16 de desembre de 2014

Dies feixucs A LA CONTRA




          L’obstrucció sistemàtica dels conservadors –o són directament ultres i gens democràtics-, als EEUU, contra les mesures d’Obama, gens agosarades i només en favor dels drets humans –sanitat per a tots o quasi, tracte considerat amb els immigrants, suavització de l’embargament contra Cuba, disconformitat amb la política israeliana d’ocupació i agressivitat permanent contra el poble palestí i poca cosa més- evidencia la composició sociològica d’Amèrica del Nord, mane qui mane. O, millor, governe qui governe. Perquè –com a Espanya- una cosa és qui exerceix el poder polític i una altra ben diferent qui pren decisions: quan governa la dreta –que és quasi sempre- mana del tot i quan governa l’esquerra –que és quasi mai- els poders fàctics de sempre –el capital i el pensament únic- s’encarreguen d’obstruir i rebentar qualsevol intent –per tímid que siga- de qualsevol govern pretesament progressista. Ells –els conservadors- sempre a la contra.
Com a la contra es pronuncia i actua –des de fa més de setanta anys- el govern israelià: ara arran de les fermes decisions d’encara pocs països, de reconèixer l’estat de Palestina, com a única manera de forçar l’ONU, Israel i els EEUU a acabar amb l’assetjament, ocupació il·legal i assassinats massius d’innocents –centenars de criatures en les dues operacions recents contra Gaza- que el poderós exèrcit jueu perpetra contra el poble palestí, fins ara impunement. Doncs la cosa ha hagut d’arribar a Espanya i quan de manera insòlita, el parlament –amb majoria “popular”- ha aprovat una tal decisió malgrat les pressions del govern de Netanyahu, la representació diplomàtica (?) israeliana encara ha tingut el cinisme de declarar, sense vergonya, que d’aquesta manera s’ “allunya la pau entre palestins i israelians” (!) Serà que es pot esperar alguna cosa, de la seua política genocida contra la població palestina? Ja seria hora que el món sencer deixara sol a Israel i al seu govern ultradretà, generador de terrorisme.
I què dir del comportament –a la contra també- del tàndem del bipartidisme –i d’altres-, front a l’èxit –relatiu- de “Podemos”? 



No paren de calumniar -començant per Rajoy- i menystenir, a la formació de Pablo Iglesias –només el nom ja els esvera als “demòcrates de tota la vida” d’aquest país-. Quan no és la suposada connivència amb eta (!) –Esperanza Aguirre dixit- són els lligams amb el govern de Venezuela –Maruenda-. O el pretès servilisme buscat d’IU –Cayo Lara-. Ara es desvetla el “parentiu” amb Ceacescu –González Pons- o s’acusa a la formació d’antisistema –PP i PSOE a dúo- i fins i tot d’engany i incompliment acadèmic a Errejón –Susana Díez-. De moment l’única cosa que han aconseguit els guardians de l’establiment és augmentar la simpatia i les adhesions a aquella formació, per tot arreu: una perquè la gent ja comença a ser adulta i no dóna credibilitat a acusacions tant barroeres com infantils –que es desmunten per elles mateixes-; i dos, perquè el cabreig ciutadà és tal que, només per foragitar a la colla de corruptes “populars” que campen per tot i als bledes dels socialistes, ja ens va bé: siga “Podemos” o qualsevol altra alternativa que pose al seu llocs als de sempre. Ja seria hora.
I si en faltava alguna, els bisbes espanyols a la contra, també –o en “bàbia”-? Per tot el món s’ha reconegut i sembla que es vol eradicar, la conducta lamentable, pecaminosa i delictiva d’alguns clergues, envers criatures o seminaristes, pels abusos sexuals perpetrats. Ací, però, des de bon començament es negà l’evidència, amb l’ “argument” de què no hi havia proves –Rouco dixit-, posant una espessa tapadora sobre la qüestió. Ara, però i des de Roma, s’ha destapat la caixa dels trons i ha hagut de ser el mateix Papa qui ha posat les coses en clar, demanat perdó directament al jove granadí objecte d’abusos pel clan dels “Romanones” –una colla de capellans pervertits-, cridant a capítol a l’arquebisbe i forçant una investigació que ací sempre s’han resistit a afrontar. La resposta publicitada per la conferència episcopal ha estat de “desolació”, no de reconeixement de culpabilitat i d’inoperància. La RAE hauria d’incloure als bisbes, en el paquet dels qui “perverteixen” també el llenguatge.
Encara com hi ha un país amb seny, en tot el planeta... que decideix que les guerres no serveixen per a res i prohibeix, per llei, participar en qualsevol conflicte bèl·lic. Costa Rica ja porta 65 anys sense exèrcit. I ara l’Assemblea Legislativa ha declarat que la pau és un dret humà fonamental i incorpora, al seu ordenament jurídic, la “neutralitat perpètua, activa i no armada” front als conflictes dels altres estats. Llàstima que els interessos estratègics, de dominació i econòmics prevalen per tot arreu i es cobren tantes vides humanes, cada dia. 
Encara com.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada