17 d’abril de 2013

Dies feixucs UN POC DE TOT




 
Dotze intervencions quirúrgiques, de les quals set en els últims tres anys, ha patit el rei. Ara li prescriuen entre dos i sis mesos de baixa... no sabem si amb el 50% de deducció del sou, tal com se li aplica a qualsevol contribuent, arran dels “retalls” patrocinats pel govern de Rajoy... Tampoc sabem si, tot i les crítiques llançades contra el líder del PSC, Pere Navarro, per haver demanat l’abdicació de Joan Carles i l’assumpció pel príncep, ara l’hereu de la corona haurà de fer –tan si vols com si no vols- de rei. Amb la qual cosa es posa en evidència als súbdits acrítics i servils –Rajoy, Rubalcaba i tuti quanti- que s’indignaren amb la proposta del català. I és que un mandatari en crosses, assetjat pels foscos negocis del gendre, quan no involucrat en caceres –no sempre d’elefants, pel què se sap-, estaria bé que dimitira...abans que el deteriorament de la institució –parella amb la “marca” España- fera aigua pels tots els costats...
Per cert, la “marca” España que els “populars” s’entesten en vendre més enllà de les fronteres pàtries, no només ofereix la trista imatge del desori polític, la ruïna econòmica, les actuacions descontrolades de la força pública –és a dir bruta-, la venda d’armes a països dictatorials o la monarquia caducada, sinó una nova nomenclatura, sobre la què els senyors acadèmics no han badat boca: així, ja fa temps que l’oratge no s’aplica al paisatge sinó al paisanatge i així no plou o fa sol a la península o al territori, sinó al “país”. Ara, des del (des)govern del PP –Antonio Beteta, secretari d’estat d’administracions públiques dixit-, s’afegeix un nou tour de força lingüístic i es parla de les regiones, en abordar el nou sistema financer –llegiu nous retalls a les administracions autonòmiques-. I no només s’ha ajustat el nom –de comunitat a región-, sinó que a dues de les més endeutades –justament en mans del PP, des de temps immemorial-, València i Múrcia se’ls ha monitoritzat (?) i corregit (!) el pressupost per a 2013. És el què passa al final, que la realitat s’imposa a la ficció: l’Espanya autonòmica fou un invent descarat de la dreta, per tal de desdibuixar la personalitat històrica de les úniques dues comunitats –a l’estil d’Escòcia i Gal·les, en gran Bretanya- que mereixien un tal nom i tractament.
Ficció, igualment –quan no engany cínic i culpable- ha estat la proliferació d’hospitals que romanen sense funcionar o a mig fer, resultat de promeses electoral(iste)s d’ocasió o fruit de plantejaments clientelars orientats a la iniciativa privada –de molts polítics “populars” o de les seues parelles-. Com el cas de la sra. Aguirre que, en 2003, encetà la campanya electoral(ista) del seu partit, prometent construir, no un ni dos, sinó set hospitals públics, sense més estudi ni planificació, que la futura privatització a empreses i personatges addictes als “populars” i que com els cas del de ColladoVillalba, resten tancats i costen l’astronòmica xifra de 900.000 euros al mes, als contribuents. Un altre tant passa amb els de Vigo, Càceres o Granada o el de Toledo –que s’havia “venut” com el més gran d’Europa, amb 800 llits-. I més a la vora, Llíria i Gandia, nou exemple del balafiament de la Generalitat de Zaplana i Camps, que ni tan sols l’empresa privada els troba “atractius”. I enmig de tot aquest desori, a la ministra de sanitat  -inepta amb ganes- no se li acut més que estalviar dels medicaments dels pensionistes, dels programes de dependència i de l’assistència sanitària als més desafavorits: els immigrants.
I si en faltava alguna, un altre ministre –Fernàndez Díaz-, desacreditat, per la burda manera amb què tracta d’amagar l’actuació antidemocràtica i bèstia de la seua policia, ara mira de distraure al personal des de Roma –s’ha pagat el viatge, per ventura?-, on ha participat en una convenció beata, on es barrejava la religió –la catòlica of course!- i l’espai públic per -a imitació de Fraga- acabar atribuint la propietat del carrer al fet religiós i qüestionat que les decisions del parlament espanyol haurien mal “interpretat” el sentir –religiós- dels votants, en aprovar lleis com la del divorci, l’avortament o les unions gays. Així l’ha emprés contra aquella normativa –reconeguda constitucionalment-, alhora que defensava l’assignatura de religió al curriculum i prioritzat les creences religioses per damunt del dret a la igualtat.  Tot això, en un estat reconegut com a no confessional, a la Carta Magna. Fins a tal punt ha estat poc afortunat que no ja entitats cíviques, tots els partits i col·lectius –cristians inclosos- l’han criticat durament, sinó que el mateix PP ha hagut de desautoritzar-lo, per boca del secretari “popular” de justícia, drets i llibertats. No espereu, però, la dimissió d’un tal individu –incompetent i sectari- que, damunt, inclou en el seu “horari oficial”, el temps dedicat a la missa diària (!).
Encara com, la justícia dona la nota –favorable, ara- processant a un alcalde –del PP, per variar-, el de Villanueva de Gòmez, a Àvila, que pretenia urbanitzar un espai protegit, refugi de l’àliga imperial, talant 10.000 pins, permetent la construcció de 25 kilòmetres de vials i autoritzant l’edificació de 7.500 habitatges, en una localitat de 144 veïns. Acusat de prevaricació urbanística, una jutgessa valenta el fa asseure al banc dels acusats i arrossega als promotors del projecte, per delictes contra la ordenació del territori, que incloïa tres camps de golf (!) i un hotel de 200 places (?)
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada