23 de gener de 2013

dies feixucs FLASHOS





          Fins a un total de nou uniformats, amb tot l’equipament antidisturbis –casc, armilles, guants, botes, genolleres, porra i arma de foc...- apareixen en una foto dels diaris, per reduir a un sol manifestant, en els “incidents” del 25-M, a Madrid. No sabem si perquè tal fou la proporció de policies, envers els ciutadans que protestaven o perquè és el procedir habitual dels tals funcionaris, en lloc d’enfrontar-se amb algun brètol amb “arrestos” que atonyina a algun uniformat que se li posa a tir. La mateixa tàctica en envair l’estació del metro: atemorir els pacífics vianants i fins i tot arrossegar-los, com a represàlia, per no haver pogut enxampar a cap manifestant que s’hi refugià. Una conducta ben allunyada de la dels agents de l’ordre de Portugal, que es limiten a contenir els manifestants enllaçats entre ells i fent de mur humà, tal com ens mostra una altra foto d’aquests mateixos dies. I és que ja se sap Spain is different, com encunyà l’exministre franquista de governació –Fraga-, inspirador pel què es veu, dels comportaments bèsties que encara ara la que fou la “seua” policia segueix practicant.
          I tot això agafa a Rajoy a Nova York, que es troba en una altra galàxia –presumptuós com és-, mentre ací se li encén la casa: efectivament, fins a cinc incendis greus i descontrolats al País Valencià, on els “retalls” d’efectius i mitjans ens castiguen una vegada més... sense que, per una vegada des de la Generalitat Valenciana, s’hagen atrevit a donar-li la culpa a Zapatero –i encara menys a Rajoy què és qui la té i tota-. I allà, don Mariano ha tingut dues intervencions “brillants”: una reivindicar Gibraltar i instar al govern anglès a negociar la descolonització del Penyal. Òbviament sense mostrar-se disposat a fer el mateix amb Ceuta, Melilla i els illots a tocar de les costes del Marroc: descolonitzar-ho i retornar-ho. L’altra intervenció –pot ser més “brillant” encara- ha estat la d’agrair, als què no es manifestaren el 25-M contra les retallades i les pràctiques poc o gens democràtiques, haver-se quedat a casa. Recupera així, Rajoy, la dialèctica de Mayor Oreja, quan front a les impressionants manifestacions –milions a tota Espanya- contra la guerra d’Irak “argumentava” que més gent s’havia quedat a casa...Està clar que el nivell intel·lectual i les “sortides” d’alguns polítics, els “retraten” bé.
          Les Nacions Unides, però, també són objecte de més intervencions “originals”, aquests dies: Obama –en qui es posarem massa esperances, pel què es veu-, pressionat per les forces econòmiques i de la dreta més conservadora nord-americana –en ambdues situacions el lobby jueu esdevé molt poderós- i en ple període preelectoral, s’ha vist obligat a amenaçar Iran, des de la tribuna d’oradors, per la seua cursa nuclear, encara que ell –i la resta de països occidentals, inclòs Israel- han hagut de sentir-se d’Ahamadineyad, el president iranià, també present a l’assemblea de l’ONU, la doble moral i la doble mesura que es gasta a l’hora de condemnar a uns –Iran- i de fer la vista grossa amb altres –Israel-. De manera contundent assegurà que els qui han emmagatzemat milers de bombes atòmiques –EEUU, entre altres- no tenen cap dret a donar lliçons a ningú. I el cas d’Israel és escandalós: mai ha pogut negar que en dispose, d’armes nuclears, s’ha negat a signar el tractat de no proliferació  i es nega a ser visitat pels inspectors de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica. Tot i això, Netanyahu, l’actual primer ministre israelià, tingué el poc rubor de denunciar Iran i com Obama, amenaçar-lo, alhora que feia cas omís de les gravíssimes i públiques acusacions d’incompliment de la legislació internacional i de les resolucions de la pròpia ONU, que el seu govern practica amb el poble palestí, fins ara impunement, amb l’ocupació il·legal de territoris, l’eixamplament -també il·legal- de les colònies jueves en territori palestí i les agressions, empresonaments i assassinats continus de palestins que practica l’exèrcit israelià, com denunciava Abbas, el líder palestí que havia pres la paraula, anteriorment.
          I si en faltava alguna –no sabem si l’Espanya constitucionalment no confessional ha pogut servir de referent-, Rússia camina cap a un estat clerical, en atorgar-li carta de naturalesa a la penalització de qualsevol manifestació irreverent, com la del grup activista punk, Pussy Riot, tres de les seues components han estat condemnades a la presó, en haver gosat criticar Putin i fer-ne escarni, a la catedral moscovita. Per tal de “legitimar” aquella paròdia judicial, ara la Duma prepara un projecte de llei per castigar qualsevol “sacrilegi”, amb multes milionàries, treballs forçats i fins a cinc anys de presó. No cal dir que la civilitzada Europa no ha badat boca, dependent com es troba del gas rus i ja fou, fa temps, la cancellera Merkel  l’encarregada  de traure ferro a les arbitrarietats de Putin, com els assassinats els de periodistes i dissidents, les intervencions en Txexènia i altres exrepúbliques soviètiques o els fraus electorals evidents de l’exmembre de la KGB, l’antiga policia política de la URSS.
Encara com en altres llocs –Itàlia per exemple- la dreta predemocràtica –o directament ultra- fa fallida. Tal és el cas de la caterva populista del partit de Berlusconi, arrossegada per la corrupció –com ací-, les dissensions  internes –com ací- i les dimissions –ací no, of course!-. El cas és que la governadora del Laci, -Renata Polverini-, del partit del cavalliere s’ha vist enxampada en tot un seguit d’episodis foscos: malbaratament de fons públics, sopars pantagruèlics, viatges de luxe, bacanals a l’estil de l’antiga Roma i altres “llibertats”. Berlusconi es troba molt afectat perquè intueix que la seua “carrera” política toca a la seua fi. Tant de bo.
Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada