13 de gener de 2014

Dies feixucs ÉS EL QUÈ HI HA



          



 Des de les “europes” suposadament civilitzades i tolerants –ara els Països Baixos- ens arriba el populisme més barroer i racista, escenificat pel polític ultradretà Geert Wilders, en defensar que els servents de Santaclaus cal que segueixen sent “negres”. L’episodi ha ocorregut a Amsterdam on, tots els anys, Sant Nicolau arriba a Holanda -procedent d’Espanya- carregat de joguines per als infants d’aquell país i una forta pressió social ha començat a qüestionar la negritud dels seus patges, que estenen -subliminalment- el missatge de subalterns per als immigrants de color. Doncs bé el tal polític ha defensat la “tradició” del color blanc de l’emblemàtic bisbe, mentre veu bé que els servidors siguen negres. Això ha generat una contundent –bé que muda i emmordassada- protesta al carrer, al moment de la desfilada del seguici i ha desfermat una sorollosa polèmica “nacional” on, front a la tebior de les forces esquerranes, els populistes han alçat la veu per defensar la identitat nacional –holandesa- per damunt d’un europeisme en hores baixes i de pretesos escrúpols antiracistes. És el que hi ha.
          I a Algèria, a falta de cap polític presentable –ni que siga de dretes-  Buteflika repeteix –per quarta vegada!-. Té 76 anys i ha patit un ictus que l’ha mantingut hospitalitzat durant tres mesos a París. I no hi fa res que fa 14 anys que és al poder, desprès d’un colp d’estat dels militars –no havíem quedat que el perill als països àrabs eren els islamistes?- a la vista que les eleccions no les guanyava el partit titella dels dictadors. Clar que uns altres –també militars i ara a Egipte- deixen celebrar les eleccions i, en resultar guanyadors alguns que qüestionen el poder dels de sempre, suspenen la Constitució, empresonen al president democràtic i persegueixen descaradament i criminal –serà per morts?- als “dissidents” que es mantenen lleials al govern democràtic enderrocat per les armes. No importa a quin preu, perquè les “potències” occidentals –EEUU a la fi- acaben doblegant-se a les raons –energètiques i estratègiques- que addueixen els “governants” d’aquells països, sense importar els rius de sang vessada ni la violació contínua dels drets humans que l’ acceptació d’un tal statu quo suposa. És el que hi ha.
          Mentrestant i per una vegada que s’arriba a un acord –ni que siga de mínims, com el de les potències nuclears mundials amb Irán-, hi ha algú –Israel, també potència nuclear- que posa pals a les rodes i no para de remugar i deslluir-lo, arribant a qualificar-lo d’ “error històric”. Clar que venint de qui ve el retret –Netanjahu-, primer ministre ultra d’un govern encara més ultra israelià, no cal estranyar-se: ells –els jueus colonitzadors i ocupants de Palestina- malden per desestabilitzar l’orient i seguir “justificant” les agressions continuades a la població àrab dels territoris ocupats i als països veïns, que no els són tolerants amb la seua presència prepotent, militaritzada i agressiva. Així i per distraure l’atenció mundial d’aquella vergonya planetària què es el genocidi palestí que dura més de setanta anys, es presenten com la salvaguarda d’occident front als aiatol·làs i amenacen amb una intervenció unilateral –atòmica of course!- contra l’Iran, que sembla que ara els EEUU –per una vegada- i la UE –sempre voluble per impotent- estan disposats a desactivar. Així Israel es converteix en el perill més evident per a la pau, en aquella part del món i en una amenaça contínua i planetària per a la justícia i el respecte al dret internacional. És el que hi ha.
          I, per variar, la pretesa valencianía del PP posada una vegada més en evidència, amb motiu de la celebració dels 30 anys de (des)aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià: de tot arreu es difonen crítiques als “populars” per la deixadesa –quan no hostilitat total- envers la llengua –pròpia, perquè hi ha la imposada com a cooficial- dels valencians: els partits democràtics, les centrals sindicals, l’Escola Valenciana i fins i tot l’AVL, de majoria pepera. Cap impuls institucional i sostingut per equilibrar la desproporció bestial d’ambdues llengües. Cap gest –Rita Barberà i Alberto Fabra no en “disparen” una en valencià- a favor de la llengua durant segles menystinguda i ara pretesament oficialitzada de l’Estatut ençà. Cap “detall” d’acatament de les decisions –sistemàticament a favor de la llengua i en contra de l’Administració- judicials al respecte. Així tot un clamor social –associacions, xarxes, plataformes cíviques i funcionarials, col·lectius escolars, professorat de tots els nivells, pares i mares, personal d’administració i serveis, claustres, juntes de personal i consells escolars i tuti quanti- blasmen, unànimement, la passivitat i “coentor” de les autoritats peperes on sobresurt, per a més inri, el cognom –Català!- de la consellera d’Educació i Cultura –o caldria dir, més bé, de (poca i mala)Educació i d’(in)Cultura-, a les què afegeix el sectarisme subaltern envers el ministre Wert i la seua llei, tot secundant –i fins i tot avançar- mesures tant retrògrades i antidemocràtiques com la subvenció dels centres opusdeístes que separen per sexe, el retall bèstia de les plantilles de l’ensenyament públic i ara l’obertura d’expedient (!?) a la direcció del col·legi “Taquígraf Martí” de Xàtiva on els alumnes, des del patí, escridassarem al president Fabra demanant el manteniment de Canal9. És el que hi ha. 



                                   
Encara com la mort, a Londres i als 94 anys d’edat, de Doris Lessing, premi Nobel de Literatura 2007 i lluitadora incansable contra les injustícies socials, ha estat de ressò planetari i de reconeixement del seu llegat, no només literari i creatiu, sinó de gran humanitat i coratge, en favor de la igualtat i dignitat de totes les persones. La finor psicològica de Lessing la feu visibiltizar les contradiccions diàries en què ens movem, en una època en què la igualtat i la dignitat semblen impossibles d’aconseguir i la llibertat es redueix a la possibilitat de comprar i vendre. Ella, front a això, defensa la fraternitat de les persones i la recerca d’empatia en una societat adusta i distant. Tot un exemple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada