Cap a l’abisme ens porta la burrera d’en
Rajoy, en la seua dèria malaltissa contra Catalunya, quintaessencia dels seus
complexos d’inferioritat i dels seus fracassos repetits, com a president del
govern espanyol.
La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola
(!) no ha estat ben bé ni el colp de Tejero –que a alguns ja els anava bé-, ni
la crisi econòmica -volgudament i
culpablement atribuïda als ciutadans i no a la cobdícia de bancs i polítics
corruptes-, no. La “prova del cotó” de la democràcia (?) espanyola (!) està
sent la resposta “constitucional” (!?) a les aspiracions de Catalunya de voler
desempallegar-se del centralisme d’un govern tardofranquista “popular” i
autogovernar-se, més enllà de la trampa de l’automia generalitzada –el “café
para todos” de Suàrez-, para “regiones” i “provincias” –i ciutats com Ceuta i
Melilla!- .
A partir d’aquell primer despropòsit,
amb la pretensió –vana com s’ha demostrat- d’aigualir l’autogovern dels únics
territoris que el reclamen i l’assumeixen –el País Basc i Catalunya- s’han anat
succeint els intents d’ofegar aquelles legítimes pretensions. El penúltim dels
quals ha estat la retallada a l’estatut de Catalunya –per part del
Constitucional davant el recurs presentat pel PP-, tot i haver estat votat pels
catalans i aprovat per les Corts Espanyoles. Curiosament, ara, uns i altres –el
Constitucional i el PP- es desfan en elogis i prenen com a referent, un estatut
al què sotmeteren a tota classe d’agressions i menysteniments, per mirar de
deslegitimar les decisions del Parlament de Catalunya.
Si no n’hi havia
prou, però, ara en un context, on plana –permanentment- el fantasma de la
Constitució, com a garantia de la unitat d’Espanya (!) –en la redacció actual, of course!- i que els “populars” argumenten,
com a l’únic i suprem referent legal, fins a l’extrem de sacralitzar-la, han obviat
–des del 78!- els mecanismes de modificació i adequació al moment actual, que
la pròpia Carta Magna contempla i a la què es dedica un capítol sencer, el X:
“De la Reforma constitucional”. La seua ha estat una devoció servil a un text
que, no fa molt, personatges com Aznar el qüestionaven durament i ara li atorguen
–com atorgaven als Principios Fundamentales del Movimiento, la condició d’eterns i
inamovibles-. Lamentablement aquell posicionament sectari i rígid –i, per tant,
antidemocràtic- no és només atribuïble als tardofranquistes del PP: altres
partits, suposadament progressistes i fins i tot d’esquerres s’han alineat amb
Rajoy i la seua tropa, en aquella querència malaltissa i, clar, en contra dels
que no pensen com ells –bona part dels catalans, també dels bascos i pot ser
més espanyols que no es pensen-.
El què és
més trist de tot és que d’haver-se abordat, en temps i forma,
aquella reforma constitucional, a la recerca d’un encaix estable i acordat de
Catalunya –també del País Basc- a Espanya, de segur que no s’hauria arribat a
la lamentable i preocupant situació actual. Situació que s’agreuja cada dia,
per l’unilateralisme de les actuacions del govern central que no entén més que
d’amenaces, manipulacions i falsedats i de la repressió pura i dura per part
de les forces policials espanyoles
anti-avalots (?), desfermades brutalment i indiscriminadament, contra el
ciutadans, que esperaven pacientment a exercir el dret –constitucional!- a
expressar-se, el proppassat 1 d’octubre. Dret
inalienable i reconegut per la pròpia Constitució, doncs, i totes les
declaracions universals i democràcies consolidades –que no sembla ser
l’espanyola-.
Així el govern “popular”,
en lloc de treballar i comprometre’s a la recerca d’espais de diàleg i acords
institucionals, en favor de la pau i oblidant les paraules premonitòries del
rei emèrit, Joan Carles I -“Hablando se entiende la gente”, que també el seu
fill ha obviat-, ha optat el PP per tota una escalada de mesures repressives i
de l’aparell diplomàtic, al servei d’una campanya propagandística en contra de
Catalunya, sense aturador i de molt dubtosa legalitat, a més d’una evident i
palesa inmoralitat, que inclou el foment metòdic i generalitzat entre la
ciutadania espanyola, del menysteniment –quan no de l’odi declarat- cap als
“catalans”.
Finalment
Rajoy, amb una temeritat forassenyada, confiat amb el seguidisme del psoe i la
majoria absoluta al Senat s’ha precipitat a l’abisme suspenent l’autonomia de
Catalunya i destituint (!?) als càrrecs representatius dels catalans,
democràticament escollits. I, amb un colp d’Estat equiparable al de Tejero
–però més maldestre, encara-, diu assumir-ne el “mando”.
La seua ignorància –el cega la prepotència- i
la seua ineptitud per a governar Espanya –palesa a des que “accedí” a
president- l’inhabilita encara més per “governar” Catalunya i els catalans de
qui ho desconeix tot. Compte don Mariano!, fareu mal a Catalunya, però més en
fareu a Espanya i vos tampoc no us en anireu “de rositas”: el qui la fa la paga. I si no, al temps.
