26 de gener de 2016

Dies feixucs DE TOT N’HI HA




Finalment les potències nuclears del planeta –EEUU al capdavant- han aconseguit “frenar” les pretensions dels iranians d’esdevenir, també, potència nuclear. Ho han aconseguit després de llargues i feixugues negociacions, acompanyades de sancions econòmiques i d’aïllament internacionals, que han ofegat la vida dels ciutadans d’aquell país. Així són de democràtics (?) i coherents (!) els estats occidentals –EEUU al capdavant-, que presenten al règim iranià com diabòlic, per aspirar a dotar-se dels mateixos armamentismes nuclears, que ells -els estats occidentals, amb els EEUU al capdavant- fa temps que en disposen. I encara hem hagut d’assistir –perplexos- a les polítiques obstruccionistes de l’estat d’Israel –posseïdor del propi arsenal nuclear of course!-, amb l’únic objectiu de boicotejar un mínim horitzó de pau a l’orient conflictivitzat, que s’encarreguen d’enverinar des de fa tres quarts de segle, amb l’ocupació de Ciscordània, el bloqueig de Gaza i l’assetjament permanent i el genocidi continuat contra el poble palestí. Així el govern israelià creu distraure l’atenció internacional del reconeixement de Palestina, com a estat associat de les Nacions Unides i amb capacitat per denunciar-los davant la Cort de l’Haia, per les seues atrocitats. 


I sense moure’ns d’Europa, alhora que es vol fer dir (!) a la cúpula de la UE, que Catalunya quedarà fora de la Unió si s’entesta en seguir endavant el procés independentista, el regne Unit ja se situa fora, de fet, amb el seguit d’exigències que planteja, prou feixugues com per a no rebre’n resposta favorable. Bé que ho saben no només els anomenats “euroescèptics” –que són legió entre els britànics-, sinó la ciutadania i el(s) govern(s) successius, doncs en això conservadors i laboristes tenen conductes idèntiques de malfiança cap al continent. Així que la UE s’ho hauria de fer mirar, si no vol quedar-se “en quadro”: d’una banda espolia i depreda –amb rescats inassolibles- els països mediterranis –l’últim (mal)exemple del qual ha esta Grècia-, posant de pas en qüestió els resultats democràtics de rebuig de les polítiques depredadores, manifestades pels ciutadans de les nacions afectades. D’altra banda ni es planteja posar fre a les pràctiques abusives de la banca i les grans multinacionals. I si en faltava alguna el Tractat de Lliure (!?) Comerç fa el seu camí, enmig del secretisme més pregó. L’Europa dels “mercaders” com l’anomenava el clarivident Marcelino Camacho, ja la tenim ací. Adéu a l’Europa de les cultures, de les llibertats, de les nacions i de la democràcia. Adéu!
I, en el dia a dia de les penúries de la gent desnonada i els milers i milers de famílies d’aturats, s’ha sabut de l’existència de més de 13.000 habitatges socials, buits, mentre la llista de demandants depassa els 330.000. És l’herència de l’ “España va bien” d’Aznar, que no li deixaren redreçar al bo de Zapatero i que ha reblat el pretensiós –tant com mediocre- de Rajoy. Els desnonaments es produeixen per dotzenes, diàriament, tot i la negativa a col·laborar de les policies locals, en aquells territoris on el PP ha perdut el govern. I la tragèdia de l’habitatge es troba a la base d’una hipotètica recuperació, dels milions –encara!- d’aturats i les seues famílies que, tot i el maquillatge de les estadístiques, encara palesen que la situació a dia d’avui i desprès dels quatre –nefastos- anys de Rajoy és pitjor que quan la rebé de Zapatero, a la què cal afegir la de milers de joves titulats universitaris, que han hagut d’emigrar –com molts dels seus avis-, per mirar de guanyar-se la vida, lluny del seu país. Certament el PP s’ha lluït en haver-se vantat que ells “ho arreglarien” (!?).
Altrament la presència de militars -democràtics i moderadament d’esquerres-, entre els nous diputats, capgira l’ status de les forces armades: un general –Julio Rodríguez- a les files de Podemos i una comanant -Zaida Cantera- a les del Psoe. Especialment significativa ha estat la trajectòria de la segona, sotmesa a una campanya d’assetjament jurídic i mediàtic –desprès de la sexual i sexista, que patí-. No n’hi havia prou amb la prepotència masclista d’algun alt càrrec militar, en fer-li passar a la seua “subordinada” un tal calvari, que la justícia “castrense” s’ha comportat tant ambiguament com barroera, en fer veure que “condemnava” al superior –una condemna menor, clar, mai suspensió de funcions, degradació ni expulsió del cos uniformat-, alhora que admetia a tràmit unes preteses i grolleres demandes, en contra de l’aleshores capitana Cantera. I si en faltava alguna, un tal Morenés, conegut per la seua vinculació a la fabricació d’armes i nomenat per Rajoy ministre de defensa, es presentava al Congrés i fent burla descarada de la sobirania popular, en lloc de contestar i responsabilitzar-se d’un tal i vergonyós affaire  protagonitzat pel seu departament, l’emprenia contra Zaida i la diputada que el posà conra les cordes i denuncià la seua complicitat amb els agressors. Lamentable!
I un general (!¿) cosa mai vista: Julio Rodríguez, de l’exèrcit de l’Aire, bé que a la reserva, ha donat el “pas endavant”, d’afiliar-se a “Podemos” i perfilar-se com a possible futur ministre de defensa, en un hipotètic govern de coalició d’esquerres. A l’altre extrem, el govern –en funcions!- de Mariano Rajoy fa mans i mànegues, en la recerca internauta, per trobar i publicitar “draps bruts” dels qui ells consideren un perill per a la democràcia, és a dir als seus interessos partidistes i impresentables.
Encara com les reaccions -viscerals i maldestres- del govern de Rajoy, els posa en evidència i els “retrata” com el què són: una colla d’antidemòcrates.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada