11 de desembre de 2012

DIES FEIXUCS




         D’un tarannà tan dialogant (!) i democràtic (!) –i intel·ligent (?)- com el dels “populars” pot esperar-se qualsevol despropòsit: quan no s’enfronten a la Unió Europea, per l’anunci d’Artur Mas del seu projecte independentista, embornen al magistrat Pedraz de l’Audiència Nacional, per no haver-los fet costat en la pretensió criminalitzadora del ministeri d’interior contra els promotors de la manifestació del 25-S.
Efectivament, Mariano Rajoy ha “exigit” –ells mai proposen, suggereixen o demanen, exigeixen-, a la UE, fermesa i unanimitat en desqualificar la pretensió independentista de Mas, que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ha acollit favorablement, afegint lloances als catalans i la seua mentalitat europea, que diu conèixer bé i directament. Massa per a l’estretor intel·lectual i política d’un personatge com el de Pontevedra, que s’ha caracteritzat per la seua mediocritat i ressentiment.
Això de portes enfora, perquè de portes endins ja fa temps que sovintegen les declaracions menystenidores i amenaçadores del mateix Rajoy i bona part dels seus ministres –amb la vicepresidenta al capdavant- contra un tal projecte democràtic i pacífic, on el (pen)últim botó de mostra l’ha aportat Gallardón, desplaçat a Barcelona expressament per aconseguir –sense èxit, però- la complicitat dels empresaris catalans, als que ha amenaçat amb el diluvi, si gosen secundar la proposta separatista (!) de Mas. Ja té “conya” que la pretesa fama dels catalans d’aferrar-se a la “pela” siga esgrimida per l’emblemàtic –i contestat fortament fins i tot pels jutges- ministre de justìcia (!), Ruiz Gallardón, per fer desistir als empresaris, tot afegint que seria –el projecte separatista de Mas- una ruïna per a Espanya –ells no miren la “pela” pel què es veu-, que hauria de sortir de l’euro i es trobaria en fallida –no ho està ja ara en bancarrota total?-.
No ha dit res el tal ministre, de l’auto del magistrat Pedraz, en rebutjar les pretensions del govern de Rajoy, que acusava de delicte d’Estat  (!?) als qui es manifestaren el proppassat 25-S, contra la inoperància –quan no servilisme total als mercats- dels diputats del Congrés. L’encarregat d’escenificar el cabreig “popular” ha estat el seu portantveu al Parlament, que no ha dubtat en insultar, directament, al jutge de l’Audiència Nacional, acusant-lo de pijo àcrata i indecente, entre altres exabruptes. L’excusa –que no “cola”- ha estat la “llibertat” que s’ha permès el magistrat, en desmuntar les “tesis” del ministre Fernández Díaz –barceloní de “pro”, d’altra banda-  en referir-se a la classe política en “decadència”, per la seua incapacitat pregona d’afrontat les pròpies responsabilitats i encolomar-les als tribunals. La raó de pes, però, ha estat la negativa judicial en actuar amb complicitat amb uns tals polítics –“populars”, per cert, que són els qui des del govern ho han promogut-. Bé està que se signifiquen del tot i es mostren com el què són: uns autòcrates sobrevinguts –epidèrmicament- a una democràcia que no acaba de rutllar, pel poc coratge d’uns i les nostàlgies tardofranquistes d’altres.
Les exigències, però, no acaben ací, perquè Guindos –el ministre premiat amb la cartera d’economia per Rajoy, desprès de fer caure en fallida als de Lehman Brothers- exigeix al Banc Central Europeu que compre bons espanyols, per abaixar la pressió dels mercats i millorar les perspectives econòmiques, més negres cada dia que passa, sense que don Mariano es decideix a demanar un rescat –el segon ja- que, des de Brussel·les, se li urgeix.
I més exigències a tort i a dret –més bé a dret i extrem- de rectificar als qui no paren de referir-se a Espanya com el pèssim exemple a no imitar: des de l’aspirant republicà a la presidència dels EEUU, Roney, fins al New York Tymes, passant per totes les agències periodístiques, que difongueren urbi et orbe les “amables” imatges d’uns energúmens uniformats apallissant a pacífics ciutadans, que es manifestaven el 25-S, mentre deixaven escapolir-se, a la vista de tothom, al brètol que propinà a un dels uniformats uns quants puntapeus que el feren caure a terra. I és que ja se sap de la bravura (?) dels qui –ben pertrextats, amb passamuntanyes i sense número d’identificació- només s’atreveixen amb els indefensos ciutadans i eviten els qui els poden infringir algun colp contundent. Així reben, tot seguit, les felicitacions més efusives –i alguna condecoració de propina- dels (ir)responsables del ministeri del què Fraga sembla encara titular. Tot això coincidint amb la dèria del govern de Rajoy de “vendre” la marca Espanya per tot arreu, que ha esdevingut més bé una penosíssima imatge reflex d’un país a la deriva.
Encara com el quasi nonagenari filòsof i catedràtic Carlos París –alguns tenim l’immerescut honor de tenir-lo a l’orla de llicenciat, per la Universitat de València- ha publicat el què sembla un magnífic llibre i d’imprescindible lectura, titulat “Ètica radical”, que el paradigmàtic Juan José Tamayo ha glossat en una magnífica recensió, que palesa la seua condició de cristià compromès, teòleg de prestigi i intel·lectual reconegut - per tots menys per la conferència episcopal-. París –qualificat per Tamayo com una figura excepcional de la filosofia espanyola i llatinoamericana actual- presenta una de les més lúcides i creatives contribucions a l’ètica d’avui i de sempre, lluny dels assajos amb pretensions i acaba  concloent la superioritat i excel·lència de l’altruisme, contraposant-lo al caduc i insolidari capitalisme, al què la dreta planetària –església institucional inclosa- ret un tribut servil i deshumanitzador.
Encara com. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada