Dies feixucs AI!

          “Ciertos son los toros” que diria aquell. Així que tota la parafernàlia de la recepció “dispensada” al president espanyol, en la seua visita als EEUU d’Obama, tenia la seua raó de ser: l’autorització per a l’enviament de més tropes nord-americanes, a la base de Morón... per si cal recolzar a algun dels règims democràtics (!?) sorgits de la primavera àrab, com ara el repressiu, militarista i colpista govern d’Egipte, que acaba d’aprovar una constitució a la seua mida, amb l’ampla (!?) participació del 38% dels votants. O, fins i tot, el no menys repressiu i sanguinari d’Asad, una vegada que ha quedat palès que els milers de morts civils i la diàspora de milions de població siriana, són obra d’Al Quaeda. Finalment Putin, amb la complicitat dels EEUU i la inoperància d’Europa, se n’ha sortit amb la seua: protegir al seu aliat i client armamentístic i desviar tota la culpa cap als yihadistes. Clar que ara –i com a prova de bona voluntat- Al Asad s’avé a iniciar “converses” amb l’oposició, en presència d’observadors internacionals, a Ginebra. Ai!

          On encara no s’ha acusat als radicals musulmans de les revoltes de la població civil és a Ucraïna, on no passa dia que les protestes ciutadanes no es fan presents a la capital, Kiev, contra el govern titella de Moscou, que boicoteja l’aproximació a Europa d’aquella ex república de la URSS. Víctor Yanukòvich, el president pro-rus es troba desbordat i ha hagut de recular, a la Rada Suprema –el Parlament ucraïnès-, en la norma calcada de la llei Fernández d’ací, que pretén dificultar l’exercici del dret d’expressió i manifestació. Don Jorge, el ministre espanyolista barceloní de Rajoy, faria bé en prendre bona nota i retirar, també, una tal pretensió legislativa (!) que ara ens homologa als antics països de la Unió Soviètica, dels que tant s’han volgut diferenciar els “populars” i hereus del franquisme. I és que és  ben veritat allò de què “los extremos se tocan”. Ai!

                                  

          Mentrestant al solar patrio, com diria el mateix, pren cos la revolta –impensable fins ara i sorpressiva per als que s’han instal·lat en la majoria absolu(tis)ta-  de les classes mitjanes, contra els del PP. Ha esta arran de les despòtiques maneres de l’alcalde de Burgos, de voler “obsequiar” –tant si vols com si no- amb un elegant  bulevar als veïns del barri de Gamonal i que ha acabat en una gegantina i diària manifestació cívica, contra els capricis del regidor i la trama d’interessos i corrupteles que l’envolten. El govern de Rajoy s’ha apressat a legitimar les brutals càrregues –i subsegüents detencions- policials, a suggerir la presència de violents professionals –sense uniforme, clar- i a l’existència de plans desestabilitzadors orquestrats pels antisistema. També, ara, l’alcaldessa de Madrid no s’ha pogut estar de fer el ridícul, qualificant els episodis de Burgos, d’atemptat (!) i la caverna mediàtica ha engegat una campanya –amb la cridòria habitual- acusant els pacífics ciutadans –amb senyores ben vestides i ben pentinades- de “comandos” ultraesquerrans i zapateristes, pròxims a ETA. Mentrestant un informe de la policia nacional de Burgos, desautoritza als seus superiors, a l’alcaldessa de Madrid i als tertulians descerebrats, en analitzar objectivament els fets i negar-los la condició d’assaig revolucionari exportable a altres ciutats. Finalment, els “populars”, amb l’alcalde burgalès al capdavant, ha hagut de recular, també. Ai!

I a Melilla ara hi han hagut desordres, corredisses i aldarulls, però no atribuïbles als immigrants que salten la tanca, malgrat les “concertines” dissuasòries –quina barra!-, sinó per la maldestra política dels “populars” que (des)governen la ciutat “autònoma” –més barra!-, en “adjudicar” els dos-cents llocs públics de treball, que ofereix la delegació del govern i l’ajuntament, amb criteris poc o gens clars. Una tal i obscurantista política ha desfermat les ires del habitants del barri més castigat per la crisi –La Cañada de Hidum-, majoritàriament habitat per famílies musulmanes i en precària situació econòmica, que s’ha saldat amb la crema de contenidors i enfrontaments amb la força pública, que s’ha apressat a informar que 13 agents –pobrets!- han resultat ferits, de resultes de les agressions (!) dels manifestants, als que han acusat d’estar en possessió d’armes de foc, còctels molotof i de traficar amb drogues. Ai!

I encara una última “bona” notícia (?), que demostra a les clares, com caminem cap a una societat més justa, igualitària i humanitzada: els 85 més rics del món acaparen tants diners com 3.570 milions de persones de tot el planeta. O que l’1% de la població dels EEUU concentra el 95% del creixement econòmic enmig de la crisi. No sabem si aquesta última xifra –l’1 per cent dels beneficiats- fóra d’aplicació a Espanya, quan Rajoy proclama als quatre vents -nord, sud, est i oest- que ens estem recuperant (!?) de la recessió. Tot això mentre els aturats encara sumen sis milions, les empreses tanquen per centenars, l’administració privatitza la sanitat pública i enfonsa l’ensenyament, alhora que augmenta impostos, congela pensions i retalla salaris.

                             

  Encara com el científic Stephen Hawking –una de les ments més brillants de tots els temps, malgrat la greu malaltia que pateix, ha conclòs una sèrie documental que llançarà Discovery Max, sobre la vida que ens espera als humans, des de la perspectiva de la biologia, el medi ambient, la salut i la tecnologia. Tant de bo que siga per a millor, per una vegada.

Encara com.