“El que fan els millors professors -i professores, clar- universitaris...” és el títol del llibre que, tot i haver-se publicat el 2006, he tornar a re-llegir ara amb deteniment i gaudi, pel que explicaré tot seguit...
----------------
És el que passa: quan u -o una- té bona vista -perquè és jove...- però no té temps de llegir. Altres “urgències” del dia a dia -l’ocupació professional, la família...- ho dificulten. I ara -que u o una ja no és “tant” jove- i té quasi tot el temps del món... la vista no “acompanya”. És el que hi ha. Paciència!
D’entrada vull aprofitar per felicitar a la Universitat de València -la “meua” universitat, com a alumne en temps, de la 1ª promoció de Pedagogia, i com a professor associat, en tant que inspector d’Educació- per la publicació de l’obra. I felicitar-me a mi mateix, per la satisfacció de trobar -en l’autor Hen Bain, director del Center for Teaching Excellence de la New York University- i en els nombrosos testimonis que recull -també professors universitaris-, una preparació -i una sensibilitat- impròpies (!) -en conec comptats amb els dits de la mà de casos puntuals- per la teoria i pràctica pedagògica, de què fan gala aquells professionals. Postulats habitualment -i quasi exclusivament- aplicats -els de la pedagogia- a l’escola primària -poc a la secundària i gens a la universitària-, amb l’argument (¿) que el que cal “exigir-li” a l’ensenyant (!) d’aquells nivells -secundària i superior- no és tant que en sàpiga -d’ensenyar- com que “domine” la matèria (!?).
Anem, però al contingut del llibre:
A part de l’apèndix, dedicat a explicar cóm es va dirigir la investigació, els participants i les dades estadístiques subsegüents, on no em detindré, trobem els capítols: “Com aprenem”, “Com es preparen -”els millors...”- per ensenyar?” (!), “Com dirigeixen la classe?”, “Què esperen, com els tracten i com els avaluen...-als seus estudiants- ” i un epíleg per preguntar-se “Què en podem aprendre” -d’ells i d’elles s’entén-. Vegem:
D’entrada, la dedicatòria del llibre “A la memòria dels meus pares, els meus primers professors” -que jo hauria dit “els meus primers mestres”, però bé- ja denota, no només una persona agraïda sinó sensible a l’educació rebuda, qualitat “estranya” -perdoneu- en un científic de nivell, cas de Bain.
Vull destacar, també, a la Introducció, quan cita a un altre insigne científic, Fulghum -deixeble avantatjat del dr. en Hª Europea, Ralph Lynn, de la universitat de Wisconsin- i li atribueix la frase: “Tot el que necessitava saber sobre la vida...ho havia aprés al parvulari”, afirmació pròpia d’un pedagog convencional o especialitzat en educació preescolar. No d’un eminent professor universitari nord-americà.1 Encara en la Introducció, se cita a Paul Baker que, en el curs de llicenciatura del teatre, que impartí a la Trinity University “va canviar la vida de força estudiants que uns altres -professors, ai!- havien menystingut com a fracassats”. No us sona a afirmació d’un pedagog -o psicòleg educatiu-, expert en conductes alternatives i defensor de la “diversitat” intel·lectual dels estudiants? Doncs no. Ara és un titulat universitari que imparteix cursos a enginyers, científics, historiadors i actors (!)
Encara a la Introducció en Bain, en referir-se a la metodologia de l’aprenentatge (!) -impropi d’un professor universitari, que no sol passar dels “continguts” de l’assignatura i, com a molt, de la metodologia “científica” del “seu” saber-, diu que els tals mètodes -del “millors professors”...-, “...exercien una influència prolongada, substancial i positiva sobre com pensaven, actuaven i sentien aquells estudiants”... És a dir, ens passen al davant als pedagogs “professionals”, defensors de la metodologia didàctica i poca cosa més, amb una intervenció íntegra i integradora dels tres àmbits de la personalitat: intel·lectiu, conductual i afectiu (!?) ... Que ve a denotar el què diu unes pàgines després en atribuir-ho “...a un sentit profund de l’educació...” I que reitera quan assegura que “...l’aprenentatge té poc sentit, tret de produir una influència prolongada i substancial en la manera de pensar, actuar i sentir de la gent...” Increïble.
Tot seguit l’autor avança, resumidament, el que és el contingut del llibre, en forma de preguntes, que mira si no de respondre-les, sí d’anar acompanyant als lectors a recercar les possibles respostes. A saber:
“Què saben els millors professors? Com es preparen? Què fan quan ensenyen? Com tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells? Com comproven el seus progressos?”... Vegem alguns “avenços” del contingut del llibre -de què no us deslliuraré de fer-ne una lectura personal i crítica, perquè s’ho val-.
Sobre “Què saben els millors professors”, la resposta podria ser la convencional, bé que elevada a l’excel·lència: “...segueixen -estan “al dia”- els avenços intel·lectuals i científics del seu àmbit, fan recerca, generen idees pròpies i...estudien el què fan altres...” Afegeix, però, l’autor que “llegeixen el què troben -o recerquen- d’altres àmbits, de vegades força allunyats del seu“ (!) Cosa insòlita entre nosaltres, capficats -només!- en el nostre -cada vegada més reduït- “camp”. No heu sentit mai allò de “...és que no és el meu ‘camp’... ”, desprès d’haver fet ostentació de no interessar-li el què li diu el seu interlocutor? Doncs jo sí i lamentablement.
Envers “Com es preparen per ensenyar”, la resposta és generosa però insuficient: “...fòrums de debat, sessions basades en problemes de l’ensenyament...esforços intel·lectuals seriosos... recerca i erudició...” Que no és poc i ja m’agradaria trobar-ho entre nosaltres. Lamentablement, però, no apareix la que hauria de ser la preparació específica -professionalitzada”- per fer d’ensenyants -universitaris, ara-. Encara que, més tard, trobarem alguna pista més al respecte i ens hi detindrem, doncs segons la “dèria” que m’acompanya de per vida, ací rau la clau de volta del què hauria de ser la nostra “raó de ser” precisament 2.
Altrament “Què fan quan ensenyen?...” “Tasques estimulants”... “entorns favorables a l’aprenentatge crític...“ “Afavoreixen -els professors- el tipus d’ensenyament i actuació -dels alumnes- que s’espera en la vida...” -més que no en el decurs dels estudis...- Què us sembla?
“Com tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells?” “...Parlen obertament amb ells...” “...els encoratgen a ser reflexius...” “...mostren una gran confiança... -amb els estudiants!- A més del “compromís amb la comunitat acadèmica ...no només cap el seu èxit personal...” Que no és poc.
”Com comproven el seus progressos?” Detecten -en els estudiants- “...perspectives de ser jutjats de manera justa i equitativa...” “comprovant els seus esforços... -més que no els seus “progressos?”- Què tal?
Per acabar aquesta primera “part” amb una mena de “repertori” de possibles “continguts” d’un programa de “formació” del professorat...com ara:
1-”...Comprendre el pensament, actituds i valors...que hi ha darrere de les obres mestres de la pedagogia...”
2-”...Observar acuradament les pràctiques...”
3-”...Assimilar-les, transformar-les i individualitzar-les...”
I on caldria afegir “... la feina intel·lectual creativa i seriosa...de l’observació acurada i de l’anàlisi detallada... dels diàlegs amb els col·legues i les crítiques dels iguals...” Que es completa amb un seguit de “formulacions”, que apareixen a l’Epíleg i completarien el repertori de “continguts” d’una hipotètica -i més que imprescindible, segons alguns, jo mateix- formació dels docents, des del parvulari a la universitat: Així:
“...El bon ensenyament és, només, qüestió de tècnica?...¿”creació intel·lectual i art...?”
En qualsevol cas, caldria “·..Donar suport a la comunitat i als seus diàlegs?”
I definir un “...nou tipus de professor que comprèn tant la disciplina com la manera d’aprendre-la...”
Òbviament no ens consta l’existència d’un tal programa institucional, ni de centres de formació ordinaris per a materialitzar-lo, als EEUU, què és des d’on parla l’autor, Hen Bain, director del Center for Teaching Excellence de la New York University- que sembla més bé un cas excepcional i pot ser de formació “contínua” del professorat universitari i de Nova York... Encara que a l’Epíleg citat, precisament -pàg. 189- apareix una referència explícita: “...Les facultats i les universitats poden -ai!, doncs no existeixen formalment- establir departaments o instituts que estudien i promoguen l’aprenentatge -que no l’ensenyament, ep!- universitari...” que no té -pel què jo sé- comparativa amb nosaltres, fora dels de formació de mestres de Primària....
Val a dir i a tot estirar que ací hem malbaratat els ICES -Instituts de Ciències de l’Educació- creats arran de la llei Villar -Gral. d’Educació de 1970-... I lamentar que les facultats de Ciències de l’Educació, a prou penes afronten la formació d’experts en Pedagogia...per a l’ensenyament Primari, poc per al Secundari3 i gens per a l’Universitari...
No us ho perdeu, per favor!
1 Tot i la mala fama que alguns -Trump però no només!- s’entesten en sumir als EEUU, bona part dels seus “naturals” -i advinguts d’altres continents- són persones entenimentades i els seus universitaris, gent de prestigi.
2 Efectivament i m’he atansat en més d’una ocasióal tema, com ara en aquesta mateixa finestra, repetidament:
https://www.facebook.com/photo?fbid=3574263782808194&set=a.1739562456278345
I mereix una més que detinguda anàlisi -compartida, òbviament, que jo no soc ningú...-, amb propostes concretes, acadèmicament i científicament, documentades i amb vocació de ser instrumentalitzades institucionalment, més enllà de l’ “anècdota” del màster de secundària -hereu del CAP- i la programació “didàctica” (?!) de les oposicions a la docència (!) universitària. Lamentablement ara no faré més que glossar les aportacions d’en Bain i poca cosa més.
3 Del “màster” post-grau de Secundària hi hauria molt que parlar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada