27 de desembre de 2013

Dies feixucs LLUM EN LA FOSCÚRIA




          Això de Bàrcenas s’ha convertit en un serial que trau la son al PP, per més que s’intenten tirar pilotes fora i distraure al personal amb tota classe de martingales. Encara que alguna, com la que se li ocorregué a Cospedal, de denunciar-lo per calúmnies arran de l’affaire que implica als “populars” de Castella-La Manxa, li ha resultat a la contra i l’ex-tresorer s’ha despatxat a gust –i amb un perfecte domini de la situació- front a una audiència expectant, ratificant-se en totes les seues afirmacions i documentant-les, en la vista televisada. Mentrestant la secretària general del PP a prou penes ha pogut mantindre “el tipo” i, en accedir al carrer i pressa dels nervis, ha estat a punt d’estavellar-se contra un arbre.
          Ara  aporta, al jutge Ruz, les seues notes manuscrites, de les cites i entrevistes mantingudes amb empresaris –de la construcció per més detalls-, per recaptar fons il·legals en les campanyes electorals, a favor dels “populars”. Com era d’esperar els afectats s’han apressat a negar-ho i el PP sembla respirar més tranquil, perquè és la paraula d’un –Bárcenas- contra un altre –ells i els empresaris-. Obliden, però, que hi ha altres causes obertes per la mateixa qüestió –finançament il·legal-, com ara al Tribunal Superior de València, que té tota la pinta de prosperar i que avalarien –de retruc- les acusacions de l’ex-tresorer.
          En el mateix front de la corrupció, el jutge Castro embarga el palauet de Pedralbes de la infanta Cristina, a la que sembla no poder imputar-se –de moment- en el cas Urdangarin, per no haver abonat la fiança de 6.1 milions d’euros i tot i que, finalment, els tribunals –estranyament- no imputen a Barberà i Camps en l’affaire Nóos, el magistrat Castro no s’està de censurar a les administracions Balear i Valenciana, a les que considera –i per extensió als seus responsables polítics- mereixedores del més intens retret ètic i jurídic, per haver trencat l’obligació de respectar la legalitat. I la saviesa popular –del poble, ara- fa costat al jutge, en trobar-te pels carrers de València rètols del següent tenor: “Rita Nóos roba” (!).
          I com les “bones” notícies no venen mai a soles, al costat –o, millor, de resultes- de les trames gegantines de corrupció, hi ha els retalls subsegüents i l’encara ministre d’Educació de Rajoy retira la beca “erasmus a milers d’estudiants, amb el curs ja començat, bé que havent generat una protestat sonada i generalitzada, s’ha hagut de desdir en 48 hores, perquè fins i tot el PP l’ha desautoritzat. En canvi, l’altre col·lega del mateix gabinet –Guindos- se n’ha sortit en la seua, al qüestionar l’elecció de Roldán, com a president de la patronal bancària, amb l’argument que havia estat alt funcionari del banc d’Espanya i no semblava ètic (!) passar ara al món empresarial. No fa res, però, que ell mateix haja fet el canvi des de l’empresa privada i multimilionària Lehman Brothers al ministeri d’economia, o que Morenés haja fet el mateix des de la patronal armamentística al ministeri del ram. O que consellers del govern d’Aguirre hagen passat a les directives de les empreses, a les què s’han venut les institucions públiques de la comunitat de Madrid. Així que Guindos, a més de portar-nos a la ruïna econòmica, fa una exhibició de cinisme digna de millor causa.
          Clar que el món no està més “presentable” i els fronts de sempre, segueixen oberts: Siria sense sortida possible ni a la democràcia ni a la justícia, amb el dictador i criminal de lesa humanitat Al Asad, reforçat. A Egipte, el govern colpista encapçalat pels militars, té el coratge de jutjar a Morsi, president legítim i democràtic, acusant-lo dels delictes que els uniformats cometen diàriament: “incitació a la violència” i pràctica indiscriminada de la violència més bèstia contra manifestants pacífics. A Irak continua la sagnia d’atemptats i corrupteles que enfonsen, encara més, un país ja prou massacrat pels EEUU, en una guerra il·legal i dramàtica. Mentre que el govern ultra d’Israel es trau la careta, enfront dels intents internacionals de resoldre per la via diplomàtica i pacífica el contenciós nuclear a Iran i amenaça amb “defensar-se” dels aiatol·làs amb el seus “recursos” –atòmics s’entén!-. La Rusia de Putin, a més de generar multimilionaris que es fan els amos d’urbanitzacions senceres al mercat espanyol immobiliari de saldo, atia l’odi als “estrangers” -i als propis amb opcions sexuals diferents de les “reconegudes”-.



Encara com als EEUU alguna cosa està canviant i la societat comença a fer un tímid gir cap a la normalitat cultural i democràtica, amb l’elecció d’un alcalde per a l’emblemàtica ciutat de Nova York -8 milions d’habitants, 300.000 funcionaris i 70 milions de pressupost- (molt)blanc i progressista i casat amb una dona (molt)negra –poeta i activista- i amb dos fills “afros” del tot. La història de Bill de Blasio –d’ascendència italiana que palesa en els noms dels fills, Chiara i Dante- ha estat espectacularment ràpida i el seu ascens es déu en bona mesura al costat que li ha fet Chirlane McGray, la seua esposa i els seus fills. S’ha proposat treballar a favor de la justícia social i millorar la vida de la gent.
Així, doncs, es troba a les antípodes del “Tea Party” nord-americà i del seu homònim espanyol, el PP, que malden per enlairar els poderosos i empobrir i marginar els ciutadans. A Rajoy i la seua tropa no els haurà fet gens de gràcia el gir novaiorquès. Tant de bo se’n surti.
Encara com es veu alguna llum enmig de la foscúria.
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada