26 de febrer de 2014

Dies feixucs... NO SOM ELS ÚNICS




No som els únics. No som els únics en tirar mà de la família com a excusa. França, la pretesament progressista i fins i tot revolucionària, en fa exhibició de conservadorisme i, pot ser, ens passa al davant. La més que massiva manifestació a París ha empetitit les de Madrid i fa trontollar Holland -tocat per l’episodi de la seua vida privada-, que recula i retira la llei que pretenia aprovar al parlament francès. I és que si nosaltres tenim a Isabel la catòlica, ells tenen a Joana d’Arc i per més que ací alguns malden per “rescabalar” la figura del general Franco, allà no han deixat mai de mitificar la del mariscal Pétain. I això envers el passat, perquè en el present
a un costat i l’altre dels Pirineus, l’opus dei segueix exhibint la força mediàtica dels millors temps d’Escrivà de Balaguer. Mentrestant a uns i altres –els “populars” d’ací i d’allà- els importa un rave la greu situació d’atur, desnutrició, precarietat i desprotecció que pateixen milions de famílies –les tradicionals i cristianes fins i tot-.
          Tampoc som els únics en posar pals a les rodes, als intents de pacificació, en acabar amb el terrorisme. Ara és Colòmbia i envers de les FARC, on forces que operen en l’obscuritat –ací es mostren a les clares, descaradament: el tea party “popular” i alguns líders ultres desencantats per la política tèbia (!?) de Rajoy, certes associacions de víctimes, i la cúpula episcopal, envers ETA- estan entrebancant el procés. Normal i del tot esperable: els que fa anys que viuen de la “renda” electoralista obscena, de manipular sentiments i atemorir a la població, es trobarien –desaparegut el boc expiatori- sense arguments, programa ni legitimitat per seguir vivint de la “rifeta”. I això no estan disposats a tolerar-ho. Allà és l’oposició, amb Uribe al capdavant, qui orquestra la campanya contra el procés de pau. Ací, però, la cosa és molt més greu, perquè és el propi govern –amb un Rajoy titella dels seus propis errors-, el qui obstaculitza –quan no rebenta directament- els tímids avenços aconseguits, malgrat el PP, en el feixuc camí envers la pau.
Ni som els únics, en arrossegar passats històrics que ens pesen com una llosa. El Salvador també malda per superar l’episodi de la guerra civil salvadorenca, entre els anys 1980 i 1992, on també allà es promulgà una llei d’ “amnistia” que pretengué protegir els botxins i “passar pàgina”, com ací en intentar fer oblidar els crims franquistes de la guerra del 36 i els quaranta anys de repressió posteriors. La diferència entre la pretesa nació “europea”, que alguns ens intenten vendre en la “marca  España” i el petit país llatinoamericà, rau en què allà el tribunal suprem ha qüestionat la llei d’amnistia salvadorenca, mentre que aquí, els tribunals aixopluguen la llei de punt final espanyola, ignoren les demandes de les víctimes del franquisme i processen a l’únic jutge –Baltasar Garzón- que ha tingut el coratge d’enfrontar-s’hi al genocidi franquista i als seus “supervivents” –que encara n’hi ha-. I no hi fa res que la pròpia ONU ha desautoritzat una tal política judicial i governativa –ací la separació de poders és pura teoria-. Ells es mantenen ferms en la defensa de la impunitat dels culpables i sords a les demandes dels familiars de les víctimes.
                       
                                



Finalment, no només nosaltres –les forces de seguretat del govern, comandades pel ministre de l’opus, Fernández Díaz- assetgem immigrants, la policia marroquina ho fa a abastament i amb brutalitat parella a la d’ací: els vídeos “pirates” de l’episodi de Ceuta ho denuncien i mentre els gendarmes de Hassan maltracten els desgraciats que es trobaven a les platges de la part de Marroc, la guàrdia civil es despatxà a gust disparant –des de territori espanyol- boles de goma, cap els que encara estaven a l’aigua, provocant el pànic dels afeblits subsaharians, amb el resultat d’una dotzena llarga d’ofegats. Com era d’esperar el ministre del ram ha defensat l’actuació –i contradit, de pas, la versió del seu director general- de les forces espanyoles i exhibit un vídeo –retallat- al seu favor. No li ha valgut: ací ningú es creu les seues paraules i, a Europa, la Comissària de la Unió ha qüestionat una tal actuació i demana responsabilitats.
On sí que sembla que som únics és en la deriva del ministeri fiscal, personificada en el d’anticorrupció de Palma, que “porta” el cas de la infanta i que  defensa una cosa –la innocència de la imputada- i la contrària –el pagament de la multa corresponent-. En què quedem? És innocent o culpable? La incongruència del funcionari públic ja havia quedat en evidència des que, en lloc de representar i exercir l’acusació –com correspon al ministeri fiscal- es posà, de bon començament, a favor de l’acusada i en contra del magistrat que instrueix el cas, abonant les tesis dels advocats defensors o, millor encara, superant-los amb escreix
Encara com, la Justícia –ara també en majúscula- ha desmuntat el victimisme farisaic de “populars” insignes, com Sáez de Santamaria o González Pons, que s’havien sentit “assetjats” pels violents –proetarres, fins i tot, segons la delegada del PP, vull dir del govern, a Madrid-, que cridaven justícia i contra els desnonaments, a la porta de les mansions d’uns tals dirigents. Ara resulta que els tribunals han rebutjat la denúncia de delicte i s’han limitat a qualificar, aquelles manifestacions pacífiques –amb nom interessadament pejoratiu d’escratxes-, de dret constitucional a la llibertat de reunió i manifestació. A la caverna mediàtica –també “popular”- li ha faltat temps, per insultar –“socialista”! han cridat- a una jutgessa, dels tres magistrats que formaven la sala. I la premsa “amiga” –del PP s’entén- publica portades, dolent-se de què la justícia és “un desastre”. Quan algun tribunal -amb arguments i autos infumables- separava el jutge Garzón, que processava gurtelians “populars” i instruïa procediments contra el franquisme, cap queixa de la caverna –és a dir del PP-. Tampoc ara que s’ha expedientat un altre jutge –Elpidio- per haver gosat empaperar a Blesa –íntim dels “populars” pel què es veu-, s’ha sentit cap reprotxe al tribunal.
Ja se sap “ells” respecten la justícia –faltaria plus- quan els dóna la raó. Altrament, està contaminada pels “socialistes”. Quina barra!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada