30 de novembre de 2014

Per pensar-hi... ALUMNES EN L’ANONIMAT.



         
Amb motiu del centenari del naixement (1914-2014) de Julián Marías i com a modesta contribució al reconeixement a la seua figura, un dels intel·lectuals més lúcids de l’Espanya del segle XX, he volgut afegir-me, bé com el que soc –o vaig ser els anys seixanta, estudiant a la Universitat de Barcelona, aleshores, de Filosofia i Lletres i amb el seu llibre de text-. Així que he anat desfilant records i reflexions afegides i açò és el què ha resultat:



“Els alumnes anònims són legió, al sistema educatiu. I no només perquè la immensa majoria no se signifiquen, més enllà de la simple presència física a les aules, sinó perquè –en temps i durant molt de temps- existia allò de l’ensenyament “lliure”, única alternativa de seguir estudis, pels qui estàvem treballant. Tal fou el meu cas, fent de mestre pels pobles de la ruralia de Castelló i fins i tot desprès, en haver format una família.
            Així a la Universitat de Barcelona –la de València no impartia encara els estudis de Pedagogia, la meua vocació-, els anys seixanta, cursava jo la carrera de Filosofia i Lletres i, en els cursos comuns, vaig haver d’enfrontar-me amb assignatures humanes d’allò més divers: llatí, grec, llengua castellana i literatura, hª universal i d’Espanya, hª de l’art, geografia humana, filosofia... i hª de la filosofia. Els textos eren gruixuts i els professors catedràtics de renom, entre els quals destacava el pare de l’actual Director de la Real Academia Española, amb el mateix nom: Dn. José Manuel Blecua. Dels professors tinc el record, però els llibres encara formen part de la meua biblioteca personal que, des que vaig passar a millor vida acadèmica –jubilant-me-, vaig remirant i rellegint. Un d’ells emblemàtic i subratllat –d’aleshores i d’ara- és el d’Hª de la Filosofia...de Julián Marías, ed. catorzena, de 1961 i que, ara que s’escau el centenari de l’autor (1914-2014), em plau esmentar especialment, com a alumne anònim –entre milers- i a distància de “Don Julián” –com sembla se li adreçaven els seus deixebles i admiradors[1]-.





El cas és que el record que tinc de les estones d’estudi –de nit- de la Filosofia de Marías és el del silenci nocturn, a casa de la meua hostessa –la sra. Leonor-, al Tormo de Cirat –com a mestre de l’escola del poble-, a la conca del riu de Millars a Castelló, “instal·lat” a la tauleta camilla que aquella bona dona em preparava –inclòs el braser dels peus-. Al final de la jornada escolar acusaria jo el cansament propi d’haver “bregat”, tot el sant dia, amb aquella quarantena (!) de xicons des dels 3 (?) fins als 16 anys (!), en continguts del tot concrets i de nivell elemental, com per a “concentrar-me” en la temàtica filosòfica i abstracta que m’esperava. Per això els capítols introductoris i els que presentaven una referència històrica més convencional –i homologable als continguts de les assignatures d’història: antiguitat, edat mitjana, renaixement...- em resultaven més digeribles. Però, en arribar a la Il·lustració[2] i atansar-me a la figura gegantina de Kant vaig començar a “fer aigua”, deriva que es mantingué en les figures que l’envoltaven i el seguiren: Fichte, Schelling, Hegel... Encara en abordar la filosofia del segle XIX, amb el positivisme de Compte vaig trobar un cert respir, que es tornà a complicar amb els existencialistes i, especialment, amb la fenomenologia de Husserl, que em costà Déu i ajuda de digerir. El tema dels valors[3] i la figura d’Ortega –de qui havia començat a llegir alguna cosa als títols de la col·lecció “Austral”-, em resultaven més familiars i propers.



            En qualsevol cas, tot i reconèixer les meues limitacions envers l’abstracció filosòfica, com a estudiant i en temps, ara i des de perspectives més madurades em resulta palès com al règim polític del moment, li incomodava qualsevol actitud crítica –o de simple distanciament de la inquebrantable adhesión a l’ús-. I això explicaria com l’autor més reconegut –i reeditat- en el saber filosòfic universitari... havia estat vetat com a professor d’universitat, la qual cosa no havia pogut impedir que la seua Historia... esdevinguera el text universitari per antonomàsia, per tot arreu. Encara,  acabats els estudis, vaig anar llegint alguna cosa de Marías, però fou en temps recent –un article al suplement setmanal d’El País del seu fill Javier- que se’m revetlà l’ostracisme patit per Don Julián i la seua família, que el féu viure un temps als EEUU, com a professor visitant i conferenciant de prestigi[4].



            I a fe, que dels escrits de Marías –tan amatent amb Espanya i el seu concepte integrador, llengües incloses-, de cap manera podia jo sospitar que el règim polític del moment podia fer-li cap retret. Però, clar, no era prou manifestar-se espanyol per a caure bé a la dictadura franquista, calia sintonitzar amb la ideologia feixista que l’embolcallava i Don Julián, com a intel·lectual i demòcrata, no podia fer-ho. Encara recorde com, en reivindicar Madrid –ell que era de Valladolid- ho feia com a lloc d’encontre de tota la ciutadania espanyola i patrimoni compartit. De cap manera com a lloc privilegiat i menystenidor de la resta de l’Estat –una cosa era Madrid i una altra les “provincias”, fins i tot en l’edició dels diaris “nacionals”-. Ni com a “meca” del funcionariat i “prebenda” beneficiària de la classe política més presumptuosa. Sinó com a referent participat i acollidor de tots els ciutadans de l’Estat.
            En això que, arran de la lectura del llibre del professor Henares, he provat d’accedir a internet -jo que soc prou maldestre en la cosa internauta i informàtica- a la recerca de més informació del mestre i m’he quedat sorprès –cosa que no caldria, sabent la dimensió planetària de Don Julián-,  en trobar una ingent informació al respecte i desenes i desenes de fotografies de diferents èpoques i ocasions. També la relació de publicacions de Marías és kilomètrica i m’he proposat anar-la abordant. De moment, he començat amb el llibre digitalitzat, que el professor i amic Dr. Roger m’obsequia i que recull les aportacions al congrés de 2011, sobre la figura del mestre, d’un estol de filòsofs deixebles seus, entre els quals he trobat amb satisfacció a la filla del nostre capità-professor de milícies universitàries de fa mig segle, la professora Juana Sánchez Gey Venegas i altres il·lustres col·laboradors, com els amics Jesús Conill, Adela Cortina, el mateix Paco Roger i d’altres.
            Així doncs benvingut siga –encara que tard, en el meu cas- el reencontre amb la figura de Marías, amb ocasió del centenari del seu naixement, que es commemora enguany."

          Llarga vida al record i reconeixement de tan il·lustre intel·lectual.




[1] És el tracte habitual de, per exemple, Domingo Henares en els seus “Encuentros con Juliàn Marías”, que he tingut el goig de conèixer i llegir, per obsequi del propi autor.
[2] Que desprès he abordat amb empenta i il·lusió, de resultes d’haver treballat la figura d’un il·lustrat emblemàtic per al món de l’educació –Josep Climent i Avinent-, contemporani de Mayans.

[3] I les voltes que dona la vida: al llibre  que, recentment, m’han publicat –“Ética para adolescentes”-, ja al capítol introductori –Justificación- dic que “...la preocupación por la ética viene de antiguo, según nos recuerda Julián Marias, al equiparar la ética aristotélica a la ontologia del ser humano e insistir –ara citant el propi Marías- ‘en la valoración de los modos del ser del hombre’ o...” I, clar, a peu de pàgina hi figura la cita de la Historia de Marías, en l’edició de 1961 –la catorzena-, que jo havia estudiat quasi cinquanta anys abans...

[4] Amb la nota afegida que Javier esmentava a Don Heliodoro Carpintero, com a tutor seu i dels seus germans i vaig interpretar que es tractava del pare del Dr. Carpintero, antic catedràtic i degà de la Facultat de Psicologia de València i president del tribunal de la meua tesi, precisament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada