1 de març de 2013

A cau d’orella (ssshhhttt...) LECTURES









                                                          

La lectura sempre ha estat una de les meues aficions -no sempre reeixida, pels horaris ajustats- i ara semblaria que la cosa pren una altra dimensió, per la condició de jubilat, encara que amb la vista més disminuïda. El cas és que he començat a rellegir materials de la carrera i un dels primers exemplars ha estat el llibre de Díez Blanco, La Filosofía y sus problemas. Ja al seu temps m’havia semblat un tractat interessant, perquè no era un llibre de text a l’ús, més bé i sense ser-ne de divulgació, donava una panoràmica de la filosofia actual i alhora implicada en la resta de sabers, ciència inclosa, a més d’incorporar gràfics i esquemes originals i didàctics. I, tot i ser una edició de l’any 60, conserva tota la seua actualitat. Així que he rellegit amb gust el seu contingut: el concepte de la Filosofia, la Lògica, la teoria del Coneixement, la teoria de la Ciència, l’Ontologia, l’Antropologia, la Teodicea, l’Axiologia i els valors...I m’ha agradat trobar la “tècnica” empleada –aleshores i ara- de subratllar frases, ombrejar paraules, seleccionar marges sencers amb claus...I curós com sembla que era jo d’estudiant i jove mestre, els subratllats estan fets amb regla (!), costum que ha he oblidat ara, clar, per les presses, per no trobar-ne una –de regla- o per estar llegint en un lloc sense taula, per a tal menester. No cal dir que en fer la relectura, tot i respectar els subratllats antics, n’he afegit alguns de nous, ara encerclant els noms propis: Gorgias, William James, Descartes, Kant. Locke, Hume, Stuart Mill etc.
Un altre llibre “repassat” ha estat el Dante Morando, amb el títol estricte de Pedagogia, tot i tractar-se d’una història del pensament pedagògic des de l’educació preclàssica a la pedagogia contemporània. I resulta curiós que parle de “la crisi actual” un llibre editat en 1953 –el meu exemplar és de 1961-...És que sempre n’hi ha hagut de crisi? De pensament i d’ideologia al menys, pel que sembla. Hi tornaré, però, perquè no es tracta d’un llibre convencional d’història, sinó de reflexió i crítica de sistemes i teories i la seua contribució al progrés de la ciència pedagògica.
Fora dels manuals que vaig recuperant, hi ha també la lectura d’alguna monografia, com ara una de Claperède –La Escuela y la Psicologia Experimental- que, curiosament, no és meua ni de Tere, sinó de propietat de Dn. Tomás i Dª Conxita, els seus oncles. Sembla que, pot ser encara de nuvis, li vaig deixar a Dn. Tomás un llibre –no recorde ara quin- i en reclamar-li’l algun temps desprès i no trobar-lo, em tragué el Claparède que aleshores em vaig limitar a fullejar i ara he llegit amb cura. Per començar, l’edició és de 1930, com una monografia de la Revista de Pedagogía Contemporánea, prologat pel seu director, Lorenzo Luzuriaga. De segur que es tracta d’un dels nombrosos llibres de la biblioteca d’aquell mestre de la República que fou Dn. Tomás Gozalvo i que, per intel·lectual i esquerrà –de bona persona no en cabia més- fou depurat i s’hagué de dedicar a fer d’oficinista d’una empresa, a Benicarló. mentre a Dª Conxita –una santa-, l’esposa d’un represaliat, se la foragità a Sueras, un poble perdut a l’alt Millars, on els anys quaranta s’accedia amb molta dificultat. Així el matrimoni –els del règim tan catòlics- visqué separat una colla d’anys...Bé la cosa seria llarga i ja l’abordaré en un altre moment.
Ara m’interessa ressaltar algunes “sorpreses” de la monografia de referència o, millor, del seu context. Per començar en la contraportada es publicita la Revista i s’informa dels components del consell de redacció i dels col·laboradors, dels objectius de la publicació, de les seccions de què consta, de la periodicitat i del preu...Sobta que, tot i l’obscurantisme de la postguerra i la manipulació afegida de la dictadura, encara em sona algun dels noms més il·lustres: a més de Luzuriaga, hi ha Américo Castro, Martí Alpera, Emilio Mira, Zulueta i alguna dona, com Margarita Comas. Però és que entre els col·laboradors hi ha noms emblemàtics, com ara Adams, de Londres, Adler de Viena, Claparède de Ginebra, Cousinet de Sedán, Decroly de Brusseles, Dewey de Nova York, Kerschensteiner de Munic, Kilpatrick, també de Nova York, Lombardo-Radice i Montessori de Roma, Parkhurst també de Nova York, Piaget de Nuechâtel, Simó de París, Spranger de Berlín, Stern d’Hamburg, Washburne de Winetka, Watson de Gales, Vasconcelos de Mèxic, etc. Increïble. Hi ha hagut alguna època, en la història de l’educació, amb figures tan eminents? L’actual no, per més que hi ha tant d’expert pel món –o que es creu ser-ho- i el més important: als anys trenta –en la República clar- el nivell intel·lectual i aplicat de la ciència i la pràctica pedagògica fou extraordinari, de tal manera que crec que a hores d’ara, no l’hem arribat a aconseguir. Quin no seria, doncs, si no s’haguera interromput per l’assalt al poder democràtic, dels militars al 36?
La monografia de Claparède es troba prologada –com he dit- per Luzuriaga, que glossa la figura d’aquell eminent teòric i pràctic de l’educació, amb estudis de medicina i de família protestant francesa que hagué d’exiliar-se a Suïssa, per les guerres de religió –Senyor!- del seu país. Fa, a més, un resum del pensament –psicologista- del director de l’institut J.J. Rousseau de Ginebra i descriu el seu pragmatisme, en tres grans capítols: la concepció de l’escola activa –centrada en l’alumne i els seus interessos-, l’escola a la medida –individualment i social- i el paper del mestre. No cal dir que la seua lectura m’ha complagut i ensenyat, tot i no compartir algunes de les afirmacions del mestre, especialment en relació a una certa prevenció envers la igualtat de gènere, quan diu que “los niños y las niñas no tienen idèntico espíritu” (pàg. 83), encara que reconeix tot seguit que “...Ciertos processos psíquicos evolucionan... en el mismo sentido en los niños que en las niñas...” (Ib.) i palesa que resta molt a investigar i denota les aparents “contradiccions”, com quan es troba que els nens són més aficionats a la poesia que no les nenes...Segurament caldria esbrinar millor el seu pensament al respecte i, en tot cas, jo també soc de l’opinió –contrastada amb les dades d’investigacions personals i extretes de la bibliografia a l’ús- que elles –les estudiants- no és que siguen iguals a ells –els estudiants- és que són més. I fora d’alguna matisació de singularitats –pensament abstracte, dimensió lingüística...-, les xicones obtenen millors resultats escolars, més constància i millor capacitat de feeling comunicatiu i social.
Fora d’això Claparède en diu de l’alçada d’un campanar, quan denuncia que la pedagogia encara ha de fer –als anys vint!- la seua revolució, com l’han anada fent la medicina, la biologia, la filosofia, la física...I encara estem igual –o pitjor!- al cap de quasi cent anys, perquè els intents iconoclastes dels Reimer i els Illich han quedat en no res i els sistemes educatius es tornen, cada vegada, més convencionals, ni que s’apunten a les tecnologies punta i la clau –segons jo ho veig- està en el conservadorisme –majoritari, que no exclusiu, clar- del professorat, a la manca de líders o profetes que qüestionen el sistema i a la teorització excessiva o fugida d’estudi de les investigacions en educació. Tot això acompanyat d’un autèntic terror de les autoritats polítiques a atorgar la necessària –i constitucional, per a més inri- autonomia als centres, perquè els comunitats educatives funcionen amb projectes propis i implicació de tots els seus components. Sense menyscapte, clar, d’avaluar-ho amb perspectiva i responsabilitat compartides, no només amb proves estàndard, quasi exclusivament instruccionals...

                                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada