29 de gener de 2014

Dies feixucs DERIVA




          Bé està que Rajoy, ni que siga pressionat pel seu propi tea party i algunes associacions de víctimes del franquisme –vull dir del terrorisme-, vol ara prohibir que els exetarres es presenten a les eleccions municipals. Llàstima que –com sempre- els “populars” miren cap el mateix costat i no s’apliquen a ells mateixos el què prediquen. Perquè, com s’entén que si a un exetarra se l’invalide com a candidat a unes eleccions democràtiques, a un exfranquista no? Com és possible que algú que escrigué pamflets contra la Constitució i encara no ha condemnat el genocidi franquista –Aznar- ha arribat a president del govern i encara “cueja”? Algú entén com el ministre més autoritari de Franco –Fraga- ha repetit de ministre de la democràcia, presidit l’autonomia galega i fou nomenat senador vitalici? O com el fill d’un militant del franquisme més conspicu –Ruiz Gallardón- ha arribat a alcalde de Madrid, president de la seua comunitat i ara ministre i de “justícia”? Sembla estrany -tant catòlics ells- que no recorden allò de la palla i la biga de l’evangeli.
          Tampoc està massa inspirat don Mariano en gestionar el retorn a la normalitat, al País basc: detencions sorprenents –i publicitades abans d’hora, per part del ministeri d’interior- de lletrats d’ empresonats bascos i prohibició –a petició de la fiscalia- de manifestacions pacífiques a favor de l’acostament –que no dels empresonats, com la propaganda del PP s’entesta en manipular- dels qui compleixen condemna en presons disperses i allunyades de les seues famílies. Pràctica, per cert –la d’acostar els empresonats al lloc de procedència- universalment acceptada i defensada per la Unió Europea. Però no, ells no busquen la pau, sinó la victòria i no la recuperació de la convivència, sinó la humiliació dels seus “enemics”. Una mostra més del seu tarannà predemocràtic, quan no directament autocràtic i excloent, (in)digna herència del franquisme irreductible que practiquen. També en això van a la deriva.
          Com a la deriva va, des que se li regalà un ministeri, la tal Ana Mato: no n’ha fet una “a derechas” –com diria don Manuel-: privatitzacions i més privatitzacions –paralitzades pels tribunals, per cert-; expulsions de la sanitat pública, als més desgraciats –immigrants sense “papers” i ara els aturats de llarga durada-; copagaments i repagaments de medicaments, els malalts crònics i els pensionistes; restricció de les ajudes –econòmiques i de personal- a les famílies dels dependents i, ara, càrrec pels desplaçament, en ambulàncies, pròtesis i (des)atenció als malalts d’afeccions digestives de llarga durada. Encara que açò últim ha hagut de rectificar-ho la ministra, però no pels informes desfavorables que qüestionen la mesura, ni per ser una decisió absolutament injusta i antisocial –i més encara anticristiana, tan beata què apareix la xica-, ni per les protestes ciutadanes, sinó perquè...què? No ho ha aclarit. Pot ser no recorda –ella i tota la tropa del PP- la sentència del seu fundador, Fraga, quan acusava als socialistes que “no aciertan más que cuando rectifican”? Doncs els ve ni que pintat a la deriva que protagonitza el gabinet de Rajoy, des que assaltaren el poder, ara fa ja dos anys: no l’encerten més que quan reculen.      
Ara en clau local i com que sembla anar de veres que els “populars” valencians deixaran de ser-ho a les properes eleccions autonòmiques i municipals, s’apressen a “trufar” els llocs de treball de gent de la seua corda, a l’efecte de perpetuar-se a les institucions, quan deixaran de (des)governar-les. Molt propi del tarannà predemocràtic dels hereus del franquisme. I això tot i que els tribunals, a València, ja havien desautoritzat una tal pràctica “digital”, en l’adjudicació de places de funcionaris. Ells, però, “erre que erre” i han convocat desenes de places en llocs clau -a les conselleries d’hisenda, educació i cultura i economia i ocupació, entre altres, per adjudicar-les als seus addictes. Deriva interessada, clar, com totes les seues.

                          


I no és l’única (mala) notícia de casa que salta als media: Blasco, assegut al banc dels acusats i processat per la justícia, amb motiu de la malversació de cabals públics, destinats a programes de cooperació en països sud-americans -Nicaragua en concret- i “desviats” a l’adquisició d’immobles i places de garatge, per als malversadors, a la ciutat de València. Les irregularitats ja s’iniciaren en adjudicar un import d’1,8 milions d’euros a una entitat –la fundació “Cyes”- que no acomplia els requisits de la convocatòria per a, tot seguit, “evaporar-se” els diners sense arribar a la destinació –“els negratas”, com menyspreativament els anomenaven els defraudadors-. Ara al camaleònic –de “bandera roja” al PSOE i del PSOE al PP- de Blasco, no li ha valgut la verborrea que es gasta a la tribuna de les Corts Valencianes i front als periodistes “agraïts”: els magistrats l’han assetjat a peguntes i, fins i tot, desprès d’un llarg discurs de l’acusat, com a “resposta” a una interpel·lació del fiscal, el funcionari ha hagut d’etzibar-li que “això” no era el què ell li havia preguntat.                         
Encara com la Justícia –ara sí, en majúscules- mira de posar les coses al seu lloc i torna a deslegitimar les privatitzacions del servei públic de sanitat d’administració de la comunitat de Madrid. I no només per les irregularitats detectades en el procediment, sinó per la perversió de transferir bens públics a administradors privats i , per a més inri, alguns alts funcionaris de sanitat, ara apareixen com a directius de les empreses adjudicatàries. Tampoc ha ajudat que un magistrat –Martínez Tristán- del tribunal superior de Madrid, ha maniobrat a favor del projecte privatitzador, més bé s’hi ha tornat en contra, en haver estat “promogut” al Consell General del Poder Judicial.
Encara com hi ha algú que els para els peus als “populars” –i la seua deriva-, tot i la majoria absoluta de què es vanten i la complicitat d’una llarga nòmina de magistrats conservadors.
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada