A cau d’orella (ssshhhttt...) INVESTIGACIÓ PUNTERA

Efectivament, els investigadors de la Universitat de Stanford, als EEUU, han demostrat que l’autoconfiança –autoestima- assolida per l'alumnat, afavoreix l'obtenció de bones notes, envers les matemàtiques, com apareix tot seguit:

Es confirma així una llarga trajectòria investigadora -inspirada en Goleman-, segons la qual l'equilibri emocional del subjecte estimula la intel·ligència i millora els resultats escolars. Alguns, a aquella disposició l'hem anomenada benestar acadèmic i hem comprovat que esdevé la variable predictora més potent dels resultats acadèmics exitosos i això envers tot el conjunt de continguts del curriculum, no només de les matemàtiques. Aleshores fem propostes d'intervenció, per tal d'aconseguir aquell benestar i aplicar-lo a l'obtenció de les millors qualificacions.

És el contingut del llibre: “Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes”, de la lectura del qual es podem extraure suggeriments i materials útils, per a la pràctica a l’aula, però també en la intervenció tutorial i orientadora.

A cau d’orella (ssshhhttt...) CLIMENT, ARA A VALÈNCIA...

Presentació, a València, del llibre "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració", d'en Marc Antoni Adell.

-Dijous, 1 de març, a les 19.00 h., a la Sala de Graus -1ª planta- de la Facultat de Geografia i Història, del Campus Blasco Ibàñez.

-Obre l’acte la Presidenta de l’Associació d’Antics Professors de la Universitat de València –APRJUV-, la Dra. Carmen Antolín.

-Presenta l’edició el Catedràtic Emèrit d’Història Moderna, Prof. Antoni Mestre.

-Finalment, l’autor glossarà breument la figura de Josep Climent, mentre que els assistents  podran fer les seues aportacions.

                                     

Josep Climent i Avinent (1706-1781), contemporani de Gregori Mayans, fou canonge Magistral de la Seu Valentina, catedràtic de Filosofia Tomista de l’Estudi General i, finalment, bisbe de Barcelona, on excel·lí com a pastor erudit, sensible als corrents renovadors del jansenisme europeu i intel·lectual de reconegut prestigi, així com ferm defensor de les legítimes aspiracions dels seu diocesans, contra les injustícies dels poderosos.

Especialment preocupat per l’educació de la infantesa i la joventut, fundà escoles de Primeres Lletres, recolzà les Aules de Gramàtica i Llatinitat i protegí als estudiants talentosos i amb pocs recursos, de la Universitat de València i del seu Col·legi Episcopal de Barcelona. Una tal nòmina de qualitats personals li generaren la malfiança de la Cort i de Roma, que acabà amb la seua dimissió forçada i el retir al seu Castelló nadiu, on continuà servint als seus conciutadans, fins al final de la seua existència.

-------------------------

           

        Efectivament, hem arribat al dia 1 de març per presentar a Climent a València. El què no havíem previst fou el mal temps: un oratge plujós i fred que féu desistir d’arribar a més d’un, especialment si venien de lluny o eren persones d’edat. Amb tot, l’acte es desenvolupà de forma agradable i els assistents han seguit amb atenció les diferents intervencions, començant per la presidenta del col·lectiu d’antics professors de la Universitat de València, Dra. Carme Antolín, que ha obert la sessió. I ho ha fet amb paraules afectuoses –immerescudes segons el destinatari- envers l’autor, glossant especialment la seua activitat i vinculació a aquell col·lectiu –APRJUV-, des de la seua fundació.

            Tot seguit el professor Mestre –més actiu i ocupat encara, que en els seus millors temps- ha fet la presentació del llibre, en referir-se a la figura de Climent com a il·lustrat valencià i la seua relació amb l’Estudi General, d’on fou catedràtic de Filosofia i contemporani d’en Mayans, el seu biografiat per excel·lència. Glossà la figura de Climent com a home d’escola –tomista- i incòmode, per la seua personalitat i honestedat, en els ambients on es desenvolupà la seua vida i dedicació: la Seu Valentina, la Universitat de València i la diòcesi de Barcelona, d’on hagué de dimitir,per pressions de la Cort de Madrid –amb la complicitat amb la Cort papal de Roma-, en no doblegar-se a l’autoritarisme borbó i pontifici. I és que Climent feu de la lluita per la justícia i la veritat, i el recolzament de les legítimes aspiracions dels seus conciutadans la bandera de la seua existència. Encara, des de Castelló estant, dimitit i marginat, seguí ocupant-se dels neguits dels seus “feligresos”, amb especial dedicació a l’ensenyament, que reivindicà, per a tots, sense distincions ni condició.

        Finalment, l’autor i per mirar de no allargar-se massa, projectà un power amb algunes diapositives, relatives al context il·lustrat de moment i a la presència i decurs vital de Climent, fent esment de la vocació pedagògica del bisbe, a qui qualificà d’ “educador total”, no només per la seua condició de professor universitari, sinó pel cúmul d’ensenyaments que ens deixà en la seua nombrosa producció escrita –que es recull en el llibre del Consell Valencià de Cultura “Josep Climent i Avinent: antologia de textos”, del mateix autor-, en les seues intervencions a la trona –com a canonge magistral i prior de Sant Bartomeu a València i com a bisbe de Barcelona a la catedral- sinó –i fins i tot- pels seus eloqüents silencis, quan no compartia determinats posicionaments o conductes dels personatges del seu voltant.

            L’atenció amb que els assistents seguiren les intervencions és d’agrair, com també ho és la dels que s’atansaren a l’autor, per demanar-li la dedicació del llibre, cosa que féu encantat.

       Fins la propera ocasió, doncs Climent ha demostrat -a abastament- que és una font inesgotable d’inspiració i recerca per als estudiosos. I si accediu a facebok, us trobareu amb un simpàtic vídeo de la sessió:

                                                                                              https://www.facebook.com/marcantoni.adellcueva                         

                 

                                               

                               

Per pensar-hi... IGNORÀNCIA CULPABLE

La de l’encara no dimitit –a què espera Rajoy per a cessar-lo?- ministre d’Educació (!?) i portantveu del govern, que cecs per a res que jo siga atiar la catalanofòbia mesquina entre la ciutadania, ha(n) quedat -una vegada més- en el més espantós ridícul, defensant el monolingüisme castellà empobridor, quan les dades –les seues dades per a més inri- són contundents al respecte: els alumnes bilingües –és a dir els escolaritzats en català, per immersió- obtenen millors resultats, en castellà (!), que no els monolingües castellans de la resta de l’Estat –Catalunya inclosa-, a les proves de selectivitat, del 2017- I així, mentre que la mitjana d’aprovats en Lengua castellana y literatura, a tot Espanya, fou del 82.20% a Catalunya fou del 83.80%.

Fa vergonya aliena seguir escoltant la tira de despropòsits que els “populars” –també a València- es permeten inventar-se en contra de la immersió, ignorant –culpablement- les dades contundents que mostren –reiteradament- tot el contrari: és a dir que el castellà no només resulta perjudicat sinó reforçat, amb la immersió.

I això no és una paradoxa, perquè els psicolingüistes de tot el món han demostrat, a abastament, que el fenomen del transfer funciona d’una llengua envers l’altra, reforçant la dinàmica neuronal i la competència recíproca en ambdues –o en tres o més- llengües. Només fruit de l’analfabetisme de què en fan gala alguns, com ara Méndez de Vigo, si no de la mala fe, pot explicar –que no justificar- la seua ignorància del seguit d’investigacions i experiències que avalen la immersió lingüística, des de fa una colla d’anys i per tot arreu. A saber:

 Peal i Lambert, ja des de 1962, comprovaren com els escolars bilingües —franco/anglesos— a Montreal, ultrapassaven els monolingües anglesos en intel·ligència verbal i no verbal, en flexibilitat de pensament i en estructures cognitives més diversificades i creatives. Anisfeld dos anys més tard (1964) confirmava aquells resultats.

Successivament, Torrance a Singapur (1970), Balkan a Ginebra (1970), Ianco-Worral a Sudàfrica (1972), Ben-Zeev a Israel i Nova York (1972), Cummins i Gulustan a l'oest de Canadà (1973), Scott al mateix Montreal (1973) i Balkan (1979) obtenien resultats molt positius per als alumnes bilingües. A l'Estat espanyol són ja clàssiques les investigacions de K. Atutxa al Pais  basc (1976), de O. Mestres (1972) i J. Arnau (1976) a Catalunya i J.L. Doménech (1990) a València. Tots conclouen que els bilingües avantatgen els monolingües en flexibilitat cognitiva, en pensament divergent, en pensament operacional concret, en major destresa per a la reorganització lingüística i en un domini més alt del codi lingüístic. Més encara, els bilingües, en acabar el tercer any, tenen el mateix domini del castellà que els monolingües castellans (Arnau, 1979) i, tot seguit, els passen al davant també en castellà. W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980) ha constatat l'extraordinària facilitat de l'infant bilingüe en sintonitzar amb l'interlocutor d'una o una altra llengua, per la capacitat de processament, emmagatzemament i de reacció —testing— de dades lingüístiques.

I és que, com confirma la tesi de Tabouret-Keller, quan la pràctica de la immersió lingüística s'integra en el marc del sistema educatiu esdevé altament positiu i afavoridor de l’adquisició de les llengües en contacte. I això perquè:

            a) Es desenvolupa un alt índex de transfer de la component abstracta de l'estructura lingüística, d'una llengua a l'altra –com hem avançat-.

            b) S’adquireix una notable agilitat mental, en aplicar el codi lingüístic de manera multidireccional.

            c) Es reforça —per similitud ó per contrast— cada codi lingüístic dels emprats.

            d) S'eixampla la perspectiva cultural, en referència a la de les altres llengües.

            e) Es garanteix una major seguretat i estabilitat emocional al subjecte.

            f) Es facilita una més consolidada integració escolar i

g) Resulta afavorida la convivència social i democràtica.

Sembla, però, que res d’això interessa als que, amb tanta ineficàcia i mala fe, es troben ara al capdavant del govern d’Espanya.

                                                                Dr. Marc Antoni Adell, psicòleg.

                        

Carta oberta I BEN TRENCATS

El professor Pérez Casado, alcalde que fou de València  -de feliç memòria- i administrador de la Unió Europea per a la ciutat de Mostar (Bòsnia-Herzegovina), on se significà com a eficient i conciliador, descriu gràficament la situació actual d’Espanya, com una “anacrónica democracia autoritaria por la que nos deslizamos” –en un article modèlic a Levante- i la qualifica de “plats trencats”. I “ben trencats” afegiríem nosaltres.

I és que tot val –Catalunya els ha vingut “de cine”- per desviar l‘atenció del personal cap a un altre lloc, que no siga la corrupció generalitzada –casos “puntuals” (?!) en diuen ells-  d’un govern ineficaç i maldestre, a més d’autoritari, per tardofranquista, com és el del PP, amb Rajoy al capdavant.

Lamentablement, la manca de coratge i el “patriotisme” mal entès fan, de l’oposició, una alternativa que s’allunya cada dia i que ens porta al barranc, de cap.

        

Per pensar-hi ... DE CONSTITUCIONS I ALTRES EXCUSES

       La Constitució Espanyola ha fet els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- immaculada i verge, sense que ningú gosara tocar-la ni en una coma –fora de l’episodi, amb nocturnitat i traïdoria, de limitar el sostre de despesa pública, a instàncies  del capitalisme militant-, quan heus ací que el poble català es convocat a expressar-se envers el seu futur, pels els seus dirigents democràticament escollits. I, aleshores, s’obre la caixa dels trons: Impossible! Això no ho permet la Carta Magna! La resta de “respostes” del govern central(ista) és ben coneguda: atrocitats policials el dia de la votació, detenció i empresonament dels legítims representants escollits democràticament, exili del president de la Generalitat, intervenció dels recursos públics de Catalunya, falses acusacions des del govern de Rajoy –els ministres d’Educació i Exteriors, encara que no els únics- envers els sistema escolar català i la “discriminació” (?!) del castellà i un llarg etcètera, que encara dura.

       Això sí, per apaivagar una tal repressió -“constitucional” of course!- contra Catalunya i el poble català, s’anuncia que la Constitució podria “revisar-se” (!¿) Com i envers què?

Pot ser per a reconèixer la retòrica buida –i, per tant, suprimir-los directament- d’articles com ara el. 35, que proclama allò de que “Todos los españoles tienen derecho al trabajo...” –els milions d’aturats forçosos, també-? O el 47, que s’atreveix a assegurar que “Todos los españoles tienen derecho a una vivienda digna y adecuada...” -inclosos els milers de desnonats i les seues famílies-? Podria ser.

       O, pot ser per matisar que, tot i que l’art. 18 defensa que “Todos los españoles tienen derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen...”, això no val per als catalans, que poden ser degradats des de les instàncies públiques, acusats falsament i qualificats de delinqüents i colpistes? Segurament.

      O serà per a aclarir que el dret d’expressió, que ara la Constitució reconeix explícitament a tots els ciutadans, a l’art. 20, quan proclama que es pot “...expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones…” I que “...el ejercicio de estos derechos no puede restringirse mediante ningún tipo de censura previa”, tampoc és d’aplicació als catalans –ni als espanyols, clar- si del què es tracta és de pronunciar-se sobre el futur i la forma política de govern, més enllà de l’unitarisme de la monarquia “instaurada” –Franco dixit-, pel dictador? Això serà.

Igual els hereus del franquisme que ara ens (des)governen, demòcrates entusiastes de tota la vida (!), des que han albirat que la Constitució del 78 ha substituït amb avantatge als “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”, s’avergonyeixen del masclisme militant –i altres virtuts- de què fa exhibició l’art. 14 - Igualdad de los españoles –les españoles no i, en concret, les princeses-  ante la ley-, quan tot i atrevir-se a proclamar que “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión… -el subratllat és nostre-, s’exclogueren les dones del dret a heretar el tron i ara reina el seu germà menut. Això pot ser s’haurà de retocar i deixar sense efecte l’anomenada i històrica “llei Sàlica”, que apareix poc presentable.

      El que alguns pensem, però, és que la “reforma” de Rajoy i el seu partit –i els altres partits que el mantenen al poder, malgrat la seua  medocritat i poc entusiasme democràtic- envers la Constitució, no passarà d’algun retoc de maquillatge. I val a dir que encara podria ser pitjor, doncs el que satisfaria al de Pontevedra i als seus sequaços –propis i afegits- seria explicitar i reforçar l’art. 155, amb un art. 155 bis que advertiria: “A l’hora de votar, a tots els ciutadans se’ls exigirà jurar la Constitució –“braç en alt” o no, optatiu-. Als que no acaten una tal premissa se’ls aplicarà sensu estricto l’esmentat article 155 anterior”. Això seria tot i en això consistiria la proclamada reforma constitucional, que els partits espanyol(iste)s semblen disposats a acceptar. Perquè, quina millor ocasió de celebrar els quaranta anys –a què ens “sona” un tal període dilatat de temps?- de la Carta Magna, a l’espera d’uns altres propers quaranta anys venidors, desautoritzant -de passada- als que gosen acusar d’immobilistes als partits espanyol(iste)s i comparar la Constitució amb la Bíblia?

Carta oberta PATÒLOGA ESDEVINGUDA

         El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH)  ha incorporat –a proposta del govern d’Espanya- una nova membra –ai! els acadèmics de la RAE-, la principal virtut de la qual és la d’haver esdevingut patòloga convulsiva, des de la seua condició de magistrada, que sembla atorgar-li butlla a l’hora de pontificar sobre el què és o no malaltia, com ara l’homosexualitat o la transsexualitat.

         Així s’afegeix un nou episodi degradant de la “marca España” que, amb tant d’entusiasme, es defensa des de les instàncies pàtries, per tal de donar a conèixer arreu del planeta com “Spain is diferent”, eslògan encunyat per Fraga, en temps d’ambaixador a Londres.

         I així ens va.

A cau d'orella... CLIMENT RECUPERAT

                                                           

                                    

Presentació del llibre  El bisbe Climent i la pedagogia   de la Il·lustració de Marc Antoni Adell

Dimecres 10 de gener, a les 19:30 h al Menador. Espai Cultural. Plaça Hort dels Corders - Castelló de la Plana.

Amb la presència d’Amparo Marco, alcaldessa de Castelló de la Plana, Vicent Climent, rector de la Universitat Jaume I, Julia Beltrán, catedràtica de Pedagogia i Marc Antoni Adell, autor.

El castellonenc Josep Climent i Avinent (1706-1781) fou un bisbe il·lustrat, la trajectòria vital del qual ha estat estudiada per una autèntica munió d’historiadors. A més del seu caràcter ferm i personalitat forta, mostrà una especial sensibilitat envers els febles i marginats, com ara els òrfens, a qui llegà el seus bens, tot instituint l’emblemàtica fundació Col·legi dels Òrfens de Castelló, que ha perdurat fins a ben entrat el segle xx.

Així, d’aquell personatge excepcional i irrepetible presentem, ara, una nova i extensa monografia alvoltant de la seua vocació pedagògica indiscutible, l’obra i l’exemple del qual romanen intactes per a les futures generacions.

-----------------------

         

         Heus ací la magnífica invitació, que les institucions convocants de l’acte i coeditores del llibre han adreçat a la comunitat universitària i al públic de Castelló, per tal de presentar oficialment la nova publicació envers el nostre il·lustrat.

         I val a dir que ha resultat un èxit d’assistents i un exemple d’intervencions, començant per la prologuista del llibre, la Dra. Beltran Escrig  -catedràtica que fou de Pedagogia de l’antiga Escola Normal i més tard dels estudis de Magisteri de la Universitat “Jaume I- i pels representants institucionals, que presidien. Per la meua part jo mateix, com autor,em vaig adreçar, també, als presents amb unes paraules d’agraïment i presentació del llibre, que el públic seguí amatent. Donava jo les gràcies, sincerament, a les institucions coeditores -la Universitat “Jaume I” i l’Ajuntament de Castelló-, pel regal inestimable que ens ha fet -a l’autor i a tots els castellonencs i de més enllà-, amb la publicació d’aquest llibre, en la tasca de recuperació històrica de la figura del nostre il·lustrat, oficialitzada des que celebràvem el III centenari del naixement de Josep Climent, el curs 2006/2007, ara fa ja deu anys. I, òbviament, a totes les persones que hi ha al darrere del projecte, que no esmentaré explícitament, per no deixar-me’n cap que seria lamentable.

         Ara celebrem –deia- el final feliç –ni que siga provisional, perquè la figura del bisbe Climent resulta inabastable- d’un propòsit iniciat l’any 1968, fa doncs mig segle, en acabar l’autor els estudis de pedagogia a la Universitat de València i un pèl desconcertat a la recerca de tema per a la tesi de llicenciatura, vaig acudir a l’insigne professor Sánchez Adell, de grata memòria, per demanar-li consell. “Don José” em dugué a l’Arxiu Municipal –aleshores al carrer Major enfront dels Agustins- em mostrà una prestatgeria immensa plena de libres i em digué “Açò és la biblioteca personal –o el què queda d’ella- del bisbe Climent, ningú no l’ha estudiada en profunditat i de segur que podràs recercar el seu pensament i les seues inquietuds intel·lectuals, mitjançant les seues lectures”.

Dit i fet: el mateix estiu del 68 em vaig capficar en fitxar les dotzenes i dotzenes de volums –alguns de dimensions notables- i en fullejar-los detingudament. Paral·lelament vaig anar recercant dades de la figura de Climent en la documentació a l’abast d’aleshores, començant pel “Llibre Verd”, que inclou una petita biografia del bisbe i els articles i referències de Martín y Picó, Balbás, Gimeno Mitjavila i Revest –“Don Luis”, al que encara vaig arribar a conèixer-. Al poc de temps la professora Júlia Beltrán es doctorava en l’estudi de “Escuelas e Instituciones benéfico-docentes de Castellón, en el tránsito de la época foral a la borbónica” i, a Barcelona, l’historiador i teòleg, Dr. Francesc Tort, publicava una documentada biografia sobre Climent.

Finalment vaig confegir i defensar la tesina de Pedagogia envers la rellevància històrica i el perfil educador del nostre personatge i, des d’aleshores, en períodes més o menys actius, no he parat de recercar dades, informació, documents i materials relatius a Josep Climent, la seua vida i obra en el context de la Il·lustració, així com de promoure iniciatives com la del III centenari que molts recordaran. Fins arribar ací, en que veu la llum de la impremta aquell enyorat projecte.

I tot seguit passàrem a visionar un power dedicat a la figura i a l’obra del bisbe Climent, que resultà atractiu i d’interès als assistents fins al punt de premiar-lo amb un fort aplaudiment, passant a continuació a l’acte habitual de la signatura d’exemplars per als futurs lectores i lectors.

Encara podeu accedir a l’enllaç de la UJI:

http://www.uji.es/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/?urlRedirect=http://www.uji.es/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/&url=/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/

I acabarem amb l’última diapositiva del power:

Llarga vida a la memòria d’en Josep Climent i Avinent!

                                                                                  Marc Antoni Adell, autor del llibre i cronista d’urgència