21 de gener de 2013

dies feixucs CAP A L’ABISME





         Sembla que l’Estat també ha viscut “per damunt de les seues possibilitats”, tal com sembla deduir-se de la notícia econòmica segons la qual la despesa pels interessos del deute superarà a la de personal, en 2013. I això per segona vegada des que Aznar ens assegurava que “Espanya va bien”. Doncs, amb Rajoy encara va millor i això a la vista està, des que prometia arreglar-ho tot en arribar a la Moncloa. El cas és que l’economia seguirà en recessió i abaixarà la recaptació fiscal –tot i la pujada de l’IVA o degut a la pujada, que retraurà el consum- i augmenten els interessos del deute, cosa en la què no és innocent la prima de risc -disparada durant tant de temps- i què ens dóna una perspectiva molt fosca amb una contracció de l’economia d’un 1.5% i noves fornades d’aturats, per la política maldestra contra el creixement que els “populars” estan portant endavant. I això mentre que les empreses –a les que el govern del PP els regalà el comiat fàcil en safata, per assegurar la seua “rendibilitat” (!)-, tributen només l’11% dels seus guanys, desprès d’acollir-se a tot tipus de martingales: deduccions, exempcions, bonificacions...quan no amnisties fiscals descarades, mentre que les famílies –moltes d’elles en situació econòmica d’ofec total- contribueixen amb més del 12%. És així com es “reparteix” de (des)proporcionada i (in)justa la càrrega del dèficit fiscal que don Mariano aplica, obedient i servil a Brussel·les.
         I això que el seu govern –exhibint un total obscurantisme- amaga tot el què pot, com ara quàntes –i en quina quantia- malversacions i estafes bancàries es produeixen. O quin anuari de delinqüència patim en atracaments o en identificacions policials a la caça de l’immigrant il·legal o de l’indígena jove sospitós per la seua indumentària o cabells llargs, seguint –això sí- instruccions de “cupo” de part del ministeri de l’interior. Tampoc es pot conèixer en què es gasten i on van de viatge, els diputats i senadors, les substancioses quantitats assignades a l’efecte, que només per a taxi apugen fins a 3.000 euros anys i sense necessitat de justificar res. I ni mitja paraula de quan ens ha costat, als contribuents, el viatge de Rajoy –i el seu seguici- al partit de l’eurocopa a Polònia, a l’endemà d’anunciar el no-rescat (!) de la malmesa economia espanyola. Tampoc s’informa de les quantioses despeses que suposen els desplegaments policials d’impacte, amb motiu de visites protocol·làries d’autoritats o de grans eventos –només amb motiu de la celebració del Consell del Banc Central Europeu a Barcelona, s’estimà en més d’un milió d’euros-. I ara, amb la pretesa llei de (poca)transparència es torna a oficialitzar el temut i demodé “silenci administratiu”.
         I en contrast amb aquelles despeses més que sumptuàries o directament impúdiques –per això les amaguen-, es de pública coneixença que les beques de menjador –també les altres- han estat retallades entre un 30 i un 50% i substituïdes per les “fiambreres” –veges quin remei!-, amb la protesta generalitzada de la comunitat educativa, que ha posat d’acord -en molts anys- a les federacions de pares i mares de l’ensenyament públic –CEAPA- i del concertat –CONCAPA-, com la “lideressa” tingué ocasió de comprovar, quan una mare indignada intentà llançar-li una d’aquelles “fiambreres”, en tenir la sra. Aguirre el coratge de “presidir” la inauguració del curs escolar a Madrid. L’espectacle dels escolars amb un tupper al davant, en precàries condicions de comoditat i d`higiene s’està generalitzant en l’ensenyament públic, deteriorant així –encara més!- la seua ja precària imatge, que els governants “populars” no paren d’atiar.
         Res, però, d’això sembla preocupar-li a Rajoy, que se n’ha anat als EEUU, per presentar a la seu de l’ONU, la candidatura d’Espanya al Consell de Seguretat, per al 2015 i fer-se la foto amb el matrimoni Obama, tant qüestionat fins ara com a amic de Zapatero. Més encara i malgrat que li pese al de Pontevedra, amb aquella maniobra de treballar per una cadira a les Nacions Unides, no fa res més que seguir els passos del seu antecessor a la Moncloa, tot i la crítica permanent dels conservadors, en temes de política internacional, també. I mentre don Mariano amb cara de no saber ben bé on era i el somriure glaçat que sol exhibir, es passejava per allà, Artur Mas –el seu amic en altres temps i líder de la dreta catalana- li anuncia al parlament de Catalunya que n’està fart d’Espanya i convoca eleccions, afegint-se així al País Basc i Galícia, per “desestabilitzar” encara més la situació. I a aquella temuda fractura territorial, de resultats electorals incerts, unes imatges lamentables i tercermundistes donaven la volta al món: la policia “democràtica” i suposadament professional reprimia, amb violència inusitada, l’intent dels manifestants d’ acostar-se al congrés. Els indignats qüestionaven la representativitat d’unes majories parlamentàries, titelles dels mercats i de la troika comunitària. L’espectacle esdevingué penós, quan alhora que un brètol propinava uns contundents puntapeus a un antidisturbis, els seus companys uniformats, en lloc de reduir-lo carregaven contra els pacífics manifestants –molt d’ells asseguts a terra- de manera salvatge i els arrossegaven cap als furgons policials. La tal actuació amb desenes de ferits i detinguts, encara fou qualificada pel ministre de l’interior com a magnífica (!?), fins al punt que Rajoy es veié obligat a terciar des dels EEUU i no se li ocorregué res més que lloar als que no hi havien assistit a la manifestació (!), evidenciant que tant ell com el seu (des)govern han perdut els papers i estan donant una imatge internacional d’Espanya més que penosa.
Encara com –ni que siga per celebrar alguna cosa enmig de tanta desgràcia- la recuperació de la tonyina roja és un fet comprovat, desprès de sis anys de control, fins arribar a duplicar-ne la població. Aquesta espècie marina, amb exemplars fins a 300 quilos, que tenen la sang calenta i la capacitat de nedar fins a 75 kms/h, s’ha beneficiat –i de pas l’equilibri de la natura i les nostres expectatives alimentàries-, amb un pla de restricció de la pesca abusiva, elaborat per la comissió internacional creada a l’efecte. Vol dir això que quan es prenen mesures a temps i es fan acomplir amb energia, és possible arribar “a bon port”.
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada