“El
que fan els millors professors
-i professores, clar- universitaris...”
és el títol del llibre que, tot i haver-se publicat el 2006, he
tornar a re-llegir ara amb deteniment i gaudi, pel que explicaré tot
seguit...
----------------
És
el que passa: quan u -o una- té bona vista -perquè és jove...-
però no té temps de llegir. Altres “urgències” del dia a dia
-l’ocupació professional, la família...- ho dificulten. I ara
-que u o una ja no és “tant” jove- i té quasi tot el temps del
món... la vista no “acompanya”. És el que hi ha. Paciència!
D’entrada
vull aprofitar per felicitar a la Universitat
de València
-la “meua” universitat, com a alumne en temps, de la 1ª promoció
de Pedagogia, i com a professor associat, en tant que inspector
d’Educació- per la publicació de l’obra. I felicitar-me a mi
mateix, per la satisfacció de trobar -en l’autor Hen Bain,
director del Center
for Teaching Excellence de la New York University-
i en els nombrosos testimonis que recull -també professors
universitaris-, una preparació -i una sensibilitat- impròpies (!)
-en conec comptats amb els dits de la mà de casos puntuals- per la
teoria i pràctica pedagògica, de què fan gala aquells
professionals. Postulats habitualment -i quasi exclusivament-
aplicats -els de la pedagogia- a l’escola primària -poc a la
secundària i gens a la universitària-, amb l’argument (¿) que el
que cal “exigir-li” a l’ensenyant (!) d’aquells nivells
-secundària i superior- no és tant que en sàpiga -d’ensenyar-
com que “domine” la matèria (!?).
Anem,
però al contingut
del llibre:
A
part de l’apèndix, dedicat a explicar cóm es va dirigir la
investigació, els participants i les dades estadístiques
subsegüents, on no em detindré, trobem els capítols: “Com
aprenem”, “Com es preparen -”els millors...”- per ensenyar?”
(!), “Com dirigeixen la classe?”, “Què esperen, com els
tracten i com els avaluen...-als seus estudiants- ” i un epíleg
per preguntar-se “Què en podem aprendre” -d’ells i d’elles
s’entén-. Vegem:
D’entrada,
la dedicatòria
del llibre
“A la memòria dels meus pares, els meus primers professors” -que
jo hauria dit “els meus primers mestres”, però bé- ja denota,
no només una persona agraïda sinó sensible a l’educació rebuda,
qualitat “estranya” -perdoneu- en un científic de nivell, cas de
Bain.
Vull
destacar, també, a la Introducció,
quan cita a un altre insigne científic, Fulghum -deixeble avantatjat
del dr. en Hª Europea, Ralph Lynn, de la universitat de Wisconsin- i
li atribueix la frase: “Tot el que necessitava saber sobre la
vida...ho havia aprés al parvulari”, afirmació pròpia d’un
pedagog convencional o especialitzat en educació preescolar. No d’un
eminent professor universitari nord-americà.
Encara en la Introducció, se cita a Paul Baker que, en el curs de
llicenciatura del teatre, que impartí a la Trinity
University
“va canviar la vida de força estudiants que uns altres
-professors, ai!- havien menystingut com a fracassats”. No us sona
a afirmació d’un pedagog -o psicòleg educatiu-, expert en
conductes alternatives i defensor de la “diversitat”
intel·lectual dels estudiants? Doncs no. Ara és un titulat
universitari que imparteix cursos a enginyers, científics,
historiadors i actors (!)
Encara
a la Introducció
en Bain, en referir-se a la metodologia de l’aprenentatge (!)
-impropi d’un professor universitari, que no sol passar dels
“continguts” de l’assignatura i, com a molt, de la metodologia
“científica” del “seu” saber-, diu que els tals mètodes
-del “millors professors”...-, “...exercien una influència
prolongada, substancial i positiva sobre com pensaven, actuaven i
sentien aquells estudiants”... És a dir, ens passen al davant als
pedagogs “professionals”, defensors de la metodologia didàctica
i poca cosa més, amb una intervenció íntegra i integradora dels
tres àmbits de la personalitat: intel·lectiu, conductual i afectiu
(!?) ... Que ve a denotar el què diu unes pàgines després en
atribuir-ho “...a un sentit profund de l’educació...” I que
reitera quan assegura que “...l’aprenentatge té poc sentit, tret
de produir una influència prolongada i substancial en la manera de
pensar, actuar i sentir de la gent...” Increïble.
Tot
seguit l’autor avança, resumidament, el que és el contingut del
llibre, en forma de preguntes, que mira si no de respondre-les, sí
d’anar acompanyant
als lectors a recercar les possibles respostes.
A saber:
“Què
saben els millors professors? Com es preparen? Què fan quan
ensenyen? Com tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells?
Com comproven el seus progressos?”... Vegem alguns “avenços”
del contingut del llibre -de què no us deslliuraré de fer-ne una
lectura
personal i crítica, perquè s’ho val-.
Sobre
“Què
saben els millors professors”,
la resposta podria ser la convencional, bé que elevada a
l’excel·lència: “...segueixen -estan “al dia”- els avenços
intel·lectuals i científics del seu àmbit, fan recerca, generen
idees pròpies i...estudien el què fan altres...” Afegeix, però,
l’autor que “llegeixen el què troben -o recerquen- d’altres
àmbits, de vegades força allunyats del seu“ (!) Cosa insòlita
entre nosaltres, capficats -només!- en el nostre -cada vegada més
reduït- “camp”. No heu sentit mai allò de “...és que no és
el meu ‘camp’... ”, desprès d’haver fet ostentació de no
interessar-li el què li diu el seu interlocutor? Doncs jo sí i
lamentablement.
Envers
“Com
es preparen per ensenyar”,
la resposta és generosa però insuficient: “...fòrums de debat,
sessions basades en problemes de l’ensenyament...esforços
intel·lectuals seriosos... recerca i erudició...” Que no és poc
i ja m’agradaria trobar-ho entre nosaltres. Lamentablement, però,
no apareix la que hauria de ser la preparació específica
-professionalitzada”- per fer d’ensenyants -universitaris, ara-.
Encara que, més tard, trobarem alguna pista més al respecte i ens
hi detindrem, doncs segons la “dèria” que m’acompanya de per
vida, ací rau la clau de volta del què hauria de ser la nostra “raó
de ser” precisament .
Altrament
“Què
fan quan ensenyen?...”
“Tasques estimulants”... “entorns favorables a l’aprenentatge
crític...“ “Afavoreixen -els professors- el tipus d’ensenyament
i actuació -dels alumnes- que s’espera en la vida...” -més que
no en el decurs dels estudis...- Què us sembla?
“Com
tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells?”
“...Parlen obertament amb ells...” “...els encoratgen a ser
reflexius...” “...mostren una gran confiança... -amb els
estudiants!- A més del “compromís amb la comunitat acadèmica
...no només cap el seu èxit personal...” Que no és poc.
”Com
comproven el seus progressos?”
Detecten -en els estudiants- “...perspectives de ser jutjats de
manera justa i equitativa...” “comprovant els seus esforços...
-més que no els seus “progressos?”- Què tal?
Per
acabar aquesta primera “part” amb una mena de “repertori” de
possibles “continguts” d’un programa
de “formació” del professorat...com
ara:
1-”...Comprendre
el pensament, actituds i valors...que hi ha darrere de les obres
mestres de la pedagogia...”
2-”...Observar
acuradament les pràctiques...”
3-”...Assimilar-les,
transformar-les i individualitzar-les...”
I
on caldria afegir “... la feina intel·lectual creativa i
seriosa...de l’observació acurada i de l’anàlisi detallada...
dels diàlegs amb els col·legues i les crítiques dels iguals...”
Que es completa amb un seguit de “formulacions”, que apareixen a
l’Epíleg i completarien el repertori de “continguts” d’una
hipotètica -i més que imprescindible, segons alguns, jo mateix-
formació dels docents, des del parvulari a la universitat: Així:
“...El
bon ensenyament és, només, qüestió de tècnica?...¿”creació
intel·lectual i art...?”
En
qualsevol cas, caldria “·..Donar suport a la comunitat i als seus
diàlegs?”
I
definir un “...nou tipus de professor que comprèn tant la
disciplina com la manera d’aprendre-la...”
Òbviament
no ens consta l’existència d’un tal programa institucional, ni
de centres de formació ordinaris per a materialitzar-lo, als EEUU,
què és des d’on parla l’autor, Hen Bain, director del Center
for Teaching Excellence de la New York University-
que sembla més bé un cas excepcional i pot ser de formació
“contínua” del professorat universitari i de Nova York... Encara
que a l’Epíleg citat, precisament -pàg. 189- apareix una
referència explícita: “...Les facultats i les universitats poden
-ai!, doncs no existeixen formalment- establir departaments o
instituts que estudien i promoguen l’aprenentatge -que no
l’ensenyament, ep!- universitari...” que no té -pel què jo sé-
comparativa amb nosaltres, fora dels de formació de mestres de
Primària....
Val
a dir i a tot estirar que ací hem malbaratat els ICES -Instituts de
Ciències de l’Educació- creats arran de la llei Villar -Gral.
d’Educació de 1970-... I lamentar que les facultats de Ciències
de l’Educació, a prou penes afronten la formació d’experts en
Pedagogia...per a l’ensenyament Primari, poc per al Secundari
i gens per a l’Universitari...
No
us ho perdeu, per favor!
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)