24 d’octubre de 2017

Dies feixucs CAP A L’ABISME


         Cap a l’abisme ens porta la burrera d’en Rajoy, en la seua dèria malaltissa contra Catalunya, quintaessencia dels seus complexos d’inferioritat i dels seus fracassos repetits, com a president del govern espanyol.
La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola (!) no ha estat ben bé ni el colp de Tejero –que a alguns ja els anava bé-, ni la crisi econòmica  -volgudament i culpablement atribuïda als ciutadans i no a la cobdícia de bancs i polítics corruptes-, no. La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola (!) està sent la resposta “constitucional” (!?) a les aspiracions de Catalunya de voler desempallegar-se del centralisme d’un govern tardofranquista “popular” i autogovernar-se, més enllà de la trampa de l’automia generalitzada –el “café para todos” de Suàrez-, para “regiones” i “provincias” –i ciutats com Ceuta i Melilla!- .



         A partir d’aquell primer despropòsit, amb la pretensió –vana com s’ha demostrat- d’aigualir l’autogovern dels únics territoris que el reclamen i l’assumeixen –el País Basc i Catalunya- s’han anat succeint els intents d’ofegar aquelles legítimes pretensions. El penúltim dels quals ha estat la retallada a l’estatut de Catalunya –per part del Constitucional davant el recurs presentat pel PP-, tot i haver estat votat pels catalans i aprovat per les Corts Espanyoles. Curiosament, ara, uns i altres –el Constitucional i el PP- es desfan en elogis i prenen com a referent, un estatut al què sotmeteren a tota classe d’agressions i menysteniments, per mirar de deslegitimar les decisions del Parlament de Catalunya.
Si no n’hi havia prou, però, ara en un context, on plana –permanentment- el fantasma de la Constitució, com a garantia de la unitat d’Espanya (!) –en la redacció actual, of course!- i que els “populars” argumenten, com a l’únic i suprem referent legal, fins a l’extrem de sacralitzar-la, han obviat –des del 78!- els mecanismes de modificació i adequació al moment actual, que la pròpia Carta Magna contempla i a la què es dedica un capítol sencer, el X: “De la Reforma constitucional”. La seua ha estat una devoció servil a un text que, no fa molt, personatges com Aznar el qüestionaven durament i ara li atorguen –com atorgaven  als Principios Fundamentales del Movimiento, la condició d’eterns i inamovibles-. Lamentablement aquell posicionament sectari i rígid –i, per tant, antidemocràtic- no és només atribuïble als tardofranquistes del PP: altres partits, suposadament progressistes i fins i tot d’esquerres s’han alineat amb Rajoy i la seua tropa, en aquella querència malaltissa i, clar, en contra dels que no pensen com ells –bona part dels catalans, també dels bascos i pot ser més espanyols que no es pensen-.
El què és més trist de tot és que d’haver-se abordat, en temps i forma, aquella reforma constitucional, a la recerca d’un encaix estable i acordat de Catalunya –també del País Basc- a Espanya, de segur que no s’hauria arribat a la lamentable i preocupant situació actual. Situació que s’agreuja cada dia, per l’unilateralisme de les actuacions del govern central que no entén més que d’amenaces, manipulacions i falsedats i de la repressió pura i dura per part de  les forces policials espanyoles anti-avalots (?), desfermades brutalment i indiscriminadament, contra el ciutadans, que esperaven pacientment a exercir el dret –constitucional!- a expressar-se, el proppassat 1 d’octubre. Dret  inalienable i reconegut per la pròpia Constitució, doncs, i totes les declaracions universals i democràcies consolidades –que no sembla ser l’espanyola-.



Així el govern “popular”, en lloc de treballar i comprometre’s a la recerca d’espais de diàleg i acords institucionals, en favor de la pau i oblidant les paraules premonitòries del rei emèrit, Joan Carles I -“Hablando se entiende la gente”, que també el seu fill ha obviat-, ha optat el PP per tota una escalada de mesures repressives i de l’aparell diplomàtic, al servei d’una campanya propagandística en contra de Catalunya, sense aturador i de molt dubtosa legalitat, a més d’una evident i palesa inmoralitat, que inclou el foment metòdic i generalitzat entre la ciutadania espanyola, del menysteniment –quan no de l’odi declarat- cap als “catalans”.


Finalment Rajoy, amb una temeritat forassenyada, confiat amb el seguidisme del psoe i la majoria absoluta al Senat s’ha precipitat a l’abisme suspenent l’autonomia de Catalunya i destituint (!?) als càrrecs representatius dels catalans, democràticament escollits. I, amb un colp d’Estat equiparable al de Tejero –però més maldestre, encara-, diu assumir-ne el “mando”.


 La seua ignorància –el cega la prepotència- i la seua ineptitud per a governar Espanya –palesa a des que “accedí” a president- l’inhabilita encara més per “governar” Catalunya i els catalans de qui ho desconeix tot. Compte don Mariano!, fareu mal a Catalunya, però més en fareu a Espanya i vos tampoc no us en anireu “de rositas”: el qui la fa la paga. I si no, al temps.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada