A cau d’orella (ssshhhttt...) ISABEL ROBRES DE ANDRÉS......In memoriam

Amb motiu del decés de la que fou mestra distingida i prestigiada de l’Escola de Pràctiques Annexa a la Normal, Dª Isabel Robres de Andrés, a molts ens ve tot un món de records, alhora que ens envaeix un profund agraïment envers aquelles persones, gràcies a les quals, som el que hem arribat a ser. I no és un simple lloc comú o estereotip el mostrar-se agraïts i reconeguts pels que han segut els nostres “mestres”, sinó la constatació d’una evidència, doncs gràcies a la seua dedicació i esforç vocacionat, hem continuat la feixuga i il•lusionada tasca de seguir educant a les noves generacions, per mirar de construir un món més “habitable”.

Efectivament, als que ja tenim una edat, no ens costa massa recuperar els nostres records, del Castelló de la postguerra, una ciutat familiar i entranyable, abans del “boom” de l’explosió demogràfica dels últims temps: aleshores, l’emblemàtic edifici del “Ribalta” acollia, a més dels estudis de Batxillerat –en els pavellons centrals-, els de Magisteri –a l’ala esquerra- i els d’Arts i Oficis i Comerç –al pavelló de la dreta-, també les classes nocturnes de dibuix i pintura i la Biblioteca de la Diputació Provincial que regia el bo de Dn. Lluís Revest. Així el “Ribalta” es convertia en el nucli –únic a Castelló i Província- de l’ensenyament superior d’aleshores i el seu director, en representant del Rector de la Universitat de València.

Justament, en Magisteri, a més d’altres il•lustres i recordades professores i professors del Claustre de la Normal, que mereixerien més d’una glossa agraïda hi havia el de Llengua i Literatura, Dn. Isidoro Andrés que, a més, era el director i ens infonia un cert respecte. I, precisament, ocupant la planta baixa a l’entorn d’un ample pati de columnes estava l’Escola Annexa Femenina, on l’alumnat de la Normal fèiem les nostres pràctiques, que els xics completàvem al col•legi “Ejército”, al que s’accedia per la Ronda.

D’aquella Escola Annexa Femenina, era director-regent Dn. Manuel Ros, pedagog vocacionat com pocs per l’escola i el nostre professor de Pràctiques i entre les il•lustres mestres, hi havia Dª Isabel Robres –que ara ens ha deixat- i que es féu càrrec –transitòriament- de l’assignatura de Pràctiques, en jubilar-se Dn. Manuel Ros i assumí la direcció temporal de l’Annexa Masculina, que es creà, en traslladar-se –el curs 1959/60- els Estudis de Magisteri al nou edifici del final del C. Herrero, precisament al solar de l’antic camp de futbol d’ “El Sequiol”.

Finalment i desprès de molts anys d’ubicació en aquells locals, els estudis de Magisteri s’integraren a la recentment creada Universitat Jaume I –UJI-, al campus de Borriol i l’Escola Annexa es traslladà a un nou edifici escolar de l’avgda, d’Almassora, al que es posà el nom d’ “Isidoro Andrés Villarroya”. Justament Dª Isabel Robres era l’esposa del que fou Director i Professor de l’Escola Normal, Dn. Isidoro Andrés, també de molt bon record –malgrat el respecte que ens infonia- per als estudiants de Magisteri, del Castelló dels anys cinquanta i següents, fins a la seua jubilació, que esdevingué com un homenatge més que merescut a la seua dilatada trajectòria professional i humana: les seues classes eren un “regal”, doncs et feia “enamorar-te” dels autors i textos que tan emocionadament explicava-... I és que –i això no ho saben molts- Dn. Isidoro havia fet de mestre d’escola, abans d’accedir a la càtedra de la Normal, al col•legi “Bisbe Climent” del barri de Sant Fèlix i tenia, per tant, la valuosa i irrepetible experiència d’haver-se format en la pràctica de l’ensenyament elemental i públic.

Dª Isabel i Dn. Isidoro foren, doncs, un matrimoni “pedagògic”, -con es diu- i compartiren uns mateixos anhels professionals i d’afecte que saberen transmetre als que els envoltaven, especialment als seus fills: Mabel, Isidoro, Fernando i Santiago –i Antonio que concentrà l’estima de tots, per la seua delicada salut i que ens deixà prompte-; als que volem fer arribar –i a les seues respectives famílies- el nostre més sentit condol, en el record inesborrable que els seus progenitors ens han deixat, Descansen en pau persones tant entranyables i exemplars que tant feren per dignificar i prestigiar l’educació al Castelló d’aleshores.

Per molts anys!