Dies feixucs NO HI HA MANS...

 

 

No és prou la inflacció immobiliària que ha arrasat amb tots els espais vitals disponibles de les ciutats, com una plaga ingobernable, que ara s’ha convertit en una trampa mortal per a les famílies dels dos edificis sinistrats (!?) del barri de Campanar a València...I no serà l’últim episodi a lamentar, doncs ningú sembla assumir la responsabilitat d’un tal despropòsit, com és la de contruir -de moment la façana- amb materials inflamables -amb l’excusa que són “aillants” (?)-, per convertir un habitatge ple de gent, en una falla que crema. Òbviament la cosa no pot quedar així, encara que el temps i les llargues “investigacions” -judicials incloses- aniran esborrant de l’actualitat unes tals tragèdies per situar-ne de noves -també tragèdies- que ompliran el dia que ve. Segur, lamentablement.

 

-incendi de Campanar (Levante)-

I València cobra novament actualitat en ser el lloc de referència de l’exministre Àbalos...justament ara i amb un sumari que es “mou” en funció de la política, com el de l’amnistia: efectivament si a cada pas del govern d’en Sànchez en favor d’aquella llei, per recabalar als independentistes d’unes acussacions -i unes condemnes- que, en un altre pais de la UE no haurien estat possibles, a cada pas, dic, la -mateixa- justícia troba un nou “càrrec” per imputar-los -ara de terrorisme (!?)-. Mentre que, en el cas de d’Ábalos, on l’imputat i estafador no és ell -com ocorre en la tropa pepera que sí que són “ells”, Zaplana Olivas, Camps, Rato..., els detinguts i processats- sinó un assessor de l’exministre, ara el jutge a l’endemà, el considera “intermediari” -nova figura processal?- no sabem si per imputar-lo...

 

-Dàvalos (Levante)-

I, sense moure’ns de “casa”, l’episodi de la denúncia de la fiscalia a la parella -actual i per quant de temps?- d’Ayuso -i ja és la segona, de presumta corrupció en la compara de mascaretes, doncs la primera li costà el càrrec a Casado per donar-ne crèdit!-, ha generat un torrent d’insults i acusacions barroeres contra el govern i la persona de Pedro Sànchez, impensable en gent no només respectuosa amb la democràcia -que no ho són- sino civilitzada -que tampoc-. Clar que és una mostra dels nervis que s’han apoderat dels “populars”, en trovar-se amb l’evidència de la corrupció que els atenalla. 

 

-Ayuso (Google)-

Mentrestant la “guerra” d’Ucraïna -generada expressament per la OTAN-EEUU, per recuperar el protagonisme i la despesa armamentístiques- i assetjar a Rússia- mereix tota l’atenció de la subalterna UE.

 

 

-Ucraïna (La Vanguardia)-

I això com una manera de distreure de la massacre immisericorde i assassina d’Israel en Gaza, cada dia: bombardejos indiscriminats, si no volgudament criminals contra escoles, hospitals, temples, mercats i eIs pocs habitatges que queden en peu. Quan no directament sobre la població civil indefensa, que va desesperada a la recerca dels escassos aliments que l’exèrcit de Netanyahu deixa passar en comptagotes.

Es pot imaginar més crueldat i cobardia en un exercit armat fins a les dents, disparant sobre les indefenses criatures, dones i ancians i algun jove que si sobreviu serà detingut i empresonat acusat (!?) de terrorista? Es pot imaginar tot un estat, Israel, -membre de les Nacions Unides!- envaïnt i massacrant els habitants de Palestina, davant la mirada impotent, quan no còmplice, de la resta del planeta i l’aixopluc criminal dels EEUU? On està que tenen els bemols d’enfrontar-se a un altre exèrcit  de les seues dimensions com passa a Ucraïna entre les forces ruses i les ucraïneses? Doncs no: els uniformats jueus, es fan els valents front als febles i indefensos: vergonyòs. Fins quan una tal matança d’innocents? I això des de fa tres quart de segle, encara que ara de manera bèstia i impròpia d’essers humans. 

 

-Gaza bombardejada per Israel (La Vanguardia)-

          Encara com la justicia -una part al menys, la que no es dedica a la política- sembla haver reflexionat i recuperat la seua tasca de perseguir als delinqüents i ordena la recerca i captura del fill del dictador (!) Obiang...òbviament sense molt o gens d’èxit, com ha passat altres vegades, també a França, on sembla que la família del dictador guineà -des que el franquisme li posà en safata fer-se amb el poder- gaudeix d’una posició privilegiada d’impunitat i riqueses -robades als seus “súbdits”, clar- incomptables- Encara com, però i a esperar. 

 

-Obiang Enguema, fill (diari ara)-