18 de novembre de 2018

Per pensar-hi... RELIGIÓ SÍ, RELIGIÓ NO




         El tema de la reubicació de la religió en els curricula, ha esdevingut un dels greuges que la CEE –Conferència Episcopal Espanyola-, torna a esgrimit contra el govern lleugerament d’esquerres i tímidament aconfessional de Pedro Sánchez i els seus “aliats”.


         Con s’ha arribat, però, a la situació actual? Una simple mirada retrospectiva ens porta al temps de la dictadura franquista, quan la religió catòlica era obligatòria per a tot l’alumnat, sense distinció i tant en l’escola pública com en la privada, des del parvulari a la universitat. Especialment sagnant i inquisitorial fou la presència de la religió al pla d’estudis dels mestres, que no només havíem de cursar-la i aprovar-la durant els anys de carrera, sinó que ens havíem d’examinar novament en una prova eliminatòria prèvia –juntament amb la de “política”-, abans de poder passar als exercicis de les oposicions de funcionaris docents. 
Aquella imposició sectària –que no afavorí gens el bon nom del catolicisme, per cert-, acabà amb l’adveniment de la democràcia i l’aprovació del text constitucional del 78, bé que els acords amb la santa Seu d’unes setmanes desprès –inicis del 79-, deixaren la porta oberta a la presència de la religió catòlica, al sistema educatiu espanyol. I heus ací que, des d’aleshores, les “espases” es mantenen alçades. La UCD prengué alguna tímida iniciativa, per desconfessionalitzar  l’ensenyament i el PSOE plantejà l’alternativa a la religió –catòlica i altres-, en forma d’una assignatura –l’ètica- que, inexplicablement, no cursaven els que escollien religió. És que, pot ser, l’aprenentatge d’una moral universal, era cosa només dels “altres”? Aquesta situació s’esmenà, tot seguit, generalitzant l’ensenyament de l’ètica a tot l’alumnat, però portà a un nou atzucac, en la recerca de l’alternativa a la religió: si era consistent i seriosa –estudi vigilat, repassos i reforços...- es privava, els que cursaven religió, d’una activitat a la que tenien tot el dret i si no –jocs, esbarjo...- , esdevenia una proposta  buida de contingut i, per tant, desprestigiada i inoperant.


Amb el PP -d’enyorances tardofranquistes-, cedint a les pressions de la CEE, s’enfortí la religió –catòlica sobre tot- com a matèria avaluable i s’obligava als “altres” a cursar una assignatura –avaluable també-, amb el nom de Societat, cultura i religió-, tal com la presentava la mal anomenada Ley de Calidad de la Educación –LOCE-. Val a dir que aquella alternativa -Societat, cultura i religió- ja l’havia considerada el ministre socialista Pertierra, encara que no es portà a efecte per la mateixa raó abans esgrimida: és que el coneixement de la(es) religió(ns), com a fet històric i actual –increença inclosa-, no interessa a tot l’alumnat i no només als “altres”? 
Tot seguit, amb el govern lleugerament d’esquerres i tímidament aconfessional de Rodríguez  Zapatero, es tornà a reubicar la religió –les religions-, sense discriminar ningú, amb grans escarafalls per part dels sectors més conservadors de la societat espanyola. Intent que, val a dir, no satisfà tampoc a totes les parts, mentre es mantinga l’opció de l’alternativa, siga quina siga: si és consistent -l’alternativa-, protestaran els qui cursen religió(ns) en veure’s privats d’aquella. I si no ho és, es queixaran els “altres” per fer-los cursar una matèria sense cap trellat i només per justificar la presència de la(es) religió(ns) als curricula. Amb el nou pas del PP pel govern –però la dreta a deixat de manar mai, en quest país, estiga al govern o no? Rajoy ha tornat a fer de la religió –la catòlica of course!- assignatura avaluable i puntuable, per a tota classe de situacions acadèmiques, fins que –novament- unes esquerres –ara escassament “aliades”- amenacen de tornar les coses al seu lloc: és a dir a suprimir la condició d’assignatura avaluable i puntuable, a la religió catòlica. Cosa del tot raonable –i constitucional!- en un estat no confessional, amb gran escàndol, no cal dir-ho de la Conferència Episcopal.


         Cal, doncs, recercar una via des de paràmetres estrictament curriculars –escoltant els experts en sistemes educatius- i en un context de laïcitat –que, encara que a algú no agrade, és el nostre ordenament jurídic actual-. I només des de la consideració d’un sistema escolar universal i divers i des del respecte a una societat civil plural, es pot bastir una proposta seriosa i respectuosa amb totes les creences –increença inclosa-.
El cas és que, des de fa temps, moltísims ciutadans i una bona part dels cristians –i d’altres religions- defensem una presència de la religió a l’escola, “diferent”. Perquè, d’una banda, esdevé imprescindible -com a component indispensable d’una formació integral-, un coneixement del fet religiós exigible a tot l’alumnat, i, per tant, incorporat als curricula ordinaris i, de l’altra, sembla indefugible l’absoluta necessitat de respectar la llibertat en les iniciatives confessionals, a l’hora d’organitzar l’ensenyament de les creences de cada religió, bé que fora dels curricula, encara que no necessàriament fora dels centres escolars. I és què, a hores d’ara, ningú no posa en dubte la necessitat del coneixement d’un fet cultural, com és el religiós, i el seu irrenunciable valor formatiu, envers una educació per a la democràcia i la civilitat. O és que algú pot defensar la ignorància d’un tal fet universal i històric –les religions- i el seu correlat –també universal i històric- de la increença –en les seues diverses formes d’ateisme, agnosticisme o indiferència-? I qui, a més de defensar tal despropòsit, afegiria el d’oposar-se a formar les consciències dels nostres alumnes a favor de la tolerància, el respecte als altres i el foment de la convivència en la diversitat?
Saber cultural, doncs i saber ètico-cívic –i les conductes corresponents a aquells sabers-, que ningú no qüestiona com a part integral dels curricula. La formulació d’aquells sabers i aquells comportaments, podria presentar-se com assignatura específica –Societat, cultura i religió, per exemple o Educació per a la Ciutadania o Formació constitucional...- També, però, com a component de les matèries convencionals: els pedagogs trobarien la millor manera d’estructurar-ho. Altrament la dimensió confessional s’ubicaria en els àmbits corresponents, que no vol dir privats: la família, però també els grups de formació, les parròquies –i les entitats religioses d’altres creences- i els media –premsa, ràdio, TV, publicacions…- propis –i públics-, com els àmbits adients, per a aquell legítim dret: l’exercici de la llibertat religiosa.
         Més encara: podria semblar que el que venim defensant –incorporació als curricula del fet religiós i plantejament diferenciat de les diverses creences- siga d’exclusiva aplicació a l’escola pública, però no. També afectaria a l’ensenyament privat –confessional o no- sostingut amb fons públics i pel que fa als nivells obligatoris. Efectivament, l’administració subvenciona en aquells centres “concertats”, la impartició dels curricula bàsics, justament perquè presten un servei públic. I la prestació d’un servei públic no pot discriminar ningú. Per això defensem, per a tot el sistema educatiu, la inclusió del fet religiós, com a component i valor cultural i cívic. I no defugim que, també en qualsevol centre públic o privat i fora dels curricula, es puga impartir ensenyament confessional de la religió respectiva, als que ho demanen.
Clar que això suposa un considerable esforç de mentalització, en amplis sectors –confessionals i agnòstics ep!-, una revisió en profunditat de la normativa d’escolarització de l’alumnat i un canvi de mentalitat en els components de la Conferencia Episcopal i del mateix Vaticà, revisant certes estratègies de recristianització de tota la societat, des de ressorts de poder i influència social i econòmica, substituint-les per actituds i pràctiques de testimoni evangèlic i de servei generós, especialment adreçades a les classes i col·lectius més desafavorits de la nostra societat. És a dir, convertir-se al missatge de Jesús, suggerent alhora que respectuós per a tothom. Difícil, però no impossible. Per a què, si no, hi ha els miracles?
        
                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada