23 de gener de 2013

dies feixucs FINS QUAN, SENYOR!

             Semblava que el poder judicial –arran d’algunes sentències com la del constitucional, deslegitimant les mesures del PP contra els immigrants, en tema de desatenció sanitària- es deslliurava del descrèdit que ofega als polítics “populars”, però no. Si més no, no del tot. Tal es deriva de les declaracions a la ràdio –RNE- del president del Consell General del Poder Judicial, Gonzalo Moliner, el nomenament del qual fou “saludat” amb satisfacció per l’opinió pública, com a progressista (?), arran de la dimissió aparatosa i rocambolesca del seu antecessor Carlos Dívar, per l’episodi de les dotzenes de viatges “de treball” (!?) de cap de setmana, amb el seu “acompanyant” i l’hostatge d’ambdós en hotels de luxe. Tot a càrrec dels impostos que paga la ciutadania, clar.
Ara Moliner lamenta haver de viatjar en classe turística, com qualsevol mortal, perquè això –viatjar el classe turística tot un “president” del CGPJ- diu que dona una “mala imatge” del poder judicial (!?) Increïble. Alguns –innocents pel què es veu- encara pensem que el què dona mala imatge són conductes i estafes com la de Dívar, processos inversemblants i sectaris contra jutges honestos com Garzón, nomenaments ideològics de magistrats i composicions “polítiques” de tribunals, els membres dels quals voten no en funció de principis jurídics, sinó de les consignes dels qui els han proposat. I tot això -que passa cada dia- sembla que no és el què dona mala imatge de la justícia. No. Sinó el què en dóna –de mala imatge- és que un alt funcionari viatge en classe turística (!). Sembla que s’ha perdut el sentit de la dignitat o del ridícul, o tot a l’hora. 
          Mentrestant l’extertulià Wert -i ara ministre d’educació- no es trau la pasta de les mans en la (contra)reforma que exhibeix –amb recolzament es vanta, només faltaria- de les autonomies governades pel PP. Practica la cerimònia de la confusió en intentar aclarir (!?) la diferència d’assignatures troncals, d’especialitat i específiques i dona explicacions –excuses més bé- de mal pagador, en proclamar que s’ha mal interpretat (!) la seua proposta lingüística, com un atac a la immersió –que s’ha vingut aplicant amb èxit també per al castellà, a Catalunya, País Valencià, Balears i País Basc-, entestant-se en “garantir” l’ensenyament vehicular, en castellà, a Catalunya, que ja es fa des de temps, a les poques dotzenes de famílies que ho demanen, amb atenció individualitzada i específica als centres públics, per la volguda segregació d’aquelles familíes de la resta de l’alumnat, que esdevé bilingüe alternatiu –català/castellà- sense problemes. Així Wert, en el seu projecte de propaganda política –més que no de millora del sistema educatiu-, manifesta una ignorància culpable i escandalosa de què ja s’està abordant, ara, la petició –bé que residual i manipulada- dels qui “exigeixen” ensenyament monolingüe –en castellà of course!-.
I cada dia “bankia” als diaris: quan no per “assegurar” que els inversors en “preferents” que acrediten haver estat enganyats, recuperaran els seus estalvis –cosa del tot improbable, perquè com es demostra tal cosa?-; perquè Verdú –exconseller delegat- es despenja ara en declarar que, abans d’aparèixer a la borsa, ja hi havia problemes de liquiditat, estimats en 18.000 milions –quasi res! I si és cert, com s’atreví Rato a córrer una tal aventura?-. O perquè Olivas s’espolsa les palles, culpant a l’exgovernador del banc d’Espanya, Fernàndez Ordóñez, d’haver-lo amenaçat en intervenir Bancaixa si no es fusionava amb Cajamadrid. I si en faltava alguna, el rescat del Banc de València –tot un rècord de (des)prestigi de les entitat valencianes- costarà una quantitat desorbitada, estimada en tres vegades la de “bankia”. Tot un poema, fruit de les ambicions, incompetències i robatoris dels “populars”, que deixen a milers d’estalviadors en la misèria. Mentre que cap dels (ir)responsables acabarà condemnat, ni menys a la presó. I si no, al temps.
Finalment –és un dir, perquè els episodis del dia a dia omplirien un tom de l’Espasa-, la universitat del PP al País Valencià –la “Miguel Hernàndez”, que ja és cinisme posar-li el nom d’un represaliat del franquisme a un centre universitari fundat pels “populars”, els seus hereus-, torna a cobrir-se (!) de glòria, desprès de l’episodi penós d’atorgar-li un “cum laude” a Paco Camps, havent-se de desdir de l’ “honoris causa” amb què distingí a l’expresident de la CEOE, el processat per múltiples irregularitats i nombrosos desfalcs, Gerardo Díaz Ferran. L d’Elx, lamentablement, ha assolit un grau de desprestigi, difícilment superable.            
          Encara com l’estrambòtic de Wert –encara ministre d’educació de Rajoy- ha tingut el lapsus d’anomenar “castellà” a la llengua que defensa en exclusivitat, quan el nacionalisme espanyol –tot i l’opinió autoritzada del que fou director de la RAE, Làzaro Carreter, de dir-li “castellà”- ha encunyat –per al castellà- el nom d’“espanyol”, fomentant així l’independentisme dels pobles on no és propi –el castellà-, especialment a Catalunya i al País Basc. Ha estat arran de les protestes desencadenades –i no només a Catalunya i al País Basc- per la seua pretensió monolingüe i curta de mires, de limitar les llengües no castellanes a la condició de “prescindibles”, en qualificar-les d’ “especialidad” i relegar-les al calaix de sastre, de les què no són troncals ni obligatòries, com el castellà, en el seu projecte de llei, per dinamitar la legislació curricular actual.
Encara com, enmig de la seua supina ignorància, Wert –i ni que siga per un lapsus-, ha anomenat el castellà pel seu nom.
  Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada