Dies feixucs LLUM EN LA FOSCÚRIA

          Això de Bàrcenas s’ha convertit en un serial que trau la son al PP, per més que s’intenten tirar pilotes fora i distraure al personal amb tota classe de martingales. Encara que alguna, com la que se li ocorregué a Cospedal, de denunciar-lo per calúmnies arran de l’affaire que implica als “populars” de Castella-La Manxa, li ha resultat a la contra i l’ex-tresorer s’ha despatxat a gust –i amb un perfecte domini de la situació- front a una audiència expectant, ratificant-se en totes les seues afirmacions i documentant-les, en la vista televisada. Mentrestant la secretària general del PP a prou penes ha pogut mantindre “el tipo” i, en accedir al carrer i pressa dels nervis, ha estat a punt d’estavellar-se contra un arbre.

          Ara  aporta, al jutge Ruz, les seues notes manuscrites, de les cites i entrevistes mantingudes amb empresaris –de la construcció per més detalls-, per recaptar fons il·legals en les campanyes electorals, a favor dels “populars”. Com era d’esperar els afectats s’han apressat a negar-ho i el PP sembla respirar més tranquil, perquè és la paraula d’un –Bárcenas- contra un altre –ells i els empresaris-. Obliden, però, que hi ha altres causes obertes per la mateixa qüestió –finançament il·legal-, com ara al Tribunal Superior de València, que té tota la pinta de prosperar i que avalarien –de retruc- les acusacions de l’ex-tresorer.

          En el mateix front de la corrupció, el jutge Castro embarga el palauet de Pedralbes de la infanta Cristina, a la que sembla no poder imputar-se –de moment- en el cas Urdangarin, per no haver abonat la fiança de 6.1 milions d’euros i tot i que, finalment, els tribunals –estranyament- no imputen a Barberà i Camps en l’affaire Nóos, el magistrat Castro no s’està de censurar a les administracions Balear i Valenciana, a les que considera –i per extensió als seus responsables polítics- mereixedores del més intens retret ètic i jurídic, per haver trencat l’obligació de respectar la legalitat. I la saviesa popular –del poble, ara- fa costat al jutge, en trobar-te pels carrers de València rètols del següent tenor: “Rita Nóos roba” (!).

          I com les “bones” notícies no venen mai a soles, al costat –o, millor, de resultes- de les trames gegantines de corrupció, hi ha els retalls subsegüents i l’encara ministre d’Educació de Rajoy retira la beca “erasmus” a milers d’estudiants, amb el curs ja començat, bé que havent generat una protestat sonada i generalitzada, s’ha hagut de desdir en 48 hores, perquè fins i tot el PP l’ha desautoritzat. En canvi, l’altre col·lega del mateix gabinet –Guindos- se n’ha sortit en la seua, al qüestionar l’elecció de Roldán, com a president de la patronal bancària, amb l’argument que havia estat alt funcionari del banc d’Espanya i no semblava ètic (!) passar ara al món empresarial. No fa res, però, que ell mateix haja fet el canvi des de l’empresa privada i multimilionària Lehman Brothers al ministeri d’economia, o que Morenés haja fet el mateix des de la patronal armamentística al ministeri del ram. O que consellers del govern d’Aguirre hagen passat a les directives de les empreses, a les què s’han venut les institucions públiques de la comunitat de Madrid. Així que Guindos, a més de portar-nos a la ruïna econòmica, fa una exhibició de cinisme digna de millor causa.

          Clar que el món no està més “presentable” i els fronts de sempre, segueixen oberts: Siria sense sortida possible ni a la democràcia ni a la justícia, amb el dictador i criminal de lesa humanitat Al Asad, reforçat. A Egipte, el govern colpista encapçalat pels militars, té el coratge de jutjar a Morsi, president legítim i democràtic, acusant-lo dels delictes que els uniformats cometen diàriament: “incitació a la violència” i pràctica indiscriminada de la violència més bèstia contra manifestants pacífics. A Irak continua la sagnia d’atemptats i corrupteles que enfonsen, encara més, un país ja prou massacrat pels EEUU, en una guerra il·legal i dramàtica. Mentre que el govern ultra d’Israel es trau la careta, enfront dels intents internacionals de resoldre per la via diplomàtica i pacífica el contenciós nuclear a Iran i amenaça amb “defensar-se” dels aiatol·làs amb el seus “recursos” –atòmics s’entén!-. La Rusia de Putin, a més de generar multimilionaris que es fan els amos d’urbanitzacions senceres al mercat espanyol immobiliari de saldo, atia l’odi als “estrangers” -i als propis amb opcions sexuals diferents de les “reconegudes”-.

Encara com als EEUU alguna cosa està canviant i la societat comença a fer un tímid gir cap a la normalitat cultural i democràtica, amb l’elecció d’un alcalde per a l’emblemàtica ciutat de Nova York -8 milions d’habitants, 300.000 funcionaris i 70 milions de pressupost- (molt)blanc i progressista i casat amb una dona (molt)negra –poeta i activista- i amb dos fills “afros” del tot. La història de Bill de Blasio –d’ascendència italiana que palesa en els noms dels fills, Chiara i Dante- ha estat espectacularment ràpida i el seu ascens es déu en bona mesura al costat que li ha fet Chirlane McGray, la seua esposa i els seus fills. S’ha proposat treballar a favor de la justícia social i millorar la vida de la gent.

Així, doncs, es troba a les antípodes del “Tea Party” nord-americà i del seu homònim espanyol, el PP, que malden per enlairar els poderosos i empobrir i marginar els ciutadans. A Rajoy i la seua tropa no els haurà fet gens de gràcia el gir novaiorquès. Tant de bo se’n surti.

Encara com es veu alguna llum enmig de la foscúria.

Encara com.