en sintonitzar amb l'interlocutor d'una o una altra llengua, per la capacitat de processament, emmagatzemament i de reacció —testing— de dades lingüístiques.
I és que, com confirma la tesi de Tabouret-Keller, quan la pràctica de la immersió lingüística s'integra en el marc del sistema educatiu esdevé altament positiu i afavoridor de l’adquisició de les llengües en contacte. I això perquè:
            a) Es desenvolupa un alt índex de transfer de la component abstracta de l'estructura lingüística, d'una llengua a l'altra –com hem avançat-.
            b) S’adquireix una notable agilitat mental, en aplicar el codi lingüístic de manera multidireccional.
            c) Es reforça —per similitud ó per contrast— cada codi lingüístic dels emprats.
            d) S'eixampla la perspectiva cultural, en referència a la de les altres llengües.
            e) Es garanteix una major seguretat i estabilitat emocional al subjecte.
            f) Es facilita una més consolidada integració escolar i
g) Resulta afavorida la convivència social i democràtica.

Sembla, però, que res d’això interessa als que, amb tanta ineficàcia i mala fe, es troben ara al capdavant del govern d’Espanya.



                                                                Dr. Marc Antoni Adell, psicòleg.

                        

22 de febrer de 2018

Carta oberta I BEN TRENCATS




El professor Pérez Casado, alcalde que fou de València  -de feliç memòria- i administrador de la Unió Europea per a la ciutat de Mostar (Bòsnia-Herzegovina), on se significà com a eficient i conciliador, descriu gràficament la situació actual d’Espanya, com una “anacrónica democracia autoritaria por la que nos deslizamos” –en un article modèlic a Levante- i la qualifica de “plats trencats”. I “ben trencats” afegiríem nosaltres.


I és que tot val –Catalunya els ha vingut “de cine”- per desviar l‘atenció del personal cap a un altre lloc, que no siga la corrupció generalitzada –casos “puntuals” (?!) en diuen ells-  d’un govern ineficaç i maldestre, a més d’autoritari, per tardofranquista, com és el del PP, amb Rajoy al capdavant.
Lamentablement, la manca de coratge i el “patriotisme” mal entès fan, de l’oposició, una alternativa que s’allunya cada dia i que ens porta al barranc, de cap.

        



12 de febrer de 2018

Per pensar-hi ... DE CONSTITUCIONS I ALTRES EXCUSES



       La Constitució Espanyola ha fet els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- immaculada i verge, sense que ningú gosara tocar-la ni en una coma –fora de l’episodi, amb nocturnitat i traïdoria, de limitar el sostre de despesa pública, a instàncies  del capitalisme militant-, quan heus ací que el poble català es convocat a expressar-se envers el seu futur, pels els seus dirigents democràticament escollits. I, aleshores, s’obre la caixa dels trons: Impossible! Això no ho permet la Carta Magna! La resta de “respostes” del govern central(ista) és ben coneguda: atrocitats policials el dia de la votació, detenció i empresonament dels legítims representants escollits democràticament, exili del president de la Generalitat, intervenció dels recursos públics de Catalunya, falses acusacions des del govern de Rajoy –els ministres d’Educació i Exteriors, encara que no els únics- envers els sistema escolar català i la “discriminació” (?!) del castellà i un llarg etcètera, que encara dura.


       Això sí, per apaivagar una tal repressió -“constitucional” of course!- contra Catalunya i el poble català, s’anuncia que la Constitució podria “revisar-se” (!¿) Com i envers què?
Pot ser per a reconèixer la retòrica buida –i, per tant, suprimir-los directament- d’articles com ara el. 35, que proclama allò de que “Todos los españoles tienen derecho al trabajo...” –els milions d’aturats forçosos, també-? O el 47, que s’atreveix a assegurar que “Todos los españoles tienen derecho a una vivienda digna y adecuada...” -inclosos els milers de desnonats i les seues famílies-? Podria ser.
       O, pot ser per matisar que, tot i que l’art. 18 defensa que “Todos los españoles tienen derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen...”, això no val per als catalans, que poden ser degradats des de les instàncies públiques, acusats falsament i qualificats de delinqüents i colpistes? Segurament.
      O serà per a aclarir que el dret d’expressió, que ara la Constitució reconeix explícitament a tots els ciutadans, a l’art. 20, quan proclama que es pot “...expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones…” I que “...el ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa”, tampoc és d’aplicació als catalans –ni als espanyols, clar- si del què es tracta és de pronunciar-se sobre el futur i la forma política de govern, més enllà de l’unitarisme de la monarquia “instaurada” –Franco dixit-, pel dictador? Això serà.
Igual els hereus del franquisme que ara ens (des)governen, demòcrates entusiastes de tota la vida (!), des que han albirat que la Constitució del 78 ha substituït amb avantatge als “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, s’avergonyeixen del masclisme militant –i altres virtuts- de què fa exhibició l’art. 14 - Igualdad de los españoles –les españoles no i, en concret, les princeses-  ante la ley-, quan tot i atrevir-se a proclamar que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión… -el subratllat és nostre-, s’exclogueren les dones del dret a heretar el tron i ara reina el seu germà menut. Això pot ser s’haurà de retocar i deixar sense efecte l’anomenada i històrica “llei Sàlica”, que apareix poc presentable.


      El que alguns pensem, però, és que la “reforma” de Rajoy i el seu partit –i els altres partits que el mantenen al poder, malgrat la seua  medocritat i poc entusiasme democràtic- envers la Constitució, no passarà d’algun retoc de maquillatge. I val a dir que encara podria ser pitjor, doncs el que satisfaria al de Pontevedra i als seus sequaços –propis i afegits- seria explicitar i reforçar l’art. 155, amb un art. 155 bis que advertiria: “A l’hora de votar, a tots els ciutadans se’ls exigirà jurar la Constitució –“braç en alt” o no, optatiu-. Als que no acaten una tal premissa se’ls aplicarà sensu estricto l’esmentat article 155 anterior”. Això seria tot i en això consistiria la proclamada reforma constitucional, que els partits espanyol(iste)s semblen disposats a acceptar. Perquè, quina millor ocasió de celebrar els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- de la Carta Magna, a l’espera d’uns altres propers quaranta anys venidors, desautoritzant -de passada- als que gosen acusar d’immobilistes als partits espanyol(iste)s i comparar la Constitució amb la Bíblia?





3 de febrer de 2018

Carta oberta PATÒLOGA ESDEVINGUDA







         El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH)  ha incorporat –a proposta del govern d’Espanya- una nova membra –ai! els acadèmics de la RAE-, la principal virtut de la qual és la d’haver esdevingut patòloga convulsiva, des de la seua condició de magistrada, que sembla atorgar-li butlla a l’hora de pontificar sobre el què és o no malaltia, com ara l’homosexualitat o la transsexualitat.
         Així s’afegeix un nou episodi degradant de la “marca España” que, amb tant d’entusiasme, es defensa des de les instàncies pàtries, per tal de donar a conèixer arreu del planeta com “Spain is diferent”, eslògan encunyat per Fraga, en temps d’ambaixador a Londres.
         I així ens va.