23 de gener de 2013

dies feixucs REALITAT TOSSUDA

            Sí, tossuda, encara que sembla irreal...Perquè la notícia econòmica segons la qual la pròspera Alemanya comença a patir la crisi, no és de creure. Com això? La crisi de l’euro arriba a Alemanya? A l’Alemanya de her Merkel? No és possible! La teutona que ha fet passar per l’adreçador a tots els països de la perifèria –Espanya inclosa-, caldrà que es pose a la cua dels “retalls”?  El cas és que les notícies són clares i contundents: la crisi europea està passant factura als alemanys, tot i que fins ara la seua economia havia seguit creixent. Havien perdut de vista, però, la interdependència –també econòmica- de països i territoris i que asfixiant als potencials clients, aquells acabarien deixant de comprar als mercats alemanys, com així ha ocorregut: el producte interior brut –el PIB famós- ha caigut a l’últim trimestre de l’any. Ja li està bé a la cancellera, que s’ha mostrat –i imposat, que per això Europa no existeix- a la resta de territoris del continent, amb una tal prepotència i insolidaritat, condemnant a la misèria a milions de ciutadans, només per salvar els mercats i l’economia d’Alemanya. I encara l’il·lús de Rajoy li demana a la seua “protectora”, capitanejar la recuperació i el creixement.                                      
          Altrament ja és ben trist que determinats episodis bèl·lics, com ara l’avanç islamista cap al sud de Mali, generen respostes tan contundents com la del govern de França, que s’ha implicat directament enviant tropes al lloc dels fets, mentre altres ocupacions –enquistades i vergonyants-, com la de Ciscordània per part d’Israel, no mereix més que una tímida condemna verbal, per part de la comunitat internacional. Una tal desproporció i sectarisme en la vara de mesurar no s’explicaria només pels interessos econòmics –ara d’una expotència ocupant-, que regeixen les polítiques dels països “civilitzats”, sinó per la perversió en la jerarquia de valors que hauria de prioritzar les conductes d’una col·lectivitat, suposadament humana. I el més trist de tot –o ben trist, si més no- és que la decisió bel·licista i intervencionista de Hollande li ha fet pujar punts en la popularitat, que anava perdent mentre maldava en reflotar l’economia del seu país, amb mesures del tot justes, com la formació i projectes per a l’ocupació dels jóvens i la declaració d’impostos a les fortunes que s’escapoleixen –allà com ací- per evadir capitals. Ben trist.
I més a prop, alguna cosa no els està resultant favorable als “populars”, en la seua política d’assetjament als que no els són addictes. Fins i tot l’emblemàtic ministre barceloní, Fernández Díaz, ha hagut de prescindir del seu número dos, Ulloa, pels escàndols dels informes policials “fabricats” per desprestigiar a Convergència i Unió, en altre temps aliat natural i dretà, de les seues polítiques conservadores i ara “malson” per la proposta soberanista de Mas. La desautorització de fiscalia i judicatura dels tal “informes” i les contradiccions evidents i palmàries, malgrat la defensa que en feren alts càrrecs del PP –la dos de Rajoy, Sáenz de Santamaria es complagué en el tema i Montoro demanà la presència al Parlament dels qui tenien comptes en Suiza...- han acabat amb la dimissió per pèls de Fernàndez, que l’ha desviada al seu número dos. Tant de bo que el tal encara ministre aprenga la lliçó i es comporte d’ara endavant.
 Pel què fa al “retalls” de Rajoy –que negà reiteradament-, també en educació, que l’altre Fabra –el president actual de la Generalitat- i la consellera Català practiquen amb servitud i diligència, es cobra els primers ensurts amb l’esfondrament del terra en una aula del col·legi –públic of course!- de Santa Pola. Els portantveus oficials, però, s’han apressat a atribuir l’episodi no a la manca evident de mesures de manteniment i vigilància de l’edifici, no. Ho han atribuït a un excés d’humitat –l’humitat com el paper, sembla ser molt soferta- que ha pogut afectar el forjat de l’estructura. Una humitat que, en bona lògica, si l’edifici hagués estat sotmès a una mínima vigilància i manteniment podria haver estat detectada a temps i evitar la que podria haver estat una nova tragèdia. Per sort –per als (i)responsables que ens (des)governen- la cosa no ha passat d’un ensurt i podran continuar els “retalls” en temes bàsics –educació, sanitat, dependents...- mentrestant els –pocs o molts- diners de la hisenda pública es podran seguir destinant a necessitats tant perentòries com a l’adquisició d’armament, per part de l’exèrcit espanyol, a  generoses i descontrolades dietes per als polítics o a l’encara més descontrolat pressupost de la casa reial, on la tisora de Rajoy no té arrestos per arribar-
Fora d’això el serial de l’aeroport –sense avions- de Fabra encara dura. Ara és per l’anunci que l’ “aeropuerto del abuelito” com l’anomenava l’interfecte, en inaugurar-lo “en sec” i acompanyat dels seus nets, sembla que està en venda i “algú” –no identificat, com els ovnis- es troba interessat. Són 200 milions, tot i què els de la Generalitat –pontejats com sempre- parlen de 90 milions i la resta per posar-lo a punt... o siga una ruïna total o una estafa descomunal –com el cas bankia-, perquè ja pots posar la mà al foc –com ara es gasta en certes presumpcions d’innocència, com la de Bàrcenas- que ha costat el doble, bé que mai no se sabrà per la part que els toca als “promotors” populars que prou ho amaguen. En fi, un èpisodi més del PP en la història del saqueig d’aquest país.
Encara com el Constitucional –ni que siga “a toro pasado”- rebutja el recurs de Camps contra el transvasament de l’Ebre. Fou en juliol del 2004, en plena ofensiva contra el govern de Zapatero, perquè els havia neutralitzat les aspiracions demagògiques i de pur negoci que els menava a defensar el transvasament, a més de l’odi ancestral a Catalunya, que practica l’espanyolisme irredent. Una sentència més que posa en evidència la roïndat d’un tal Camps, d’infausta memòria.
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada