1 de març de 2013

Per pensar-hi... L’ABANDONAMENT D’ESTUDIS







                                                  

Que el final de trajecte d’una tercera part de l’alumnat, en edat obligatòria, esdevinga en fracàs –abandonaments, absentismes reincidents, nivells instructius i d’adquisició de capacitats, precaris o problemes de convivència afegits- resulta molt preocupant, quan ara mès que mai els mitjans tècnics, humans, estructurals, psicopedagògics i de gestió semblaria que ens situa en condicions més favorables, per assolir uns nivells educatius raonablement satisfactoris i una continuitat en els estudis més estable i eficient. I no. Què està passant, doncs? Òbviament no resulta fàcil establir un únic diagnòstic, però hi han elements comuns i situacions homologables –en temps, llocs i contextos- com per intentar arribar a acords compartits i disenyar intervencions, per fer front a aquelles gens desitjables situacions de fracàs? Segurament i caldrà recercar-les.
Per començar resulta imprescindible reconèixer-les –aquelles situacions- i assumir la part de responsabilitat que ens correspon a cada sector –també al docent- i acordar mesures d’intervenció integrals i integradores, realistes i avaluables, que passen per atribuir a l’alumnat el protagonisme que es mereix i la responsabilitat subsegüent, envers una formació volguda i assolida, des d’uns paràmetres motivadors, que no són precissament amb els que ara mateix ens trobem, entossudits –els adults: autoritats acadèmiques, professorat, famílies i món productiu- en prioritzar uns curricula prou allunyats[1] del què hauria de conformar el corpus formatiu dels ciutadans del segle XXI i, a més, gens atractius per als nostres estudiants. I, segurament, és ací on i des d’on es desencadena tot el procès, perquè un alumne desmotivat és un alumne fracassat, ja des de l’inici –i nosaltres amb ell-.
Clar que, de seguida, se sentiran les veus –legítimes i amb part de raó, però no tota- per assegurar que els xicons encara no saben ben bé el què volen –nosaltres sí?-, que cal menar-los cap a l’esforç i el creixement amb responsabilitat i dedicació, perquè la vida és dura i cal preparar-se a fons. No serà que –pot ser de bona fe- el què volem és modelitzar-los, per a encaixar-los en el “nostre” món i transmetrel’s els saber que ens varen fer adquirir? No caldria preguntar-se si altres móns i altres sabers són possibles –i fins i tot desitjables-? Perquè els nostres estudiants –molt d’ells si més no-, estan desmotivats o pot ser el què no els motiva són les nostres propostes –curriculars, de model de vida, de model de món...?- I la desmotivació –que existeix- esdevé el desencadenant més contunent de l’absentisme i l’absentisme crònic de l’abandonament, com alguns fa temps que investiguem. Un alumne motivat no s’escapoleix, no defuig l’esforç i no abandona. Cal, però, trobar què el motiva i si els curricula ordinaris no ho fan, caldrà prescindir-ne, encara que sone fort. Perquè la prioritat no és el “nostre” pla d’estudis, sino ell i ella –ells, que en són uns quants- i, detectat el motiu del seu interès, “construir” un curriculum des del qual procedir, donant resposta als seus interrogants i menant-lo cap a l’adquisició de competències útils en el més ampli espectre del món del saber. Tècniques –ja clàssiques quan no classiquíssimes- n’hi ha: centres d’interès, mètode de projectes, mètode de problemes, contractes d’activitat, aprenentatge cooperatiu...
No cal dir que, a més de la focalització de l’atenció en propostes curriculars motivadores específiques, la creació de “climes” d’aula i de centre –i d’entorn escolar i extraescolar- participatives i gratificants –també emocionalment- esdevé el “marc” de referència imprescindible, per abordar uns tals plantejaments. I en això, la figura i tasca del tutor –insubstituible per donar cos i sentit, coordinant les diverses intervencions- ha de trobar-se recolzada per l’equip docent de companys professors –des de la dimensió més didàctica i instruccional- i per l’equip directiu del centre –des de la component organitzativa i de projecte educatiu viscut-. I més enllà, en contextos socioculturals i d’accès al món productiu, s’ha de trobar ressó i aixopluc a aquelles propostes formatives.
Tant de bo que no ens contentem en dissenyar grans projectes curriculars o de fer grans declaracions institucionals ni de reclamar –només- recursos materials, per millorar els índexs d’abandonament o de les espectatives, també de l’ensenyament no obligatori –incloent-hi la universitat-. Tant de bo arribem a analitzar la lletra menuda de l’historial del fracàs escolar del sistema, des de les arrels. Tant de bo.

Referències.
ADELL I CUEVA, M. A. (1994): Rendiment acadèmic, benestar i propensió a l'abandonament, en estudiants d' EGB i BUP: estudi comparatiu. Tesi doctoral. Universitat de València.
ADELL i CUEVA, M. A.  (1996): L'absentisme de l'alumnat en EEMM: primeres dades d'una investigació. Anuari de la Societat Valenciana de Psicologia. Vol. 3, núm. 1, pp. 35-54. València.
ADELL CUEVA, M.A. (1999): “Es el absentismo escolar un problema insoluble?” ESCUELA ESPAÑOLA núm. 3431, 1529-30. Madrid.
ADELL CUEVA, M.A. (1999): “Un 16% d’absentisme en l’ensenyament secundari.” LEVANTE, 20.10.99, 54. València.
ADELL CUEVA, M.A. (2006): Estrategias para mejorar el rendimiento académico de los adolescentes (2ª ed.) Pirámide. Madrid.
ARAPILES, L. (2000): “Absentismo escolar y educación en valores.” ESCUELA ESPAÑOLA núm. 3467,1468-9. Madrid.
BIOSCÁ, C. (2000): “L’absentisme escolar passa a ser una prioritat.” AVUI, 4.06.2000, 24. Barcelona.
DOLZ LAGO, M.J. (1999): “Absentismo escolar.” LEVANTE, 13.10.99, 40. València.
DUCAJÚ,M. (2010): “El abandono escolar en España doble al de la Unión Euroea, al registrar tasas del 30%”. Levante,14.04.10, 28. València.
FERNANDEZ MORO, A. (1992): Programa Aula Cero. Trabajo sobre absentismo escolar.  III Jornadas de Psicología de la Intervención Social. Colegio Oficial de Psicólogos. Madrid.
GARCÉS CAMPOS, R. (1995): Los que abandonan la escuela: un anàlisis comparativo.  Innformes núm. 44. ICE. Universidd de Zaragoza.
LEÓN SÁNCHEZ, Mª; MURILLO RAMOS, J.J., ESTEFANÍA LERA, J.L. (2000): “Absentismo escolar. ESCUELA ESPAÑOLA núm. 3436, 20.01.2000, 70. Madrid.
ROS GARCIA, M. i alt. (1990): “¿Qué ocurre en las aulas? Estilo docente de los profesores y satisfacción de los alumnos de Enseñanza Secundaria.” Revista de Educación , núm. 291. MEC. Madrid.
RUE, J. (1994): “La nueva acción tutorial.” Cuadernos de Pedagogía, 231. Barcelona.
SANSANO, A. (1999): “L’absentisme escolar és una bomba de rellotgeria.” EL PUNT, 21.02.99, 36. València.
YAGÜE, A i CASAVELLA, J. (2010): “Pla per acabar amb els vaivens polítics en el sistema educatiu” El Periòdico, 28.01.10, 24. Barcelona.


[1] Com a tutor extern del practicum de Psicologia vaig ser interpel·lat pels meus tutelats, arran de la visita que feren a un taller de motos (¡), acompanyant uns alumnes de batxillerat –classificats de “difícils”- i l’orientadora de l’IES. Allà els tals xicons “difícils”  es passaren, tot el matí,  bolcats amb el motors i els mecànics, fortament motivats. Els meus alumnes lamentaven que no s’aprofitara aquella “vena” per tindre’ls ocupats i interessats i per desenvolupar activitats i continguts relacionats amb el món de la mecànica i aplicats a les matèries curriculars ordinàries: matemàtiques, disseny, llengua -anglès inclòs-, dibuix, topologia, ètica...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada