Dies feixucs DESPROPÒSITS

Com no podia ser d’una altra manera, l’exercici pervers del poder polític pels “populars” es trau del tot la careta i manipula la fiscalia de l’Estat, per afavorir als seus càrrecs i deslliurar-los de les greus acusacions que protagonitzen: Acebes, Cascos i 15 empresaris afins –per “donatius” de fins a 7.5 milions d’euros, entre ells l’home de la Cospedal- no seran imputats, pel motiu de la trama corrupta de la caixa negra –vull dir de la caixa “b”- que s’ha destapat en el PP, arran de l “affaire” Bárcenas. El fiscal titella de torn “argumenta” –per exemple- que 600.000 euros que rebé Cascos, en sobresous, “carecen de relevancia jurídico penal”. Si que en troben –“de relevancia jurídico penal”-, en canvi, a l’hora d’imputar als que sostragueren uns carros de productes d’un supermercat per a famílies famolenques o a la mare que ho féu amb aliments per als seus fills. En la mateixa línia de defensar interessos particulars i no de la ciutadania o del propi Estat, es troba l’oposició del ministeri “públic” (!¿) –la fiscalia novament- a què la infanta Cristina siga, finalment, imputada per l’“affaire” d’Urdangarín, a imatge i semblança d’Ana Mato que “tampoc” coneixia els negocis del seu marit.

Encara més perversitat –criminal i inhumana- presenta la decisió del govern de Rajoy d’instal·lar tallants a les tanques de Melilla, pensant “dissuadir” els immigrants a saltar-les, per entrar a territori espanyol. No només és absolutament salvatge la tal mesura, que produeix greus ferides als  que ho segueixen intentant, sinó que el mateix Consell d’Europa ho ha condemnat fermament, mitjançant el comissari de drets humans Niel Muiznieks. La mateixa instància ha criticat -per raons també humanitàries- també la prolongació fins a 18 mesos de detenció dels immigrants, més quan entre ells es troben famílies i infants. I ha advertit que les tals detencions, sense més delicte que haver intentat entrar en territori europeu, presenten una imatge del tot deplorable, de “criminals”, per als immigrants. Els qui no han obert la boca per denunciar unes tals barbaritats i agressions –no només inhumanes sinó escandalosament anticristianes- han estat els bisbes –ni els andalusos que ho tenen més a prop-. Clar que amb qüestions tan transcendents (!), com la de defensar –amb publicacions de best-sellers inclosa, per la diòcesi de Granada- la submissió de la dona casada, d’un masclisme que fa feredat, ja en tenen prou.

Més a prop, la decisió de tancar Canal 9 per part de la Generalitat Valenciana, ha generat tot un seguit de respostes contundents fins i tot dels televidents remisos a visionar una tal televisió, manipulada de forma vergonyant pels “populars” i que, en assolir cotes ínfimes d’audiència, ja no li fa falta al molt honorable de torn... per perdre (!) les properes eleccions autonòmiques. El tema, però, més enllà de la reacció visceral de Fabra pel “revés” judicial al pretès ero, caldria situar-lo en la presumpció de “propietat” que el PP practica de la cosa pública: les institucions –de govern o de servei a la ciutadania- quan (des)governen els “populars” són gestionades despòticament i arbitrària i així parlaments, hospitals, escoles, oficines públiques... no fan res si no és al dictat dels polítics de torn. I quan es troba la natural oposició –dels professionals afectats i de la població destinatària-, aquells polítics tenen el cinisme –i la ignorància antidemocràtica supina- d’esgrimir allò de què “han guanyat (!) les eleccions”. Per a ells –fidels hereus del franquisme-, la majoria els “legitima” per exercir –tornar a- la dictadura. Esperem que ni en RTVV ni en tants altres temes “calents” arriben a reeixir unes tals polítiques nefastes.

                                                 

Nefastes –i estrambòtiques per inversemblants- són també algunes decisions judicials, com la d’exonerar de responsabilitats als qui ordenaren i aixoplugaren l’ordre d’endinsar-se mar enllà, al capità del “Prestige”, què és l’únic –el capità- que resulta condemnat a nou mesos de presó. Així i després d’onze anys, un tribunal gallec –no és Rajoy també gallec?- dictamina que no troba (!?) imprudència ni responsabilitat en haver contaminat, aquell petroler, 2.000 kilòmetres de costa –de Portugal a França, passant per tota la cornisa cantàbrica espanyola- i haver afectat un miler de platges que, un altre tant miler de voluntaris, varen haver de netejar amb greu perill de la seua salut. Això mentrestant Aznar cantava allò de “España va bien” i el seu ministre d’aleshores –Rajoy- comparava el vessament fatídic amb “unos hilitos como de plastilina” que deixava anar –per tones-, el “Prestige”. I si no n’hi havia prou, Fraga –aleshores president de Galícia- arremetia contra els què protestaven  -“Nunca mais”- i rebutjava l’ajuda i desairava al seu amic Jorid Pujol, que li enviava un vaixell expressament botat. Així que dels efectes catastròfics de la major debacle mediambiental de la Península, ningú no en resulta responsable –segons el tribunal-. I és que com deia Don Manuel, “España es diferente”. La notícia,però, s’ha rebut amb perplexitat en tot el món i els afectats francesos ja han anunciat  els recursos subsegüents.         

Encara com no tots els polítics són iguals ni tots els governs actuen amb la premissa què “...no hi ha alternativa”. Doncs sí que n’hi ha d’alternatives i són possibles altres mesures que no les restrictives i injustes dels “populars”: La Junta d’Andalusia –governada per l’esquerra, clar- garanteix la llum i l’aigua a les 45.000 persones amb greu risc d’exclusió. La resta del 10% de llars espanyoles marginades hauran d’esperar o, simplement, passar-les magres –i fredes- mentre els bancs es “sanegen” a costa dels contribuents: a l’Espanya de Rajoy –i de Rouco encara- no hi ha lloc per als pobres.

Encara com, els agnòstics de socialistes i esquerra unida del govern andalús, practiquen més la caritat i la justícia que no els “catòlics” nominals del PP i la Conferència Episcopal. Encara com.