15 de novembre del 2020



         L’ABANDONAMENT DELS ESTUDIS, ENCARA ÉS PREOCUPANT[1].

 

Efectivament, segons l’ informe del Monitor de la Educación y la Formación de 2020 de la Comissió Europea[2], Espanya segueix sent el país de la Unió amb l’índex més alt –el 17,3%- d’abandonament d’estudis, molt  superior a la mitjana de la UE –el 10.2%-, que no deixa de ser preocupant per als que mantenim la sensibilitat pels temes escolars. Y com és habitual les xifres afecten més als xics -21,4%- que no a les xiques –el 13.0%-. Òbviament l’objectiu assignat per la UE a Espanya -de reduir la taxa al 15%-, ha esdevingut inassolible.

Val a dir que, encara que de forma ralentitzada, les xifres han anat millorant des de 2002, primer any del que es tenen enregistraments, quan les dades eren d’un 24.9% promitjat –el 28.9% xics I el 20.8% xiques-, mentre que a la UE era del 12.8%. Justament és el període de la nostra investigació, publicada l’any passat –“Objetar la Escuela[3]-.Les dades ara detallen la situació per territoris i la Comunitat Valenciana és una de les quatre autonomies que millora, amb Madrid, La Rioja i Galícia.

Al respecte caldrà “aplicar-se” –Administració, els propis centres i tots els integrants de la comunitat educativa- per mirar de fer front i minorar sensiblement –millor neutralitzar- un tal fenomen. Aleshores i al llibre de referència –“Objetar la Escuela”- suggeríem:

“Lo que resulta evidente es que las intervenciones que se instrumenten para minorizar la propensión al abandono de los estudios, variarán en función de si estamos —o no— por subrayar la dimensión formativa de nuestra tarea de docentes. De si tenemos —o no— una concepción orgánica y organizada de nuestro centro, como comunidad de intereses educativos compartidos y conseguimos implicar a todos los estamentos y colectivos afectados. De si nos esforzamos —o no— en fomentar un ambiente de diálogo y participación, que incorpore al alumnado a niveles de relación horizontal —más allá del esquema jerárquico vertical—, con propuestas compartidas en el gobierno de la institución escolar, mediante la toma de decisiones y en la asunción de responsabilidades, de manera que ellos y ellas —nuestros adolescentes— no se conviertan en sujetos pasivos de lo que “acordemos” los adultos…”

I tot això sense menyscapte d’adoptar i vigoritzar els models d’intervenció glossats al contingut del llibre referenciat –“Objetar la Escuela”-. A saber: el tutorial , el clínic, el psicoafectiu, el sistèmic  o el model interinstitucional.

Caldrà, doncs, estar al cas i seguir en l’esforç de millorar el sistema educatiu, col·laborant totes les institucions implicades i el conjunt de la societat. Tant de bo.


 



[1]  Vegeu la informació al detall, a Levante: 13.11.20, pàg. 23, que abasta altres interessants aspectes, com la progressiva digitalització de les aules.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada