28 de desembre de 2012

dies feixucs ESTEM “DE CINE”




         L’estultícia de l’ex-tertulià que fa de ministre d’educació (!) amb cognom estranger –Wert-, al govern (?) de Rajoy no té límits: amb cara de Nosferatu i posat xulesc, ens ha advertit que ell –com els bous braus- es creix front a les dificultats, arran de la contestació social generalitzada que ha generat el “seu” projecte de llei, per privatitzar –també- l’educació pública: associacions, col·lectius, grups, sindicats i el “gros” dels cossos docents demanen el cap –pelat- del funcionari, mentre el carrer fa setmanes que és un clamor en la seua contra, per  ignorant, sectari, provocador i analfabet –també en temes lingüístics-. Això tot i els articles d’adhesió que li dediquen alguns subalterns seus a la premsa, com la secretària d’estat del seu departament –que demostra igualment la seua incompetència- i el recolzament de Rajoy –incompetent declarat en (quasi) tots els temes que li cauen a les mans, fora del rol de “marianotijeras”, en què ha esdevingut expert-.
         I com sol passar, al final tot es tradueix en (menys) diners per a la pública: només i des de 2010 el pressupost d’educació ha perdut –algú, però, ho haurà trobat, no?- més de 6.300 milions, amb el propi ministeri de Wert i la comunitat de la Cospedal –Castella/la Manxa- al capdavant: primer foren els sous dels funcionaris docents, que ja Zapatero –com a bon socialista (?)- rebaixà. Tot seguit -i per mà de Rajoy- fou el transport escolar, la paralització de les construccions, les despeses d’infraestructura i manteniment, les dotacions de llibres de text, les activitats extraescolars... i novament els sous dels mestres –amb la paga extra de Nadal, com a la resta de funcionaris, suprimida-. No n’hi havia prou, però, perquè el sistema públic aguantava i, aleshores, el “marianotijeras” que fa de president del govern espanyol –i de ninot de la Merkel- li manà a Wert retallar les plantilles docents –en vàries desenes de milers de places-, congelar les oposicions –i recórrer on es convocaren com Andalusia, com a revenja per haver perdut les eleccions andaluses-, retirar els ajuts a l’alumnat més desafavorit i suprimir les classes de reforç i d’atenció a la diversitat, augmentar el nombre d’alumnes per classe, alhora que incrementar l’horari del professorat, suprimint de pas la matèria –impartida en tota Europa- d’Educació per a la Ciutadania i introduint una nova “maria”, al curriculum escolar: “Valors” –quins valors?- i “Ètica” –quina ètica?-, mentre que la religió –catòlica of course!- recuperava tot el protagonisme, en un estat constitucionalment (!) no confessional.
Clar que la sanitat –la pública, faltaria més!- ni li va al darrere a l’educació i amb una ministra amb cara de marededéu d’estampa i amb el (des)nivell d’incompetència supina, que es veu secundada per les autonomies “peperes” més devotes –Madrid i València- estant posant “pates per amunt”, una assistència sanitària modèlica i reconeguda per tot arreu. Només a Madrid s’han hagut de suspendre 4.000 intervencions quirúrgiques, per la vaga indefinida de facultatius i personal sanitari, provocada per l’intent de privatitzar el funcionament dels hospitals, per part del govern regional i atribuir aquells serveis a empreses particulars participades per polítics i familiars del PP. El programa “popular” per al 2013 inclou atribuir a aquelles empreses, 6 hospitals públics i 27 centres de salut, malgrat les protestes multitudinàries i els informes dels experts que desmunten els “arguments” de la millor i més econòmica gestió privada de la sanitat pública, que volen defensar els “populars” sense ninguna credibilitat: en cap cas s’ha aconseguit abaratir l’atenció sanitària ni millorar l’atenció als malalts. La “cosa” es planteja com un negoci descarat per afavorir  a empresaris amics i lucrar a polítics oportunistes. Una vergonya monumental.
         Alhora un expresident –Aznar- que, tot i haver atacat la Constitució en pamflets periodístics, esdevingué un fervent i dogmàtic defensor, s’atreveix a publicar les seues (des)memòries, amb gran concurs mediàtic, per a no dir res de profit i limitar-se a relatar la seua perspectiva de l’España va bien, quan ell manava i de com ha anat de malament en perdre ell les eleccions gràcies a ETA i quan el maldestre de Zapatero abocà al país al desastre. Mentrestant ell feia de professor visitant per les universitats dels EEUU, amb un anglés infame que féu inintel·ligible –per sort- la col·lecció de despropòsits que expressava. Alhora que convertia la fundació del PP –la faes-, en la punta de llança contra la democràcia i la convivència, retornant-nos al temps del franquisme i del NO-DO. Heus ací com determinats subjectes, intel·lectualment mediocres i de dubtosa catadura moral, es presenten com a salvapàtries i n’hi ha que se’ls creu.

         Encara com la Justícia –ara sí em majúscula- quan no depèn de la decisió “popular” favorable –com en el cas de Camps que, tot i l’evidència de l’estultícia del processat, el declarà “no culpable” (!?)- posa les coses al seu lloc i, desprès de feixugues dilacions i llargs processos judicials, dóna la raó al qui la té: Acció Cultural del País Valencià -ACPV-, en el tema del tancament els repetidors de TV3, ordenat per Camps –i materialitzat per la consellera Sànchez, ara delegada del govern de Rajoy-. Així el Suprem posa en evidència la política maldestra, antidemocràtica i sectària del Consell, en mans del PP, envers la persecució que orquestrà l’ex(poc)honorable cap a Eliseu Climent i desautoritza aquell muntatge.
         Ara caldrà que el substitut de Camps, torne els diners injustament arrabassats a la precària economia d’ACPV i a les butxaques dels qui haguérem de contribuir, per evitar la fallida i el desnonament del Centre de Cultura del carrer Sant Ferran.
Encara com.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada