Dies feixucs MÉS ENCARA

Decididament, Europa es manifesta –cada vegada més clarament- com un club d’estats, on els interessos “nacionals” i el mercat econòmic, primen sobre qualsevol altra qüestió. Aquelles esperances -del tot utòpiques pel què es veu- d’una Europa dels pobles i de les cultures, on els valors i la lliure circulació sense fronteres seria moneda corrent, s’han estavellat  contra els interessos mesquins dels poderosos de sempre. Ara la “mostra” ha estat el(s) desastre(s) de Lampedusa, amb centenars de víctimes ofegades pel tràfic d’immigrants de les màfies internacionals i la incompetència de la Unió Europea, incapaç d’aprovar un pla d’acollida dels que fugen de la misèria i la guerra dels seus països d’origen –en bona mesura, misèria i guerres, “apadrinades” per Europa-. En un intent de salvar la cara, Durao Barosso, ha acudit al lloc dels fets, quan a la què li escau        personar-se, com a màxima responsable de les polítiques antisocials i mercantilistes és a la sra. Merkel. O no és ella qui “mana”, per damunt dels responsables de la Comissió Europea, del Consell i del Parlament?

I de Fabra –el polític qualificat d’ “exemplar” per Rajoy- què? Doncs “de Fabra nà”: el principal denunciant del cacic de Castelló, l’empresari Vilar, es desdiu ara en la vista que, desprès de deu anys de subterfugis legals, ha arribat a celebrar-se. Sembla que per consell dels lletrats que els defensen, doncs una condemna de Fabra, agreujaria la situació processal de Vilar. I tot i la tebior del fiscal en arremetre contra l’interfecte, encara  hi ha algú que confessa haver tingut que abonar-li a Fabra 66.000 euros, com a contraprestació a les gestions de l’antic president d ela Diputació de Castelló, en l’agilització de permisos i patents. La nota còmica, però, -si no tràgica- la donà Costa, l’encara diputat autonòmic, processat amb Camps pels negocis amb la Gürtel i imputat pel finançament il·legal del PP, en ser cridat a declarar (!?).  

Parlant d’imputats, el cas Nóos –els fets són tossuts- torna a trobar-se amb la infanta Cristina que, com la ministra Mato, sembla que no se n’adonava del què passava a sa casa i protagonitzava la seua –respectiva- parella. Efectivament i d’una banda el jutge instructor embarga el palauet de Pedralbes –residència fins fa poc a Barcelona dels ex-ducs de Palma- per tal de cobrir la fiança de responsabilitat –irresponsabilitat més bé- civil d’Urdangarin. I, de l’altra, el magistrat sospesa imputar novament a la infanta per un possible delicte de blanqueig de capitals i de malversació de diners públics, en haver-se transferit a comptes personals, efectius de la suposada oenagé del matrimoni.

I clar, com que als “populars” no els interessa gens la caiguda lliure del prestigi de la monarquia instaurada pel dictador –Franco proclamà a tord i a dret que no es tractava d’una restauració, sinó d’una instauració-, que els apuntala a ells, com a hereus d’aquella ideologia, ara els del PP tornen a remoure el “sainet” de Gibraltar. El motiu –l’excusa més bé- és la denúncia davant l’ONU del ministre principal del Penyal por l’odi fomentat per Espanya contra els ciutadans gibraltarenys i que el ministre Margalló –que s’amaga l’accent- qualifica d’inaceptable, que no de fals, perquè Picardo documenta la campanya espanyola contra els “llanitos” amb abundant documentació gràfica –fotos i vídeos- que recull la crema i altres desperfectes a vehicles amb matrícula de Gibraltar, a la Línea de la Concepción; la persecució de la guàrdia civil d’una motora gibraltarenya a tocar del port del Penyal; les pintades ofensives contra aquells ciutadans, al poble de Los Barrios i una paròdia d’invasió de Gibraltar amb la mort de gibraltarenys, exhibida per algun “patriota”. El govern espanyol sap que té les de perdre a l’ONU, però mentrestant estén una cortina de fum sobre els affaires de corrupció generalitzada, que li fan mal i desllueixen la “marca” Espanya (!?).

Finalment la majoria absolu(tis)ta “popular” ha aprovat la llei Wert, al parlament, redactada al dictat dels bisbes i de la dreta cavernària. Una vegada més, els del PP, promouen normatives ràncies i tardofranquistes, en solitari i contra tot l’arc parlamentari. I no només, també contra el Consell d’Estat –màxim òrgan consultiu- el dictamen del qual havia reclamat un acord general de les forces polítiques i socials, justament per atorgar-li estabilitat al sistema educatiu. Ni cas: tots els partits democràtics han quedat fora i el carrer fa temps que contesta la nova norma –ja des del primer esborrany- a més de la majoria de docents i les famílies. Tampoc ha estat escoltada la “prudència” demanada per aquella institució, a l’hora de tractar el tema lingüístic al curiculum, als territoris amb llengua pròpia. Ni que l’ “Educació per a la Ciutadania” hauria de ser obligatòria en algun tram del sistema. Tampoc, doncs fou foragitada del tot i de bon començament, només arribats al poder els del PP en “compliment” –ara sí compleixen- del seu programa electoral. Més, el Consell d’Estat mostra preocupació per la presència de la Religió –catòlica of course!- en el sistema educatiu d’un estat no confessional, sense que haja fet modificar el text de la nova llei. I encara l’alt organisme posa en dubte la disponibilitat de mitjans per portar endavant els canvis previstos. Res no ha fet pestanyejar a Wert: el major conflicte educatiu de la història d’aquesta país està servit.

 Encara com els partits democràtics del País Valencià desbancarien de la Generalitat, ara mateix, –segons un estudi d’intenció de vot- al partit que ens ha portat a la misèria econòmica i moral als valencians –i ara s’entesta en dur a la bancarrota total als espanyols-. Caldrà, però, que aquells partits es comporten civilitzadament i generosament, fent un front comú contra la corrupció i desgovern dels “populars” i treballant per refer la destrossa del PP, amb la recuperació de la cohesió social i la confiança de la ciutadania.